Publicat a «L'insurgent», número 18 (Barcelona, 3 d'octubre del 1932). Presentat al Congrés fou aprovat amb algunes esmenes que s'assenyalen en el text
II. Les tasques del proletariat davant la nostra revolució.
III. La missió d'Estat Català.
ESTAT CATALA, Partit Proletari de Catalunya, seguint pel camí de depuració i superació de la ideologia i de l'organització dels seus rengles, camí emprès d'una manera ben visible a l'assemblea del 3 de gener d'aquest any, en què foren expulsats de l'Organització aquells qui, malgrat ésser-ne públicament les figures més destacades, obraven, políticament, com a traïdors de la consigna bàsica de l'existència de la nostra força en aquells moments, és a dir, l'alliberament nacional del nostre poble (traïció feta en interès exclusiu de la petita burgesia que els expulsats representaven), i continuat en acords posteriors i públics, del nostre C.E., que ha anat netejant els nostres rengles de tots aquells elements col·laboracionistes i reformistes davant un estat de coses que no és, i de ben lluny, aquell pel qual nosaltres sempre hem propugnat, per aquest camí, repetim, ha pogut arribar com a conseqüència de la unitat proletària dels interessos dels seus militants a partir revolucionari que s'organitza per prendre el poder i instaurar a Catalunya un Estat Socialista (De l'Orientació publicada pel C.E. a L'INSURGENT, del 29 d'abril darrer).
Això s'ha aconseguit: a) per la pressió de la base del Partit i b) per l'experiència del procés revolucionari que encara no ha clos.
En efecte, donada la composició social de la base militant que ha tingut ESTAT CATALA, el procés interior que ha seguit des del 1931 és el mateix procés que han seguit les forces que han enderrocat les dictadures cesaristes i el poder dels Borbons.
Sota la dictadura primorriverista, que és quan la fermentació per la Revolució democràtica és féu visible als ulls de tothom, dins E.C. hi militaven conjuntament forces obreres i petitburgeses. El conflicte latent entre aquestes forces era una realitat i alguna vegada sobresortia, però era vençut per caràcter històric de la Revolució que es covava. Per altra banda, el programa general d'acció per l'alliberament de Catalunya, si bé era obrerista, no mostrava el contingut real d'aquest «obrerisme». Sentiment obrerista i odi a un règim que res no resolia, en fi, expressió típica del liberalisme petitburgès. Això permetia, juntament amb les condicions polítiques del país, que molts «anarquistes, anarcosindicalistes i socialistes» romàntics i revolucionaris formessin als nostres rengles.
«Catalunya es constitueix en Estat independent i sobirà i adopta, com a forma de Govern, la República tècnico-democràtica-representativa», deia l'article I de la Constitució provisòria de la República Catalana, aprovada per l'assemblea constituent del separatisme català reunida a l'Havana el 30 de setembre-2 d'octubre del 1928.
Seguint l'avenç del procés revolucionari, el dualisme es féu ben patent a l'estudi del 1930, en què E.C. tingué un estatge des del qual, si bé amb un nom legal diferent, actuava públicament. El programa, amb un contingut ideològic típic d'aquells moments revolucionaris, contingut que tingué la concreció en el Comitè Pro-Llibertat (setembre-octubre 1930) format per totes les forces que impulsaven la revolució: esquerres burgeses i proletàries, , deia que érem més que una força esquerrista, i que teníem una profunda separació amb els altres partits republicans catalans perquè «nosaltres som convençuts i decidits defensors de les doctrines que ha sabut crear l'obrer per impulsar la seva actuació rebel i com a conseqüència d'aquesta actuació: el socialisme i el sindicalisme».
La pressió dels sectors més conscients de l'organització i l'experiència de la trajectòria de la nostra revolució, on s'ha vist la claudicació i el fracàs de les esquerres i extremes esquerres burgeses per a impulsar endavant la Revolució, on s'ha vist la traïció definitiva dels «socialistes», ja sien espanyols P.S.O.E., ja sien catalans, U.S.C., i la importància i el caos ideològics, que tan nefastos han estat per al proletariat, de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme, ha anat posant ESTAT CATALA dins d'una línia justa, apartada de tot reformisme i de tota orientació que pogués semblar el germen d'un moviment feixista o, segons la terminologia de moda, nacionalsocialista.
Aquesta línia justa, radical i intorçable és la marcada pel contingut dels termes marxisme-leninisme. ESTAT CATALA delcara que és per aquest camí que porta a «la unió de les nacions en una economia mundial única, base material de la victòria socialista» que s'assolirà, juntament amb la victòria proletària i la consegüent societat sense classes, l'alliberament nacional de Catalunya, és a dir, el control absolut de la vida col·lectiva del nostre poble per ell mateix.
L'actuació que E.C. ha anat seguint aquests darrers temps, sobretot des de la publicada Orientació general de l'Organització, ha respost encara que d'una manera incompleta a aquest pensament.
