LLETRA OBERTA AL CAMARADA BURNHAM
7 de gener de 1940
Índex:
És lògic identificar la lògica amb la religió?
Que no està el revolucionari obligat a lluitar contra la religió?
La dialèctica de la present discussió
“Ciència” contra marxisme i “experiments” contra el programa.
La dialèctica i el senyor Dies
“Qüestions polítiques concretes”
Confusionisme teòric i abstencionisme polític
La petita burgesia i el centralisme
Benvolgut camarada:
M’han informat que, davant del meu article sobre l’oposició petit burgesa, vostè ha reaccionat dient que no vol discutir amb mi sobre dialèctica, sinó sobre “qüestions concretes”. “Deixí d’elucubrar sobre religió fa molt de temps”, afegí vostè irònicament. Escoltí una vegada a Max Eastman fer la mateixa afirmació.
És lògic identificar la lògica amb la religió?
Segons
el meu parer, açò significa simplement que vostè
inclou la dialèctica de Marx, Engels i Lenin en l’esfera
de la religió. Què significa açò? La
dialèctica, permeta’m recalcar-ho una vegada més,
és la lògica de l’evolució. La lògica
indispensable per a totes les esferes del coneixement humà, el
mateix que el magatzem d’una fàbrica proporciona
instruments per a tots els departaments. ¿Si no considera la
lògica en general com un prejudici religiós (encara que
siga lleig el dir-ho, els contradictoris escrits de l’oposició
inclinen hom cada vegada més a aqueixa lamentable idea), quina
lògica accepta vostè? Conec només dos sistemes
lògics dignes d’atenció: la lògica
d’Aristòtil (lògica formal) i la lògica de
Hegel (la dialèctica). La lògica aristotèlica
part de la immutabilitat dels objectes i els fenòmens. El
pensament científic de la nostra època estudia els
fenòmens en origen, canvi i desintegració. ¿Afirma
vostè que el progrés de les ciències,
incloent-hi el darwinisme, el marxisme, la física i la química
modernes, no té res a veure amb un canvi en l’estructura
del nostre pensament, la nostra forma de pensar? Amb d’altres
paraules, ¿manté vostè que, en un món on
tot canvia, només el sil·logisme roman, etern i
immutable? L’Evangeli segons Sant Joan comença amb
aquestes paraules: “En el principi, era el Verb”, és
a dir, en el principi era la Raó o el Verb (raó
expressada en paraules, és a dir, el sil·logisme). Per
a Sant Joan, el sil·logisme és un dels pseudònims
literaris de Déu. Si vostè considera que el sil·logisme
és immutable, no té origen ni desenvolupament, el
sil·logisme és per a vostè producte de la
revelació divina. Però si reconeix vostè que les
formes del pensament lògic es desenvolupen en el nostre procés
d’adaptació a la naturalesa, faça el favor de
dir-nos qui, seguint Aristòtil, ha analitzat i sistematitzat
el progrés consegüent de la lògica. Fins que no
aclarisca vostè aquest punt em prendré la llibertat
d’afirmar que identificar la lògica (dialèctica)
amb la religió indica superficialitat i un profund
desconeixement dels problemes bàsics del pensament humà.
Que no està el revolucionari obligat a lluitar contra la religió?
Imaginem,
no obstant, que la seua insinuació més que presumptuosa
és correcta. Açò no li dóna cap
avantatge. La religió, espere que estiga d’acord amb mi,
distreu l’atenció del coneixement correcte a la ficció,
i de la lluita per una vida millor a falses esperances en el Més
Enllà. La religió és l’opi del poble. Qui
no lluita contra la religió no mereix el nom de revolucionari.
¿Com justifica vostè la seua renúncia a lluitar
contra la dialèctica, si és una varietat de la religió?
Fa molt de temps que deixà vostè de preocupar-se pel tema de la religió, diu vostè. Però deixà de fer-ho per vostè mateix només; i, a més de vostè, hi ha altres éssers al món. Uns pocs més. Nosaltres, els revolucionaris; mai deixem de preocupar-nos del problema de la religió, ja que la nostra tasca consisteix en emancipar de la influència de la religió no sols a nosaltres mateixos, sinó també les masses. Si la dialèctica és una religió, ¿com no lluita vostè contra la difusió d’aqueix opi dins del seu propi partit?
O pretén vostè insinuar que la religió no té importància política? ¿Que és possible ésser religiós i alhora un comunista coherent i un lluitador revolucionari? Difícilment afirmarà vostè cosa tan temerària. Naturalment mantenim l’actitud més considerada del món envers els prejudicis religiosos d’un treballador de la rereguarda no conscient. Si desitja lluitar pel nostre programa, li admetem com a membre del partit; però, al mateix temps, el partit tractarà persistentment d’educar-lo en els principis del materialisme i l’ateisme. Si està d’acord amb açò, ¿com es nega vostè a lluitar contra la “religió” que professen els membres del seu partit que, a mon entendre, més s’interessen en qüestions teòriques? Òbviament ha oblidat vostè l’aspecte més important de la qüestió.
Entre la burgesia educada hi ha molta gent que ha trencat amb la religió, però el seu ateisme és només per al seu consum privat: serven els seus pensaments per a si mateixos, però en públic solen mantenir que és bo que el poble siga religiós. ¿És possible que vostè mantinga aquest punt de vista cap al seu propi partit? ¿És possible que açò explique la seua negació a discutir amb nosaltres els fonaments filosòfics del marxisme? Si és així, davall el seu desdeny per la dialèctica s’amaga un to de menyspreu cap al partit.
Per favor, estalvie’s dir que he basat els meus arguments en una frase dita en una conversa privada i que no ha rebutjat públicament el materialisme dialèctic. No és veritat. La seua desafortunada frase m’ha servit només d’exemple. Almenys en una ocasió vostè s’ha negat a acceptar, per diverses raons, la doctrina que constitueix la base teòrica del nostre programa. Açò ho sap tot el món en el partit. En l’article “Intel·lectuals en retirada”, escrit per vostè en col·laboració amb Shachtman i publicat a l’òrgan teòric del partit, afirma vostè categòricament que refusa el materialisme dialèctic. No té el partit dret a saber per què? Vostè assumeix de fet que en la IV Internacional un editor d’un òrgan teòric pot reduir-se a si mateix a dir: “Refuse definitivament el materialisme dialèctic”, com si es tractés de preferir una determinada marca de cigarrets. Una doctrina filosòfica correcta, açò és, un mètode de pensament adequat, és d’importància tan significativa per a un partit revolucionari com un bon magatzem és important per a la producció. És encara possible defensar la vella societat amb els mètodes materials i intel·lectuals heretats del passat. Però és absolutament impossible pensar que podem destruir aquesta societat, alçar una nova sense analitzar críticament els mètodes que s’utilitzaven abans. Si el partit ha establert erròniament les bases del seu pensament, és deure elemental de cada militant assenyalar el camí correcte. D’una altra manera, la seua conducta podria ésser interpretada com l’actitud d’un cavaller acadèmic envers una organització proletària que, després de tot, és incapaç de crear una doctrina realment “científica”. I què pot ésser pitjor que açò?
Qualsevol
que estiga familiaritzat amb la història de les lluites de
tendències dins dels partits obrers sap que les discussions
promogudes pels oportunistes, i àdhuc per la reacció
burgesa, comencen moltes vegades per qüestionar la dialèctica.
