7. Capítol | Índex | 9. Capítol

August Bebel – La dona i el socialisme

Capítol vuitè
El matrimoni modern
1. El matrimoni com a ofici

«Matrimoni i família són els fonaments de l’estat; així doncs, qui ataca matrimoni i família, ataca la societat i l’estat i els mina tots dos», criden els defensors de l’ordre present. El matrimoni monogàmic és, com s’ha demostrat prou, el resultat de l’ordre burgès d’ingressos i de propietat, i que constitueix doncs indiscutiblement un dels fonaments més importants de la societat burgesa, però que es corresponga a necessitats naturals i a un desenvolupament sa de la societat humana és una altra qüestió. Mostrarem que aquest matrimoni basat en les relacions de propietat burgeses és un matrimoni més o menys forçós, que evidencia molts desavantatges i que sovint no assoleix l’objectiu o tan sols imperfectament. Mostrarem a més que és una institució social que resta inassolible per a milions de persones, i no és de cap manera un matrimoni basat en la lliure elecció amorosa, que és l’única que es correspon a l’objectiu natural.

En relació al matrimoni actual, John Stuart Mill diu: «El matrimoni és l’única servitud real que reconeix la llei». Segons la concepció de Kant l’home i la dona constueixen la persona completa. Del vincle normal dels sexes depèn el desenvolupament sa del gènere humà. La satisfacció de l’impuls sexual és una necessitat per al desenvolupament físic i mental sa tant de l’home com de la dona. Però l’ésser humà no és cap bèstia, i no en té prou per a la satisfacció superior del seu impuls amb l’acció física, sinó que requereix també una atracció intel·lectual i una harmonia amb l’ésser amb el qual entra en vincle. Si no s’hi dóna això, la relació sexual és purament mecànica, i apareix com a immoral. Les persones de posició superior demanen una atracció mútua que va més enllà de la realització de l’acte sexual i el seu efecte ennoblidor deriva del vincle mutu de l’amor corresponent.(1) El fet que aquesta aspiració no hi siga en incomptables matrimonis actuals feia que Varnhagen v. Ense escrigués: «Ço que teníem d’aquesta mena davant dels ulls, tant dels matrimonis contrets com dels encara no contrets, no era probable que els implantàs una bona opinió d’aquestes unions; al contrari, tota la institució, que se suposa basada únicament en l’amor i el respecte, es fonamenta en qualsevol cosa menys això, ens semblava grollera i menyspreable, i érem del tot d’acord amb l’opinió de Friedrich Schlegel, expressada en els fragments dels ‘Atenesos’: gairebé tots els matrimonis són concubinats, matrimonis de mà esquerra o més aviat intents provisionals i aproximacions allunyades d’un matrimoni real, l’essència pròpia del qual hauria de consistir, segons tot el dret espiritual i secular, en fer de diverses persones una de sola».(2) Això segueix del tot la idea de Kant.

La joia de la descendència i la responsabilitat envers aquesta fan de la relació amorosa entre dues persones una de llarga durada. Una parella que vol entrar en relació matrimonial hauria de tindre clar de si les característiques mútues són apropiades per a aquest vincle. La resposta s’hauria de produir sense biaixos. Però això és tan sols possible per l’exclusió de qualsevol altre interès que no tinga relació directa amb la finalitat de la unió, la satisfacció de l’impuls natural i la reproducció del propi ésser en la reproducció de la raça, i guiada per una certa mesura de visió que controle la passió cega. Com que aquestes condicions no s’observen en la societat actual en un nombre descomunal de casos, es fa evident que el matrimoni actual s’allunya de l’objectiu real, i que no tenim justificació per veure’l com una institució ideal.

Quants matrimonis es contrauen amb una visió del tot diferent, ho deixarem sense demostrar. Als contraents els interessa de presentar el llur matrimoni davant del món d’una manera diferent a com ho és en realitat. S’hi dóna una situació d’hipocresia com mai hagués conegut cap període social previ en una mesura similar. I l’estat, representant polític d’aquesta societat, no té cap interès d’emprendre recerques el resultat de les quals llencen una llum desfavorable a la societat. Les màximes amb les quals el propi estat segueix el matrimoni de funcionaris i servidors, no demostren en cap mesura què hauria de fonamentar el matrimoni.

