|
|
EsPlana virtual en català i espanyol dedicat a la difusió i el debat de l'obra marxiana i a la seva aplicació en el present. Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT) Organització política marxista que preconitzava l'alliberament nacional i de classe de la Catalunya Nord. Fou fundada el 1972 a partir del Comitat Rossellonès d'Estudis i Animació (CREA). Heretà d'aquesta el seu òrgan, La Falç. Era el primer partit polític catalanista de la història nordcatalana. Tingué vincles amb el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), la qual cosa provocà que es reproduís l'escissió d'aquest en l'ECT (1977): el sector proper al PSAN-provisional creà l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN). El 1981 es va dissoldre, i molts dels seus més destacats militants han participat en les organitzacions polítiques (Unitat Catalana, etc.) i culturals de les comarques del nord. Lectura recomanada: El Cercle Alfons Mias manté una biblioteca electrònica on s'hi poden llegir els textos fundacionals de l'ECT. Organització comunista. Va néixer el març de 1932, com a successora de la Oposición Comunista Española, i va prendre el nom d'Izquierda Comunista Española (ICE). Aquest canvi de nom fou proposat per la delegació del Principat, encapçalada per Andreu Nin. Els seus òrgans foren «Comunismo» i «El Soviet». En els mesos següents la línia majoritària s'apartà progressivament de les tesis trotskistes de l'Oposició Comunista Internacional, i això es reflectí en tensions internes (que culminaren el 1934, amb el trencament de Nin amb Trockij). Nin defenia una organització políticament independent del partit comunista oficial (el Partido Comunista de España, PCE), que s'integrés en una futura Quarta Internacional. Paralel·lament, Nin guanyà influència i la seu central es traslladà a Barcelona. Va participar al Principat en l'Aliança Obrera, i més tard en les converses per formar un partit socialista unificat. No obstant en aquest darrer projecte toparen amb el PCE, i finalment, el setembre de 1935, es creà un Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), juntament amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC). Documents d'Esquerra Comunista: Manifest davant el conflicte de la Llei de Contractes de Conreu (10.6.1934). Llibert Estartús (Barcelona, 1911 - Tolosa, 1945) Polític. Dirigent de l'Esquerra Universitària (1930), s'incorporà al Bloc Obrer i Camperol (BOC), fundant-hi les Joventuts, de les que fou primer secretari. Tot i que ingressà en el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'oposà a la línia ideològica marcada per Esquerra Comunista (EC), per la qual cosa fou expulsat del partit (gener del 1936). Llavors ingressà en el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), la Federació del qual entrà el juliol del 1936 en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Després de la victòria s'exilià a Tolosa. Morí assassinat. Estat Català-Partit Proletari (EC-PP) Partit comunista del Principat, fundat el 1932. Fou integrat per part del sector obrerista d'Estat Català, que no va voler integrar-se en l'Esquerra Republicana de Catalunya, però que alhora no volia convergir amb el Bloc Obrer i Camperol (Insurgent, n. 12, p. 4). Entre els seus dirigents destacaren Jaume Compte, Ramon Fabregat, Pere Aznar i Artur Cussó. El seu portaveu fou "L'Insurgent". Va fer esforços per bastir un únic partit obrer catalanista, però en no reeixir, el gener del 1934 donà lloc al Partit Català Proletari (PCP). Documents d'Estat Català-Partit
Proletari: Àngel Estivill (n. el Molar, Priorat, 1908) Periodista i polític. El 1919 la seua família (el pare era fuster i d'ideologia anarquista) s'instal·là a Barcelona. Estudià a les Escoles Domènec, de Gràcia. Militant d'Estat Català, el contacte amb Joaquim Maurín el dugué a abandonar el partit i a integrar-se en el Bloc Obrer i Camperol (BOC) el 1930. Redactor i un dels principals animadors de «L'Hora» (òrgan barceloní del BOC), hi creà la secció «Les Arts», dedicada a l'art proletari, també hi col·labora amb altres òrgans del BOC («Adelante», «La Batalla»). Es guanyava la vida com a periodista a “La Noche”, “El Día Gráfico”, “Full Oficial del Dilluns” i com a dependent de farmàcia a la nit. En el II Congrés de la Federació Comunista Ibèrica (FCI), defensà la importància del fet nacional com a factor revolucionari, i topà amb la direcció. Participà activament en el Sis d'Octubre. Arran d'aquesta experiència escrigué «6 d'Octubre. L'ensulsiada dels jacobins», on ja exposa clarament la idea de la necessitat que la classe obrera encapçale el doble alliberament social i nacional. En crear-se el novembre del 1935 el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), Estivill s'hi arrenglera en la fracció opositora i, el gener del 1936, passà a la Federació Catalana del PSOE. Membre del Comitè Executiu de les Joventuts Socialistes Unificades Catalunya (JSUC) i col·laborador de l'òrgan d'aquestes, “Iskra”, seria un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i col·laborador de “Justícia Social-Octubre”. Fou un dels combatents de la victoriosa jornada del Dinou de Juliol, i més tard fou comissari polític de l'Exèrcit Popular de la República espanyola, i president del Comitè de Serveis Correccionals de Catalunya (12.1936 – 7.1937). Després de la victòria feixista, passà pels camps de refugiats de Cotlliure i Argelers, i poc més tard abandonà el PSUC. El novembre del 1940 participà en el Manifest crític d'ex-militants del PSUC, i més tard en el Moviment Social d'Emancipació Catalana (3.1941) i en el Partit Socialista Català (1942). Membre del Moviment Socialista Català (MSC), fou director de l'edició americana del seu òrgan, Endavant. A Mèxic es guanyà la vida amb noticiaris radiofònics. El 1979 visità Barcelona per primera vegada en 40 anys. Veieu: Arxiu d'obres d'Àngel Estivill. |
|