Els intel·lectuals petitburgesos consideren que la dialèctica
és el punt més vulnerable del marxisme i a més
s’aprofiten que als treballadors els resulta molt més
difícil adonar-se de les divergències en el camp
filosòfic que en el camp polític. Aquest fet tan
conegut pot refutar-se per una llarga sèrie d’experiències.
En primer lloc, no podem oblidar que tots els grans revolucionaris
(Marx, Engels, Lenin, Luxemburg, Mehring), es mantingueren en el camp
del materialisme dialèctic. ¿Podem assumir que tots
ells eren incapaços de distingir entre ciència i
religió? ¿No és massa presumptuós per la
seua banda afirmar-ho, camarada Burnham? Els exemples de Bernstein,
Kautski i Franz Mehring són extremadament instructius.
Bernstein rebutjà obertament la dialèctica per
“escolàstica” i “mística”.
Kautski es mostrà indiferent davant de l’assumpte, de
mode semblant al camarada Shachtman. Mehring fou un incansable
propagandista i defensor del materialisme dialèctic. Seguí
durant dècades les innovacions en filosofia i literatura,
denunciant infatigablement el caràcter reaccionari de
l’idealisme, neokantisme, utilitarisme, tot tipus de
misticisme, etc. El destí d’aquests tres individus és
ben conegut; Bernstein acabà els seus dies de pulcre demòcrata
petitburgès; Kautski passà de centrista a vulgar
oportunista. Mehring morí com un vertader comunista
revolucionari.
A Rússia, tres eminents acadèmics marxistes, Struve, Bulgakow i Berdiaev, començaren per rebutjar les idees filosòfiques del marxisme i acabaren en el bàndol de la reacció i l’església ortodoxa. Als EEUU Eastman, Sidney Hook i la seua colla utilitzaren l’oposició dialèctica com a coartada per a passar de servidors del proletariat a servidors de la burgesia. Exemples d’aquest tipus es troben en tots els països. L’exemple de Plekhanov, que sembla una excepció, no fa sinó confirmar la regla. Plekhanov fou un destacat propagandista del materialisme dialèctic, però durant la seua àmplia vida no tingué oportunitat de participar en la lluita de classes. El seu pensament estava divorciat de la pràctica. La revolució de 1905 i la Guerra Mundial el llençaren al camp de la socialdemocràcia petit burgesa, i posteriorment es veié obligat a renunciar a la dialèctica. Durant la Guerra Mundial, Plekhanov fou el representant de l’imperatiu categòric kantià en el camp de les relacions internacionals: “No faces als altres allò que no volgueres que feren amb tu.” L’única cosa que prova l’exemple de Plekhanov és que el materialisme dialèctic, per si mateix, no fa a un home revolucionari.
Shachtman, d’altra banda, afirma que Liebknecht ha deixat un treball pòstum contra la dialèctica, que escrigué a la presó. Quan un està en la presó se li ocorren moltes idees que no poden confirmar-se per mitjà de la discussió amb altres. Liebknecht, a qui ningú, i menys ell mateix, considera un teòric, s’ha convertit en un símbol d’heroisme en el moviment obrer mundial. Si algun dels oponents americans de la dialèctica demostra el mateix esperit de sacrifici i independència del patriotisme durant la guerra, direm que és, sens dubte, un revolucionari. Però açò no resol el problema del mètode dialèctic.
És impossible saber quines haurien estat les conclusions finals de Liebknecht si hagués romàs en llibertat. En tot cas, abans de publicar el seu treball se l’hauria mostrat als seus amics més competents, Mehring o Rosa Luxemburg. Probablement, després d’escoltar la seua opinió, hauria llençat el manuscrit al foc. Suposem, no obstant, que, en contra de l’opinió dels seus camarades teòricament més preparats, hagués publicat el manuscrit. Mehring, Luxemburg, Lenin, etc., no haurien proposat expulsar-lo del partit, naturalment; al contrari, l’haurien defès i rebutjat una proposta tan desgavellada. Però no haurien format un bloc filosòfic amb ell, sinó que haurien denunciat clarament els seus errors teòrics.
La conducta del camarada Shachtman ens sembla prou distinta. “Com podeu observar (diu, i per a assenyalar a la joventut!) Plekhanov era un destacat teòric del materialisme dialèctic i acabà com un oportunista; Liebknecht era un vertader revolucionari i rebutjà la dialèctica.” Aquest argument, si vol dir quelcom, significa que el materialisme dialèctic no és l’únic instrument d’un revolucionari. Amb els exemples de Plekhanov i Liebknecht, Shachtman capgira la història. Reforça i “aprofundeix” la idea del seu article de l’any passat, és a dir, que la política no depèn del mètode, que el mètode està divorciat de la política pel miracle de la inconsistència. Shachtman sembla trencar la regla per mitjà de la falsa interpretació de dues excepcions. Si argumenta així un “partidari” del marxisme, què podem esperar d’un oponent? La revisió del marxisme esdevé així en la seua liquidació total; més encara, en la liquidació de tota doctrina i tot mètode.
El
materialisme dialèctic no és, per descomptat, una
doctrina eterna i immutable. Pensar el contrari és,
precisament, trair l’esperit de la dialèctica. El
desenvolupament futur del pensament científic crearà
una doctrina més profunda en la que el materialisme dialèctic
no serà més que un element estructural. No obstant, no
tenim base per a suposar que aquesta revolució filosòfica
es produïsca abans que la decadència del règim
burgés, sense mencionar el fet que no neix un Marx tots els
dies, ni totes les dècades. La missió, a vida o mort,
del proletariat d’avui consisteix en refer el món de
dalt a baix, no en reinterpretar-lo novament. En un futur pròxim,
podem esperar grans revolucionaris d’acció, però
no un nou Marx. La humanitat només sentirà la
necessitat de revisar l’herència cultural del passat
quan haja assentat les bases d’una cultura socialista, i
llavors la sobrepassarà àmpliament, no sols en el camp
de l’economia, sinó també en el de la creació
intel·lectual. El règim de la burocràcia
bonapartista de l’URSS és doblement criminal, perquè
crea desigualtats creixents en totes les esferes de la vida i perquè
degrada l’activitat intel·lectual en el país al
nivell dels estúpids de la GPU.
Però imaginem-nos per un moment que el proletariat és tan afortunat en aquesta època de guerres i revolucions que arriba a produir un nou teòric (o una constel·lació de teòrics) capaços de sobrepassar el marxisme i, en especial, de portar la lògica més enllà del materialisme dialèctic. En aqueix cas, ni què dir té que tots els treballadors avançats hauran d’aprendre d’aquests nous mestres i tots els vells teòrics, reeducar-se en les seues idees. Però entre tant, sona a música del futur. O no? ¿Vol vostè dir-me quins treballs teòrics actuals poden substituir el materialisme dialèctic com a doctrina del proletariat?
Si
els tingués vostè a mà, segurament no es negaria
a lluitar contra “l’opi de la dialèctica”.
Però no existeixen. Mentre intenta desacreditar la filosofia
del marxisme, vostè no proposa res per a substituir-la.
