Aquest fou l’any més important en la vida del país i de la generació de revolucionaris a què pertanyia Iossif Djugaixvili. Com a pedra de toc, aquell any posà a prova idees, partits, homes.
En Sant Petersburg, que ara s’anomenava Petrograd, Stalin trobà un estat de coses que no havia esperat. El bolxevisme havia dominat el moviment obrer abans d’esclatar la guerra, especialment a la capital. Al març de 1917, els bolxevics en el soviet eren una minoria insignificant. Com havia ocorregut allò? La imponent massa que havia participat en el moviment de 1911-1914 no ascendia realment més que a una petita fracció de la classe treballadora. La revolució havia fet posar-se en peu milions d’homes, no centenars de milers només. A causa de la mobilització, gairebé un quaranta per cent d’aqueixos treballadors eren gent nova. Els veterans estaven al front, posant la seua part en el ferment revolucionari; els seus llocs a les fàbriques passaven a estranys novells acabats de venir del camp, mossos i mosses de cultiu. Aquests novicis havien de passar pels mateixos tràngols revolucionaris, encara que més breus, que l’avantguarda del període precedent. La Revolució de Febrer en Petrograd fou dirigida per treballadors ben proveïts de consciència de classe, bolxevics majoritàriament, però no pel partit bolxevic. La direcció en mans de bolxevics de la base podia assegurar la victòria a la insurrecció, però no el poder al partit.
Menys propicis encara es presenten els assumptes a les províncies. L’avinguda de joioses il·lusions i de cofraternització promíscua, associada a la candidesa política de les masses tot just acabades de despertar, abonaven les condicions apropiades per al floriment del socialisme petit burgès, del menxevisme i del populisme. Els treballadors (i a la seua saga, també els soldats) elegien per al soviet als qui, almenys de paraula, no sols eren oposats a la monarquia, sinó també al règim burgès. Els menxevics i els populistes, que havien acollit al seu si la totalitat dels intel·lectuals, comptaven amb un infinit nombre d’agitadors, i tots ells proclamaven la necessitat de la unió, la fraternitat i d’altres virtuts cíviques igualment atractives. Els portaveus de l’exèrcit eren majoritàriament els socialistes-revolucionaris, aqueixos tradicionals protectors dels camperols, que es bastaven sols per a apuntalar aquella autoritat del partit entre els proletaris de l’última verema. Per consegüent, el predomini dels partits acomodables semblava assegurat..., almenys per a ells.
El pitjor de tot és que el curs dels esdeveniments havia sorprès el partit bolxevic en plena migdiada. Cap dels seus dirigents provats i acreditats estava a la capital. El buró del comitè central en Petrograd només constava de dos treballadors, Shliapnikov i Zalutski, i un estudiant, Molotov. El “manifest” que publicaren en nom del comitè central després de la victòria de febrer “convocava els treballadors d’instal·lacions i fàbriques i les tropes insurrectes així mateix, perquè elegiren immediatament els seus representants en el Govern Provisional Revolucionari”. No obstant això, els autors d’aquell “manifest” no atribuïen importància pràctica a la seua crida. Molt lluny de les seues intencions estava emprendre una lluita independent per la conquesta del poder. Més bé estaven disposats a resignar-se al paper més modest d’oposició esquerrana per molts anys encara.
Des del principi les masses repudiaren la burgesia liberal, en considerar-la poc diferent de la noblesa i de la burocràcia. Era cosa descartada, per exemple, que els treballadors o els soldats votaren un cadet. El poder estava per complet en mans dels complaents socialistes, abonats pel poble en armes. Però, faltats de confiança en si mateixos, els conciliadors cediren els seus poders a la burgesia. Aquesta última era detestada per les masses, i es trobava políticament aïllada. El règim es basava en un quid pro quo. Els treballadors, i no únicament els bolxevics, veien en el Govern Provisional un enemic. En els mítings en les fàbriques s’aprovaven per unanimitat els acords exigint la cessió del poder governamental als soviets. El bolxevic Dingelstead, una altra víctima ulterior de les purgues, ha deixat escrit: “No hi havia una sola reunió de treballadors capaços de negar-se a adoptar un acord que nosaltres proposàrem...” Però, cedint a la pressió dels conciliadors, el comitè de Petrograd del partit bolxevic suspengué la seua campanya. Els treballadors avançats feren tot el que estava en les seues mans per tal d’espolsar-se la tutela dels de dalt, però no sabien com aturar els erudits arguments d’aquells sobre el caràcter burgès de la revolució. Diversos matisos d’opinió entrexocaren dins del mateix bolxevisme, però no s’hi tragueren les necessàries deduccions dels diversos debats. El partit travessava una etapa d’insondables caos. “Ningú sabia quines eren les consignes dels bolxevics [recordava més tard el destacat bolxevic Antonov, de Saratov]. Era un espectacle deplorable.”
Els vint-i-dos dies que passaren entre l’arribada de Stalin de Sibèria (diumenge, 12 [25] de març) i la de Lenin de Suïssa (dilluns, 3 [16] d’abril) tenen excepcional interès per la llum que llancen sobre la fisonomia política de Stalin. De sobte es veié empentat a un camp de lluita oberta. Ni Lenin ni Zinòviev estaven encara en Petrograd. Kàmenev sí, el Kàmenev compromès per la seua recent conducta en el judici de la seua causa, i generalment conegut per les seues tendències oportunistes. També estava el jove Sverdlov, a penes notori en el partit, més organitzador que polític. El fogós Spandarian ja no existia; havia sucumbit en Sibèria. Com l’any 1912, de nou era Stalin, si no el principal, almenys un dels dos principals bolxevics en Petrograd. El partit, desorientat, esperava instruccions clares. No era ja possible evadir les decisions romanent quiets. Stalin havia de donar la resposta a les qüestions més urgents: sobre els soviets, el govern, la guerra, la terra. Les seues respostes es publicaren, i parlen per elles mateixes.
Tot just en arribar a Petrograd, que era un sol míting monstre de masses en aquells dies, Stalin es dirigí immediatament al quarter general bolxevic. Els tres membres del buró central, ajudats per diversos escriptors, estaven prenent acords sobre el caire que calia donar-li al periòdic. Encara que tenien la direcció del partit en les seues mans, ells no encertaven a portar endavant la tasca. Deixant als altres enronquir dirigint arengues en els mítings d’obrers i soldats, Stalin s’atrinxerà a les oficines del partit. Feia més de quatre anys, després de la Conferència de Praga, que havia estat inclòs per cooptació en el comitè central. Des d’aleshores havia passat molta aigua per de sota el pont. Però el deportat de Kureika tingué la manya d’apoderar-se de la màquina del partit; continuava considerant vàlid el seu vell mandat. Ajudat per Kàmenev i Muranov, apartà abans que res de la direcció el buró “esquerrà” del comitè central i el consell de redacció de Pravda. I ho féu sense contemplacions, perquè no tenia por de trobar resistències i li corria pressa demostrar que era l’amo.
“Els camarades que arribaren [escrivia més tard Shliapnikov] es mostraren exigents i negatius en la seua actitud envers la nostra tasca.” No els semblà malament per la seua falta d’empenta i la seua indecisió, sinó, per contra, pel seu persistent esforç a traçar la línia entre ells i els conciliadors. Com Kàmenev, Stalin estava més prop de la majoria del soviet. Pravda, després de passar a les mans del nou consell de redacció, declarava ja el 15 (28) de març que els bolxevics recolzarien resoludament al Govern Provisional “sempre que aquest s’opose a la reacció o a la contrarevolució”. La paradoxa d’aquesta declaració rau en què l’únic agent important de la contrarevolució era el Govern Provisional. La posició de Stalin respecte a la guerra era del mateix tremp; mentre l’exèrcit alemany romangués fidel al seu emperador, el soldat rus havia de “continuar ferm al seu lloc, contestant un tret amb un altre, una descàrrega amb una altra”. Com si tot el problema de l’imperialisme consistís en l’emperador! L’article era de Kàmenev, però Stalin no hi oposà la menor objecció. Si alguna diferència acusà amb Kàmenev en aquells dies, consistí, precisament, en expressar-se d’una manera més evasiva fins i tot que ell. “Tot derrotisme [explicava en Pravda], o més bé allò que la premsa venal estigmatitza sota aqueix nom darrere de l’escut de la censura tsarista, ha mort tot just que el primer regiment revolucionari ha aparegut als carrers de Petrograd.”
Açò era una franca desautorització de Lenin, que havia predicat el derrotisme fora de l’abast de la censura tsarista, i al mateix temps una reafirmació d’allò declarat per Kàmenev en el judici contra la fracció de la Duma. Però en aquesta ocasió anava referendat per Stalin. Quant al “primer regiment revolucionari”, tot el que significava la seua aparició era el trànsit del barbarisme bizantí a la civilització imperialista.
“El dia en què es publicà Pravda transformada... [relata Shlipnikov], fou un dia de triomf per als defensistes. Tot el Palau Tàurida, des de la comissió de la Duma al Comitè Executiu, el cor mateix de la democràcia revolucionària, ressonaven amb una sola notícia: el triomf dels bolxevics moderats i sensats sobre els extremistes. En el mateix Comitè Executiu ens saludaren amb maliciosos somriures [...] Quan aquell número de Pravda arribà a les fàbriques, sembrà la confusió i la indignació entre els membres del nostre partit i els seus simpatitzants, i una satisfacció maligna entre els nostres adversaris [...] La indignació als districtes de les engires fou enorme, i quan els treballadors s’assabentaren que Pravda era portada a remolc per tres dels seus antics directors acabats de venir de Sibèria, demanaren que se’ls expulsés del partit.”
La ressenya de Shlipnikov fou retocada i suavitzada per ell mateix l’any 1925, a instàncies de Stalin, Kàmenev i Zinòviev, el “triumvirat” que llavors regia el partit. Però descriu amb prou claredat els primers passos de Stalin al recinte de la revolució i el mode en què la classe treballadora reaccionà enfront d’aquests passos. L’enèrgica protesta dels viborguians que Pravda hagué de publicar ben aviat en les seues pròpies columnes, obligà el consell de redacció a formular d’ara en avant les seues opinions d’una manera més circumspecta, encara que no a canviar de política.
La política del soviet es veia cada vegada més adulterada per la transacció i l’error. Allò que les masses necessitaven primer que res era trobar algú que anomenés les coses pel seu vertader nom; açò és, naturalment, la suma i compendi de la política revolucionària. Tot el món defugia fer-ho, tement trencar la delicada estructura del poder dual.
El major volum de falsedats s’acumulà al voltant de l’assumpte de la guerra. El 14 (27) de març, el Comitè Executiu proposà al soviet la redacció del manifest Als pobles del món. Aquest document exhortava els treballadors d’Alemanya i d’Àustria-Hongria a negar-se “a servir d’instrument de conquesta i violència en mans de reis, grans terratinents i banquers”. Però els mateixos dirigents del soviet no tenien la menor intenció de trencar amb els reis de la Gran Bretanya i de Bèlgica, amb l’emperador del Japó i amb els banquers i grans terratinents, seus i dels països de l’Entente. El periòdic del ministre d’assumptes estrangers, Miliukov, assenyalava amb satisfacció que “en aquella crida es desplegava la ideologia compartida per nosaltres i els nostres aliats”. Allò era veritat..., i s’ajustava exactament a l’esperit dels ministres socialistes francesos des del començament de les hostilitats. Pràcticament a la mateixa hora, Lenin escrivia a Petrograd: per mitjà d’Estocolm, que la revolució estava amenaçada pel risc de continuar la vella política imperialista encoberta darrere de noves frases revolucionàries. “Preferisc fins i tot trencar amb tot el món dins del partit abans de sotmetre’m al socialpatriotisme...” Però en aquells dies les idees de Lenin no comptaven amb un sol defensor.
A més d’apuntar un triomf a l’imperialista Miliukov sobre els demòcrates petit burgesos, l’adopció unànime d’aqueix manifest pel soviet de Petrograd significava el de Stalin i Kàmenev sobre els bolxevics de l’ala esquerra. Tots acotaren el cap davant la disciplina de la hipocresia política. “Donem la nostra cordial enhorabona [escrivia Stalin en Pravda] a la crida del soviet del dia d’ahir [...] Aquesta crida, si arriba a les grans masses, restituirà indubtablement a centenars de treballadors a la seua oblidada consigna: Treballadors de tots els països, uniu-vos!” En realitat, no eren crides semblants allò que mancaven en occident, i tota la seua utilitat consistia en ajudar les classes dominants a mantenir el miratge d’una guerra per la democràcia.
L’article de Stalin sobre el manifest, no sols aclareix perfectament la seua posició sobre aquest extrem, sinó la seua manera de pensar en general. El seu oportunisme orgànic, forçat pel moment i les circumstàncies a cercar suport temporal en principis revolucionaris abstractes, prescindeix de tals principis quan arribava l’ocasió. Començava el seu article repetint quasi a la lletra l’argumentació de Lenin que, fins i tot després de derrocat el tsarisme, la participació de Rússia en la guerra continuaria essent imperialista. No obstant això, en arribar al terreny de les conclusions pràctiques, no sols trobava plausible el manifest socialpatriòtic i li atribuïa virtuts equívoques, sinó que, darrere de Kàmenev, rebutjava com improcedents la mobilització revolucionària de les masses contra la guerra. “Primer que res [escrivia], és innegable que la mera consigna “A baix la guerra!” és completament inaplicable com a solució pràctica...” I la solució que suggeria era: “pressionar el Govern Provisional exigint-li que immediatament expresse estar disposat a emprendre negociacions de pau...”. Amb ajuda d’una “pressió” amistosa sobre la burgesia, per a qui la conquesta és la finalitat integral de la guerra, Stalin pretenia aconseguir la pau “sobre la base de l’autodeterminació de les nacions”. Des del començament de la guerra, Lenin havia estat dirigint els seus propis colps més durs precisament contra aquesta espècie d’utopisme positivista. No hi ha “pressió” suficient perquè la burgesia deixe d’ésser burgesa: cal derrocar-la, senzillament. Però Stalin defugia arribar a aquesta conclusió, de pura por, exactament al igual que els conciliadors.
{No menys remarcable és l’article de Stalin “Sobre l’abolició de les opressions nacionals” (Pravda, 25 de març). La idea fonamental de l’autor, presa per ell dels opuscles de propaganda quan encara era un seminarista en Tbilisi, és que l’opressió nacional és una supervivència de l’Edat Mitjana. L’imperialisme, com a dominació de les gran nacions sobre les febles, s’hi ignora totalment. “La base social de l’opressió nacional [escriu], la força que la inspira, és l’aristocràcia feudal que sobreviu [...] En Anglaterra, on l’aristocràcia feudal comparteix el poder amb la burgesia [...] l’opressió nacional és més suau, menys inhumana, si, evidentment, no tenim en compte el fet que durant la guerra, quan el poder passà a mans dels landlord, l’opressió nacional es reforçà considerablement (persecució dels irlandesos, dels hindús).” Les afirmacions extravagants que omplen aquest article (que dins les democràcies la igualtat nacional i racial està assegurada; que en Anglaterra el poder passà als landlord durant la guerra; que la liquidació de l’aristocràcia feudal significa l’abolició de l’opressió nacional) estan completament impregnades d’un esperit democràtic vulgar i de limitat provincialisme. Cap paraula sobre el fet que l’imperialisme a portat l’opressió nacional fins un punt al que el feudalisme, encara que sols fos a causa del seu caràcter malfeiner i provincial, era absolutament incapaç de portar-la. L’autor no ha progressat en el domini de la teoria des de principis de segle; més encara, sembla que ha oblidat per complet el seu propi treball sobre qüestió nacional, escrit a principis de 1913 sota el dictat de Lenin.}
{“En tant que la revolució russa ha vençut [conclou l’article] ja ha creat per això mateix les condiciones pràctiques de la llibertat nacional, en haver derrocat el poder feudal basat en la servitud...” Per al nostre autor, la revolució està ja completament enrere. Davant d’ell, està, completament en l’esperit de Miliukov i Tseretelli, la “definició dels drets” i “la seua definitiva consolidació”. Tanmateix, no sols l’explotació capitalista, en l’enderrocament de la qual Stalin ni hi pensa, sinó la propietat feudal, que ell mateix declara ésser la base de l’opressió nacional, estaven encara intactes. Els landlord russos, de la mena de Rodzianko o del príncep Lvov, es trobaven en el poder. Tal era (és difícil de creure fins i tot avui en dia!) la concepció històrica i política de Stalin deu dies abans que Lenin proclamés l’orientació vers la revolució socialista.}
La conferència de bolxevics de tota Rússia, convocada pel buró del comitè central, s’inaugurà en Petrograd el 28 de març, a la vegada que la conferència dels presidents dels soviets més importants de Rússia. Encara que havia passat ja un mes des de la revolució, el partit estava encara en les angoixes d’una extrema confusió, augmentada per la direcció imposada durant les dues darreres setmanes. La diferenciació de les tendències polítiques no havia cristal·litzat encara. En la deportació havia requerit l’arribada de Spandarian; ara, el partit havia d’esperar l’arribada de Lenin. Xovinistes furibunds com Voitinski i Eliava, entre d’altres, continuaven anomenant-se bolxevics i participaren en la conferència del partit junt amb els que es consideraven internacionalistes. Els patriotes donaven aire als seus sentiments del mode més explícit i atrevit que no els semipatriotes, que constantment es retractaven i donaven excuses. Com una majoria dels delegats pertanyien al pantà (expectants, d’opinió inestable), el seu portaveu natural fou Stalin. “Tots pensem el mateix del Govern Provisional”, digué el delegat Vassiliev, de Saratov. “No hi ha diferències quant a mesures pràctiques entre Stalin i Voitinski”, convingué Krestinski alegrat. No més tard de l’endemà, Voitinski s’uní als menxevics, i set mesos després lluità al capdavant d’un destacament de cosacs contra els bolxevics.
Segons sembla, la conducta de Kàmenev en el judici no s’havia oblidat. És possible que els delegats parlaren també del misteriós telegrama al gran Duc. Tal vegada Stalin es prengué la molèstia de recordar als altres aquests errors del seu amic. Siga com siga, el cas és que no fou Kàmenev, sinó Stalin, molt menys conegut, qui resultà delegat per a exposar el principal informe polític sobre l’actitud envers el Govern Provisional. S’ha servat l’acta d’aquell informe; és un document que no té preu per a historiadors i biògrafs. El seu tema era el problema central de la revolució, açò és, les relacions entre els soviets recolzats directament pels treballadors armats i els soldats, i el govern burgès, que només existia mercès dels dirigents dels soviets. “El govern [deia Stalin en la conferència] està escindit en dos òrgans, cap dels quals té plena sobirania [...] Cert és que el soviet ha pres la iniciativa dels canvis revolucionaris; el soviet és l’únic dirigent revolucionari del poble en armes, l’òrgan que controla el Govern Provisional. El Govern Provisional s’ha encarregat de la tasca de reforçar de manera efectiva les realitzacions del poble revolucionari. El soviet mobilitza les forces i exerceix el control, en tant que el Govern Provisional, insegur i claudicant, es reserva el paper de defensor de les conquestes que el poble ja ha assolit.” Aquest extracte val per tot un programa!
L’informador exposava les relacions entre les dues classes bàsiques de la societat com una divisió de treball entre dos “òrgans”. Els soviets, açò és, els treballadors i els soldats, fan la revolució; el govern, és a dir, els capitalistes i els hisendats rurals, la “fortifiquen” o consoliden. Durant 1905-1907, Stalin mateix havia escrit una i altra vegada, parafrasejant Lenin: “La burgesia russa és antirevolucionària; no pot ésser ni el motor, i menys encara dirigent de la revolució; és enemiga jurada de la revolució, i amb ella caldrà entaular una lluita tenaç.” I la idea política mentora del bolxevisme no havia estat anul·lada en cap sentit per la marxa de la Revolució de Febrer. Miliukov, el cap de la burgesia liberal, digué en la conferència del seu partit pocs dies abans de l’aixecament: “Caminem sobre un volcà [...] Siga quin siga el caràcter del govern (bo o roí), necessitem un govern fort, ara més que mai.” Quan l’aixecament començà, tanmateix la resistència de la burgesia, als liberals no els quedà més recurs que assentar-se al terreny preparat pel seu triomf. Cap altre, sinó Miliukov, que havent declarat en vigílies ésser preferible una monarquia rasputiniana a una erupció volcànica, dirigia ara el Govern Provisional que, en concepte de Stalin, havia de “fortificar” les conquestes de la revolució, però que, en realitat, feia tot el possible per a estrangular-la. Per a les masses insurgents, el sentit de la revolució estava en l’abolició de les antigues formes de propietat, que precisament el Govern Provisional defensava. Stalin presentava la lluita irreconciliable de classes que, a despit de tots els esforços dels conciliadors, s’anava fent cada vegada més violenta per a esdevenir guerra civil, com una mera divisió de treball entre dues màquines polítiques. Ni tan sols el menxevic d’esquerra, Martov, hauria plantejat el cas de tal manera. Aquesta era la teoria de Tseretelli (i Tseretelli era l’oracle dels conciliadors) en la seua més vulgar forma d’expressió: forces “moderades” i d’altres més “resoltes” actuen en un recinte anomenat “democràcia”, i es divideixen la tasca, unes “conquerint” i les altres “consolidant”. Ací, preparada per a nosaltres, tenim la fórmula de la futura política stalinista en Xina (1924-1927), Espanya (1936-1939), i, en general, en tots els seus malaurats “Fronts Populars”.
