E//A primers de 1923, els principals dirigents coneixedors de la situació política s’havien adonat que Stalin estava saturant l’immediat XII Congrés, la màxima autoritat del partit, de delegats que li eren incondicionalment fidels.//
{En l’interval entre la seua primera i segona crisi, Lenin no pogué treballar més que a meitat de la seua energia d’abans. Constantment el seu sistema arterial sofria sotragades, poc greus en aparença però amenaçadores. En una de les sessions del buró polític, quan s’aixecà per a enviar a algú un nota, trontollà lleugerament. M’adoní únicament perquè tenia també el semblant desfet. Encara era un dels nombrosos advertiments que li enviaven els centres vitals.}
{Lenin no es feia il·lusions. La seua preocupació dominant era llavors el futur del partit: como marxaria el treball sense ell i després d’ell? En aquesta època es forma ja en el seu cap el document que, després, s’ha conegut como el seu testament.}
{En el mateix període, algunes setmanes abans de la segona crisi, tinguí amb d’ell una gran conversa. A causa de la importància política de l’entrevista, la contí també a nombrosos dels meus amics; és el motiu pel qual serve de les proposicions de Lenin un record tan precís.}
Lenin s’alarmà tant en veure el caire dels assumptes, que em cridà a la seua habitació del Kremlin, i parlà del terrible auge del burocratisme en el nostre aparell soviètic i de la necessitat de trobar una solució al problema. Suggerí la conveniència de nomenar una comissió especial del comitè central i em demanà que hi intervingués activament.
“Valdimir Ilitx, estic convençut que en la present lluita contra el burocratisme en l’aparell soviètic no hem de perdre de vista el que està ocorrent: s’està formant una selecció molt especial de funcionaris i especialistes, membres del partit i no membres, a base de la seua lleialtat a certes personalitats dominants i grups rectors del partit dins del mateix comitè central. Cada vegada que s’ataca un funcionari subaltern, ensopega hom amb un dirigent destacat del partit [...] No puc encarregar-me’n en les actuals circumstàncies.”
Lenin quedà pensatiu per un moment, i (estic citant-lo literalment) digué: “Amb d’altres paraules, jo propose una campanya contra el burocratisme en l’aparell soviètic, i tu parles d’ampliar-la entaulant-la també contra el burocratisme de l’orgburó del partit. No és això?”
Em llencí a riure per com d’inesperada era la sortida, perquè en aquell moment no se m’havia acudit una formulació tan exacta i completa de la idea. I li responguí:
“Crec que sí.”
“Llavors, molt bé [respongué Lenin]. Fem un bloc.”
“És un plaer formar un bloc amb una bona persona”, diguí.
Convinguérem que Lenin iniciaria la proposta de tal comissió del comitè central per a combatre el burocratisme “en general” i el de l’orgburó en particular. Em prometé reflexionar sobre “altres” detalls d’organització de l’assumpte. I ens acomiadàrem.
Passaren dues setmanes; Lenin es trobava cada vegada pitjor. Llavors, les seues secretàries em portaren les seues notes i la seua lletra sobre el problema de les nacionalitats. Durant mesos romangué prostrat a causa de l’arteriosclerosi, i res pogué fer-se del nostre bloc contra el burocratisme de l’orgburó. Evidentment, el pla de Lenin anava dirigit contra Stalin, encara que no esmentés el seu nom; estava d’acord amb l’ordre d’idees explícitament consignat per Lenin en el seu testament.
[Si llavors Stalin tenia en les seues mans la comissió central de control, l’orgburó i la secretaria, Zinòviev continuava tenint majoria en el politburó i en el comitè central, per la qual cosa era el més destacat del triumvirat. La pugna entre ell i Stalin, tàcita i dissimulada, però no per això menys vehement, es relacionava amb la majoria en el futur congrés. Zinòviev dominava per complet l’organització de Leningrad, i el seu soci Kàmenev la de Moscou. Aquestes dos capitals, centres del partit, tenien prou amb l’ajuda d’alguns altres centres secundaris per tal d’assolir la majoria al congrés. Tal majoria era necessària per a l’elecció d’un comitè central i per a ratificar les resolucions favorables a Zinòviev. Però aquest no assolí reunir aqueixa majoria; un nombre predominant d’organitzacions del partit fora de les de Petrograd i Moscou, resultaren estar fermament sotmeses al secretari general.]
[No obstant això, Zinòviev cometé la imprudència d’insistir en ocupar el lloc de Lenin en el XII Congrés i d’assumir el paper de successor de Lenin fent l’informe polític en la seua sessió inaugural. Durant els preparatius per al congrés, amb Lenin malalt i impossibilitat d’assistir-hi], la qüestió més espinosa era la de qui havia de pronunciar aquest discurs fonamental, que des de la creació del partit havia estat prerrogativa de Lenin. En plantejar-se el tema en el politburó, Stalin fou el primer que digué: “L’informe polític el farà, naturalment, el camarada Trotski.”]
Jo no ho desitjava, perquè equivalia per a mi a anunciar la meua candidatura al lloc de successor de Lenin quan aquest es trobava lluitant amb una greu malaltia. Repliquí si fa o no fa: “Açò és provisional. Confiem que Lenin aviat es restablirà. Mentre, l’informe ha de fer-lo, atenent al seu càrrec, el secretari general. Així s’elimina tot fonament de vanes especulacions. A més, ambdós tenim serioses diferències en qüestions econòmiques, i jo estic en minoria.”
“Però, suposant que no hi hagués diferències?”, preguntà Stalin, com donant a entendre que estava disposat a fer àmplies concessions, açò és, a pactar en aparença.
Kalinin intervingué en el diàleg. “Quines diferències? [digué]. El politburó aprova sempre les teues propostes.”
Continuí insistint en el fet que Stalin fes l’informe.
“De cap manera [replicà amb ostentosa modèstia]. El partit no ho comprendria. Ha de fer l’informe el membre més popular del comitè central.”
[Al capdavall, la majoria de Zinòviev al comitè central decidí l’assumpte. Açò féu creure tots els membres del partit que Zinòviev era el successor de Lenin en la direcció del mateix. Amb els delegats que ell controlava i la majoria del seu associat, segon al triumvirat, tenia motius sobrats per a esperar una ovació en el moment d’aparèixer a la tribuna en el seu paper de bolxevic número u per a fer l’informe polític. Però el secretari general enganyà el seu cotriumvir; Zinòviev no fou saludat pels aplaudiments de costum. Pronuncià el seu fonamental discurs enmig d’un silenci virtualment aclaparador. El veredicte dels delegats era clar: en aquesta nova funció, Zinòviev era un usurpador.]
[El XII Congrés, que se celebrà durant la setmana del 17 al 25 d’abril de 1923, elevà Stalin de l’últim al primer lloc dins del triumvirat. Havia acabat la majoria de Zinòviev en el comitè central i en el politburó. Stalin s’imposà a ambdós. Però la seua més important feina en el XII Congrés fou la portada a terme en la Comissió Central de Control; la majoria dels seus membres estaven fets a la seua forma. Però les comissions de control provincials, de districte i locals, moltes d’elles elegides abans de la seua designació com a secretari general, no quedaven sota el seu domini. Stalin resolgué el problema del mode característic en ell. Amb un o altre pretext, els casos sotmesos a la jurisdicció de comissions de control hostils, i d’interès per a l’aparell polític de Stalin, s’elevaven a la Comissió Central de Control en consulta sempre que era possible; a més, quan hi havia ocasió de fer-ho sense cridar molt l’atenció, s’aprofitava qualsevol pretext per a suprimir senzillament des de la Comissió Central de Control algunes de les subalternes que fossen hostils. Açò, amb una bé organitzada maquinació en les conferències provincials i regionals de les comissions de control, produí resultats fructífers.]