Imagine’s vostè un jove mèdic aficionat que discutisca amb un cirurgià experimentat que l’anatomia, neurologia i fisiologia modernes són inútils, que deixen molts problemes sense resoldre i que només “buròcrates conservadors” poden treballar amb un bisturí basant-se en aqueixes “pseudociències”. Supose que el cirurgià demanaria al seu irresponsable col·lega que abandonés el quiròfan. Nosaltres tampoc, camarada Burnham, podem rendir-nos davant d’insinuacions barates sobre la filosofia del socialisme científic. Al contrari, i ja que el problema s’ha plantejat a boca de canó en el curs del debat de fraccions, hem de dir, cara a tots els membres del partit, especialment als joves: atenció amb la infiltració als vostres rengles de l’escepticisme burgés. Recordeu que fins al moment, el socialisme no ha trobat millor expressió científica que el marxisme. No oblideu que el mètode del socialisme científic és el materialisme dialèctic. Ocupeu-vos d’estudis seriosos! Estudieu Marx, Engels, Plekhanov, Lenin i Mehring. Vos serà cent vegades més útil que l’estudi dels tendenciosos, estèrils i absurds tractats sobre el conservadorisme de Cannon. Deixe que, almenys, el debat actual tinga aquest resultat positiu; que la joventut intente posar-se al cap les bases teòriques serioses de la lluita revolucionària!
Si
és el cas, no obstant, la qüestió no es redueix a
la dialèctica. La forma en què vostè explica en
la seua resolució per què no sotmet ara a la decisió
del partit l’assumpte de la naturalesa de l’URSS
significa en realitat que la sotmet, si no jurídicament,
almenys sí teòricament i política. Només
un xiquet no s’adonaria d’això. Però
aquesta declaració té un altre significat, encara més
ultratjant i perniciós. Significa que vostè separa la
política de la sociologia marxista. I, per a nosaltres, el
punt crucial de l’assumpte és precisament aqueix. Si és
possible donar una definició correcta de l’estat sense
utilitzar el materialisme dialèctic; si és possible
determinar la política adequada sense una anàlisi de
classe de l’estat, ¿necessitem per a quelcom el
marxisme?
Encara que no estan d’acord entre si sobre la naturalesa de l’estat soviètic, els líders de l’oposició coincideixen en afirmar que la política exterior del Kremlin ha de qualificar-se d’“imperialista” i que l’URSS no ha d’ésser recolzada “incondicionalment”. (Vasta i substancial plataforma!) Quan la “colla” de l’oposició plantege en el Congrés l’assumpte de la naturalesa de l’URSS (quin crim!), vos haureu posat d’acord prèviament per a estar en desacord, és a dir, per a votar de forma diferent. S’ha donat un precedent d’aquest tipus en el govern “nacional” anglès, quan els ministres “estan d’acord en estar en desacord”, és a dir, en votar de forma diferent. Però els ministres de Sa Majestat tenen l’avantatge que estan molt d’acord sobre la naturalesa del seu estat, i poden permetre’s el luxe de no estar-ho en qüestions secundàries. Però els líders de l’oposició no tenen una situació tan favorable. Es permeten el luxe de no estar d’acord en la qüestió fonamental, amb tal d’estar-ho en les secundàries. Si açò és marxisme i política de principis, no sé el que serà l’oportunisme sense principis.
Sembla creure vostè que, en negar-se a discutir sobre materialisme dialèctic i sobre la naturalesa de classe de l’estat soviètic, i limitar-se a “qüestions concretes”, es comporta com un “polític realista”. Però açò és només el resultat d’un coneixement inadequat de la història de les lluites de fraccions en el moviment obrer en els darrers cinquanta anys. En cada conflicte de principis, els marxistes feren enfrontar-se clarament al partit amb els problemes fonamentals de la doctrina i el programa, perquè consideraven que només sota aquests condicions trobarien el seu lloc i proporció adequada els assumptes “concrets”. Per l’altra banda, els oportunistes de tota mena, especialment els que ja havien sofert alguna derrota en una discussió de principi, oposaven a l’anàlisi de classe marxista una postura “concreta” i conjuntural que, com de costum, havia formulat davall la pressió de la democràcia burgesa. Aquesta divisió de papers ha persistit durant dècades de debats fraccionals. L’oposició, permeta’m assegurar-li, no ha inventat res de nou. Està seguint la tradició del revisionisme teòric i l’oportunisme polític.
A
finals del segle passat es rebutjaren sense pietat els intents
revisionistes de Bernstein, que caigué en Anglaterra davall la
influència de l’empirisme i utilitarisme anglosaxons (la
pitjor classe de filosofia). Però els oportunistes alemanys
donaren de sobte un pas arrere en filosofia i sociologia. En els
congressos i la premsa renyaven sense parar els “pedants”
marxistes que reemplaçaven les “qüestions
polítiques concretes” per consideracions generals de
principis. Llegisca vostè els textos dels socialdemòcrates
alemanys de finals del segle passat i principis d’aquest... i
quedarà sorprès de com li mort
saisit li vif, que diuen els francesos.
No desconeix vostè el gran paper que exercí Iskra en el desenvolupament del marxisme rus. Iskra començà lluitant contra els autodenominats “economistes” del moviment obrer i contra els “narodniki” (Partit dels Social-revolucionaris). El principal argument dels “economistes” era que Iskra surava en l’esfera de la teoria, mentre que ells es proposaven dirigir el moviment obrer “concret”. El principal argument dels social-revolucionaris era que Iskra pretenia crear una escola de materialisme dialèctic mentre que ells derrocaven l’autocràcia tsarista. He de dir que els terroristes narodniki es prengueren molt seriosament les seues pròpies paraules; sacrificaren les seues vides bomba a la mà. Nosaltres els dèiem: “En algunes ocasions, una bomba és una cosa excel·lent, però primer hem d’aclarir les nostres idees”. L’experiència històrica demostrà que la major revolució coneguda en la història no la dirigí el partit que començà posant bombes, sinó el partit que començà amb materialisme dialèctic.
Quan els bolxevics i els menxevics eren encara membres del mateix partit, es produïa, tant en el període anterior com en el mateix congrés, una lluita a mort sobre l’ordre del dia. Lenin solia posar al principi els punts sobre el caràcter de la monarquia tsarista, l’anàlisi del caràcter de classe de la revolució, l’anàlisi de les etapes de la revolució per què estàvem passant, etcètera. Martov i Dan, els líders dels menxevics, objectaven invariablement: “Som un partit polític i no un club de sociòlegs; no hem d’arribar a un acord sobre la naturalesa de classe de l’economia tsarista, sinó sobre ‘tasques polítiques concretes’”. Cite de memòria, però no tinc cap possibilitat d’equivocar-me, perquè aquestes discussions es repetien any rere any i arribaren a estereotipar-se. He de dir que jo mateix cometí molts errors en aquest sentit. Però he aprés quelcom des d’aleshores.
Lenin sempre explicava a aquests enamorats de les “tasques polítiques concretes” que la nostra política és de principis, i no conjuntural; que la tàctica està subordinada a l’estratègia; que, per a nosaltres, el contingut principal de cada campanya política és guiar els treballadors dels problemes concrets als generals, per a ensenyar-los el vertader caràcter de la societat moderna i de les seues forces fonamentals. Els menxevics sentien sempre la urgent necessitat de dissimular les seues diferències de principi, mentre que Lenin, per contra, solia plantejar-les a boca de canó. Els arguments actuals de l’oposició contra la filosofia i la sociologia i a favor de les “qüestions polítiques concretes” són còpia exacta dels arguments de Dan. Ni una paraula nova! És trist que Shachtman vaja a respectar la política de principis del marxisme només quan siga prou vell per a estar als arxius.
