Lev Trockij

D’UNA ARRAPADA AL PERILL DE GANGRENA

24 de gener de 1940

La discussió s’està desenvolupant d’acord amb la seua pròpia lògica interna, Cada camp, d’acord amb el seu caràcter social i la seua fisonomia política, intenta atacar els punts en què el seu oponent és més feble i vulnerable. Açò és precisament el que determina el curs de la discussió, i no els plans preconcebuts dels líders de l’oposició. És estèril lamentar-se ara del curs que ha pres la discussió. Però no cal perdre de vista als provocadors stalinistes, que n’hi han en el partit, i que tenen ordres d’enrarir l’atmosfera de la discussió i portar el debat ideològic cap a l’escissió. No resulta difícil reconèixer aquests cavallers: el seu zel és excessiu i, naturalment, artificial: substitueixen idees i arguments per xafarderies i calúmnies. Han d’ésser denunciats i expulsats per mitjà de l’esforç conjunt de les dues fraccions. Però hem de menar fins al final la lluita de principis, és a dir, fins al total aclariment de les qüestions més importants que s’han plantejat. Per a això, cal portar la discussió al nivell teòric en què es basa el partit.

Una proporció considerable dels militants de la secció nord-americana, i de la nostra jove Internacional, procedeix de la Komintern, en el seu període de decadència, o de la Segona Internacional. Han tingut mals mestres. La discussió ha revelat que amplis cercles del partit no tenen educació teòrica de base. N’hi ha prou amb recordar, per exemple, que el Comitè Local de Nova York no respongué amb una vigorosa defensa als intents il·luminats de revisar la doctrina marxista i el nostre programa, sinó que recolzà majoritàriament els revisionistes. És una llàstima, però es pot remeiar, perquè la secció nord-americana, i tota la Internacional, està composta per individus honrats que cerquen sincerament el camí de la revolució. Tenen el desig i la voluntat d’aprendre. Però no hi ha temps que perdre. Precisament, la penetració del partit en els sindicats, i en el medi obrer en general, requereix la preparació teòrica dels nostres quadres. I no vull dir amb “quadres” l’“aparell”, sinó el conjunt del partit. Cada militant ha de considerar-se i actuar com un oficial de l’exèrcit proletari. 

“Des de quan sou especialistes en filosofia?”, preguntaren irònicament membres de l’oposició a representants de la majoria. La ironia està totalment fora de lloc en aquest cas. El socialisme científic és l’expressió conscient del procés històric inconscient; és a dir, el sentit instintiu i elemental del proletariat per a reconstruir la societat sobre bases comunistes. Aquestes tendències orgàniques de la psicologia dels treballadors s’obren a la vida amb major rapidesa en aquesta època de crisi i guerres. La discussió ha revelat, per damunt de qualsevol altre assumpte, una divisió en el partit entre una tendència petitburgesa i una tendència proletària. La tendència petitburgesa revela la seua confusió en el seu intent de reduir el programa del partit a la petita esfera de les qüestions “concretes”. La tendència proletària, per contra, situa totes les qüestions parcials dins d’una unitat teòrica. No està en joc en el moment actual l’extensió amb què els membres de la majoria, en tant que individus, apliquen el mètode dialèctic. Però és important que la majoria en el seu conjunt es planteja les qüestions en forma proletària, i tendeix a assimilar la dialèctica, que és “l’àlgebra de la revolució”. Els membres de l’oposició, pel que m’han contat, es riuen cada vegada que es menciona la paraula “dialèctica”. Aquest mètode indigne no els serà de molta ajuda. La dialèctica del procés històric ha castigat més d’una vegada cruelment els que s’han burlat d’ella.

L’últim article del camarada Shachtman, “Lletra oberta a Lleó Trotski”, és un símptoma alarmant. Revela que Shachtman es nega a aprendre de la discussió i persisteix en els seus errors, explotant per a això no sols el baix nivell teòric del partit, sinó inclús els prejudicis petitburgesos de la seua fracció. Tot el món coneix la facilitat de Shachtman per a fer girar diversos esdeveniments històrics entorn d’un o altre eix. Aquesta habilitat l’ha convertit en un gran periodista. Però, malauradament, no és prou. És precís saber escollir l’eix adequat. Shachtman està absort en el reflex de la política en la literatura i en la premsa. No té cap interès pels actuals processos, de lluita de classes, per la vida de les masses, les relacions entre les distintes capes de la classe treballadora, etc. He llegit alguns articles molt bons de Shachtman, algun fins a brillant, però no hi he trobat el menor comentari sobre la vida actual de la classe treballadora nord-americana o la seua avantguarda.

He de fer un comentari en aquest sentit: aquest és el cas no sols de Shachtman, sinó de tota una generació revolucionària que, a causa d’una especial conjuntura històrica, s’ha desenvolupat fora del moviment obrer. He escrit més d’una vegada, anteriorment, del perill de degeneració a què estan sotmesos aquests valuosos elements, malgrat la seua devoció a la causa revolucionària. Allò que en el seu temps fou una característica inevitable de l’adolescència s’ha convertit en hàbit. L’hàbit ha arribat a ésser malaltia. Si la malaltia no es cura, pot ésser fatal. Per tal d’evitar aquest perill, cal obrir, conscientment, un nou capítol en la vida del partit. Els periodistes i propagandistes de la IV Internacional han d’obrir un nou capítol en la seua pròpia consciència. És necessari rearmar-se. És necessari enfrontar-se amb l’eix adequat; donar l’esquena als intel·lectuals petitburgesos i posar-se de banda dels treballadors.

No puc concebre res més perillós per al partit que creure que la causa de la crisi actual és el conservadorisme de la seua secció obrera, i que la solució seria el triomf de la secció petitburgesa. De fet, el nus de la crisi actual és el conservadorisme dels elements petitburgesos que únicament posseeixen una formació purament propagandística, i encara no han trobat el seu lloc en el camí de la lluita de classes. La crisi actual és la batalla final d’aqueixos elements per la seua autoconservació. Cada membre de l’oposició, com a individu, pot, si vol, trobar un lloc adequat per a ell en el moviment revolucionari. Com a fracció, estan sentenciats. En la lluita que s’està desenvolupant, Shachtman no està en el bàndol en què hauria d’estar. Com ocorre tantes vegades, la seua banda dèbil ha triomfat sobre els seus trets més vàlids. Per dir-ho així, la seua “Lletra oberta” és una representació d’aqueixa banda dèbil.

Shachtman ha oblidat una ximpleria; la seua posició de classe. D’ací els seus extraordinaris zig-zags, les seues vacil·lacions i improvisacions. Substitueix l’anàlisi de classe per una sèrie d’anècdotes inconnexes amb l’únic propòsit de cobrir la seua pròpia fallida, de camuflar la contradicció entre el seu ahir i el seu avui. Shachtman procedeix així amb la història del marxisme, la història del seu propi partit i la història de l’Oposició Russa. I va acumulant error rere error. Totes les analogies històriques a què ha recorregut parlen, com veurem, contra ell.

És molt més difícil corregir errors que cometre’ls. He de demanar paciència al lector a l’hora de seguir-me al llarg de tots els zig-zags de les operacions mentals de Shachtman. Per la meua banda, em compromet a no limitar-me a denunciar errors i contradiccions, sinó a contraposar, del principi a la fi, la posició proletària a la petitburgesa, la posició marxista a l’eclèctica. D’aquesta manera, potser podem aprendre quelcom de la discussió. 

“Precedents”

Shachtman pregunta indignat: “Com hem pogut nosaltres, irreconciliables revolucionaris, convertir-nos de sobte en una tendència petitburgesa? On estan les proves? ¿Quan s’ha mostrat aquesta tendència entre els líders de l’oposició, en els dos últims anys?” (Butlletí Intern, núm. 7, vol. 2, gener de 1940, p. 11). ¿Per què no cedirem en el passat a la influència de la democràcia petitburgesa? ¿Per què durant la guerra civil espanyola..? i suma i segueix. Aquest és l’argument base de Shachtman en la seua polèmica contra mi, i en recorrerà repetidament, amb variacions de totes classes, concedint-li, aparentment, una importància excepcional. No se li havia ocorregut que podria girar-se contra ell.

El document de l’oposició “La guerra i el conservadorisme burocràtic” concedeix que Trotski encerta nou vegades de cada deu, potser 99 de cada 100. El caràcter d’aquesta concessió és extremadament magnànim. La proporció dels meus errors és força major. Com explicar, no obstant, que dues o tres setmanes després d’escriure aquest document, Shachtman decidís de sobte que Trotski:

1. És incapaç d’adoptar una actitud crítica envers la informació que se li subministra, encara que un dels seus informadors, durant deu anys, ha estat el mateix Shachtman;

2. És incapaç de distingir una tendència proletària d’una petit burgesa, una tendència bolxevic d’una menxevic;

3. És el paladí de l’absurda concepció de la “revolució burocràtica”, en compte de la de la revolució de masses;

4. És incapaç de donar una resposta concreta a les qüestions de Polònia, Finlàndia, etc.;

5. Està manifestant una tendència a capitular davant del stalinisme;

6. És incapaç de comprendre el significat del centralisme democràtic; i així ad infinitum.

En una paraula, en dues o tres setmanes, Shachtman ha descobert que Trotski s’equivoca el 99 per 100 de les vegades, especialment quan el mateix Shachtman està per mig. Aquest segon percentatge també em sembla molt exagerat, encara que aquesta vegada siga en el sentit oposat. En tot cas, Shachtman descobreix la meua “tendència a suplantar la revolució de les masses per la revolució burocràtica” molts més abruptament del que jo descobrí la seua desviació petitburgesa.

El camarada Shachtman m’invita a presentar proves de l’existència d’una tendència petit burgesa en el partit en l’últim any, o en els dos o tres anteriors. És completament comprensible que no vullga saber res del passat més llunyà. Així és que, d’acord amb la seua invitació, em cenyisc als tres últims anys. Per favor, presten atenció. Respondré als arguments purament retòrics del meu implacable crític amb documents exactes.

I

El 25 de maig de 1937 escriguí a Nova York sobre la política de la fracció leninista del Partit Socialista:

“... He de citar dos recents documents: a) la lletra privada de “Marx” sobre el congrés, i b) l’article de Shachtman “Cap a un partit socialista revolucionari”. El mateix títol d’aquest article demostra que s’ha adoptat una perspectiva falsa. Crec que els fets, incloent-hi l’últim congrés, estan demostrant que el partit està evolucionant cap a una espècie d’ILP, és a dir, un miserable avortament polític centrista, sense cap perspectiva i no cap a un partit “revolucionari”.

L’afirmació que “el Partit Socialista Nord-americà està avui més prop de les posicions del marxisme revolucionari que qualsevol altre partit de la II o III Internacionals” és un complit totalment immerescut; el Partit Socialista Nord-americà està més endarrerit que formacions europees anàlogues, com el POUM, ILP, SAP, etc. El nostre deure és no ocultar aquest avantatge negatiu de Thomas i companyia i no parlar de “la superioritat d’aquesta resolució (la resolució sobre la guerra) sobre qualsevol altra adoptada abans pel partit”. Aquesta és una apreciació purament literària, ja que cada resolució ha de tenir-se en compte d’acord amb les necessitats imperatives dels esdeveniments històrics i la situació política...

En els documents esmentats en aquesta lletra, Shachtman revelava una adaptabilitat excessiva a l’ala esquerra dels demòcrates petitburgesos (mimetisme polític); un símptoma molt perillós en un polític revolucionari! És molt important prendre nota de la seua alta estima cap a la postura tan radical de Norman Thomas respecte a la guerra... en Europa. Els oportunistes, com és ben sabut, són més radicals com més lluny estan dels fets, com menys els afecten els fets en qüestió. Tenint present aquesta llei, no és difícil estimar en el seu just valor l’acusació de “tendència a capitular davant del stalinisme” que ens fan Shachtman i els seus aliats. Perquè, des del Bronx, és molt més fàcil ésser enemic irreconciliable del Kremlin que dels petitburgesos americans.

II

De creure el camarada Shachtman, he introduït forçadament en la discussió l’assumpte de la composició de classe de les dues fraccions. Però també ara ens podem referir al passat recent.

El 3 d’octubre de 1937, escrivia a Nova York:

“He assenyalat en centenars d’ocasions que l’obrer que passa inadvertit en les condicions “normals” de la vida partidària revela qualitats notables quan canvia la situació, quan no basten les formules generals i les plomes amb fluïdesa, quan és necessita un coneixement de la vida obrera i qualitats pràctiques. En semblants condicions un obrer avantatjat revela seguretat en si mateix i també capacitat política general.

El predomini dels intel·lectuals és inevitable en el primer període de desenvolupament de l’organització. Però, al mateix temps, és una gran trava per a l’educació política dels obrers més avantatjats […] És absolutament necessari que el pròxim congrés elegisca la major quantitat possible d’obrers als comitès locals i central. Per a un obrer, la militància en l’organisme de direcció partidària és una escola política superior.

Existeix en totes les organitzacions la dificultat que hi ha membres tradicionals del comitè i que les consideracions secundàries, de tipus fraccional i personal, exerceixen un paper excessivament gran en la confecció de la llista de candidats.”

Mai he vist que el camarada Shachtman prestés atenció o demostrés cap interès per aquest tipus de coses.

III

De creure el camarada Shachtman, també he introduït en la discussió el problema de la fracció del camarada Abern, com a concentració d’individus petit burgesos, artificialment i sense cap base real. Ja el 10 d’octubre de 1937, en una època en què Shachtman anava colze amb colze amb Cannon, i es considerava que Abern no capitanejava cap fracció, escriguí a Cannon:

“El partit només té una minoria d’autèntics treballadors industrials... Els elements no proletaris són un rent molt necessari, i crec que hem d’estar orgullosos de la seua qualitat... però... el nostre partit pot inundar-se d’elements no proletaris i arribar a perdre el seu caràcter revolucionari. Per descomptat, no es tracta d’impedir l’entrada d’intel·lectuals per mètodes artificials... sinó orientar, en la pràctica, tota l’organització cap a les fàbriques, les vagues, els sindicats...