“No ens convé forçar ara el curs dels esdeveniments [continuava l’informador] accelerant el procés de separació de les capes burgeses [...] Hem de guanyar temps frenant la secessió de les capes intermèdies de la burgesia per a estar disposats a la lluita contra el Govern Provisional.” Els delegats escoltaven aquests arguments amb vagues recels. “No espantar la burgesia” havia estat sempre la consigna de Plekhànov, i, en el Caucas, de Jordània. El bolxevisme aconseguí la seua maduresa lluitant ferament contra aquella tendència. És impossible “frenar la separació” de la burgesia sense frenar alhora la lluita de classes proletària; en essència, ambdues coses són simplement els dos aspectes d’un mateix procés. “La xerrameca sobre la qüestió de no espantar la burgesia... [havia escrit Stalin mateix en 1913, poc abans d’ésser detingut], només suscitava somriures, perquè era evident que la tasca de la socialdemocràcia no era només “espantar” la mateixa burgesia, sinó desallotjar-la en la persona dels seus advocats, els cadets.” Fins i tot és difícil comprendre com cap antic bolxevic podia haver oblidat els catorze anys d’història de la seua fracció per a recórrer en el moment més crític a la més odiosa de les fórmules menxevics. L’explicació ha de trobar-se en el mode de discórrer de Stalin; no té capacitat per a les idees generals, i la seua memòria no les serva. Les usa de tant en tant, segons es necessiten, i les fa a una banda sense el menor remordiment, quasi com un reflex. En l’article de 1913 es referia a les eleccions per a la Duma. “Desallotjar” la burgesia significava només arrabassar actes als liberals. La referència del moment afectava l’enderrocament revolucionari de la burgesia. Aquella era una feina que Stalin relegava al remot futur. De moment, justament igual que els menxevics, creia necessari “no espantar-los”.
Després de llegir la resolució del comitè central, que havia contribuït a redactar, Stalin declarà més bé d’improvís que no estava totalment d’acord amb la resolució proposada pel soviet de Krasnoiarsk. El significat secret d’aquesta maniobra no està clar. En el seu viatge des de Sibèria, Stalin pogué haver participat en la redacció de l’acord del soviet de Krasnoiarsk. És possible que, adonant-se de l’actitud dels delegats, pensés que era millor no dissentir de Kàmenev gens ni mica. No obstant això, la resolució de Krasnoiarsk encara era de qualitat pitjor que el document de Petrograd: “...posar bé de manifest que l’única font del poder i l’autoritat del Govern Provisional, és la voluntat popular, a la que el Govern Provisional s’ha de sotmetre completament, i sostenir el Govern Provisional [...] només mentre seguisca la pauta de satisfer els anhels de la classe treballadora i dels camperols revolucionaris”. La panacea traginada de Sibèria resultava molt senzilla: la burgesia “s’ha de sotmetre completament” al poble i “seguir la pauta” dels obrers i camperols. Poques setmanes més tard, la fórmula de recolzar la burgesia “mentre”, etc., hauria de convertir-se en el blanc de les burles de tots els bolxevics. Però ja alguns dels delegats protestaven contra la idea de recolzar el govern del príncep Lvov; només pensar-ho xocava amb excessiva cruesa amb la constant tradició del bolxevisme. L’endemà, el socialdemòcrata Steklov, partidari també de la fórmula del “mentre”, etc., i al mateix temps membre de la “comissió de contacte” immediata a les esferes rectores, tingué en la conferència dels soviets la poca habilitat de pintar les maquinacions reals del Govern Provisional amb tan negres tintes (oposició a les reformes socials, esforços a favor de la monarquia i de les annexions), que la conferència dels bolxevics s’apartà alarmada de la fórmula de suport. “Ara es veu [digué el delegat moderat Noguin, expressant els sentiments de molts altres] que no hem de discutir el suport, sinó l’oposició.” El delegat de l’ala esquerra, Skrypnik, manifestà el mateix criteri: “Moltes coses han canviat des de l’informe que ahir féu Stalin [...] El Govern Provisional està intrigant contra el poble i la revolució [...], i, no obstant això, la resolució parla de suport.” Descoratjat Stalin, la manera del qual d’apreciar la situació no havia resistit la prova del temps ni tan sols vint-i-quatre hores, “proposà instruir al comitè per a alterar la clàusula relativa al suport”. Però la conferència anà més lluny: “Per una majoria contra quatre, se suprimeix de la resolució la clàusula relativa al suport.”
Podria pensar hom que, d’ara en avant, tot l’esquema de l’informador sobre la divisió del treball entre el proletariat i la burgesia quedaria relegat a l’oblit. En realitat, de la resolució desaparegueren les paraules, però no la idea. El temor d’“espantar la burgesia” subsistí. En substància, la resolució era una apel·lació al Govern Provisional, exhortant-lo a “emprendre la lluita més enèrgica per a liquidar per complet el vell règim”, en el mateix moment en què es disposava a emprendre “la lluita més enèrgica” per a restaurar la monarquia. La conferència no s’arriscà més enllà d’una pressió amistosa sobre els liberals. No es parlava de cap manera d’una lluita independent per a la conquesta del poder, tot i que no fos més que en nom d’objectius democràtics. Com de propòsit per a exposar a la llum el vertader esperit tancat en les resolucions aprovades, Kàmenev declarà en la conferència dels soviets, que se celebrava al mateix temps, que, en allò tocant la qüestió del poder, tenia el “gust” d’agregar-hi el vot dels bolxevics a la resolució oficial que havia estat presentada i patrocinada pel dirigent dretà menxevic Dan. A la vista d’aquests fets, l’escissió de 1903, que féu permanent la Conferència de Praga en 1913, hauria de semblar un lleuger malentès.
Així, doncs, no fou per casualitat que en la sessió de l’endemà, la conferència bolxevic estava discutint la proposta del dirigent menxevic de la dreta, Tseretelli, de fusionar els dos partits. Stalin hi reaccionà amb simpatia: “Haurien de fer-ho. Cal definir les nostres proposicions en allò tocant els termes d’una unificació. Aquesta no és possible sinó sobre la línia de Zimmerwald-Kienthal”. S’al·ludia amb aquestes paraules a la “línia” de dues conferències socialistes celebrades a Suïssa, on havien preponderat pacifistes moderats. Molotov, que dues setmanes abans havia estat castigat pel seu esquerranisme, sortí a l’encontre amb tímides objeccions: “Tseretelli desitja unir elements divergents [...] La unitat sobre tal línia equivocada...” Més resolta fou la protesta de Zalutski (una de les futures víctimes de les purgues): “Només un possibilista pot sentir-se impulsat pel mer desig d’unitat, no un socialdemòcrata [...] És impossible unir-se sobre la base d’una adhesió superficial a Zimmerwald-Kienthal [...] És necessari proposar una plataforma definida.” Però Stalin, que havia estat titllat de possibilista, es mantingué en les seues posicions: “No hem d’anticipar-nos a assenyalar discrepàncies. La vida del partit és impossible sense que les hi haja. Hem de dirimir aquestes menudes discòrdies dins del partit.” A penes pot hom creure als seus ulls: Stalin qualificava les diferències amb Tseretelli, inspirador del bloc dominant del soviet, de menudes discòrdies que es podien “dirimir” dins del partit. La discussió es produí l’1 (14) d’abril. Tres dies després, Lenin havia de declarar la guerra a mort a Tseretelli. I dos mesos després, Tseretelli estaria desarmant i detenint bolxevics.
La conferència de març de 1917 és d’extraordinària importància quant a percepció de l’estat d’ànim dels membres prominents del partit bolxevic immediatament després de la Revolució de Febrer, i particularment de Stalin, que acabava de tornar de Sibèria després de quatre anys de cavil·lar pel seu compte. De la succinta crònica de les actes, emergeix com un vulgar demòcrata i un provincià obligat pel caire de l’hora a adoptar el color marxista. Els seus articles i discursos d’aqueixes setmanes projecten una llum clara i sense taques sobre la seua posició durant els anys de guerra: si durant la seua permanència en Sibèria hagués derivat gens ni mica cap a les idees de Lenin, com al·leguen memòries escrites vint anys després dels fets, no s’hauria enfonsat de mode tan irremeiable al fang de l’oportunisme com ho féu al març de 1917. L’absència de Lenin i la influència de Kàmenev, feren possible que Stalin aparegués en esclatar la revolució com era realment, mostrant les seues característiques més profundament arrelades: desconfiança envers les masses, total manca d’imaginació, miopia, propensió a cercar la línia de menor resistència. Per això, la conferència de març, en la que Stalin es revelà a si mateix tan explícitament com a polític, se suprimeix avui de la història del partit, i les seues actes es guarden sota set claus. En 1923 es prepararen secretament tres còpies per als membres del, “triumvirat”: Stalin, Zinòviev i Kàmenev. Només en 1926, quan Zinòviev i Kàmenev s’uniren a l’oposició contra Stalin, poguí fer-me amb aquest notable document, el que em permeté publicar-lo en l’estranger, en rus i en anglès.
Però, després de tot, aquest document no difereix en res d’essencial dels seus articles en Pravda, als que tan sols serveix de suplement. Ni una simple declaració, proposta o protesta en què Stalin oposés, si fa o no fa articuladament, el punt de vista bolxevic a la política dels demòcrates petit burgesos ha arribat fins a nosaltres d’aquells dies. Un testimoni presencial d’aquells temps, el menxevic d’esquerra Sukhanov (autor del manifest Als treballadors del món, ja esmentat), escrivia en les seues inestimables Notes sobre la revolució: “A més de Kàmenev, els bolxevics tenien aleshores Stalin en el Comitè Executiu [...] Durant la seua rara actuació [...] feia (i no sols a mi) la impressió d’una mota grisa que, de tant en tant, es feia lleument visible, sense deixar rastre. Realment, d’ell no hi ha altra cosa a dir.” Tal descripció, que hem de reconèixer prou parcial, li costà a Sukhanov la vida temps després.
El 3 (16) d’abril, després de travessar Alemanya en guerra, Lenin, Krupskaia, Zinòviev i d’altres creuaven la frontera de Finlàndia i arribaren a Petrograd... Un grup de bolxevics, amb Kàmenev al capdavant, acudiren a rebre Lenin a Finlàndia. Stalin no estava entre ells, i aquesta lleugera dada mostra millor que res la inexistència de quant signifiqués la intimitat personal entre ell i Lenin. “Tot just en arribar, Vladimir Ilitx s’assegué en un divan [conta Raskolnikov], i l’emprengué amb Kàmenev: “Què heu estat escrivint en Pravda? Hem vist diversos números, i estem furiosos contra volsatres...” Durant els anys que passà junt amb Lenin en l’estranger, Kàmenev s’havia acostumat a aquelles dutxes tan gelades. No eren obstacle perquè estimés Lenin, i fins i tot l’adorés completament amb la seua vehemència, la seua profunditat, la seua senzillesa, les seues sortides, que li feien riure fins i tot abans d’escoltar-les, i el seu caràcter de lletra, que imitava sense adonar-se’n. Molts anys més tard, algú recordava que durant el viatge, Lenin havia preguntat per Stalin. Aquella pregunta natural (Lenin preguntaria indubtablement per tots els membres de la plana major bolxevic), serví després com a punt de partida per a ordir una pel·lícula soviètica.
Un cronista minuciós i conscient de la revolució escrigué el següent sobre la primera aparició de Lenin en públic davant els bolxevics reunits a l’efecte: “Mai oblidaré aquell discurs que, com el tro, commogué i sorprengué no a mi solament, un heretge a qui la casualitat havia portat allí, sinó fins i tot tots els creients. Segur és que ningú s’ho esperava”.
No es tractava d’un tro retòric, que no era cosa del grat de Lenin, sinó de tot el caire de les seues idees. “No necessitem una república parlamentària, ni una democràcia burgesa; no necessitem cap govern que no siga el soviet dels diputats dels obrers, els soldats i els camperols pobres!” En la coalició dels socialistes amb la burgesia liberal (açò és, en el “front popular” dels nostres dies), Lenin només hi veia traïció al poble. Féu una despietada mofa de la frase de moda “democràcia revolucionària”, que confonia en una mescladissa els treballadors i la petita burgesia, populistes, menxevics i bolxevics. Els partits conciliadors que predominaven en els soviets no eren per a ell aliats, sinó enemics irreconciliables. “Només allò [adverteix Sukhanov] era suficient aleshores perquè a l’auditori li girés el cap!”
El partit estava tan mancat de preparació per a Lenin com ho havia estat per a la Revolució de Febrer. Tots els judicis, consignes i girs verbals acumulats durant les cinc setmanes de revolució quedaren reduïts a miques. “Atacà resoludament les tàctiques dels grups situats al capdavant del partit i dels camarades individuals, ja abans d’arribar [escriu Raskolnikov, referint-se primer que res a Stalin i Kàmenev]. Els activistes més responsables del partit estaven presents. Però fins i tot per a ells resultà quelcom totalment nou el discurs d’Ilitx. Cavà una fosa entre la tàctica d’ahir i la d’avui” No hi hagué discussió. Estaven tots massa confusos per a això. Ningú volgué exposar-se als colps d’aquell intrèpid líder. Pels racons xiuxiuejaven que Ilitx havia passat massa temps en l’estranger, que havia perdut contacte amb Rússia, que no comprenia la situació, i, pitjor encara, que s’havia passat a la posició del trotskisme. Stalin, informador en vigílies en la conferència, romania callat. S’adonava que havia comès un terrible error, molt més greu que en aquella ocasió del Congrés d’Estocolm en què havia defensat la divisió de la terra, o un any després, quan transitòriament formà entre els boicotejadors. Decididament, el millor era no prodigar-se. Ningú s’inquietava per conèixer l’opinió de Stalin sobre l’assumpte, de cap manera. Després, ningú pogué recordar la menor cosa per a les seues memòries del que Stalin féu durant les setmanes que succeïren.
Mentre, Lenin no estava inactiu: passava revista a la situació amb els seus perspicaços ulls, turmentava els seus amics amb preguntes, i prenia el pols als treballadors. L’endemà mateix presentà al partit un resum de les seues impressions, que vingué a ésser més tard el document més important de la revolució, famós pel nom de Les tesis d’abril. Lenin no sols no s’espantava d’“espantar” els liberals sinó tampoc els membres del comitè central bolxevic; no jugava a l’amagatall amb els presumptuosos dirigents del partit bolxevic. Posava al nu la lògica de la guerra de classes. Fent a una banda la covarda i fútil fórmula del “mentre, etc.”, situà el partit enfront de la tasca d’apoderar-se del govern. Però el primer i principal era determinar qui era l’enemic. Els monàrquics de les centúries negres, arrupits als seus racons i encreuaments, no tenien la menor importància. La plana major de la contrarevolució burgesa es componia del comitè central del partit cadet i del Govern Provisional que ell inspirava. Però aquest últim existia per gràcia dels socialistes-revolucionaris i els menxevics, que, al seu torn, exercien el poder per la credulitat de les masses. En tals condicions no es podia pensar en l’aplicació de la violència revolucionària. La primera cosa que interessava era conquerir les masses. En compte d’unir-se i fraternitzar amb els populistes i els menxevics, era necessari desemmascarar-los davant els treballadors, els soldats i els camperols com a agents de la burgesia. “El govern autèntic és el soviet de delegats dels treballadors [...] El nostre partit és una minoria en el soviet [...] No es pot evitar! A nosaltres toca explicar, pacientment i amb persistència, d’una manera sistemàtica, l’erroni de la seua tàctica. Mentre no siguem més que una minoria, la nostra tasca consisteix en criticar, per a desenganyar les masses.” Tot aquell programa era senzill i segur, i cada clau estava fermament clavat. Aquestes tesis portaven només una signatura: “Lenin”. Ni el comitè central del partit ni el consell de redacció de Pravda volgueren posar la seua rúbrica al peu d’aquell explosiu document.
El mateix 4 d’abril, Lenin comparegué davant la mateixa conferència del partit en què Stalin havia explicat la seua teoria de la divisió pacífica del treball entre El Govern Provisional i els soviets. El contrast era massa cruel. Per a moderar-lo, Lenin, abandonant el seu costum, no sotmeté a anàlisi les resolucions que s’havien pres, sinó que els girà l’esquena. El que féu fou elevar la conferència a un pla molt més alt. Li féu veure noves perspectives que els suposats líders ni tan sols havien sospitat. “Per què no s’ha pres el poder?”, preguntava el nou ponent, i procedí a resumir les explicacions de rigor: la revolució es considerava burgesa, estava només en la seua fase inicial; la guerra creava dificultats imprevistes, i d’altres per l’estil. Tot això és desencertat. El fet és que el proletariat no té suficient consciència ni està ben organitzat. Açò s’ha d’admetre. La força material està en mans del proletariat, però la burgesia es troba alerta i preparada. Lenin desvià la qüestió de l’esfera de pseudoobjectivisme en què Stalin, Kàmenev i d’altres tractaven d’ocultar les tasques de la revolució, a l’esfera d’advertència i acció. El proletariat no s’havia fet amb el poder al febrer, no perquè la presa del poder estigués proscrita per la sociologia, sinó perquè la seua incapacitat permeté als conciliadors defraudar el proletariat en interès de la burgesia..., i això era tot! “Fins i tot els nostres bolxevics [continuà, sense esmentar noms per a res] mostren confiança envers el govern. Açò només pot explicar-se per haver-se embriagat amb la revolució. És el fi del socialisme [...] Si açò és així, no puc seguir endavant. Preferisc quedar-me en minoria.” No era difícil per a Stalin i Kàmenev reconèixer l’al·lusió a ells. Tots els presents s’adonaren de qui eren els al·ludits per l’informador. Els delegats no tenien el menor dubte que Lenin parlava seriosament en dir que s’apartava. Allò era molt diferent de la fórmula “mentre, etc.”.
L’eix de la qüestió relativa a la guerra es desvià amb no menys resolució. El Govern Provisional havia mig promès una república. Però, canviava açò el caràcter de la guerra? França portava molt de temps com a república, i ho havia estat més d’una vegada, però la seua participació en la guerra continuava essent imperialista. L’índole de la guerra es determina pel caràcter de la classe que governa. “Quan les masses declaren que no volen cap mena de conquesta, jo ho crec. Quan Gutxkov i Lvov declaren que no volen conquestes, menteixen amb tot desvergonyiment.” Aquest senzill judici és profundament científic i, alhora, comprensible per a tots els soldats de les trinxeres. Lenin assestà després un colp directe en anomenar Pravda pel seu vertader nom. “Demanar d’un govern de capitalistes que repudie les annexions és una neciesa, una burla evident...” Aquestes paraules afectaven directament Stalin. “És impossible acabar aquesta guerra sense una pau de violència, a menys que el capitalisme siga derrocat.” I, no obstant això, els partidaris de la conciliació continuaven recolzant els capitalistes, i Pravda els recolzava a ells. “La petició del soviet [...] no conté una sola paraula que revele consciència de classe. Tota ella és pura fraseologia.” Açò es referia a aquell mateix manifest saludat per Stalin com la veu de l’internacionalisme. Les frases pacifistes, al mateix temps que mantenien les velles aliances, els vells tractats, els vells objectius, només tenien com a finalitat enganyar les masses. “El que és únic a Rússia és la transició inconcebiblement ràpida de la violència irreprimible a la decepció més subtil.” Tres dies abans, Stalin havia declarat estar disposat a unir-se al partit de Tseretelli. “He escoltat que existeix a Rússia una tendència a la unificació; la unitat amb un defensista és traïció al socialisme. Crec que és millor quedar-se sol, com Liebknecht, un contra cent deu!” Ja no es podia tolerar ni tan sols portar el mateix nom dels menxevics, el nom de socialdemocràcia. “Per la meua banda, propose que canviem de nom el partit, que d’ara en avant ens anomenem Partit Comunista.” ni un sol dels assistents a la conferència, ni el mateix Zinòviev, que acabava d’arribar amb Lenin, recolzà aquesta proposta, que semblava una ruptura sacrílega amb el seu propi passat.
Pravda, que continuaven dirigint Kàmenev i Stalin, declarà que les tesis de Lenin reflectien la seua opinió personal, que no compartia el buró del comitè central, i que Pravda continuaria la seua política de sempre. Aquella declaració portava la signatura de Kàmenev. Stalin la recolzava amb el seu silenci. Hagué de romandre així durant molt de temps. Les idees de Lenin li semblaven il·lusions d’un emigrat, però ell romania atent esperant la reacció del partit. “S’ha de reconèixer obertament [escrivia més tard el bolxevic Angarski, que havia passat per la mateixa evolució que els altres] que molts dels vells bolxevics [...] mantenien les opinions bolxevics de 1905 respecte al caràcter de la revolució de 1917, i que no era cosa fàcil repudiar tals opinions.” En realitat, no es tractava de “molts dels vells bolxevics”, sinó de tots, sense excepció. En la conferència de març, on es reuniren els quadres del partit de tot el país, no s’aixecà una sola veu a favor d’esforçar-se en demanar el poder per als soviets. Tots ells s’havien de rearmar. Dels setze membres del comitè de Petrograd, només dos recolzaren les tesis, i fins i tot no ho feren des del primer moment. “Molts dels camarades insinuaren [recordava Tsikhon] que Lenin havia perdut contacte amb Rússia, que no tenia en compte les condicions actuals, etcètera.” El bolxevic de províncies, Lebedev, refereix que al principi els bolxevics condemnaven l’agitació de Lenin, “que semblava utòpica i que s’explicava només per la seua perllongada falta de contacte amb la vida russa”. Un dels inspiradors de tals judicis fou sens dubte Stalin, que sempre havia mirat amb desdeny als emigrats”. Alguns anys després, Raskolnikov recordava que “l’arribada de Vladimir Ilitx plantejà un marcat Rubicó en la tàctica del nostre partit [...] La tasca de prendre possessió del poder de l’estat es concebia com un ideal remot [...] Es considerava suficient recolzar el Govern Provisional en una o altra forma [...] El partit no tenia dirigent d’autoritat capaç de soldar-lo en una ferma unitat i portar-lo endavant.” En 1922, no se li podia haver ocorregut a Raskolnikov veure Stalin com el “dirigent d’autoritat”. El treballador dels Urals, Markov, a qui la revolució havia trobat a la vora del seu torn, escrivia: “Els nostres dirigents anaven a les palpentes fins que arribà Vladimir Ilitx [...] La posició del nostre partit fou fent-se clara en aparèixer les seues famoses tesis.” “Recordeu la recepció dispensada a les tesis d’abril de Vladimir Ilitx [deia Bukharin poc després de morir Lenin], quan part del nostre propi partit les mirava com una traïció virtual a la ideologia marxista consagrada.” Aqueixa “part del nostre propi partit” era tota la seua direcció, sense exceptuar ningú. “Amb l’arribada de Lenin a Rússia en 1917 [escrivia Molotov en 1924], el nostre partit començà a aixafar terreny ferm [...] Fins aquell moment només havia anat caminant insegur i vacil·lant [...] El partit no tenia la claredat i la resolució que requeria el moment revolucionari...” Abans que els altres, d’una manera més concloent i precisa, Ludmila Stahl defineix el canvi ocorregut. “Fins a l’arribada de Lenin, tots els camarades erraven en la foscor...”, deia el 4 (17) d’abril de 1917, en el moment més culminant de la crisi del partit. “En veure la inventiva independent del poble no sabíem tenir-la compte [...] Els nostres camarades s’acontentaven amb mers preparatius per a l’Assemblea Constituent, a base de mètodes parlamentaris, i no admetien ni tan sols la possibilitat d’anar més lluny. Acceptant les consignes de Lenin, farem el que la vida mateixa ens empenta a fer.”
