8. Capítol | Índex | 10. Capítol

August Bebel – La dona i el socialisme

Capítol novè
La disrupció de la família
1. El creixement dels divorcis

Tampoc el paper jugat per l’estat i l’església en l’anomenat «sagrat matrimoni» no és gaire bonic. El funcionari estatal o el religiós que oficia i supervisa l’enllaç matrimonial mai no s’atura a considerar les més brutes pràctiques amb les quals la parella present ha estat mútuament introduïda; pot ésser evident que tots dos no encaixen d’acord amb l’edat o amb característiques físiques o psíquiques; per exemple la núvia pot tindre vint anys, i el nuvi setanta, o a l’inrevés; la núvia pot ésser jove, bella, plena de vida, i el nuvi bell, recobert de xacres, repulsiu, que el representant de l’estat o de l’església no s’hi ficaran. L’enllaç matrimonial serà «consagrat», i amb ell s’hi consagrarà la cerimònia més gran, com més ric siga el pagament rebut pel «sant ofici».

Però quan, després d’un temps, un d’aquests matrimonis, tal com podia preveure tothom i que la malaurada víctima, que en la majoria de casos és la dona, ella mateixa preveia, esdevé extremadament malaurat, i una de les parts es decideix per la dissolució, llavors tant l’estat com l’església, que abans no qüestionaven si era l’amor i la tendència moral o l’egoisme més estret i baix els qui promovien la unió, posen les dificultats més grans. Ara la repulsió moral ja no es veu com un fonament suficient per a la separació, ara es demanen demostracions palpables que deshonoraran o degradaran una de les parts davant de l’opinió pública, sense les quals la separació no es concedirà. Que l’església catòlica no permet la separació matrimonial en general, si no és per dispensa particular del papa, que és força difícil d’obtindre i que s’entén en tot cas com una separació de taula i de llit, empitjora la situació sota la qual han de patir totes les poblacions catòliques. També la legislació burgesa alemanya dificulta enormement el divorci. Així el divorci de mutu consentiment que, per exemple, havia permès el dret prussià de la terra, fou abolit, una decisió basada en el fet que un nombre elevat dels divorcis es devien a causes més greus que les declarades, i que s’ocultaven en consideració a la pudor de la part culpable. Així hi hagué a Berlin, per exemple, uns 5.623 casos de divorci des del 1886 al 1892, dels quals 1.400, al voltant d’un 25%, foren d’acord mutu. En nombrosos casos el divorci tan sols té lloc quan l’espós reclamant presenta la demanda en els sis mesos des del moment de conèixer el fonament del divorci. Segons el dret prussià de la terra hi correspondria el termini d’un any. Prenguem per exemple el cas en el qual una jove esposa descobreix poc després del matrimoni que l’home amb el qual s’ha casat no és cap marit. És demanar massa sota aquestes circumstàncies que haja de formular la demanda divorci en sis mesos, una passa que requereix una quantitat considerable de força moral. Com a fonament per a l’enduriment s’afirma: «Tan sols mitjançant el major enduriment possible del divorci pot hom fer front a la dissolució progressiva de la família i consolidar de nou la família». Aquesta és una justificació que condueix a una contradicció interna. Un matrimoni trencat no es farà de nou suportable pel fet que hom force els esposos, malgrat l’allunyament intern i el rebuig mutu, a restar plegats. Una situació d’aquesta mena, forçada per la llei, és completament inmoral. La conseqüència és que en moltíssims casos es force un motiu de divorci, que el jutge haja d’observar, i ni l’estat la societat no hi guanyen. Una concessió a l’església catòlica és també que hom assum la separació de taula i de llit, que era desconeguda en el dret civil anterior. Tampoc ja no és motiu de divorci quan, per falta d’una part, el matrimoni resta sense infants. Que hom es fixe també en la previsió de la legislació civil (§ 1588): «Els deures eclesiàstics en relació al matrimoni no queden afectats per les prescripcions d’aquesta secció (sobre el matrimoni)», és en qualsevol cas una concessió a les esglésies; de fet té tan sols una importància decorativa, però caracteritza l’esperit que domina al començament del segle XX. En tenim prou amb l’admissió que el divorci s’ha endurit per contrarestar la dissolució progressiva de la família.

