UNA OPOSICIÓ PETIT BURGESA EN EL SOCIALIST WORKERS PARTY
(15 desembre 1939)
Índex:
Escepticisme teòric i eclecticisme
L’ABC del materialisme dialèctic
La guerra entre Finlàndia i l’URSS
Cal anomenar les coses pel seu vertader nom. Ara que les posicions de les dues faccions en lluita s’han decantat amb tota claredat, hem de dir que la tendència minoritària del Comitè Nacional està realitzant una política típicament petit burgesa. Com tots els grups petit burgesos dins dels moviments socialistes, aquesta oposició actual es caracteritza per: una actitud desdenyosa envers la teoria i una tendència a l’eclecticisme: manca de respecte per la tradició de la seua pròpia organització; inquietud per la “independència” personal a costa de la veritat objectiva; nerviosisme en compte de coherència; disposició a saltar d’una posició a una altra; falta de comprensió del centralisme revolucionari i hostilitat envers ell, i, finalment, inclinació a substituir la disciplina del partit per relacions personals i de colla. Naturalment, no tots els membres de l’oposició presenten totes aquestes característiques amb la mateixa intensitat. Però, com ocorre sempre en un bloc bigarrat, el matís l’imposen els que estan més lluny del marxisme i de la política proletària. Ens trobem davant d’un debat seriós i perllongat. No intente exhaurir el tema en aquest article, però vull subratllar les característiques generals del problema.
Escepticisme teòric i eclecticisme
Els camarades Burnham i Shachtman han publicat, en el número de gener de 1939 de New International un llarg article titulat “Intel·lectuals en retirada”. L’article, àdhuc contenint moltes idees correctes i observacions polítiques adequades, patia un defecte fonamental. Com es tractava de polemitzar amb oponents que es consideren a si mateixos (sense raons suficients) com “teòrics”, els autors no cregueren necessari tractar el problema en termes teòrics. Era absolutament necessari explicar per què els intel·lectuals “radicals” americans accepten el marxisme sense la dialèctica (un rellotge a què li falta un moll). La raó és senzilla. En cap altre país s’ha rebutjat tant la lluita de classes com en la terra de les “oportunitats il·limitades”. El rebuig de les contradiccions socials com a força motora del desenvolupament social porta, en el camp del pensament teòric, al rebuig de la dialèctica com a lògica de les contradiccions. Igual que es considera possible en el terreny polític que tot el món es convença que un programa “just” és correcte a través del pensament intel·ligent i igual que es creu possible la reconstrucció social per mitjà de mesures “racionals”, en l’esfera teòrica es considera que la lògica aristotèlica, portada al nivell del sentit comú, és prou per a resoldre tots els problemes.
El pragmatisme, barreja d’empirisme i racionalisme, és la filosofia nacional dels EEUU. La metodologia teòrica de Max Eastman no és molt diferent de la metodologia de la societat des del punt de vista de Henry Ford (ambdós contemplen la societat des del punt de vista d’un enginyer, Eastman, platònicament). Històricament, l’actual actitud de desdeny envers la dialèctica s’explica simplement perquè els avis i besàvies d’Eastman i companyia no necessitaren aplicar la dialèctica en la pràctica per a conquistar territoris i fer-se rics. Però els temps han canviat i la filosofia pragmàtica, com el mateix sistema capitalista americà, ha entrat en crisi. Els autors de l’article no mostren, perquè no serien capaços ni tenen interès en això, les connexions internes entre la filosofia i el desenvolupament material de la societat i explicarem clarament per què.
“Els autors d’aquest article (escriuen sobre si mateixos) difereixen profundament en la seua apreciació de la teoria general del materialisme dialèctic, perquè mentre un l’accepta, l’altre la rebutja... No hi ha gens anòmal en aquesta situació. El pensament teòric sempre està relacionat, d’una manera o d’una altra, amb la pràctica, però aquesta relació no és directa ni immediata; i, com hem assenyalat abans, els éssers humans són inconseqüents força sovint. Des del punt de vista de cadascun de nosaltres, l’altre pateix aquesta inconseqüència entre la seua “teoria filosòfica” i la seua pràctica política, cosa que ens ha de portar inevitablement, algunes vegades, a desacords polítics concrets decisius. Però açò no ha succeït fins al present, ni cap dels dos ha pogut demostrar que l’acord o desacord en el nivell més abstracte de les doctrines del materialisme dialèctic afecte necessàriament els assumptes polítics d’avui o de demà (i els partits, les lluites i els programes polítics es basen precisament en aquests assumptes concrets). Ambdós esperem que amb el temps estarem cada vegada més d’acord en les qüestions més abstractes. De moment, allò que ens preocupa és el feixisme, la guerra i l’atur.”
Què significa aquest raonament tan sorprenent? Quan “certes persones” utilitzen un mètode roí “a vegades” arriben a conclusions correctes, mentre que si altres utilitzen un mètode adequat “amb certa freqüència” arriben a conclusions incorrectes... per tant, el mètode no té major importància. Ja meditarem sobre el mètode quan tinguem més temps lliure, però no ara que tenim altres coses que fer. Imaginem la reacció d’un treballador que es queixa al seu capatàs que les seues ferramentes són roïnes i rep la següent resposta: “Amb males ferramentes es pot fer un bon treball, i hi ha molta gent que amb ferramentes bones només és capaç d’espatllar el material”. Molt em tem que aquest treballador contestaria al seu capatàs amb una frase poc acadèmica. Un treballador ha d’enfrontar-se amb materials durs, que li ofereixen resistència, i per això aprecia les bones ferramentes, mentre que un intel·lectual petit burgés (ai!) es conforma d’utilitzar com “ferramentes” observacions vagues i generalitzacions superficials, perquè té assumptes més importants al cap.
