LLETRA A FARREL DOBBS
10 de gener de 1940
Benvolgut amic:
En l’article que he enviat a Wright per a traduir-lo no hi mencione en absolut dos assumptes:
Primer, el conservadorisme burocràtic. Voldria discutir un poc amb vostè sobre això. El conservadorisme burocràtic, com a tendència política, representa els interessos materials d’un determinat estrat social, el de la privilegiada burocràcia obrera en el capitalisme, especialment en els règims imperialistes i en mesura incomparablement major en l’URSS. Seria fantàstic, per no dir estúpid, pretendre que el “conservadorisme burocràtic” de la majoria té arrels d’aquest tipus. Per tant, ja que en aquest cas el conservadorisme i el burocratisme no tenen un origen social, han de basar-se en trets caracterològics d’alguns líders. A vegades, passen coses així. Però, com explicar en aquest cas la formació d’una fracció? És una selecció d’individus conservadors? Tenim, ací, una explicació psicològica, no política. Si admetem (i jo personalment no ho admet) que, per exemple, Cannon té tendències burocràtiques, la majoria que el recolza ha de fer-ho, tanmateix aqueix tret del seu caràcter, i no a causa d’això. Açò vol dir que el problema de les bases socials del debat de fraccions encara no ha estat abordat pels líders de la minoria.
Segon, per tal de comprometre la meua “defensa” de Cannon, diuen que defensí sense raó a Molinier. Puc cometre faltes polítiques i personals. Però, malgrat d’això, l’argument no és molt profund. Mai recolzí les falses teories de Molinier. Es tractava simplement d’una qüestió de caràcter; brutalitat, manca de disciplina i els seus negocis privats. Alguns camarades, entre ells Vereecken, insistiren en la immediata expulsió de Molinier. Jo insistí en el fet que era preferible que l’organització intentés sotmetre Molinier a la disciplina. Però, quan en 1934 Molinier intentà substituir el programa del partit per “quatre consignes”, i creà un periòdic sobre aqueixa base, jo estiguí entre els que proposaren l’expulsió. És una llarga història. Es pot ésser de distinta opinió sobre la meua conducta pacient amb Molinier, però em guiava, naturalment, per l’interés de l’educació del partit i no pels interessos personals de Molinier; algunes de les nostres seccions han heretat el verí de la Komintern, i abusen de les expulsions i les escissions, o intenten fer-ho. En el cas de Molinier i d’alguns camarades nord-americans (Field, Weisbord i alguns altres) jo estava a favor d’una actitud més pacient. En alguns casos he tingut raó, en altres m’he equivocat. Però no em penedisc en absolut d’haver adoptat sempre l’actitud més pacient possible cap a les figures dubtoses del moviment. Mai els “defensí” formant un bloc o a costa dels principis. Si algú proposa, per exemple, expulsar el camarada Burnham, m’oposaré enèrgicament. Però, al mateix temps, mantindré la necessitat de dirigir una lluita ideològica sense treva contra les seues concepcions antimarxistes.
Fraternalment,
Lev Trotski
Coyoacán, D. F.