|
|
CuAlfons Cucó (València, 1941 – 26.10.2002) Historiador i polític. Professor de la Universitat de València (1967), s'hi doctorà en Filosofia i Lletres (1970). Com a historiador se centra en el País Valencià contemporani (Aspectes de la política valenciana en el segle XIX, 1965; El Congreso Sociológico Valenciano de 1883, 1967; Sobre el radicalismo valenciano, 1969; El valencianisme polític: 1874-1936, 1971; Republicans i camperols revoltats, 1975; Sobre la ideologia blasquista, 1979; País i Estat: la qüestió valenciana, 1989). El 1971 fou un dels organitzadors del Primer Congrés d'Història del País Valencià. El període actual l'ha estudiat a Llengua i política, cultura i nació (1997) i Roig i blau (2002). També ha estudiat la conjunctura europea després de la transformació dels règims estalinistes (El valor de la nació, 1995; Els confins d'Europa, 1997; Nacionalismo y poder político: el escenario soviético, 1999). En l'obra literària podem esmentar el recull de poemes Lluernes tan sols (1960). President de les Joventuts del Rat Penat (1960), fou un dels fundadors del Partit Socialista Valencià (PSV), el 1962. El PSV es dissolgué el 1968, però anys més tard Cucó participà en la fundació del Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i fou el cap de llista per València a les eleccions a Corts espanyoles del 1977, on s'hi evidencià la feblesa del valencianisme polític. El 1978 impulsà la fusió d'aquest amb el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), per tal d'esdevindre el seu referent al País Valencià. Dins del partit fou el dirigent del sector nacionalista, progressivament bandejat pel sector majoritari, que es féu amb la Generalitat. Senador a les Corts espanyoles (1979-1996). El 1996, deixà la vida política activa per tornar a la Universitat de València, on guanyà la càtedra d'Història Contemporània (1998). Però després hi tornà i fou un dels impulsors de Valencians pel Canvi, que el 2000 es presentà a les eleccions a les llistes del Bloc Nacionalista Valencià, i que més tard es consolidà com a espai de reflexió. Fèlix Cucurull (Arenys de Mar, 1919-1996) Escriptor i polític. La seua obra poètica es troba recollida a «A mig camí del seny» (1946), «Vida terrena» (1948), «Els altres mons» (1952), «El temps que se'ns escapa» (1959), «Vida terrena» (1977), i de la narrativa en destaquen «L'últim combat» (1954), «Només el miratge» (1956), «A les 21,13» (1956), «La pregunta i l'atzar» (1959), «El silenci i la por» (1962). El coneixement de prop de la realitat portuguesa el dugué a escriure «Dos pobles ibèrics» (1967), on dibuixa un paral·lel entre Portugal i Catalunya; el 1979 ingressà en l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. De l'obra historiogràfica, cal assenyalar els estudis que realitzà de les primeres fases del catalanisme contemporani i les seues arrels populars i progressives: «Orígens i evolució del federalisme català» (1870), «Panoràmica del nacionalisme català» (1975), «El fet nacional català a través de la història» (1980), «Catalunya republicana i autònoma (1931-1936)» (1984). El seu ideari, en aquest sentit, queda reflectit a «Defensa de l'Estatut d'autonomia de Catalunya» (1976), «Consciència nacional i d'alliberament» (1978), «Catalunya, nació sotmesa» (1981), «Llibertat per la democràcia» (1986). Participà en la fundació de l'Assemblea de Catalunya (1971), organisme unitari de l'antifranquisme del Principat, arrenglerat en els sectors que donarien lloc al Partit Socialista de Catalunya (PSC). El 1978, però, va abandonar el PSC, que preparava la fusió amb el PSOE, per integrar-se en el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). Entre el 1977 i el 1981 també fou membre de l'executiva del Consell Nacional Català, i entre el 1979 i el 1982, president de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana. El 1979 fou candidat a les eleccions a les corts espanyoles en les llistes del Bloc de l'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), amb un sorollós fracàs. Anys més tard, abandonà el PSAN. Vegeu: Homenatge a Fèlix Cucurull. Polític. Membre del Partit Català Proletari (PCP). Participà en el decurs del 1935 en negociacions per bastir la unitat dels partits marxistes del Principat. Així el juliol del 1936 el PCP s'integrà en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). |
|