El rearmament del partit a l’abril fou un colp força humiliant per a Stalin. Havia vingut de Sibèria amb l’autoritat d’un vell bolxevic, amb la categoria de membre de comitè central, ajudat per Kàmenev i Muranov. També ell inicià el seu propi estil de “rearmament”, refusant la política dels dirigents locals com excessivament radical i comprometent-se mitjançant diversos articles de Pravda, un informe en la conferència i la resolució del comitè de Krasnoiarsk. Enmig d’aquesta activitat, que per la seua mateixa índole era tasca d’un dirigent, aparegué Lenin. Es presentà en la conferència com entra un inspector a l’aula. Després d’escoltar diverses frases girà l’esquena al mestre i amb una esponja mullada esborrà de l’encerat tots els seus fútils gargots. Els sentiments de sorpresa i protesta dels delegats es resolgueren en una expressió admirativa. Però Stalin no tenia admiració que oferir. El colp rebut havia estat molt dur, una sensació de desemparament i de profunda enveja. L’havien humiliat davant de tot el partit molt més que en la conferència reservada de Cracòvia després de la seua malaurada direcció de Pravda. Era inútil lluitar contra això. També ell entreveia ara nous horitzons que no hauria estat capaç de pressentir el dia abans. No li quedava un altre remei que esmussar les dents i aparençar calma. El record de la revolució provocada per Lenin a l’abril de l’any 1917, quedà gravat per sempre en la seua consciència, i s’hi enverinà. Més tard, s’apoderà de les actes de la conferència de març i tractà d’ocultar-les al partit i la història. Però allò no endegà res. Continuava havent-hi a les biblioteques col·leccions de Pravda. A més, aquelles edicions de Pravda es reimprimiren més tard, i els articles de Stalin parlaven per si mateixos. Durant els primers anys de règim soviètic, innumerables memòries referents a la crisi d’abril ompliren tots els periòdics històrics i les edicions commemoratives dels diaris. Tot això havia d’ésser retirat gradualment de la circulació, falsejat i substituït per nou material. La mateixa paraula “rearmament” del partit, usada per mi casualment, en 1922, fou al seu temps objecte d’atacs cada vegada més furiosos de Stalin i els seus satèl·lits.
Veritat és que en 1924 Stalin encara estimà com a més sensat admetre, amb la deguda indulgència per la seua banda, l’error dels seus mètodes al començament de la revolució, “El partit [escrivia] acceptà la política de pressionar des dels soviets al govern en la qüestió de la pau i no decidí de seguida fer un pas cap avant [...] vers la nova consigna del poder per als soviets [...] Aquella fou una posició profundament errònia, perquè multiplicava les il·lusions pacifistes, abocava aigua en el molí del defensisme i destorbava l’educació revolucionària de les masses. Jo compartia aquella posició errònia en aquella ocasió amb altres camarades del partit, i no la repudií per complet fins a meitat d’abril, després de subscriure les tesis de Lenin.” Aquest reconeixement públic, necessari per tal de protegir la seua pròpia reraguarda en la seua lluita contra el trotskisme, que començava aleshores, resultà força limitat dos anys més tard. En 1926, Stalin negava categòricament el caràcter oportunista de la seua política al març de 1917 (“No és cert, camarades això no és més que comareig!”) i admetia només que patí “algunes vacil·lacions [...], però, qui entre nosaltres no en tingué passatgerament?”. Quatre anys després, Iarolavski, que en la seua qualitat d’historiador esmentà el fet que Stalin havia assumit en iniciar-se la revolució “una posició errònia”, es veié sotmès a una feroç persecució en tots els fronts. Ja no era tolerable esmentar ni tan sols “vacil·lacions momentànies”. L’ídol del prestigi és un monstre voraç! Finalment, en la “història” del partit, dirigida pel mateix Stalin, aquest s’atribueix la posició de Lenin, carregant les pròpies opinions als seus enemics. Kàmenev i certs activistes de l’organització de Moscou, com Rikov, Bubnov, Noguin, proclama aquesta notable història, “es mantingueren en la posició semimenxevic de suport condicional al Govern Provisional i a la política dels defensistes. Stalin, que acabava de tornar de la deportació, Molotov i d’altres, així com la majoria del partit, defensaven la política de no confiar en el Govern Provisional i es manifestaven contra el defensisme”, i així per l’estil. D’aquesta manera, per canvis graduals del fet a la ficció, el negre esdevingué blanc. Semblant mètode, que Kàmenev anomenà “dosificar la mentida”, traspua en tota la biografia de Stalin, i troba la seua expressió cimera i al mateix temps el seu col·lapse en els judicis de Moscou.
Analitzant les idees bàsiques de les dues fraccions de la socialdemocràcia en 1909, escrivia jo: “Els aspectes antirevolucionaris del menxevisme es destaquen ja en tota la seua força; les característiques antirevolucionàries del bolxevisme són una amenaça de gran perill només en el cas d’un triomf revolucionari.” Al març de 1907, després de derrocat el tsarisme, els antics quadres del partit portaren aquestes característiques antirevolucionàries del bolxevisme a la seua extrema expressió: fins a la distinció entre bolxevisme i menxevisme semblava haver-s’hi esfumat. Era imperatiu un rearmament radical del partit. Lenin, l’únic home de talla per a la tasca, ho féu en el curs d’abril. Segons sembla, Stalin no desitjava oposar-se en públic a Lenin; però tampoc es posiciona a favor d’ell. Sense fer molt de soroll, es deslligà de Kàmenev com deu anys abans havia abandonat els boicotejadors i com en la Conferència de Cracòvia deixà els conciliadors lliurats a la seua sort. No estava habituat a defensar cap idea que no prometés un èxit immediat. La conferència de l’organització de Petrograd celebrà sessions des del 14 al 22 d’abril. Tot i que ja predominava la influència de Lenin, els debats eren prou moguts de vegades. Entre els que hi intervingueren es compten Zinòviev, Tomski, Molotov i d’altres bolxevics molt coneguts. Stalin ni tan sols s’hi deixà veure; sens dubte tractava de refugiar-se en l’oblit durant una temporada.
La conferència panrussa del partit bolxevic es reuní en Petrograd el 24 d’abril. Es proposava dilucidar tots els assumptes que quedaren en suspens en la conferència de març. Uns 150 delegats representaven 79.000 membres del partit, d’ells, 15.000 de la capital. No està malament per a un partit antipatriòtic que a penes havia sortit de la il·legalitat. La victòria de Lenin s’aprecià des d’un principi en les eleccions a la presidència de cinc membres, perquè entre els elegits no estaven Kàmenev ni Stalin, els dos responsables de la política oportunista de març. Kàmenev tingué suficient valor per a demanar la concessió d’un informe de minoria en la conferència. “Reconeixent que formalment i de fet el romanent clàssic del feudalisme, la propietat de la terra pels hisendats, no ha estat encara liquidat [...], és massa prompte per a asseverar que la democràcia burgesa ha exhaurit totes les seues possibilitats.” Tal fou la idea bàsica de Kàmenev i de Rikov, Noguin, Dzerzinski, Angarski i d’altres. “L’ímpetu per a la revolució social [deia Rikov], havia d’haver vingut d’occident.” La revolució democràtica no havia acabat, deien els oradors de l’oposició, recolzant Kàmenev. Era veritat. No obstant això, la missió del Govern Provisional no consistia a donar cima a la revolució, sinó a invertir el seu curs. Per consegüent, la revolució democràtica només es podria completar sota el comandament de la classe obrera. Els debats eren animats, però plàcids, ja que en l’essencial tot havia estat decidit per endavant i Lenin feia tot el possible per facilitar la retirada dels seus antagonistes.
Durant aquests debats, Stalin intervingué amb una breu declaració contra el seu aliat d’ahir. En el seu informe de minoria, Kàmenev argumentà que no en exigir nosaltres la caiguda immediata del Govern Provisional allò que corresponia era demanar autoritat sobre ell; altrament, les masses no ens comprendrien. Lenin hi oposà que el “control” del proletariat sobre un govern burgès, especialment en els temps de revolució, seria fictici o es reduiria a una simple col·laboració amb aquell. Stalin cregué arribat el moment de fer constar la seua disconformitat amb Kàmenev. Per a donar una espècie d’explicació sobre el seu canvi d’actitud, se serví d’una nota emesa el 19 d’abril pel ministre d’assumptes estrangers, Miliukov. L’extrema franquesa imperialista d’aquest últim, empentà literalment els soldats al carrer i originà una crisi governamental. El concepte de Lenin sobre la revolució es basava en la correlació de classes, i no en una nota diplomàtica o d’altres actes del govern. Però Stalin no estava interessat en idees generals. Tot allò que necessitava era un pretext evident per a canviar de postura amb el menor crebant per a la seua vanitat. Estava “dosificant” la seua retirada. Durant el primer període de la revolució, segons deia, “era el soviet qui traçava el programa, mentre que ara ho feia el Govern Provisional”. Després de la nota de Miliukov, “El govern s’avança al soviet, i aquest perd terreny. Parlar llavors de control era desvariar”. Allò: sonava a forçat i fals. Però produí efecte: Stalin se les arranjà d’aquesta manera per a separar-se a temps de l’oposició, que només obtingué set vots en fer l’escrutini.
En el seu informe sobre la qüestió de les minories nacionals, Stalin féu tot el possible per salvar el clot entre el seu informe de març, que veia l’origen de l’opressió nacional merament en l’aristocràcia hisendada, i la nova posició que el partit estava assimilant. “L’opressió nacional [digué, argumentant inevitablement contra si mateix] no sols està sostinguda per l’aristocràcia gran terratinent, sinó també per una altra força: els grups imperialistes, que apliquen el mètode d’esclavitzar les nacions, après en les colònies, al seu propi país també...” A més, la gran burgesia porta rere ella “la petita burgesia, part de la intel·liguèntsia i part de les capes superiors de la classe obrera, que gaudeixen així mateix de les despulles d’aquest lladronici”. Aquest era el tema en què precisament havia insistit Lenin durant els anys de guerra. “Així [continuava l’informe], hi ha tot un cor de forces socials que recolzen l’opressió nacional.” Per tal de posar fi a tal opressió, era necessari “apartar aquest cor de l’escena política”. Situant en el poder la burgesia imperialista, la Revolució de Febrer no preparava certament el camí per a l’alliberament de les minories nacionals. Per exemple, el Govern Provisional es resistia amb totes les seues forces als intents d’ampliar l’autonomia de Finlàndia. “De quina banda hem d’estar? Sens dubte, de banda del poble finès...” L’ucraïnès Piatakov i el polonès Dzerzinski es pronunciaren en contra del programa d’autodeterminació nacional, com a utòpic i reaccionari. “No hauríem de plantejar la qüestió nacional [deia amb ingenuïtat Dzerzinski] perquè aquesta retarda el moment de la revolució social. Per consegüent, proposaria suprimir de la resolució el punt relatiu a la independència de Polònia.” “La socialdemocràcia [hi replicà Stalin], ja que segueix una ruta que mena a la revolució socialista, ha de recolzar el moviment revolucionari dels nacionalistes contra l’imperialisme.” Llavors, per primera vegada en la seua vida, Stalin digué quelcom a propòsit d’“una ruta que mena a la revolució socialista”. El full del calendari julià portava aquell dia la data de 29 d’abril de 1917.
En haver assumit les prerrogatives d’un congrés, la conferència elegí nou comitè central, compost de Lenin, Zinòviev, Kàmenev, Milutin, Noguin, Sverdlov, Smilga, Stalin, Fedorov; i com a suplents Teodorovitx Bubnov, Glebov-Avilov i Pravdin. Dels 133 delegats, per alguna raó només 109 participaren en la votació secreta amb ple vot; és possible que alguns d’ells haguessen marxat ja de la capital. Lenin obtingué 104 vots (seria potser Stalin un dels delegats que no li’n donà el seu?); Zinòviev, 101; Stalin, 97, i Kàmenev, 95. Per primera vegada era elegit Stalin per al comitè central pel procediment usual del partit. Anava ja a complir els trenta-vuit anys. Rikov, Zinòviev i Kàmenev tenien vint-i-tres o vint-i-quatre quan foren elegits per congressos del partit per a formar part de la plana major bolxevic.
En la conferència es produí un intent de deixar Sverdlov fora del comitè central. Lenin en parlà desprès de la defunció d’aquell, jutjant-lo com una notòria equivocació seua. “Per fortuna [hi afegí], ens rectificaren des de baix.” És difícil que Lenin tingués cap motiu per a oposar-se a la candidatura de Sverdlov; només el coneixia per correspondència com un revolucionari professional incansable. No és improbable que l’oposició procedís de Stalin, que no havia oblidat com Sverdlov es dedicà a endreçar greuges que ell havia causat en Sant Petersburg i reorganitzant Pravda; la seua vida en comú en Kureika no aconseguí més que agreujar la seua enemistat. Stalin mai oblidava res. Segons sembla, tractà de venjar-se en la conferència, i d’una manera o una altra (no podem sinó figurar-nos-ho) assolí guanyar-se el suport de Lenin. Però la seua temptativa no donà resultat. Si en 1912, Lenin ensopegà amb la resistència dels delegats quan tractà d’incorporar Stalin al comitè central, aquesta vegada no fou menor la que li oposaren per a no excloure Sverdlov. Dels membres d’aquest comitè central elegit en la Conferència d’Abril, només Sverdlov arribà a morir de mort natural. Tots els altres (a excepció del mateix Stalin), així com els quatre suplents, han estat oficialment afusellats o suprimits sense tràmits oficials.
Sense Lenin ningú hauria sabut enfrontar aquella situació sense precedents; tots estaven esclavitzats per velles fórmules. Però limitar-se a la consigna de la dictadura democràtica suposava ara, segons deia Lenin, “passar de fet a la petita burgesia”. És molt possible que l’avantatge de Stalin sobre els altres estigués en la seua manca d’escrúpols per a fer-ho així i en la seua disposició a apropar-se als conciliadors i a fusionar-se amb els menxevics. No li imposava gens ni mica la reverència a les velles fórmules. El fetitxisme ideològic li era estrany; així, sense el menor remordiment, renegà de la teoria, llarg temps sostinguda, del paper contrarevolucionari de la burgesia russa. Com sempre, Stalin actuava d’una manera empírica, pressionat pel seu oportunisme natural, que sempre li havia empentat a cercar la línia de menor resistència. Però no havia estat sol en la seua postura; en el curs de les tres setmanes que precediren l’arribada de Lenin, la seua expressió traduïa fidelment les ocultes conviccions de molts dels “vells bolxevics”.
No ha d’oblidar-se que l’aparell polític del partit bolxevic es componia principalment de la intel·lectualitat, que era d’origen i ambient petit burgesos, i marxista en les seues idees i en les seues relacions amb el proletariat. Els treballadors que passaven a ésser revolucionaris professionals s’uniren a aquell grup amb molt d’afany, i dins d’ell perderen la seua identitat. La peculiar estructura social de l’aparell del partit i la seua autoritat sobre el proletariat (ambdues res accidentals, i sí que dictades per estricta necessitat històrica) foren, una vegada més, causa de la vacil·lació del partit, i finalment esdevingueren origen de la seua degeneració. El partit persistia en la doctrina marxista, que expressava els interessos històrics del proletariat en conjunt; però els éssers humans de l’aparell del partit assimilaven només proporcions disperses de tal doctrina, d’acord amb la seua pròpia experiència, relativament limitada. Moltes vegades, com es lamentava Lenin, només aprenien d’esme fórmules fetes per endavant, i tancaven els ulls als canvis de situació. En la majoria dels casos, no tenien diari contacte independent amb les masses obreres, així com d’apreciació comprensiva del procés històric. D’aquesta manera, quedaven exposats a la influència de les altres classes. Durant la guerra, els dirigents del partit es veieren seriosament afectats per tendències conciliadores emanades de cercles burgesos, en tant que els treballadors bolxevics de la base desplegaven una estabilitat molt més ferma per a resistir l’histerisme patriòtic que s’havia propagat per tot el país.
En obrir un ampli camp d’acció a processos revolucionaris, la revolució estava donant molta més satisfacció als “revolucionaris professionals” de tots els partits que als soldats de les trinxeres, als camperols de les aldees i als treballadors de les fàbriques de municions. Els foscos homes de la clandestinitat de vigílies esdevenien, sobtadament, figures polítiques rectores. En compte de parlaments tenien soviets i estaven en llibertat de discutir i governar. Pel que a ells afecta, les contradiccions de classe que havien estat la causa de la revolució semblaven haver-se liquidat sota els rajos del sol democràtic. Per això, gairebé en totes bandes de Rússia, bolxevics i menxevics es donaren la mà. Fins i tot on continuaren separats, com en Petrograd, els constrenyiments cap a la unitat eren resoludament imperiosos en ambdues organitzacions. Mentre, a les trinxeres, als pobles i a les fàbriques, els antagonismes crònics prenien un caràcter obert i més intens, presagi de guerra civil més que d’unitat. Com succeeix ben sovint, s’obria un profund avenc entre les classes en moviment i els interessos dels aparells de partit. Fins i tot els quadres del partit bolxevic, que tenien l’avantatge d’una excepcional preparació revolucionària, estaven decididament resolts a fer a una banda les masses i identificar els seus propis i especials interessos amb els de l’aparell l’endemà mateix de l’enderrocament de la monarquia. Què podia, doncs, esperar-se d’aquells quadres quan es convertiren en una burocràcia estatal totpoderosa? No és versemblant que Stalin dediqués, un sol pensament a aquesta qüestió. Era carn de la carn de l’aparell, i el més dur dels seus ossos.
Però, ¿per quin miracle assolí Lenin canviar en poques setmanes el curs del partit, portant-lo per una altra via? La resposta s’ha de cercar simultàniament en dues direccions: els atributs personals de Lenin i la situació objectiva. Lenin era fort, no sols perquè comprenia les lleis de la lluita de classes, sinó perquè tenia l’oïda perfectament acordada a l’agitació de les masses en moviment. No representava l’aparell del partit sinó l’avantguarda del proletariat. Estava completament convençut que milers d’aquells treballadors que havien suportat el més dur del treball il·legal estarien ara al seu costat. Les masses, aleshores, eren més revolucionàries que el partit, i el partit més revolucionari que el seu aparell. Ja al març, l’actitud real dels treballadors i dels soldats s’havia palesat de forma tumultuosa, i diferia molt de les instruccions dictades per tots els partits, incloent-hi el bolxevic. L’autoritat de Lenin no era absoluta, però sí enorme, perquè es recolzava en tota l’experiència del passat. Al contrari, l’autoritat de l’aparell del partit, com el seu conservadorisme, tot just estava en formació. Lenin exercia influència, no tant com a individu, sinó com a encarnació de la influència de la classe sobre el partit i del partit sobre el seu aparell. En tals circumstàncies, qui tractava de resistir, aviat perdia peu. Els vacil·lants s’alineaven amb els de davant, i els previnguts s’unien a la majoria. Així, amb pèrdues relativament escasses, Lenin assolí orientar a temps el partit i preparar-lo per a la nova revolució.