El recurs a les “qüestions polítiques concretes” sona especialment desmanyotat i inadequat en els seus llavis, camarada Burnham, ja que fou vostè, i no jo, qui plantejà primer el problema de la naturalesa de l’URSS, forçant-me al meu torn a plantejar el tema del mètode per mitjà del que podem determinar el caràcter de classe de l’estat. És veritat que vostè retirà la seua resolució. Però aqueixa maniobra de la fracció no té sentit, objectivament. Hom arriba a conclusions polítiques des de premisses sociològiques, encara que les haja oblidat temporalment en la cartera. Shachtman arriba exactament a les mateixes conclusions sense cap premissa; s’adapta a vostè, Abern se n’aprofita, per a les seues “combinacions organitzatives”, tant de l’absència de premissa com de la premissa amagada. Aquesta és la situació real en el camp de l’oposició. Vostè procedeix com antimarxista; Shachtman i Abern, com a marxistes “platònics”. No és fàcil establir qui és pitjor.
La dialèctica de la present discussió
Quan
ens enfrontem amb el front diplomàtic que cobreix les
premisses inexistents o amagades dels nostres adversaris, nosaltres,
els “conservadors”, responem: “Només és
possible una discussió fructífera sobre “qüestions
concretes” si establim prèviament, amb tota claredat,
les premisses de classe de què partim. No estem disposats a
discutir sobre aqueixa sèrie de tòpics que heu
seleccionat artificialment. ¿Proposaria algú discutir
qüestions com la invasió de Suïssa per la flota
soviètica o el llarg de la cua d’una bruixa del Bronx
sense haver-hi aclarit abans si Suïssa té costa o si hi
ha bruixes?
Tota discussió seriosa mena d’allò particular, fins i tot accidental, a allò general i fonamental. En la major part dels casos, les causes immediates de la discussió tenen un interès merament simptomàtic. Només tenen significació política actual aquells problemes el desenvolupament dels quals és discutible. Per a certs intel·lectuals, ansiosos de denunciar el “conservadorisme burocràtic” i exhibir el seu propi “dinamisme polític”, les discussions sobre la dialèctica, el marxisme, la naturalesa de l’estat, el centralisme, sorgeixen “artificialment” i prenen una direcció “falsa”. Però el nus del problema és que la discussió té una lògica objectiva, que no coincideix amb la lògica subjectiva d’individus i grups. El caràcter dialèctic de la discussió procedeix del fet que el seu curs objectiu es determina pel conflicte viu entre tendències oposades, i no obeeix a cap pla lògic predeterminat. El caràcter materialista de la discussió se deu al fet que reflecteix les pressions de les distintes classes. Per això, l’actual discussió dins del SWP es desenvolupa, com tot procés històric (i amb o sense el seu permís, camarada Burnham) d’acord amb les lleis del materialisme dialèctic. No podem escapar-ne.
“Ciència” contra marxisme i “experiments” contra el programa.
Després
d’acusar als seus oponents de “conservadorisme
burocràtic” (el que és una mera abstracció
psicològica en tant no es mostre quins interessos socials
específics subjauen aqueix “conservadorisme”),
demana vostè en el seu document que aquesta política
conservadora siga reemplaçada per “política
crítica i experimental, en una paraula, política
científica” (p. 32). Aquesta afirmació, tan
innocent i buida a primera vista, tanmateix tota la seua pompositat,
és, en si mateixa, una denúncia completa. No parla
vostè de política marxista, ni de política
proletària. Parla de política “experimental”,
“crítica” i “científica”. ¿Per
què aquesta terminologia, tan deliberadament abstrusa i tan
infreqüent entre nosaltres? S’ho diré. És el
producte de la seua adaptació, camarada Burnham, a l’opinió
pública burgesa, i de l’adaptació de Shachtman i
Abern a la seua adaptació. El marxisme ja no està de
moda en els cercles liberals d’intel·lectuals burgesos.
Quan hom menciona el marxisme (Déu ens guarde!) el prenen per
un materialista dialèctic. El millor és rebutjar
aqueixa paraula desacreditada. Però, amb què la
substituïm? ¿Per què no amb “ciència”,
a ésser possible “Ciència”, amb majúscules?
I la ciència, com tot el món ho sap, es basa en la
“crítica” i la “experimentació”.
Té el seu propi cercle; tan sòlid, tan tolerant, tan
poc sectari, tan acadèmic. Amb una fórmula així
hom pot entrar en qualsevol saló democràtic.
Torne a llegir, per favor, la seua pròpia frase: “En compte de la política conservadora, hem de construir una política audaç, flexible, crítica i experimental; en una paraula, una política científica”. No podia haver-ne escrit de millor! Però aquesta és, precisament, la fórmula que tots els empiristes petitburgesos, tots els revisionistes i tots els aventurers polítics han oposat al marxisme “estret”, “limitat”, “dogmàtic” i “conservador”.
“L’estil fa l’home”, Deia Buffon. La terminologia política no sols fa l’home, sinó el partit. La terminologia és un dels elements de la lluita de classes. Només pedants sense vida poden deixar d’entendre-ho. En el seu document arrasa vostè curosament (sí, vostè, camarada Burnham) no sols termes com ara dialèctica o materialisme, sinó el marxisme. Vostè està per damunt de tot això. Vostè és un home de ciència, “crític i experimental”. Per la mateixa raó, utilitza el terme “imperialisme” per a qualificar la política exterior de l’URSS. Això el diferència de la terminologia, massa enutjosa, de la IV Internacional, creant fórmules menys “sectàries”, menys “religioses”, menys precises, però iguals a (que feliç coincidència!) les de les democràcies burgeses.
Vol vostè experimentar? Perquè permeta’m recordar-li que el moviment obrer té una llarga història, no mancada d’experiència o, si ho prefereix, de “experiments”. Aquesta experiència, adquirida a costa de tants sacrificis, ha cristal·litzat en el centre d’una doctrina definida, el marxisme, el nom del qual refusa vostè amb tanta cura. Abans de concedir-li el dret a “experimentar”, el partit té dret a preguntar-li: quin mètode utilitzarà? Henry Ford no permetria experimentar en la seua fàbrica a un home que no haja assimilat les condicions bàsiques de l’anterior desenvolupament de la indústria, que no conega els innumerables experiments que ja s’han realitzat. Encara més: els laboratoris experimentals de les fàbriques estan curosament separats de la producció en massa. Molt menys podem permetre experiments de metge bruixot en el moviment obrer (encara que es porten a terme sota el símbol de la “ciència” anònima). Per a nosaltres, la ciència del moviment obrer és el marxisme. Deixem la ciència sense cognom, la Ciència amb majúscula, a la sencera disposició d’Eastman i la seua colla.
Sé que ha discutit vostè, moltes vegades amb Eastman, i que en algunes ocasions ha argumentat molt bé. Però vostè debat amb ell com a un membre del seu propi cercle, i no com a un agent del seu enemic de classe. Ho demostrà vostè clarament quan, en l’article amb Shachtman invità inesperadament Eastman, Hook, Lyons i la resta a exposar les seues idees en el New International. No li importava que ells plantejaren el tema de la dialèctica i l’obligaren a sortir del seu diplomàtic silenci.
