6. Capítol | Índex | 8. Capítol

August Bebel – La dona i el socialisme

Segona secció
La dona en el present
Capítol setè
La dona com a ésser sexual
1. L'impuls sexual

En el món burgès la dona se situa en segon terme. Primer va l'home, després ella. Existeix, doncs, una relació gairebé inversa a la de l'època de la matrilinialitat. El desenvolupament des del comunisme primitiu fins al domini de la propietat privada ha provocat en primera línia aquesta transformació.

Plató agtraïa als déu pels vuit favors que li havien demostrat. Com a primer favor considerava l'haver nascut com a lliure i no com a esclau, però com a segon l'haver nascut home i no dona. Un pensament similar s'expressa en la pregària matinal dels homes jueus. Aquest preguen: “Lloat sies, Déu, senyor nostre i senyor de tot el món, que no m'has fet una dona." Paral·lelament, les dones jueves preguen en el passatge corresponent: " ... que m'has creat segons la teua voluntat." El contrast en les posicions dels sexes no es podria expressar més clarament que en la declaració de Plató i en la pregària dels jueus. L'home és la persona pròpiament dita segons nombrosos passatges de la Bíblia, com també segons les llengües anglesa i francesa, en les quals home i persona es corresponen al mateix mot. També quan parlem de gent, pensam com a norma tan sols en els homes. La dona és un factor negligible i en tots els casos l'home preval. Això el món masculí ho troba en ordre, i la majoria del món femení ho assum encara avui com un manament immutable. En aquesta concepció es reflecteix la situació del sexe femení.

Del tot independent de la qüestió de si la dona és oprimida com a proletària, apareix en el món de la propietat privada com a ésser sexual. Una quantitat de restriccions i obstacles, que l'home no coneix, existeix per a cada passa i cada punt. Moltes coses que són permeses a l'home, li són prohibides; una quantitat de drets i llibertats socials, de les quals ell gaudeix, sóm quan les exerceix ella, una falta o un crim. Pateix com a ésser socials i com a ésser sexual. És difícil de dir en quins dels dos sentits pateix més, i per tant no moltes dones conceben el desig d'haver pogut néixer homes i no dones.

De tots els impulsos naturals que posseeix l'ésser humà, el més immediat és l'impuls de menjar per tal de viure, i el més fort és l'impuls sexual. L'impuls de reproduir l'espècie és l'expressió més potent de la “voluntat de viure”. Aquest impuls és profundament implantat en qualsevol persona desenvolupada normalment, i després d'assolir la maduresa satisfer-lo és una condició essencial per a la salut física i mental. Luter tenia raó quan deia: “Qui ara plega l'impuls natural i no el deixa lliure, tal com la natura volt i força, no fa res més que forçar que la natura no siga natura, que el foc no creme, que l'aigua no mulle, que la persona no menge, ni bega, ni dorme”. Aquests mots hom els hauria de gravar amb pedra damunt de les portes de les nostres esglésies, que prediquen tan esforçadament contra la “carn pecaminosa”. Cap metge ni fisiòleg no podria afirmar tan acuradament la necessitat de satisfer la necessitat d'amor.

És un manament humà que un mateix ha de complir-se, si vol desenvolupar-se d'una manera normal i sana, que cap membre del seu cos no siga menystingut i no es deixe sense una satisfacció normal cap desig natural. Cada membre hauria de realitzar les funcions que li són destinades per la natura, sota pena del perjudici de l'organisme. Les lleis del desenvolupament físic de la persona s'han d'estudiar i seguir, aixó com les del desenvolupament mental. L'activitat mental de la persona depèn de l'ocupació fisiològica dels òrgans. La plena salut en els dos àmbits depèn íntimament. El deteriorament d'un ha d'actuar també deletèriament en l'altra part. Els requeriments dits animals no prenen cap nivell diferent dels anomenats intel·lectuals. Un i altre són efectes del mateix organisme i s'influeixen un a l'altre. Això val tant per a l'home com per a la dona.