Pretendre que cada membre del partit s’ocupe personalment de la filosofia de la dialèctica és una pedanteria sense sentit. Però un treballador que s’ha fet en l’escola de la lluita de classes té, gràcies a la seua pròpia experiència, una predisposició al pensament dialèctic. Tot i desconeixent el terme, accepta ràpidament l’essencial del mètode i les seues conclusions. Amb un petit burgés passa el contrari. Naturalment, hi ha petit burgesos alineats orgànicament amb els treballadors, que han arribat a una perspectiva proletària gràcies a una revolució interior. Però són una minoria insignificant. El problema és diferent amb la petita burgesia amb preparació acadèmica. Els seus prejudicis han adquirit forma definitiva en l’escola. Com més èxit han tingut en acumular coneixement (útil o no), sense l’ajuda de la dialèctica, més capaços es creuen de caminar per la vida sense ella. En realitat, utilitzen la dialèctica només per a polir, esmolar o verificar els seus instruments d’anàlisi, o per a trencar amb l’estret cercle de les seues relacions personals. Però quan han d’enfrontar-se amb fets importants, se senten perduts i recauen ràpidament en les seues formes de pensar petitburgeses.
Apel·lar a la “inconsistència” com a justificació per a un treball sense principis teòrics, significa que hom és molt poc fiable com a marxista. La inconseqüència no és accidental, i en política no se l’ha de considerar únicament com un símptoma individual. Generalment, la inconseqüència compleix una funció social. Hi ha agrupacions socials que no poden ésser conseqüents. Els elements petit burgesos que no han pogut desembarassar-se de les seues tendències petitburgeses es troben, en un partit de treballadors, sistemàticament impulsats a establir compromisos teòrics amb la seua pròpia consciència.
A l’actitud del camarada Shachtman envers el mètode dialèctic, tal com l’ha manifestat en el paràgraf citat abans, no se la pot denominar més que com a escepticisme eclèctic. És evident que Shachtman ha contret aqueixa actitud entre els intel·lectuals petit burgesos que consideren adequades totes les formes d’escepticisme, i no en l’escola de Marx.
L’article em sorprengué tant que escriguí immediatament al camarada Shachtman: “Acabe de llegir l’article que escriu junt amb Burnham sobre els intel·lectuals. Té coses excel·lents. No obstant, la part sobre dialèctica és el pitjor colp que vostè personalment, com a editor de New International, ha pogut donar-li a la teoria marxista. El camarada Burnham diu: “no reconec la dialèctica”. És sincer i tots hem de reconèixer-ho. Però vostè diu: “jo reconec la dialèctica, però no importa: això no té la menor importància”. Rellija el que ha escrit. Aqueixes frases produiran moltíssima confusió entre els lectors de New International i són el millor regal que podíem fer-los als Eastman de totes les espècies. Molt bé! Pense parlar-ne públicament”.
Escriguí aquesta lletra el 20 de gener, diversos mesos abans d’aquesta discussió. Shachtman no em contestà fins al 5 de març, dient que no entenia per què havia armat tant d’enrenou. El 9 de març, li responguí en els termes següents: “No refuse la possibilitat de col·laborar amb els antidialèctics, però sí que crec que és perillós escriure junts un article en què la dialèctica exerceix, o hauria d’exercir, un paper molt important. La polèmica té lloc en dos plans: polític i teòric. Estic d’acord amb la seua postura política. Però la seua argumentació teòrica és insuficient: es deté just en el moment en què hauria de començar a ésser agressiva. La tasca consisteix en demostrar que els seus errors (en tant que errors teòrics) es deriven de la seua incapacitat i la seua manca de ganes de pensar les coses a través de la dialèctica. Podem complir aquesta tasca amb un èxit pedagògic molt important. Però en compte de fer això, vostè afirma que la dialèctica és un assumpte personal i que hom pot ésser molt bona persona sense creure en ella”. Aliant-se en “aquest” tema amb l’antidialèctic Burnham, Shachtman es priva a si mateix de la possibilitat de demostrar per què Eastman, Hook i tants d’altres comencen per oposar-se filosòficament a la dialèctica i acaben lluitant políticament contra la revolució socialista. No obstant, aquest és el quid de la qüestió.
La discussió política actual en el partit a confirmat els meus temors en mesura molt major del que esperava, o més exactament, temia. L’escepticisme metodològic de Shachtman ha fornit els seus tristos fruits en la discussió sobre la naturalesa de l’estat soviètic. Començà Burnham, fa algun temps, amb la construcció, de forma purament empírica, basant-se en les seues impressions immediates, d’un estat ni proletari ni burgès, liquidant tota la teoria marxista de l’estat com a òrgan del domini de classe. Shachtman, inesperadament, adoptà una postura evasiva: “Hem d’estudiar l’assumpte més profundament, ja veurem...”, a més, Shachtman està d’acord amb Burnham que la definició sociològica de l’URSS no té cap rellevància per a les nostres “tasques polítiques immediates”. Permeta’m el lector referir-me novament al que ambdós escriuen sobre la dialèctica. Burnham no l’accepta, Shachtman diu acceptar-la.... però el miracle de la inconseqüència els permet arribar a conclusions polítiques comunes. L’actitud d’ambdós envers la naturalesa de l’estat soviètic reprodueix fil per randa la seua actitud envers la dialèctica.
En ambdós casos, Burnham porta la veu cantant. Açò no és sorprenent, perquè ell posseeix un mètode (el pragmatisme), mentre Shachtman no en té cap. Es limita a adaptar-se a Burnham. Encara que no vol assumir la responsabilitat de l’antimarxisme de Burnham, no defensa les seues concepcions dels atacs al marxisme de Burnham en el terreny de la filosofia ni en el de la sociologia. En ambdós casos, Burnham apareix com un pragmàtic i Shachtman com un eclèctic. Aquest paral·lelisme de les concepcions de Burnham i Shachtman en dos plans diferents de pensament i sobre dues qüestions d’importància primordial, té el gran avantatge que obrirà els ulls inclús als camarades que no tenen cap experiència en el discurs purament teòric. El mètode de pensament pot ésser dialèctic o vulgar, conscient o inconscient, però existeix i es dóna a conèixer pels seus resultats.
Al Gener passat escoltàvem dir als nostres autors: “Però açò no ha succeït fins al moment, ni cap de nosaltres ha pogut demostrar que l’acord o desacord en el nivell abstracte de la doctrina dialèctica afecte els problemes polítics concrets d’avui o de demà...” Ja ens ho han demostrat! A penes han passat uns mesos i hem pogut comprovar com la seua actitud enfront d’una “abstracció” com el materialisme dialèctic es manifesta clarament en la seua actitud envers l’estat soviètic.