Cada vegada que els dirigents del bolxevisme havien d’actuar sense Lenin incorrien en error, inclinant-se normalment a la dreta. Llavors sorgia Lenin com un deus ex machina, i assenyalava el camí correcte. Significa açò que Lenin ho fos tot dins del partit bolxevic, i els altres res? Tal conclusió, molt estesa als cercles democràtics, és summament parcial, doncs falsa. El mateix podria dir hom de la ciència: la mecànica sense Newton i la biologia sense Darwin semblaren no ésser res durant molts anys. Açò és al mateix temps cert i fals. Calgué la tasca de milers d’homes de ciència senzills en reunir els fets, agrupar-los, plantejar els problemes i preparar el terreny per a les solucions intel·ligents d’un Newton o un Darwin. I cada solució, al seu torn, afectava la tasca d’altres milers d’investigadors modestos. Els genis no creen la ciència; no fan sinó accelerar el procés de la reflexió col·lectiva. El partit bolxevic tenia un dirigent de geni, i no per accident. Un revolucionari de la contextura i el tremp de Lenin només podia estar al capdavant del partit més intrèpid, capaç de portar les seues idees i accions a la seua lògica conclusió. Però el geni en si és la més rara de les excepcions. Un dirigent genial s’orienta més de pressa, aprecia la situació més plenament, veu més enllà que els altres. Era inevitable que s’obrís un ample avenc entre el líder genial i els seus més íntims col·laboradors. Fins i tot es pot concedir que en un cert grau la perspicàcia de Lenin actués com a fre sobre el desenvolupament de la confiança dels seus col·laboradors en les seues pròpies aptituds. No obstant això, açò no significa que Lenin ho fos “tot” i que el partit sense Lenin no fos res. Sense el partit, Lenin s’hauria vist tan desvalgut com Newton i Darwin sense el treball científic col·lectiu. Per consegüent, no es tracta de vicis especials inherents al bolxevisme, i producte, pretén hom, de la centralització, la disciplina, etc., sinó del problema del geni dins del procés històric. Els escriptors que intenten desacreditar el bolxevisme sobre la base que el partit bolxevic tingué la fortuna de comptar amb un dirigent genial, no fan una altra cosa que palesar la seua pròpia vulgaritat mental.
La direcció bolxevic hauria arribat a trobar el camí correcte sense Lenin, però lentament, a costa de friccions i lluites intestines. Els conflictes de classe haurien continuat condemnant i rebutjant les consignes insípides de la vella guàrdia bolxevic. Stalin, Kàmenev i la resta de segones figures es trobaven davant l’alternativa de donar una expressió consistent a les tendències de l’avantguarda proletària o de desertar passant-se a l’altra banda de la barricada. No hem d’oblidar que Shliapnikov, Zalutski i Molotov tractaren de seguir un rumb més esquerrà des del primer moment de la revolució.
Però açò no vol dir que el vertader camí s’hagués trobat de totes maneres. El factor temps exerceix un paper decisiu en política, especialment en una revolució. La lluita de classes difícilment ha d’esperar indefinidament que els dirigents polítics descobrisquen allò que cal fer. El líder genial és important perquè, en abreujar el termini d’aprenentatge mitjançant lliçons objectives, permet al partit influir en el desenvolupament dels esdeveniments en l’instant adequat. Si Lenin no hagués arribat a primers d’abril, sens dubte el partit hauria anat temptejant la seua ruta fins a coincidir, potser, amb l’orientació assenyalada en les seues tesis. Però, existia cap altre capaç d’haver preparat el partit per al desenllaç d’octubre? Aquesta interrogació no es pot contestar categòricament. Una cosa és certa: en aquesta situació (que exigia oposar resoludament al peresós aparell del partit les masses i idees de moviment), Stalin no hauria pogut actuar amb la necessària iniciativa creadora, i hauria estat més bé fre que no impulsor. El seu poder començà només quan es féu possible dominar les masses amb ajuda de l’aparell.
És difícil seguir el rastre de les activitats de Stalin durant els dos mesos següents. De sobte es veié relegat a una posició de tercer ordre. El mateix Lenin estava ara directament encarregat del consell de redacció de Pravda quasi diàriament (no per intervenció des de lluny, com abans de la guerra), i Pravda marcava el compàs a tot el partit. Zinòviev era amo i senyor en matèria d’agitació. Stalin no participava encara en mítings. Kàmenev, quelcom amoïnat amb la nova política, representava el partit en el Comitè Executiu Central del Soviet i en el soviet. Stalin desaparegué pràcticament d’aquella lliça i a penes se’l veié ni fins i tot en Smolni. Sverdlov assumí l’alta direcció de l’activitat organitzadora més destacada, assenyalant tasques als activistes del partit, tractant amb els de províncies, resolent conflictes. A més de les seues obligacions corrents en Pravda i la seua assistència a les sessions del comitè central, es confiaren a Stalin eventuals missions de caràcter administratiu, tècnic o diplomàtic, gens nombroses per cert. Peresós per naturalesa, Stalin pot treballar a pressió només quan estan en joc els seus propis interessos; altrament, prefereix fumar una pipa i passar l’estona. Durant una temporada se sentí molt disgustat. Per tot arreu es trobava substituït per homes més importants o millor dotats. La seua vanitat sentia vivament la punxada dels dies de març i abril. Violant la seua pròpia integritat, fou lentament donant volta al rumb de les seues idees. Però, al capdavall, només girà mitja volta.
{Durant les tumultuoses “jornades d’abril”, quan els soldats sortiren als carrers per a protestar contra la nota imperialista de Miliukov, els conciliadors s’ocuparen en dirigir, com sempre, súpliques al govern i exhortacions a les masses. El 21, Comitè Executiu Central, envià un d’aqueixos telegrames-sermó signat per Txeidse, a Kronstadt i a les altres guarnicions: sí, la nota bèl·lica de Miliukov no mereix ésser aprovada; però, “entre el Comitè Executiu i el Govern Provisional han començat negociacions, que encara no han finit [aquestes negociacions, per la seua naturalesa, no fineixen mai] en reconèixer el mal fet per totes aquestes manifestacions disperses i desorganitzades, el Comitè Executiu vos demana que s’abstingueu”, etc. Per les actes oficials veiem, no sense sorpresa, que el text del telegrama fou redactat per una comissió composta per deu conciliadors i un bolxevic i que aquest bolxevic era Stalin. L’episodi és força menor (no trobarem episodis importants, en general, en aquest període), però característic. El telegrama d’exhortació representa el model clàssic d’aquest “control” que formava un element necessari del mecanisme de doble poder. Lenin criticava amb un vigor particular la menor participació dels bolxevics en aquesta política d’impotència. Si la manifestació dels marins de Kronstadt era inoportuna, calia dir-ho en nom del partit, parlant la llengua d’aquest, però no prendre cap responsabilitat sobre les “negociacions” entre Txeideze i el príncep Lvov. Els conciliadors inclogueren Stalin en la comissió perquè únicament els bolxevics tenien alguna autoritat en Kronstadt. Però això mateix calia encara més refusar la col·laboració. Però Stalin no la refusà. Tres dies després del telegrama d’exhortació, intervingué en la conferència del partit contra Kàmenev i escollí, precisament, el conflicte amb motiu de la nota de Miliukov com a una prova particularment clara de l’absurditat del “control”. Les contradiccions lògiques no desconcertaven mai aquest empíric.}
En la conferència de les organitzacions militars bolxevics celebrada al juny, després dels discursos polítics fonamentals de Lenin i Zinòviev, Stalin informà sobre “el moviment nacionalista en els regiments nacionals”. En l’exèrcit actiu, influït pel despertar de les nacionalitats oprimides, hi hagué una espontània reagrupació d’unitats armades d’acord amb la nacionalitat. Així sorgiren regiments ucraïnesos, musulmans, polonesos, etc. El Govern Provisional s’oposà obertament a aquesta “desorganització de l’exèrcit”, mentre que els bolxevics, com sempre, es posaren de part de les nacionalitats oprimides. El discurs de Stalin no es conserva; però difícilment podia agregar-hi res de nou.
El primer congrés panrus dels soviets, el 3 de juny, es perllongà durant quasi tres setmanes. Els vint o trenta delegats bolxevics de les províncies, perduts entre la massa de conciliadors, constituïen un grup gens homogeni i subjecte encara als corrents de març. No era fàcil acabdillar-los. En aquest congrés féu una referència d’interès un populista a qui ja coneixem, i que en alguna ocasió pogué observar Koba en una presó de Bakú. “Tractaré d’esforçar-me per a comprendre el paper de Stalin i Sverdlov en el partit bolxevic [escrivia Veresxtxak l’any 1928]. Mentre que Kàmenev, Zinòviev, Noguin i Krilenko es trobaven asseguts a la mesa presidencial del congrés, i Lenin, Zinòviev i Kàmenev eren els principals oradors, Sverdlov i Stalin dirigien en silenci la fracció bolxevic. Ells eren la força tàctica. Aleshores m’adoní per primera vegada del ple significat de l’home.” Veresxtxak no estava equivocat. Stalin era molt valuós darrere de la cortina, preparant la fracció per a votar. Mai usà arguments de principis. Però es donava manya per a convèncer els dirigents de talla normal, excepcionalment els de províncies; si bé fins i tot en aqueixa tasca el lloc preeminent corresponia a Sverdlov, que era president permanent de la fracció bolxevic al congrés.
Mentre, l’exèrcit venia essent objecte d’una preparació “moral” per a l’ofensiva, que enervava les masses, tant a la reraguarda com al front. La fracció bolxevic protestà resoludament contra aquella aventura militar i vaticinà la catàstrofe. La majoria del congrés recolzà Kerenski. Els bolxevics decidiren respondre amb una manifestació al carrer, però mentre s’estudiava l’assumpte s’exterioritzaren diferències d’opinió. Volodarski, suport principal del comitè de Petrograd, no estava segur que els treballadors volgueren llançar-se al carrer. Els representants de les organitzacions militars insistiren en el fet que els soldats no sortirien sense armes. Stalin opinà que “existia ferment entre els soldats, però no s’advertia el mateix entre els treballadors”; no obstant això, suposava que era necessari oposar resistència al govern. La manifestació s’acordà finalment per al diumenge, 10 de juny. Els conciliadors estaven alarmats, i en nom del congrés prohibiren la manifestació. Els bolxevics se sotmeteren. Però, espantat de la mala impressió que el seu propi veredicte causà entre les masses, el mateix congrés convocà una manifestació general per al 18 de juny. El resultat fou inesperat: totes les fàbriques i tots els regiments es presentaren amb pancartes bolxevics. Allò fou un fort colp per a l’autoritat del congrés. Els treballadors i els soldats de la capital s’adonaren del seu propi poder. Dues setmanes més tard intentaren fer-lo efectiu. Així es desenvoluparen els “dies de juliol”, la línia de demarcació més important entre les dues revolucions.
El 4 de maig escrivia Stalin en Pravda: “La revolució creix en amplària i profunditat [...] Les províncies marxen al capdavant del moviment. Així com Petrograd marxava davant en els primers dies de la revolució, ara comença a quedar-se ressagat.” Exactament dos mesos després, els “dies de juliol” demostraven que les províncies marxaven molt a la saga de Petrograd. El que Stalin tenia present en escriure així eren les organitzacions, no les masses. “Els soviets de la capital [observava Lenin ja en la Conferència d’Abril] depenen políticament més del govern central burgès que els soviets provincials.” Mentre que el Comitè Executiu Central tractava amb totes les seues forces de concentrar el poder en mans del govern, els soviets provincials, constituïts per menxevics i socialistes-revolucionaris, en molts casos s’apoderaren dels governs locals contra la voluntat d’aquests, i fins i tot intentaren regular la vida econòmica. Però l’“endarreriment” de les institucions soviètiques a la capital obeïa al fet que el proletariat de Petrograd havia anat tan lluny, que el radicalisme de les seues peticions espantava els demòcrates petit burgesos. Quan es discutia l’assumpte de la manifestació de juliol, Stalin argüia que els treballadors no tenien desitjos de xoc. Aquest argument quedà desmentiment pels mateixos dies de juliol, que, desafiant la proscripció dels conciliadors i fins i tot les advertències del partit bolxevic, el proletariat es bolcà als carrers, colze a colze amb els soldats. Ambdós errors de Stalin són característics seus, sens dubte: no respirava l’ambient dels mítings obrers, no estava en contacte amb les masses ni hi confiava. La informació li arribava a través de l’aparell. Però les masses eren incomparablement més revolucionàries que el partit, que, al seu torn, ho era més que els seus homes de comitè. Com altres vegades, Stalin expressava les inclinacions conservadores de l’aparell del partit, i no la força dinàmica de les masses.
A primers de juliol, Petrograd estava ja per complet de part dels bolxevics. Informant el nou ambaixador francès de la situació actual de la capital, el periodista Claude Anet assenyalava per damunt del Neva cap al districte de Viborg, on estaven concentrades les fàbriques més importants: “Allí, Lenin i Trotski són els amos. Els regiments de la guarnició són bolxevics o vacil·len en la mateixa direcció. Si Lenin i Trotski volguessen apoderar-se de Petrograd, qui podria impedir-ho?” Tal pintura de la situació era justa. Però encara no era possible prendre el poder perquè, tanmateix el que Stalin havia escrit al maig, les províncies estaven a gran distància darrere de la capital.
El 2 de juliol, en la conferència bolxevic de totes les ciutats russes, on Stalin representava al comitè central, aparegueren dos soldats de metralladores molt excitats declarant que els seus regiments havien acordat sortir al carrer immediatament, armats per complet. La conferència es pronuncià contra tal decisió. Stalin, en nom del comitè central, sostingué aquesta posició de la conferència. Tretze anys després, Pestkovski, un dels col·laboradors de Stalin i oposicionista penedit, recordava aquesta conferència. “Allí coneguí a Stalin. El local en què se celebrava la conferència no podia albergar tots els concurrents; part del públic seguia el curs dels debats des del corredor, a través de la porta oberta. Jo estava entre aquella part del públic, i, per consegüent, no poguí escoltar molt bé l’informe [...] Stalin intervingué en nom del comitè central. Com parlava en veu baixa, no percebí gran cosa del que digué des del meu lloc del corredor. Però sí m’adoní d’una cosa: cada frase de Stalin era contundent i rotunda, i les seues declaracions es distingien per la claredat amb què les formulava...”
Els membres de la conferència se separaren i foren als seus regiments i fàbriques per a dissuadir les masses d’una manifestació pública. “Al voltant de les cinc [informava Stalin després del succés], en la sessió del Comitè Executiu Central, declarí, oficialment, en nom seu i de la conferència, que decidíem no sortir.” No obstant això, la manifestació s’efectuava al voltant de les sis. “Tenia el partit dret a rentar-se les mans [...] i quedar al marge...? Com a partit del proletariat, hauríem d’haver intervingut en la seua manifestació pública i haver-li donat un caràcter pacífic i organitzat, sense tendir a una presa del poder per les armes.” Un poc més tard, Stalin digué en un congrés del partit, a propòsit dels dies de juliol: “El partit no desitjava la manifestació; el partit desitjava donar temps a què la política de l’ofensiva al front es desacredités. No obstant això, hi hagué manifestació, provocada pel caos en què es trobava el país, per les ordres de Kerenski i per l’enviament de destacaments al front.” El comitè central decidí donar a la manifestació un caràcter pacífic. “A la qüestió plantejada pels soldats de si era permissible sortir amb armes, el comitè central hi contestà que no. Però els soldats replicaren que no podien sortir desarmats [...], que portarien les armes només per a la seua pròpia defensa.”
Sobre aquest punt, no obstant això, ens trobem amb l’enigmàtic testimoni de Damià Biendi. En un to molt alegrat, el llorejat poeta digué en 1929 que a les oficines de Pravda trucaren Stalin per telèfon des de Kronstadt, i aquest, responent al que li preguntaven, respecte a si sortirien amb armes o sense elles, digué: “Fusells...? Vosaltres sabreu! Els oficinistes sempre portem damunt les nostres armes, els llapis, on vullga que anem. Quant a vosaltres i les vostres armes, és cosa vostra...!” Probablement, el cas està estilitzat; però s’hi percep un gra de veritat. Generalment, Stalin se sentia inclinat a menystenir la disposició dels treballadors i els soldats a lluitar: sempre recelava de les masses. Però tan prompte esclatava una baralla, fos en una plaça de Tbilisi, a la presó de Bakú o als carrers de Petrograd, invariablement s’inclinava a donar-li el caràcter de màxima violència possible. La decisió del comitè central? Podia perfectament girar-se del revés per mitjà de la paraula dels llapis. No s’ha d’exagerar, però, la importància d’aquell episodi. La pregunta procedia sens dubte del comitè central del partit de Kronstadt. Quant als mariners, haurien sortit armats de totes maneres.
Sense arribar a una insurrecció, els dies de juliol traspassaren el marc d’una simple manifestació. Es produïren trets de provocació des de finestres i teulades. Es produïren alguns xocs armats sense pla ni finalitat, però amb molts morts i ferits. Els mariners de Kronstadt s’apoderaren accidentalment a mitges de la fortalesa de Pere i Pau i el Palau de Tàurida estigué assetjat. Els bolxevics demostraren ésser els amos de la situació, però deliberadament repudiaren la insurrecció com una aventura. “Podríem haver pres el poder el 3 i el 4 de juliol [digué Stalin en la Conferència de Petrograd]. Però contra nosaltres s’haurien aixecat els fronts, les províncies, els soviets. Sense el suport a les províncies, el nostre govern hauria estat sense mans ni peus.” Faltat d’una finalitat immediata, el moviment fou extingint-se. Els treballadors tornaren a les seues fàbriques i els soldats als seus quarters. Restava el problema de la fortalesa de Pere i Pau, que seguia ocupada pels mariners de Kronstadt. “El comitè central m’envià com delegat a la fortalesa [ha dit Stalin], on poguí convèncer els mariners presents perquè defugiren el combat [...] Com a representant del Comitè Executiu Central, aní amb Bogdanov (menxevic) a veure a Kozmin (oficial comandant). Estava preparat a lluitar [...] El persuadírem que no fes ús de la força [...] Era evident per a mi que l’ala dreta volia sang per a donar una “lliçó” als treballadors, soldats i mariners. Però poguérem malmetre els seus desitjos.” Stalin aconseguí exercir amb èxit la seua delicada missió només perquè no era una figura odiosa als ulls dels conciliadors: l’odi d’aquests es dirigia vers altres persones. A més, era capaç com ningú d’adoptar en tals negociacions el to d’un bolxevic moderat, que fugia dels excessos i propendia a la transigència. Segurament, res digué del seu consell als mariners, a propòsit dels “llapis”.
Malgrat l’evidència dels fets, els conciliadors qualificaren la manifestació de juliol de sublevació armada, i acusaren els bolxevics de conspirar. Quan el moviment ja havia passat, arribaren del front tropes reaccionàries. En la premsa es publicaren notícies basades en els “documents” del ministre de justícia, Pereverzev, segons els quals Lenin i els seus col·laboradors eren col·laboradors declarats de l’estat major alemany. Començaren dies de calúmnia, persecucions i tumult. Les oficines de Pravda foren destruïdes. Les autoritats promulgaren una ordre de detenció contra Lenin, Zinòviev i d’altres responsables de la “insurrecció”. Els burgesos i els conciliadors, en la seua premsa, demanaven, amenaçadors, que els culpables foren lliurats a mans de la justícia. Hi hagueren conferències en el comitè central dels bolxevics: ¿compareixeria Lenin davant les autoritats, per a donar franca batalla als calumniadors, o era millor que s’ocultés? Arribaria l’assumpte fins a un consell de guerra? No faltaren els titubejos, inevitables enmig d’una solució de continuïtat tan brusca en la situació.
La qüestió de qui “salvà” Lenin en aquells dies i qui desitjava “enfonsar-lo” ocupa no poc espai en la literatura soviètica, Damià Binedi digué fa algun temps que acudí precipitadament amb un cotxe a veure Lenin, dient-li que no imités Crist “lliurant-se per si mateix als seus enemics”. Bronch-Bruïevitx, l’exgerent del Sovnakon (Consell de Comissaris del Poble), contradigué completament al seu amic, dient en la premsa que Damià Biedni passà aquelles hores crítiques a la seua residència campestre de Finlàndia. L’al·lusió a què l’honor d’haver convençut Lenin “corresponia a d’altres camarades”, indica clarament que Bronch es veié obligat a molestar el seu bon amic per a donar satisfacció a algú més influent.
En les seues memòries, Krupskaia diu: “El 7 de juliol visití Ilitx a la seua habitació del pis dels Al·liluiev, en companyia de Maria Ilinitxna (la germana de Lenin). En aquell precís moment Ilitx estava indecís. Exposava un argument rere un altre a favor de la necessitat de comparèixer al judici. Maria Ilinitxna el contradigué amb vehemència. “Gregori Zinòviev i jo hem decidit presentar-nos. Vés a dir-li-ho a Kàmenev”, em digué Ilitx. Ho fiu precipitadament. “Acomiadem-nos [em digué Vladimir Ilitx], és possible que no ens tornem a veure.” Ens acomiadàrem. Aní a veure Kàmenev i li doní el missatge de Vladimir Ilitx. A la nit, Stalin i altres dissuadiren Ilitx de presentar-se, i així li salvaren la vida.”
Ordxonikidze ha descrit amb més detall aquestes hores de prova. “Començà la furiosa caça dels nostres dirigents [...] Alguns camarades sostenien el punt de vista que Lenin no s’havia d’ocultar, sinó comparèixer [...] Així raonaven molts bolxevics prominents. Trobí Stalin al Palau Tàurida. Anàrem junts a veure Lenin...” La primera cosa que salta als ulls és el fet que en aquells moments en què es desenrotllava “una furiosa caça dels dirigents del partit”, Ordxonikidze i Stalin es trobaren tranquil·lament al Palau Tàurida, quarter general enemic, i hi sortiren sense crebant. El mateix argument es reproduí al pis d’Al·liluiev: Lliurar-se o amagar-se? Lenin suposava que no se’l jutjaria en públic. Més categòric que els altres contra el lliurament es manifestà Stalin: “Els junker (cadets de l’acadèmia militar) no el portaran tan sols a la presó, el mataran en el camí...” En aquell moment arribà Stassova i els informà d’un nou rumor: que Lenin, segons els informes del departament de policia, era un agent provocador. “Aquelles paraules produïren en Lenin una profundíssima impressió. Contragué nerviosament el rostre i declarà categòricament que havia d’anar a la presó.” Ordxonikidze i Noguin foren enviats al Palau Tàurida per a tractar d’arrancar dels partits del govern la garantia que Ilitx no seria linxat... pels junker. Però els espantats menxevics estaven cercant garanties per a ells mateixos. Stalin, per la seua banda, informà en la Conferència de Petrograd: “Personalment, plantegí la qüestió de fer una declaració a Liber i Anissimov (menxevics, membres del Comitè Executiu Central del Soviet), i ells replicaren que no podien donar garanties de cap mena.” Després d’aqueixa temptativa al camp enemic, es decidí que Lenin abandonés Petrograd i s’ocultés en una profunda clandestinitat. “Stalin s’encarregà d’organitzar la partida de Lenin.”