//[La Junta del Partit, composta de membres de la Comissió Central de Control i especialment creada en aquest congrés per a “jutjar” i “liquidar” oposicionistes, estava totalment en poder de partidaris de Stalin. El nombre de components de la mateixa Comissió Central de Control fou augmentat de 7 a 50, amb 10 suplents; més alts càrrecs que repartir entre els incondicionals. A més, la nova definició de les seues funcions i activitats efectives transformà la Comissió Central de Control en una OGPU especial per a membres del Partit Comunista.]//
[En haver estat derrotat en el XII Congrés, Zinòviev tractà de rescabalar-se políticament pactant amb els dirigents principals. Vacil·lava entre dos plans: 1er, reduir la secretaria a la seua condició primera subordinada al politburó, privant-la dels poders de nominació que ella mateixa s’havia arrogat; i 2on, donar-li un caràcter “polític”, constituint una junta especial de tres membres del politburó dins d’ella com a màxima autoritat, a saber: Stalin, Trotski i un altre a elegir entre Kàmenev, Bukharin o Zinòviev. Era necessària una combinació per l’estil per a compensar l’excessiva influència de Stalin.]
[Inicià les seues converses sobre l’assumpte en un celler proper a Kislovodsk, cèlebre balneari del Caucas, al setembre de 1923. Vorotxilov, que aleshores es trobava en Rostov, rebé de Zinòviev una invitació telegràfica per a assistir-hi, al igual que Ordxonikidze, l’amic de Stalin. Els altres concurrents eren Zinòviev, Bukharin, Lasxevitx i Evdokimov. Zinòviev, que redactà un sumari de les opinions expressades en aquella conferència, en una lletra dirigida a Stalin i lliurada personalment per ell al seu dilecte amic Ordxonikidze per a transmetre-la al destinatari, informà que:]
[“El camarada Stalin ha contestat amb un telegrama quelcom rude, encara que en to amistós [...] Poc després ha arribat [...] i hem sostingut diverses converses. Finalment, s’ha decidit que no tocaríem la secretaria, però, a fi de coordinar el treball d’organització amb les activitats polítiques, situaríem tres membres del politburó en l’orgburó. Aquesta idea, no molt pràctica, ha estat del camarada Stalin, i l’acceptem. Els tres membres del politburó eren els camarades Trotski, Bukharin i jo. He assistit a les reunions de l’orgburó una o dues vegades, crec, i els camarades Trotski i Bukharin no ho han fet ni una sola vegada. Tot s’ha quedat en res...”]
//[En realitat, tot allò que el confiat Zinòviev hagué de fer, fou assistir a una o dues reunions de l’orgburó per a convèncer-se que ningú aliè a l’aparell de Stalin podia intentar “ficar-hi basa”: Trotski i Bukharin tingueren almenys la cautela i la imaginació de mantenir-se a distància.]//
[Mentre, la situació revolucionària en Alemanya havia arribat a un punt crític. Però els triumvirs i els seus aliats en el politburó estaven encara molt enfeinats soscavant el prestigi de l’ultrapopular camarada Trotski i apunyalant-se entre ells, per a preocupar-se en fer una ullada superficial al suprem problema de la revolució mundial. Els camarades alemanys reberen contínues ordres de manejar la palanca de la tàctica del Front Únic fins al límit. Després, Zinòviev convocà l’executiu ampliat del Komintern a Moscou, i des del 12 al 24 de juny els líders del comunisme mundial estigueren parlant de revolució.] {[L’executiu ampliat havia de dissenyar les grans línies de l’acció i fixar el paper que cada secció havia d’exercir, les discussions i les conclusions foren tan confuses que els mateixos participants no sabien ben bé dir quines decisions s’havien pres, i les interpretacions que en feien eren de vegades clarament divergents. Per la resta, no feien més que reflectir les interpretacions que feien els triumvirs]}
//[Les desesperades masses alemanyes (quinze milions a les ciutats, set milions al camp) recolzaren la secció alemanya del Komintern. Però amb Lenin paralític i sense parla, i Trotski incapacitat per la disciplina de partit i reduït políticament a la impotència pel seu aïllament en el politburó, els dirigents del Komintern de Moscou res havien de dir als líders comunistes d’Alemanya. No circularen ordres, i res succeí. Durant aquell nefast mes d’agost de 1923, Stalin escrigué, el 7 d’agost de 1923, les següents línies a Zinòviev (llavors al capdavant de la Internacional Comunista) i a Bukharin (considerat oficialment com “el teòric principal del comunisme després de Lenin”)]://
“Han d’intentar els comunistes, en aquesta l’ocasió, fer-se amos del poder sense els socialdemòcrates? N’estan prou madurs? Aqueixa és la qüestió, a judici meu. Quan nosaltres ocupàrem el poder, teníem a Rússia, com a reserva, els recursos següents: a) la promesa de pau; b) la consigna de “la terra per als camperols”; c) el suport de la gran majoria de la classe treballadora, i d) la simpatia del camperolat. En aquest moment, els comunistes alemanys res en tenen. Naturalment, compten per veí amb un país soviètic, cosa que nosaltres no teníem; però, què podem oferir-los...? Si el govern d’Alemanya es vingués ara a baix, per dir-ho així, i els comunistes hagueren de fer-se’n càrrec, acabarien en fallida. Això, en el millor dels casos; en el pitjor, serien reduïts a fragments i desallotjats. La qüestió en el seu conjunt no és que Brandler vullga “educar les masses”, sinó que la burgesia, amb els socialdemòcrates de dreta, estan en situació de convertir tals lliçons (la manifestació) en una batalla general (contra els comunistes alemanys). Com és natural, els feixistes no s’adormen; però ens té compte esperar que ataquen ells. Així s’agruparà tota la classe treballadora al voltant dels comunistes (Alemanya no és Bulgària). D’altra banda, tota la nostra informació indica que en Alemanya el feixisme és feble. Al meu parer, els alemanys necessiten fre més que esperonar-los.”