Se'n segueix que el coneixement de les propietats dels òrgans sexuals són tan necessàries com el de tots els altres òrgans i que les persones hi haurien de dedicar la mateixa atenció. Haurien de saber que òrgans i impulsos són implantats en qualsevol persona i que fan una part força essencial de la seua natura, que predominen completament en certs períodes vitals, i que no han d'ésser objectes de secretismes, falsa vergonya i ignorància completa. D'això se segueix que el coneixement de la fisiologia i de l'anatomia dels diferents òrgans i funcions en l'home i la dona hauria d'ésser tan difós com qualsevol altra branca del saber humà. Dotat amb un coneixement precís de la seua natura física, la persona veuria moltes relacions vitals amb uns altres ulls. Impulsaria el bandejament de mals que la societat passa per alt, en solemne menyspreu, però que de totes formes requereixen la consideració en gairebé qualsevol família. Pel que fa a la resta de coses, el saber es té per virtut, com a l'objectiu humanament més bell i més desitjable, excepte únicament el saber en les coses que es troben en l'essència i en la salut del nostre propi jo i amb els fonaments de tot el desenvolupament social.

Kant diu: “Home i dona constitueixen plegats la persona plena i completa, un sexe complementa l'altre”. Schopenhauer declara: “L'impuls sexual és l'externalització més perfecta de la voluntat de viure, amb la concentració de tota voluntat... "Der Geschlechtstrieb ist die vollkommenste Äußerung des Willens zum Leben, mithin Konzentration allen Wollens ... L'afirmació de la voluntat de viure es concentra en un acte creatiu, i aquesta n'és l'expressió més diferenciadora”. I molt abans d'això expressava Buda: “L'impuls sexual és més afilat que el ganxo amb el qual hom doma elefants salvatges; crema més que les flames, i és com una sageta adreçada a l'esperit de la persona”.

Amb aquesta intensitat de l'impuls sexual no cal meravellar-se del fet que l'abstinència sexual en l'edat adulta actue tant en un sexe com en l'altre en el sistema nerviós i en tot l'organisme, amb seriosos perjudicis i desviacions, i que sota certes circumstàncies conduesca a la bogeria i al suïcidi. Certament l'impuls sexual no preval amb el mateix vigor en totes les naturaleses: també se'n pot restringir la potència amb educació i autodomini, particularment mitjançant l'evasió dels estímuls i de les corresponents converses i lectures, de l'alcoholisme i similars. En general es fa remarcar que el desig és menor en les dones que en els homes, i que moltes vegades en les dones hi ha una certa desplaença envers l'acte sexual. Però és una petita minoria, provocada per unes particularitats fisiològiques i psicològiques.

Hom gosaria dir que en la mesura en la qual s'expressen l'impuls i les expressions amoroses en tots dos sexes, tant en la constitució orgànica com en l'anímica, i en la forma i caràcter, es marca la perfecció de la persona, siga home o dona. Cada sexe ha assolit la seua pròpia màxima perfecció. “Entre persones civilitzades”, diu Klencke en l'obra “Das Weib als Gattin”, “certament la pulsió de la vida marital es troba sota la direcció d'un principi moral dictat pel seny, però no és possible apagar la màxima llibertat possible, la pulsió instintiva de la preservació de l'espècie, que la natura col·loca en l'expressió orgànica normal de tots dos sexes, ja que quan individus sans, masculins o femenins, incompleix aquest deure envers la natura, i això no pas per una lliure decisió, que es pogués denominar com una autoafirmació de la lliure voluntat, sinó com a conseqüència de restriccions socials, el dret natural es viola i els òrgans restes esmorteïts, però també l’organisme global pateix un tipus d’invalidesa, i el contrast sexual, tant en l’aparença com en el caràcter, es frustra i es provoquen desordres nerviosos que comporten uns estats anormals i patològics de la ment i del cos. L’home es feminitza, la dona es masculinitza, en aspecte i caràcter, perquè el contrast de sexes no es realitza d’acord amb el pla natural, la persona resta unilateral i no arriba a la plenitud, ni al punt més alt de presència». I la doctora Elisabeth Blackwell diu en l’obra «The moral education of the young in relation to sex»: «L’impuls sexuals existeix com una condició inevitable de la vida i fonament de la societat. És el poder més gran de la natura humana... Subdesenvolupat, no és objecte de pensaments, però resta igualment com la força central de la vida, i aquest impuls inevitable és el guardià natural contra tota possibilitat de destrucció».(1) El pràctic Luter introduïa igualment consells positius. Recomana: «Aquell que no trobe adient la castedat, que cerque al voltant, i després d’haver fet i treballat, i caminat en el nom de Déu, entre en matrimoni. El nou, com a tard, quan tinga vint anys; la noia, quan en tinga quinze o divuit, car llavors encara son sans i diposats, si Déu ho permet, per criar fills. Déu els farà infants, que també els nodrirà».(2) El seguiment del bon consell de Luter és, degut a les nostres condicions socials, impossible, i de la confiança en Déu quant al nodriment dels infants no en saben ni l’estat cristià ni tampoc la societat cristiana.