Cal
afirmar que la diferència entre ambdues qüestions és
prou important, però que és política i no
teòrica. En ambdós casos, Burnham i Shachtman s’uneixen
sobre la base del rebuig i semirefús de la dialèctica.
Però en el primer, la seua unió es dirigia contra els
oponents del partit proletari. En el segon, s’enfronten amb la
fracció marxista del seu propi partit. Per dir-ho així,
el front d’operacions ha canviat, però l’arma
continua essent la mateixa.
És veritat que la gent és incoherent sovint. No obstant, la consciència humana tendeix cap a una certa homogeneïtat. La filosofia i la lògica han de basar-se en aquesta homogeneïtat i no en la incoherència, és a dir, en la falta d’homogeneïtat. Burnham no reconeix la dialèctica, però la dialèctica el reconeix, s’estén sobre ell. Shachtman creu que la dialèctica no té importància per a les conclusions polítiques, però podem veure en les conclusions polítiques de Shachtman els deplorables efectes de la seua actitud desdenyosa cap a la dialèctica. Inclourem aquest exemple en els llibres de text del materialisme dialèctic.
L’any passat em visità un jove professor anglès d’economia política, simpatitzant de la IV Internacional. Durant la nostra conversa sobre les vies per a arribar al socialisme, s’expressà de sobte amb el típic utilitarisme anglès, com haurien pogut fer-ho Keynes i altres: “Cal determinar una meta econòmica concreta, escollir els mètodes més raonables per tal d’asolir-la”. Li fiu notar: “Veig que és vostè un adversari de la dialèctica”. Em contestà, sorprès: “En efecte, no la trobe útil en absolut”. “No obstant, li responguí, la dialèctica m’ha permès determinar la categoria de pensament filosòfic a què pertany vostè, només per unes quantes observacions que ha fet sobre problemes econòmics; només açò hauria de demostrar-li que la dialèctica té algun valor”. Encara que el meu visitant no havia dit ni una paraula sobre això, estic segur que aquest professor antidialèctic opina que l’URSS no és un estat obrer, que els mètodes de la nostra organització són roïns, etc. És possible determinar el tipus general de pensament d’una persona sobre les bases de les seues opinions sobre problemes concrets i també és possible predir aproximadament, coneixent el seu tipus general de pensament, com abordarà un individu una qüestió pràctica determinada. Aquest és l’incomparable valor pedagògic del mètode dialèctic.
L’ABC del materialisme dialèctic
Escèptics gangrenosos com Souvarine diuen que “ni se sap” el que és la dialèctica. I hi ha “marxistes” que s’inclinen respectuosament davant de Souvarine i pretenen aprendre d’ell. I aqueixos “marxistes” no sols fan el seu cau al Modern Monthly. Malauradament hi ha un corrent souvarinista en l’actual oposició del SWP. Cal prevenir els joves camarades: atenció amb aqueixa infecció maligna!
La dialèctica no és ficció ni misticisme, sinó una ciència del pensament, en tant que intenta arribar a la comprensió dels problemes més complicats i profunds, superant les limitacions dels assumptes de la vida diària. La dialèctica i la lògica formal serven la mateixa relació que les altes matemàtiques i les matemàtiques elementals.
Intentaré extractar ací allò de substancial del problema de forma força esquemàtica. L’aristotelisme lògic del sil·logisme simple comença amb la proposició que “A” és igual a “A”. Aquest postulat s’accepta com a axioma per a multitud de pràctiques humanes i generalitzacions elementals. Però, en realitat, “A” no és igual a “A”. Basta de posar-se ulleres per a adonar-se’n. Però, pot objectar algú, la qüestió no és la grandària o la forma de les lletres, ja que només són símbols de quantitats iguals, per exemple, d’una lliura de sucre. L’objecci6n dóna en el clau: precisament, perquè una lliura de sucre mai és igual a una altra lliura de sucre: hi ha una escala subtil de variacions entre ambdues. Se’ns pot objectar novament: però una lliura de sucre és igual a si mateixa. Tampoc és cert: tots els cossos canvien constantment de pes, grandària, color, etc., no romanen mai immutables. Un sofista respondria que una lliura de sucre és igual a si mateixa “en un moment determinat”. Fent a una banda la dubtosa validesa pràctica de semblant “axioma”, aquest argument no és en realitat una crítica teòrica. Com concebem el terme “moment”? Si és un interval infinitesimal de temps, en aqueix petit espai la lliura de sucre patirà algun canvi. O és el “moment” una abstracció matemàtica, és a dir, zero temps? Però tot existeix en el temps; la mateixa existència és un procés de transformació ininterromput; el temps és, en conseqüència, l’element fonamental de l’existència. Així l’axioma “A és igual a A” significa que una cosa és igual a si mateixa si no canvia, és a dir, si no existeix.
A primera vista, podria semblar que aquestes subtileses són inútils. En realitat, són d’importància definitiva. L’axioma “A és igual a A”, sembla, d’una banda, la base de tot el nostre coneixement, i per una altra, la font de tots els nostres errors. Usar l’axioma “A és igual a A” impunement és possible únicament dins de certs límits. Podem admetre certs canvis quantitatius i presumir que “A és igual a A”. Aquest és el cas del comprador i el venedor d’una lliura de sucre. Fins fa poc consideràvem de la mateixa manera el poder adquisitiu del dòlar. Però, una vegada traspassats certs límits, els canvis quantitatius poden arribar a ésser qualitatius. Una lliura de sucre sotmesa a l’acció de l’aigua o del querosè deixa d’ésser una lliura de sucre. Determinar en quin moment el canvi quantitatiu esdevé en qualitatiu és una de les tasques més importants i difícils del coneixement, incloent-hi la sociologia.
Tot obrer sap que és impossible fer dos objectes totalment iguals. En l’elaboració de coixinets cònics, els cons pateixen una certa desviació que, no obstant, no ha de traspassar certs límits (a açò se l’anomena tolerància). Però, si compleixen les normes de la tolerància, els cons són considerats iguals. Quan se sobrepassa la tolerància, la quantitat esdevé qualitat: en altres paraules, els coixinets seran inferiors o totalment inservibles.