{[Aquest lamentable document, on s’hi veu una aclaparadora ignorància a cada línia, marca el principi de Stalin en la seua participació en els treballs de la Internacional Comunista; no havia assistit a cap dels seus congressos, i hom compren perquè la direcció del Partit Comunista Rus el hi tenia apartat.]}
//[Aquesta opinió del principal membre del triumvirat i amo secret del Partit Comunista de la Unió Soviètica, era tant com una ordre a la direcció de la Internacional Comunista, que en aquest sentit formulà les seues instruccions a la del Partit Comunista Alemany. Com totes aquestes declaracions, era “secreta” i “confidencial”, i llavors no fou generalment coneguda. Trotski, ignorant de l’“opinió” particular de Stalin, però molt més conscient de la gravetat de la situació en Alemanya, demanà que es fixés de seguida un termini provisional elàstic, de vuit a deu setmanes, per a desencadenar la insurrecció en Alemanya, i que els preparatius es començaren sense pèrdua de temps. Però la majoria del comitè central no feia res sense comptar amb Stalin.]//
//[Brandler, que fou a Moscou a primers de setembre a la cerca de consell i ajuda, no pogué entrevistar-se ni tan sols amb els líders de la revolució mundial. Després d’ésser enviat d’un despatx a un altre, dia rere dia i setmana rere setmana, pogué, al fi, fer-se amb una oportunitat d’exposar el seu coneixement i el seu criteri sobre la situació en Alemanya en presència de Stalin i Zinòviev. El consell que aquests donaren a Brandler fou d’acord amb la decisió de l’executiu del Komintern de juny anterior: formar un govern obrer participant en el govern socialdemòcrata de Saxònia. En advertir que Brandler vacil·lava, li digueren que aquella maniobra era la millor manera de preparar la insurrecció. Stalin tallà tot ulterior argument amb una ordre peremptòria de col·laborar immediatament, i Zinòviev, com a cap del Komintern, envià ordres telegràfiques al partit comunista saxó perquè s’incorporés al govern socialdemòcrata immediatament. A més, se li digué a Brandler que entrés ell mateix en el govern. D’aquesta manera se li posà davant l’alternativa d’abandonar la direcció del Partit Comunista Alemany, si no obeïa. I s’hi sotmeté.]//
//[Els atropellats preparatius que començaren a finals de setembre foren llastimosament impropis i mal conduïts. El Partit Comunista Alemany havia organitzat destacaments de combatents, les anomenades centúries roges, en cada centre comunista, i els mantenia preparats per al moment que s’assenyalaria en una conferència projectada per al 21 d’octubre en Chemnitz. La insurrecció devia començar en Saxònia. Si es desenrotllava d’acord amb el pla, el partit comunista s’encarregaria de la direcció; en qualsevol altre cas, el partit declinaria tota responsabilitat, ocultant-se darrere de la cortina de l’aparent coalició amb els socialdemòcrates, amb l’ajuda dels quals tractarien d’atallar la inevitable reacció.]//
//[Era una maniobra típicament stalinista. Així s’havia conduït a l’octubre de 1917 a Rússia, durant els debats en el comitè central bolxevic, recolzant clandestinament Zinòviev i Kàmenev, obertament oposats a la insistència de Lenin en la insurrecció, mentre vigilava atentament per a veure qui quedava damunt. A Rússia no tingué importància la seua postura per al desenllaç de la insurrecció, perquè no estava en les seues mans preparar-la. Però en la situació d’Alemanya en 1923 era ell el suprem patró.]//
//[Quan en la Conferència de Chemnitz de 21 d’octubre els socialdemòcrates saxons llençaren a baix la proposta de Brandler a favor d’una vaga general i una insurrecció armada, Brandler donà l’única consigna que podia donar d’acord amb les instruccions rebudes de Stalin i Zinòviev: revocar la revolució. Però aquella no era la primera vegada que s’ajornava una revolució en Alemanya després d’haver-la preconitzat. I no pot esperar-se que un partit revolucionari a qui es refrena perquè no actue, responga indefinidament amb la regularitat d’una aixeta d’aigua. Dos dies després de l’ordre de negativa de Chemnitz, la insurrecció d’Hamburg. Tot en va. Els combatents estaven sense caps i sense objectiu. L’aixecament s’extingí. Allò que pogué ésser una revolució es quedà en aventura insensata i de Stalin, en l’àmbit internacional, el seu primer assaig general de la primera capitulació davant Hitler en 1933.]//
{Hom no es pot sorprendre que un moviment revolucionari engegat en tals condicions finís en desfeta. Els triumvirs que tenien la plena responsabilitat no tenien, tanmateix, cap altre neguit que trobar un boc emissari i desviar sobre ell les crítiques; denunciaren l’home que estava aleshores al capdavant del Partit Comunista Alemany, Brandler, como a “dretà” i el feren condemnar per totes les seccions de la Internacional Comunista en les que el “monolitisme” es començava a implantar.}
[La derrota alemanya tingué una immediata repercussió en el Partit Comunista de la Unió Soviètica. Els comunistes estaven desconcertats; molts d’ells insistien en el fet que calia un poc més que un simple informe de balanç dels dirigents del partit, i reclamaven que es ventilaren els problemes en oberta discussió. La seua primera petició fou, per consegüent, que es restablís el dret de formar fraccions dins del partit, abolit pel X Congrés en 1921 durant els dies crítics de la rebel·lió de Kronstadt. El descontentament envers el domini del triumvirat havia estat fermentant sense parar des del XII Congrés, i no es limitava als triumvirs, sinó que apuntava també al comitè central en el seu conjunt. Quaranta-sis bolxevics prominents, entre ells Piatakov, Sapronov, Serebriakov, Preobrazenski, Ossinski, Drobnis i V. M. Smirnov, formularen una declaració en què manifestaven, entre altres extrems:]
“El règim que s’ha instituït en el partit, és absolutament intolerable. Destrueix la iniciativa dins del partit; està reemplaçant el partit per un aparell... que funciona prou bé quan no hi ha dificultats, però que inevitablement flaqueja en els moments de crisi i amenaça amb la seua total fallida davant els greus esdeveniments que s’apropen. La situació present es deu al fet que el règim de dictadura fraccional que s’imposà objectivament després del X Congrés ha sobreviscut a la seua utilitat.”
[Els quaranta-sis no es quedaren satisfets amb els vans gestos del ple de setembre d’“ampliar la democràcia” en el partit. S’organitzaren mítings de protesta i agitació pública contra el règim burocràtic que se seguia, no sols en institucions soviètiques, sinó fins i tot en les organitzacions del partit.]
[En un esforç per tal de catalitzar aquest creixent moviment de protesta, que amenaçava de degenerar en una oposició conjunta de l’esquerra, Zinòviev, en representació del triumvirat, publicà en el número de Pravda de 7 de novembre, dedicat al VII aniversari de la revolució bolxevic, un article que legalitzava la discussió, proclamant l’existència de “democràcia obrera” dins del partit. Al mateix temps, per negociacions entre els dirigents més destacats, s’arribà finalment a una resolució esbossada en el politburó i adoptada pel comitè central el 5 de desembre de 1923, en la que es condemnaven calamitats com ara la burocràcia, els privilegis especials i d’altres semblants i es prometia solemnement restaurar el dret de crítica i eleccions netes en tots els dominis. Trotski, que havia estat malalt des de primers de novembre i per això impossibilitat de participar en la discussió general, posà en l’esmentat acord la seua signatura amb la dels altres membres del politburó i del comitè central.]
[La lluita interior s’havia desenrotllat sota tal secret que el partit en conjunt res en sabia, i tots, a banda d’un grapat d’iniciats de confiança, miraven Trotski com un decidit i lleial sostenidor del règim imperant. Per això decidí afegir a la seua signatura en la resolució del comitè central de 5 de desembre una declaració de la seua pròpia actitud, en la que francament exposava els seus dubtes respecte als perills de la burocràcia, a les possibilitats de degeneració política del moviment bolxevic, i aconsellava a la joventut que arremetés contra l’obediència passiva, l’arribisme i el servilisme.]
[La lletra alçà una tempestat de furor entre els dirigents. El més enutjat de tots era Zinòviev, que, com Bukharin revelà en el curs d’una contesa de fraccions quatre anys després, insistia en el fet que hom detingués Trotski per la “traïció” implícita en la seua lletra del “nou curs”. A més, encara que la discussió havia estat autoritzada oficialment, la Comissió Central de Control actuà amb màxima diligència. Així ho féu també l’aparell polític íntegre del secretari general i triumvir major. La XIII Conferència del partit, reunida del 16 al 18 de gener de 1924, per a planejar l’immediat XIII Congrés del partit que s’havia de celebrar al maig, adoptà una resolució, a base de l’informe de Stalin, que condemnava la discussió prodemocràcia i la intervenció de Trotski amb les paraules següents:]
[“L’oposició acabdillada per Trotski ha exhibit la consigna de destruir l’aparell del partit i ha intentat transferir el centre de gravetat de la lluita contra la burocràcia en l’aparell de l’estat a la lluita contra la “burocràcia” en l’aparell del partit. Una crítica tan sense base, i el clar propòsit de desacreditar l’aparell del partit, parlant en termes objectius, no té una altra finalitat que la d’emancipar l’aparell de l’estat de la influència del partit...”]