Aquest primer CONGRES D'ESTAT CATALA aprovarà les tesis i resolucions que calguin per tal que aquesta orientació, que és l'única veritablement revolucionària, sigui portada d'una manera conseqüent i amb el dinamisme necessari perquè el nostre Partit sigui l'avançada de la Revolució.
La consolidació de la República Espanyola, assolida amb l'ofegament de les reivindicacions de les masses obreres i pageses de tot el país, ha fet que, políticament, l'Estat espanyol es posés al «ritme» del món capitalista. El règim social del país no ha canviat pas, però el fet de la República, encara que no hagi resolt els problemes que la Revolució democràtica li plantejava, ha significat, i només pot interpretar-se així, la victòria de les concepcions «polítiques» de la burgesia.
La petita burgesia, que històricament i econòmicament no té cap sortida superior, sinó que està destinada a anar-se integrant a les classes que representen la vera antítesi del món capitalista, no ha pogut portar cap revolució fins al seu acabament lògic. A la seva inestabilitat econòmica, hi correspon una inestabilitat ideològica, i a aquestes dues les vacil·lacions i inconseqüències que tostemps ha presentat la seva actuació política.
A la península, ni el 1873 ni ara, úniques vegades que, ajudada per les masses treballadores, ha pogut posar els seus representants a la direcció de l'Estat, no ha sabut realitzar la Revolució democràtica. Una classe només pot pujar al Poder destruint l'Estat que suporten les forces que ella combat. El 1873 la petita burgesia no sabé o no pogué fer-ho; ara, tampoc. Ni repartiment de terres, ni alliberament de les nacionalitats, ni separació real de l'Església l'Estat, ni destrucció de l'aparell coactiu i burocràtic de l'Estat semifeudal. Així pot dir-se que, de la mateixa manera que el fet que tres ministres «socialistes» siguin al Govern d'Espanya no vol dir que el proletariat sigui al poder, el fet que, dues vegades, la petita burgesia s'hagi trobat davant els òrgans d'Estat no vol dir que hagi tingut mai el poder i que, per tant, hagi portat fins a la fi les consignes de la Revolució democràtica.
Així, l'aparell estatal no ha estat mai canviat i ara mateix, si bé ha assolit una Constitució petitburgesa, no ha deixat pas de pactar amb les deixalles feudalistes. Aquest pacte ha estat imposat pel perill que les masses obreres i pageses que s'havien posat en moviment i havien enderrocat la monarquia exigissin que es dugués fins al darrer terme la Revolució democràtica i es transformessin en poder únic del país, o, cosa que és igual, en Govern obrer i pagès, sacrificant, per tant, l'Estat burgès.
La classe obrera, que al nostre país aparegué com a força orgànica independent, d'una manera clara, al període de 1917-1919, ja assolí aleshores que davant el perill de la Revolució proletària les forces de la burgesia industrial, Lliga, , que fins llavors havien portat la direcció del moviment de les nostres reivindicacions nacionals, s'integressin a l'Estat espanyol, eixamplant la base econòmica d'aquest, compartint el Poder amb el feudalisme agrari i traint les reivindicacions nacionalitàries de Catalunya.
L'Aliança del feudalisme amb la gran burgesia industrial que així es constituí, aliança que ja havia començat el reformisme asturià, en no solucionar cap dels problemes polítics i socials plantejats, donà lloc que augmentés el moviment de descontentament de la mitjana i petita burgesia. A Catalunya això es concretà amb el traspàs de la direcció del moviment nacionalista a les mans de la mitjana burgesia, escissió de la Lliga i fundació d'Acció Catalana, i de la petita burgesia, formada pels grups que més tard s'organitzaren formant l'E.R. de C.
El 14 d'abril de 1931 és la culminació d'aquest període. La monarquia cau per l'enfonsament de l'edifici econòmico-social que la sostenia. L'aliança dels partits agraris i industrialistes no podia resistir l'empenta puixant de les masses treballadores. L'actuació protestatària de la gran majoria de les forces de la mitjana i petita burgesia era cada dia més forta. Aquestes forces, aprofitant-se de la feblesa de l'adversari i de la inorganització política de les masses proletàries, s'apoderen del Poder.
La petita burgesia, malgrat ésser la més petita, en pes específic de les forces polítiques en pugna, es troba al Poder. Totes les contingències històriques l'han ajudada per a això. I, quan les masses obreres i pageses s'han adonat que hom no resolia llurs problemes, aleshores s'ha trobat traïda pels líders «socialistes» i vençuda per causa de la impotència de l'anarquisme i anarcosindicalisme i l'apoliticisme de la lluita social.