El nostre pensament científic és només una part de la nostra pràctica, que inclou també tècniques. També existeix “tolerància” per als conceptes, tolerància establida no per la lògica formal basada en l’axioma “A és igual a A”, sinó per la lògica dialèctica basada en l’axioma que tot està canviant sempre. El “sentit comú” es caracteritza per excedir sistemàticament la tolerància dialèctica.
El pensament vulgar utilitza conceptes com ara capitalisme, moral, llibertat, estat obrer, etc., com a abstraccions fixes, pressuposant que capitalisme és igual a capitalisme, moral a moral, etc. El pensament dialèctic analitza totes les coses i tots els fenòmens en el seu canvi continu, determinat sota quines condicions materials es produeix el canvi crític, després del qual “A” deixa d’ésser “A”, un estat obrer deixa d’ésser un estat obrer.
El vici fonamental del pensament vulgar rau en què desitja conformar-se amb imatges no teòriques d’una realitat que consisteix en moviment perpetu. El pensament dialèctic dóna als conceptes, mitjançant aproximacions successives, correccions, concrecions, riquesa de contingut i flexibilitat: m’atreviria a dir que els dóna una suculència que els apropa molt als fenòmens vius. No parlem de capitalisme en general, sinó d’un determinat capitalisme en un determinat nivell de desenvolupament. No parlem d’estat obrer, sinó d’un estat obrer donat, en un país endarrerit i amb un entorn imperialista, etc.
La relació entre el pensament dialèctic i el pensament comú és semblant a la d’una pel·lícula amb una fotografia. La pel·lícula no proscriu la fotografia, sinó que les combina en sèries segons les lleis del moviment. La dialèctica no nega la validesa del sil·logisme, però ens ensenya a combinar els sil·logismes de manera que ens porten el més prop possible de la comprensió d’una realitat eternament canviant. Hegel establí en la seua Lògica una sèrie de lleis: canvi de la quantitat en qualitat, desenvolupament a través de les contradiccions, conflicte entre forma i contingut, interrupció de la continuïtat, canvi de possibilitat en inevitabilitat, etc., que són tan importants per al pensament teòric com el sil·logisme simple per a tasques més elementals.
Hegel escrigué abans que Darwin i abans que Marx. Gràcies al gran impuls que la Revolució Francesa donà al pensament, Hegel anticipà el moviment general de la ciència. Però com només era una anticipació, malgrat que era obra d’un geni, rebé de Hegel un caràcter idealista. Hegel considerà ombres ideològiques com si fossen la realitat última, acabada. Marx demostrà que el moviment d’aqueixes ombres no era sinó el reflex del moviment de cossos materials.
Anomenem “materialista” la nostra dialèctica perquè està basada no en el cel ni en el nostre “lliure albir”, sinó en la realitat objectiva, en la naturalesa. La consciència sorgeix de la inconsciència, la psicologia de la fisiologia, el món orgànic de l’inorgànic, el sistema solar de les nebuloses. En totes les anelles d’aquesta cadena, els canvis quantitatius esdevingueren salts qualitatius. El nostre pensament, incloent-hi el pensament dialèctic, no és sinó una forma d’expressió d’aquest món canviant. En aquest sistema no hi ha lloc per a Déu, ni el destí, ni l’ànima immortal, ni per a normes, lleis ni morals eternes. El pensament dialèctic que ha sorgit de la naturalesa dialèctica del món, posseeix conseqüentment un caràcter totalment materialista.
El darwinisme, que explica l’evolució de les espècies per mitjà de “salts qualitatius”, fou el major triomf de la dialèctica en el camp de les ciències naturals. Un altre gran triomf fou el descobriment de la taula de pesos atòmics dels elements químics i dels processos de transformació d’un element en un altre.
Lligat molt de prop amb aquest problema de la transformaci6n està el problema de la classificació, tan important en les ciències naturals com en les socials. El sistema de Linné (segle XIX), basat en la immutabilitat de les espècies, es limitava a la descripció i classificació de les plantes d’acord amb les seues característiques externes. El període infantil de la botànica és anàleg al període infantil de la lògica, perquè les formes del nostre pensament evolucionen com totes les coses vives. Només el rebuig definitiu de la idea de les espècies fixes, només l’estudi de la història de l’evolució de les plantes i de la seua anatomia ens proporciona les bases per a una classificació realment científica.
Marx,
que, al contrari de Darwin, era conscientment dialèctic,
descobrí les bases per a la classificació científica
de les societats humanes en el desenvolupament de les seues forces
productives, i de l’estructura de les seues relacions de
propietat, que constitueixen l’anatomia de la societat. El
marxisme substituí la classificació vulgar de les
societats i els estats, que encara avui preval en les nostres
universitats, per una classificació materialista dialèctica.
Només per mitjà del mètode de Marx és
possible determinar correctament el concepte d’estat obrer i el
moment de la seua caiguda.
Tot açò, fins on ens és
possible veure, no conté res d’“escolàstic”
o de “metafísic”, com afirmen els ignorants
contumaços. La lògica dialèctica expressa la
llei del moviment en el pensament científic contemporani. Al
contrari, la lluita contra el materialisme dialèctic expressa
un passat distant, el conservadorisme de la petita burgesia,
l’estufament dels universitaris rutinaris... i un poquet de fe
en l’altra vida.
La definició de l’URSS que ha donat el camarada Burnham, “ni estat obrer ni estat burgés”, és totalment negativa, desgranada de la cadena del desenvolupament històric, penjant en l’aire, sense ni un mica d’anàlisi sociològica i representa una capitulació vergonyosa enfront del pragmatisme davant d’un fenomen històric contradictori.
Si Burnham hagués estat un materialista dialèctic hauria intentat respondre a aquestes preguntes: l) Quin és l’origen històric de l’URSS? 2) Quins canvis ha sofert aquest estat durant la seua existència? 3) Representen aquests canvis un “salt qualitatiu”? És a dir, donen lloc a una nova dominació de classe històricament necessària? La resposta a aquestes preguntes hauria portat Burnham a l’única conclusió possible: l’URSS és encara un estat obrer degenerat.