Un exemple concret; no podem dedicar forces iguals ni suficients a totes les fàbriques. La nostra organització local pot escollir, per a la seua activitat en el pròxim període, dues o tres fàbriques de la seua àrea i concentrar-hi totes les seues forces. Si tenim dos o tres treballadors en una d’elles, podem crear un comitè d’ajuda de cinc no treballadors per a augmentar-hi la nostra influència.

Es pot fer el mateix en els sindicats. No podem introduir no treballadors en ells, però podem fer comissions que ajuden els camarades que estan dins amb propaganda oral o escrita. És condició indispensable no manar als treballadors, sinó ajudar-los; fer-los suggeriments, proveir-los d’arguments, idees, pamflets, etc.

Les accions d’aquest tipus poden tenir una enorme importància educativa tant per als camarades treballadors com per als no treballadors, que necessiten una sòlida reeducació.

Tenim, per exemple, un nombre important de jueus no obrers en les nostres files. Poden ésser un rent molt valuós si el partit és capaç de sortir del seu cercle tancat i connectar cada vegada més amb els treballadors industrials en l’activitat diària; crec que açò asseguraria també una atmosfera més sana dins del partit...

Podem establir immediatament una norma general: un militant que no és capaç de guanyar cada tres o sis mesos un obrer per al partit no és un bon militant.

Si establim seriosament aquesta orientació i verifiquem els resultats cada setmana haurem evitat un gran perill: que els intel·lectuals i treballadors de coll blanc acaben per suprimir la minoria obrera, la condemnen al silenci, convertisquen el partit en un club de discussió molt intel·ligent, però absolutament inhòspit per als obrers.

Cal elaborar normes paral·leles per al treball i el reclutament de l’organització juvenil, perquè en cas contrari correm el risc de produir diletants revolucionaris en compte de lluitadors revolucionaris.”

Com és obvi, no mencione en aquesta lletra el perill d’una desviació petit burgesa l’endemà del pacte entre Hitler i Stalin, o del desmembrament de Polònia, sinó que queda clar que en vinc preveient persistentment des de fa dos anys i més. Més encara: assenyalava (doncs tenia present precisament la “inexistent” fracció d’Abern) la necessitat que els elements petitburgesos jueus del Comitè de Nova York es desvinculessen del seu medi conservador i s’escamparen pel moviment obrer, per tal d’aclarir l’atmosfera del partit. Precisament per això, aquesta lletra, escrita dos anys abans que comencés aquesta discussió, té molt més valor que tots els escrits dels líders de l’oposició sobre els motius que m’han impulsat a sortir en defensa de la “banda de Cannon”.

IV

Mai ha estat per a mi un secret la inclinació de Shachtman a sucumbir a la influència petitburgesa, especialment a l’acadèmica i literària. En època de la Comissió Dewey, el 14 d’octubre de 1937, escriguí a Cannon, Shachtman i Warde:

“... Insistisc en la necessitat d’introduir en el Comitè representants de grups obrers, per a crear canals de comunicació entre ell i les masses... Els camarades Warde, Shachtman i altres s’han mostrat d’acord amb mi en aquest punt. Analitzàrem junts les possibilitats pràctiques de realitzar aquests plans..., però després, malgrat que he plantejat el tema nombroses vegades, no he tornat a tenir-ne informació i només he escoltat accidentalment, que el camarada Shachtman s’oposava. Per què? Ho ignore.”

Shachtman mai ha comunicat els seus motius. En la meua lletra, m’expressí amb la major diplomàcia, però no tinc el menor dubte que Shachtman temia ferir l’excessiva sensibilitat política dels nostres aliats temporals liberals, malgrat que de paraula expressés el seu acord amb mi; en aquest sentit, Shachtman demostrà especial “delicadesa”.

V

El 15 d’abril de 1938 escriguí a Nova York:

“Estic un tant sorprès de la publicitat que s’ha donat a la lletra d’Eastman publicada en el New International. Estic d’acord amb què es publique la lletra, però la prominència que se li dóna en portada combinada amb el fet de silenciar l’article d’Eastman en Harper’s, és un tant comprometedora per al New International. Molta gent pot interpretar aquest fet com una feblesa nostra; tanquem els ulls als principis quan per enmig està l’amistat.”

VI

L’1 de juny de 1938 escriguí al camarada Shachtman:

“Em resulta difícil comprendre per què et mostres tan tolerant i fins i tot amistós, amb Mr. Eugene Lyons. Pel que s’ha vist, parla en els teus banquets, al mateix temps que parla en els banquets dels Guàrdies Blancs.”

Aquesta lletra prosseguia la lluita per una major independència de política envers els denominats “liberals”, els que, mentre lluiten contra la revolució, desitgen mantenir bones relacions amb el proletariat, perquè açò dobla el seu valor als ulls de l’opinió pública burgesa.

VII

El 6 d’octubre de 1938, gairebé un any abans que comencés la discussió, escriguí sobre la necessitat que la premsa del partit es girés decididament de cara als treballadors:

“És molt important al respecte l’actitud del Socialist Appeal. És, sens dubte, un periòdic marxista molt bo, però no un autèntic instrument d’acció política... He intentat interessar en aquest sentit l’equip de redacció del Socialist Appeal, però sense èxit.”

En aquestes notes és evident un to de disgust. I no és accidental. El camarada Shachtman està més interessat en episodis literaris aïllats de lluites acabades fa molt de temps que no en la composició de classe del seu propi partit o dels lectors del seu periòdic.

VIII

El 20 de gener de 1939, en una lletra que ja he citat en relació amb el materialisme dialèctic, tractí una altra vegada el tema de la inclinació del camarada Shachtman cap a la fraternitat amb el medi literari petitburgès:

“No puc entendre per què el Socialist Appeal està descurant tant la informació sobre el partit stalinista. Aqueix partit és actualment una massa de contradiccions i les escissions han d’ésser inevitables. Les nostres properes adquisicions importants provindran del partit stalinista. Hauríem de concentrar-hi la nostra atenció política. Hem de seguir el desenvolupament de les seues contradiccions dia a dia i hora a hora. Algú de la redacció hauria de dedicar la major part del seu temps a seguir les idees i accions dels stalinistes. Podem provocar una discussió i, si és possible, publicar lletres de stalinistes vacil·lants.

Açò seria mil vegades més important que invitar Eastman, Lyons i la resta a presentar les seues ximpleries individuals. Estava un poc enfadat perquè havies publicat l’últim article d’Eastman, tan insignificant i arrogant... Però el que m’ha deixat completament perplex és que hages invitat personalment aqueixa gentola a tacar les escasses pàgines del New International. La perpetuació d’aquesta polèmica pot interessar a alguns intel·lectuals petitburgesos, però no als elements revolucionaris.

Estic fermament convençut que és necessària una certa reorganització del Socialist Appeal i del New International; allunyar-los d’Eastman, Lyons i la resta i apropar-los als treballadors i, en aquest sentit, al partit stalinista.”

Els recents esdeveniments han demostrat, encara que siga trist reconèixer-ho, que Shachtman no s’allunyà d’Eastman i companyia, sinó que, per contra, se n’apropà més.

IX

El 27 de maig de 1939 torní a escriure sobre el caràcter del Socialist Appeal, en relació amb la composició de classe del partit:

“Me n’he adonat de seguida que esteu tenint dificultats amb el Socialist Appeal. El periòdic està molt ben fet, des del punt de vista periodístic; però és un periòdic per als obrers, i no dels obrers...

Tal com és, el periòdic està dividit entre diversos escriptors, molt bons individualment, però que, col·lectivament, no permeten a l’obrer “entrar” en les pàgines de l’Appeal. Tots parlen per als obrers (i ho fan molt bé), però ningú els escolta. Tanmateix la seua brillantor literària, el periòdic és, en certa manera, víctima de la rutina periodística. No es parla en absolut de com viu l’obrer, lluita, s’enfronta a la policia o pren una copa. I tot açò és molt important per a un periòdic que és un instrument revolucionari del partit. No es tracta de fer un periòdic sumant les forces d’un hàbil equip de redacció, sinó d’aconseguir que els treballadors parlen per si mateixos.

Per a aconseguir l’èxit cal un canvi valent i radical...

Per descomptat, no és només un problema del periòdic, sinó de tota la política del partit. Continue essent de l’opinió que teniu massa xics i xiques petitburgesos, tots molt bons i dedicats al partit, però que no són del tot conscients que el seu deure no és només discutir entre ells, sinó llençar-se al fresc ambient dels treballadors. Repetisc la meua proposta: tot militant que en un cert temps, posem de tres a sis mesos, no siga capaç de guanyar-se un obrer per al partit haurà de passar a l’estatus de simpatitzant i, després d’altres tres mesos, ésser expulsat del partit. En alguns casos pot ésser injust, però el partit, en el seu conjunt, rebria un xoc que, en aquests moments, necessita molt. Cal un canvi molt radical.”

En proposar mesures tan draconianes, com l’expulsió dels militants petitburgesos que es mostraren incapaços d’establir vincles personals amb els treballadors, no estava pensant en “defensar” la fracció de Cannon, sinó en salvar el partit de la degeneració.

X

Escriguí al camarada Cannon respecte a certs comentaris escèptics sobre el SWP que havien arribat a les meues oïdes, el 16 de juny de 1939:

“La situació de preguerra, l’increment del nacionalisme i la resta són obstacles naturals al nostre desenvolupament i la causa profunda del desànim que s’observa en els nostres rengles. Hem de subratllar una vegada més que, com més petitburgesa siga la composició del partit, més vulnerable serà als canvis de l’opinió pública oficial. Aquest és un argument més de la necessitat d’una valenta i activa reorientació cap a les masses. 

Els raonaments pessimistes que menciones en el teu article són, naturalment, reflex de la pressió patriòtica i nacionalista de l’opinió pública oficial: “Si el feixisme venç a França... Si el feixisme venç en Anglaterra... Etc.” Les victòries del feixisme són importants, però més ho és l’agonia de mort del capitalisme.”

Plantegí aquest problema de la dependència de l’ala petitburgesa del partit de l’opinió pública oficial diversos mesos abans que comencés aquesta discussió, i no la plantegí artificialment per a desacreditar l’oposició.

***

El camarada Shachtman demanava que establís “precedents” de tendència petit burgeses entre els líders de l’oposició en el passat. Acabe de fer-ho, singularitzant a més al mateix camarada Shachtman. Encara tinc molts més materials per a això. Dues lletres (una del camarada Shachtman i una altra meua), que són uns “precedents” molt notables, i que citaré concretament en relació amb un altre tema. Shachtman pot objectar que en les faltes i errors denunciades en la correspondència han incorregut també altres camarades, alguns membres de la majoria actual. Potser. Però no es repeteix en va el nom de Shachtman. Mentre que altres han comés errors circumstancials, ell ha evidenciat una tendència.

En tot cas, puc demostrar, documents a la mà (i espere haver-ho fet), en contra de l’afirmació de Shachtman que els meus judicis han estat “sobtats” i “inesperats”, que el meu article “L’oposició petit burgesa...” no és més que un resum de la meua correspondència amb Nova York durant els tres últims anys (en realitat, durant els deu últims). Shachtman volia “precedents”, ací els té. I parlen completament contra ell.

El bloc filosòfic contra el marxisme

Els cercles de l’oposició creuen que jo he introduït el tema del materialisme dialèctic perquè no tenia una resposta “concreta” per a la qüestió de Finlàndia, Làtvia, Índia, Afganistan, Balutxistan, etc. Aquest argument, vacu de per si, és interessant perquè revela el nivell a què es mouen alguns elements de l’oposició, la seua actitud cap a la teoria i cap a la lleialtat ideològica més elemental. No oblidaré mencionar, no obstant, que la meua primera conversació seriosa amb els camarades Shachtman i Warde, al Gener de 1937, tot just arribar a Mèxic, fou sobre la necessitat de propagar insistentment el materialisme dialèctic. Després de l’escissió de la nostra Secció nord-americana del Partit Socialista, insistí en la possible publicació, com més aviat millor, d’un òrgan teòric, amb la idea d’educar el partit, sobretot els seus nous membres, en l’esperit del materialisme dialèctic. Per aquella època escriguí que era precisament als EEUU, on la burgesia injecta constantment als treballadors empirisme vulgar, el lloc on era més necessari impulsar l’elevació del moviment a un nivell teòric adequat. El 20 de gener de 1939 escriguí al camarada Shachtman, respecte al seu article “Intel·lectuals en retirada”:

“L’apartat sobre dialèctica és el pitjor colp que vostè personalment, com a editor del New International, podria haver-li donat al marxisme... Bé! En Parlarem públicament.”

Així és que avisí Shachtman amb més d’un any d’antelació que pensava iniciar una lluita oberta contra les seues tendències eclèctiques. Per aqueixa època, encara no s’havia començat a parlar de l’oposició; però jo sabia ja que el bloc filosòfic contra el marxisme podria preparar el terreny per a un bloc polític contra el programa de la IV Internacional.

El caràcter de les diferències que han sorgit no fa sinó confirmar els meus temors, basats tant en la composició social del partit, com en la mala educació teòrica dels seus quadres. No m’ha calgut canviar les meues idees ni introduir temes “artificialment”. No he fet sinó plantejar les coses tal com estan actualment. Deixeu-me afegir que em sent avergonyit per haver de justificar-me d’haver hagut de sortir en defensa del marxisme en una de les seccions de la IV Internacional.