La raó que assistia als adversaris del lliurament de Lenin a les autoritats es demostrà més tard pel relat del cap de les tropes, general Polovtsev. “L’oficial enviat a Terioki (Finlàndia) amb la missió de capturar Lenin em preguntà si desitjava rebre aquell cavaller en una sola peça o en diverses [...] Li contestí somrient que els detinguts solen tractar de fugir.” Per als organitzadors d’intrigues judicials, no es tractava en aquell cas de fer “justícia”, sinó d’atrapar Lenin i donar-li mort, com ho feren dos anys més tard en Alemanya amb Karl Liebnecht i Rosa Luxemburg. Stalin estava encara més convençut que els altres de l’inevitable d’una sagnant represàlia; tal solució concordava completament amb el seu propi mode de pensar. A més, estava lluny d’inquietar-se pel que digués l’“opinió pública”. Altres, fins i tot el mateix Lenin i Zinòviev, vacil·laven. Noguin i Lunatxarski es posicionaren, al llarg del dia, contra el lliurament, després d’haver-ne estat partidaris al principi. Stalin es mantingué amb més tenacitat que els altres, i demostrà tenir raó.
Vegem ara el que l’últim historiògraf soviètic ha fet d’aquest episodi dramàtic. “Els menxevics, els socialistes-revolucionaris i Trotski, que després ha esdevingut un bandit feixista [diu una publicació oficial de 1938], demanaven que Lenin comparegués voluntàriament al judici. També pensaven el mateix els que més tard s’han revelat com a enemics del poble, els mercenaris feixistes Kàmenev i Rikov. Stalin els féu front amb tenacitat”, etc. En realitat, personalment no intervinguí en aquelles converses, perquè en aquells moments jo també m’haguí d’ocultar. El 10 de juliol em dirigí per escrit al govern dels menxevics i els socialistes-revolucionaris, declarant la meua completa solidaritat amb Lenin, Zinòviev i Kàmenev, i el 22 de juliol fui detingut. En una lletra a la Conferència de Petrograd, Lenin considerava necessari fer constar particularment que “durant els difícils dies de juliol (Trotski) sabé estar a l’altura de la situació”. Stalin no fou detingut, ni fins i tot formalment inculpat en aquest cas, per la senzilla raó que políticament no existia en allò que feia a les autoritats i l’opinió pública. Durant l’enverinada persecució contra Lenin, Zinòviev, Kàmenev, qui açò escriu i d’altres, Stalin a penes fou objecte d’esment en la premsa, tot i que era redactor de Pravda i signava els seus articles. Ningú prestava la més mínima atenció a aquests articles, ni s’interessava pel seu autor.
Lenin s’amagà primer a casa d’Al·liluiev, i després fou a Sestroretsk, on visqué amb el treballador Emelianov, en qui tenia plena confiança, i a qui es refereix amb respecte, sense esmentar el seu nom, en un dels seus articles. “Quan Vladimir Ilitx partí vers Sestroretsk (la nit de l’11 de juliol), el camarada Stalin i jo [relata Al·liluiev] l’acompanyàrem a l’estació de Sestroretsk. Durant la seua estada en una barraca en Razliv, i després a Finlàndia, Vladimir Ilitx enviava notes a Stalin per mediació meua de tant en tant. Les notes m’arribaven a casa; i com que calia contestar-les immediatament, Stalin se’n vingué a viure amb nosaltres a l’agost i ocupà la mateixa habitació en què havia estat ocult Vladimir Ilitx durant els dies de juliol.” Allí, pel que es veu, conegué la seua futura dona, Nadexda (Esperança), filla d’Al·liluiev, aleshores encara una adolescent. Un altre dels activistes bolxevics veterans, Rakhia, finès russificat, contà en lletres de motlle com Lenin l’encarregà una vegada de “portar-li a Stalin la següent nit. Em digué que el trobaria en la redacció de Pravda. Estiguérem parlant llarga estona”. Amb Krupskaia, Stalin fou durant aquella temporada un important instrument d’enllaç entre el comitè central i Lenin, el qual indubtablement confiava en ell per complet com a conspirador previngut. D’altra banda, tot contribuïa d’una manera natural a confiar-li tal missió: Zinòviev estava ocult, Kàmenev i jo en presidi, i Sverdlov encarregat de la tasca organitzadora. Stalin tenia més llibertat que altres, i no era tan conegut de la policia.
Durant el període de reacció que seguí al moviment de juliol, el paper de Stalin cresqué considerablement en importància. Pestkovski escrivia en les seues memòries apologètiques, a propòsit de les activitats de Stalin durant l’estiu de 1917: “Les masses obreres de Petrograd no coneixien a penes Stalin llavors. Ni ell cercava tampoc l’aclamació popular. Com no tenia aptituds d’orador, evitava intervenir en mítings de massa. Però no hi havia conferència del partit ni reunió organitzadora seriosa que transcorregués sense un discurs polític de Stalin. Per això els activistes del partit el coneixien bé. Quan se suscità la qüestió de presentar candidats bolxevics de Petrograd per a l’Assemblea Constituent, els activistes del partit el proposaren en un dels primers llocs.” El nom de Stalin en la llista de Petrograd figurava en sisè lloc... Encara en 1936, per a explicar per què Stalin no gaudia de popularitat, hom jutjava encara necessari advertir que no tenia “talent retòric”. Avui, semblant expressió seria totalment inadmissible. Stalin ha estat proclamat ídol dels treballadors de Petrograd i orador clàssic. Però és cert que, tanmateix no presentant-se davant les masses, Stalin, en companyia de Sverdlov, exerciren al juliol i agost una tasca de la màxima responsabilitat a l’oficina central, en reunions i conferències, en contactes amb el comitè de Petrograd, etc.
En allò que fa a la direcció del partit en aquest període, Lunatxarski escrivia en 1923: “...Fins als dies de juliol, Sverdlov estigué, per dir-ho així, a l’oficina central dels bolxevics, encarregat de tot, amb Lenin, Zinòviev i Stalin. Durant els dies de juliol es posà al capdavant.” Així és la veritat. Enmig de la dura ofensiva que s’abaté sobre el partit, aquell homenet morè, amb les seues lents, es comportava com si res hagués passat. Continuà assenyalant a cadascú la seua respectiva tasca, animava els que ho requerien, donava consells, i quan calia, també ordres. Era l’autèntic “secretari general” de l’any revolucionari, encara que no portés aqueix títol. Però era el secretari d’un partit el líder polític indiscutible del qual, Lenin, romania en la clandestinitat. Des de Finlàndia, Lenin escrivia articles, lletres, minutes de resolucions, sobre les qüestions polítiques fonamentals. Encara que el fet de trobar-se allunyat el conduís no poques vegades a errors de tàctica, això li permetia definir amb tanta més seguretat l’estratègia del partit. La direcció quotidiana requeia sobre Sverdlov i Stalin, i sobre els membres més influents del comitè central que romanien en llibertat. El moviment de masses, mentre, havia disminuït molt. La meitat del partit s’havia acollit a la il·legalitat. En correspondència, havia crescut la preponderància de l’aparell. Dins de l’aparell, el paper de Stalin s’amplià automàticament. Aquesta llei regeix invariablement al llarg de tota la seua biografia política, i és, com si diguérem, el seu recurs principal.
{La derrota de juliol era directament la dels obrers i soldats de Petrograd l’aixecament dels quals havia ensopegat, al capdavall, amb l’endarreriment relatiu de les províncies. És per això que el descoratjament de les masses fou més profund en la capital que no en altres llocs; però sols durà unes poques setmanes. L’agitació pública revifà des del 20 de juliol, quan tres revolucionaris coratjosos aparegueren en modestos mítings en diferents barris de la ciutat: Slutski, més tard mort pels blancs en Crimea, Volodarski, mort pels socialistes-revolucionaris en Petrograd, i Ievdokimov, mort per Stalin en 1936. Després d’haver perdut alguns companys de ruta ocasionals, a finals del mes el partit féu nous reclutaments.}
Als dies 21 i 22 de juliol se celebrà en Petrograd una conferència d’importància excepcional, que fou ignorada de les autoritats i la premsa. Després del tràgic fracàs de l’arriscada ofensiva, començaren a arribar a la capital, cada vegada amb més freqüència, delegats del front, amb protestes contra la supressió de llibertats en l’exèrcit i contra la prossecució de la guerra. No foren admesos davant el Comitè Executiu Central, perquè els conciliadors no tenien res a dir-los. Els soldats que venien del front es conegueren allí els uns als altres en els corredors i les antesales, i canviaven impressions sobre els grans senyors del Comitè Executiu Central amb vigoroses paraules de soldats. Els bolxevics, que tenien habilitat per a introduir-se per tot arreu, aconsellaren als enfurits delegats que s’entrevistaren amb els treballadors, els soldats i els mariners de la capital. La conferència així provocada reuní representants de 29 regiments del front, de 90 fàbriques de Petrograd, de mariners de Kronstadt i de diverses guarnicions circumveïnes. Els soldats del front parlaren de l’estúpida ofensiva, de la matança, i de la col·laboració entre els comissaris conciliadors i els oficials reaccionaris, que de nou s’havien tornat arrogants. Encara que la majoria dels soldats del front es continuaven considerant socialistes-revolucionaris, l’enèrgica resolució proposada pels bolxevics s’aprovà per unanimitat. Des de Petrograd, els delegats tornaren a les trinxeres com a agitadors incomparables per a una revolució obrera i camperola. Podria semblar que els papers de direcció en l’organització d’aquesta notable conferència correspongueren a Sverdlov i Stalin.
La Conferència de Petrograd, que en va havia intentat dissuadir les masses de manifestar-se, es perllongà, després d’una llarga interrupció, fins a la nit del 20 de juliol. El curs de les seues activitats llença considerable llum sobre la tasca de Stalin i el seu lloc en el partit. Les qüestions d’organització en nom del comitè central estaven a càrrec de Sverdlov, qui sense pretensions ni falsa modèstia deixà l’esfera de les teories i les qüestions importants de política a d’altres. La conferència s’ocupà principalment d’examinar la situació política derivada del desastre de juliol. Volodarski, membre prominent del comitè de Petrograd, hi declarà en començar: “En aquest moment només Zinòviev pot informar [...] Seria bo escoltar Lenin...” Ningú esmentà Stalin. La conferència, interrompuda bruscament pel moviment de masses, no es reprengué fins al 6 de juliol. Però aleshores, Zinòviev i Lenin estaven amagats, i l’informe fonamental sobre política li correspongué a Stalin, en substitució de Zinòviev. “Al meu entendre [digué], de moment, la contrarevolució ens ha vençut. Estem aïllats, traïts pels menxevics i els socialistes-revolucionaris, que s’han confabulat...” El punt principal per a l’informador era la victòria de la contrarevolució burgesa. No obstant això, era un triomf inestable; mentre la guerra continués, mentre el col·lapse econòmic no s’hagués superat, mentre els camperols no hagueren rebut la seua part de terra, “hi hauria segurament crisi, les masses es llançaran una vegada i una altra al carrer i, a més a més, tindrem xocs violents. El període plàcid de la revolució ha passat...”. D’ací que la consigna: “Tot el poder per als soviets”, no fos ja pràctica. Els soviets conciliadors havien ajudat la contrarevolució burgesa militarista a aixafar els bolxevics i a desarmar els obrers i els soldats, i d’aquesta manera havien perdut el seu dret al poder. El mateix dia anterior haurien pogut apartar el Govern Provisional amb un simple decret; dins dels soviets, els bolxevics es podrien haver assegurat el poder en senzilles eleccions parcials. Però allò ja no era possible.
Ajudada pels conciliadors, la contrarevolució s’havia armat. Els soviets no eren més que una mera pantalla de la contrarevolució. Seria babau demanar el poder per a aqueixos soviets! “No és la institució allò que importa, sinó la política de classe que desenrotlle.” La conquesta pacífica del poder havia deixat d’ésser qüestió discutible. No cabia ja més que preparar-se per a un aixecament armat, que es faria possible tan prompte com els pobletans més humils, i amb ells els soldats dels fronts, s’aliaren amb els treballadors. Però aquesta atrevida perspectiva estratègica anava seguida d’una directiva tàctica en extrem prudent per al període immediat. “La nostra tasca és reunir forces, reforçar les organitzacions ja existents, i prevenir les masses contra manifestacions prematures: aquesta és la línia tàctica general del comitè central.”
Encara que molt elemental en la forma, aquest informe contenia un estudi complet de la situació desenvolupada en els darrers dies. Els debats hi agregaren poca cosa al contingut de l’informe. En 1927, el consell d’edició de les actes consignava: “Les proposicions bàsiques d’aquest informe s’han convingut amb Lenin i traçat d’acord amb l’article de Lenin, Tres crisis, que encara no hi ha hagut ocasió d’editar.” A més, els delegats sabien, segurament per mediació de Krupskaia, que Lenin havia escrit tesis especials per a l’informador. “El grup dels assistents a la conferència [diuen les actes] sol·licità que les tesis de Lenin es feren públiques. Stalin manifestà que les tesis no estaven en el seu poder...” La petició dels delegats era ben comprensible: el canvi d’orientació era tan radical que desitjaven escoltar l’autèntica veu del seu líder. Però el que no es comprèn és la contestació de Stalin: si s’havia deixat les tesis a casa, les podia haver presentat en la següent sessió; no obstant això, les tesis no han aparegut mai. La impressió així creada fou que s’havien sostret a la conferència. Encara és més sorprenent el fet que les “tesi de juliol”, al contrari de tots els altres documents escrits per Lenin en la clandestinitat, no s’hagen publicat fins a la data. Com l’únic exemplar estava en possessió de Stalin, és de presumir que les perdés. No obstant això, ell mateix res en diu, d’haver-les extraviat. El consell d’edició esmentà expressament la suposició que les tesis de Lenin estigueren redactades amb subjecció a l’esperit dels seus articles Tres crisis i Sobre les consignes, escrits abans de la conferència, però publicats després en Kronstadt, on continuava havent-hi encara llibertat de premsa. En efecte, una juxtaposició de textos demostra que l’informe de Stalin no era més que una senzilla exposició d’ambdós articles, sense una sola paraula de la seua pròpia collita. Evidentment, Stalin no havia llegit els articles i ignorava la seua existència; però se’n serví, de les tesis, que eren idèntiques als articles quant a contingut, i aquesta circumstància explica prou per què l’informador “oblidà” portar les tesis de Lenin a la conferència i per què no s’ha servat el document. El caràcter de Stalin fa aquesta hipòtesi no sols admissible, sinó probable.
Dins del comitè de la conferència, on sembla que es produïa una lluita molt viva, Volodarski, que es negà a admetre que la contrarevolució havia assolit un triomf decisiu al juliol, aconseguí atreure a favor seu la majoria. La resolució que sortí llavors del comitè no fou ja defensada per Stalin davant la conferència, sinó per Volodarski. Stalin no sol·licità informe de minoria, ni participà en el debat. Entre els delegats hi havia confusió. Al final, la resolució de Volodarski fou recolzada per 28 delegats contra 3 i 28 abstencions. El grup dels delegats de Viborg explicà la seua abstenció pel fet que “les tesis de Lenin no s’havia fet públiques, i la resolució no havia estat defensada per l’informador”. L’al·lusió a l’ocultació indeguda de les tesis no pot ésser més clara. Stalin res hi digué. Havia patit una doble derrota, perquè a més de suscitar descontent ocultant les tesis, no havia pogut aconseguir per a elles la majoria.
Quant a Volodarski, continuava defensant en substància l’esquema bolxevic per a la revolució de l’any 1905: primer, la dictadura democràtica; després, la inevitable ruptura amb els camperols; i, en el cas de triomfar el proletariat en occident, la lluita per la dictadura socialista. Stalin, amb l’ajuda de Molotov i d’altres diversos, defensà la nova concepció de Lenin: la dictadura del proletariat, amb el concurs dels camperols més pobres, era l’única cosa que podia assegurar la solució de les tasques de la revolució democràtica i al mateix temps obrir l’era de les transformacions socials. Stalin tenia raó oposant-se a Volodarski, però no sabé demostrar-ho. En canvi, en negar-se a reconèixer que la contrarevolució burgesa hagués guanyat una victòria decisiva, Volodarski demostrà tenir raó contra Lenin i Stalin. Aquell debat estava destinat a reproduir-se al congrés del partit diversos dies després. La conferència finí aprovant una proclama escrita per Stalin: A tots els treballadors!, que deia, entre d’altres coses: “... Els corromputs mercenaris i covards calumniadors gosen acusar obertament els dirigents del nostre partit de “traïció”[...]. Mai com ara han estat els noms dels nostres dirigents tan volguts i tan familiars a la classe treballadora com en aquest moment, que la imprudent xusma burgesa llença contra ells fang!” A banda Lenin, les principals víctimes de la persecució i de la calúmnia eren Zinòviev, Kàmenev i qui açò escriu. Aquests noms eren especialment cars a Stalin “quan la xusma burgesa” llençava fang contra ells.
La Conferència de Petrograd fou com una espècie d’assaig general per al congrés del partit que es reuní el 27 de juliol. Llavors, quasi tots els soviets del districte de Petrograd estaven en mans dels bolxevics. Als centres dels sindicats, el mateix que en el comitès de fàbriques i magatzems, la influència dels bolxevics havia arribat a dominar. Els preparatius d’organització del congrés estaven concentrats en mans de Sverdlov. La preparació política derivava de Lenin, des del seu amagatall il·legal. En les lletres al comitè central i publicades en la premsa bolxevic, que de nou es començava a publicar, dilucidava la situació sota diversos aspectes. Ell fou qui redactà les minutes de les resolucions fonamentals per al congrés, pesant amb atenció tots els raonaments en entrevistes efectuades clandestinament amb els diversos informadors.
El congrés es denominà d’“Unificació”, perquè s’hi havia de produir l’entrada en el partit de l’organització interdistrictes de Petrograd, a la que pertanyien Ioffe, Uritski, Riazanov, Lunatxarski, Pokrovski, Manuilski, Iurenev, Karakhan i l’autor, així com d’altres revolucionaris que d’una manera o altra s’incorporaren a la història de la Revolució Soviètica. “Durant els anys de la guerra [diu una nota de peu de pàgina a les obres de Lenin], l’organització interdistrictes estigué molt en contacte amb el comitè bolxevic de Sant Petersburg.” En l’època del congrés, l’organització sumava uns quatre mil obrers.
En la premsa es publicaren informacions sobre el congrés, que es reuní semilegalment en dos diferents districtes obrers. Als cercles governamentals es parlà de dissoldre’l. Però, en arribar als fets, Kerenski decidí que era millor deixar tranquil el districte de Viborg. Quant al públic en general, no coneixia als organitzadors del congrés. Entre els bolxevics assistents al mateix, que després es feren famosos, es compten Sverdlov, Bukharin, Stalin, Molotov, Vorotxilov, Ordxonikidze, Iurenev, Manuilski... La mesa presidencial estava formada per Sverdlov, Olmiski, Lomov, Iurenev i Stalin. Així i tot, amb les figures més destacades del bolxevisme absents, figura Stalin en últim lloc. El congrés resolgué enviar salutacions a “Lenin, Trotski, Zinòviev, Lunatxarski, Kàmenev, Kollontai i tots els altres camarades detinguts o perseguits”. Aquests foren elegits per a la presidència d’honor. L’edició de 1938 només registra l’elecció de Lenin.
Sverdlov informà sobre la tasca d’organització del comitè central. Des de la Conferència d’Abril, el partit havia augmentat de 80.000 a 240.000 membres, és a dir, s’havia triplicat. Aquest creixement sota els colps de juliol, era reconfortant. Sorprenent per la seua insignificança era la circulació conjunta de la premsa bolxevic: només 320.000 exemplars per a un país tan immens! Però l’exaltació revolucionària és elèctrica: les idees bolxevics s’obriren pas en la consciència de milions.
Stalin repetí dos dels seus informes, sobre l’activitat política del comitè central i sobre l’estat del país. Referint-se a les eleccions municipals, en les que els bolxevics assoliren al voltant del vint per cent dels vots a la capital, Stalin manifestà: “El comitè central [...] ha agrupat totes les seues forces per a lluitar, no sols contra els cadets, força de la contrarevolució, sinó també contra els menxevics i els socialistes-revolucionaris, els quals de grau o per força marxaven a la saga dels cadets.” Molta aigua havia passat pel pont des dels dies de la Conferència de Març, quan Stalin havia considerat menxevics i socialistes-revolucionaris com a part de “la democràcia, revolucionària” i confiant en els cadets per a “consolidar” les conquestes de la revolució.