La dialèctica no és una vareta màgica que resol tots els problemes. No reemplaça l’anàlisi científica concreta. Però porta aqueixa anàlisi pel camí adequat, protegint-la d’errar estèrilment pels deserts del subjectivisme i de l’escolasticisme.
Bruno R situa tant a l’URSS com al feixisme sota el qualificatiu de “col·lectivisme burocràtic” perquè l’URSS, Itàlia i Alemanya estan regides per burocràcies; en l’un i l’altre lloc hi ha planificació; en un cas s’ha acabat amb la propietat privada, en l’altre se la limita, etc. Construeix d’aquesta manera, sobre les bases d’una semblança relativa, de certes característiques externes, amb diferent origen, amb diferent pes específic i diferent significat de classe, una identitat fonamental de règims socials, en el mateix esperit que els professors burgesos que construeixen categories com “economia dirigida”, “estat centralitzat”, sense tenir en compte la naturalesa de classe de l’un i l’altre. Bruno R i els seus seguidors, o, semiseguidors com Burnham, es queden, en el millor dels casos, al nivell de les classificacions de Linné, cosa que únicament seria comprensible si haguessen viscut abans que Hegel, Darwin o Marx.
Encara pitjors i potser més perillosos són aqueixos escèptics que mantenen la tesi que el caràcter de classe de l’URSS “no ve al cas” i que la direcció de la nostra política ha d’estar determinada pel “caràcter de la guerra”. Com si la guerra fos una substància suprasocial independent: com si el caràcter de la guerra no estigués determinat pel caràcter de les classes dominants, és a dir, pel mateix factor social que determina el caràcter de l’estat. És sorprenent com obliden aquests camarades l’ABC del marxisme al més lleu bufit dels esdeveniments!
No és sorprenent que els teòrics de l’oposició, que rebutgen el pensament dialèctic, capitulen lamentablement davant del problema del caràcter contradictori de la naturalesa de l’URSS. No obstant, la contradicció entre les bases socials assentades per la revolució i el caràcter de la casta dominant sorgida de la degeneració de la revolució, no és únicament un fet històric irrefutable; és, sobre tot, una força motora. Ens basem en aqueixa contradicció per a lluitar contra la burocràcia. I alguns ultraesquerrans han assolit ja la cima de l’absurd, afirmant que cal sacrificar l’estructura social de l’URSS per a destruir l’oligarquia! No sospiten ni tan sols que l’URSS, a falta de l’estructura social fundada per la Revolució d’Octubre, seria purament i simple un règim feixista.
Burnham dirà, probablement, que com a evolucionista, està tan interessat en l’evolució de les formes socials com nosaltres, els dialèctics. No s’ho neguem. Després de Darwin, tota persona educada s’ha autodenominat “evolucionista”. Però un vertader evolucionista ha d’aplicar la idea d’evolució a les seues pròpies formes de pensament. La lògica elemental, nascuda en un període en què la idea d’evolució no existia encara, és insuficient, evidentment, per a analitzar els processos evolutius. La lògica hegeliana és la lògica de l’evolució. Però no hem d’oblidar que el concepte d’evolució ha estat totalment tergiversat i emmascarat pels professors universitaris i els escriptors liberals que l’han identificat amb “progrés pacífic”. Aquell que ha arribat a comprendre que l’evolució es produeix a través de la lluita d’antagonistes; que una lenta acumulació de canvis acaba per trencar la vella petxina i produeix, després d’una catàstrofe, una revolució; aquell que ha aprés a aplicar al seu propi pensament les lleis de l’evolució, aqueix és un dialèctic, quelcom completament diferent dels evolucionistes vulgars. L’entrenament dialèctic de la forma de pensar, tan necessari a un revolucionari com els exercicis de dits per a un pianista, exigeix enfocar tots els problemes com a processos, i no com a categories immutables. Al contrari, els evolucionistes vulgars es limiten a reconèixer que hi ha evolució en determinats camps, i es conformen d’enfocar tots els altres assumptes per mitjà de les banalitats que els proporciona el “sentit comú”.
El liberal nord-americà, resignat amb la idea que l’URSS existeix, o més exactament, que existeix la burocràcia de Moscou, creu, o almenys creia abans del pacte germanosoviètic, que el règim soviètic, en el seu conjunt, és “quelcom progressiu”, que les repugnants conseqüències de la burocràcia (“bo, les té, naturalment!”) s’anirien evaporant a poc a poc i que així quedaria assegurat el pacífic i indolor “progrés”.
Un radical petitburgès s’assembla a un liberal “progressista” en què considera l’URSS com un tot, sense tenir en compte la seua dinàmica interna ni les seues contradiccions. Quan Stalin pactà amb Hitler, envaí Polònia i després Finlàndia, els radicals vulgars es sentiren triomfar: estava provada la identitat entre els mètodes del feixisme i del stalinisme! No obstant, ensopegaren amb la primera dificultat quan les noves autoritats invitaren la població dels països envaïts a expropiar als grans terratinents i capitalistes: no havien previst aquesta possibilitat en absolut! Però les mesures socials revolucionàries portades a terme per via burocràticomilitar no modificaren en absolut la nostra definició dialèctica de l’URSS com a estat obrer degenerat, sinó que la corroboraren incontrovertiblement. Però en compte d’utilitzar aquest triomf del marxisme per a perseverar en l’agitació, l’oposició petitburgesa comença a cridar, amb una falta de sentit vertaderament criminal, que els esdeveniments han refutat els nostres pronòstics, que les nostres velles fórmules no són aplicables, ja que són necessàries noves paraules. Quines paraules? No ho han decidit encara.
Comencem amb filosofia i seguim amb sociologia. Ha quedat clar que en ambdues esferes, un dels líders de l’oposició ha pres una postura antimarxista i l’altre una posició eclèctica. En abordar el camp polític, en concret la qüestió de la defensa de l’URSS, ens espera una gran sorpresa.