En la seua “Lletra oberta” el camarada Shachtman es refereix explícitament al fet que el camarada Vincent Dunne comentés favorablement l’article sobre els intel·lectuals. Jo també diguí d’ell: “Algunes parts són excel·lents.” Però, com diu el proverbi rus, una cullerada de quitrà espatlla un barril de mel. Estem parlant precisament d’aqueixa cullerada de quitrà. L’apartat dedicat al materialisme dialèctic inclou una sèrie de concepcions monstruoses des del punt de vista marxista, la intenció, com hem vist després clarament, era preparar el terreny per a una aliança política. En vista de la tossuderia amb què insisteix Shachtman que he utilitzat tal article com a pretext, permeteu-me que cite novament el passatge central de l’apartat en qüestió:

“... ni ningú ha demostrat encara que l’acord o desacord amb les abstractes doctrines del materialisme dialèctic afecte (!) els esdeveniments polítics d’avui o de demà, i els partits polítics, els seus programes i les seues lluites es basen en aquests esdeveniments concrets”. (The New International, gener de 1939, p. 7) No és prou? El més sorprenent és aqueixa fórmula, tan inútil als revolucionaris: “...els partits polítics, els seus programes i les seues lluites es basen en aquests esdeveniments concrets”. Quins partits? Quins programes? Quines lluites? Es barregen ací tots els partits polítics. El partit del proletariat és diferent de tots els altres. I no es basa en absolut en aqueixos “esdeveniments concrets”. És diametralment oposat, des de les seues mateixes bases, als partits de mercaders burgesos i drapers petitburgesos. La seua missió és preparar la revolució social i regenerar la humanitat per mitjà del canvi de les seues bases materials i morals. Per a no desviar-se’n sota la pressió de l’opinió pública ni de la repressió policial, el proletari revolucionari, en especial si es tracta d’un líder, necessita una visió del món clara, precisa, completament racional. Només sobre la base d’una concepció marxista unificada és possible enfocar correctament les qüestions “concretes”.

Precisament ara comença la traïció de Shachtman, una autèntica traïció teòrica, no un mer error, com volguí creure l’any passat. Seguint els passos de Burnham, Shachtman ensenya al jove partit revolucionari “que ningú ha pogut demostrar” que el materialisme dialèctic afecte l’activitat política del partit. “Ningú ha pogut demostrar”, és a dir, el marxisme no serveix per a res en la lluita del proletariat. Per tant, el partit no té la més mínima raó per a recolzar i defensar el materialisme dialèctic. Açò no és més que el rebuig del marxisme, del mètode científic en general, la capitulació més vergonyosa a l’empirisme. Precisament açò és l’aliança filosòfica de Shachtman amb Burnham, i a través d’ell amb els sacerdots de la “Ciència” burgesa. Era precisament a açò, i només a açò, a què jo em referia en la meua lletra del 20 de gener de l’any passat.

El 5 de març Shachtman em contestà: “He rellegit l’article de Burnham i Shachtman a què es refereix vostè, i encara que, a la llum de les seues paraules, faria alguna que una altra modificació (!) si hagués d’escriure’l novament, no puc estar d’acord amb l’essencial de la seua crítica.”

Aquesta resposta, com passa sempre amb Shachtman en situacions serioses, no vol dir res en si mateixa; però fa la impressió de deixar oberta una via per a retirar-se. Avui, en el frenesí de la lluita fraccional, promet “fer-ho una vegada i una altra”. Fer què? Capitular davant de la “Ciència” burgesa? Rebutjar el marxisme?

Shachtman m’explicà llargament (ara veig amb quins propòsits) la utilitat de tal o qual aliança política. Però jo estic parlant de com d’injustificable és la seua traïció teòrica. Una aliança pot justificar-se segons el seu contingut i les seues circumstàncies. Però cap aliança pot justificar una traïció teòrica. Shachtman argumenta que el seu article tenia un caràcter purament polític. Jo no parle de l’article, sinó de l’apartat en què renuncia al marxisme. Si un llibre de text de física dedica només dues línies a dir que Déu és la causa primera, es pot dir que l’autor és un obscurantista sense por a equivocar-se.

Shachtman no contesta a l’acusació, però tracta de distreure l’atenció, dirigint-la a assumptes irrellevants. “En què difereix allò que vostè anomena “la meua aliança filosòfica amb Burnham” de la de Lenin amb Bogdanov? Per què aquella es basava en principis i aquesta no en té? M’agradaria molt conèixer la seua resposta a aquestes pregunta. Mostraré la diferència, o millor dit, l’oposició política que existeix entre ambdues aliances. Estem tractant el tema del mètode marxista, no és això? Perquè ací resideix precisament la diferència. Lenin mai declarà, en benefici de Bogdanov, que el materialisme dialèctic fos superflu per a resoldre “qüestions polítiques concretes”. Lenin mai confongué teòricament el partit bolxevic amb els partits en general. Era orgànicament incapaç de semblants abominacions. I no sols ell, sinó qualsevol dels bolxevics seriosos. Aqueixa és la diferència. La veieu? Shachtman em prometé sarcàsticament prestar tot el seu interès a una resposta clara. Crec que he donat la resposta. No exigisc l’“interès”.

L’abstracte i el concret; economia i política

L’apartat més lamentable de la lamentable obra de Shachtman és el capítol “L’estat i el caràcter de la guerra”. “Quina és la nostra posició? (diu). Senzillament, aquesta; és impossible deduir directament la nostra política en una guerra determinada, de caracteritzacions abstractes del caràcter de classe de l’estat implicat en aqueixa guerra, i particularment de les formes de propietat que prevalen en tal estat. La nostra política ha de sorgir de l’anàlisi concreta del caràcter de la guerra en relació amb els interessos de la revolució socialista internacional.” (Lc. cit., p. 13, la cursiva és meua.) Vaja embolic! Si és impossible deduir la nostra política directament del caràcter de classe d’un estat, podem fer-ho indirectament? Per què és abstracta l’anàlisi del caràcter d’un estat i concret el d’una guerra? Des d’un punt de vista formal, podríem dir amb el mateix dret (de fet, amb molt més), que la nostra política respecte a l’URSS no ha de deduir-se d’una caracterització abstracta de la guerra com a “imperialista”, sinó de l’anàlisi concreta del caràcter de l’estat en unes circumstàncies històriques donades. El sofisma fonamental, sobre el qual Shachtman construeix tots els altres, és força simple: atès que la base econòmica no determina immediatament la superestructura; atès que el caràcter de classe d’un estat no és prou per a resoldre els problemes polítics, per tant... podem seguir avant sense examinar la base econòmica ni el caràcter de classe de l’estat; reemplaçant-los, segons la periodística frase de Shachtman, per la “realitat dels esdeveniments vius”. (Loc. cit., p 14)

El mateix artifici que construí Shachtman per a justificar la seua aliança filosòfica amb Burnham (el materialisme dialèctic no determina immediatament la nostra política... doncs no afecta, en general, “les tasques polítiques concretes”), es repeteix ara paraula per paraula en relació a la sociologia marxista; ja que les formes de propietat no determinen immediatament la política d’un estat, és possible llençar per la borda la sociologia marxista en general, a l’hora de determinar “tasques polítiques concretes”.

Però, per què detenir-nos ací? Ja que la llei del valor de treball no determina els preus “directament” ni “immediatament”; ja que les lleis de la selecció natural no determinen “directament” ni “immediatament” el naixement d’un porquet; ja que la llei de la gravetat no determina “directament” ni “immediatament” que un policia borratxo caiga rodant per les escales.... deixem Marx, Darwin, Newton i la resta d’amants de les “abstraccions” cobrir-se de pols en els estants. Açò és, ni més ni menys, l’enterrament solemne de la ciència, perquè el desenvolupament científic va, sobretot, de les causes “directes” i “immediates” a les més profundes i remotes, de la varietat calidoscòpica dels esdeveniments a la unitat de les forces rectores.

La llei del valor del treball no determina els preus “immediatament, però, almenys, els determina. Un fenomen concret, com la fallida del New Deal, troba la seua explicació, en última anàlisi, en l’“abstracta” llei del valor. Roosevelt no ho sabia, però un marxista no podia ignorar-ho. Les formes de propietat determinen, no immediatament, sinó a través d’àmplies sèries de factors intermedis i de la seua interacció recíproca, no sols la política, sinó fins i tot la moral. Un polític proletari que ignora la naturalesa de classe de l’estat acabarà igual que el policia que ignorava la llei de la gravetat; és a dir, trencant-se els nassos.

Òbviament, Shachtman no té en compte la distinció entre l’abstracte i el concret. En enfrontar-se al concret, la nostra ment opera amb abstraccions. Inclús aqueix gos “concret”, “donat”, és una abstracció, perquè canvia constantment, per exemple, movent la cua quan l’assenyalem amb el dit. La concreció és un concepte relatiu, no absolut; allò que és concret en un cas, és abstracte en un altre; és a dir, insuficientment definit per a determinat propòsit. Per tal d’obtenir un concepte suficientment “concret” per a satisfer una necessitat determinada, cal correlacionar diverses abstraccions en una sola, el mateix que per a reproduir una seqüència viva en la pantalla cal combinar diversos fotogrames.

Allò concret és una combinació d’abstraccions, però no una combinació arbitrària o subjectiva, sinó la que correspon a les lleis del moviment d’un fenomen determinat.

“L’interès de la revolució socialista internacional”, a què apel·la Shachtman contra la naturalesa de classe de l’estat, significa, en aqueix moment donat, la més vaga de totes les abstraccions. El tema que ens ocupa és, al capdavall, precisament aquest: ¿de quina forma concreta podem servir millor els interessos de la revolució? I no podem evitar recordar que la missió de la revolució socialista és crear l’estat obrer. Per tant, abans de posar-se a parlar sobre la revolució socialista cal distingir entre “abstraccions” com ara burgesia i proletariat, estat burgés i estat obrer, etc.

Shachtman malbarata el seu temps, i el dels altres, en provar que la propietat nacionalitzada no determina “per si mateixa”, “automàticament”, “directament”, “immediatament”, la política del Kremlin. Hi ha una rica literatura marxista sobre la forma en què l’estructura econòmica determina la superestructura política, jurídica, filosòfica, artística etc. L’opinió que allò econòmic determina directament i immediata la creativitat d’un compositor o el veredicte d’un jutge és una grollera caricatura del marxisme que han fet circular els acadèmics de tots els països, per a dissimular la seua impotència intel·lectual.

Però respecte al tema que ens ocupa, la interrelació entre les bases econòmiques de l’estat soviètic i la política del Kremlin, permeteu-me recordar al desmemoriat Shachtman que porte dèsset anys parlant públicament de la creixent contradicció entre les bases assentades per la Revolució d’Octubre i les tendències de la “superestructura” de l’estat. He seguit pas a pas la creixent independència de la burocràcia respecte al proletariat soviètic i l’increment de la seua dependència envers classes i grups de dins i fora del país. Té Shachtman quelcom que afegir-hi?

No obstant, encara que allò econòmic no determine allò polític directament ni immediata, sinó en última anàlisi, tanmateix, el determina. Els marxistes fem aquesta afirmació contra els teòrics burgesos i els seus deixebles. Al mateix temps que analitzem i denunciem la creixent independència de la burocràcia respecte al proletariat, no perdem de vista les fronteres socials objectives de tal “independència”; és a dir, la propietat nacionalitzada, complementada pel monopoli del comerç exterior.

Sorprenent! Shachtman continua recolzant la consigna sobre la revolució política contra la burocràcia soviètica. ¿Ha pensat alguna vegada seriosament en el significat d’aqueixa consigna? Si mantenim que les bases assentades per la Revolució d’Octubre es reflecteixen “automàticament” en la política de l’estat, ¿per què proposaríem una revolució contra la burocràcia? Si, per contra, l’URSS ha deixat d’ésser un estat obrer, seria necessària una revolució social, no política. Shachtman continua defensant la consigna següent: l) La del caràcter de l’URSS com a estat obrer; 2) la de l’antagonisme irreconciliable entre les bases socials de l’estat i la burocràcia. Però, al mateix temps que la repeteix, tracta de soscavar les seues bases teòriques. ¿Per a demostrar una vegada més la independència de la seua política respecte a “abstraccions” científiques?

Amb el pretext de lluitar contra la caricatura burgesa del materialisme dialèctic, Shachtman obre de bat a bat les portes a l’idealisme històric. Per a ell, les formes de propietat o la naturalesa de classe de l’estat són qüestions indiferents a l’hora d’analitzar la política d’un govern. El mateix estat no és sinó un animal de sexe indeterminat. Amb els peus ben plantats en el seu llit de plomes, Shachtman ens explica pomposament (avui, en 1940) que a més de la propietat nacionalitzada cal tenir en compte el fem bonapartista i la seua política reaccionària. Vaja novetat! Què es creu? Què està parlant en un jardí d’infància?

Shachtman s’alia... també amb Lenin

Per tal de camuflar la seua manca d’enteniment de l’essència del problema de la naturalesa de l’estat soviètic, Shachtman s’aferra a les paraules que Lenin pronuncià contra mi, el 30 de desembre de 1920, en l’anomenada discussió sindical: “El camarada Trotski parla d’estat obrer... Permeteu-me corregir-li, això és una abstracció... El nostre estat és, en realitat, un estat d’obrers i camperols... El nostre estat actual és el que ha de defensar el proletariat organitzat en ell, i hem d’utilitzar aquestes organitzacions obreres per a defensar els treballadors contra l’estat, i per a la defensa de l’estat pels treballadors.” Basant-se en aquesta cita, Shachtman s’afanya a declarar que he repetit el meu “error” de 1920. Però en la seua precipitació, deixa escapar un error encara major que hi ha en la mateixa cita. El 19 de gener de 1921, el mateix Lenin escrigué, respecte al seu discurs del 30 de desembre: “Afirmí que el nostre estat no és un estat obrer, sinó un estat d’obrers i camperols...” en llegir l’informe de la discussió, m’adone que estava equivocat... Hauria d’haver dit: L’estat obrer és una abstracció. El nostre és un estat obrer amb les característiques següents: l) la població camperola predomina sobre l’obrera, i 2) és un estat obrer amb deformacions burocràtiques.” Podem treure’n dues conclusions: a Lenin li importava tant la definició sociològica precisa de l’estat que estimà necessari autocorregir-se en plena polèmica. I a Shachtman li importa tan poc la naturalesa de l’estat soviètic que, en vint anys, no s’ha adonat ni de l’error de Lenin ni de la seua correcció.