Resten, doncs, persones vinculades mútuament de per vida contra la llur voluntat. Una part esdevé esclava de l’altra i força, en compliment del «deures matrimonis», a suportar unes relacions íntimes que potser semblen més repugnants que els insults i el maltractament. Amb tot el dret diu Mantegazza: «No hi ha cap tortura més gran que la que força un ésser humà a patir les carícies d’una persona que no estima...»(1) No és un matrimoni així pitjor que la prostitució? La prostituta té fins a un cert grau la llibertat de retirar-se del seu penós ofici i, si no viu en una casa pública, té el dret de renunciar a vendre carícies per qualsevol raó. Però una esposa venuda ha de suportar les carícies d’un home, encara que tingui cent raons per odiar-lo i menysprear-lo.

Si d’entrada el matrimoni, amb coneixement de les dues parts, s’ha conclòs com a matrimoni per diners o per posició, llavors la qüestió és més favorable. Hom s’acomoda mútuament i s’adapta a un modus vivendi. Hom no vol cap escàndol, i particularment, forçat en la consideració dels infants, si n’hi ha, per bé que cal dir que són justament ells els qui han de patir més que els pares menen una vida freda i indiferent, buida d’amor, fins i tot quan no es deteriora en una vida d’hostilitat oberta. Encara més sovint hom s’acomoda per evitar un perjudici material. Com a norma general no la inicia l’home, el comportament del qual constitueix la pedra de toc del matrimoni, segons mostren els processos de divorci. Per la força de la seua posició de domini sap que pot recórrer a una alternativa si en el matrimoni no hi troba cap satisfacció. La dona ho fa molt menys sovint, en part per raons fisiològiques, perquè, com a part obligada, li seria més perillós, i ja que qualsevol violació de la fidelitat matrimonial li seria comptat com un crim, que la societat no condonaria. La dona és l’única que «es perd» - siga dona casada, vídua o soltera -, l’home, en el mateix cas, seria, com a molt, «incorrecte». La mateixa acció es jutjada de forma diferents, segons si la comet un home o una dona, i la dona mateixa jutja com a norma general més durament i implacable la germana «perduda».(2)

Com a norma, la dona reclamaria el divorci en tan sols en el cas d’una severa infidelitat masculina o un maltractament, perquè es troba majoritàriament en una situació material de dependència i es veu forçada a veure en el matrimoni una eina de subsistència; i després perquè troba que la situació com a dona divorciada no seria socialment de cap manera envejable. Se la consideraria poc més que un zero a l’esquerra. Si malgrat això la majoria de sol·licituds de divorci les fan les dones, és una prova de quina tortura moral pateixen. A França, fins i tot abans que entrassen en vigor la recent legislació sobre el divorci (1884) també eren les dones que les que feien la majoria de sol·licituds de separació de taula i de llit. Per a poder sol·licitar el divorci del marit, en aquests casos, l’home havia d’haver introduït, contra la voluntat de la muller, la dona amb la qual tenia tractes íntims en la llar matrimonial. Així les demandes de separació de taula i de llit suposaven de mitjana anual:

Però les dones no eren tan sols majoria en les sol·licituds, sinó que el nombre també augmentava, de període en període. D’informació de fonts viables es pot veure que arreu també era més elevat el nombre de demandes de divorci i de separació per part de les dones. La taula següent fa possible aquesta comparació.(3)

Als Estats Units, on tenen ara una estatística que cobreix més de quaranta anys, les demandes de divorci es distribueixen com segueix:

Veiem, doncs, que les dones suposen més de dos terços de totes les demandes de divorci.(4) I una imatge similar ens mostra Itàlia. Allà hagueren en el 1887 i en el 1904 1.221 i 2.103 demandes de divorci, respectivament. D’aquestes les dones suposaren 593 i 1.142, els homes, i tots dos cònjuges 414 i 507.