L’oposició ha descobert que la nostra fórmula “defensa incondicional de l’URSS”, la fórmula del nostre programa, és “vaga, abstracta i passada de moda”. (!?) Malauradament, no expliquen sota què “condicions” estan disposats a defensar les conquistes de la revolució. A fi de donar una mica de sentit a la seua “nova fórmula”, l’oposició intenta presentar les coses com si fins ara haguéssem estat defensant “incondicionalment” la política internacional del govern del Kremlin, amb el seu Exèrcit Roig i la GPU. Una tergiversació total! En realitat, des de fa molt de temps, especialment des que proclamàrem obertament la necessitat de derrocar l’oligarquia del Kremlin per mitjà de la insurrecció, no defensem la política internacional de Moscou. Una política errònia no sols mutila les tasques necessàries, sinó que ens obliga a veure el nostre passat davall una llum falsa.
En l’article del New International citat abans, Burnham i Shachtman qualificaren correctament al grup d’intel·lectuals desil·lusionats “Lliga de les Esperances Perdudes”, i es pregunten una vegada i una altra quina seria la posició d’aquesta lamentable Lliga en cas de guerra entre un país capitalista i la Unió Soviètica. “Aprofitem, no obstant, aquesta oportunitat, escriuen, per a demanar a Hook, Eastman i Lyons, una declaració sense ambigüitats sobre la seua postura en el cas que Hitler, Japó (o potser Anglaterra) atacaren l’URSS...” Burnham i Shachtman no estableixen cap “condició”, no especifiquen cap circumstància “concreta”, i al mateix temps demanen una declaració “sense ambigüitats”. “... Què farà la Lliga (de les Esperances Perdudes)? S’abstindrà de fer una declaració o es declararà neutral?”, continuen; “en poques paraules, estan per la defensa de l’URSS sense tenir en compte i malgrat el règim stalinista?” (el subratllat és meu). Una cita meravellosa! Però si això és precisament el que diu el nostre programa! Burnham i Shachtman, al gener de 1939, estaven a favor de la defensa incondicional de l’URSS i la definien correctament: “caiga qui caiga i malgrat el règim stalinista”. I l’article està escrit en un moment en què l’experiència de la revolució espanyola encara no havia acabat. El camarada Cannon està en la veritat quan afirma que el comportament del stalinisme a Espanya fou incomparablement més criminal que a Polònia o Finlàndia. En el primer cas, la burocràcia fou el botxí d’una revolució socialista. En el segon, impulsà la revolució socialista per mètodes burocràtics. ¿Per què Burnham i Shachtman es passen de sobte a la “Lliga de les Esperances Perdudes”? Per què? No podem considerar les superabstractes referències de Shachtman a “els esdeveniments concrets” com una explicació suficient. Però no és difícil trobar-la. La participació del Kremlin en la guerra espanyola estava recolzada pels demòcrates burgesos de tot el món. La intervenció de Stalin a Polònia i Finlàndia ensopega amb l’oposició fanàtica d’aquests mateixos demòcrates. Tanmateix les seues pomposes declaracions, l’oposició no és sinó un reflex, dins del Socialist Workers Party, de l’“esquerra” petitburgesa. Aquest és, malauradament, un fet incontrovertible.
“Els nostres subjectes”, escriuen Burnham i Shachtman sobre la Lliga de les Esperances Perdudes, “se senten molt orgullosos perquè creuen que estan contribuint amb quelcom ‘nou’, que estan “reelaborant a la llum de noves experiències”, que “no són dogmàtics” (conservadors?, L. T.) que es neguen a reexaminar els seus “supòsits bàsics”, etc. Quina decepció més patètica! Cap d’ells ha tret a la llum fets, ni donat cap explicació nova al present o al futur?”. Sorprenent cita! ¿No hauria d’afegir personalment un nou capítol a aquest article, “Intel·lectuals en retirada”? Oferisc la meua col·laboració al camarada Shachtman.
¿Com és possible que individus excel·lents com Burnham i Shachtman, incondicionals de la causa del proletariat, puguen espantar-se d’uns senyors tan poc terrorífics com els de la Lliga de les Esperances Perdudes? En el pla purament teòric, l’explicació és que Burnham utilitza un mètode incorrecte, i que Shachtman el menysprea. El mètode correcte no sols facilita arribar a conclusions correctes, sinó que, mitjançant l’encast de cada nova conclusió amb les anteriors en una cadena consecutiva, ens facilita el record. Si les conclusions polítiques es construeixen empíricament, si la incoherència es considera com una espècie d’avantatge, es reemplaça sistemàticament el marxisme per l’impressionisme (tan característic dels intel·lectuals petitburgesos). Cada nou esdeveniment agafa desprevinguts els impressionistes empírics, els fa oblidar allò que ells mateixos escrigueren ahir, i els consumeix el desig de trobar noves fórmules, abans que noves idees se’ls passen pel cap.
La guerra entre Finlàndia i l’URSS
La resolució de l’oposició sobre la qüestió de la guerra entre Finlàndia i l’URSS és un document que podria haver estat signat pels bordiguistes, Vereecken, Sneevliet, Fenner Brockway, Marceau Pivert, i gent d’aqueixa mena, però mai per bolxevics-leninistes. Basada exclusivament en característiques de la burocràcia soviètica i en el mer fet de la “invasió”, no té el menor contingut social. Situa Finlàndia i l’URSS al mateix nivell i “condemna, rebutja i s’oposa a ambdós governs i els seus exèrcits”. De sobte, com notant que quelcom no està en ordre, la declaració canvia completament de sentit i sense cap connexió amb el text anterior, afegeix: Des d’aquesta perspectiva, la IV Internacional han de tenir en compte (!), naturalment (com de meravellós és aquest “naturalment”!), que a Finlàndia i en l’URSS hi ha diferents sistemes econòmics”. Cada paraula és una perla d’inapreciable valor. Per circumstàncies “concretes”, els nostres amants d’allò “concret” entenen els fets militars, les modes de les masses i, en tercer lloc, els diferents règims econòmics. La declaració no fa cap llum sobre com han d’ésser “tingudes en compte” cada una d’aquestes circumstàncies “concretes”. Si s’oposa de la mateixa manera a ambdós governs i els seus exèrcits, ¿com “té en compte” les diferències en la situació militar i en els règims socials? Definitivament, no entenem res.
Per tal de castigar els stalinistes del seu crim, la resolució, com tots els demòcrates petitburgesos de tots els llocs, a penes menciona que l’Exèrcit Roig expropia els grans terratinents finlandesos i introdueix el control obrer en la indústria, preparant així l’expropiació dels capitalistes.