No entraré ara en detalls sobre la qüestió de com de bé dirigia Lenin el seus argument contra mi. Crec que era incorrecta. En realitat, no hi havia cap diferència entre les nostres definicions de l’estat. Des del meu punt de vista, la formulació de Lenin de la qüestió de l’estat (unida a la correcció que en féu dies després) és completament exacta. Però escoltem l’increïble ús que fa Shachtman de la definició de Lenin: “igual que fa vint anys es podia dir que l’“estat obrer” era una abstracció, avui podem dir que l’“estat obrer degenerat” és una altra abstracció”. (Loc. cit., p. 14) És evident que Shachtman no ha entès Lenin. Fa vint anys, el terme “estat obrer” no podia considerar-se, de cap manera, una abstracció en general; és a dir, quelcom irreal o inexistent. La definició d’“estat obrer”, encara que correcta en si mateixa, era inadequada per a tasques particulars, en concret, per a la defensa dels treballadors a través dels seus sindicats, i només en aquest sentit era abstracta. No obstant, en relació amb la defensa de l’URSS enfront de l’imperialisme, aquesta mateixa definició era en 1920, i ho és avui encara, totalment concreta, i per això els treballadors estan obligats a defensar tal estat.

Shachtman no està d’acord. Escriu que: “Igual que fou necessari, en relació amb el problema dels sindicats, parlar de quina classe d’estat obrer hi havia en l’URSS, cal establir ara, en relació amb el tema de la guerra, el grau de degeneració de l’estat soviètic... I aquest grau de degeneració no pot establir-se només per mitjà de referències abstractes a l’existència de propietat nacionalitzada, sinó observant la realitat dels esdeveniments vius Des d’aquest punt de vista és impossible explicar per què en 1920 la qüestió del caràcter de l’URSS sortí a col·lació en relació amb els sindicats, és a dir, amb un assumpte intern, mentre que avui ho fa respecte a la defensa de l’URSS, és a dir, en relació amb el destí global de l’estat. En el primer cas, l’estat obrer atacava els treballadors; en el segon, als imperialistes. L’analogia és coixa d’ambdues cames; Shachtman identifica el que contraposava Lenin.

No obstant, si prenem les paraules de Shachtman al peu de la lletra, podem concloure que allò que li interessa és el grau de degeneració (de què?, d’un estat obrer?); és a dir, diferències quantitatives d’avaluació. Suposem que Shachtman ha assolit establir el grau (on?) més precisament que jo. Però, ¿com poden afectar diferències quantitatives en l’avaluació de la degeneració d’un estat obrer a la nostra decisió de defensa de l’URSS? Shachtman, romanent fidel a l’eclecticisme, és a dir, a si mateix, parla de la qüestió de grau en un esforç per mantenir l’equilibri entre Burnham i Abern. Però el que està actualment sobre el tapet no és el grau determinat per la “realitat dels esdeveniments vius” (quina terminologia tan “científica, concreta i experimental”!), sinó si aqueixos canvis quantitatius han arribat a ésser qualitatius; és a dir, si l’URSS és encara un estat obrer, dins de la seua degeneració, o si s’ha transformat en un nou tipus d’estat explotador.

Per a aquesta qüestió bàsica, Shachtman no té resposta. Ni la necessita. Els seus arguments són pura imitació dels de Lenin, que parlava en relació a un tema diferent, amb un contingut diferent i que contenien un error greu. Lenin, en la versió corregida, declarava: “L’estat actual no és només un estat obrer, sinó un estat obrer amb deformacions burocràtiques.” Shachtman declara: “L’estat en qüestió no és només un estat obrer degenerat, sinó...”, sinó què? Shachtman no hi pot afegir res més. Públic i orador es queden mirant-se, amb la boca oberta.

Què significa “estat obrer degenerat” en el nostre programa? El mateix programa respon amb un grau de concreció àmpliament adequat per a resoldre el problema de la defensa de l’URSS: l) els trets que, en 1920, eren “deformacions burocràtiques” del sistema soviètic, s’han convertit en un règim burocràtic independent que ha devorat els soviets; 2) la dictadura burocràtica, incompatible amb les tasques internes i internacionals del socialisme, ha introduït, i continua introduint, profundes deformacions en la vida econòmica del país; 3) no obstant, el sistema d’economia planificada, sobre la base de la propietat estatal dels mitjans de producció, s’ha conservat bàsicament, i continua essent una conquista colossal de la humanitat. La derrota de l’URSS per l’imperialisme significaria no sols la liquidació de la dictadura burocràtica, sinó de l’economia planificada; el desmembrament del país sota esferes d’influència diferents; una nova estabilització de l’imperialisme, i un nou debilitament del proletariat mundial.

De la circumstància que les “deformacions burocràtiques” s’han convertit en un règim d’autocràcia burocràtica deduïm que la defensa dels treballadors a través dels seus sindicats (que han patit la mateixa degeneració que l’estat) és avui, en contrast amb 1920, completament idealista; cal destruir la burocràcia; aquesta tasca es pot complir només per mitjà de la creació d’un partit bolxevic il·legal en l’URSS.

De la circumstància que la degeneració del sistema polític encara no ha destruït l’economia estatal planificada, traiem la conseqüència que encara el deure del proletariat del món és defensar l’URSS contra l’imperialisme i ajudar el proletariat soviètic en la lluita contra la burocràcia.

¿Què és exactament allò que Shachtman troba abstracte en la nostra definició de l’URSS? Quines esmenes concretes proposa? La dialèctica ens ensenya que “la veritat és sempre concreta”. Podem, doncs, aplicar aquesta regla a la crítica. No és suficient amb qualificar d’abstracta una definició. És precís assenyalar exactament què li falta. D’una altra manera, la crítica és estèril. En compte de concretar o canviar la definició que titlla d’abstracta, Shachtman la reemplaça pel buit. No és prou. El buit, fins al més pretensiós, és la pitjor de les abstraccions, si no se li pot donar cap contingut. No és sorprenent que el buit teòric haja desplaçat l’anàlisi de classe en la política de l’impressionisme aventurer.

“Economia concentrada”

A continuació, Shachtman cita les paraules de Lenin, “la política és economia concentrada” i que, en aqueix sentit, “allò polític no pot deixar d’assolir primacia sobre allò econòmic”. Basant-se en aquestes paraules de Lenin, Shachtman em recomana que li faça el favor d’interessar-me només en allò econòmic (mitjans de producció nacionalitzats), fent a una banda allò polític. Aquest segon intent per a treure partit de Lenin no és superior al primer. L’error de Shachtman és ací molt greu! Allò que Lenin volia dir és: quan les tasques, interessos i processos econòmics adquireixen un caràcter conscient i generalitzat (és a dir, “concentrat”), entren, en virtut d’aquest mateix fet, en l’esfera de la política, i constitueixen la seua essència. En aquest sentit, la política com a economia concentrada, sorgeix de l’activitat econòmica diària, atomitzada, inconscient i no generalitzada.

Des del punt de vista marxista, una política és correcta en la mesura que “concentre” profundament i extensament l’economia; açò és, expressa les tendències progressives del seu desenvolupament. Per això basem la nostra política, per i sobretot, en l’anàlisi de les formes de propietat i de les relacions de classe. Només sobre aquestes bases teòriques podem fer una anàlisi concreta de factors de la “superestructura”. Per exemple, quan acusem la fracció oposada de “conservadorisme burocràtic”, busquem immediatament els orígens socials (és a dir, de classe) del fenomen. Si utilitzàrem altres procediments, se’ns podria titllar de “marxistes platònics” o, més simplement, de pallassos sorollosos.

“La política és economia concentrada”. Podem aplicar aquesta màxima al Kremlin, també. ¿O és que, com a excepció de la regla general, la política del govern de Moscou no és “economia concentrada”, sinó el pur reflex dels desigs de la burocràcia? El nostre intent de reduir la política del Kremlin a economia nacionalitzada, deformada pels interessos de la burocràcia, provoca la frenètica resistència de Shachtman. Respecte a l’URSS, no es guia per la generalització conscient de l’economia, sinó per l’observació de la “realitat dels esdeveniments vius”, és a dir, pel capritx, la improvisació, les seues simpaties i antipaties. Contraposa la seua política impressionista a la nostra, basada en l’anàlisi sociològica i al mateix temps ens acusa de... no entendre de política. Increïble, però cert! Podem estar segurs que, en última anàlisi, la boja i capritxosa política de Shachtman és també “economia concentrada”, però, què li anem a fer!, economia de la petita burgesia desclassada.

Comparació amb guerres burgeses

Shachtman ens recorda que en el seu temps les guerres burgeses eren progressistes, i després esdevingueren reaccionàries, i que açò no és prou, no obstant, per a definir socialment a un estat implicat en la guerra. Aquesta afirmació no sols no aclareix la qüestió, sinó que l’embrolla més. Les guerres burgeses pogueren ésser progressistes únicament en l’època en què tot el règim burgès era progressista; amb d’altres paraules, en l’època en què la propietat burgesa, en contradicció amb la feudal, era un factor constructiu i de progrés. Les guerres burgeses esdevingueren reaccionàries quan la propietat burgesa es convertí en un obstacle per al desenvolupament, ¿Vol dir Shachtman, en relació a l’URSS, que la propietat estatal dels mitjans de producció s’ha convertit en un obstacle per al desenvolupament, i que l’extensió d’aquesta manera de propietat a altres països és una política econòmica reaccionària? Òbviament, Shachtman no vol dir això. Simplement, no treu conclusions lògiques dels seus propis pensaments.

L’exemple de les guerres burgeses és força instructiu, encara que Shachtman el passe per alt. Marx i Engels lluitaven per una república alemanya unificada. En la guerra de 1870-71, es posaren de banda dels alemanys, malgrat que la lluita per la unificació fou explotada i deformada pels paràsits dinàstics.

Shachtman remarca el fet que Marx i Engels es giraren contra Prússia després de l’annexió d’Alsàcia-Lorena. Però aquest gir no fa sinó il·lustrar més clarament el nostre punt de vista. No podem oblidar que aquella era una guerra entre dos estats burgesos. Els dos camps tenien un denominador comú de classe. Només es podia decidir quin era “el mal menor” (en tant que la història deixa sempre, en general, una porta oberta a l’opció) basant-se en factors suplementaris. De la banda alemanya, el problema era crear un estat nacional burgès, com a camp per al desenvolupament econòmic i cultural. En aquesta fase, l’estat nacional era un factor de progrés històric. Per això, Marx i Engels es mantingueren de banda d’Alemanya, tanmateix Hohenzollern i els seus junkers. L’annexió d’Alsàcia-Lorena violà el principi de l’estat nacional i assentà les bases d’una guerra de revenja. Marx i Engels, naturalment, es giraren contra Prússia. No corregueren el perill de servir un sistema econòmic inferior en contra d’un superior perquè, repetisc, en els dos camps prevalien les relacions burgeses. Si França hagués estat un estat obrer en 1870, Marx i Engels haurien estat des del principi a favor de França perquè (em fa vergonya haver de repetir-ho tantes vegades) es guiaven en la seua activitat per criteris de classe.

Avui, en els vells estats capitalistes, ja no cal construir les nacionalitats. Al contrari, la humanitat està patint la contradicció entre el desenvolupament de les forces productives i la carcassa de l’estat nacional. La missió del proletariat internacional és construir una economia planificada sobre les bases de la propietat socialitzada i lliure de fronteres nacionals, almenys a Europa. És precisament aquesta missió la que s’expressa en la nostra consigna: “Pels Estats Units Socialistes d’Europa!” L’expropiació dels propietaris privats a Finlàndia i Polònia és un factor de progrés en si mateixa. Els mètodes burocràtics del Kremlin exerceixen en aquest procés el mateix paper que els interessos dinàstics dels Hohenzollern en la unificació d’Alemanya. Sempre que hàgem d’escollir entre la defensa de formes de propietat reaccionàries per mètodes reaccionaris i formes de propietat progressives per mètodes burocràtics, no hem de situar els dos termes en el mateix pla (dir que ambdós són igual de roïns), sinó escollir el mal menor. No hi ha en açò més “capitulació” davant del stalinisme que el que havia de capitulació davant dels Hohenzollern en la política de Marx i Engels. És necessari afegir que el paper que exerciren els Hohenzollern en la guerra de 1870-71 no justifica ni la necessitat històrica general de la dinastia ni la seua pròpia existència.

Derrotisme conjuntural o l’ou de Colom

Vegem a continuació com resol Shachtman, ajudat del buit teòric, un problema especialment vital. Escriu: “Mai hem recolzat la política internacional de l’URSS, però... què és la guerra? La guerra és la continuació de la política per altres mitjans. Llavors, per què hem de recolzar una guerra que és la continuació d’una política que no recolzàvem ni recolzem?” (Loc. citat, p. 15) No podem negar la perfecció de l’argument; davall la forma d’un simple sil·logisme, se’ns presenta una completa teoria del derrotisme. Tan senzill com l’ou de Colom! Ja que mai hem recolzat la política internacional del Kremlin, mai haurem de recolzar l’URSS. Per què no?