2. La caiguda de la natalitat

El matrimoni hauria d’ésser un vincle en el qual entren dues persones per amor mutu, per tal d’assolir l’objectiu natural. Aquest motiu no es presenta, però, actualment, més que en comptats casos de forma pura. La gran majoria de les dones veuen el matrimoni com una forma de sosteniment a la qual han d’arribar a tot preu. Inversament, una gran part dle món masculí considera el matrimoni des d’un punt de mira merament econòmic i pesen i recompten des d’uns punts de mira materials els avantatges i inconvenients. I fins i tot en els matrimonis que no es basen en motius baixos i egoistes, la dura realitat comporta molts sotracs i fallides, i tan sols en comptats casos es realitzen les esperances que els contraents sostenien amb entusiasme.

Això és natural. Per tal que el matrimoni aporte als dos esposos una vida comuna satisfactòria, cal, al costat de l’amor i del respecte mutus la garantia de l’existència material, és a dir de la presència d’una certa mesura de les necessitats i de les comoditats vitals per tal de satisfer els esposos i els infants. Una subsistència difícil, la dura lluita per l’existència són el primer clau per a la destrucció de la satisfacció matrimonial i de la felicitat dels cònjuges. Les necessitats, però, són més grans com més fèrtil és la comunitat matrimonial, i per tant amb un grau més elevat de compliment de l’objectiu. El pagès, per exemple, gaudeix de cada vedell que li done la seua vaca, compta amb delit el nombre de cries que li dóna una truja, i amb satisfacció relata el resultat al veïnat; però se’l veu apagat quan la dona fa créixer el nombre de la progènie més enllà de la que creu que pot criar sense dificultats – i no és pas gaire gran – i davant un nou part, sembla més apagat, quan el nounat té la malaurança d’ésser una noia.

Hom hauria de dir que tant els matrimonis com els naixements són dominants per les circumstàncies econòmiques. Això es mostra de la manera més clàssica a França. Allà domina en l’agricultura el sistema de parcel·les. Però la terra, dividida més enllà d’un cert limit, ja no nodreix cap família. Per tant el famós i notori sistema habitual dels dos infants s’ha constituït a França en institució social i ja manté la població gairebé estacionària en moltes províncies, per a consternació de dirigents polítics, i provoca en altres un retrocés marcat. Ço que el desenvolupament de la producció de mercaderies i l’economia monetària ha provocat en el país, ho genera en una mesura encara més forta la indústria en les ciutats. Ací la fertilitat matrimonial cau més ràpidament.

El nombre de naixements cau a França constantment, malgrat l’augment del nombre d’unions matrimonials, però no tan sols a França, sinó en la majoria de països civilitzats. Expressa un desenvolupament com a conseqüència de les nostres condicions socials en el qual haurien de pensar les classes dominants. A França nasqueren el 1881 937.057 infants, però en 1906 tan sols 806.847, el 1907 773.969. Els nascuts resten per tany l’any 1907 respecte de l’any 1907 en 163.088 menys. És característic, però, que el nombre de naixements extramatrimonials, que suposà a França l’any 1881 una xifra de 70.079, en el període de 1881 a 1890 assolís en el 1884 un màxim de 75.754, i que el 1906 encara fos de 70.866 caps, de forma que la disminució de naixements afecta exclusivament als matrimonials. Aquesta reducció dels naixements és una característica que s’ha fet remarcar durant tot el segle. Els naixements a França per cada 10.000 habitants per any:

Això és una reducció dels naixements en l’any 1907 en relació al 1801 (333) de 136 per cada 10.000 habitants. Hom pot imaginar-se que aquest resultat produeix forts maldecaps als estadistes i sociopolítics francesos. Però França no es troba sota en aquest sentit. Alemanya, particularment Saxònia, demostra de fa temps un fenomen similar, i la reducció de la xifra de naixements es realitza encara més ràpidament. Així tenim a Alemanya per cada 10.000 habitants per anys una naixements de:

La majoria de la resta d’estats d’Europa ens mostra una imatge similar.