L’estatística ens ensenya, però, no tan sols que les dones presenten la majoria de demandes de divorció, sinó que també ens ensenya que el nombre de divorcis augmenta ràpidament. A França d’ençà que, en el 1884, el divorci es regulà de nou per llei, els divorcis han crescut d’any en any. Els divorcis es distribueixen per anys: 1884: 1.657, 1885: 4.123, 1890: 6.557, 1895: 7.700, 1900: 7.820, 1905: 10.019, 1906: 10.573, 1907: 10.938.

També a Suïssa els divorcis són a l’alça. De mitjana anual de 1886 a 1890 es produïren de mitjana 882 divorcis, amb mitjanes anuals de 1891 a 1895: 898, 1897: 1.011, 1898: 1.018, 1899: 1.091, 1905: 1.206, 1906: 1.345.

A Àustria hi hagué en l’any 1889 856 divorcis i 133 separacions, el 1900: 1.310 i 163, 1905: 1.885 i 262. Així doncs, en el curs d’una dècada el nombre de divorcis i de separació es duplicà amb escreix. A Viena s’hi donaren del 1870 al 1871 148 divorcis, que pujaren d’any en any i arribaren entre el 1878 al 1879 a 319 casos. Però a Viena, en ésser una ciutat predominantment catòlica, la concessió de divorci és força difícil; tot i amb tot, ja a mitjan dels anys vuitanta un jutge vienès expressava: «La reclamació per matrimoni trencat és tan freqüent com la reclamació per vidres trencats».

En els Estats Units el nombre de divorcis suposava en el 1867: 9.937, 1886: 25.535, 1895: 40.387, 1902: 61.480, 1906: 72.062. Si el nombre de divorcis hagués crescut amb la població, i fos en l’any 1905 com era en l’any 1870, el nombre absolut de divorcis en l’any 1905 hauria estat de 24.000 i no pas de 67.791, com fou en la realitat. En tot, el nombre de divorcis en el període del 1867 al 1886 fou de 328.716, del 1887 al 1906: 945.625. En general, en els Estats Units trobam més divorcis absolutament i relativa. Per cada 100.000 matrimonis existents els divorcis foren: 1870: 81, 1880: 107, 1890: 148, 1900: 200.

La raó per la qual els divorcis són més freqüents allà que en cap altre país, s’haurien de cercar, primer, en el fet que el divorci, particularment en certs estats, és més fàcil que en la majoria dels altres països, i segon, en el fet que les dones disposen d’una posició molt més independent que en cap altre país i, així doncs, es deixen tiranitzar menys per part dels senyors esposos.

A Alemanya el nombre de resolucions judicials de divorci del 1891 al 1900 fou:

Veiem que del 1899 al 1900 el nombre de divorcis disminuí en 1.635, degut al fet que l’1 de gener del 1900 entrà en vigor un codi civil amb mesures d’enduriment. Però la vida és més forta que la llei. Els divorcis han tornat a recuperar el nombre en els anys 1900 i 1902, i des de llavors augmenten d’any en any encara més ràpidament. L’augment s’explica per l’aplicació més freqüent del §1568 (trencament de la relació matrimonial). Com creix la freqüència de divorcis després del 1900 ho mostren els següents nombres: 1901: 7.964, 1902: 9.069, 1905: 9.933, 1904: 10.868, 1905: 11.147, 1906: 12.180, 1907: 12.489. A Saxònia les xifres de divorcis es mouen, malgrat totes les fluctuacions, en una línia ascendent. Així tenim:

Per cada 100.000 matrimonis existents a Prússia es divorciaren anualment del 1881 al 1885: 67,62, 1886-1890: 80,55, 1891-1895: 86,77, 1896: 101,97, 1905: 106, 1908; 121 matrimonis.

Això és una pujada important. Aquest creixement de la freqüència de divorci és un fenomen internacional. Així per cada 100.000 matrimonis existents es dissolen per divorci o separació anualment:

Seria erroni que hom extragués de la gran diferència de nombres entre els diferents països conclusions favorables o desfavorables quant a diferents «situacions morals». Ningú sostindria que la població sueca té quatre vegades més motius de divorci que l’anglesa. En primera línia cal tindre els ulls en la legislació, que en un país dificulta el divorci i en l’altra el facilita més o menys.(5) Després, en segona línia, es considera la situació moral, és a dir les causes mitjanes que fan que l’home o la dona arribe al punt de presentar una demanda de separació. Però els nombres constaten que, en general, creixen els divorcis més ràpidament que la població, i que creixen, mentre que els enllaços matrimonials cauen sovint. Més tard hi tornarem.