El 20 de gener de l’any passat, molt abans que comencés aquesta discussió, mostrava a Shachtman la urgent necessitat d’estudiar atentament el desenvolupament intern del partit stalinista. Li escrivia: “Açò pot ésser mil vegades més important que invitar Eastman o Lyons a presentar les seues parides personals. Em sorprengué una mica que publiqués vostè l’últim article d’Eastman, tan insignificant i arrogant. Eastman té a la seua disposició el Harper’s Magazin, el Modern Monthly, el Common Sense, etc. Però allò que em deixa completament perplex és que vostè invite personalment aqueixa gent a tacar les no tan nombroses pàgines del New International. La perpetuació d’aquesta polèmica pot interessar a alguns intel·lectuals petitburgesos, però no als elements revolucionaris. Estic fermament convençut que és necessària una reorganització a fons del New International i del Socialist Appeal; cal allunyar-se dels Eastman i els Lyons i apropar-se als treballadors i, en aquest sentit, al partit stalinista”.
Com sempre en aquests casos. Shachtman em contestà sense atenció ni cura. En el moment actual, la qüestió està resolta de fet, perquè els enemics del marxisme als que invità refusaren la invitació. No obstant, aquest episodi serva interès. D’una banda, vostè, camarada Burnham, d’acord amb Shachtman, invita els demòcrates burgesos a exposar les seues idees en l’òrgan oficial del nostre partit. Per una altra banda, i d’acord amb el mateix Shachtman, es nega a mantenir amb mi una polèmica sobre la dialèctica i la naturalesa de classe de l’estat soviètic. ¿No significa açò que vostè i el seu aliat Shachtman s’han girat cap als seus semioponents burgesos i han donat l’esquena al seu propi partit? Abern arribà fa ja molt de temps a la conclusió que el marxisme és una doctrina honorable, però que una bona combinació d’oposició és quelcom més substanciós. Mentre, Shachtman deixa caure pendent a baix, consolant-se amb humorades. Però sent que, en el fons del seu cor, se sent trist i culpable. Quan arribe a un punt en la caiguda, espere que reaccione i torne dalt de nou. La meua esperança es basa en què l’“experiència” de la seua política fraccionària el torne al camí de la “Ciència”.
M’han
informat que Shachtman, utilitzant la meua frase sobre Darwin, ha dit
que vostè era “un dialèctic sense saber-ho”.
Aquest ambigu complit conté una peça de veritat. Cada
home és un dialèctic, en major o menor mesura, i en
molts casos sense adonar-se’n. Tota ama de casa sap que fa
falta sal per a donar un sabor agradable a la sopa, però que
si en posa de més no hi ha qui es la menge. En conseqüència,
una camperola analfabeta es guia, a l’hora de guisar la sopa,
per la llei hegeliana del salt qualitatiu. Podríem posar una
infinitat d’exemples per l’estil, presos de la vida
diària. Fins als animals arriben a conclusions basant-se no
sols en el sil·logisme aristotèlic, sinó també
en la dialèctica hegeliana. Una rabosa sap que els quadrúpedes
i els pardals són nutritius i saborosos. Davant d’un
conill o una gallina el rabosot conclou: aquests animals són
del tipus nutritiu i saborós... i es llença sobre la
presa. Fa així un perfecte sil·logisme encara que la
rabosa, supose, no ha llegit a Aristòtil. No obstant, quan el
mateix rabosot es troba amb el primer animal més gran que ell,
per exemple, un llop, conclou ràpidament que la quantitat pot
convertir-se en qualitat i posa peus en polsegosa. Evidentment, les
potes del rabosot tenen tendències hegelianes, encara que no
en siguen força conscients. Açò demostra, de
passada, que els nostres mètodes de pensament, es tracte de la
lògica formal o de la dialèctica, no són
construccions arbitràries de la nostra raó, sinó
que expressen la naturalesa del sistema de relacions actual. En
aquest sentit, l’univers sencer està ple de “dialèctics
sense saber-ho”. Però la naturalesa no s’hi deté.
Abans que les relacions més profundes de la naturalesa es
plasmessen en la consciència o el llenguatge dels rabosots o
els homes, s’havia produït un desenvolupament no
menyspreable. Després, l’home fou capaç de
generalitzar aquestes formes de consciència i transformar-les
en categories lògiques (dialèctiques), creant així
la possibilitat de penetrar més profundament en el món
que ens rodeja.
Fins ara, l’expressió més acabada de les lleis dialèctiques que prevalen en la naturalesa i la societat l’han produïda Hegel i Marx. Tanmateix que Darwin no estava interessat en verificar els seus mètodes lògics, assolí empíricament (gràcies al seu geni) les generalitzacions dialèctiques més avançades en el camp de les ciències naturals. En aquest sentit, Darwin és, com afirmava en el meu anterior article, un “dialèctic sense saber-ho”. No obstant, no valorem Darwin per la seua incapacitat per a arribar a comprendre la dialèctica, sinó perquè, malgrat la seua manca de coneixements filosòfics, fou capaç de descobrir l’origen de les espècies. A Engels li exasperava l’estretor empirista del mètode de Darwin, encara que, com Marx, comprengué immediatament la gran importància de la teoria de la selecció natural. Darwin, per contra, morí sense tenir ni idea de sociologia marxista. Si Darwin hagués sortit en la premsa atacant el materialisme o a la dialèctica, Marx i Engels se li haurien enfrontat amb força redoblada, per a no permetre que la seua autoritat científica fos utilitzada per la reacció ideològica.
Quan Shachtman, advocat de causes perdudes, intenta defensar-lo dient que és un “dialèctic inconscient”, cal posar l’accent en “inconscient”. La intenció de Shachtman (també inconscient, en part) és defensar el seu bloc de l’acusació de degradar el materialisme dialèctic. Però, allò que en realitat està dient Shachtman és que la diferència entre un dialèctic “conscient” o “inconscient” no és tan important com per a tenir-la en compte. I d’aquesta manera, desacredita el mètode marxista.
Però el mal és encara més profund. Existeixen en el món molts dialèctics inconscients o semiinconscients. Alguns apliquen magníficament el materialisme dialèctic a la política, encara que mai s’hagen preocupat pel mètode. Seria pedanteria atacar aqueixos camarades. Però aqueix no és el seu cas, camarada Burnham. Vostè és l’editor d’un òrgan teòric la missió del qual és educar el partit en l’esperit del mètode marxista. Vostè és un oponent conscient del mètode dialèctic, i no un dialèctic inconscient. Encara que, com afirma Shachtman, haja seguit la dialèctica en qüestions polítiques, és a dir, encara que tinga “instint” dialèctic, estaríem obligats a lluitar contra vostè, perquè l’instint dialèctic, com altres qualitats personals, no es pot transmetre als altres, mentre que el mètode dialèctic, conscientment assumit, pot transmetés, en major o menor mesura, a tot el partit.