La ciència coincideix, doncs, amb les opinions dels filòsofs i amb la sana comprensió humana de Luter, en el fet que la persona hauria de poder satisfera d’una manera normal els impulsos que es corresponen estretament amb la seua essència interna, que és la pròpia essència. Si això es fa impossible a través d’institucions o de prejudicis socials, el desenvolupament de la seua essència s’obstaculitza. Quines en són les conseqüència és quelcom sabut pels nostres metges, i ho poden relatar hospitals, manicomis i presons, i milers de vides familiars destruïdes. En una obra publicada a Leipzig l’autor s’expressa clarament: «L’impuls sexual no és ni moral ni immoral, és únicament tan natural com la gana i la set, i la natura no sap res de moral»(3), però del reconeixement d’aquesta sentència, la societat és ben allunyada.

2. Solteria i taxa de suïcidi

Entre metges i fisiòlegs hi ha l'opinió força estesa que fins i tot un matrimoni defectuós és millor que la solteria, i l'experiència ho corrobora. “Que la mortalitat entre els casats (si hom fa comparació entre 1.000 solters de trenta anys i 1.000 casats de trenta anys) es inferior, apareix clarament i aquest fenomen és frapant. Particularment entre els homes hi ha una gran diferència. Suposa en moltes classes d'edat un factor del doble. Força remarcable és també l'alta mortalitat dels homes que han restat vidus des d'edat primerenca”.(4)

Hom sosté que, en particular, també la xifra de suïcidis s’eleva per una relacions sexuals insanes. En general, en tots els països, el nombre de suïcidis entre els homes és molt més elevat que en les dones. Per exemple:

En l’Imperi Alemanya el nombre de suïcidis fou en els anys 1898-1907:

Per cada 100 suïcidis masculins hi hagué en el 1898, 26,8 femenins, 1899 27,2, 1900 26,8, 1904 28,5, 1907 31. Però en les franges d’edat entre 15 i 30 anys, en general, la xifra percentual de suïcidis de les dones és superior a la dels homes. El percentatge de suïcidis en les franges d’edat entre 15 i 20 anys, i entre 21 i 30 anys de mitjana fou:

A Saxònia, per cada 1.000 habitants, els suïcidis en la franja d’edat entre 21 i 30 anys fou de mitjana anual:

Es mostra una xifra superior de suïcidis també entre els vidus i els separats en comparació amb la xifra mitjana de suïcidis. A Saxònia entre els homes separats arriba a ésser de set vegades, en les dones separades de tres vegades, en relació a la xifra mitjana de suïcidis entre els homes i les dones, respectivament. També és suïcidi és més freqüent entre els homes i dones separats o vidus quan aquests no tenen cap infant. Entre les dones no-casades que perpetren suïcidi en edats entre 21 i 50 anys, hi ha moltes que han patit un amor traït o que es treuen la vida com a conseqüència d’un «mal pas». L’estatística mostra que un augment del percentatge de naixements extramatrionals es correspon gairebé sempre a un augment del nombre de dones suïcides. També és inhabitualment elevat el nombre de suïcidis femenins en edats de 16 a 21 anys, la qual cosa deixa concloure en tot cas que l’impuls sexual insatisfet, el mal d’amor, una gestació secreta o l’engany de part del món masculí entra fortament en la qüestió.

Pel que fa a la situació de la dona com a ésser sexual s’expressa el professor v. Krafft-Ebing (7): «Una font que no cal menysprear per a la demència entre la dona rau de nou en la mateixa posició social. La dona, per natura més desitjosa de sexe que l’home, si més no en el sentit ideal, no coneix cap altra satisfacció honorable d’aquesta necessitat que el matrimoni (Maudsley).