Força elevat és l’efecte en els divorcis de diferències d’edat considerables dels cònjuges, en la qual l’home és clarament més vell que la dona, o la dona més que l’home. Això ho mostra el resum següent basat en estatístiques oficials suïsses:

Quant a la qüestió de com es reparteixen les demandes de divorci en els diferents estrats de la població, tenim davant nostre, entre d’altres reports, els de Saxònia dels anys 1905 a 1906 i de Prússia del 1895 al 1905.(6)

Els divorcis eren doncs a Saxònia tan freqüents en el món funcionarial i en les professions lliures, com a Prússia en el comerç i el transport. Després segueix el comerç i el transport de Saxònia, i els funcionaris i professionals lliures de Prússia. La indústria amb 220 per a Saxònia 158 per a Prússia assumeixen el tercer lloc. Per sota de tot hi ha les xifres en l’agricultura. El nombre creixent de divorcis en les poblacions urbanes en comparació amb les rurals es corresponen amb el fet que, en general, amb la industrialització creixent de tota la societat i la davallada l’estabilitat de la vida pública les relacions matrimonials es fan sempre més desfavorables i augmenten els factors que destrueixen els matrimonis. D’altra banda hi ha una demostració que un nombre sempre creixent de dones es decideixen a traure’s del damunt un jou esdevingut intolerable.

2. Matrimoni burgès i proletari

Els mals matrimonials, però, creixen, i la corrupció del matrimoni augmenta en la mesura que la lluita per l’existència s’endureix i el matrimoni esdevé cada vegada més un matrimoni de compra, vinculat als diners. Les dificultats sempre més elevades per mantindre una família determinen també que molts homes renuncien directament al matrimoni, i així el discurs que la dona ha de continuar a restringir la seua activitat a la casa, que ha d’acomplir la funció de dona de casa i de mare, esdevenen cada vegada més frases irreflexives. D’altra banda, aquestes condicions han d’afavorir la satisfacció extramatrimonial del desig sexual i augmenten el nombre de les prostitutes; també augmenta el nombre dels qui cauen en la satisfacció contra-natura del desig sexual.

En les classes posseïdores la dona es redueix sovint, exactament com a l’antiga Grècia, a un mer aparell generador d’infants legítims, curadora de la casa o cuidadora d’un espòs arruïnat per la disbauxa. L’home manté, per gaudi i per necessitat amorosa, heteres – entre nosaltres, anomenades cortesanes o mestresses -, que habiten en els barris més elegants. Uns altres, que no compten amb mitjans per mantindre cap mestressa, recorren tant durant com abans del matrimoni a les frinés, i el cor els batega més per a elles que per a la muller; amb elles es diverteix, i una part de les nostres esposes és prou corrupte com per trobar d’ordre aquestes relacions.(7)

En les classes superiors i mitjanes de la societat la font principal dels mals del matrimoni són, doncs, els enllaços per diners i posició. El matrimoni es deteriora, però, encara més mitjançant l’estil de vida d’aquestes classes. Això val també per a la dona, que es lliura freqüentment a l’oci o a ocupació corrompudes. El nodriment espiritual consisteix sovint en llegir novel·les de segona i lectures de minyona, en veure obres frívoles de teatre, en gaudir de música sensual, en estimulants nerviosos emboiradors, en la dedicació a afers escandalosos de tota mena. O l’oci i l’ensopiment la condueixen a aventures galants, que cerca encara més freqüentment que els homes. S’afanya d’un goig a un altre, d’un banquet a un altre, i en l’estiu recorre als banys dels llocs d’estiueig, per passar després als entreteniment de l’hivern i trobar-hi noves distraccions. Les cròniques escandaloses troben en aquest estil de vida els llurs comptes; hom sedueix i es deixa seduir.