La dialèctica i el senyor Dies
Encara
que tinga vostè instint dialèctic (cosa que no
discutiré) el té gairebé ofegat per la rutina
acadèmica i l’avorriment intel·lectual. Allò
que coneixem com a instint de classe del treballador, el porta a
acceptar amb prou facilitat l’enfocament dialèctic de
les coses. Però no podem dir que els intel·lectuals
burgesos tinguen un instint semblant. Un intel·lectual separat
del proletariat únicament pot arribar a la política
marxista per mitjà de la superació conscient del seu
esperit petitburgès. Malauradament, Shachtman i Abern estan
fent tot allò que poden per tal d’impedir-ho, camarada
Burnham. Li estan fent un mal favor.
Arrossegat per la seua fracció, a la que podríem anomenar “Lliga de l’Abandó Fraccional”, està cometent vostè un error rere altre; en filosofia, en sociologia, en política, en l’esfera organitzativa. Els seus errors no són accidentals. Enfoca cada assumpte aïlladament, desconnectant-lo de les seues relacions amb altres qüestions, amb els factors socials, i sense tenir en compte l’experiència internacional. Li manca mètode dialèctic. Malgrat la seua educació, està procedint en política com un fetiller.
En l’assumpte del Comitè Dies, mostrà vostè el seu xarlatanisme tan enlluernadorament com en la qüestió finlandesa. Replicà vostè als meus arguments a favor d’utilitzar aqueix cos parlamentari dient que no podia prendre’s una decisió per mitjà de consideracions de principi, sinó tenint en compte circumstàncies especials, que només vostè coneixia, però que es guardava d’especificar. Permeta’m dir-li que aqueixes “circumstàncies” no eren ni més menys que la seua dependència ideològica de l’opinió pública burgesa. Encara que la democràcia burgesa, en totes les seues seccions, siga plenament responsable davant del règim capitalista, incloent-hi el Comitè Dies, es veu obligada, precisament en interès del capitalisme, a distreure vergonyosament l’atenció dels òrgans massa nus del règim. Una simple divisió del treball! Un vell frau que, no obstant, encara és útil! Útil per a enganyar els treballadors, a aqueixos a què vostè es refereix vagament, a aqueixa àmplia secció d’ells que estan encara, com vostè mateix, sota la influència de la democràcia burgesa. Però l’obrer mitjà, no infectat pels prejudicis de l’aristocràcia obrera, rebria amb satisfacció cada paraula revolucionària que es llencés a la cara del seu enemic de classe. I com més reaccionària fos la institució que servís per a arena del combat, major seria la satisfacció del treballador. Açò ho ha provat l’experiència històrica. El mateix Dies, en espantar-se i fer-se arrere, demostrà com d’equivocat estava vostè. Sempre és millor obligar l’enemic a retirar-se que fugir sense plantejar batalla.
Però en aquest moment veig la cara iracunda de Shachtman ordenant-me callar amb un gest de protesta: “l’oposició no és responsable dels punts de vista de Burnham sobre el Comitè Dies. Aquest no és assumpte de la fracció”, etcètera, etcètera. Ja sé tot això. L’única cosa que faltava és que tota l’oposició s’hagués pronunciat aleshores a favor de la tàctica de boicot, tan sense sentit en aquell moment! Ja és prou amb què el seu líder, que té punts de vista personals i els expressa obertament, es pronunciés a favor del boicot. Si vostè ha passat ja de l’edat en què hom discuteix de “religió”, permeta’m dir-li que la IV Internacional ja ha passat de l’edat en què es considera que l’abstencionisme és la política més revolucionària. Junt amb la seua manca de mètode, mostrà vostè en aquesta ocasió una total manca de sagacitat política. Sota les actuals circumstàncies, un revolucionari no hauria necessitat molt de temps de discussió per a entrar per una porta oberta per l’enemic i aprofitar el millor possible l’oportunitat. Crec que cal organitzar, uns cursets especials per a tots els membres de l’oposició que, com vostè, s’oposaren a entrar en el Comitè Dies, on s’expliquen les veritats elementals de la tàctica revolucionària, que no tenen res a veure amb l’abstencionisme pseudoradical dels cercles intel·lectuals.
“Qüestions polítiques concretes”
L’oposició
és més dèbil precisament en l’esfera en
què es creu més forta: la de la política
revolucionària quotidiana. Açò val per a tots,
camarada Burnham. Vostè i l’oposició en ple han
manifestat claríssimament la seua impotència per a
enfrontar-se als grans esdeveniments en la qüestió
polonesa, dels estats bàltics o de Finlàndia. Shachtman
començà descobrint la pedra filosofal; una insurrecció
simultània contra Hitler i Stalin en la Polònia
ocupada. La idea era magnífica; és una llàstima
que Shachtman no haja tingut oportunitat de posar-la en pràctica.
Els treballadors polonesos podrien haver dit, amb tota justícia:
“Des del Bronx es pot organitzar força bé una
insurrecció simultània contra Hitler i Stalin en un
país ocupat; però ací, sobre el terreny, és
prou més difícil. Ens agradaria fer als camarades
Shachtman i Burnham una pregunta “concreta”, “què
fem fins que es produïsca la insurrecció?”. Mentre,
el comandament de l’Exèrcit soviètic cridava els
camperols i els treballadors a ocupar la terra i les fàbriques.
Aquesta crida, recolzada amb la força de les armes, exercia un
paper importantíssim en la vida del país ocupat. Els
periòdics de Moscou estaven plens a sobresortir de reportatges
sobre l’“entusiasme desbordant” dels obrers i
camperols pobres. Podem i hem de jutjar amb disgust aquests
reportatges; no estan mancats de mentides. Però és més
imperdonable tancar els ulls a la realitat. La crida a demanar
comptes als grans terratinents i a expulsar els capitalistes ha hagut
d’aixecar l’ànim als assetjats i aixafats
camperols i treballadors d’Ucraïna i Bielorússia,
que veien en el senyor polonès un doble enemic.
Als òrgans parisencs dels menxevics, que estan d’acord amb la burgesia i no amb la Internacional francesa, es diu categòricament que l’avanç de l’Exèrcit Roig anava acompanyat d’una onada de moviments revolucionaris, l’eco de la qual arribava fins a les masses camperoles de Romania. Afegeix fiabilitat a aquests despatxos el fet que els menxevics estiguen estretament units als líders de la Lliga Jueua, el Partit Socialista Polonès i altres organitzacions hostils a Moscou que lluiten en Polònia. Per tant, estàvem completament en la veritat quan aconsellàvem als bolxevics polonesos: “En el front, i junt amb els camperols i els treballadors, heu de dirigir la lluita contra els grans terratinents i els capitalistes; no vos aparteu de les masses, tanmateix totes les seues il·lusions, com els revolucionaris russos no s’aparten de les seues masses, malgrat que aquestes continuen confiant en el tsar” (Diumenge Sagnant del 22 de gener de 1905); eduqueu les masses en el curs de la lluita, preveniu-les de les seues ingènues esperances en Moscou, però no vos en separeu; lluiteu en el seu camp, tracteu d’estendre i aprofundir la seua lluita i doneu-li la major quantitat d’independència possible. Només així preparareu la propera revolució contra Stalin”. El curs dels esdeveniments a Polònia ha confirmat totalment aquesta directriu, que es basa en la nostra experiència política anterior, especialment a Espanya.
Ja
que no hi ha diferències de principi entre les situacions de
Polònia i Finlàndia, no hi ha raons per a canviar la
directriu. Però l’oposició, que no ha comprés
allò que ha passat a Polònia, s’agafa a la
qüestió finlandesa com a un àncora de salvació.