Nosaltres rebutjàrem les polítiques interna i internacional del Kremlin ja abans del pacte germanosoviètic i abans de la invasió de Polònia per l’Exèrcit Roig. Açò significa que les “realitats dels esdeveniments vius” de l’any passat no tenen la menor relació amb el cas. Si fórem defensistes en el passat respecte a l’URSS, només fou com resultat de la inconsistència. Shachtman revisa no sols la política actual de la Quarta Internacional, sinó també la del passat. Ja que estem contra Stalin hem d’estar, per tant, també contra l’URSS, Stalin fa molt de temps que sosté aquesta opinió. Shachtman ha arribat a ella només recentment. Del seu refús de la política del Kremlin, es dedueix un derrotisme total i indivisible. Llavors, per què no dir-ho!

Però Shachtman no és capaç de dir això. En un passatge anterior, escriu: “Diem (la minoria mai ha dit el contrari) que si els imperialistes ataquen la Unió Soviètica amb la intenció de destruir fins a l’última conquista de la Revolució d’Octubre i reduir Rússia a un conjunt de colònies, recolzarem incondicionalment l’URSS.” (Loc. cit., p. 15.) Permeta’m, permeta’m, permeta’m! La política internacional del Kremlin és reaccionària; la guerra és la continuació d’aquesta política reaccionària; no podem recolzar una guerra reaccionària. ¿Per què, sobtadament, Shachtman canvia de posició i afirma que si el perniciós imperialisme “ataca” l’URSS, amb la poc recomanable intenció de convertir-la en una colònia, sota aqueixes excepcionals “condicions”, haurem de defensar l’URSS... “incondicionalment”? Quin sentit té açò? Quina lògica? ¿O és que Shachtman, seguint l’exemple de Burnham, ha relegat la lògica al terreny de la religió i altres peces de museu?

La clau de tot aquest embolic està en el fet que l’afirmaci6n “mai hem recolzat la política internacional del Kremlin” és una abstracció. Ha d’ésser analitzada i concretada. Actualment, la burocràcia, tant en política interior com en exterior, posa per damunt de tot els seus interessos parasitaris. En aquest sentit, lluitem a mort contra ella; però, en última anàlisi, els interessos de la burocràcia reflecteixen, encara que en forma molt distorsionada, els interessos de l’estat obrer. Defensem aqueixos interessos amb els nostres propis mètodes. Per tant, no ens oposem a què la burocràcia (amb els seus propi mètodes) salvaguarde la propietat estatal, el monopoli del comerç exterior, o es negue a pagar els deutes tsaristes. En una guerra entre l’URSS i el món capitalista (independentment de les “circumstàncies” d’aqueixa guerra i les “intencions” de tal o qual govern) estaria implicat el destí de les conquistes històriques que defensem incondicionalment; és a dir, malgrat la política reaccionària de la burocràcia. Per tant, la clau del problema és (en última i decisiva instància) la naturalesa de classe de l’URSS.

Lenin deduí la seua política de derrotisme del caràcter imperialista de la guerra; però no s’hi aturà. Deduí el caràcter imperialista de la guerra d’un estat específic del desenvolupament del règim capitalista i de la seua classe dirigent. Ja que el caràcter d’una guerra està determinat, precisament, pel caràcter de classe de la societat i l’estat, Lenin ens recomanà que, en determinar la nostra política respecte a una guerra imperialista, fem abstracció de circumstàncies “concretes” com ara democràcia o monarquia, agressió o defensa nacional. Al contrari, Shachtman proposa que deduïm el derrotisme de circumstàncies conjunturals. Aquest derrotisme és indiferent al caràcter de classe de l’URSS o de Finlàndia. És prou amb el caràcter reaccionari de la burocràcia o amb l’“agressió”. El que França, Anglaterra o els EEUU envien avions i bombes a Finlàndia no afecta la política de Shachtman. Però si les tropes angleses arribaren a desembarcar en Finlàndia, Shachtman li posaria a Chamberlain un termòmetre davall de la llengua i determinaria les seues intencions: si defensaria Finlàndia de l’agressió imperialista de la burocràcia del Kremlin o si, a més, pensava destruir “fins a l’última conquista de la Revolució d’Octubre”. Estrictament d’acord amb la lectura del termòmetre, Shachtman, el derrotista, estaria disposat a convertir-se en defensista. Açò és el que implica el substituir els principis per “la realitat dels esdeveniments vius”.

Com ja hem vist, Shachtman demana insistentment precedents: ¿quan i on han demostrat els líders de l’oposició oportunisme petitburgès? Puc complementar la resposta que ja li he donat amb dues cartes que creuàrem sobre el tema de la defensa i mètodes de defensa amb motiu de la Revolució Espanyola. El 18 de setembre de 1937, Shachtman m’escrivia:

“... diu vostè que “si tinguérem un militant en les Corts votaria contra la política militar de Negrín”. O és un error tipogràfic, o ens sembla una incongruència. Si, com hem entès fins ara, en la guerra espanyola no predomina l’element de la guerra imperialista, i si l’element predominant encara és la lluita entre una democràcia burgesa decadent, amb tot el que açò implica, i el feixisme, no entenem com seria possible votar en les Corts contra la política militar... Si en el front d’Osca un socialista preguntés a un bolxevic per què s’oposa a la proposta de Negrín de dedicar un milió de pessetes a la compra de fusells per al front, què respondria? No creiem que pogués tenir una resposta adequada ... “ (La cursiva és meua.)

La lletra em sorprengué extraordinàriament. Shachtman pretenia confiar en el pèrfid govern de Negrín, basant-se simplement en una consideració negativa: l’“element de la guerra imperialista” inclús no era predominant a Espanya.

El 20 de setembre li contestí:

“Votar el pressupost militar de Negrín significa votar la nostra confiança política... Fer-ho seria un crim. Com explicaríem el nostre vot als treballadors anarquistes? Molt senzillament: no tenim confiança en la capacitat d’aquest govern per a menar la guerra a la victòria. Acusem aquest govern de protegir als rics i atacar els pobres. Aquest govern ha de caure. Mentre no siguem capaços de reemplaçar-lo, estarem lluitant sota el seu comandament. Però expressarem la nostra desconfiança en ell en cada oportunitat que tinguem; és la nostra única possibilitat de mobilitzar les masses contra el govern i preparar la seua caiguda. Qualsevol altra política seria una traïció a la revolució.”

El to d’aquesta resposta no reflecteix sinó dèbilment la... impressió que em produí la postura oportunista de Shachtman. Els errors aïllats són inevitables, però avui, dos anys i mig després, podem analitzar aquesta correspondència sota una nova llum. Ja que defensem la burocràcia burgesa contra el feixisme, no podem negar la nostra confiança al govern burgès. En aplicar aquest mateix teorema al cas de l’URSS, es converteix en el seu oposat: ja que no tenim confiança en el govern del Kremlin, no hem de defensar l’estat obrer. El pseudoradicalisme és només l’anvers de l’oportunisme.

La renúncia al criteri de classe

Tornem novament a l’ABC. En sociologia marxista, el punt de partida de tota anàlisi és la definició de classe d’un fenomen determinat, siga estat, partit, filosofia, tendència, escola literària, etc. En molts casos, no obstant, la mera definició de classe és inadequada, ja que una classe consta de diferents estrats, passa per distints estats de desenvolupament, sota diferents condicions, o està sotmesa a la influència d’una altra classe. És precís tenir en compte, en aqueix cas, aqueixos factors secundaris o terciaris per tal d’arrodonir l’anàlisi i, segons la nostra intenció, els tindrem en compte totalment o parcial. Però per a un marxista, l’anàlisi d’un fenomen és impossible sense una caracterització de classe de tal fenomen.

L’esquelet i el sistema muscular no esgoten l’anatomia d’un animal; no obstant, un tractat d’anatomia que intentés “abstreure’s” dels músculs i els ossos es quedaria surant en l’aire. La guerra no és un òrgan, sinó una funció de la societat, és a dir, de la seua classe dominant. Però és impossible estudiar una funció sense conèixer l’òrgan que la produeix, és a dir, l’estat, i és impossible comprendre l’òrgan sense haver-hi analitzat l’estructura general de l’organisme, és a dir, la societat. Els músculs i els ossos de la societat són les forces de producció i les relacions de classe (propietat). Shachtman pretén que la funci6n (la guerra) pot ésser estudiada “concretament”, independentment de l’òrgan que la produeix (l’estat). No és monstruós?

Aquest error fonamental va acompanyat d’un altre fins i tot més cridaner. Després de separar la funció de l’òrgan, es posa a analitzar-la en contra de totes les seues premisses; no va d’allò abstracte a allò concret, sinó que dissol allò concret en abstraccions. La guerra imperialista és una de les funcions del capital financer, és a dir, de la burgesia en una etapa determinada del seu desenvolupament, en què descansa sobre un capitalisme amb una estructura específica, el capital monopolista. Aquestes definicions són suficientment concretes per a les nostres conclusions polítiques. Però, en estendre el concepte de guerra imperialista també a l’estat soviètic, Shachtman soscava el terreny que té sota els peus. Per tal de justificar, encara que siga superficialment, l’aplicació de la mateixa designació a l’expansió del capital financer i de l’estat obrer, Shachtman es veu obligat a prescindir de l’estructura social d’ambdós, declarant-los... “abstraccions”. D’aquesta manera, jugant a l’amagatall amb el marxisme, defineix allò concret com a abstracte i menysprea allò abstracte per concret!

Aquest extravagant joc amb la teoria no és accidental. Tot petitburgès nord-americà està disposat a anomenar “imperialista” qualsevol ocupació de territori, especialment en aquest moment, en què els EEUU no estan ocupats en envair res. Però si li diguérem al mateix petitburgès que tota la política exterior del capital financer és imperialista, independentment que en un moment determinat hom s’annexe Finlàndia o la “defense” contra l’annexió d’un altre, el nostre petitburgès esclataria de piadosa indignació. Per descomptat, els líders de l’oposició són molt diferents d’un petitburgès ordinari, tant en les seues intencions com a nivell polític. Però tenen les mateixes bases de pensament. Un petitburgès sempre intenta separar els esdeveniments polítics de les seues bases socials, perquè hi ha un conflicte orgànic entre l’enfocament de classe dels fets i la posició social i l’educació dels petitburgesos.

Una altra vegada Polònia

La meua afirmació que el Kremlin, per mètodes burocràtics, estava impulsant la revolució a Polònia, ha estat transformada per Shachtman en l’afirmació que, al meu parer, és presumiblement possible la “revolució burocràtica” del proletariat. Ha limitat rígidament la meua expressió. No és únicament incorrecte, sinó deslleial. No es tracta de la “revolució burocràtica”, sinó només d’un impuls per mitjans burocràtics. Negar aqueix impuls és negar la realitat. Les masses populars d’Ucraïna occidental i Bielorússia, en tot cas, sentiren aqueix impuls, el comprengueren i l’utilitzaren per tal de donar un canvi fonamental a les relacions de propietat. Un partit revolucionari que no sàpia notar aqueix impuls en el seu moment ni utilitzar-lo, no valdrà per a res.

Aquest impuls en direcció a la revolució socialista fou possible només perquè la burocràcia de l’URSS té les seues arrels en l’economia d’un estat obrer. La utilització revolucionària d’aquest “impuls” fou possible únicament donat el caràcter de classe de la lluita en els territoris ocupats, segons el model de la Revolució d’Octubre. Finalment, l’estrangulació o semiestrangulació d’aquest moviment de massa fou possible únicament per l’aïllament del moviment mateix i pel poder de la burocràcia de Moscou. Qui no sàpia explicar la interacció dialèctica d’aquests tres factors: l’estat obrer, les masses oprimides i la burocràcia bonapartista, farà millor callant i no parlant inútilment sobre els successos de Polònia.

En les eleccions per a l’Assemblea Nacional d’Ucraïna i Bielorússia, el programa electoral, naturalment dictat per la burocràcia del Kremlin, contenia tres punts molt importants: inclusió d’ambdues províncies en la Federació de l’URSS: confiscació de les finques dels senyors a favor dels camperols: nacionalització de les grans indústries i de la Banca. Els demòcrates ucraïnesos, si es jutja per la seua conducta, estimaren com a mal menor la unificació en un estat únic. I, des del punt de vista de la lluita posterior per la independència, estaven en la veritat. Creiem que, entre nosaltres, ningú negarà com de progressius són els altres dos punts del programa. Tractant de negar que siguen les bases socials de l’URSS les que imposen al Kremlin un programa social revolucionari, Shachtman es refereix al cas d’Estònia, Lituània i Letònia, on les coses quedaren igual que estaven. Increïble argument! Ningú ha dit que la burocràcia soviètica, en tot moment i lloc, vullga o puga expropiar la burgesia. L’única cosa que hem dit és que cap altre govern podria haver portat a terme la revolució social que es veié obligada a portar a terme la burocràcia del Kremlin a Polònia de l’est malgrat la seua aliança amb Hitler. Si no ho hagués fet, no hauria pogut incloure el territori en la Federació de l’URSS.

Shachtman està assabentat de la revolució en si. No pot negar-la. Però és incapaç d’explicar-la. Encara que, almenys, intenta salvar la cara. Escriu: “En la Ucraïna polonesa i la Rússia Blanca, on, a més de l’explotació de classe es donava l’opressió nacional.... els camperols començaren per apoderar-se ells mateixos de la terra, expulsant els senyors que començaven a posar-se en fuga”, etc. (Loc. cit., p. 16). L’Exèrcit Roig no tingué res a veure amb tot açò. Arribà a Polònia únicament com a “força contrarevolucionària”, per a suprimir el moviment. Però, ¿és què no han fet la revolució els obrers i camperols de la Polònia ocupada per Hitler? ¿Per què fugen d’ella principalment els revolucionaris, els “demòcrates” i els jueus, mentre que de Polònia Oriental foren sobretot els grans terratinents i els capitalistes els que fugien? Shachtman no té temps per a pensar-hi; té massa pressa en explicar-me que la concepció de la “revolució burocràtica” és absurda, ja que únicament els treballadors poden assolir la seua pròpia emancipació. No tinc una altra vegada raó per a dir que sembla que creu estar en un jardí d’infància?

