Una de les més perjudicials i força probablement la més difosa de les distorsions del marxisme adoptades pels partits “socialistes” dominants té a veure amb la mentida oportunista que la preparació de la revolta, i en general tot allò que tracta la revolta com un art, és “blanquisme”.

El líder de l'oportunisme, Bernstein, ja s'ha guanyat la trista glòria d'acusar el marxisme de blanquisme, i els oportunistes actuals en efecte no renoven ni una jota ni “enriqueixen” les pobres “idees” de Bernstein pel que fa al blanquisme.

Acusar de blanquisme els marxistes per tractar la revolta com un art! Pot haver-hi una distorsió més escandalosa de la veritat quan qualsevol marxisme no negarà allò que Marx amb la imatge més certa, exacta i indisputable expressà pel que fa això, en haver anomenat la revolta un art, en haver dit, que cal considerar la revolta un art, que cal això per aprofitar el primer èxit i anar d'èxit en èxit, sense defallir en l'ofensiva contra l'enemic, en l'ús de la seua confusió, etc., etc.

Perquè la revolta siga exitosa, no s'ha de basar en la conspiració, en un partit, sinó en una classe avançada. Això primer. La revolta s'ha basar en un aixecament revolucionari popular. Això segon. La revolta s'ha de basar en aquells punts crítics de la història d'una revolució ascendent, quan l'activitat de les línies avançades del poble són més grans, quan les vacil·lacions en les fileres enemigues i en les fileres dels febles i irresoluts amics de la revolució són més fortes que mai. Això tercer. En aquestes tres condicions per presentar la qüestió de la revolta difereix el marxisme del blanquisme.

Però quan es diposa d'aquestes condicions refusar de tractar la revolta com un art, suposa trair el marxisme i trair la revolució.

Per provar que cal reconèixer el moment pel qual passam com un d'aquests on és necessari pel partit de posar la revolta en el curs actual dels esdeveniments objectius de l'agenda i de considerar la revolta com un art, per provar-ho, potser és la millor forma emprar un mètode comparatiu entre el 3-4 de juliol i els dies de setembre.

El 3-4 de juliol era possible, sense faltar a la veritat, de presentar la qüestió així: hauria sigut més correcte prendre el poder ja que de totes formes tots els nostres enemics ens acusaven de revoltar-nos i d'ésser directament insurgents. Però era impossible dur aleshores això a una conclusió en benefici de la presa del poder ja que no hi havia les condicions objectives per a la victòria d'una revolta.

1) no hi havia amb nosaltres una classe que fos l'avantguarda revolucionària.

No teníem encara amb nosaltres una majoria dels obrers i soldats de les capitals. Ara la tenim en tots dos soviets. S'ha generat únicament pels esdeveniments de juliol i l'agost, per l'experiència del “càstic” contra els bolxevics i l'experiència del cop de Kornilov.

2) no hi havia aleshores un aixecament revolucionari nacional. Ara el cop de Kornilov l'ha estimulat. Les províncies i la presa del poder pels soviets en molts llocs ho proven.

3) no hi havia aleshores vacil·lacions, a una escala política important, entre els nostres enemics i entre la tèbia petita burgesia. Ara la vacil·lació és enorme:

El nostre principal enemic, l'imperialisme aliat i mundial, ja que els “aliats” són al capdavant de l'imperialisme mundial, dubta entre la guerra fins a la victòria i una pau separada del món contra Rússia. Els nostres demòcrates petits-burgesos, que òbviament han perdut la majoria entre el poble, dubten enormement, després d'haver refusat de formar un bloc en coalició amb els cadets.

4) Per tant una revolta el 3-4 de juliol hauria sigut un error: no hauríem mantingut el poder ni físicament, ni política. Físicament, malgrat que Píter era en aquells moments a les vostres mans, els nostres obres i soldats no haurien començat a lluitar i a morir pel control de Píter: no hi havia aquell “ardor”, aquell odi vigorós vers els Kerenski i els Ceretelis i C'ernovs, ni encara la nostra gent era trempada amb l'experiència de persecucions dels bolxevics amb la participació d'es-ers i de menxevics.

Políticament, no hauríem pogut servar el poder el 3-4 de juliol ja que l'exèrcit i les províncies, fins el cop de Kornilov, no es podien ni s'haurien dirigit cap a Píter.

Ara la situació és tota una altra.

Amb nosaltres hi ha la majoria de la classe, l'avantguarda de la revolució, l'avantguarda del poble, capaç de dur endavant les masses.

Amb nosaltres hi ha la majoria del poble ja que la renúncia de C'ernov no és l'únic indici, sinó el més destacable, que la pagesia no rebrà la terra del bloc es-er (o dels es-ers). I en això consisteix el caràcter popular de la revolució.

Tenim al nostre costat l'avantatge de la situació d'un partit on coneixem el camí davant les insòlites vacil·lacions de tot imperialisme, i de tot el bloc de menxevics i es-ers.

Tenim davant nostre una victòria ferma ja que ja s'apropa a una desesperació absoluta, i nosaltres donem a tot el poble una sortida ferma, en haver provat a tothom la vàlua de la nostra gestió “en els dies de Kornilov”, i en haver ofert aleshores als bloquistes, ells hi refusaren sota el preu de no poder aturar les vacil·lacions dels llurs propis partits.