“On està la guerra civil a Finlàndia? Trotski
parla de guerra civil, però no hem vist res en la premsa sobre
ella, etc., etc. La qüestió finlandesa se li apareix a
l’oposició com diferent de la d’Ucraïna
occidental o Bielorússia. Cada qüestió s’aïlla
i s’analitza a banda i sense tenir en compte el curs general
del desenvolupament. Amb idees confuses sobre aquest desenvolupament,
l’oposició intenta recolzar-se cada vegada en alguna
circumstància conjuntural, accidental, temporal i secundària.
¿Signifiquen aqueixos crits sobre l’absència de guerra civil a Finlàndia que l’oposició estaria d’acord amb nosaltres si aquesta estigués a punt d’esclatar? Sí o no? Si és que sí, l’oposició condemna la seua pròpia política respecte a Polònia, ja que en aqueix cas, tot i la guerra civil, es negaren a participar activament, esperant l’aixecament simultani contra Hitler i Stalin. És obvi, camarada Burnham, que vostè i els seus amics no s’han pensat les coses del tot ben bé.
I, què hi ha sobre el meu argument d’una guerra civil a Finlàndia? Al principi de les hostilitats, s’hauria pogut pensar que Moscou estava intentat una “petita” expedició de càstig per a canviar el govern d’Hèlsinki i establir amb Finlàndia les mateixes relacions que amb la resta dels països bàltics. Però la designació del govern de Kuusinen en Terijoki demostrà que Moscou tenia altres plans i intencions. Després, s’anuncià la creació de l’Exèrcit Roig finlandès. Naturalment, es tractava només de petites formacions creades des de dalt. El programa de Kuusinen havia vist la llum. Els següents despatxos parlaven de la distribució de les grans finques entre els camperols. En conjunt, aquests despatxos significaven l’intent de Moscou d’organitzar la guerra civil. Naturalment, és una guerra civil molt especial. No ha sorgit dels desigs profunds de les masses populars. No la dirigeixen els revolucionaris finlandesos recolzats per les seues masses. La controla la burocràcia de Moscou. Sabem tot açò, i ho sabíem quan discutíem sobre Polònia. Però, almenys, hi ha un crida als pobres, als desposseïts, a expropiar els rics, a expulsar-los o arrestar-los. No conec cap nom per a aquestes accions, excepte guerra civil.
“Però, després de tot, no ha esclatat la guerra civil a Finlàndia, la qual cosa significa que les seues prediccions no s’han materialitzat”, objecten els líders de l’oposició. Naturalment, després de la traïció i retirada de l’Exèrcit Roig, sota les baionetes de Mannerheim, la guerra civil no ha pogut esclatar. Aquest fet és un argument contra Shachtman, no contra mi: quedà demostrat que no és el principi de la guerra, quan és més forta la disciplina militar, el millor moment per a organitzar una insurrecció armada, siga des del Bronx o des de Terikhoki.
No preveiérem la derrota dels primers destacaments de l’Exèrcit Roig. No podíem preveure el nivell d’estupidesa i desmoralització que regnen en el Kremlin, ni fins a quin punt repercuteixen en les tropes manades per ell. Però es tracta simplement d’un episodi militar, que no pot afectar la nostra línia política. Si Moscou, després d’ésser derrotat en el primer intent, renuncia a intervenir en Finlàndia, desapareixeria del primer pla el problema que impedeix a l’oposició comprendre la situació en la resta del món. Però tenim poques possibilitats que siga així. D’altra banda, si França, Anglaterra i els EEUU decideixen basar-se en Escandinàvia i ajudar militarment Finlàndia, la qüestió finlandesa es transformaria en una guerra entre l’URSS i els països imperialistes. En aqueix cas, creiem que la majoria dels opositors tornarien al programa de la IV Internacional.
De moment, l’oposició no està interessada en cap d’aquestes dues variants: ni en la suspensió de l’ofensiva per part de l’URSS ni en la ruptura d’hostilitats, entre l’URSS i les democràcies imperialistes. L’oposició només s’interessa per la qüestió aïllada de la invasió de Finlàndia per l’URSS. Per tant deixem-los partir d’ací. Suposem que la segona ofensiva està millor preparada i és millor dirigida, que l’avanç de l’Exèrcit Roig, planteja novament el problema de la guerra civil, i a més a més, a major escala que en el primer intent, tan ignominiosament frustrat. La nostra directriu roman totalment vàlida, mentre l’assumpte estiga a l’ordre del dia. Però ¿què proposa l’oposició en el cas que l’Exèrcit Roig avance victoriós a Finlàndia i hi esclate la guerra civil? Aparentment, ni tan sols pensa en això, perquè viu al dia, incident en incident, pendent de cada episodi, penjant de frases aïllades de l’editorial, sentint alternativament simpaties o antipaties, i fent-se la il·lusió que creen una plataforma. La inutilitat dels empiristes i els impressionistes es demostra especialment quan han d’enfrontar-se a “qüestions polítiques concretes”.
Confusionisme teòric i abstencionisme polític
A
través de les convulsions i vacil·lacions de
l’oposició, per contradictòries que siguen, podem
distingir dues característiques que travessen totes les seues
actuacions, des de les altures de la teoria als episodis polítics
més insignificants. La primera és l’absència
d’una concepció unificada. Els líders de
l’oposició separen la sociologia del materialisme
dialèctic. Separen la política de la sociologia. En
l’esfera de la política, separen la nostra missió
a Polònia de la nostra experiència en Espanya, la
nostra missió a Finlàndia de la nostra posició
en Polònia. Converteixen la història en una sèrie
d’incidents extraordinaris i la política en una sèrie
d’improvisacions. Estem davant de la desintegració del
marxisme, en el més complet sentit de la paraula, la
desintegració del pensament teòric, la desintegració
de la política en els seus elements constitutius. Els domina
l’empirisme i el seu germà bessó,
l’impressionisme. Per això, la direcció
ideològica confia en vostè, camarada Burnham, en un
oponent de la dialèctica, en un empirista, que no
s’avergonyeix del seu empirisme.
A través de les vacil·lacions i convulsions de l’oposició podem observar una segona característica, estretament lligada a la primera: una tendència a retreure’s de la participació activa, una tendència a autoeliminar-se, a l’abstencionisme, naturalment amb la coartada de frases ultrarradicals. Esteu a favor de destruir Hitler i Stalin a Polònia: Stalin i Mannerheim en Finlàndia. I, mentre, rebutgeu ambdós bàndols per igual, és a dir, vos retireu de la lluita, incloent-hi la guerra civil. Fer insistència en l’absència de guerra civil a Finlàndia no és sinó una disculpa conjuntural. Si esclatés la guerra, l’oposició procuraria no assabentar-se, com féu en el cas de Polònia, o declararà que, com la política de Moscou és “imperialista”, no ens podem barrejar en aqueix negoci tan brut. Encara que, de paraula, camina darrere de les tasques polítiques “concretes”, l’oposició s’ha situat, de fet, fora del procés històric actual. La seua actitud, camarada Burnham, davant del Comitè Dies mereix atenció precisament perquè expressa de forma molt gràfica aquesta tendència a l’abstencionisme i al confusionisme. El seu principi bàsic és encara: “Gràcies, no fume”.
