Les memòries del Congrés del 1903, on s'adoptà el Programa dels Marxistes Russos, han esdevingut una gran raresa, i la gran majoria dels membres actius del moviment de la classe treballadora d'avui desconeixen el raonament que hi ha darrera dels diversos punts (o la majoria d'ells, ja que no tota la literatura que s'hi relacions gaudeix de la benedicció d'ésser legal...). Cal per tant analitzar el debat que tingué lloc en el Congrés del 1903 sobre la qüestió que discutim.
Diguem primer de tot com de pobre era la literatura socialdemòcrata russa sobre “el dret d'autodeterminació de les nacions”, però com, amb tot, mostra clarament que aquest dret sempre s'havia entès com el dret de secessió. Els Semkovskij, Liebman i Iurkevic que en dubten i declaren que el punt novè és “ambigu”, etc., ho fan tan sols per ignorància o descurança. Ja el 1902, Plekhanov, a Zarya, defensava “el dret d'autodeterminació” en l'esborrany de programa, i escrigué que aquesta demanda, tot i que no era obligatòria pels democràtes burgesos, ho era “pels socialdemòcrates”. “Si l'oblidassim o en vacil·lassim”, escrigué Plekhanov, “per por d'ofendre els prejudicis nacionals dels nostres compatriotes de nacionalitat gran russa, la crida... 'obrers de tots els països, uniu-vos!' seria una mentida als nostres llavis...”.
Aquesta és una descripció molt adient de l'argument fonamental a favor del punt que considerem; tan adient que no és sorprenent que els crítics “nihilistes” del nostre programa l'hagen evitat tímidament. L'abandó d'aquest punt, no importa per quins motius, és de fet una “lamentable” concessió al nacionalisme gran rus. Però per què els grans russos, si és una qüestió del dret d'autodeterminació de totes les nacions? Perquè es refereix a la secessió respecte dels grans russos. Els interessos de la unitat proletària, els interessos de la solidaritat de classe demanen el reconeixement del dret de secessió de les nacions — que és el que Plekhanov admetia dotze anys abans en les paraules abans citades. Si els nostres oportunistes ho haguessin pensat, probablement no haurien parlat tan absurdament sobre l'autodeterminació.
En el Congrés del 1903, que adoptà la proposta de programa que defensava Plekhanov, la feina principal la dugué la Comissió Programàtica. Malauradament no es registraren els seus debats; haurien estat particularment interessant en aquest punt, ja que era únicament en aquesta Comissió on els representants dels socialdemòcrates polonesos, Warszawski i Hanecki, provaren de defensar llurs idees i discutir “el reconeixement del dret d'autodeterminació”, Qualsevol lector que tinga problemes per comparar llurs arguments (expressats en el discurs de Warszawski i en la declaració d'ell i de Hanecki, p. 134-36 i 388-90 de les Memòries del Congrés) amb els que Rosa Luxemburg expressava en el seu article polonès, que hem analitzat, i que són idèntics.
Com foren tractats aquests arguments a la Comissió Programàtica del Segon Congrés, on Plekhanov, més que ningú altre, parlà contra els marxistes polonesos? Foren ridiculitzats despietadament! L'absurd de proposar que els marxistes de Russia havien de refusar el reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions fou revelat tan clarament i planera que els marxistes polonesos no gosaren de repetir llurs arguments en la reunió plenària del Congrés! Deixaren el Congrés, convençut de la indefensió de la causa llur en l'assemblea suprema dels marxistes — grans russos, hebreus, georgians i armenis.
No cal dir que aquest episodi històric és de gran importància per qualsevol que s'interesse seriosament en el seu propi programa. El fet que els arguments dels marxistes polonesos fossen completament derrotats en la Comissió Programàtic del Congrés, i que els marxistes polonesos abandonassen l'intent de defensar llurs idees en la reunió plenària del Congrés és molt significatiu. No és cap sorpresa que Rosa Luxemburg mantingués un silenci “modest” sobre això en el seu article del 1908 — la referència al Congrés hauria estat massa desagradable! També mantingué silencii sobre la proposta ridículament inepta de Warszawski i Hanecki del 1903, de part de tots els marxistes polonesos, d'“esmenar” el punt novè del Programa, una proposta que ni Rosa Luxemburg ni cap altre socialdemòcrata polonès ha gosat (o mai gosarà) de repetir.