Així apareixen per cada 1.000 habitants naixements a:

La reducció de naixements és, doncs, generalitzada, i per bé que França i Irlanda mostren les quotes mínimes, aquesta reducció de la xifra de naixements es realitzada de la forma més ràpida a Anglaterra, Alemanya (Saxònia) i Escòcia. Igual fenomen trobam en els Estats Units i a Austràlia. Encara més fortament apareix aquesta tendència quan consideram, per comptes de les xifres globals de naixements, la fertilitat matrimonial, és a dir la relació de naixements matrimonials respecte de les dones casades en edat fèrtil, és a dir de 15 a 49 anys:

Infants vius matrimonials per cada 1.000 dones casades de 15 a 49 anys d’edat (en mitjana anual)

Els fets presentats mostren que el naixement d’una persona, «imatge de Déu», com diuen els religiosos, es taxa de mitjana per sota del valor d’una bèstia domèstica nou-nada, cosa que parla de la situació malaurada en la qual ens trobam. En molts sentits la nostra visió es diferencia poc de la dels pobles bàrbars. En aquests s’occien sovint els nou-nats, destí que afectava particularment les nenes, i moltes poblacions ho mantenen encara avui. Ja no matam les nenes, som massa civilitzats per això, però les tractam massa sovint com a pàries. L’home més fort oprimeix la dona en general en la lluita per l’existència, i si resisteix encara en la lluita, se la persegueix no rarament des del sexe més fort com una competidora indesitjada. Particularment són els homes dels estrats superiors els qui lluiten contra la competència femenina de la forma més dura. Que també els treballadors reclamen l’exclusió del treball femení es presenta tan sols excepcionalment. Per exemples, quan una proposició similar es presenta en l’any 1876 en un congrés obrer francès, la gran majoria s’hi declarà en contra. De llavors ençà, però, entre els treballadors amb consciència de classes de tots els països, la convicció que la treballadora és un ésser amb els mateixos drets ha fet un poderós avenç, com demostren particularment les conclusions dels congressos obrers internacionals. Els treballadors amb consciència de classe saben que el desenvolupament econòmic actual força la dona a aparèixer com a competidora de l’home, i sap també, però, que prohibir el treball femení seria tan absurd com la prohibició de l’ús de màquines, i així considera que cal explicar a la dona la seua posició en la societat i fer-la co-lluitadora en la lluita d’alliberament del proletariat contra el capitalisme.

3. El matrimoni per diners i la borsa matrimonial

La societat actual es troba sens dubte en una posició superior a qualsevol d’anterior, però les concepcions en relació a tots dos sexes ha restat igual en molts aspectes. El professor L. v. Stein publicava el 1876 una obra, «La dona en l’esfera de l’economia nacional», títol que no li correspon gens, ja que ofereix una pintura acolorida força poètica del matrimoni. En aquesta pintura es mostra, però, la posició sotmesa de la dona respecte del «lleó» home. Stein escriu: «l’home vol un ésser que no tan sols l’estime, sinó que també l’entenga. Vol un que no tan sols li lliure merament el cor, sinó la mà del qual també li acarone el front, que amb la presència li aporte la pau, l’ordre, el domini silenciós i els milers de coses confortants que li retornen diàriament; vol un que amplie totes aquestes coses amb l’aire inefable de la femeneïtat, que siga la calor amorosa per l’amor de la casa».

En aquesta lloança aparent de la dona apareix la seua degradació i l’egoisme de l’home. El senyor professor pinta la dona com un ésser vaporós però dotat amb l’art pràctica necessària d’aritmètica per mantindre equilibrat el deu i l’haver de l’economia, amb la cura d’una gentil brisa damunt el mestre de la casa, el lleó dominant, i que amb la mà dolça li aplana les arrugues del front, que potser li van aparèixer en reflexionar sobre la pròpia estupidesa. En breu, el senyor professor descriu una dona i un matrimoni com n’hi ha un entre cent si és que en pot haver un. Dels molts milers de matrimonis malaurats i del gran nombre d’aquelles dones que no han contret matrimoni, dels milions de dones que de sol a sol són tractades pels esposos com a bèsties de càrrega per guanyar-se el pa de cada dia, no veu ni sap res. En tots aquestos la dura realitat de la vida els ha lliurat de coloracions poètiques més ràpidament que una mà descurada destrueix la pols acolorida de les ales d’una papallona. Una ullada a aquestes incomptables patidores hauria perjudicat greument la seua pintura poèticament acolorida i fet mal bé el seu concepte. Les dones que veu constitueixen tan sols una petita minoria, i és dubtós que representen el màxim de l’època.