En les classes inferiors el matrimoni per diners és poc més que desconegut. Com a norma general el treballador es casa per sentiment, però també hi ha en el matrimoni causes de trencament. La riquesa en quitxalla genera necessitats i preocupacions, i tan sols massa sovint la misèria domina. Malalties i mort són hostes freqüentment vistos en les famílies treballadores. La desocupació du la misèria al cim. I molts factors afecten els ingressos del treballador o els roben temporalment. Crisis comercials i industrials els fan un sense-feina, la introducció de noves màquines o nous mètodes de treball el llencen al carrer com a supernumerari; guerres, tarifes duaneres o comercials desfavorables, la introducció de noves contribucions indirectes, les mesures aplicades pels empresaris com a represàlia, etc., anorreen la seua existència o la danyen greument. Aviat apareix una, o l’altra, que fa que per un temps, ara més llarg, ara més breu, no tinga feina, la qual cosa vol dir passar gana. La inseguretat és la signatura de la seua existència. Aquestes vicissituds generen malestar i amargament, i aquest malestar esclata primer en la vida domèstica, on les exigències diàries i horàries que presenten tota necessitat, ja no es poden satisfer. Dents i ungles es mostren. La ruïna del matrimoni i de la família n’és la conseqüència.

O tots dos, home i dona, van a la feina. Els infants queden sols o sota la supervisió d’una germana més gran, la qual també requereix de supervisió i educació. A corre-cuita es dina al migdia, i sovint de manera pobra, assumint que els pares han tingut temps d’arribar-hi, la qual cosa en milers de casos, degut a l’allunyament del lloc de treball del de residència i a la brevetat de les pauses, no és possible; afamats i esgotats tots dos retornen a casa al vespre. Per comptes d’una domesticitat amistosa i agradable troben un habitatge estret i insà, que sovint manca d’aire i de llum, i que el majoria de casos és desproveït fins i tot de les comoditats més necessàries. La creixent manca d’habitatges amb els mals que augmenten en correspondència és un dels aspectes més foscos del nostre ordre social, al qual segueixen nombrosos perjudicis, vicis i crims. I la manca d’habitatge esdevé, malgrat tots els intents de remei en les ciutats i els districtes industrials, més elevada cada any. Estrats sempre més amples s’hi veuen afectats: petits empresaris, funcionaris, mestres, petits comerciants, etc. La dona del treballador, que arriba afamada i exhaurida a casa al vespre, ha de completar de nou tota una sèrie d’oficis; ha de fer mans i mànigues per ajustar l’economia a les necessitats. Una vegada els infants ja són al llit, la dona seu i cus fins ben tard. Li manquen el manteniment i el descans necessàries. L’home és sovint ignorant, la dona encara sap menys, i el poc que s’han de dir, s’expressa ràpidament. L’home va a la taverna, on troba les comoditats que li manquen a casa; i beu, i poc poc que gaste, en gasta massa per la seua situació. Circumstancialment cau en el vici del joc, que requereix també moltes víctimes en els cercles elevats de la societat, i per encara més que en la beguda. Mentrestant la dona seu a casa i remuga; ha de treballar com una bèstia de càrrega, i no se li concedeix cap descans ni distracció; l’home fa ús tant a gust de la llibertat, que li recaigué pel fet de nàixer home. S’entén així la desharmonia. Si, però, la dona és menys fidel al deure, cerca en el vespre, després d’haver tornat esgotada de la feina, un entreteniment merescut, l’economia s’enfonsa, i la misèria creix el doble. Però vivim, malgrat tot, en «el millor de tots els mons».