Les Corts Constituents han estat el gresol on s'han fos estretament totes les forces de la burgesia panespanyola i dels seus «agents» entre les masses proletàries «socialistes» i «Jabalíes». La burgesia ha format el quadre entorn de la unitat fonamental dels seus interessos, única manera que, donades les circumstàncies històriques dels temps actuals, pugui existir com a classe explotadora. Aquesta unitat fonamental, aconseguida al preu d'immorals claudicacions, ha tingut la seva expressió, al camp polític, en l'abandonament de portar fins a la fi les consignes de la Revolució democràtica. Ací a Catalunya això té la seva expressió en el retrocés i abandonament de les posicions conquerides el 14 d'abril de 1931. L'Estatut aprovat, que podria semblar el pagament de les sostingudes concessions que començaren amb la traïció a la República Catalana, no és més que un text legal que coordina fortament l'acció de tota la burgesia catalana amb l'Estat espanyol. L'Estatut no és més que un apèndix de la Constitució que comença declarant l'unitarisme d'Espanya per definició, «España es una República...»
L'Estatut i la Constitució organitzen, articles d'ordre públic, l'ajut de tota la burgesia panespanyola en contra de tot intent d'insurrecció contra l'Estat espanyol a Catalunya i l'ajut de la burgesia catalana en contra de tot intent d'insurrecció en contra d'aquest Estat, més enllà de l'Ebre. La significació antiobrera d'això resta mostrada clarament quan hom veu que avui, econòmicament i política, l'única força peninsular capaç d'insurgir-se i destruir l'Estat que organitza la burgesia panespanyola és el proletariat.
Aquesta insurrecció del proletariat peninsular en contra de l'Estat espanyol és necessària econòmicament i políticament. La burgesia no sols no pot pujar ja a formes superiors, sinó que ni tan sols pot assegurar les condicions d'existència actuals de les masses per una banda, i la direcció de l'economia en profit dels interessos particulars per l'altra fa que les masses comprenguin cada dia més la necessitat de passar a un estadi econòmic superior.
Traspàs que només pot fer-se després que el proletariat destrueixi el poder polític de la burgesia i instauri el seu. El proletariat al Poder destruirà la força econòmica de la burgesia fent revertir a la col·lectivitat els mitjans de producció i de canvi; liquidarà les formes econòmiques inferiors; i, per últim, arribarà a la societat sense classes. En fi, sota el poder proletari tindrà lloc la transformació del món capitalista en una societat comunista.
Abans, però, cal convèncer per la propaganda i per l'acció els obrers i pagesos que només organitzats econòmicament i políticament, i units per l'acció revolucionària, s'arribarà a establir el Poder proletari.
a) ESTAT CATALA, Partit Proletari, vol ésser la força que destrueixi a Catalunya l'Estat espanyol.
b) ESTAT CATALA, Partit Proletari, és la garantia que la revolució que portarà el proletariat al Poder no es farà sense que Catalunya es declari poble independent.
«El dret dels pobles a disposar d'ells mateixos s'anomena independència política» (Lenin).
«El dret a disposar d'ella mateixa vol dir que una nació té el dret natural de disposar de la seva sort, que ningú no té el dret d'immiscir-se per la violència en la vida d'una nació, d'anihilar les seves escoles i altres institucions; de trencar-ne el de la seva llengua, de disminuir els seus drets.»
c) ESTAT CATALA, Partit Proletari, sota el signe de la unitat del proletariat mundial, treballa per la Revolució Social, partint de la base que el proletariat és encara una força «nacional» en tant que té l'obligació, a cada país, «de conquerir abans que tot el poder polític, erigir-se en classe rectora de la nació, constituir ell mateix la nació».
Per tant, E.C., Partit Proletari, es posa a l'avançada de les masses treballadores del nostre país per conquerir el poder polític i instaurar la República Socialista de Catalunya.
d) Tenint en compte que, avui, la interrelació política i econòmica del món, i sobretot de l'Europa Occidental, de la qual formem part, és molt forta i que cada dia augmenta més, E.C., Partit Proletari, no es desentendrà de la lluita que els germans proletaris de fora de Catalunya sostinguin contra llurs respectives burgesies, car no hi ha cap diferència entre els interessos proletaris de tot el món. Per això, E.C., Partit Proletari, està al costat del proletariat de l'U.R.S.S. per ajudar-lo a defensar en tots moments les realitzacions socialistes que ha assolit, amenaçades per l'imperialisme capitalista.
e) Tenint en compte que la lluita dels temps moderns és la lluita entre l'estat de coses capitalista, i el món que va en camí de realitzar el sistema socialista; tenint en compte també que totes les probabilitats mostren que en la fase actual de desenrotllament capitalista cada dia seran més els països dins els quals les insurreccions victorioses del proletariat aniran instaurant el seu poder, E.C., Partit Proletari, declara que una vegada arribat al poder i instaurada la República Socialista de Catalunya l'ajuntarà a la Unió de Repúbliques Socialistes Existents.