Una frase sovint citada diu: «La millor mesura de la civilització d’un poble és la posició que hi assumeixen les dones». Li concedim la validesa, però llavors es demostra que la nostra civilització tan famosa encara no va gaire lluny. En la seua obra «La submissió de la dona» - el títol caracteritza l’opció que té l’autor de la posició de la dona – John Stuart Mill expressa: «La vida dels homes s’ha domesticat. La civilització puixant ha dut més cadenes als homes, respecte de les dones». Això és correcte en certa mesura sempre que existeix entre l’home i la dona una relació matrimonial honesta, però hom pot dubtar de si aquesta expressió tan sols val per una extrema minoria. L’home assenyat reconeixerà que revertirà en profit propi si les dones són extretes al món des de l’estreta esfera domèstica, i se les dóna una oportunitat de familiaritzar-se amb els grans problemes del dia. Les «cadenes» que se li imposen no són dures de suportar. D’altra banda, sorgeix la qüestió de si la vida moderna no ha introduït nous factors en la relació matrimonial que són més proclius a destruir el matrimoni que els anteriorment coneguts.

El matrimoni ha esdevingut en alt grau un objecte d’especulació material. L’home que vol casar-se considera de casar-se, juntament amb la dona, amb una propietat. Aquesta era ja en temps antics la raó principal per les quals les filles eren inicialment excloses de l’herència quan s’establí la successió patrilinial, dret que recuperaren poc més tard. Però en cap època anteror el matrimoni ha esdevingut d’una manera tan cínica com avui en un mercat obert, objecte d’especulació i de mer negoci monetari. Actualment l’arranjament de matrimonis es condueix sovint amb un desvergonyiment que fa de la tan repetida expressió de la «santedat» del matrimoni una pura farsa. Aquest fenomen té, com tot, una raó explicativa. En cap època anterior no ha estat tan difícil per a la gran majoria de les persones d’assolir una certa posició econòmica; en cap època no ha estat tan general la pugna per una existència humana satisfactòria. Aquells que no arriben a l’objectiu marcat senten aquesta decepció de la forma més dura, perquè tots creuen tindre el mateix dret a la felicitat. Formalment no hi ha cap diferència d’estament i de classe. Tothom desitja d’adquirir un objectiu assolible, d’acord amb la situació vital. Però molts són cridats i pocs els escollits. Per tal que uns en la societat burgesa puguen viure confortablement, uns altres han de passar penúria. I per tal que un puga gaudir del luxe, centenars o milers han de restar en la misèria. Però cadascú es deleix per pertànyer als afavorits i, en conseqüència, recorre a tots els mitjans que puguen conduir-lo a aquest objectiu. I un dels mitjans més simples i més accessibles d’assolir una posició social privilegiada és un matrimoni monetari. El desig de tots els diners possibles d’una banda i la delera del rang, títol i honors, d’altra banda, obtenen una satisfacció mútua entre les classes superiors de la societat. Ací el matrimoni es degrada a una transacció comercial, i esdevé una unió convencional que totes dues bandes respecten exteriorment, mentre que secretament uns i altres segueixen sovint les pròpies inclinacions.(1)