Clar està, benvolgut amic, que un partit o una classe poden passar per moments de confusió. Però, en el cas de la petita burgesia, el confusionisme, especialment davant dels esdeveniments greus, és una característica inevitable i, per així dir-ho, congènita. Els intel·lectuals intenten expressar el seu estat de confusió en el llenguatge de la “ciència”. La contradictòria plataforma de l’oposició revela confusió petitburgesa expressada en el ressonant llenguatge dels intel·lectuals. No hi ha res de proletari en ella.
La petita burgesia i el centralisme
Els
seus punts de vista en el camp organitzatiu són tan
esquemàtics, empírics i antirevolucionaris com en els
de la teoria i la política. Un Stolberg, llanterna a la mà,
cerca una revolució ideal, neta de tot excés, i
garantida contra qualsevol Termidor i la contrarevolució:
Vostè, de forma semblant, busca un tipus de democràcia
interna ideal, que assegure a tot el món, en totes les
circumstàncies, la possibilitat de fer i dir el que se li
passe pel cap i que vacune el partit contra la degeneració
burocràtica. Fa a una banda, no obstant, el fet que el partit
no és un escenari per a l’afirmació personal,
sinó un instrument per a la revolució proletària;
que només una revolució victoriosa és capaç
d’evitar la degeneració no sols del partit, sinó
del proletariat en el seu conjunt i de la civilització moderna
en general. És vostè incapaç de veure que la
nostra secció americana no està malalta per un excés
de centralisme (provoca rialla fins i tot escoltar parlar-ne), sinó
d’un monstruós abús i distorsió de la
democràcia, per part dels elements petitburgesos. Aquest és
l’origen de la crisi actual.
Un obrer passa el dia en la fàbrica. Té, en comparació, poques hores lliures per al partit. En les reunions, està interessat en aprendre les coses més importants: l’avaluació correcta de la situació i les conclusions polítiques. Valora els líders que fan açò de la forma més clara i precisa possible i que estan al tant dels esdeveniments. Els elements petitburgesos, especialment els desclassats, divorciats del proletariat, vegeten en un ambient artificial i tancat. Tenen molt de temps per a xerrar de política i els seus substitutius. Treuen faltes i tafanegen sobre els “caps” del partit. Sempre coneixen un líder “que els ha posat al corrent de tots els secrets”. La discussió és el seu element. Mai tenen prou quantitat de democràcia. Esdevenen excitables, donen voltes en un cercle viciós i sacien la seua set amb aigua salada. ¿Vol vostè conèixer el programa organitzatiu de l’oposició? Consisteix en una boja recerca de la quarta dimensió de la democràcia interna. En la pràctica, açò consisteix en soterrar la política sota la discussió; i soterrar el centralisme davall l’anarquia dels cercles intel·lectuals. Quan entren uns quants milers de treballadors al partit, cridaran a l’ordre severament els anarquistes petitburgesos. Com més aviat millor.
Per
què m’he dirigit a vostè i no als altres líders
de l’oposició? Perquè és vostè el
líder ideològic del grup. La facció del camarada
Abern, sense programa i sense bandera, necessita sempre que li
llencen una mà. Primer fou Shachtman, després Muste i
Spector, i ara vostè, amb Shachtman darrere. Considere la seua
ideologia com l’expressió de la influència
burgesa en el proletariat.
A alguns camarades els semblarà massa fort el to d’aquesta lletra. Però he de confessar que he fet tot el que he pogut per refrenar-me. Perquè, al capdavall, es tracta res més i ni més ni menys que d’un intent de desqualificar, rebutjar i destruir les bases teòriques, els principis polítics i els mètodes organitzatius del nostre moviment.
M’han informat que el camarada Abern, davant del meu article anterior, reaccionà dient: “Açò significa l’escissió”. Aquesta resposta no demostra sinó que Abern té molt poc interès pel partit i la IV Internacional; és un home de rogle. No obstant, les amenaces d’escissió no han d’impedir-nos presentar una anàlisi marxista de les diferències. Per a nosaltres els marxistes, no és qüestió d’una escissió, sinó d’educar el partit. Espere que el pròxim congrés rebutge enèrgicament els revisionistes.
Al meu parer, el congrés ha de declarar categòricament que, en els seus intents per separar la sociologia del materialisme dialèctic i la política de la sociologia, els líders de l’oposició han trencat amb el marxisme i s’han convertit en la cadena de transmissió de l’empirisme petitburgès. Una vegada que s’haja reafirmat, completament i decisiva, la seua lleialtat a la doctrina marxista i als mètodes polítics i organitzatius del bolxevisme, al mateix temps que dedica els comentaris editorials de les seues publicacions oficials a promulgar i defensar aquesta doctrina i aquests mètodes, el partit, naturalment, posarà les seues pàgines a la disposició de tots els membres que es consideren capaços d’afegir quelcom nou al marxisme. Però no pot permetre que es jugue a l’amagatall amb el marxisme i les seues implicacions fonamentals.
La política del partit té caràcter de classe. És impossible arribar a establir una orientació política correcta sense una anàlisi de classe de l’estat, els partits i les tendències ideològiques. El partit ha de condemnar, com a vulgar oportunisme, l’intent d’establir polítiques en relació a l’URSS d’incident en incident i independentment de la naturalesa de classe de l’estat soviètic.
La desintegració del capitalisme, que crea una gran insatisfacció entre els petitburgesos i empenta les seues capes més baixes cap a l’esquerra, obre àmplies possibilitats, però també té greus perills. La IV Internacional necessita només aquells emigrants de la petita burgesia que han trencat per complet amb el seu passat de classe i que estan decididament de banda del proletariat.
Aquest trànsit teòric i polític ha d’anar acompanyat de la ruptura amb el seu antic ambient i de l’establiment d’íntims lligams amb els treballadors, especialment en el reclutament i educació de proletaris per al partit. Els emigrants de la petita burgesia que, després d’un espai de temps prudencial, es mostren incapaços d’instal·lar-se en el medi proletari, han d’ésser transferits des de la militància en el partit a l’estatus de simpatitzants.
Els membres del partit que no hagen demostrant la seua vàlua en la lluita de classes, no han d’ocupar llocs de responsabilitat. Un emigrant del medi burgès, per molt intel·ligent i devot del socialisme que siga, ha d’anar a escola de classe treballadora abans de convertir-se en mestre. Els joves intel·lectuals no han de posar-se al capdavant de la joventut intel·lectual, sinó anar-se’n uns anys a províncies, a centres purament proletaris, on puguen realitzar treball pràctic dur.
La composició de classe del partit ha de correspondre al seu programa. La Secció nord-americana de la IV Internacional es convertirà en proletària o deixarà d’existir. Camarada Burnham! Si podem arribar a un acord sobre les bases d’aquests principis, trobarem sense dificultat la política correcta en relació a Polònia, Finlàndia i fins i tot a l’Índia. Al mateix temps, em pose a la seua sencera disposició per a ajudar-li a dirigir qualsevol lluita, onsevol que siga, contra el conservadorisme i el burocratisme. Aquestes són, al meu parer, les condicions necessàries per a acabar amb la crisi actual.
Salutacions bolxevics
Lev Trotski
Coyoacán, D. F., 7 de gener de 1940.