[I que allò era, naturalment, una “desviació petit burgesa”. Finalment, el politburó ordenà al malalt Trotski que fos a guarir-se al Caucas. Era un mode cortès (quant a la seua popularitat estaven obligats a tractar-lo amb moderació) de desterrar-lo del centre polític de moment. A penes arribat al Caucas, Trotski rebé un telegrama de Stalin dient-li que Lenin, la salut del qual havia millorat últimament, acabava de morir d’improvís.]
Políticament, Stalin i jo hem estat molt de temps en camps oposats i irreconciliables. Però en certs cercles s’ha fet cosa corrent parlar del meu “odi” envers Stalin i suposar a priori que tot el que jo escrivia, no sols sobre el dictador moscovita, sinó de l’URSS també, està inspirat per tal sentiment. Durant el meu actual desterrament de més de deu anys, els agents literaris del Kremlin s’han excusat sistemàticament de la necessitat de contestar de forma adequada al que escric sobre la Unió Soviètica, al·ludint amb habilitat al meu “odi” envers Stalin. El difunt Freud no tenia en la menor estima aquesta mena barata de psicoanàlisi. L’odi és, al capdavall, una espècie de vincle personal. Però Stalin i jo hem estat separats per successos tan terribles, que han consumit en flames i reduït a cendres tot allò de personal, sense deixar el menor residu. En l’odi hi ha un cert element d’enveja. Ara bé, per a mi, pense i sent que l’exaltació sense precedents de Stalin representa l’enfonsament més profund. Stalin és el meu enemic. Però també Hitler ho és, i Mussolini, i molts d’altres. Avui alimente tan poc odi envers Stalin com cap a Hitler, Franco o el Mikado. Per damunt de tot tracte de comprendre’ls, a fi d’estar millor proveït per a combatre’ls. En termes generals, quan es tracta d’assumptes d’importància històrica, l’odi personal és un sentiment minúscul i menyspreable. No sols degrada, sinó que cega. Però a la llum d’esdeveniments recents en l’àmbit mundial i en l’URSS, fins i tot molts dels meus adversaris estan ja convençuts que jo no estava tan cec; aquelles prediccions meues que semblaven menys probables han resultat correctes.
Aquestes línies d’introducció en la meua defensa són més necessàries doncs que m’aprope a tractar un tema força espinós. He tractat d’oferir una semblança general de Stalin basada en l’observació directa i en un minuciós estudi de la seua biografia. No negue que el retrat resultant és ombrívol i fins i tot sinistre. Però desafie qualsevol que extraga una altra figura més humana d’aquests fets que han escandalitzat la imaginació de la Humanitat en el curs d’aquests darrers anys: les depuracions en massa, les inaudites acusacions, els judicis fantàstics, l’extermini de tota una generació revolucionària i, finalment, les més recents maniobres al camp internacional. Ara em dispose a adduir uns pocs fets prou anòmals, guarnits de certs dubtes i sospites, de la història de com un revolucionari provincià esdevingué dictador d’un gran país. Aquests dubtes i sospites no han arribat fins a mi plenament desenrotllats. Han madurat lentament, i quan me vingueren al cap en un altre temps, els feia a una banda com a producte d’una excessiva desconfiança. Però els judicis de Moscou (que han revelat un infernal eixam d’intrigues, falsificacions, invencions, enverinaments subrepticis i assassinats darrere de la figura del dictador del Kremlin) han projectat una claredat sinistra sobre els anys passats. Aleshores comencí a preguntar-me amb creixent insistència: quina fou l’actuació efectiva de Stalin en l’època de la mort de Lenin? No féu alguna cosa el “deixeble” per a accelerar la mort del seu “mestre”?
Més que ningú, m’adone de 1a monstruositat de tal sospita. Però no puc remeiar-ho, ja que es desprèn de les circumstàncies, dels fets i del caràcter mateix de Stalin. En 1922, l’aprensiu Lenin havia advertit: “Aquest cuiner no prepara més que plats carregats de pebre.” De fet, resultaren més que carregats de pebre, verinosos, i no sols en metàfora, sinó en realitat. Fa dos anys escriguí per primera vegada sobre fets que en el seu temps (1923-24) només conegueren set o vuit persones, a més a més, únicament parcialment. D’aquests persones, a banda de mi, únicament Stalin i Molotov continuen en el món dels vius. Però aquests dos (fins i tot concedint que Molotov estigués entre els iniciats, de tot això no n’estic segur) no tenen motius per a confessar el que diré ara. He d’afegir que tots els fets que conte, tota referència o cita, es pot comprovar consultant publicacions oficials soviètiques o documents que consten en els meus arxius. Tinguí ocasió d’informar de paraula i per escrit davant la comissió del doctor John Dewey que investigà els judicis de Moscou, i mai s’ha impugnat ni un sol dels documents que hi exhibí per centenars.
La iconografia, rica en quantitat (res diem de la seua qualitat), produïda en aquests darrers anys, invariablement presenta Lenin en companyia de Stalin. Ambdós estan asseguts l’un al costat de l’altre, canviant impressions, i també mirades amistoses. La insistència d’aquest motiu, reiterat en pintures, en escultures, en la pantalla, obeeix al desig de fer que la gent oblide el fet que l’últim període de la vida de Lenin estigué ple d’intens antagonisme entre ell i Stalin, que culminà en una total ruptura. Tampoc hi havia aleshores res de personal en l’hostilitat de Lenin envers Stalin. Indubtablement apreciava molt certs trets de caràcter de Stalin, la seua fermesa, la seua perseverança, i fins i tot la seua rudesa i dissimulació, atributs indispensables en la lluita i, per tant, també al quarter general del partit. Però amb el temps, Stalin s’aprofitava cada vegada més de les oportunitats que el seu càrrec li brindava per a reclutar gent que li fos afecta i per a prendre venjança sobre els seus adversaris. En ésser designat en 1919 per a ocupar el Comissariat Popular d’Inspecció, Stalin el convertí gradualment en un instrument de favoritisme i intrigues. Transformà la secretaria general del partit en una font inexhaurible de mercès i prebendes. De la mateixa manera, abusava amb fins personals de la seua condició de membre de l’orgburó i del politburó. En totes les seues accions s’hi podia discernir un mòbil personal. A poc a poc, Lenin es convencé que certes característiques de Stalin, multiplicades per l’aparell polític, eren francament danyoses per al partit. D’aquí sorgí la seua decisió d’apartar Stalin de l’aparell i transformar-lo així en un membre de base del comitè central. En l’URSS d’avui, les lletres que Lenin escrigué llavors són d’allò més “tabú” en matèria de documents. Afortunadament, hi ha diverses d’elles en els meus arxius, en còpia o en fotografia, i algunes ja s’han publicat.