Així també el matrimoni dels proletaris es dissol cada vegada més. Fins i tot en temps laborals favorables hi ha una influència disruptora, ja que forcen a treballar els diumenges i a fer hores extres i prenen el temps que abans encara era dedicat a la família. En innombrables casos calen hores senceres per arribar al lloc de treball; esdevé impossible aprofitar les pauses per al dinar per anar a casa; s’alcen ben de matí, quan els infants encara resten en la sona més fonda, i no retornen a la llar fins ben tard al vespre, quan ja els troben de nou en la mateixa circumstància. Milers de treballadors, especialment els treballadors de la construcció de les grans ciutats, resten ben allunyats de casa durant tota la setmana i no retornen a la família fins quan conclou. En aquestes circumstàncies com s’hauria de menar una vida familiar! Ara, a més, creix el treball femení amb escreix, particularment a la indústria tèxtil, en la qual milers de teixidores de vapor i màquines de filar són operades per barates mans femenines i infantils. Ací s’ha capgirat la situació anterior. Dona i infant van a la fàbrica, i no rarament l’home esdevingut desocupat resta a casa, dedicat a les tasques domèstiques. «Així hom troba en el districte de Chemnitz en plantes de confecció moltes dones, que tan sols hi són actives en l’hivern, perquè els homes, com a treballadors manuals, paletes, fusters, etc., fan poc o gens de calaix durant l’hivern. En altres districtes les dones dels treballadors de la construcció cerquen ocupació en les fàbriques durant els mesos d’hivern».(8) A Nord-amèrica, on,l amb el seu ràpid desenvolupament capitalista, tots els mals dels estats industrials europeus s’han generat en un abast molt superior, ho ha produït, per a aquesta situació, un nom força característic. Hom anomena els centres industrials on les dones són principalment ocupades, mentre que els homes resten a casa, literalment «ciutats d’elles», ciutats de les dones.(9)

L’admissió de les dones a tots les dedicacions professionals és avui sostinguda per totes bandes. La societat burgesa, afanyada darrera el profit i el guany, ha reconegut de fa temps que la treballadora és un objecte d’explotació atractiu en relació a l’home, degut a una menor dissipació i desobediència i orgull.(10) Així el nombre d’oficis i de tipus d’ocupació en les quals les dones troben ocupació com a treballadores creix cada any. L’extensió i millora de la maquinària, la simplificació dels processos laborals mitjançant una divisió superior del treball, la creixent lluita competitiva dels capitalistes entre ells així com de la rivalitat existent en el mercat mundial entre els països industrials afavoreixen una ocupació sempre més elevada del treball femení. Aquest és un fenomen comú a tots els estats industrials. Però en la mesura que augmenta el nombre de treballadores, esdevenen múltiples competidores del treball masculí. Nombroses declaracions en els reports dels inspectors de fàbriques així com les dades estatístiques quant a l’ocupació de les treballadores ho constaten.

Pitjor és la situació de la dona en certs rams laborals, en els quals s’ha ocupat de forma predominant, com per exemple en la indústria del vestit i de la roba interior, particularment en els sectors laborals on el treball es realitza al propi habitatge per a l’empresari. Les investigacions realització sobre la situació de les treballadors en la fabricació de roba interior i en les branques de la confecció, que es presentaren en el 1886 en el Bundesrat, han demostrat també que les condicions miserables d’habitatge d’aquestes treballadores les forcen sovint a cercar uns ingressos addicionals posant preu al llur cos.

El nostre estat cristià, el cristianisme del qual hom el cerca normalment debades, quan més se’l podria emprar, i que hom troba quan és superflu o perjudicial, aquest estat cristià es comporta com el burgès cristià, de la qual cosa no cal meravellar-se, ja que, com se sap, l’estat cristià és tan sols el comitè dels nostres burgesos cristians. L’estat difícilment decideix per llei limitar el temps de treball femení a una mesura suportable i de prohibir el treball infantil, de la mateixa manera que també a molts dels seus funcionaris no els concedeix un descans dominical suficient ni tampoc una jornada normal de treball, la qual cosa els perjudica en la vida familiar. Funcionaris de correus, de ferrocarrils, de presons, etc., han de realitzar freqüentment hores addicionals de servei, però la remuneració segueix una relació inversa.

Com que, a més, els lloguers d’habitatge, en comparació amb els ingressos dels treballadors, dels funcionaris subalterns i del poble petit, són molt alts, han de limitar-se als de les afores. S’acullen sots-llogaters o sots-llogateres a l’habitatge, i molt sovint a uns i a les altres plegats.(11) Joves i grans habiten en cambres estretes, barrejats sense separació de sexes, testimonis sovint de les relacions més íntimes. Com es pot conduir la modèstia i la moralitat ho mostren fets horribles. El deteriorament de la moral i l’embrutiment dels joves, tan habitualment comentada, es deguda en certa mesura a aquestes circumstàncies, que es donen tant a la ciutat com al camp. I quin efecte ha de tindre per als infants el treball fabril? El pitjor que es puga pensar, tant físicament com moral.