Tanmateix la tradició, les qüestions relatives a la guerra, al patriotisme socialista, al col·lapse de la II Internacional i als grups dins del socialisme mundial, s’exclogueren de l’informe polític i es confiaren a Bukharin, ja que Stalin no sabia moure’s en matèria de política internacional. Bukharin manifestà que la campanya per la pau mitjançant “pressió” sobre el Govern Provisional i els altres governs de l’Entente havia resultat infructuosa per complet, i que només la caiguda del Govern Provisional podia comportar un mode ràpid de liquidar democràticament la guerra. Després d’intervenir Bukharin, Stalin féu un informe sobre les tasques del partit. Els debats versaren conjuntament sobre ambdós informes, encara que aviat s’advertí que els dos informadors no es trobaven d’acord.
“Alguns camarades han opinat [deia Stalin] que perquè el capitalisme està poc desenvolupat al nostre país és una utopia plantejar el problema de la revolució socialista. Haurien tingut raó de no haver-hi hagut guerra, ni enfonsament, de no haver-se enfonsat fins als fonaments mateixos l’economia nacional. Però avui, aqueixes qüestions d’intervenció en l’esfera econòmica es plantegen en tots els països com a qüestió imperativa...” A més, “en cap banda tenien els treballadors organitzacions tan vastes com els soviets [...] Tot açò exclou la possibilitat que les masses obreres renuncien a intervenir en la vida econòmica. Aquí rau el fonament realista per a plantejar la qüestió de la revolució socialista a Rússia.” {L’argument principal sorprèn per la seua palesa inèpcia: si el feble desenvolupament del capitalisme fa utòpic el programa de la revolució socialista, la destrucció, provocada per la guerra, de les forces productives no pot apropar sinó, per contra, allunyar encara més l’era del socialisme. De fet, la tendència a la transformació de la revolució democràtica en revolució socialista no rau pas en la destrucció de les forces productives per la guerra sinó en l’estructura social del capitalisme rus. Aquesta tendència podia ésser descoberta (i ho fou) abans de la guerra i independentment d’ella. La guerra féu, certament, el desenvolupament revolucionari de les masses infinitament més ràpid, però no canvià de cap manera el contingut social de la revolució. Cal dir, per altra banda, que Stalin ha agafat el seu argument d’algunes consideracions aïllades i no desenrotllades de Lenin, l’objectiu de les quals era fer acceptar als vells quadres la necessitat de rearmar el partit.}
Durant els debats, Bukharin tractà en part de defensar el vell esquema bolxevic: en la primera revolució, el proletariat rus marxa unit amb el camperol, en nom de la democràcia; en la segona revolució, unit amb el proletariat d’Europa, en nom del socialisme. “Quin és el sentit de la perspectiva de Bukharin? [replicà Stalin]. Segons ell estem treballant per una revolució camperola durant la primera fase. Però això [...] no pot menys de coincidir amb la revolució obrera. És impossible que la classe obrera, avantguarda de la revolució, deixe de combatre, a més, per les seues pròpies reivindicacions. Per això considere l’esquema de Bukharin inconsistent.” Açò era rigorosament cert. La revolució camperola no podia guanyar sinó col·locant el proletariat en el poder. El proletariat no podia prendre’l sense iniciar la revolució socialista. Stalin emprà contra Bukharin les mateixes reflexions que, exposades per primera vegada en els començaments de 1905, foren qualificades d’“utòpiques” fins a abril de 1917. Però als pocs anys, Stalin hauria d’oblidar tals arguments per ell defensats en el VI Congrés; al seu lloc, juntament amb Bukharin, hauria de reviure la fórmula de la “dictadura democràtica”, que exerciria important paper en el programa de la Komintern i tindria una influència fatal en el moviment revolucionari de Xina i d’altres països.
{La principal tasca del congrés fou reemplaçar la consigna del pas pacífic del poder al soviets per la de la preparació de la insurrecció armada. Per a això calia comprendre primer que res el canvi que s’havia produït en la relació de forces. La direcció general d’aquest moviment era evident: del poble vers la burgesia. Però era ben difícil de fixar-ne la importància: sols un nou conflicte armat entre les classes podia mesurar la nova correlació de les forces. Tal verificació fou aportada a les acaballes d’agost per la sublevació del general Kornilov, que revelà d’un sol colp que la burgesia no tenia recolzament ni en el poble ni en l’exèrcit. El canvi produït en juliol tenia, en conseqüència, un caràcter superficial i episòdic; però no per això era menys real: des d’aleshores era absurd parlar de transmissió pacífica del poder als soviets. Allò que preocupava primer que res a Lenin, quan formulava la nova orientació, era que el partit fes front, com més resoludament possible millor, a la nova correlació de les forces. En cert sentit, recorria a una exageració deliberada: subestimar la força de l’enemic és més perillós que sobreestimar-la. Però l’apreciació exagerada provocà una reacció en el congrés, com abans en la conferència de Petrograd, molt més doncs que Stalin donà a les idees de Lenin una expressió simplificada.}
{“La situació és clara [deia Stalin] ara ningú parla de doble poder. Si abans els soviets representaven una força real, ara no són més que òrgans d’agrupament de les masses, però sense cap poder.” Alguns delegats tingueren tota la raó en replicar que en juliol la reacció havia triomfat temporàriament però que la contrarevolució no havia vençut i que el doble poder no havia estat liquidat encara a favor de la burgesia. A aquests arguments, Stalin respongué, al igual que en la conferència, amb una frase axiomàtica: “En temps de revolució, la reacció no existeix pas.” De fet, l’òrbita de tota revolució es composa de segments de corbes ascendents i descendents. La reacció prové de contracolps de l’enemic o de l’endarreriment de la mateixa massa, contracolps que apropen el regim de les necessitats de la classe contrarevolucionària però que no canvien encara l’eix del poder. Ben diferent és la victòria de la contrarevolució: és inconcebible sense la transmissió del poder a mans d’una altra classe. En juliol no s’havia produït encara una transmissió tan decisiva. Historiadors i comentadors soviètics encara continuen avui copiant i tornant a copiar de llibre en llibre les fórmules de Stalin, sense pensar ni un moment en plantejar aquesta pregunta: si en juliol el poder passà a mans de la burgesia, perquè aquesta hagué de recórrer en agost a la insurrecció? Abans dels esdeveniments de juliol, hom anomenava doble poder al regim en què el Govern Provisional no era més que un fantasma, mentre que la força real es concentrava en els soviets. Després dels esdeveniments de juliol, una part del poder real passà dels soviets a la burgesia, però únicament una part: el doble poder no desaparegué. És precisament això que determinà després el caràcter de la insurrecció d’octubre.}
{“Si els contrarevolucionaris assoliren mantenir-se un mes o dos [deia Stalin un poc més avall] és únicament perquè el principi de la coalició no ha desaparegut. Però com que les forces de la revolució es desenvolupen, es produiran explosions i arribarà un moment en què els obrers s’aixecaran i s’agruparan al voltant d’ells les capes pobres del camperolat, enarboraran la bandera de la revolució obrera i obriran l’era de la revolució socialista en occident.” Senyalem-ho: la missió del proletariat rus és obrir l’“era de la revolució socialista en occident”. Aquesta serà la fórmula del partit en els anys següents. En el fons, l’informe de Stalin fa una estimació correcta de la situació i un pronòstic correcte: són els de Lenin. No obstant això, és impossible no notar que en l’informe de Stalin hi manca, com sempre, l’encadenament d’idees. L’orador afirma, proclama, però no prova res. Les seues estimacions estan fetes amb la vista no més lluny del nas o manllevades de fet; no han passat pel laboratori del pensament analític i no s’ha establert entre elles aquest lligam orgànic que, per si mateix, engendra els arguments, les analogies i les il·lustracions necessàries. La polèmica de Stalin consisteix en repetir idees ja expressades, a vegades sota la forma d’un aforisme que suposa provat allò que, precisament, hauria d’ésser provat. Sovint els arguments estan guarnits amb algunes grolleries, sobretot en la conclusió, quan no hi ha raó a témer la replica de l’adversari.}
En una publicació de 1938, relativa al VI Congrés, llegim: “Lenin, Stalin, Sverdlov, Dzerzhinski i d’altres, foren elegits membres del comitè central.” Només tres difunts se citen al costat de Stalin. No obstant això, les actes del congrés ens informen que s’hi elegiren 21 membres i 10 suplents per al comitè central. Per la quasiïl·legalitat en què es trobava el partit, els noms de les persones elegides per vot secret, no es feren conèixer al congrés, a excepció dels quatre que obtingueren el nombre més gran de vots, Lenin, 133 sobre 134; Zinòviev, 132; Kàmenev, 131. A més, foren elegits els següents: Noguin, Kollontai, Stalin, Sverdlov, Rikov, Bobnov, Artem, Uritski, Milutin, Berzin, Dzerzhinski, Kerestinski, Muranov, Smilga, Sokolnikov i, Txaumian. Els noms s’han ordenat segons el nombre de vots rebuts. Els de vuit suplents, a saber: Lomov, Ioffe, Strassova, Iakovieva, Dxaparidze, Kisselev, Preobrazenski i Skripink, s’han pogut reconstituir definitivament.
El congrés finí les seues sessions el 3 d’agost. Al dia següent sortí de la presó Kàmenev. Des d’aleshores, no sols parlà regularment en institucions soviètiques, sinó que exercí una influència inconfusible sobre la política general del partit i sobre la personalitat de Stalin. Encara que en divers grau ambdós s’havien adaptat a la nova línia, no els era fàcil alliberar-se dels seus propis hàbits mentals. Sempre que podia, Kàmenev arrodonia les agudes arestes de la política de Lenin. Stalin no hi feia objeccions; senzillament es mantenia a cobert de possibles danys. Un conflicte obert sorgí com a resultat de la Conferència Socialista d’Estocolm, convocada a la iniciativa dels socialdemòcrates alemanys. Els patriotes conciliadors russos, inclinats a agafar-se a un clau ardent, veieren en aquella conferència una oportunitat excel·lent per a “lluitar per la pau”. Però Lenin, que havia estat acusat d’intel·ligència amb l’estat major alemany, es declarà resoludament oposat a tota participació en tal empresa, patrocinada sense possible dubte pel govern alemany. En la sessió del Comitè Executiu Central del 6 d’agost, Kàmenev es manifestà partidari d’intervenir en la conferència. Stalin ni tan sols pensà en defensar la posició del partit en el Proletariï [El Proletari] (que era llavors el nom de Pravda); lluny d’això, retingué sense publicar un enèrgic article de Lenin contra Kàmenev, que no aparegué sinó deu dies més tard, i només per insistents demandes del seu autor, reforçades per la seua apel·lació a altres membres del comitè central. No obstant això, fins i tot llavors, Stalin no es posà francament de part de Kàmenev.
Immediatament després de l’alliberament de Kàmenev, el ministre democràtic de justícia féu córrer un rumor que l’acusava de mantenir certes relacions amb la policia secreta del tsar. Kàmenev sol·licità una investigació. El comitè central encarregà Stalin “discutir amb Gotz (un dels dirigents socialistes-revolucionaris) el cas de Kàmenev”. Ja altres vegades se li havien confiat gestions anàlogues: “discutir amb el menxevic Bogdanov el cas dels mariners de Cronstandt”, “discutir” amb el menxevic Anissimov l’assumpte de les garanties per a Lenin. Com que romania darrere de l’escenari, Stalin estava millor situat que altres per a qualsevol classe de missions escabroses. A més, el comitè central sempre estava segur que discutint amb adversaris, Stalin no es deixaria enganyar per ningú.
“El xiulit de rèptil de la contrarevolució [escrivia Stalin el 13 d’agost, referint-se a la calúmnia contra Kàmenev] es fa escoltar una altra vegada. Des del seu racó, l’odiosa serp de la reacció projecta de nou el seu verí. I després de mossegar, tornarà a recollir-se en el seu tenebrós cau...”, i així, successivament, en l’estil dels “camaleons” de Tbilisi. Però l’article és interessant, no sols pel seu estil. “L’infame engany, la bacanal de mentides i calúmnies, el frau i la falsificació de baixa estofa [continuava l’autor] assoleixen proporcions fins ara desconegudes en la història [...] Al principi tractaren de tacar les provades figures revolucionàries amb el dictat d’espies alemanys, i, vist el seu fracàs, pretenen convertir-los ara en espies tsaristes. Així intenten estigmatitzar als qui porten dedicant tota la seua vida conscient a la causa de la lluita revolucionària contra el règim tsarista [...] com a lacais del tsarisme [...] La intenció política de tot això és evident: els caps de la contrarevolució estan decidits a tota costa a incapacitar Kàmenev i a extirpar-lo en la seua qualitat d’un dels líders reconeguts del proletariat revolucionari.” És una llàstima que aquest article no figurés en el material del fiscal Vitxinski durant la causa contra Kàmenev en 1936.
{El 30 d’agost, Stalin publicà, sense cap advertiment per part de la redacció, un article de Zinòviev no signat i titulat: “Allò que no cal fer”, palesament dirigit contra la preparació de la insurrecció. “Cal mirar la veritat de cara: en Petrograd existeixen avui moltes condiciones que afavoririen l’aparició d’una insurrecció de la mena de la Comuna de París de 1871.” Sense anomenar Zinòviev, Lenin escrigué el 3 de setembre: “L’al·lusió a la Comuna és molt superficial i fins i tot estúpida [...] La Comuna no podia oferir d’un sol colp al poble allò que els bolxevics li poden oferir si prenen el poder, a saber: la terra per als camperols, propostes immediates de pau.” El colp contra Zinoviev tocava també, per extensió, el redactor del diari. Però Stalin callà. Estava prest a sostenir anònimament un atac provenint de la dreta contra Lenin. Però bé que es guardava d’intervenir ell mateix. Al primer signe de perill, es posava a resguard.}
{No hi ha pràcticament res a dir de l’activitat periodística del mateix Stalin durant aquest període. Era redactor en cap de l’òrgan central, no per ésser escriptor dotat sinó perquè no era orador i era, en general, incapaç d’intervenir en l’arena pública. No escrigué ni un sol article que cridés l’atenció sobre ell; no presentà un sol problema nou a discussió; no posà en marxa cap consigna. Comentava els esdeveniments en un llenguatge impersonal en el marc de les concepcions establides pel partit. Era més un funcionari responsable del partit en les oficines del diari que no un publicista revolucionari.}
La reanimació del moviment de masses i la tornada a l’activitat dels membres del comitè central que n’havien estat temporalment allunyats, naturalment desallotjà Stalin de la posició de prominència en què havia romàs durant el congrés de juliol. Des d’aleshores, les seues activitats es desenvoluparen en la foscor, desconegut de les masses, inadvertit per l’enemic. En 1924, la comissió d’història del partit publicà una copiosa crònica de la revolució en diversos volums. Les 422 pàgines del IV volum, que tracten d’agost a setembre, registren tots els successos, idees, disputes, resolucions, discursos, articles, etc., que en algun sentit mereixen atenció. Sverdlov, llavors pràcticament desconegut, apareix citat tres vegades en aqueix volum; Kàmenev, 46 vegades; jo, que estiguí tot el mes d’agost i els primers dies de setembre pres, 31 vegades; Lenin, que estava ocult, 16 vegades; Zinòviev, que compartí la sort de Lenin, 6 vegades; Stalin no s’hi esmenta ni una sola vegada. El seu nom no s’inclou ni tan sols en l’índex de 500, aproximadament, que en porta el llibre. Amb d’altres paraules, en el transcurs d’aquells dos mesos, la premsa no s’ocupà de res que ell fes, ni d’un sol discurs que pronunciés, i ni un sol dels participants més o menys destacats en els esdeveniments d’aquells dies l’anomenà ni tan sols una vegada.
Afortunadament, és possible seguir el paper de Stalin en la vida del partit, o més exactament de la seua plana major, examinant més o menys detingudament les actes del comitè central relatives a set mesos (agost de 1917 a febrer de 1918), perquè s’han servat, encara que certament incompletes. Durant l’absència dels dirigents polítics, Milutin, Smilga, Glebov, figures d’escassa influència, però més aptes per a presentar-se en públic que Stalin, actuaven com a delegats en conferències i congressos. El nom de Stalin rares vegades sona en decisions del partit. Uritski, Sokolnikov i Stalin foren delegats per a organitzar un comitè d’eleccions a l’Assemblea Constituent. Els mateixos tres reberen encàrrec de redactar la “resolució de la Conferència d’Estocolm”. Stalin fou delegat per a negociar amb una impremta sobre la reaparició de l’òrgan central. També figurà en un altre comitè per a redactar una resolució, etc. Després del Congrés de Juliol, s’aprovà una moció de Stalin per a organitzar el treball del comitè central amb subjecció al principi d’“estricta assignació de funcions”. No obstant això, tal moció fou més fàcil d’aprovar que de portar a la pràctica: la marxa dels esdeveniments féu que continuaren confoses les funcions i regirades les decisions. El 2 de setembre el comitè central designà consells de redacció per al setmanari i el diari, i en ambdós figurava Stalin. El 6 de setembre (després de sortir jo de la presó), Stalin i Riazanov foren substituïts en el consell de redacció del periòdic teòric per Kàmenev i per mi. Però aquella decisió no passà tampoc de les actes. En realitat, ambdues publicacions no editaren més que un número cadascuna, i el consell de redacció efectiu fou distint per complet del designat.
El 5 d’octubre, el comitè central nomenà un comitè per a redactar un esbós de programa del partit amb destinació a la convenció immediata. Componíem aquell comitè, Lenin, Bukharin, jo, Kàmenev, Sokolnikov i Kollontai. Stalin no hi fou inclòs, no perquè hi hagués oposició a la seua candidatura, sinó simplement perquè a ningú se li ocorria el seu nom quan es tractava de redactar un document teòric del partit de gran importància. Però el comitè de programes no es reuní ni una sola vegada. Hi havia tasques molt distintes a l’ordre del dia. El partit vencé en la insurrecció i arribà al poder sense un programa definit. Fins i tot en les qüestions purament de partit, els esdeveniments no trobaren sempre gent a l’altura de la perspicàcia i dels plans de la jerarquia del partit. El comitè central designava consells de redacció, comitès, grups de tres, de cinc, de set, que, abans de poder reunir-se, quedaven desbaratats per nous successos, i cadascú s’oblidava d’allò que hom havia resolt el dia anterior. A més, per raons de conspiració, les actes es mantenien ben amagades, i ningú les consultava.
Quelcom estranyes eren les absències de Stalin, relativament freqüents. Faltà sis vegades en vint-i-quatre sessions del comitè central, durant agost, setembre i la primera setmana d’octubre. La llista de participants en altres sessions, no apareix. Aquesta falta de puntualitat, és més inexcusable en Stalin puix que no intervingué en la tasca del soviet i del seu Comitè Executiu Central, ni parlà mai en reunions públiques. Evidentment, aleshores ell no donava a la seua pròpia participació en les sessions del comitè central la importància que avui se li atribueix. En diversos casos, la seua absència s’explica, sens dubte, per susceptibilitat i irritació: sempre que no pot imposar el seu criteri se sent inclinat a passar l’enrabiada amagat i pensant en la revenja. És d’interès l’ordre en què es ressenya en les actes l’assistència dels membres del comitè central: 13 de setembre: Trotski, Kàmenev, Stalin, Sverdlov i d’altres; 15 de setembre: Trotski, Kàmenev, Rikov, Noguin, Stalin, Sverdlov i d’altres; 20 de setembre: Trotski, Uritski, Bubnov, Bukharin i d’altres (Stalin i Kàmenev, absents); 21 de setembre: Trotski, Kàmenev, Stalin, Sokolnikov i d’altres; 23 de setembre: Trotski, Kàmenev, Zinòviev, etc. (Stalin, absent). L’ordre dels noms no estava regulat, naturalment, de vegades, s’alterava. Però no és casual, especialment quan es considera que en el període anterior el nom de Stalin, figurava a vegades en primer terme. Clar és que aquestes són qüestions trivials. Però res de més importància pot trobar-se amb relació a Stalin; a més, aquestes menudeses reflecteixen imparcialment la vida diària del partit i el lloc que hi ocupava Stalin.
Com major camp comprenia el moviment, més petita era la posició de Stalin dins d’ell, i més difícil que destaqués entre els membres habituals del comitè central. A l’octubre, el mes decisiu de l’any decisiu, Stalin sobresortí encara menys que mai. En estar el comitè central truncat, l’única base substancial de Stalin, estigué exempt de confiança en si mateix durant aqueixos mesos. Les seues decisions quedaven amb massa freqüència anul·lades per la iniciativa de fora. L’aparell del partit no es veié mai fermament fonamentat en el remolí revolucionari. Com més àmplia i profunda era la influència de les consignes bolxevics, més difícil era per als homes del comitè captar el moviment. A mesura que els soviets anaven caient sota la influència del partit, l’aparell anava quedant-se més mancat de lloc. Aqueixa és una de les paradoxes de la revolució.
Transferint a 1917 situacions que cristal·litzaren molt després, quan les aigües de la marea havien refluït al seu llit, molts historiadors, fins i tot dels més conscienciosos, s’expressen com si el comitè central hagués encarrilat directament la política del soviet de Petrograd, que es féu bolxevic a principis de setembre. En realitat, no succeí així. Les actes mostren de manera indiscutible que a excepció d’algunes sessions plenàries, en les que Lenin, Zinòviev i jo participàrem, el comitè central no intervingué políticament. No assumí la iniciativa en cap assumpte d’importància. Moltes decisions del comitè central d’aquella data quedaren surant en l’aire a causa d’haver xocat amb les decisions del soviet. Les resolucions més importants d’aquest es transformaven en acció abans que el comitè central tingués temps d’estudiar-les. Només després de conquerit el poder, acabada la guerra civil i establert un règim estable, podria el comitè central començar a concentrar la direcció de l’activitat soviètica en les seues mans. Llavors li arribaria el torn a Stalin.