La salut de Lenin empitjorà de sobte cap al final de 1921. El primer accés es presentà al maig de l’any següent. Durant dos mesos no pogué moure’s, ni parlar, ni escriure. A partir de juliol es començà a recuperar lentament. A l’octubre tornà del camp al Kremlin i reprengué les seues tasques. Fou gran la seua sorpresa davant el desenvolupament que observà de burocràcia, arbitrarietat i intrigues de les institucions del partit i del govern. Al desembre obrí el foc contra els procediments de Stalin en matèria de política de nacionalitats, especialment contra els utilitzats en Geòrgia, on l’autoritat del secretari general era objecte d’oberta hostilitat. Es pronuncià en contra de Stalin en la qüestió del monopoli del comerç estranger, i per al pròxim congrés del partit estava preparant amb les seues secretàries un discurs que, segons les seues pròpies paraules, seria “una bomba per a Stalin”. El 23 de gener, amb gran consternació del secretari general, proposà com a projecte organitzar una comissió de control de treballadors que posés límit al poder de la burocràcia. “Parlem francament [escrivia Lenin el 2 de març]; el Comissariat d’Inspecció no gaudeix avui de la més mínima autoritat [...] No hi ha pitjor institució entre les nostres que el Comissariat Popular d’Inspecció...”, i altres coses anàlogues. Al capdavant de la inspecció estava Stalin, el qual comprenia massa bé de qui es parlava en aquell escrit.
A meitat de desembre de 1922, la salut de Lenin tornà a empitjorar. S’hagué de mantenir allunyat de conferències, limitant el seu contacte amb el comitè central a notes i telegrames. Stalin intentà immediatament aprofitar-se d’aquesta situació, ocultant a Lenin bona part de la informació que s’anava concentrant a la secretaria del partit. S’instituïren mesures d’aïllament contra persones de la intimitat de Lenin. Krupskaia féu tot allò que pogué per tal de sostraure el malalt de les jugades hostils de la secretaria. Però Lenin sabia fer un quadro complet de la situació a base de simples indicacions disperses i gairebé imperceptibles. “Preserveu-lo d’inquietuds!”, insistien els metges. Però era més fàcil dir-ho que fer-ho. Encadenat al seu llit, aïllat del món exterior, Lenin estava encès d’alarma i indignació. El seu principal motiu de preocupació era Stalin. La conducta del secretari general es féu més agosarada a mesura que els pronòstics dels doctors sobre la malaltia de Lenin anaven essent menys favorables. En aquells dies, Stalin estava malhumorat, amb la pipa fermament subjecta entre les dents, i una espurna sinistra en els seus groguencs ulls, limitant les seues respostes a un confús grunyit. Veia el seu destí en la balança, i s’havia proposat salvar tots els obstacles. Llavors fou quan es produí el trencament final entre ell i Lenin.
L’antic diplomàtic soviètic Dimitrievski, molt amic de Stalin, parla d’aquest dramàtic episodi tal com es propalà entre els qui estaven al voltant del secretari general:
“Quan Krupskaia, que el tenia fart amb les seues constants molèsties, li trucà per telèfon una vegada més des del camp per a demanar-li una certa informació, Stalin... l’increpà desaforadament. Krupskaia, plorant a llàgrima viva, fou immediatament a queixar-se a Lenin. Els nervis d’aquest, excitats ja fins al límit per les intrigues, no pogueren resistir més. Krupskaia s’afanyà a enviar a Stalin la lletra de ruptura de Lenin... “Però ja coneixes a Valdimir Ilitx [digué Krupskaia amb aire de triomf a Kàmenev]. Mai s’hauria resolt a trencar amb Stalin tota relació personal si no cregués necessari aixafar-lo políticament.”.”
És cert que Krupskaia digué aqueixes paraules, però no “amb aire de triomf”; al contrari, aquella dona tan sincera i sensible estava terriblement espantada i inquieta pel que havia passat. No es “queixà” de Stalin; lluny d’això, en tot allò que pogué tractà d’interposar-se per tal d’amortir el xoc. Però davant les insistents preguntes de Lenin, no pogué deixar de contar-li allò que el secretari general li havia dit, i Stalin havia callat els assumptes més principals. La lletra del trencament, o, millor dit, la nota de breus línies dictades el 6 de març a una taquígrafa de confiança, expressava secament la ruptura de “tota relació personal i de camaraderia amb Stalin”. Aquella nota, l’últim document que sobreviu de Lenin, és al mateix temps el compendi final de les seues relacions amb Stalin. Després sobrevingué l’accés més violent de tots, i la pèrdua de la parla.
Un any després, quan Lenin estava ja embalsamat al seu mausoleu, la responsabilitat de la ruptura, segons deixa apreciar clarament el relat de Dimitrievski, s’atribuí obertament a Krupskaia. Stalin l’acusà d’“intrigar” en contra seu. El famós Iaroslavski, que solia ocupar-se dels encàrrecs tèrbols de Stalin, digué al juliol de 1926, en una reunió del comitè central: “Caigueren tan baix, que s’atreviren a anar a Lenin, malalt, queixant-se que Stalin els havia insultat. Quina vergonya, complicar la política en coses tan importants amb assumptes personals!” El “ells” es refereix a Krupskaia. Aquesta fou venjativament castigada pels greuges que Lenin havia fet a Stalin. Per la seua banda, la viuda em contà la fonda desconfiança que Stalin inspirà a Lenin en l’última època de la seua vida, “Volodia deia: “aqueix [Krupskaia no el citava pel seu nom, sinó que assenyalava amb el cap vers l’habitació de Stalin] no té l’honradesa més elemental, la simple honradesa humana...””
L’anomenat “testament” de Lenin (açò és, el seu últim informe sobre com organitzar la direcció del partit) fou escrit en dues vegades, durant la seua segona malaltia, el 25 de desembre de 1922 i el 4 de gener de 1923. “Stalin, una vegada nomenat secretari general [diu el testament], ha concentrat en les seues mans excessiu poder i no estic segur que sàpiga usar-lo sempre amb suficient prudència.” Deu dies després, aquesta mesurada fórmula li semblà insuficient, i hi afegí en una postdata: “Propose als camarades que vegen el mode d’apartar Stalin d’aquest lloc i col·locar en el seu lloc un altre” que fos “més lleial, més cortès i més considerat envers els camarades, menys capritxós, etc.” Lenin tractava d’expressar el seu judici sobre Stalin del mode més inofensiu possible. Però plantejava el tema d’apartar Stalin del lloc que podria fer-lo poderós.
Després de tot el que havia succeït als mesos precedents, el testament no pogué ésser una sorpresa per a Stalin. No obstant això, el prengué com un terrible afront. Quan llegí per primera vegada el text (que Krupskaia li havia transmès per al proper congrés del partit) en presència del seu secretari Mekhlis, més tard cap polític de l’Exèrcit Roig, i del destacat polític soviètic Sirtsov, que ulteriorment ha desaparegut de l’escena, prorrompé a propòsit de Lenin en un llenguatge tan groller que revelava els seus vertaders sentiments envers el seu “mestre” en aquells dies. Baxanov, un altre antic secretari de Stalin, ha descrit la sessió del comitè central en què Kàmenev féu conèixer el testament: “Una terrible torbació paralitzà tots els presents. Stalin, assegut als escalons de la tribuna presidencial, se sentia insignificant i angoixat. Jo l’observava de prop: malgrat el seu aplom i la seua calma aparent, es veia bé que estava en joc la seua sort...” Radek, que estava al meu costat en aquella memorable sessió, s’inclinà cap a mi per a dir-me: “Ara no s’atreviran a anar contra tu.” Pensava, en dir açò, en els dos passatges de la lletra: un, que em descrivia com “l’home millor dotat de l’actual comitè central”, i un altre, que demanava la substitució de Stalin a causa de la seua rudesa, la seua deslleialtat i la seua propensió a abusar del poder. Jo responguí: “al contrari, ara tractaran d’arribar a l’extrem, i a més com més aviat millor.” En realitat, el testament no sols no encertà a liquidar la lluita interna, que era el desig de Lenin, sinó que més bé l’intensificà fins a la febre. Stalin no podia dubtar ja que el retorn de Lenin a l’activitat suposaria la mort política del secretari general; i inversament, que només la mort de Lenin aclariria el camí a Stalin.