L’ocupació industrial sempre creixent també de la dona casada té conseqüència particularment perjudicials en la gestació, el naixement i en la primera època de la vida dels infants, quan depenen de la nutrició materna. Durant la gestió pot conduir a una quantitat de malalties, que són d’un efecte destructiu tant per al fetus com per a l’organisme de la dona i produeixen parts prematurs i naixement de nadons morts. Si l’infant arriba al món, la mare es veu forçada a tornar el més ràpidament possible de nou a la fàbrica, per tal que el seu lloc no l’ocupació una competidora. Les conseqüències inevitables per als petits nadons són: negligència en la cura, nutrició inadequada, i fins i tot manca completa de nutrició; se’ls omple d’opiacis perquè reposen. I les conseqüències ulteriors són: mortalitat massiva o emmalaltiment i malformacions, amb un mot: degeneració de la raça. Sovint els infants creixen sense conèixer un amor maternal o paternal correcte i sense experimentar un veritable amor als pares. Així naix, viu i mor el proletariat. I l’estat i la societat es meravellen que hi haja freqüentment maltractaments, immoralitat i crims.

A començament dels anys seixanta del segle passat, en els districtes cotoners anglesos, com a conseqüència de la guerra nord-americana d’alliberament dels esclaus molts milers de treballadores van haver de restar sense-feina, i els metges feren la descoberta sorprenent que, malgrat la gran necessitat de la població, la mortalitat infantil disminuí. La causa era que els infants gaudien ara de la nutrició de la mare i se’ls mantenia amb millor cura, que no pas abans. El mateix fet l’han constatat els metges en la crisi dels anys setanta a Nord-amèrica, particularment a Nova York i Massachusetts. La manca de feina força les dones a restar lliures i a dedicar el temps a la cura dels infants. Observacions similars hom les ha fet durant la vaga general a Suècia (agost i setembre del 1909). La xifra de mortalitat a Estocolm i també en altres grans ciutats sueques no havia estat des de feia molt de temps tan favorable com en les setmanes d’aquesta vaga general. Una de les autoritats mèdiques més destacades d’Estocolm ha declarat que aquesta mortalitat insòlitament satisfactòria – així com les condicions generals de salut – es vincula sens dubte amb la vaga general en una connexió immediata. La circumstància més important, sens dubte, fou que les grans assemblees, en les quals s’aplegava «l’exèrcit dels vaguistes» durant les setmanes de vaga, els havia donat l’oportunitat de restar gairebé il·limitadament sota a cel obert, a l’aire fresc, la qual cosa feia un servei extraordinari a la salut física, ja que, amb independència de la bondat de les prescripcions sanitàries vàlides per als llocs de treball, l’aire dels locals del treball era sempre perjudicial, en menor o major grau, per a la salut dels treballadors. La importància de la prohibició de l’alcohol durant la vaga general no s’hauria de menysprear.

En la indústria domèstica, que els romàntics de l’economia nacional presenten tan idíl·licament, les condicions no eren millors. Ací, al costat de l’home, la dona s’ha de dedicar al treball fins a la nit, i els infants es posen en la mateixa feina des de l’edat més primerenca. Amuntegats en les cambres més petites viuen home, dona, família i qualsevol persona d’assistència, entre els residus de la feina i amb la pols i la pudor més repugnants. El local d’habitatge i de treball es correspon al dormitori. Com a norma general, són espais foscos, sense ventilació, incompatibles amb la salut; i amb capacitat tan sols per a una part de les persones que s’hi allotgen.

La lluita per l’existència, esdevinguda sempre més dura, força també sovint dones i homes a comportaments que rebutjarien en unes altres circumstàncies. Així, el 1877, a München, es constatà que, entre les prostitutes registrades i supervisades policialment no hi havia pas menys de 203 dones de treballadors i menestrals. I com que moltes dones casades es donen per un preu per necessitat, sense sotmetre’s al control policial, redueix profundament la moral i la dignitat humana.