El 8 d’agost, el comitè central engegà una vigorosa campanya contra la conferència del govern convocada per Kerenski a Moscou, i descaradament manegada en profit de la burgesia. La conferència s’inaugurà el 12 d’agost sota la tensió de la vaga general que traduïa la protesta dels treballadors de Moscou. En no ésser admesos en la conferència, els bolxevics trobaren un mitjà més eficaç d’exhibir la seua força. La burgesia estava espantada i furiosa. Riga s’havia rendit als alemanys el 21, el comandant en cap, Kornilov, inicià la seua marxa sobre Petrograd el 25, amb el propòsit d’instaurar una dictadura personal. Kerenski, que s’havia equivocat en els seus càlculs respecte a Kornilov, declarà el comandant en cap “traïdor a la pàtria”. Fins i tot en aquell moment crític, el 27 d’agost, Stalin no comparegué en el Comitè Executiu Central del soviet. Sokolnikov s’hi presentà en nom dels bolxevics. Féu constar que els bolxevics estaven disposats a tractar sobre les mesures militars procedents amb els òrgans de la majoria del soviet. Els menxevics i els socialistes-revolucionaris acceptaren l’oferta, donant les gràcies i carrisquejant de dents, perquè els soldats i els treballadors seguien ara els bolxevics. La ràpida i incruenta liquidació del motí de Kornilov restaurà per complet el poder que els soviets havien perdut parcialment al juliol. Els bolxevics tornaren a exhibir la consigna de “Tot el poder als soviets”. En la premsa, Lenin proposà un arranjament als conciliadors: que els soviets prenguen el poder i garanteixen completa llibertat de propaganda, i els bolxevics es mantindran completament dins de la legalitat soviètica. Els conciliadors, bel·licosos, refusaren pactar amb els bolxevics, i continuaren cercant els seus aliats en la dreta.
L’altiva repulsa dels conciliadors només serví per a fortificar els bolxevics. Com en 1905, la preponderància que la primera onada revolucionària aportà als menxevics aviat es dissipà en l’atmosfera de l’alliçonadora lluita de classes. Però en oposició a la tendència observada en la primera revolució, el creixement del bolxevisme corresponia ara més bé a la pujada que a la declinació del moviment de masses. El mateix procés essencial adoptava forma distinta als pobles: del partit socialista-revolucionari, dominant entre els camperols, s’arrancà una ala esquerra, que tractà de marxar al compàs dels bolxevics. Les guarnicions de les ciutats grans estaven gairebé per complet de banda dels treballadors. “Realment, els bolxevics han treballat amb afany i sense parar [testificava Sukhanov, menxevic esquerrà]. Han estat entre les masses, a la vora del torn, diàriament, de continu... La massa vivia i respirava amb els bolxevics. Estava en les mans del partit de Lenin i Trotski.” En les mans del partit, però no en les mans de l’aparell del partit.
El 31 d’agost, el soviet de Petrograd aprovà, per primera vegada, una resolució política dels bolxevics. Decidits a no cedir, els conciliadors determinaren provar de nou la seua força. Nou dies després la qüestió es dilucidà en el soviet. L’antiga presidència i la política de coalició obtingueren 414 vots enfront de 519 i 67 abstencions. Els menxevics i els socialistes-revolucionaris recollien la collita de la seua política de pactes amb la burgesia. Els soviets donaren la benvinguda al nou govern de coalició amb una resolució presentada pel nou president del soviet, Trotski. “El nou govern [...] entrarà en la història de la revolució com el govern de la guerra civil [...] El congrés panrus de soviets organitzarà un govern genuïnament revolucionari.” Aquella era una declaració franca de guerra als conciliadors que havien rebutjat la nostra proposta de “transacció”. La conferència anomenada democràtica, convocada pel Comitè Executiu Central del soviet, ostensiblement per a contrarestar la conferència del govern, però en realitat per a sancionar la mateixa vella coalició desacreditada, començà en Petrograd el 14 de setembre. Els conciliadors se’n sortien de fogó. Uns dies abans, Krupskaia fou secretament a veure Lenin a Finlàndia. En un vagó de ferrocarril ple de soldats, no es parlava de coalició, sinó d’insurrecció. “Quan li contí a Ilitx aquesta conversa dels soldats, es quedà pensatiu; després, parlés hom del que parlés, aquella expressió preocupada no s’esborrà de la seua cara. Era evident que estava dient una cosa i pensant en una altra ben distinta: en la insurrecció i en el mode de preparar-s’hi.”
El dia en què s’inaugurà la conferència democràtica (el més neci de tots els pseudoparlaments de la democràcia), Lenin escrigué al comitè central del partit les seues famoses lletres Els bolxevics hauríem de prendre el poderi Marxisme i revolta. Aquesta vegada demanava que s’actués immediatament: sublevació de regiments i fàbriques, detenció del govern i de la conferència democràtica, i presa del poder.
Naturalment, el pla no podia portar-se a efecte aquell mateix dia; però orientà el pensament i l’activitat del comitè central vers nous rumbs. Kàmenev insistí en el fet que es rebutgés categòricament la proposició de Lenin... per desastrosa! Tement que aquestes lletres pogueren circular pel partit igual que en el comitè central, Kàmenev assolí reunir sis vots a favor que es destruïren tots els exemplars, excepte el destinat als arxius. Stalin proposà “enviar les lletres a les més importants organitzacions i suggerir que es discutiren”. El comentari més modern posa en relleu que la finalitat de la proposició de Stalin era “organitzar la influència dels comitès locals del partit sobre el comitè central i que el constrenyeren a realitzar les directives de Lenin”. D’haver estat açò cert, Stalin s’hauria pronunciat des d’un principi a favor de les instruccions de Lenin, oposant-se a la proposta de Kàmenev. Però allò estava lluny del seu pensament. La majoria dels homes de comitè en províncies eren més dretans que el comitè central. Enviar-los les lletres de Lenin sense l’aval del comitè central era tant com expressar la disconformitat d’aquest amb ella. La proposició de Stalin es féu per tal de guanyar temps, i, en cas de conflicte, assegurar-se la possibilitat d’al·legar que els comitès locals estaven indecisos. El comitè central quedà paralitzat a causa de les vacil·lacions. S’hi decidí diferir l’assumpte de les lletres de Lenin per a la següent sessió. Lenin estava esperant la resposta amb febril impaciència. Però Stalin ni tan sols es presentà en la següent sessió, que no se celebrà fins a cinc dies després, i l’assumpte de les lletres tampoc figurava en l’ordre del dia. Com més calor hi ha a l’atmosfera, més freds són els manejos de Stalin.
La conferència democràtica resolgué organitzar, d’acord amb la burgesia, una espècie d’institució representativa, a la que Kerenski prometé assignar funcions consultives. Quina hauria d’ésser l’actitud dels bolxevics envers aquest consell de la república o parlament previ? Aquesta fou immediatament la qüestió crítica de tàctica entre els bolxevics. Hi participarien, o en farien cas omís la seua marxa cap a la insurrecció? Com a informador del comitè central en la futura fracció del partit dins de la conferència democràtica, proposí la idea d’un boicot. El comitè central, que es dividí en dues meitats sobre aquest punt discutible (nou a favor del boicot i vuit en contra), transferí la qüestió a la fracció per a que ella decidís. A fi d’explicar els punts de vista contradictoris “es proposaren dos informes: el de Trotski i el de Rikov”. En realitat [insistia Stalin en 1925], hi hagué quatre informadors: dos a favor del boicot al parlament previ (Trotski i Stalin), i dos partidaris de la participació (Kàmenev i Noguin).” Açò és gairebé cert: quan la fracció decidí acabar els debats, es convingué permetre que per cada bàndol parlés, a més, un altre representant: Stalin pels boicotejadors, i Kàmenev (però no Noguin) pels partidaris de participar. Rikov i Kàmenev obtingueren 77 vots; Stalin i jo, 50. La derrota de la tàctica del boicot es degué als de províncies, la separació dels quals dels menxevics era recent en molts punts del país.
En l’aspecte superficial pot semblar que les discrepàncies no tenien gran relleu. Però certament es tractava de si el partit estava en condicions de servir d’oposició en una república burgesa o d’atribuir-se la tasca de prendre el poder. Stalin recordava després la seua intervenció com a informador per considerar d’importància l’episodi dins de la historiografia oficial. L’obsequiós editor hi afegia de la seua collita que jo m’havia pronunciat per una “posició intermèdia”. En edicions successives s’ha suprimit el nom de Trotski per complet. La nova Història proclama: “Stalin s’alçà resoludament contra la participació al preparlament.” Però, a més del testimoni de les actes, està el de Lenin. “Hem de boicotejar el preparlament [escrivia el 23 de setembre]. Cal anar [...] a les masses. Hem de donar-les una consigna clara i justa: derrocar la colla bonapartista de Kerenski i al seu pretès preparlament.” I en una nota al peu: “Trotski estava a favor del boicot. Bravo, camarada Trotski!” Però, naturalment, el Kremlin ha prescrit l’eliminació de tots aqueixos pecats en la nova edició de les obres de Lenin.
El 7 d’octubre, la fracció bolxevic es retirà amb ostentació del preparlament. “Apel·lem al poble. Tot el poder als soviets!” Allò significava predicar la insurrecció. El mateix dia, en la sessió del comitè central, es decretà organitzar una oficina d’informació sobre el mode de combatre la contrarevolució. Aquest nom, deliberadament vague, cobria una tasca concreta: reconèixer i preparar la insurrecció. Sverdlov, Bubnov i jo fórem encarregats d’organitzar aqueixa oficina. Pel laconisme de les ressenyes i l’absència d’altres documents, l’autor es veu obligat a fiar-se de la seua memòria. Stalin refusà participar-hi, recomanant al seu lloc a Bubnov, persona d’escassa autoritat. La seua actitud era de reserva, quan no d’escepticisme, respecte a la idea en si mateixa. Ell era partidari d’una insurrecció; però no creia que els treballadors i els soldats estigueren ja en condicions d’actuar. Vivia aïllat no sols de les masses, sinó també de la seua representació dins del soviet, i s’acontentava amb les impressions reflectides per l’aparell del partit. Pel que es refereix a les masses, les experiències de juliol no havien passat sense deixar empremta. La pressió cega havia desaparegut per a deixar lloc a la precaució. En canvi, la confiança en els bolxevics apareixia ja matisada de recels: seran capaços de fer allò que han promès? Els agitadors bolxevics es queixaven a vegades d’una certa fredor per part de les masses envers ells. I és que les masses s’anaven cansant d’esperar, de tanta indecisió i de meres paraules. Però en l’aparell aquell cansament es qualificava ben sovint de “falta d’ànims de lluita”. D’ací l’ombra d’escepticisme que s’advertia en molts homes del comitè. A més, fins i tot els més coratjosos senten quelcom de fred a la boca de l’estómac en vigílies d’una insurrecció. No sempre es reconeix així, però és la veritat. El mateix Stalin es trobava en un estat d’ànim quelcom equívoc. No se li oblidava abril, amb el seu terrible fracàs de ciència “pràctica”. En compensació, Stalin confiava en l’aparell molt més que en les masses. En totes les ocasions de més importància, s’assegurava votant junt a Lenin. Però no mostrava cap iniciativa a favor dels acords aprovats, s’abstenia d’emprendre cap acció decisiva, preparava les seues línies de retirada, influïa sobre altres com a amortidor, i al final malgastà la Revolució d’Octubre per trobar-se desviat sobre una tangent.
Cert és que res sortí de l’oficina per a combatre la contrarevolució, però no fou culpa de les masses. El dia 9, Smolni entrà de nou seriosament en conflicte amb el govern, que havia decretat el transport de les tropes revolucionàries de la capital al front. La guarnició s’agrupà més de prop entorn del seu protector, el soviet. De sobte, els preparatius de la insurrecció adquiriren una base concreta. Qui anteriorment fou iniciador de l’oficina, traslladà tota la seua atenció a crear un estat major en el mateix soviet. El primer pas es féu aquell mateix dia 9 d’octubre. “Per a contrarestar els intents de l’estat major general de conduir les tropes fora de Petrograd”, el Comitè Executiu decidí crear el Comitè Militar Revoluionari. Així, per la lògica dels fets, sense cap discussió en el comitè central, quasi inesperadament, començà la insurrecció al recinte del soviet, i s’inicià la recluta de l’estat major d’aquest, molt més eficaç que l’oficina del 7 d’octubre.
La sessió immediata del comitè central, amb participació de Lenin disfressat davall una perruca, se celebrà el 10 d’octubre, i assolí ressonància històrica. El punt central de la discussió fou la moció de Lenin, el qual proposà la insurrecció armada com a tasca pràctica urgent. La dificultat, fins i tot per al més convençut partidari de la insurrecció, era la qüestió de temps. Ja als dies de la Conferència Democràtica, el conciliador Comitè Executiu Central, sota la pressió dels bolxevics, havia assenyalat el 20 d’octubre com a data per al congrés. Almenys en Petrograd, la insurrecció havia de produir-se abans del dia 20; d’una altra manera, el congrés no estaria en condicions d’empunyar les regnes del poder, i corria el risc d’ésser dispersat. Es resolgué en la reunió del comitè central, sense traslladar-ho al paper, començar la insurrecció en Petrograd cap al 15. Quedaven, doncs, uns cinc dies per a preparar-la. Tothom s’adonava que açò no bastava. Però el partit estava presoner de la data que ell mateix havia imposat als conciliadors en una altra ocasió. El meu avís que el Comitè Executiu havia decidit organitzar un estat major propi causà gran impressió perquè era més bé assumpte de pla que no de realitat. L’atenció de tots estava concentrada en les polèmiques amb Zinòviev i Kàmenev, els quals es pronunciaven decididament contra la insurrecció. Segons sembla, Stalin no parlà una sola paraula en aquella ocasió, o es limità a una lleugera observació; el fet és que en les actes res es registra del que digués. La moció s’aprovà per deu vots contra dos. Però tots es quedaren un poc recelosos quant a la data.
Cap al final d’aquella sessió, que durà fins ben passades les dotze de la nit, per iniciativa més bé casual de Dzerzinski, es convingué en “organitzar per a l’orientació política de la insurrecció un buró constituït per Lenin, Zinòviev, Trotski, Stalin, Sokolkov i Bubnov”. Però aquesta important decisió, no obstant això, no menà a res: Lenin i Zinòviev continuaren amagats, i Zinòviev i Kàmenev es mostraren irreconciliablement oposats a la decisió del 10 d’octubre. “El buró per a l’orientació política de la insurrecció”, no es reuní una sola vegada. Només ha quedat el seu nom consignat amb tinta al peu de l’acta inconnexa recollida al llapis. Sota la denominació abreujada “dels set”, aquest buró fantasma ha entrat en la ciència oficial de la història.
La tasca d’organitzar el Comitè Militar Revolucionari del soviet avançava ràpidament. Com és natural, la pesant maquinària de la democràcia del soviet impedia qualsevol impuls decisiu. I, no obstant això, quedava poc de temps fins al congrés. No sense motiu temia Lenin un retard. Per petició seua es convocà una altra reunió del comitè central per al 16 d’octubre, en presència dels més importants organitzadors de Petrograd. Zinòviev i Kàmenev persistiren en la seua oposició. Exteriorment, la seua posició s’havia fet més sòlida que mai: al cap de sis dies la insurrecció encara no havia començat. Zinòviev sol·licità que la decisió s’ajornés fins que es reunís el congrés dels soviets, a fi de “conferenciar” amb els delegats que acudiren de les províncies: en el fons del seu cor confiava en el seu suport. Les passions es desencadenaren durant el debat. Stalin intervingué per primera vegada en aquesta discussió. “L’oportunitat ha de decidir el dia de la insurrecció [digué]. Només aqueix és el sentit de l’acord [...] El que Kàmenev i Zinòviev proposen condueix objectivament a l’oportunitat perquè s’organitze la contrarevolució; si continuem retirant-nos sense parar, perdrem la revolució. Per què no fixar nosaltres el dia i les circumstàncies, per a no donar lloc a què la contrarevolució s’organitze?” Estava defensant el dret abstracte del partit a escollir el seu moment per al colp, quan el problema raïa en fixar una data definida. Si el congrés bolxevic dels soviets s’hagués mostrat incapaç de prendre les regnes del govern a l’instant, hauria compromès senzillament la consigna de “Tot el poder per als soviets”, convertint-la en una frase buida. Zinòviev insistí: “Hem de confessar-nos francament que no intentarem una insurrecció en aquests propers cinc dies.” Kàmenev tendia al mateix. Stalin no s’oposà concretament a aquesta posició; abans bé l’esquivà amb les sorprenents paraules que segueixen: “El soviet de Petrograd ha escollit ja el camí de la insurrecció en negar-se a sancionar el trasllat de les tropes.” No feia més que reiterar la fórmula, aliena en absolut a la seua pròpia intervenció abstracta, defensada feia poc pels dirigents del Comitè Militar Revolucionari. Però, què significava això d’“estar ja en el camí de la insurrecció”? Era qüestió de dies o de setmanes? Stalin s’abstingué cautelosament d’especificar-ho. No estava dins de si molt segur de la situació.
{En el curs dels debats, el president del comitè de Petrograd, Daletski, futur cap de l’agència telegràfica soviètica, desaparegut més tard en una de les purgues, féu el següent argument contra el pas immediat a l’ofensiva: “No tenim ni fins i tot centre. Marxem semiconscientment vers la derrota.” Daletski no coneixia, sembla, encara la formació del “centre” soviètic o no li donava molta importància. En qualsevol cas, aquesta consideració serví d’impuls a una nova improvisació. Després de retirar-se a un racó amb d’altres membres del comitè central, Lenin escrigué, amb el paper sobre els seus genolls, la següent resolució: “El comitè central organitza un centre militar revolucionari composat per Sverdlov, Stalin, Bubnov, Uritski i Dzerzinski. Aquest centre serà incorporat al comitè revolucionari del soviet.” Certament fou Sverdlov que recordà el Comitè Militar Revolucionari. Però ningú coneixia encara amb justesa el nom de l’estat major soviètic. Trotski estava en aquells moments en la sessió del soviet on el Comitè Militar Revolucionari s’encarrilà definitivament.}
L’acord del 10 d’octubre fou referendat per una majoria de vint vots contra dos i tres abstencions. No obstant això, ningú havia respost a la qüestió crucial de si la decisió de començar la insurrecció en Petrograd abans del 20 d’octubre continuava essent vàlida. Era difícil trobar aqueixa resposta. Políticament, l’acord per a que comencés abans del congrés era completament just; però quedava massa poc de temps per a fer-ho així. La reunió del 16 d’octubre no encertà tampoc a conciliar aquella contradicció. Però en aquest punt els conciliadors aportaren la solució: el mateix dia següent, acordaren, per raons que ells sabrien, demorar la data del congrés, que no els era gens grat, fins al 25 d’octubre. Els bolxevics reberen aquest inesperat ajornament amb una protesta expressa, però amb tàcita satisfacció. Cinc dies suplementaris resolien per complet les dificultats del Comitè Militar Revolucionari.
Les actes del comitè central i els números de Pravda corresponents a les últimes setmanes que precediren la insurrecció marquen la carrera política de Stalin sobre el fons d’aquesta amb suficient relleu. Així com abans de la guerra s’havia posat de part de Lenin, cercant al mateix temps suport en els conciliadors contra l’emigrat “que s’enfilava per la paret”, aquesta vegada formà amb la majoria oficial del comitè central, recolzant simultàniament l’oposició dretana. Com sempre, procedia amb cautela; no obstant això, l’amplitud dels esdeveniments i l’agudesa dels conflictes el forçaren de vegades a aventurar-se més lluny del que hauria desitjat.
El 11 d’octubre, Zinòviev i Kàmenev publicaren en el periòdic de Màxim Gorki una lletra contra la insurrecció. En l’acte, la situació entre els dirigents del partit es féu summament violenta. Lenin renegava indignat en el seu amagatall. Per a quedar en llibertat d’exposar el seu parer envers la insurrecció, Kàmenev dimití del seu càrrec en el comitè central. Es discutí l’assumpte en la sessió del 20 d’octubre. Sverdlov féu conèixer la lletra de Lenin que titllava Zinòviev i Kàmenev d’esquirols i demanava la seua expulsió del partit. La crisi es complicà inesperadament pel fet de publicar Pravda aquell mateix dia una declaració del consell de redacció en defensa de Zinòviev i Kàmenev: “L’aspror de to de l’article del camarada Lenin no altera el fet que, en l’essencial, continuem compartint la seua opinió.” L’òrgan central jutjava oportú censurar “l’aspror” de la protesta de Lenin abans que la pública actitud del partit en pro de la insurrecció, i, a més a més, expressava la seua solidaritat amb Zinòviev i Kàmenev en punts “fonamentals”. Com si en aquell moment hi hagués quelcom de més fonamental que la qüestió de l’aixecament! Els membres del comitè central es fregaven els ulls amb estranyesa.
L’únic associat de Stalin en la redacció era Sokolnikov, el futur diplomàtic dels soviets i més tard víctima de les “purgues”. No obstant això, Sokolnikov declarà que ell res tenia a veure amb aquell reprotxe a Lenin; i que el considerava erroni. Així, doncs, Stalin sol (davant del comitè central i del seu col·lega de redacció) defensà Kàmenev i Zinòviev quatre dies justos abans de la insurrecció. El comitè central contingué la seua indignació per tal de no fer major la crisi.