En l’òrgan parisenc dels menxevics (els que, si és possible, tenen una actitud més irreconciliable envers el Kremlin que el mateix Shachtman) es diu que: “en les aldees, sovint en apropar-se les tropes soviètiques, (és a dir, abans d’entrar, L. T.) sorgeixen comitès de camperols per tot arreu, els òrgans elementals de la revolució camperola s’autoorganitzen... “Les autoritats militars s’afanyaren en sotmetre aquests comitès als òrgans burocràtics que han creat en les ciutats. Però, almenys, s’han vist obligades a recolzar-s’hi perquè si no els era impossible portar a terme la revolució agrària.

Dan, el líder dels menxevics, escrivia el 19 d’octubre: “d’acord amb el testimoni unànime de tots els observadors, l’aparició de l’exèrcit i la burocràcia soviètiques suposa (no sols en el territori ocupat, sinó també al voltant) un important impuls per a la revolta i la transformació social.” Per tant, jo no m’he inventat el “impuls”; ha estat el “testimoni unànime dels observadors”, els que tenen ulls i oïdes. Dan va més enllà i expressa la suposició que: “les onades engendrades per aquest impuls no sols feriran Alemanya en un període relativament curt, sinó també, en una o altra mesura, altres estats”.

Un altre autor menxevic escriu: “Encara que no quede en el Kremlin res que puga oldre a revolució, la simple entrada de les tropes soviètiques en la Polònia Oriental, que ha viscut tants anys sotmesa a relacions agràries semifeudals, crea un moviment agrari torrencial. En apropar-se les tropes soviètiques, els camperols ocupen les finques dels senyors i formen comitès camperols.” Observeu: en apropar-se les tropes soviètiques, i no en retirar-se, com farien suposar les paraules de Shachtman. Cite testimonis dels menxevics perquè estan molt ben informats, les seues fonts d’informació són els emigrats polonesos i jueus a França, i també perquè, com han capitulat davant de la burgesia francesa, aquests cavallers no seran sospitosos de capitular davant del stalinisme.

A més a més, el testimoni dels menxevics és confirmat per la premsa burgesa:

“La revolució agrària en la Polònia soviètica ha tingut la força d’un moviment espontani. Tan aviat com s’assabentaren que l’Exèrcit Roig havia travessat el riu Zbrucz, els camperols començaren a repartir les terres dels senyors. La terra s’ha lliurat a petits propietaris. S’ha expropiat d’aquesta manera al voltant del 30 per 100 de la terra cultivable.” (New York Times, 17 de gener de 1940.)

Sota l’aparença d’un nou argument, Shachtman em torna les meues pròpies paraules dient-me que el fet de l’expropiació a Polònia Oriental no pot modificar la nostra apreciació general de la política del Kremlin. Clar que no! Ningú s’ho ha proposat. Amb l’ajuda de la Komintern, el Kremlin ha desorientat i desmoralitzat les masses fins al punt de facilitar una nova guerra imperialista fent, a més, extremadament difícil la utilització d’aquesta guerra amb propòsits revolucionaris. Comparada amb aquests dos crims, l’ajuda a la revolució en dues províncies, pagada a més amb escreix pel sotsmetiment de Polònia, és d’importància secundària, i no modifica el caràcter reaccionari general de la política del Kremlin. Però, per iniciativa de la mateixa oposició, la qüestió que es planteja ara no és de caràcter general, sinó el reflex d’aquesta política general sota determinades circumstàncies de temps i lloc. Per als camperols de Galítsia i Bielorússia, la revolució agrària era de fonamental importància. La IV Internacional no podia boicotejar aquesta revolució amb el pretext que la iniciativa l’havia pres la burocràcia reaccionària. El nostre deure fonamental era participar en la revolució de la banda dels obrers i camperols i, en aqueixa mesura, de banda de l’Exèrcit Roig. Al mateix temps, calia prevenir incansablement les masses del caràcter reaccionari de la política del Kremlin en general, i dels perills que aquest podia ocasionar als territoris ocupats. La política bolxevic consisteix precisament en saber com combinar aquestes dues tasques, o millor dit, aquestes dues cares de la mateixa tasca.

Una altra vegada Finlàndia

Després de demostrar tan gran perspicàcia en la comprensió dels problemes de Polònia, Shachtman es llença sobre mi, amb autoritat redoblada, en relació amb els esdeveniments de Finlàndia. En el meu article “L’oposició petit burgesa...” escriguí que “la guerra entre Finlàndia i l’URSS sembla que comença a convertir-se amb una guerra civil, en la que l’Exèrcit Roig es trobaria, en un determinat moment, en el mateix bàndol que els camperols i treballadors finlandesos...” Aquesta fórmula tan cautelosa no ha agradat al meu dur jutge. La meua avaluació dels successos de Polònia ja li havia tret de les casetes. Shachtman escriu en la pàgina 16 de la seua lletra: “Trobe encara menys justificades les seues (com dir-ho?) sorprenents apreciacions sobre Finlàndia.” Sent molt que Shachtman se sorprenga tant, en compte de pensar un poc.

En els Estats Bàltics, el Kremlin s’acontentà amb guanys estratègics, indubtablement amb la idea que, en el futur, aquestes bases militars estratègiques li permetrien la sovietització d’aquestes àrees frontereres de l’imperi dels tsars. Aquests èxits al Bàltic, assolits per mitjà de tractats diplomàtics, ensopegaren amb la resistència de Finlàndia. Capitular davant d’aquesta oposició hauria suposat per al Kremlin posar en perill el seu prestigi i inclús els seus èxits en Letònia, Estoniana i Lituània. Per tant, i en contra dels seus plans inicials, el Kremlin es veié obligat a recórrer a la força de les armes. Davant d’aquest fet, qualsevol persona amb dos dits de front s’hauria preguntat: Què és el que pretén el Kremlin?; espantar la burgesia finlandesa i arrancar-li algunes concessions, o una mica més?

No hi ha una resposta “automàtica” a aquesta pregunta. És necessari (a la llum de les tendències generals) orientar-se sobre els símptomes concrets. Els líders de l’oposició en són incapaços.

Les operacions militars començaren el 30 de novembre. El mateix dia, el Comitè Central del Partit Comunista de Finlàndia, situat indubtablement a Moscou o Leningrad, llençava un manifest per ràdio al poble treballador finlandès. Proclamava: “Per segona vegada en la seua història, la classe treballadora de Finlàndia està iniciant una lluita contra el pallasso de la plutocràcia. El primer intent d’obrers i camperols de 1918 acabà amb la victòria dels capitalistes i els grans terratinents. Però aquesta vegada... vencerà el poble treballador! “Aquest manifest prova clarament que no es tractava només d’acovardir el govern burgès de Finlàndia, sinó de provocar una insurrecció al país i complementar la invasió de l’Exèrcit Roig amb una guerra civil.

La declaració del 2 de desembre de l’anomenat “Govern Popular” diu: “En distintes bandes del país, el poble s’ha aixecat i proclama la creació d’una república democràtica.” Aquesta afirmació és òbviament artificial, perquè, en cas contrari, el manifest hauria mencionat els llocs en què s’havien produït els intents d’insurrecció. No obstant, és possible que hi hagués hagut alguns intents que acabaren en fracàs, i per això hom estimà més convenient no entrar en detalls. En tot cas, les “notícies” sobre insurreccions, constituïen una crida a la insurrecció. Més encara; la declaració incloïa la informació de la “formació del primer cos d’exèrcit finlandès, que en el curs de futures batalles es veurà incrementat per voluntaris de les files dels treballadors i camperols revolucionaris”. Encara que aquest “cos” fos de mil homes, o de cent, la seua importància respecte a la política del Kremlin és inqüestionable. Al mateix temps, els cables repetien les notícies sobre expropiacions dels grans terratinents en les regions frontereres. No hi ha el menor dubte que açò és el que succeí durant el primer avanç de l’Exèrcit Roig. Inclús si considerem que aquests despatxos són una invenció, no perden el seu significat de crida a la revolució agrària. Per tant, tinc perfecte dret per a afirmar: “la guerra entre Finlàndia i l’URSS sembla que comença a ésser complementada per una guerra civil”. És cert que a primers de desembre únicament disposava de part d’aquesta informació. Però coneixia el rerefons de la situació general, i, m’atrevisc a afegir, comprenia la seua lògica interna, i per això els símptomes aïllats em permetien establir les direccions generals de la lluita. Sense aquestes conclusions semiapriorístiques, hom pot ésser un observador dels esdeveniments, però mai un participant actiu. Però, ¿per què no trobà resposta de les masses la crida del “Govern Popular”? Per tres raons: primera, Finlàndia està completament dominada per un aparell militar reaccionari que es recolza no sols en la burgesia, sinó també en les capes superiors dels camperols i de la burocràcia obrera; segona, la política del Kremlin triomfà a l’hora de convertir el Partit Comunista de Finlàndia en un factor insignificant; tercera, el règim de l’URSS és incapaç de produir entusiasme entre les masses treballadores finlandeses. Fins i tot en la Ucraïna de 1918 a 1920 els camperols respongueren amb molta lentitud a les crides a ocupar les finques dels senyors perquè el poder del soviet local era encara dèbil, i cada victòria dels blancs provocava expedicions de càstig contra ells. Amb menys raó podem sorprendre’ns ara perquè el camperols finlandesos triguen a respondre a la crida a la revolució agrària. Serien necessaris seriosos triomfs de l’Exèrcit Roig perquè els camperols es posaren en moviment. Però durant aquest primer avanç tan mal preparat només han patit derrotes. En aquestes condicions, no es pot parlar d’aixecament camperol: Era impossible esperar una guerra civil independent en la Finlàndia actual; els meus càlculs parlaven prou explícitament de complementar les operacions militars amb mesures de guerra civil. I pense (almenys mentre no haja estat aniquilat l’exèrcit finlandès) únicament en els territoris ocupats i les regions properes a ells. Avui, 17 de gener, mentre escric aquestes línies, he rebut un despatx des de Finlàndia en què s’hi diu que una província fronterera ha estat envaïda per finlandesos emigrats i s’estan matant, literalment, entre germans. Què és açò, si no és un episodi de guerra civil? En tot cas, qualsevol avanç de l’Exèrcit Roig a Finlàndia confirmaria la nostra visió general de la guerra. Shachtman no té ni una anàlisi de la guerra ni l’ombra d’un pronòstic. S’autolimita a una noble indignació, i a cada pas s’enfonsa més en el fang.

La crida del “Govern Popular” incita al control obrer. Què significa açò?, exclama Shachtman. Si no hi ha control obrer a l’URSS, ¿com pot haver-lo a Finlàndia? Encara que siga trist dir-ho, Shachtman no comprèn, en absolut, la situació. En l’URSS el control obrer és una etapa ja superada. Passaren del control sobre la burgesia a l’administració de la propietat nacionalitzada. De l’administració obrera, al domini de la burocràcia. El nou control obrer significaria control sobre la burocràcia. No podria establir-se més que en el cas d’un aixecament amb èxit contra la burocràcia. A Finlàndia, el control obrer únicament significa encara l’expulsió de la burgesia nativa, el lloc del qual pensa ocupar la burocràcia. No obstant, no podem pensar que el Kremlin siga tan estúpid com per a pretendre dominar Polònia Oriental o Finlàndia per mitjà de comissaris importats. Per tant, la seua necessitat primària és la creació d’un nou aparell administratiu entre la població treballadora de les àrees ocupades. Per tal de portar a terme aquesta tasca calen diversos passos. El primer és la creació de comitès camperols i de control obrer.

Shachtman s’aferra al fet que el programa del govern de Kuusinen és “formalment el programa d’una democràcia burgesa”. ¿Vol dir amb açò que el Kremlin està més interessat en establir la democràcia burgesa a Finlàndia que en sotmetre-la a l’URSS? Ni ell mateix sap què vol dir. A Espanya, on el Kremlin no preparava la unió amb l’URSS, es palesà l’habilitat de Moscou per a defensar la democràcia burgesa contra la revolució proletària. En aquella situació internacional a la burocràcia del Kremlin li interessava complir aqueixa missió. Ara la situació és diferent. El Kremlin no està interessat en demostrar la seua utilitat a França, Anglaterra i els EEUU. Com han provat els fets, està decidit fermament a socialitzar Finlàndia, siga d’una vegada o per etapes. El programa del govern de Kuusinen, fins i tot des del punt de vista formal, és idèntic al dels bolxevics en 1917. Certament, Shachtman insisteix molt en la significació que atribuïsc al manifest de l’“idiota” de Kuusinen. No obstant, em prenc la llibertat de considerar que l’“idiota” de Kuusinen, actuant en l’esfera del Kremlin i amb el suport de l’Exèrcit Roig, representa un factor polític força més seriós que saberuts superficials, que es neguen a pensar a través de la lògica (dialèctica) interna dels esdeveniments.

Com a resultat final de tota aquesta notable anàlisi, Shachtman proposa una política derrotista respecte a l’URSS, afegint-hi (per a ús d’emergència) que “no deixarà d’ésser un patriota de la seua classe”. Aquesta informació ens satisfà molt. El problema és que Dan, el líder dels menxevics, ja el 12 de novembre escrivia que si l’URSS envaïa Finlàndia, el proletariat mundial “hauria de prendre decisivament una postura derrotista envers aquesta violència” (Sozialistitxeski Vestnik, nº 19-20, pàgina 43). És precís afegir-hi que, sota el règim de Kerenski, Dan era un defensista rabiós. Només la invasió de Finlàndia l’ha convertit en derrotista. Naturalment no ha deixat d’ésser “un patriota de la seua classe”. De quina classe? La pregunta no té interès. En l’anàlisi dels fets, Shachtman difereix de Dan, que està més prop del teatre dels esdeveniments i no pot reemplaçar-los per la ficció; però, en compensació, a l’hora de les “conclusions polítiques concretes”, es converteix en un “patriota” de la mateixa classe que Dan. En sociologia marxista, amb el permís de l’oposició, aquesta classe s’anomena petita burgesia.