En cada gran ciutat hi ha determinats llocs i dies e els quals les classes superiors s’apleguen essencialment amb l’objectiu de permetre acords de matrimoni. Aquestes trobades s’han denominat per això «borses matrimonials». Ja que com en la borsa, l’especulació i el barateig juguen un paper cabdal i no resten fora el frau i l’engany. Oficials carregats de deutes, però que poden presentar un antic títol de noblesa, castigats per la disbauxa, i que volen recuperar la salut arruïnada en el port matrimonial i alhora requereixen una infermera, fabricants, comerciants, banquers, que moltes vegades es troben al caire de la bancarrota i de la presó, que volen resistir i salvar-se, i finalment, funcionaris que van a la percaça de més diners i riqueses, i que posseeixen perspectives d’avançament, però que són en necessitat de diners, tots plegats apareixen com a clients del comerç matrimonial. Sovint no té cap importància que la dona futura siga jove o vella, lletja o bella, ferma o estrafeta, culta o inculta, pietosa o frívola, cristiana o jueva. No proclama la dita d’un estadista força famós: «un matrimoni entre un senyor cristià i una santa jueva és força recomanable»?(4) Això troba una presència estable, tal com l’experiència ensenya, en els alts cercles de la nostra societat. Els diners compensen totes les vergonyes i cobreixen les mancances. La legislació penal alemanya (§§ 180 i 181) castiga l’alcavoteria amb dures penes d’arrest o de presó, però quan els pares, tutors i custodis d’un infant, protectors o parents, alcavoten en pro d’un home indesitjat o d’una dona indesitjada, tan sols per diners, per guany, per rang o qualsevol altre avantatge, cap poder estatal no hi pot interferir, i amb tot s’hi comet un crim. Hi ha nombroses agències matrimonials ben organitzades i alcavots i alcavotes de tota mena que cerquen preses i persegueixen els candidats i candidates al «sant estat de matrimoni». Aquests negocis són particularment profitoses quan es «treballa» per als membres dels estaments superiors. El 1878 tingué lloc a Viena un procés criminal contra un alcavota per complicitat en un enverinament, i acabà amb una condemna a quinze anys de presó. En el judici, entre d’altres coses, es va saber que l’ex-ambaixador francès a Viena, el comte Banneville, havia pagat a aquesta dona per fer-se amb la seua dona uns 22.000 florins de pagament d’alcavoteria. Uns altres membres de l’alta aristrocràcia es veieren fortament compromesos en aquest procés. Certs òrgans estatals deixaren que la dona dugués aquesta empresa fosca i criminal durant anys. El per què no dóna lloc a cap dubte. En la capital imperial alemanya hom relata casos similars, que són un fet quotidià, on sempre es troben cercadors de matrimoni. Objecte particular dels traficants de matrimoni són en les darreres dècades per a la noblesa europea necessitada de diners les filles i hereves de la rica burgesia nord-americana, que alhora té necessitat de rang i d’honors, que no troba en la pàtria americana. Sobre aquesta empresa dóna informació característica una sèrie de publicacions que aparegueren en l’autumni del 1889 en una part de la premsa alemanya. Segons aquestes un noble cavaller industrial de Califòrnia s’anunciava com a agent matrimonial en diaris alemanys i austríacs. Les sol·licituds que va rebre en resposta mostra quines idees sobre la «santedat» del matrimoni i dels aspectes «ètics» en els cercles dominen en els cercles distingits. Dos oficials de la guàrdia prussiana, pertanyent a la noblesa prussiana més antiga, cercaren els seus serveis i declaraven obertament com a raó que tenien plegats més de 60.000 marcs de deutes. En el llur escrit a l’alcavot diuen textualment: «S’entén que no podem pagar res de diners en avançament. La vostra remuneració la rebreu després del viatge de noces. Recomanau-nos tan sols dames a les famílies de les quals no se’ls puga fer cap retret. Igualment seria força desitjable de conèixer dames que fossen de la millor presència possible. Si fos necessari oferiríem al vostre agent les nostres fotografies per ús discret, de la mateixa manera que ell ens pot oferir més detalls, mostrar-nos fotografies de les dames, etc. Consideram tota la qüestió amb plena confiança com una qüestió d’honor (!) i demanam naturalment el mateix de vós. Esperam una ràpida resposta mitjançant el vostre agent en cas que en tingueu.

Berlin, Friedrichstraße 107,
15 de desembre del 1889

Baron v. M. ...
Artur v. W. ...»

Un jove noble alemany, Hans v. H, escrigué des de Londres que era de 5 peus i 10 polsades d’alçada, de família antiga i ocupat en el servei diplomàtic. Feia la confessió que la seua riquesa havia disminuït per desafortunades apostes en curses de cavalls i per això es veia en la necessitat de cercar una esposa rica amb la qual poder cobrir el dèficit. També deia que es disposava a emprendre un viatge als Estats Units.