Notes d’August Bebel

(1) La fisiologia de l’amor. <=

(2) Alexandre Dumas deia força correctament a «Monsieur Alphonse»: «L’home ha fet dues menes de moral: una per a ell mateix, una altra per a la dona; una que li permet l’amor amb totes les dones, i una que atorga a la dona, com a compensació per la llibertat perduda per sempre més, l’amor a un únic home». Vegeu també l’autoinculpació de Gretchen a Faust. <=

(3) Georg v. Mayr, Statistik und Gesellschaftslehre. 3. Band, S. 255. Tübingen 1909. <=

(4) Marriage and divorce. 1887-1906. Bureau of the Census. Bulletin 96, p. 12. Washington 1908. <=

(5) A Anglaterra el divorci és un privilegi de rics. Les costes del procés són tan altes que el divorci es fa gairebé impossible per a individus sense mitjans, especialment per haver de fer un viatge a Londres. En tot el país no hi ha més que un únic tribunal de divorcis – a Londres. <=

(6) Paul Kollmann, Die Ehescheidungen in Sachsen. Zeitschrift des Königl. Sächs. Stat. Landesamtes 1907, II, und F. Kühnert, Die Ehescheidungsbewegung in Preußen in den Jahren 1895 bis 1905, Zeitschrift des Königl. Preuß. Stat. Landesamtes 1907, II. <=

(7) Bücher lamenta en la seua obra citada freqüentment, «Die Frauenfrage im Mittelalter», la decadència del matrimoni i de la vida familiar; condemna el treball femení en augment en la indústria i demana el «retorn» a «l’esfera més estricta de la dona», on es genera tot el «valor», en la casa i en la família. Els esforços dels amics moderns de la dona li semblen un «diletantisme», i espera finalment, «que hom adopte aviat el camí correcte», si bé no assenyala la via exitosa per arribar-hi. Això seria, a més, des del punt de mira burgès, impossible. La situació matrimonial, com les condicions del món femení global, no es generen voluntàriament, sinó que són el producte natural del nostre desenvolupament social. Aquest desenvolupament cultural s’acompleix, però, segons lleis immanents. <=

(8) Technik und Wirtschaft. August 1909. S. 377. <=

(9) En relació amb això, la notícia següent a «Levest. Journ.» de l’any 1893, deia: «Una de les particularitats dels pobles fabrils de Maine és la classe dels homes que podrien ésser denominants apropiadament «amos de casa». Gairebé en cada ciutat, on hi ha molta indústria, hom troba aquests homes en un nombre superior. Qualsevol quie aparega poc després del migdia, els trobarà amb davantals, rentant la vaixella. En altres moments se’ls pot veure cosint, fent el llit, rentant els infants, netejant o cuinant... Aquests homes es dediquen a l’economia domèstica per la senzilla raó que les dones poden guanyar més en les fàbriques que ells i que això suposa un estalvi de diners, quan les dones van a treballar». <=

(10) «El senyor E., un fabricant, m’informa que ocupa exclusivament dones en els seus telers mecànics; dóna preferència a les dones casades, particularment les que tenen família a casa, el manteniment de la qual depèn d’elles; són molt més atentes i assenyades que les no-casades i s’esforcen fins al màxim per tal d’aconseguir els mitjans necessaris de vida. Així les virtuts, les virtuts pròpies del caràcter femení, es tornen en vicis - so wird alles Sittliche und Zarte ihrer Natur zum Mittel ihrer Sklaverei und ihres Leidens gemacht." Rede des Lord Ashley über die Zehnstundenbill, 1844. Karl Marx, Das Kapital. 2. Auflage. <=

(11) Segons els resultats del cens prussià del 1900, hi havia 3.467.388 persones no emparentades amb el cap de família, i en la mitjana global de Prússia aquests elements aliens del domicili familiar un quart consistien en llogaters d’habitatge i de llit aliens (378.548 llogaters de cambra i 455.322 ocupants de llit), en el camp eren tan sols una setena part, en les ciutats un terç i a Berlin més de la meitat (57.180 llogaters de cambra i 99.795 ocupants de llit). G. v. Mayr, Statistik und Gesellschaftslehre. 3. Band, S. 89. Tübingen 1909. <=