La teoria dels “blocs”

Per a justificar la seua aliança amb Burnham i Abern (contra l’ala proletària del partit, contra el programa de la IV Internacional i contra el mètode marxista) Shachtman ha utilitzat també la història del moviment revolucionari, que (d’acord amb les seues pròpies paraules) ha estudiat amb el propòsit de transmetre les grans tradicions a la generació més jove. El fi en si, és, per descomptat, excel·lent. Però requereix un mètode científic. No obstant, Shachtman ha començat per sacrificar el mètode a una aliança. Els seus exemples històrics són arbitraris, portats pels pèls i, per tant, falsos.

No tota col·laboració és una aliança, en el sentit més complet del terme. Sovint es produeixen acords temporals que no es transformen, ni arribaran a transformar-se, en aliances perllongades. D’altra banda, militar en el mateix partit no pot dir-se que siga precisament una aliança. He pertangut junt amb el camarada Burnham (i espere continuar pertanyent molts anys) al mateix partit internacional, però no estem aliats. Dos partits poden aliar-se entre si contra un enemic comú; aquesta és, per exemple, la política del “Front Popular”. Dins del mateix partit, tendències pròximes, però no coincidents per complet, poden aliar-se contra una tercera.

Hi ha dues qüestions de significació decisiva per tal d’avaluar les aliances internes del partit: l) Contra qui o contra què es dirigeix l’aliança?; 2) Quina és la correlació de forces dins del bloc? Per exemple, dins del nostre partit és molt permissible una aliança entre internacionalistes i centristes per a lluitar contra el xovinisme. Els resultats de l’aliança dependrien, en aquest cas, de la claredat del programa dels internacionalistes, la seua cohesió i disciplina, ja que aquests trets no són menys importants que el pes numèric a l’hora d’establir una correlació de forces.

Com he dit abans, Shachtman recorre a l’aliança de Lenin i Bogdanov. Ja he afirmat que Lenin no féu la més mínima concessió teòrica. Examinarem ara l’aspecte polític d’aqueixa “aliança”. Primer que res, cal establir que no es tractà d’una aliança, sinó de col·laboració en una organització comuna. La fracció bolxevic menava una vida independent. Lenin no formà cap “bloc” amb Bogdanov contra altres tendències de l’organització. Al contrari, el formà amb els “bolxevics conciliadors” (Dubrovinski, Rykov i altres) contra les heretgies teòriques de Bogdanov. En essència, allò que intentava Lenin era mantenir-se mentre fos possible en una mateixa organització política que Bogdanov, organització que, tanmateix que hom la denominava “fracció”, tenia tots els trets d’un partit. Si Shachtman no creu que l’oposició és una organització independent, a la seua referència a la “aliança” Lenin-Bogdanov li manquen peces.

Però l’error en establir l’analogia no es queda en açò. La fracció-partit bolxevic menava una lluita contra els menxevics, que ja s’havien revelat completament com a agents petitburgesos de la política de la burgesia liberal. Açò era molt més seriós que l’acusació de “conservadorisme burocràtic”, les arrels de classe del qual encara no ha pogut trobar Shachtman. La col·laboració de Lenin amb Bogdanov era la col·laboració d’una tendència proletària amb una tendència centrista i sectària, contra l’oportunisme petitburgès. Les línies de classe estan definides clarament. L’“aliança” (si algú vol anomenar-la així en un moment) estava plenament justificada.

També és molt significativa la història posterior del “bloc”. En la lletra a Gorki que cita Shachtman, Lenin expressa la seua esperança que siga possible separar la política d’allò purament filosòfic. Shachtman oblida afegir-hi que l’esperança de Lenin no arribà a complir-se. Les diferències sorgides en el terreny filosòfic envaïren tots els altres, fins als problemes més corrents. Si l’“aliança” no desacredità al bolxevisme fou perquè Lenin tenia un programa complet, un mètode correcte i una fracció molt unida, en la que el grup de Bogdanov era només una minoria inestable.

Shachtman ha portat a terme una aliança amb Burnham i Abern contra l’ala proletària del seu propi partit. La correlació de forces dins del bloc està completament en contra seua. Abern té el seu propi grup. Burnham, amb el suport de Shachtman, pot crear una fracció d’intel·lectuals desil·lusionats del bolxevisme. Però no té ni un programa, ni un mètode, ni un grup d’adeptes independents. El caràcter eclèctic del “programa” de l’oposició està determinat per les tendències contradictòries que té al seu interior. Quan es produïsca el col·lapse (que és inevitable) Shachtman sortirà de la lluita sense res, com no siga el dany que ha fet al partit i a si mateix.

Shachtman afegeix que en 1917, Lenin i Trotski s’uniren després d’una llarga lluita, i que seria, doncs, incorrecte recordar les seues passades diferències. Aquest exemple és força perillós, perquè Shachtman ja l’utilitzà una vegada, per a explicar la seua aliança amb Cannon... contra Abern. Però, fent açò a una banda, l’analogia històrica és falsa. En unir-se al partit bolxevic, Trotski reconegué àmpliament i total la correcció dels mètodes leninistes de construcció del partit. Si no sortí a col·lació en 1917 el problema de la “revolució permanent” fou perquè, per a ambdues bandes, la qüestió havia estat conclosa ja pel desenvolupament dels fets. La revolució proletària, i no combinacions episòdiques o subjectives, foren la base de la unió. I aquesta si és una base sòlida. A més a més, en aquest cas no es tractava d’una aliança, sinó de la unificació en un mateix partit, contra la burgesia i els seus agents petitburgesos. Dins del partit, l’“aliança d’octubre” entre Lenin i Trotski es realitzà contra les vacil·lacions dels elements petitburgesos entorn del problema de la insurrecció.

Igual de superficial és la referència de Shachtman a l’aliança de Trotski i Zinoviev en 1926. Aleshores, la lluita no es dirigia contra el “conservadorisme burocràtic” com a tret psicològic d’uns quants individus poc simpàtics, sinó contra la burocràcia més poderosa del món, els seus privilegis, les seues normes arbitràries i la seua política reaccionària. L’espectre de diferències permissible dins d’una bloc ve determinat pel caràcter de l’adversari.

La relació d’elements dins del bloc era, d’altra banda, molt diferent. L’oposició de 1923 tenia el seu propi programa i els seus propis quadres, formats bàsicament per treballadors, no intel·lectuals, com afirma Shachtman, eco fidel dels stalinistes. L’oposició Zinoviev-Kamenev reconegué, a petició nostra, en un document especial, que l’oposició de 1923 tenia raó en totes les qüestions fonamentals. Ja que teníem tradicions diferents i no estàvem d’acord en tot, mai arribà a produir-se la fusió. Els dos grups continuaren essent fraccions independents. No obstant, l’oposició de 1923 féu a la de 1926 certes concessions de principi en temes importants (amb el meu vot en contra), concessions que considerí i continue considerant impermissibles. Cometí un error en no protestar obertament per les aqueixes concessions. Però no hi havia molt d’espai per a protestes obertes, ja que treballàvem il·legalment. En tot cas, informí de la meua postura sobre els temes discutits a ambdues parts. En l’oposició de 1923, el 99 per 100, si no més, compartien els meus punts de vista, i no els de Zinoviev o Radek. Amb semblant relació de forces dins dels dos grups del bloc, es pot parlar d’errors circumstancials, però no d’aventurerisme.

Amb Shachtman el cas és diferent. ¿Qui estava en la veritat en el passat, com i on? ¿Per què estigué primer amb Abern, després amb Cannon i una altra vegada amb Abern? L’explicació que dóna a les dures lluites fraccionares del passat és la d’un xiquet de mamella, no la d’un polític responsable: Joanet estava un poc equivocat, Marx un altre poc, tots estàvem un xic equivocats; ara, tots estem un xic en la veritat. Sobre qui i en què s’equivocava, ni paraula. No hi ha tradició. L’ahir està fora del seu pensament i, per què? Perquè en l’organisme del partit el camarada Shachtman és com un renyó flotant.

En la seua busca d’analogies històriques, Shachtman cita un exemple que té certa semblança amb el bloc actual. Em referisc a l’anomenada aliança d’agost de 1912. Hi participí activament, creant-la, en cert sentit. Políticament diferia dels menxevics en totes les qüestions fonamentals. Diferia també amb els bolxevics d’extrema esquerra, els membres del grup Vperiod. En línies generals, amb qui estava més d’acord era amb els bolxevics, però estava contra el “règim” de Lenin perquè encara no havia comprés que a l’hora de portar a terme un fi revolucionari és indispensable un partit fermament centralitzat. I d’aquesta manera formí una aliança d’elements heterogenis, dirigida contra l’ala proletària del partit.

En ella, els “liquidadors” tenien la seua pròpia fracció, els membres del grup Vperiod quelcom semblant, i jo estava aïllat. Redactava jo mateix molts dels documents i, sobre diferències de principi, tractava de fer la impressió d’unanimitat en “qüestions polítiques concretes”. Ni una paraula del passat! Lenin sotmeté l’aliança d’agost a una crítica sense pietat, i a mi em tocà la pitjor part. Provà que, ja que no estava políticament d’acord ni amb els menxevics ni amb els membres del grup Vperiod, estava portant a terme una política aventurera. Era dur, però cert.

Deixeu-me mencionar, com a “atenuants”, el fet que considerava el meu deure, no la defensa dels interessos dels ultraesquerrans, sinó assolir la unitat del partit. Els bolxevics també foren invitats a la conferència d’agost. Però com Lenin es negà en rotund a unir-se als menxevics (en el que, ara, li done tota la raó), quedí enredat en aqueixa aliança antinatural de menxevics i vperiodistes. La segona circumstància atenuant és que el fenomen del bolxevisme, com a representant autèntic del partit revolucionari, s’estava desenvolupant per primera vegada, no hi havia antecedents pràcticament en la II Internacional. Però no vull absoldre’m de la culpa. Tanmateix que la concepció de la revolució permanent estava en la perspectiva correcta, encara no m’havia alliberat, en l’esfera organitzativa, dels trets propis d’un revolucionari petitburgès. Estava malalt de conciliacionisme envers els menxevics i de disgust cap al centralisme leninista. Tot just acabar la conferència d’agost, el bloc començà a desintegrar-se en els seus components inicials. Després de pocs mesos, estava fora del bloc, no sols en principi, sinó organitzativament.

Avui he de dir-li a Shachtman, amb la mateixa acritud que m’ho digué a mi Lenin fa vint-i-set anys: “El teu bloc no té principis. La teua política és aventurera.” Espere, de tot cor, que extraga d’aquestes acusacions les mateixes conclusions que n’extraguí jo.

Les fraccions en lluita

Shachtman sembla sorprendre’s que “Trotski, el líder de l’oposició de 1923, puga suportar el burocratisme de la fracció de Cannon”. En açò, com en l’assumpte del control obrer, Shachtman mostra la seua falta del sentit de la perspectiva històrica. És veritat que, per a justificar la seua dictadura, la burocràcia soviètica ha utilitzat els principis del centralisme bolxevic, però en aquest procés els ha transformat en tot el contrari del que eren. Però açò no desacredita, en última anàlisi, els mètodes del bolxevisme. Durant molts anys, Lenin educà el partit en la disciplina proletària i en el centralisme més sever. En fer-ho, hagué de patir centenars de vegades l’atac de les colles i fraccions petit burgeses. El centralisme bolxevic era un factor progressiu, i assegurà el triomf de la revolució. No és difícil comprendre que la lluita de l’actual oposició del SWP no té res en comú amb la lluita de l’oposició russa de 1923 contra la casta privilegiada dels buròcrates, però, en canvi, té gran semblança amb la lluita dels menxevics contra el centralisme bolxevic.

D’acord amb l’oposició, Cannon i el seu grup són “l’expressió d’un tipus de política la millor definició del qual és conservadorisme burocràtic”. Què significa açò? La dominació d’una aristocràcia obrera conservadora, que comparteix els beneficis de la burgesia nacional, no és possible sense el suport directe o indirecte de l’estat capitalista. La dominació de la burocràcia stalinista no seria possible sense la GPU, l’exèrcit, etc. La burocràcia soviètica recolza Stalin perquè és el buròcrata que millor defensa els seus interessos. La burocràcia sindical recolza Lewis i Green perquè ells, com a buròcrates capaços i destres, salvaguarden millor que ningú els interessos de l’aristocràcia obrera. Però, ¿sobre quines bases s’assenta el “conservadorisme burocràtic” del SWP? Òbviament, no en interessos materials, sinó en la selecció d’una sèrie de tipus burocràtics que s’han unit contra una altra sèrie de tipus innovadors, amb iniciativa i esperit dinàmic. L’oposició no ha establert les bases materials del “conservadorisme burocràtic”. Tot es redueix a psicologia pura. En aqueixes condicions, un treballador amb dos dits de front es dirà: “És possible que el camarada Cannon tinga ara tendències burocràtiques (em resulta difícil jutjar des de lluny), però si la majoria del Comitè Nacional i del partit, que no té cap interès en els “privilegis” burocràtics, el recolza, no ho farà per les seues tendències burocràtiques, sinó malgrat elles. Açò significa que les seues altres virtuts personals compensen aquesta mancança.” Açò és el que diria qualsevol membre seriós del partit. I, al meu parer, tindria raó.