Durant la segona malaltia de Lenin, cap a fins de febrer de 1923, en una reunió dels membres del politburó, Zinòviev, Kàmenev i l’autor d’aquestes línies, Stalin ens informà, abans de sortir de la secretaria, que Lenin l’havia cridat demanant-li un verí. Lenin estava desesperat per la pèrdua de la parla, considerava el seu estat irremeiable, preveia la proximitat d’un altre accés i no tenia confiança en els seus metges, als qui sense esforç sorprenia en contradiccions. El seu cervell funcionava perfectament, i patia d’una manera intolerable. Jo poguí seguir diàriament el curs de la seua malaltia pel nostre metge comú, el doctor Guétier, que era també amic de la nostra família.
-És possible, Fedor Alexandrovitx, que açò siga el final? [li preguntàvem una vegada i una altra la meua dona i jo].
-No pot assegurar-se. Valdimir Ilitx es restablirà probablement. Té una constitució sòlida.
-I les seues facultats mentals?
-Fonamentalment estan intactes. Potser algunes notes puguen perdre quelcom de la seua puresa anterior, però el virtuós ho continuarà essent.
Continuàrem amb aquesta esperança. Però ara em trobava de sobte amb la inesperada novetat que Lenin, que semblava l’autèntica encarnació de l’afany de viure, tractava d’enverinar-se. Com de mal se sentiria per dins!
Recorde com d’enigmàtic, extraordinari i fora de to amb les circumstàncies em semblà el semblant de Stalin. La petició que ens referia era tràgica; i, no obstant això, en la seua cara, com en una màscara, es dibuixava un malsà somriure. No era cosa nova per a nosaltres el desacord entre l’expressió del seu rostre i les seues paraules, però aquella vegada resultava francament insofrible. L’horror del cas augmentava per la reticència de Stalin, que semblava reservar-se la seua opinió sobre el desig de Lenin com esperant a saber el que els altres pensaven; ¿era el seu propòsit captar els matisos de la nostra reacció davant el cas, sense empenyorar res de la seua banda, o tenia certes ocultes idees pròpies...? Veig davant meu al pàl·lid i silenciós Kàmenev, que estimava sincerament Lenin, i a Zinòviev, atordit, com sempre en moments difícils. ¿Estaven ells assabentats de la petició de Lenin des d’abans de començar la reunió, o se l’havia reservada Stalin per a sorprendre els seus aliats del triumvirat al mateix temps que a mi?
-Naturalment, no cal pensar ni tan sols en fer-li cas! [exclamí]. Guétier no ha perdut l’esperança. Lenin pot restablir-se encara.
-Ja li ho he dit [respongué Stalin, no sense un deix de fàstic]. Però no vol atenir-se a raons. El vell està patint. Diu que vol tenir un verí a mà... per a no usar-lo sinó quan estiga convençut que la seua malaltia no té remei.
-De totes maneres, no cal pensar-hi [insistí jo, aquesta vegada recolzat per Zinòviev, segons crec]. Pot cedir a una temptació passatgera i fer un desbarat irrevocable.
-El vell està patint [repetí Stalin, mirant vagament per damunt de nosaltres, i, com abans, procurant no comprometre’s].
Segurament pensava en quelcom paral·lel a la conversa, però no en una consonància com calia amb ella.
És possible, per descomptat, que els esdeveniments posteriors hagen influït en certs detalls dels meus records, encara que, per regla general, he après a confiar en la meua memòria. De totes maneres, aquest episodi és dels que deixen en la consciència, per sempre, una empremta indeleble. A més, en tornar a casa li ho contí a la meua dona fil per randa. I des d’aleshores, sempre que mentalment evoque aquella escena, no puc menys de repetir-me: la conducta de Stalin, tota la seua actitud, era desconcertant i sinistra. Què vol? I per què no deixa la seua careta aqueixa insidiós somriure...? No es votà res, perquè no es tractava d’una conferència formal, però ens separàrem amb la implícita intel·ligència que no es podia pensar ni tan sols en facilitar un verí a Lenin.
Ací sorgeix naturalment la pregunta: com i per què Lenin, que aleshores desconfiava moltíssim de Stalin, es dirigí a ell amb una petició que per la seua índole mateixa pressuposava un grau summe de confiança personal? A penes un mes abans de fer-li aquest encàrrec, Lenin havia escrit la seua despietada postdata al testament. Pocs dies després d’haver-ho fet, trencà amb ell tota relació personal. El mateix Stalin no podia menys d’haver-se plantejat la pregunta de per què es dirigia Lenin a ell i no a un altre qualsevol. La resposta és fàcil. Lenin veia en Stalin a l’únic home que accediria a la seua tràgica pretensió, per estar interessat en fer-ho. Amb el seu infal·lible instint, el malalt s’imaginava allò que estava ocorrent al Kremlin i fora de les seues parets, i el que realment pensava Stalin d’ell. Lenin no tenia necessitat de repassar la llista dels seus camarades per a dir-se que, excepte Stalin, cap d’ells li faria aquell “favor”. Al mateix temps, és possible que tractés de provar-lo, de veure amb quina gelosia era capaç d’aprofitar-se d’aquella oportunitat el cuiner dels plats carregats de pebre. En aquells dies no sols pensava en la mort, sinó també en el destí de partit. El nervi revolucionari de Lenin fou indubtablement l’últim a rendir-se a la ineluctable deïtat.
Essent molt jove, a la presó, Koba solia incitar d’amagat els exaltats caucàsics contra els seus adversaris, donant així origen a baralles i en alguna ocasió fins i tot a un homicidi. A mesura que passaren els anys, perfeccionà la seua tècnica. El totpoderós aparell del partit, combinat amb la màquina totalitària de l’estat, li obriren possibilitats que ni tan sols predecessors seus com ara Cèsar Borja haurien pogut somiar. El despatx en què els inquisidors del GPU practiquen els seus minuciosos interrogatoris està connectat amb un micròfon amb el de Stalin. L’invisible Iossif Djugaixvili, amb la seua pipa a la boca, escolta àvidament el diàleg esbossat per ell mateix, fregant-se les mans i rient sense soroll. Més de deu anys abans dels famosos judicis de Moscou havia confessat a Kàmenev i Dzerzinski, davant una botella de vi, una nit d’estiu, a la galeria d’un balneari estival, que el seu gaudi suprem en la vida era no perdre de vista un enemic, preparar-ho tot amb minuciositat, venjar-se sense compassió, i anar-se’n a dormir satisfet. Més tard es venjà a costa de tota una generació de bolxevics! No hi ha per què tornar ací a la tramoia dels judicis de Moscou. La sentència que se’ls imposà al seu dia fou alhora autoritzada i definitiva. Però si es vol comprendre el vertader Stalin i la seua conducta durant el període de la malaltia i mort de Lenin, cal fer llum sobre certs episodis de l’última audiència representada al març de 1938.