Demà, els stalinistes estrangularan els treballadors finlandesos. Però ara estan donant (estan obligats a donar) un fort impuls a la lluita de classes en la seua forma més nítida. Els líders de l’oposició construeixen la seua política sobre abstraccions democràtiques i nobles sentiments, no sobre el que en realitat està passant a Finlàndia.
Sembla que la guerra entre Finlàndia i l’URSS està començant a transformar-se en una guerra civil, en la que els petits camperols i els treballadors recolzen l’Exèrcit Roig, mentre l’Exèrcit finlandès defensa els interessos dels propietaris, la burocràcia sindical conservadora i els imperialistes anglosaxons. Les esperances que desperta l’Exèrcit Roig entre els finlandesos pobres seran una il·lusió, a menys que es produïsca la revolució internacional: la col·laboració de l’Exèrcit Roig amb els desposseïts serà només temporal: el Kremlin girarà de seguida les seues armes contra els treballadors i camperols finlandesos. Sabem ja tot açò i ho diem, perquè servisca de lliçó. Però en aquesta guerra civil “concreta” que s’està produint a Finlàndia, ¿quina posició “concreta” han de prendre els partisans “concrets” de la IV Internacional? Si lluitaren en Espanya en el camp republicà, tot i que els stalinistes estaven estrangulant la revolució socialista, està clar que a Finlàndia han de recolzar els stalinistes que estan promovent l’expropiació dels capitalistes.
Els nostres innovadors cobreixen les esquerdes de la seua posició amb frases violentes. Anomenen “imperialista” la política de l’URSS. Açò enriqueix notablement la ciència! A partir d’ara, anomenarem imperialisme tant la política exterior d’expansió del capital com la política exterior d’exterminació del capital. Açò ajudarà molt a l’aclariment i educació dels treballadors! Però és que, simultàniament, el Kremlin recolza la política d’expansió financera d’Alemanya! (cridarà, posem per cas, l’impulsiu Stanley). Aquesta objecció es basa en la substitució del nostre problema per un altre, en la dissolució d’allò concret en l’abstracte (un error corrent en el pensament vulgar).
Si demà Hitler es veiés obligat a enviar armes als indis insurrectes, ¿haurien d’oposar-se els treballadors a aquesta acció concreta per mitjà de vagues o sabotatge? Al contrari, haurien d’assegurar-se que els revolucionaris reberen les armes com més aviat millor. Espere que Stanley veja açò clar. Però aquest exemple és completament hipotètic. L’he usat per a exposar que inclús un govern feixista, basat en el capital financer, pot veure’s obligat, sota determinades circumstàncies, a recolzar un moviment revolucionari nacional (per a intentar estrangular-lo l’endemà). Hitler, davall cap circumstància, recolzaria un moviment proletari a França. Però el Kremlin es veu obligat avui (i és un fet real, no una hipòtesi) a recolzar un moviment social revolucionari a Finlàndia (encara que demà intente estrangular-lo políticament). Denominar “imperialisme” un moviment social revolucionari donat, només pel fet que siga provocat, mutilat i estrangulat pel Kremlin indica simplement una gran pobresa teòrica i política.
Cal afegir que aquesta tergiversació del concepte “imperialisme” no és ni tan sols nova. En el moment actual, no sols els demòcrates, la burgesia de tots els països capitalistes qualifica d’imperialista la política soviètica. Les seues intencions estan molt clares: ocultar la contradicció social entre l’expansió capitalista i la soviètica, ocultar el problema de la propietat, i ajudar d’aquesta manera a l’autèntic imperialisme. ¿Quines són les intencions de Shachtman i els altres? No ho saben ni ells mateixos. La seua innovació terminològica, objectivament, els aparta dels marxistes de la IV Internacional i els apropa als “demòcrates”. També aquesta circumstància testifica l’extrema sensibilitat de l’oposició a l’opinió pública petitburgesa.
S’escolta cada vegada amb major freqüència entre els membres de l’oposició que la qüestió russa no té major importància en si mateixa; que l’important ara és canviar el règim intern del partit. Canvi de règim significa canvi en la direcció, o, més concretament, eliminar Cannon i els seus col·laboradors més pròxims dels llocs directius. Però aquests clamors demostren que la tendència cap a una lluita contra “la facció de Cannon” és força anterior als “fets concrets” amb els que pretenen justificar el seu canvi de postura. Al mateix temps, aquestes veus ens recorden altres grups d’oposició de temps passats: i als que (com Vereecken, Sneevliet, Molinier i tants altres) han fet ús de la “qüestió organitzativa” quan començaven a sentir que no tenien qüestions de principi en què basar la seua oposició. Per molt desagradable que semble recordar ací aquests precedents, no podem passar-los per alt.
No seria correcte, no obstant, pensar que el recurs a la “qüestió organitzativa” és una simple “maniobra” del debat de faccions. No: els membres de l’oposició senten, en el fons de si mateixos, encara que de manera confusa, que el debat implica no sols “la qüestió russa”, sinó l’enfocament polític general, incloent-hi els mètodes que utilitzem per a construir el partit. I açò és veritat, en cert sentit.
Jo
mateix he intentat demostrar abans que el problema implica no sols la
qüestió russa, sinó els mètodes de
pensament dels membres de l’oposició, mètodes que
tenen les seues arrels socials. L’oposició està
sota la influència dels estats d’ànim i
tendències de la petita burgesia. Aquest és,
essencialment, el problema general.
Hem vist amb claredat suficient com les idees de Burnham (pragmàtiques) i les de Shachtman (eclèctiques) estaven davall la influència ideològica d’una altra classe. No hem citat altres líders, com el camarada Abern, perquè no participen, per regla general, en discussions sobre qüestions de principis, limitant-se al pla de la “qüestió organitzativa”. Açò no significa, no obstant, que Abern no tinga importància. Al contrari: podem dir que Burnham i Shachtman són els “aficionats” de l’oposició, mentre que Abern és el vertader professional. Abern, i només ell, té un grup tradicional d’adeptes, sorgit del vell Partit Comunista i que ha romàs unit en els primers temps d’existència independent de l’Oposició d’Esquerra. Tots aquells que, posteriorment, han anat assumint distintes raons per a la crítica o el descontentament, s’hi han adherit.