Per a donar entitat a les seues acusacions, els líders de l’oposició han reunit un munt d’anècdotes i episodis aïllats, que poden comptar-se per centenars o milers en qualsevol partit, i que en molts casos és impossible comprovar objectivament. Estic disposat a ésser indulgent amb la secció de contes de l’oposició, però recordaré un en què sóc testimoni i part. Els líders de l’oposició conten amb arrogància com de fàcilment, presumiblement sense crítica ni discussió prèvies, el grup de Cannon acceptà el programa de mesures transitòries. Heus ací què escriguí al camarada Cannon, sobre aqueix programa, el 15 d’abril de 1938:

“Els hem enviat un esquema del programa transitori i una nota sobre el treball del partit. Sense la teua visita a Mèxic no hauria estat capaç d’escriure aquest esquema, perquè he aprés molt en les discussions, el que m’ha permès ésser més explícit i concret...”

Shachtman hauria d’estar assabentat d’aqueixa circumstància, perquè fou un dels que prengueren part en la discussió. 

Els rumors, les especulacions personals i les xafarderies no són molt útils, però abunden en els cercles petitburgesos, en què la gent no està unida pels lligams del partit, sinó per relacions personals, i on falta l’hàbit d’una visió de classe de les coses. Ha anat de boca en, boca que m’havien visitat exclusivament representants de la majoria, i que m’havien tret del bon camí. Benvolguts camarades, no cregueu aqueixes favades! Recull la informació política pels mateixos mètodes que realitze la resta del meu treball. Una part orgànica de la fisonomia política de tot polític és la seua acritud crítica davant de la informació. Si fos incapaç de distingir entre la informació falsa i la vertadera, quin valor tindrien els meus judicis?

Conec personalment almenys a vint membres de la fracció d’Abern. Estic agraït a molts d’ells per l’amistosa ajuda que m’han prestat en el meu treball, i els considere a tots, o a quasi tots, com a valuosos militants del partit. Però he de dir també que allò que els distingeix a tots, en major o menor grau, és un aire petitburgès, falta d’experiència en la lluita de classes i, per tant, manca de connexió amb el moviment proletari. Els seus trets positius els uneixen a la IV Internacional. Els negatius els converteixen en la fracció més conservadora.

“S’està ficant en el cap als militants del partit una actitud contra allò intel·lectual i els intel·lectuals”, diu el document sobre “conservadorisme burocràtic” (Butlletí Intern, vol. 2, núm. 6, gener de 1940, p. 12). Aquest argument no ve al cas. No es posa en dubte a aqueixos intel·lectuals que estan completament de banda dels proletaris, sinó als que intenten portar el partit cap a l’eclecticisme petitburgès. El mateix document declara: “S’està portant a terme una propaganda contra Nova York que pot ésser l’origen d’una sèrie de prejudicis molt poc saludables.” A quins prejudicis es refereixen ací? Aparentment, a l’antisemitisme. Si existeix en el nostre partit antisemitisme, o qualsevol altre racisme, hem de lluitar obertament contra ells, i no per mitjà d’insinuacions. Però la qüestió dels jueus intel·lectuals o semiintel·lectuals de Nova York és social, no nacional. En nova York hi ha molts jueus proletaris, però Abern no ha construït amb ells la seua fracció. Els elements petitburgesos de la fracció han estat incapaços, fins al moment, d’arribar als obrers jueus. S’han acontentat amb el seu propi medi.

Ha succeït més d’una vegada en la història (millor dit, no ha passat una altra cosa, al llarg de tota la història) que, en la transició del partit d’un període al següent, elements que exercien un paper progressista en el passat, però que s’han mostrat incapaços d’adaptar-se a les noves tasques, s’han unit enfront del perill i han palesat els seus pitjors trets. Aquest és el cas, avui, de la fracció d’Abern, el cervell teòric del qual és Burnham i Shachtman el seu periodista. “Cannon sap (insisteix Shachtman) com és d’espuri introduir el “tema Abern” en la discussió. Sap, com tot líder informat del partit, que en els últims anys no ha hagut gens semblant a un “grup Abern”.” Em prenc la llibertat d’afirmar que si algú està deformant la realitat és el mateix Shachtman. He seguit el desenvolupament de les relacions internes de la secció americana durant deu anys, Tinc molt clara la composició específica i el paper especial que ha exercit l’organització de Nova York. Shachtman recordarà potser que, quan jo estava encara en Prinkipo, recomaní traslladar el Comitè Central de Nova York i la seua atmosfera petitburgesa a un centre industrial de províncies. Quan arribí a Mèxic tinguí l’oportunitat d’aprendre millor l’anglès i, gràcies a les visites de molts amics del Nord, em fiu una idea més clara de la composició social i de la psicologia política dels distints grups. Sobre la base de les meues pròpies observacions personals durant els tres anys passats, puc afirmar que la fracció d’Abern ha existit sempre, si no “dinàmicament”, almenys “estàticament”.

Els membres de la fracció d’Abern resulten fàcils de reconèixer amb un mínim d’experiència política, no sols pels seus trets socials, sinó per la seua forma d’enfocar tots els problemes polítics. Ells han negat sempre que constituïren formalment una fracció. Hi hagué un període en què diversos d’ells tractaren de dissoldre’s en el partit. Però ho intentaren contra els seus propis desigs, i si sorgia un tema polèmic, formaven un grup. Estaven molt poc interessats en qüestions de principi, en especial en el canvi de la composició de classe del partit, i molt en conflictes personals, combinacions per dalt i coses que passen en el “quarter general”. És l’escola d’Abern. He previngut constantment molts d’aquests camarades que aquesta vida artificial els portaria, tard o d’hora, a una explosió fraccional.

Els líders de l’oposició parlen irònicament i amb menyspreu de la composició proletària de la fracció de Cannon; als seus ulls, aquest “detall” no té major importància ¿Què és açò, si no és desdeny petitburgès barrejat amb ignorància? En 1903, en el Segon Congrés dels Socialdemòcrates Russos, quan es produí l’escissió entre els bolxevics i els menxevics, hi havia només tres treballadors entre un munt de delegats. Els tres romangueren amb la majoria. Els menxevics es rigueren de Lenin per concedir a aquest fet una gran significació simptomàtica. Els menxevics explicaren la postura dels tres treballadors per la seua “immaduresa”. Però ara sabem que era Lenin qui tenia raó.

Si la secció proletària del nostre partit nord-americà està “políticament endarrerida”, la primera tasca dels més “avançats” hauria d’haver estat elevar el nivell dels treballadors. ¿Però, per què no ha trobat l’oposició via lliure cap als treballadors? ¿Per què deixen aqueixa tasca a la “colla” de Cannon? No són els treballadors suficientment bons per a l’oposició? ¿O és que l’oposició no convenç els treballadors?

Estic lluny de creure que la secció proletària del partit siga perfecta. Els treballadors només aconsegueixen gradualment la seua consciència de classe. Els sindicats creen un medi cultural adequat per a les desviacions oportunistes. Haurem d’enfrontar-nos inevitablement amb aquest problema en un futur pròxim. Més d’una vegada el partit haurà de recordar als seus propis sindicalistes que l’adaptació pedagògica a les capes més endarrerides del proletariat no ha de convertir-se en adaptació política a la burocràcia conservadora dels sindicats. Cada nova etapa de desenvolupament, cada increment en les files del partit, en la complicació dels seus mètodes de treball, obre noves possibilitats, però també nous perills. Els treballadors dels sindicats, inclús els educats en l’escola més revolucionària, mostren sovint una tendència a alliberar-se del control del partit. En el moment actual, no obstant, aquest no és el problema En el moment actual, l’oposició no proletària, que arrossega a la majoria de la joventut no proletària, està intentant revisar la nostra tradició, la nostra teoria, el nostre programa, i ho fa a la lleugera, de pas, amb la finalitat de la lluita contra “la colla de Cannon”. En el moment actual, no són els sindicalistes els que mostren el seu menyspreu envers el partit, sinó els oportunistes petitburgesos. Precisament per a evitar que els sindicalistes es giren un dia d’esquena al partit, cal rebutjar ara enèrgicament aquests oportunistes petitburgesos.

A més a més, no podem oblidar que els errors, actuals o futurs, dels camarades que treballen en els sindicats, no són, sinó el reflex de les pressions del proletariat nord-americà, tal com és avui en dia. És la nostra classe. No cedirem a la pressió. Però ella ens mostra la nostra principal via històrica. Els errors de l’oposició, no obstant, reflecteixen la pressió d’una altra classe, que ens és aliena. La ruptura ideològica amb aqueixa classe és una condició indispensable del triomf futur.

Els raonaments de l’oposició respecte a la joventut són completament falsos. Sense conquistar la joventut proletària, el partit no podrà desenvolupar-se. Però el problema és que tenim una joventut gairebé totalment petitburgesa, molts amb un passat socialdemòcrata, és a dir, oportunista. Els líders d’aquesta joventut tenen virtuts innegables i gran habilitat, però, malauradament, han estat educats en l’esperit de l’oportunisme petitburgès i, si no es desarrelen del seu medi, si no s’instal·len en districtes industrials per a fer el treball brut diari entre el proletariat, es perdran per sempre per al moviment revolucionari. Malauradament, Shachtman ha adoptat respecte a la joventut, com a tantes altres qüestions, una postura totalment falsa.

Cal detenir-se!

Podem veure fins a quin punt el pensament de Shachtman, sorgit d’un punt de partida fals, ha arribat a ésser totalment infundat, en el fet que menyspree la meua postura, qualificant-la de defensa de la “colla de Cannon”, i insistisca diverses vegades en què, a França, recolzí també erròniament la “colla de Molinier”. Tot es redueix al meu suport personal a grups aïllats, sense referència al seu programa. L’exemple de Molinier no serveix més que per a enfosquir encara més l’assumpte. Intentaré aclarir-lo. Molinier fou acusat d’indisciplina, arbitrarietat i d’embolicar-se en qualsevol classe d’aventures financeres per a recolzar el partit i la seua fracció, no de rebutjar el nostre programa. No obstant, Molinier era un home molt enèrgic i amb indubtable capacitat per a l’acció. Creguí necessari (no sols en interès de Molinier, sinó de tot el partit) exhaurir totes les possibilitats de convertir-lo i reeducar-lo en l’esperit de la disciplina proletària. Com molts dels seus adversaris tenien tots els seus defectes i cap de les seues virtuts, tractí de convèncer-los per tal que no provocassen una escissió, sinó que provassen una vegada i una altra a Molinier. I aquesta fou la meua “defensa” de Molinier en l’adolescència de la vida de la nostra secció francesa.

Com considere que una actitud pacient envers els camarades febles o indisciplinats i els intents repetits per a reeducar-los en l’esperit revolucionari són completament necessaris, he aplicat aquests mètodes no sols amb Molinier. He fet intents d’apropar al partit a Kurt Landau, Field, Weisbord i molts d’altres. En molts casos, els meus esforços foren infructuosos; en altres, assolí rescatar valuosos camarades.

En cap cas fiu la menor concessió de principis a Molinier. Quan Molinier decidí fundar un periòdic sobre la base de les “quatre consignes”, en compte del nostre programa, i executar independentment el plans, estiguí entre els que insistiren en la seua expulsió immediata. Però no oculte el fet que, en el Congrés Fundacional de la IV Internacional estiguí a favor de provar novament Molinier i el seu grup dins de l’estructura de la Internacional, per a veure si s’havien convençut de com d’errònia era la seua política. Tampoc aquesta vegada serví per a res l’intent. Però no renuncie a repetir-lo una altra vegada, si es donen les condicions adequades. És curiós que, entre els enemics més aferrissats de Molinier hi hagués gent, com Vereecken i Sneevliet, que al final han trencat amb la IV Internacional i s’han unit a ell amb tot èxit.

Alguns camarades que coneixen els meus arxius em retreuen amistosament que haja perdut i continue perdent tant de temps amb “gent sense esperança”. Els conteste que he tingut moltes vegades l’oportunitat d’observar que la gent canvia amb les circumstàncies i que no estic disposat a renunciar a ningú sobre la base d’uns quants errors, encara que siguen molt seriosos. 

Quan tinguí clar que Shachtman (i una secció del partit darrere ell) s’estaven posant en un atzucac, li escriguí que, si podia, agafaria un avió i me n’aniria a discutir amb ell a Nova York setanta-dues hores seguides. Li preguntí si, en el cas que jo no pogués anar-hi, voldria ell venir a veure’m. No em contestà. Estava en el seu dret. Potser, en el futur, els camarades que revisen els meus arxius citen aquesta lletra meua a Shachtman com un pas en fals, i la relacionen amb la meua postura amb Molinier. No em convenceran. És una tasca extremadament difícil formar una avantguarda proletària internacional sota les actuals condicions. Caçar individus a costa dels principis seria imperdonable. Però considere de sempre com a deure meu haver de fer tot el que hom puga per retenir els camarades equivocats o que intenten apartar-se del nostre programa.

Cite unes paraules de Lenin (pronunciades en la Discussió Sindical que Shachtman ha utilitzat) que haurien de gravar-se en la ment de Shachtman: “Un error sempre comença essent petit. Després, creix. Les diferències sempre comencen per nimietats. Tothom s’ha fet alguna vegada una ferideta, però si la ferideta s’infecta, pot produir una malaltia mortal.” Així parlava Lenin el 23 de gener de 1921. És impossible no cometre errors; uns ho fan amb major freqüència, altres amb menys. El deure d’un revolucionari proletari és no mantenir-se en l’error, no situar la seua ambició personal sobre els interessos de la causa, detenir-se a temps. I és hora que el camarada Shachtman es detinga! Altrament, l’arrap, que és ja una úlcera, pot degenerar en gangrena.

24 de gener de 1940.

Coyoacán, D. F.