L'error més gran seria pensar que la nostra oferta de compromís no s'ha refusat del tot, que la Conferència Democràcia encara pot acceptar-la. El compromís fou ofert per un partit a uns partits; altrament no s'hauria pogut oferir. Els partits l'han refusat. La Conferència Democràtica és sols una conferència, res més. Cal no oblidar-ho: en ella la majoria del poble revolucionari, la pagesia pobra i irritada no hi és representada. Aquesta conferència és d'una minoria del poble – és impossible d'oblidar aquesta veritat òbvia. L'error més gran, el cretinisme parlamentari més gran seria considerar des del nostre partit la Conferència Democràtica com un parlament ja que si fins i tot es declaràs parlament i parlament sobirà de la revolució, de totes formes no res decidiria: la decisió rau fora d'ell, en els barris obrers de Píter i de Moscou.

Davant nostre disposam de totes les precondicions objectives per una revolta exitosa. Davant nostre – l'avantatge exclusiu d'una situació on sols la nostra victòria en la revolta pot posar fi a les vacil·lacions que fatiguen la gent, que són d'allò més dolorós que hi ha sota el sol; on sols la nostra victòria en la revolta trencarà el joc d'una pau separada contra la revolució, el trencarà en oferir obertament al món una pau més plena, més justa i més propera en benefici de la revolució.

Sols el nostre partit, a la fi, en haver triomfat amb la revolta, pot rescatar Píter ja que si la nostra oferta de pau fos refusada, si no ens donàssen ni tan sols un armistici aleshores nosaltres ens faríem “defensistes”, ens posaríem al capdavant dels partits militaristes, seríem el més “militarista” dels partits, duríem la guerra d'una forma autènticament revolucionària. Arrabassaríem tot el pa i totes les botes als capitalistes. Els deixaríem els crustons, els faríem anar amb mitjons. Duríem tot el pa i tot el calçat cap al front.

I aleshores defensaríem Píter.

Els recursos per una guerra autènticament revolucionària, tant materials com espirituals, són encara immensos a Rússia; hi ha una probabilitat de 99 entre 100 que els alemanys ens donassen finalment un armistici. I rebre un armistici ara – suposa ja aconseguir tot un món.

En haver entès la necessitat incondicional d'una revolta dels obrers de Píter i Moscou per rescatar la revolució i per rescatar Rússia d'una entesa “separada” dels imperialistes de totes dues coalicions, hem d'adaptar, primer que tot, la tàctica política de la conferència a les condicions de la revolta en creixença; en segon lloc, hem de demostrar que no sols en paraules acceptam la idea de Marx de la necessitat de considerar la revolta com un art.

Hauríem de consolidar immediatament la fracció bolxevic a la conferència, sense perseguir un nombre, sense por deixar els vacil·lants en el camp dels vacil·lant: allà hi són més útils pel que fa a la revolució, que no en el camp dels decidits i dels lluitadors abnegats.

Hauríem de fer una breu declaració bolxevic, que insistís d'una forma clara en la irrelevància de llargs discursos, la irrelevància dels “discursos” en general, la necessitat d'una actuació immediata per rescatar la revolució, la necessitat absoluta d'un trencament complet amb la burgesia, la destitució completa de tot el govern actual per trencar amb els que preparen la divisió “separada” de Rússia, els imperialistes anglo-francesos, la necessitat del traspàs immediat de tot el poder als demòcrates revolucionaris, encapçalats pel proletariat revolucionari.

La nostra declaració hauría d'ésser la formulació més breu i clara d'aquesta conclusió, connectada amb les propostes programàtiques: pau pels pobles, la terra pels camperols, la confiscació dels beneficis escandalosos i interrupció del sabotatge escandalós de la indústria pels capitalistes.

Com més breu i més clara siga la declaració, millor. En ella sols cal especificar clarament dos punts principals: el poble s'ha cansat de vacil·lacions, al poble el tormenta la indecisió d'es-ers i menxevics; trencam amb aquests partits definitivament perquè han traït la revolució.

I un altre: en oferir immediatament la pau sense annexó, en trencar immediatament amb els imperialistes aliats i amb tots els imperialistes, o bé rebrem immediatament un armistici, o tot el proletariat revolucionari es faria defensista i realitzaria sota la gestió democràtica revolucionària una guerra autènticament justa i autènticament revolucionària.

Després d'aquesta declaració, en haver cridat a decidir per comptes de parlar, a operar, per comptes d'escriure resolucions, hauríem d'enviar tota la nostra fracció a les fàbriques i als barracons: allà hi és el seu lloc, allà hi ha el nervi de la vida, allà hi ha la font del rescat de la revolució, allà hi ha el motor de la Conferència Democràtica.

Allà amb discursos ardents i apassionats hauríem d'explicar el nostre programa i posar la qüestió així: o la plena acceptació a la Conferència, o revolta. No hi ha punt mig. Esperar és impossible. La revolució es mor.

En posar la qüestió així, en haver concentrat tota la fracció en fàbriques i barracons, ens adonarem correctament del moment per començar la revolta.

I per considerar la revolta – marxistament, és a dir com un art, al mateix temps, sense perdre un moment, hauríem d'organitzar un quarter general dels grups insurgents, per distribuir les forces, col·locar unitats fermes en els llocs més importants, per rodejar l'Aleksandrinski, per ocupar la Petropavlovki, per arrestar la Plana General i el govern, per enviar contra els oficials cadets i la divisió salvatge aquells grups que preferirien caure abans de deixar que l'enemic arribàs als centres de la ciutat; hauríem de mobilitzar els obrers armats i cridar-los a una lluita final desesperada per ocupar alhora telègrafs i telèfons, i per situar el nostre quarter general de la revolta a l'operadora central de telèfons i connectarla amb totes les fàbriques, totes les unitats, tots els llocs de lluita armada, etc.

Certament, tot això és aproximatiu, és sols per il·lustrar que és impossible de romandre en el moment actual fidel al marxisme, de romandre fidel a la revolucions, sense tractar la revolta com un art.

N.Lenin

.