Continuant els seus manejos entre els protagonistes i els adversaris de la insurrecció, Stalin es manifestà oposat a admetre la dimissió de Kàmenev, al·legant-hi que “tota la nostra situació és contradictòria”. Per cinc vots contra el de Stalin i altres dos, s’acceptà la dimissió de Kàmenev. I per sis, també contra Stalin, s’aprovà una resolució prohibint Kàmenev i Zinòviev entaular combat contra el comitè central. En les actes s’hi llegeix: “Stalin declarà que deixava el consell de redacció.” Si és el cas, allò significava abandonar l’únic lloc que era capaç d’exercir sota les circumstàncies del moment revolucionari. Però el comitè central es negà a acceptar la retirada de Stalin, tallant així el pas a una nova esquerda.
La conducta de Stalin podria semblar inexplicable a la llum de la llegenda que s’ha creat al seu voltant; però, en realitat, està perfectament d’acord amb la seua contextura interna. La desconfiança en les masses i la seua recelosa cautela el forcen, en moments de decisions històriques, a sumir-se en les tenebres, esperant la seua hora, i, si és possible, assegurar-se anant i tornant. La seua defensa de Zinòviev i Kàmenev no obeïa certament a consideracions sentimentals. A l’abril, Stalin havia canviat de posició oficial, però no d’estructura mental. Encara que votà amb Lenin, per les seues idees estava molt més prop de Kàmenev. A més, el descontentament amb el seu propi paper l’inclinava naturalment a unir-se amb altres descontents, tanmateix que en política no estigués per complet d’acord amb ells.
Durant tota l’última setmana anterior a la insurrecció, Stalin estigué maniobrant entre Lenin, Sverdlov i jo, d’una banda, i Kàmenev i Zinòviev, per una altra. En la sessió del comitè central del 21 d’octubre, restablí l’equilibri recent proposant designar Lenin per a preparar les tesis destinades al proper congrés dels soviets, i a mi per a fer l’informe polític. Ambdues mocions s’aprovaren per unanimitat. ¿Si llavors hi hagués hagut la menor desavinença entre l’autor i el comitè central (falsedat ideada alguns anys després), m’hauria confiat aquest comitè, per iniciativa de Stalin, l’informe més important en el moment més crític? En haver guanyat així l’esquerra, Stalin tornà a enfonsar-se en les ombres i a esperar el seu moment.
El biògraf, no importa si de bon grat o no, res ha de dir respecte a la participació de Stalin en la Revolució d’Octubre. En cap banda troba el seu nom: ni en els documents ni en les nombroses memòries publicades. A fi d’omplir d’alguna manera aquesta llacuna tan patent, l’historiògraf oficial el fa participar en la insurrecció relacionant aquesta amb un cert misteriós “centre” del partit que, segons sembla, havia organitzat ell mateix. Però ningú ens diu una paraula sobre l’activitat d’aqueix “centre”, el lloc i la data de les seues reunions, els mitjans que utilitzà per a canalitzar la insurrecció. I no és res estrany: mai existí semblant “centre”. Però el relat d’aquesta llegenda és digne d’ésser anotat.
En la XVI Conferència del comitè central amb alguns dels principals organitzadors del partit en Petrograd, celebrada a l’octubre, es decidí organitzar “un centre revolucionari militar” de cinc membres del comitè central. “Aquest centre [diu la resolució, escrita molt de pressa per Lenin en un racó del vestíbul] formarà al seu dia part del Comitè Revolucionari del Soviet.” Així, en el sentit real d’allò que s’havia acordat, “el centre” no es creava per a dirigir separadament la insurrecció, sinó per a completar la plana major del soviet. No obstant això, com moltes altres improvisacions d’aquells dies febrils, aquesta idea estava destinada a no realitzar-se mai. Durant les hores en què, absent jo, el comitè central organitzava un nou “centre” en un full de paper, el soviet de Petrograd, sota la meua presidència, creà definitivament el Comitè Militar Revolucionari, que des del seu mateix naixement es féu càrrec de tots els preparatius per a la insurrecció. Sverdlov, el nom del qual figurava en primer lloc (i no el de Stalin, com falsament es fa constar en recents publicacions soviètiques) en la llista de membres del “centre”, treballà abans i després de la resolució de 16 d’octubre en estret contacte amb el president del Comitè Militar Revolucionari. Altres tres membres del “centre”, Uritski, Dzerzinski i Bubnov, foren designats per a treballar amb el Comitè Militar Revolucionari, cadascú per separat, el 24 d’octubre, com si l’acord del 16 no s’hagués aprovat. Quant a Stalin, d’acord amb la seua línia de conducta política durant aquell període, es mantingué obstinadament a distància del Comitè Executiu del Soviet de Petrograd i del Comitè Militar Revolucionari, i no féu acte de presència en cap de les seues sessions. Totes aquestes circumstàncies es confirmen fàcilment sobre la base de les actes oficialment publicades.
En la sessió del comitè central de 20 d’octubre, el “centre” creat quatre dies abans havia de presentar un informe de la seua tasca o enumerar almenys allò que hagués començat a fer; només quedaven cinc dies fins al Congrés dels Soviets, i se suposava que la insurrecció s’anticipés a la inauguració del congrés. Stalin estava massa ocupat per a això. En defensa de Zinòviev i Kàmenev dimití del seu lloc en la direcció de Pravda en aquella mateixa sessió. Però cap dels altres membres del “centre” que assistien a la sessió (Sverdlov, Dzerzinski, Uritski) no es molestaren en dir gens ni mica sobre això. L’acta de la sessió de 16 d’octubre s’havia retirat evidentment per precaució, a fi d’ocultar tot rastre de la participació “il·legal” de Lenin en ella, i durant els quatre dramàtics dies següents el “centre” passà a l’oblit tant més fàcilment doncs que la intensa activitat del Comitè Militar Revolucionari descartà completament la necessitat de qualsevol institució auxiliar o suplementària.
En la reunió següent, el 21 d’octubre, amb assistència de Stalin, Sverdlov i Dzerzinski, tampoc hi hagué informe a propòsit del “centre”, ni el menor esment del mateix. El comitè central continuava funcionant com si no hi hagués hagut tal acord de creació del “centre”. De passada, diré que en aquesta ocasió es resolgué incorporar altres deu bolxevics destacats, entre ells Stalin, al Comitè Executiu del soviet de Petrograd, per a incrementar la seua activitat. Però també aquest fou un acord que no passà del paper.
Els preparatius per a la insurrecció avançaven molt, però per un llit totalment distint. L’amo efectiu de la guarnició de la capital, o siga el Comitè Militar Revolucionari, cercava una excusa per a trencar obertament amb el govern. Aquest pretext fou subministrat el 22 d’octubre per l’oficial que manava les tropes del districte, en negar-se a què els comissaris del comitè inspeccionaren les dependències de la seua plana major. Calia batre el ferro calent. El buró del Comitè Militar Revolucionari, del que formàvem part Sverdlov i jo, decidí reconèixer la ruptura amb la plana major de la guarnició com un fet consumat i emprendre l’ofensiva. Stalin no estigué en aquesta conferència. Quan es tractava de cremar tots els ponts, no hi hagué qui al·ludís a l’existència de l’anomenat “centre”.
La sessió del comitè central, que efectivament inicià la insurrecció, se celebrà en Smolni, transformada ja en fortalesa, en el matí del 24 d’octubre. A penes començà s’hi aprovà una moció de Kàmenev11: “Cap membre del comitè central podrà absentar-se avui de Smolni sense especial permís.” En l’ordre del dia figurava l’informe del Comitè Militar Revolucionari. Justament en començar la insurrecció ningú esmentà l’anomenat “centre”. L’acta diu així: “Trotski proposa que posen dos membres del comitè central a disposició del Comitè Militar Revolucionari per tal de mantenir contacte amb els serveis de correus i telègrafs i amb els ferroviaris; i un tercer per a vigilar el Govern Provisional.” Dzerzinski fou designat per a entendre’s amb els funcionaris de correus i telègrafs, i Bubnov per a enllaçar amb els ferroviaris. La vigilància del Govern Provisional es confià a Sverdlov. I més endavant: “Trotski proposa establir un estat major suplent a la fortalesa de Pere i Pau, i enviar-hi amb tal fi un membre del comitè central.” Acordat: “Sverdlov, delegat per a mantenir contacte constant amb la fortalesa.” De manera que tres membres del “centre” quedaven per primera vegada col·locats a disposició directa del Comitè Militar Revolucionari. Naturalment, açò no hauria estat necessari d’existir el “centre” i trobar-se dedicat als preparatius de la insurrecció. L’acta fa constar que un quart membre del “centre”, Uritski, féu alguns suggeriments d’ordre pràctic. Però, on estava el cinquè membre, Stalin?
El més notable de tot és el fet que Stalin no estigué en aquesta sessió decisiva. Els membres del comitè central s’obligaven a no sortir de Smolni. Però Stalin ni tan sols s’hi presentà. Açò ho consignen de manera irrefutable les actes publicades en 1929. Stalin no ha explicat mai la seua absència, verbalment, per a no donar lloc a innecessàries molèsties. Totes les decisions d’importància sobre el mode de portar endavant la insurrecció es prengueren sense Stalin, fins i tot, sense la seua més mínima intervenció directa. Quan s’assignaren els papers als diversos actors d’aquell drama, ningú esmentà Stalin ni proposà confiar-li cap missió. Simplement quedà fora del drama. És que dirigí el seu “centre” des d’algun lloc ocult? Però els altres membres del “centre” romangueren contínuament en Smolni...
Durant les hores en què havia començat ja la insurrecció oberta, Lenin, que estava consumit d’impaciència en el seu aïllament, apel·là als dirigents de districte: “Camarades! Estic escrivint aquestes línies en vigílies del 24... Vos assegure de tot cor que ara tot penja d’un fil, que estem enfront de qüestions que no poden decidir-se en conferències ni en congressos (ni tan sols en congressos de soviets), sinó exclusivament en la lluita de les masses en armes...” D’aquesta lletra es desprèn clarament que, fins al mateix dia anterior al 24 d’octubre, Lenin es mantenia en contacte principalment per mitjà de Stalin, perquè era un dels que menys inquietava la policia. És inevitable deduir-hi que, en no haver assistit a la sessió matutina del comitè central ni acudit a Smolni en tota la resta del dia, Stalin no s’assabentà que la insurrecció havia començat i es trobava en ple curs fins a l’última hora d’aquella nit. No és que fos covard. No hi ha base per a acusar Stalin de covardia. Simplement, era astut en matèria de política. El cautelós intrigant preferia fer-se a una banda en el moment crític. Esperava veure el gir que prenia la insurrecció abans d’adoptar una postura definida. En el cas que fallés, podria dir a Lenin, a mi i als nostres adeptes: “Tot és culpa vostra!” Cal evocar clarament el tremp roig viu d’aquells dies per a avaluar d’acord amb els seus mèrits la sang freda de l’home, o, si es prefereix, la seua perfídia.
No, Stalin no dirigí la insurrecció, ni personalment ni per mitjà de “centre” algun. En les actes, en les memòries, en els inenarrables documents, obres de referència i tractats d’història publicats en vida de Lenin, i fins i tot després, l’anomenat “centre” no s’esmentà mai, ni ningú esmentà el nom de Stalin com a dirigent o destacat participant en la insurrecció per qualsevol altre concepte, La memòria del partit ho passà per alt. Només en 1924, el Comitè d’Història del Partit, en col·leccionar tota mena de dades, tragué el text de la resolució d’organitzar un “centre” pràctic. La lluita contra l’Oposició d’Esquerra i contra mi personalment, llavors en ple apogeu, reclamava una nova versió de la història del partit i de la revolució. Recorde que Serebriakov, que tenia amics i relacions per tot arreu, em digué una vegada que regnava gran alegria a la secretaria de Stalin pel descobriment del “centre”.
“Quina importància pot tenir això?”, preguntí estranyat.
“Quelcom es proposen debanar entorn d’aqueix carret”, em contestà l’astut Serebriakov.
Però fins i tot l’assumpte del “centre” no passà d’ésser una reimpressió de l’acta i vagues referències a la mateixa. Els successos de 1917 estaven encara massa frescos en la memòria de tots. Els participants en la revolució encara no havien estat liquidats. Dzerzinski i Bubnov, que figuraven com a membres del “centre”, seguien amb vida. Per pur fanatisme de fracció, Dzerzinski era sens dubte molt capaç d’atribuir a Stalin proeses que aquest mai havia realitzat; però no d’atribuir-se-les a si mateix: això era superior, a les seues forces. Dzerzinski morí a temps. Una de les causes que Bubnov caigués en desgràcia i el liquidaren fou sens dubte la seua negativa a fer fals testimoni. Ningú més recordava absolutament res de l’existència del “centre”. El fantasma de les actes continuà arrossegant la seua documental existència..., sense ossos ni carn, sense ulls ni oïdes.
Açò no les alliberà d’ésser incorporades al moll d’una nova versió de la Revolució d’Octubre. En 1925 ja argüia Stalin: “És estrany que el camarada Trotski, l’“inspirador”, la “figura principal” i l’“únic líder” de la insurrecció no fos membre del centre pràctic cridat a dirigir la insurrecció. Com és possible conciliar això amb l’opinió corrent sobre la missió especial del camarada Trotski?” L’argument era il·lògic sens dubte: de conformitat amb el sentit precís de la resolució, el “centre” estava destinat a convertir-se en part del mateix Comitè Militar Revolucionari que jo presidia. Stalin exhibia de ple la seua intenció de “debanar” una nova història de la insurrecció entorn d’aquelles actes. Allò que no encertà a explicar fou la font de l’“opinió corrent sobre la missió especial del camarada Trotski”. No obstant això, açò paga la pena de portar-lo a consideració.
El següent s’inclou sota el meu nom en les notes a la primera edició de les obres de Lenin: “Després de passar el soviet de Sant Petersburg a mans dels bolxevics (Trotski) fou elegit president, i com a tal, organitzà i dirigí la insurrecció del 25 d’octubre.” La “llegenda” trobà, doncs, lloc apropiat a les obres de Lenin mentre aquest visqué. Mai pensà ningú en discutir-ho fins a 1925. A més, el mateix Stalin rendí una vegada tribut a aquesta “opinió corrent”. En l’article del primer aniversari, en 1918, escrivia: “Tot el treball d’organització pràctica de la insurrecció s’efectuà sota la direcció immediata del president del soviet de Petrograd, camarada Trotski. Pot dir-se amb certesa que el ràpid pas de la guarnició a favor del soviet, i l’atrevida execució de la tasca del Comitè Militar Revolucionari, asseguren la gratitud del partit principalment al camarada Trotski; els camarades Antonov i Podvoiski foren els principals auxiliars del camarada Trotski.” Avui, tals paraules sonen com un panegíric. En realitat, allò que l’autor estava pensant en escriure-les era recordar al partit que durant els dies de la insurrecció, a més de Trotski, existia també un comitè central, del que Stalin era membre. Però obligat a donar al seu article almenys una certa aparença d’objectivitat, Stalin no pogué menys de dir en 1918 el que digué. De totes maneres, en el primer aniversari del govern dels soviets atribuí a Trotski “l’organització pràctica de la insurrecció”. Llavors, què misteriós paper era el del “centre”? Stalin ni tan sols ho diu; havien de passar encara sis anys fins que es descobriren les actes del 16 d’octubre.
En 1920, sense esmentar Trotski, Stalin presentava Lenin en contra del comitè central, com a autor d’un pla equivocat d’insurrecció. Així ho repetia en 1922, però, substituint Lenin per “una part dels camarades”, i cautament insinuava que ell (Stalin) tenia alguna cosa a veure amb l’abolició del pla erroni que comprometia l’èxit de la insurrecció. Passaren altres dos anys, i sembla que Trotski fou l’inventor de l’espècie relativa a l’equivocat pla de Lenin; la veritat era que Trotski mateix l’havia proposat, i que per fortuna el rebutjà el comitè central. Finalment, la “història” del partit, publicada en 1938, presenta Trotski com a furibund adversari de la Revolució d’Octubre, que, en realitat, fou dirigida per Stalin. Paral·lel a tot açò és el que ha passat amb la mobilització de les arts: la poesia, la pintura, el teatre, el cinema, descobriren de sobte la urgent necessitat d’infondre al mític “centre” alè de vida, encara que els historiadors més assidus es veieren incapaços de trobar el menor rastre d’ell amb una bona lupa. Actualment, Stalin consta com a líder de la Revolució d’Octubre en les pantalles del món, per a no citar les publicacions del Komintern.
Els fets de la història s’han revisat de la mateixa manera, encara que potser no amb tant de desvergonyiment, respecte a tots els vells bolxevics una vegada i una altra, segons les combinacions polítiques canviants. En 1917, Stalin defensà Zinòviev i Kàmenev, intentant utilitzar-los contra Lenin i contra mi, i com a preparació del seu futur “triumvirat”. En 1924, quan el “triumvirat” era ja amo de l’aparell polític, Stalin deia en la premsa que les diferències d’opinió amb Zinòviev i Kàmenev abans d’octubre eren de caràcter passatger i secundari. “Les divergències només duraren uns dies, i açò només perquè en les persones de Kàmenev i Zinòviev teníem leninistes, bolxevics.” Quan el “triumvirat” es desfeu, la conducta de Zinòviev i Kàmenev en 1917 figurà durant diversos anys com a motiu principal per a denunciar-los com a “agents de la burgesia”, fins que finalment s’hi inclogué en la fatal acusació que menà ambdós davant els canons dels màuser.
Per força hom ha de detenir-se sorprès davant aquesta persistència freda, pacient i al mateix temps cruel, encaminada a una finalitat personal invariable. Exactament com una vegada, a Bakú, el jove Koba havia minat amb perseverança la reputació dels membres del comitè de Tbilisi, que eren els seus superiors; com a la presó i en la deportació havia incitat a alguna ximpleria contra els seus rivals, en Petrograd igualment intrigava infatigable amb les gents i les circumstàncies, amb el propòsit d’apartar, esborrar, enfosquir i empetitir qualsevol que d’una manera o una altra l’eclipsés o destorbés en la seua ambició.
Naturalment, la Revolució d’Octubre, com a font del nou règim, ha ocupat la posició central en la ideologia dels nous cercles rectors. Com ha ocorregut tot això? Qui dirigí pel centre i per les branques? Stalin havia de comptar pràcticament amb vint anys per a imposar al país un panorama històric en què ha reemplaçat els efectius organitzadors de la insurrecció i els ha atribuït el paper de traïdors a la revolució. Seria injust pensar que començà amb un pla d’acció ja perfilat per al seu personal engrandiment. Circumstàncies històriques extraordinàries han donat a la seua ambició un vol sorprenent fins i tot per a ell mateix. En un sentit s’ha mantingut ferm: prescindint d’altres consideracions, ha aprofitat tota situació concreta per a consolidar la seua pròpia posició a costa dels seus camarades..., pas a pas, pedra a pedra, pacientment, sense alterar-se, però també sense commoure’s! En la tasca d’ordir constantment intrigues, en la cauta dosificació de veritats i mentides, en el ritme orgànic de les seues falsificacions, és on millor es reflecteix Stalin com a personalitat humana i cap de la nova capa privilegiada.
En haver començat malament al març, sense esmenar-se a l’abril, Stalin es quedà darrere de la cortina durant tot l’any de la revolució. Mai conegué la freqüentació directa de les masses, ni se sentí responsable de la sort d’aquelles. En certs moments fou cap d’estat major, però mai comandant en cap de la revolució. Acostumat a servar la seua tranquil·litat, esperava que altres prengueren la iniciativa, apuntava les seues febleses i errors, i ell marxava a la saga dels esdeveniments. Havia de comptar amb una certa estabilitat de relacions i molt de temps per davant per a triomfar. La revolució el deixà sense ambdues coses.
Com mai es veié forçat a analitzar els problemes de la revolució amb aquella pressió mental que engendra només el sentit de responsabilitat immediata i directa, Stalin no arribà a adquirir un concepte íntim de la lògica inherent a la Revolució d’Octubre. Per això els seus records d’ella són tan empírics, dispersos i mancats de coordinació, tan contradictoris els seus judicis d’última hora sobre l’estratègia revolucionària, i tan monstruosos els seus errors en diverses revolucions contemporànies (Alemanya, Xina, Espanya). En veritat, la revolució no és l’element d’aquest antic “revolucionari professional”.
No obstant això, 1917 fou una etapa de la màxima importància en el desenvolupament del futur dictador. Ell mateix digué més tard que en Tbilisi fou un escolar, a Bakú es féu aprenent i en Petrograd oficial artesà. Després de quatre anys d’hivernada política i intel·lectual a Sibèria, on descendí al nivell dels menxevics d’esquerra, l’any de la revolució, durant el qual estigué sota la immediata direcció de Lenin, al cercle de camarades molt qualificats, tingué importància enorme en el seu desenvolupament polític. Per primera vegada tingué l’oportunitat d’aprendre molt que fins llavors havia estat fora del radi de la seua experiència. Escoltava i observava amb malvolença, però atent i vigilant. En la medul·la de la vida política estava el problema del poder. El Govern Provisional, recolzat en els menxevics i en els populistes, camarades d’antany en la clandestinitat, la presó i el desterrament, li permeté explorar més a fons aquell misteriós laboratori, on, com saben tots, no són déus precisament els alquimistes. La distància insalvable que en l’època del tsarisme separava els revolucionaris clandestins del govern, s’havia convertit en res. El govern passà a ésser quelcom contigu, un concepte familiar. Koba llençà de si bona part del seu provincianisme, si no en hàbits i costums, sí almenys pel que fa a les seues idees polítiques. Advertia (acrement, ressentit) allò que li faltava com a individu, però al mateix temps prengué el pols a una compacta col·lecció de revolucionaris experts i capaços, disposats a lluitar fins al final. Arribà a ésser un membre reconegut en la plana major del partit que les masses elevarien al poder. Deixà d’ésser Koba i es convertí definitivament en Stalin.
11 Kàmenev havia estat reincorpat mentre al comitè central.