L’esmentat cavaller industrial sostenia que, a banda de diversos comtes, barons, etc., tenia tres prínceps i setze ducs com a candidats matrimonials. Però no tan sols nobles sinó també burgesos es delien per riques americanes. Un arquitecte Max W, de Leipzig, demanava una esposa que havia de posseir no tan sols diners, sinó bellesa i educació. De Kehl am Rhein un jove propietari fabril, Robert D., escrivia que s’aconentaria amb una esposa que tingués merament 400.000 marcs, i es comprometia per endavant a fer-la feliç. No cal anar gaire lluny per trobar més exemples. Hom en té prou amb una ullada en els nombrosos anuncis matrimonials dels principals diaris burgesos per tal de trobar sovint recerques matrimonials que tan sols es poden correspondre a una total falta de moral. La prostituta de carrera, que exerceix per la més amarga necessitat, es troba en una posició superior que aquests cercadors de matrimoni. Un editor socialdemòcrata que gosàs de fer entrar anuncis d’aquesta mena en una publicació, seria expulsat del partit. La premsa burgesa no vacil·la davant d’aquests anuncis perquè li aporten diners i pensen com l’emperador Vespasià: non olet (no fa pudor). Això no impedeix aquesta premsa de llençar-se contra les tendències destructores del matrimoni de la socialdemocràcia. No s’ha donat mai una era tan hipòcrita com la nostra.

Oficines de recerca matrimonial són avui les pàgines d’anuncis de la majoria dels nostres diaris. Qualsevol, home o dona, qui cerca subreptíciament matrimoni, confia els desitjos del cor a diaris conservadors i pietosos o liberals i morals, per tal de trobar ànimes afins per diners i sense cap bon mot. Amb els guanys d’un únic dia es podrien omplir totes les pàgines d’un nombre dels grans diaris. També és interessant el fet que per mitjà dels anuncis hi haja religioses que cerquen conquestes com a marits i inversament religiosos com a esposes. Moltes vegades el cercador posa com a condició que la dona cercada siga rica, deixant entreveure un pas en fals. En breu, la depravació moral de certs cercles de la nostra societat no es pot presentar millor que posant aquesta mena de negocis matrimonials en la picota.

Notes d’August Bebel

(1) «Els desitjos i sentiments amb els quals dos esposos s’apropen tenen indubtablement una influència decisiva en l’efecte de l’acte sexual i transfereixen certes propietats de caràcter a l’ésser venidor». Dr. Elisabeth Blackwell, The moral education of the young in relation to sex. Vegeu també Goethes «Parentiu d’afinitat», on descriu clarament quins efectes exerceixen els sentiments que condueixen dues persones a una relació íntima. <=

(2) Denkwürdigkeiten, 1, Band, S. 239. Leipzig, F. A. Brockhaus. <=

(3) Cal esmentar el matrimoni polític en els cercles superiors per completar-ho. En aquests matrimonis també com a norma general es concedeix a l’home en un grau superior a la dona el privilegi silenciós de seguir les pròpies inclinacions extramatrimonialment. Hi ha hagut èpoques en les quals per a un príncep pertanyia al bon to mantindre, si més no, una mestressa; pertanyia, per dir-ho així, a les atribucions principesques. Així mantenia, segons Scherr, un altrament conegut com a auster Friedrich Wilhelm I de Prússia (1715-1740), si més no en aparença, una relació amb una generala. Paral·lelament és universalment conegut, per exemple, que August el Fort de Saxònia, rei de Polònia, portà a la vida 500 infants extramatrimonials i que el rei Víctor Emmanuel d’Itàlia, el re galantuomo, deixà 52 infants extramatrimonials. Fins fa no gaire temps existia encara una petita residència romàntica alemanya en la qual es podien trobar aproximadament una dotzena de villes elegants que havia fet construir «el pare del país» com a llocs de retirada de les seues mestresses acomiadades. Aquest capítol permetria d’escriure gruixuts volums, ja que com és sabut existeix una biblioteca voluminosa sobre aquests esdeveniments picants. La història interna de la majoria de casals principescs i famílies nobiliàries europees és per a qualsevol entès una chronique scandaleuse gairebé ininterrompuda. Davant d’aquests fets és certament ben necessària la història que pinten els sicofantes quant a la «legitimitat» dels diferents successors dels «pares i mares del país», de la qual no tan sols no dubten mai, sinó que també els presenten com a models d’activitat domèstica, com a fidels esposos o com a bones mares. Els augurs no s’han extingit i viuen com els romans encara avui de la ignorància de les masses. <=

(4) Vegeu «Fürst Bismarck und seine Leute», de Busch. <=