A la banqueta dels acusats ocupava un lloc especial Herny Iagoda, que havia treballat en la Txeca i en el GPU durant setze anys, primer com a ajudant principal i després com a cap, sempre en íntim contacte amb el secretari general en qualitat d’auxiliar de màxima confiança en la lluita d’aquest contra l’oposició. El sistema de confessions de crims mai comesos és obra de Iagoda, si no creació seua. En 1933, Stalin recompensà Iagoda amb l’Ordre de Lenin; en 1935, l’elevà al rang de comissari general de defensa de l’estat, açò és, cap de la policia política, dos dies tan sols després d’haver estat elevat l’intel·ligent Tukhatxevski a la dignitat de mariscal de l’Exèrcit Roig. En la persona de Iagoda s’elevà una nul·litat que tots coneixien i menyspreaven. Els vells revolucionaris deuen haver intercanviat mirades d’indignació. Fins i tot en el condescendent politburó féu hom intenció d’oposar-s’hi. Però algun secret lligava Stalin amb Iagoda, segons sembla, amb caràcter permanent. El misteriós vincle fou revelat també misteriosament. Durant la gran “purga”, Stalin decidí liquidar així mateix el seu còmplice, que sabia massa. A l’abril de 1938, Iagoda fou arrestat. Com sempre, Stalin assegurava així diversos avantatges suplementaris: per la promesa d’un perdó, Iagoda es declarava en la vista culpable personal de crims que la murmuració havia atribuït a Stalin. Naturalment, la promesa no es complí. Iagoda fou executat, per a provar així millor que Stalin és irreconciliable en matèria de llei i de moral.
Però en aquell judici es feren públiques circumstàncies summament aclaridores. D’acord amb el testimoni del seu secretari i confident, Bulnanov, Iagoda tenia una caixa especial de verins, de la qual extreia sempre que calia preciosos flasconets que confiava als seus agents amb instruccions apropiades. El cap del GPU, antic farmacèutic, s’interessava en gran manera pels verins. Tenia a la seua disposició diversos toxicòlegs, per als quals organitzà un laboratori especial, proveint-los de mitjans sense límit ni control. És, per descomptat, impossible que Iagoda pogués muntar tal empresa per a les seues pròpies necessitats personals. Lluny d’això, en aquella ocasió, com en altres, estava exercint les seues funcions oficials. Com a enverinador, era simplement instrumentum regni, com el vell Locusta a la cort de Neró, amb la diferència que havia sobrepassat en molt al seu ignorant predecessor en matèria de tècnica!
Junt a Iagoda, en la banqueta dels acusats, s’asseien quatre metges del Kremlin, acusats de la mort de Màxim Gorki i de dos ministres del govern soviètic. “Confesse que [...] receptí medicaments inadequats per a la malaltia del cas...” Així, “Jo fui el responsable de la mort prematura de Màxim Gorki i de Kuibistxev”. Durant els dies de la vista, amb el seu fons bàsic de falsedat, les acusacions, com les confessions d’haver enverinat l’ancià i xacrós escriptor, em semblaven fantasmagòriques. Informació posterior i una anàlisi més detinguda de les circumstàncies, m’induïren a canviar d’opinió. No tot en les actuacions era mentida. Hi havia enverinats i enverinadors. No tots els enverinadors estaven en la banqueta dels acusats. L’enverinador principal dirigia l’audiència per telèfon.
Gorki mai fou conspirador ni polític. Era un vell bondadós, defensor de l’agreujat, un protestant sentimental. Tal fou el seu paper durant els primers dies de la Revolució d’Octubre. En el curs dels dos primers plans quinquennals, la fam, el descontentament i les repressions assoliren el límit màxim. Els cortesans protestaren. Fins i tot protestà l’esposa de Stalin, Al·liluieva. En aquella atmosfera, Gorki constituïa una seriosa amenaça. Mantenia correspondència amb escriptors europeus, era visitat per estrangers, els oprimits es queixaven a ell, i l’escriptor, per la seua banda, modelava l’opinió pública. Però el més important és que hauria estat impossible obtenir la seua aquiescència a l’extermini, que llavors es preparava, dels antics bolxevics, als qui havia conegut íntimament durant molts anys. La protesta pública de Gorki contra les trampes hauria trencat immediatament l’encant hipnòtic de la justícia de Stalin davant els ulls de tot el món.
No hi havia manera de fer-li romandre callat. I menys possible encara era detenir-lo, desterrar-lo o afusellar-lo. La idea d’accelerar la liquidació del malalt Gorki per mitjà de Iagoda, “sense sang”, degué semblar a l’amo del Kremlin l’única manera de sortir d’aquella situació. La ment de Stalin està constituïda de tal manera que tals decisions se li ocorren per impacte de reflexos. En haver acceptat l’encàrrec, Iagoda es confià als seus metges “particulars”. No aventurava res. Negar-se, d’acord amb les pròpies paraules del doctor Levin, “hauria conjurat la ruïna per a mi i per a la meua família”. A més, “no hi ha mode d’escapar de Iagoda. És un home que no es deté davant res. Vos trobaria encara que vos amagàreu davall terra”. Però, ¿per què no es queixaren els poderosos i respectats metges del Kremlin als membres del govern, als qui tots ells coneixien per ésser pacients seus? Només entre la clientela del doctor Levin figuraven vint-i-quatre funcionaris de la màxima categoria, fins i tot membres del politburó i del Consell de Comissaris del Poble. La resposta és que el doctor Levin, com qualsevol que visqués al Kremlin o als seus voltants, sabia perfectament a qui servia Iagoda. El doctor Levin se sotmeté a Iagoda perquè no tenia poder per a resistir a Stalin.
Quant al descontent de Gorki, els seus desitjos d’anar a l’estranger, la negativa de Stalin a facilitar-li un passaport perquè sortís del país..., tot això era conegut a Moscou per tothom, i constituïa el tema de murmuració general. Les sospites que Stalin havia ajudat d’alguna manera a les forces destructives de la Naturalesa brollaren immediatament després de la mort del gran escriptor. Una tasca concomitant del judici contra Iagoda era esvair tals sospites respecte a Stalin. D’ací les repetides declaracions de Iagoda, els metges i els altres acusats que Gorki era “íntim amic de Stalin”, “persona de confiança”, “stalinista”, enterament conforme amb la política del “líder”, i que parlava “amb entusiasme excepcional” de la missió de Stalin. Si només una meitat de tot allò hagués estat veritat, Iagoda no s’hauria atrevit a matar Gorki, i menys s’hauria arriscat a confiar tal projecte a un metge del Kremlin, que l’hauria pogut enfonsar només telefonant a Stalin.
Ací hi ha un simple “detall” extret d’una sola causa. Hi hagueren diversos i moltíssims “detalls”. Tots ells portaven la marca inesborrable de Stalin. La feina és bàsicament seua. Al mateix temps que fa passejos pel seu despatx, analitza minuciosament plans per a reduir a qualsevol que li disguste al grau màxim d’humiliació, per a forjar denúncies contra els seus més acostats per a trair-se del mode més horrible a si mateix. Per al que resisteix, malgrat tot, sempre queda una fioleta. Només Iagoda ha desaparegut: la seua caixa de verins perdura.
En el judici de 1938, Stalin acusa Bukharin, com de passada, d’haver preparat en 1918 un atemptat contra la vida de Lenin. El càndid i fogós Bukharin venerava Lenin, l’estimava com un xiquet ama a sa mare, i quan atrevidament polemitzava amb ell no ho feia sinó de genolls. Bukharin, “blanc com la cera”, per a usar l’expressió del mateix Lenin, no tenia ni podia tenir designis d’ambició personal. Si en aquells temps algú hagués vaticinat que arribaria una ocasió en què Bukharin es veiés acusat d’atemptar contra la vida de Lenin, cada un de nosaltres, i Lenin el primer, s’hauria llençat a riure, aconsellant portar semblant profeta a un manicomi. Per què, doncs, recorregué Stalin a una acusació tan notòriament absurda? El més probable és que aquesta fos la seua resposta a les sospites de Bukharin, imprudentment expressades, amb referència al mateix Stalin. En general, totes les acusacions estan tallades pel mateix patró. Els elements bàsics dels paranys de Stalin no són productes de la pura fantasia; es deriven de la realitat; majoritàriament, de les accions i designis del mateix cap de cuina amic del pebre. El mateix “reflex de Stalin” ofensiu-defensiu, tan clarament revelat en el cas de la mort de Gorki, desenrotllà tota la seua intensitat en la qüestió de la mort de Lenin també. En el primer episodi, Iagoda pagà amb la vida; en el segon, Bukharin.