»Aquesta li ofereix també l’única forma de vida. A través de generacions incomptables el seu caràcter s’ha format en aquesta direcció. Ja la petita noia juga a fer de mare de la seua nina. La vida moderna amb unes exigències creixents ofereix sempre menys perspectives de satisfacció a través del matrimoni. Això val particularment per als estaments superiors, en els quals els matrimonis es conclouen més tard i més rarament.

»Mentre l’home, com a més fort, mitjançant una potència intel·lectual i física més elevada i una posició social lliure, es crea fàcilment una satisfacció sexual o troba senzillament un equivalent en una activitat vital corresponent a tota la seua capacitat, aquestes vies són closes per a les dones solteres dels estaments més benestants. Això condueix primerament, de forma conscient o inconscient, a una insatisfacció amb ella mateixa i amb el món, i a un embrutiment malaltís. Durant un període se cerca sovint en la religió un substitut, sempre debades. A partir del fanatisme religiós, amb masturbació o sense, es desenvolupa un exèrcit de patiments nerviosos, entre els quals la histèria i la demència no són infreqüents. Tan sols així es concep el fet que la freqüència més elevada de demència entre les dones solteres se situe entre els 25 i 35 anys d’edat, és a dir en el període en el qual s’esvaeix el floriment i, per tant, les esperances vitals, mentre que en els homes la demència és més freqüent entre els 35 i 50 anys, el període en el qual apareixen les màximes exigències en la lluita per l’existència.

»No és cap coincidència que amb l’augment de la solteria la qüestió de l’emancipació de la dona es faça sentir més i més en l’ordre del dia. La podria considerar com un senyal de necessitat que mostra que, amb un índex creixent de solteria, les condicions socials de les dones es fan més insuportables en la societat moderna, una reivindicació justa a la qual caldria fornir un equivalent per cobrir allò que se li ha assignat per natura i que la situació social moderna li ha llevat en part».

I el doctor H. Ploß diu en la seua obra: «La dona en la natura i en la civilització»(8), en parlar dels efectes d’una satisfacció insuficient de l’impuls sexual en les dones no-casades: «És remarcable en el màxim grau, no tan sols per al metge, sinó també per a l’antropòleg, que existeix un mitjà efectiu i mai errat pel qual aquest procés de deteriorament (en les donzelles d’edat) no tan sols atura el seu avenç, sinó que també quan ja s’ha esvaït el floriment, es pot restaurar, si més no parcialment, l’antic encant, per bé que les nostres condicions socials rarament en permeten l’aplicació. Aquest mitjà consisteix en una relacions sexuals regulars i ordenades. Hom veu fins i tot, no rares vegades, que quan una noia d’edat és prou afortunada com per contraure matrimoni, s’efectua un canvi marcat en l’aparença després de les noces. Les formes recuperen l’antiga rodonesa, el vermell torna a les galtes, i els ulls recuperen l’antiga lluïssor. El matrimoni és dons la veritable font de joventut per al sexe femení. Així la natura té lleis sòlides que exigeixen amb una força inexorable el compliment, i tota vita praeter naturam, tota vida innatural, tot intent d’adaptar-se a unes condicions vitals que no es corresponen amb les lleis de la natural, deixa inevitablement l’espurna de la degeneració en l’organisme, cosa tan vàlida en l’animal com en l’humà».

Es presenta ara la qüestió: compleix la societat les exigències d’una forma racional de vida particularment en el cas del sexe femení? I, si no és el cas, se’ns presenta la qüestió: pot complir-les? Si a totes dues qüestions hem de respondre negativament, se’ns presenta la tercera: com les podem complir?

Notes d’August Bebel

(1) E. Blackwell, Essays in medical sociology. S. 177. London 1906. <=

(2) Luthers sämtliche Werke. 10. Band, S. 742. Halle a.S. 1744. <=

(3) Veritas, Die Prostitution vor dem Gesetz. Leipzig 1893. <=

(4) Dr. G. Schnapper-Arndt, Sozialstatistik. S. 196. Leipzig 1908. <=

(5) P. Prinzing, Handbuch der medizinischen Statistik S. 356. Jena 1906. <=

(6) H. Krose, Die Ursachen der Selbstmordhäufigkeit, S. 28, Freiburg 1906. <=

(7) Lehrbuch der Psychiatrie. 1. Band, 2. Auflage. Stuttgart 1883. <=

(8) Achte Auflage, 2. Band, S. 606. Leipzig 1905. <=