Qualsevol debat fraccional seriós en el partit és, en última anàlisi, un reflex de la lluita de classes. Des del principi, la majoria aclarí la dependència ideològica de l’oposició de la democràcia petitburgesa. L’oposició, per contra, precisament pel seu caràcter petitburgès, no cercà mai les arrels socials de la posició dels seus oponents.
L’oposició inicià un seriós debat de fraccions que està paralitzant el partit en un moment crític. Per a justificar aquesta lluita serien necessàries raons molt profundes i molt serioses. Per a un marxista, només pot tractar-se de raons de classe. Abans de començar aquesta lluita aferrissada, els líders de l’oposició haurien d’haver-se preguntat: quina influència no-proletària es reflecteix en la majoria del Comitè Nacional? Almenys, l’oposició hauria d’haver intentat una anàlisi de classe de les divergències. Però només són capaços de veure “conservadorisme”, “errors”, “mètodes inadequats” i altres deficiències tècniques, psicològiques o intel·lectuals. L’oposició no s’interessa per la naturalesa de classe de la fracció contrària, al igual que no li interessa la naturalesa de classe de l’URSS. Aquest fet és ja suficient per a demostrar el caràcter petitburgès de l’oposició, amb la seua mica de pedanteria acadèmica i d’impressionisme periodístic.
Per tal de comprendre quina classe o estrats es reflecteixen en la lluita de fraccions, cal estudiar històricament a ambdós. Els membres de l’oposició que afirmen que la lluita actual “no té res a veure” amb anteriors debats de fracció, no fan sinó demostrar novament la seua actitud superficial envers el seu propi partit. El nucli fonamental de l’oposició és el mateix que fa anys s’agrupà al voltant de Muste i Spector. El nucli fonamental de la majoria és el mateix que aleshores s’agrupà entorn de Cannon. Dels líders, només Burnham i Shachtman han saltat d’un camp a l’altre. Però aquests salts, per molt importants que siguen, no modifiquen el caràcter fonamental dels grups. No entraré en la descripció del desenvolupament històric de la lluita. El lector pot informar-se en l’excel·lent article de J. Hansen, “Mètodes organitzatius i principis polítics”.
Si fem a una banda tot allò que hi ha de personal, accidental i episòdic, no hi ha dubte que la lluita més constant ha estat la del camarada Abern contra el camarada Cannon. En aquesta lluita, Abern representa un grup propagandístic, de composició petitburgesa, unit per vells lligams personals, gairebé una família. Cannon representa el partit proletari en procés de formació. La raó històrica (independentment dels errors i equivocacions que s’hagen pogut cometre) està del costat de Cannon.
Quan els representants de l’oposició s’escaroten i criden que “la direcció està en fallida”, “els esdeveniments ens han agafat desprevinguts”, “hem de canviar de consignes”, sense haver-ho pensat abans seriosament, apareixen fonamentalment com a traïdors al partit. Podem explicar aquesta deplorable actitud per la por i la irritació del vell cercle propagandístic del partit davant de les nostres noves tasques i de la nostra nova organització. Els lligams personals i sentimentals no volen cedir davant del sentit del deure i la disciplina. El partit, en aquest moment, ha de trencar les antigues relacions de colla i dissoldre els millors elements del passat propagandístic en el partit proletari. Cal desenvolupar el sentit del deure envers el partit fins al punt que ningú s’atrevisca a dir: “El fons del problema no és la qüestió russa, sinó que ens sentiríem més còmodes sota la direcció d’Abern que davall la de Cannon.”
Personalment, no he arribat a aquesta conclusió ahir. L’he manifestada centenars de vegades en converses amb membres del grup d’Abern. He emfatitzat invariablement el caràcter petitburgès del grup. He proposat repetidament transformar-los de militants en simpatitzants, en vista de la seua incapacitat per a reclutar nous membres per al partit entre els treballadors. Però les converses, lletres i consells no han servit per a res, perquè la gent rares vegades aprèn de l’experiència aliena. L’antagonisme entre les dues capes del partit i entre els dos períodes del seu desenvolupament ha sortit a la superfície i ha provocat aquesta aferrissada lluita de fraccions. No em queda sinó donar la meua opinió, clarament i definitiva, a la secció americana i a la IV Internacional en general. “L’amistat és l’amistat però el deure és el deure”, diu un proverbi rus.
Finalment, podem preguntar-nos, si l’oposició és una tendència petitburgesa, significa açò que la unitat és impossible? ¿Com reconciliar la tendència petitburgesa amb el proletariat? Però fer així la pregunta és antidialèctic i, per tant, fals. En la discussió actual, l’oposició ha mostrat clarament les seues característiques petitburgeses. Però açò no significa que l’oposició no tinga a més altres característiques. La majoria dels membres de l’oposició són profundament partidaris de la causa del proletariat i són, a més a més, capaços d’aprendre. Encara que avui estiguen lligats a un medi petitburgès, demà poden aliar-se al proletariat. Els inconsistents, poden esdevenir més consistents per mitjà de l’experiència. Quan el partit compte amb milers de treballadors, fins als professionals del fraccionalisme es podran reeducar en l’esperit de la disciplina proletària. Però cal donar-los temps. Per tant, la proposta del camarada Cannon de no barrejar en la discussió amenaces de divisió, expulsions, etc., és perfectament correcta i adequada.
Ha de quedar clar, com a mínim, que si la totalitat del partit prengués el camí de l’oposició, podria quedar completament destruït. L’actual oposició és incapaç de proporcionar-li una direcció marxista. La majoria del Comitè Nacional expressa més consistentment, profundament i seriosa les missions del proletariat que no la minoria. Precisament perquè la majoria no té interès en menar la lluita cap a l’escissió, triomfaran les idees correctes. Tampoc els elements sans de l’oposició desitgen una escissió, l’experiència del passat ha demostrat molt clarament que els diferents tipus de grups que s’han separat de la IV Internacional s’han condemnat a si mateixos a l’esterilitat i la descomposició. Per tant, és possible enfrontar-se sense temor al pròxim congrés del partit. Ell refusarà les innovacions antimarxistes de l’oposició i reforçarà la unitat.
15 de desembre de 1939.