M’imagine el curs dels fets aproximadament com segueix: Lenin demanà un verí a finals de febrer de 1923. A principis de març estava de nou paralític. El pronòstic facultatiu fou aleshores reservadament desfavorable. Sentint-se més segur, Stalin començà a procedir com si Lenin ja no visqués. Però el malalt el defraudà. El seu vigorós organisme, sostingut per la seua voluntat inflexible, s’imposà. Cap a l’hivern, Lenin començà a millorar lentament, a caminar amb més llibertat d’una banda a l’altra; escoltava la lectura i ell mateix llegia; la parla es reafirmava. El parer dels metges era cada vegada més falaguer. El restabliment de Lenin no hauria pogut impedir, naturalment, que la revolució quedés suplantada per la reacció burocràtica. Krupskaia tenia bons motius per a dir l’any 1926: “Si Volodia fos viu, estaria empresonat.”
Per al mateix Stalin no es tractava del curs general dels successos, sinó del seu propi destí; o se les arreglava per a convertir-se aquell mateix dia en senyor de l’aparell polític, i en conseqüència del partit i del país, o acabaria exercint un paper de tercer ordre per a la resta de la seua vida. Stalin anava darrere del poder, íntegre, a costa del que fos. Ja el tenia gairebé en els seus mans. La meta estava pròxima, però el perill que Lenin significava guanyava encara més terreny. En aquell moment Stalin resolgué indubtablement que era hora d’actuar sense dilació. Per tot arreu tenia còmplices la sort dels quals penjava de la seua pròpia. Al seu costat estava el farmacèutic Iagoda. No sé de cert si Stalin envià a Lenin el verí amb la insinuació que els metges havien perdut tota esperança que es guarís, o si féu ús de mètodes més directes; però estic convençut que Stalin no hauria pogut esperar passivament quan el seu destí penjava d’un fil i la decisió no requeria més que un lleu gest per la seua banda.
Poc de temps després de mitjan de gener de 1924, sortí vers Sukhum, en el Caucas, amb idea d’alliberar-me d’una pertinaç i misteriosa infecció, l’índole de la qual segueix encara essent un misteri per als meus metges: la notícia de la mort de Lenin m’agafà de camí. Segons una versió difosa, jo perdí autoritat per no haver estat present als funerals de Lenin. Aquesta explicació a penes pot prendre’s en consideració. Però el fet de la meua absència en les cerimònies fúnebres despertà en molts dels meus amics serioses sospites. En la lletra del meu fill major, que llavors tenia divuit anys, hi havia una nota de juvenil desencant: havia d’haver estat a qualsevol preu! També eren aqueixes les meues intencions. El telegrama xifrat relatiu a la mort de Lenin ens trobà a la meua dona i a mi a l’estació ferroviària de Tbilisi. Immediatament envií una nota en xifra per fil directe al Kremlin: “Crec necessari la meua tornada a Moscou. Quan són els funerals?” La resposta de Moscou trigà cosa d’una hora. “Els funerals se celebraran el dissabte. No podràs tornar a temps. El politburó opina que, en vista del teu estat de salut, has de seguir fins a Sukhum. Stalin.” No pensí que fos pertinent sol·licitar que s’ajornés la cerimònia per la meua causa. Però en Sukhum, prostrat entre llençols a la galeria d’un sanatori, m’assabentí que el funeral s’havia ajornat fins al diumenge. Les circumstàncies relacionades amb el primer assenyalament i la ulterior demora de la data de l’enterrament són tan confuses que no poden aclarir-se en unes línies. Stalin maniobrà, enganyant no sols a mi, pel que sembla, sinó també els seus aliats del triumvirat. A diferència de Zinòviev, que en tot considerava l’aspecte de la seua eficàcia immediata com a agitació, Stalin es guiava en les seues arriscades maniobres per mòbils no tangibles. És possible que pensés en la possibilitat que jo associés la defunció de Lenin amb la conversa de l’any anterior a propòsit del verí, preguntés als metges si podia haver hagut enverinament i sol·licités una autòpsia especial. Era, doncs, molt millor en tots sentits mantenir-me lluny fins que embalsamaren el cadàver, cremaren les vísceres i ja no fos possible un examen ulterior inspirat en tals sospites.
Quan preguntí als metges de Moscou quina fou la causa immediata de la mort de Lenin, que aquells no esperaven, no encertaren a explicar-se-la. No molestí Krupskaia, que m’havia escrit una lletra molt afectuosa a Sukhum, amb preguntes sobre el particular. No reprenguí relacions personals amb Zinòviev i Kàmenev fins a dos anys després, quan ells trencaren amb Stalin. Evidentment, evitaren qualsevol conversa a propòsit de la defunció de Lenin, contestant-me amb monosíl·labs i sense sostenir la mirada. Sabien quelcom, o només tenien sospites? De totes maneres, havien estat en tan íntim tracte amb Stalin durant els tres anys precedents que no podien menys de sentir-se cohibits per la idea que caigués sobre ells també una ombra de recel.
{Davant el fèretre de Lenin, Stalin llegí, escrit sobre una fulla de paper, el seu jurament de fidelitat als manaments del seu mestre, redactat en l’estil de les homilies que havia estudiat en el seminari teològic de Tbilisi. Aquest jurament fou, en l’època, a penes notat; avui en dia, està en tots els manuals escolars, ha reemplaçat els Deu Manaments.}
Els noms de Neró i de Cèsar Borja s’han esmentat més d’una vegada amb motiu dels “judicis de Moscou” i dels últims esdeveniments internacionals. Ja que s’han evocat aquests vells espectres, em sembla pertinent parlar ací d’un súper Neró i un súper Borja, perquè els crims d’aquella època semblen modestos, quasi ingenus, en comparació amb les gestes dels nostres temps. No obstant això, és possible discernir un significat històric més profund en analogies purament personals. Els costums del decadent Imperi Romà es formaren durant la transició de l’esclavitud a la servitud, del paganisme al cristianisme. L’època del Renaixement marcà la transició de la societat feudal a la societat burgesa, del catolicisme al protestantisme i al liberalisme. En ambdós casos, la moralitat antiga s’extingí abans que la nova es formés.
Ara també vivim en una època de trànsit d’un sistema a un altre, en una època de màxima crisi social, que va acompanyada, com sempre, d’una crisi moral. Allò vell s’ha commogut fins en els seus fonaments. La novetat a penes ha començat a emergir. Quan el sostre s’ha desprès, i s’han desencaixat portes i finestres, la casa no abriga, i és dur viure-hi. Avui bufen violentes ràfegues per tot el nostre planeta. Tots els tradicionals principis de moral estan cada vegada pitjor, no sols aquells que emanen de Stalin.
No obstant això, una explicació històrica no és una justificació. Neró fou també un producte de la seua època; però quan perí es destruïren les seues estàtues, i el seu nom fou esborrat de totes parts. La venjança de la Història és més terrible que la del més poderós secretari general. M’atrevisc a dir que açò és consolador.