Però tot i que Rosa Luxemburg, en admetre la derrota el 1903, mantingué silenci sobre aquests fets, els que tenen interès en la història de llur partit faran bé d'esbrinar-los i donar-los la importància que tenen.
Quan abandonaren el Congrés del 1903, els amics de Rosa Luxemburg emeteren el següent comunicat:
"Proposem que el punt setè [ara el punt novè] de la proposta de programa hi diga el següent: §7. Que les institucions garantisquen la plena llibertat de desenvolupament cultural de totes les nacions incloses en l'estat.” (p. 390 de les Memòries).
Així, els marxistes polonesos defensaren en aquell moment idees sobre la qüestió nacional tan “ambigües” que en lloc d'autodeterminació pràcticament proposaren la notòria “autonomia nacional i cultural”, tan sols que amb un altre nom!
Això sona gairebé increïble, però malauradament és el que passà. En el propi Congrés, tot i que hi havia cinc lliguistes amb cinc vots i tres caucasians amb sis vots, sense comptar la veu consultiva de Kostrov, ni un sol vot s'emeté pel refús del punt sobre l'autodeterminació. S'emeteren tres vots per la proposta d'afegir “l'autonomia nacional cultural” a aquest punt (a favor de la fórmula de Goldblatt: “l'establiment d'institucions que garantisquen a les nacions plena llibertat de desenvolupament cultural”) i quatre vots a la fórmula de Lieber (“el dret de les nacions de llibertat en el desenvolupament cultural”).
Ara que un partit liberal rus — el Partit Constitucionals Democràtic — ha aparegut en escena, sabem que en el seu programa l'autodeterminació política de les nacions s'ha substituïda per “l'autodeterminació cultural”. Els amics polonesos de Rosa Luxemburg, per tant, “combatien” el nacionalisme del PSP, i en fer-ho proposaren existosament la substitució del programa marxista per un programa liberal! I alhora acusaren el nostre programa d'oportunista; no és d'estranyar que aquesta acusació fos rebuda com una broma per la Comissió Programàtica del Segon Congrés!
Com s'entenia “l'autodeterminació” entre els delegats del Segon Congrés; dels quals, com hem vist, cap s'oposà a “l'autodeterminació de les nacions”?
Els tres següents fragments de la Memòria en donen la resposta:
"Martijnov és de l'opinió que el terme 'autodeterminació' no ha de rebre un significat ampli; simplement es refereix al dret d'una nació a establir-se com a unitat política separada, i no a l'autogovern regional” (p. 171). Martijnov era membre de la Comissió Programàtica, en la que els arguments dels amics de Rosa Luxemburg foren repudiats i ridiculitzats. Martijov era llavors d'idees economicistes, i un violent opositor d'Iskra; si no hagués expressat una opinió que era compartida per la majoria de la comissió programàtica certament hauria estat denunciat.
El lliguista Goldblatt fou el primer de parlar quan el Congrés, ja després que la comissió hagués acabat la feina, discutia el punt vuitè (l'actual punt novè) del programa.
Digué:
"No es pot posar cap objecció al 'dret d'autodeterminació'. Quan una nació lluita per la independència, no ens hem d'oposar. Si Polònia refusa d'entrar en un matrimoni legal amb Rússia, no s'hi pot interferir, com ha assenyalat Plekhanov. Hi estic d'acord dins d'aquests límits” (p. 175-76).
Plekhanov no havia parlat d'aquest subjecte encara en la reunió plenària del Congrés. Goldblatt es referia a allò que Plekhanov havia dit a la comissió programàtica, on el “dret d'autodeterminació” s'havia explicat d'una forma ben simple i detallada com el dret de secessió. Lieber, que parlà després de Goldblatt, assenyalà:
"És clar que si cap nacionalitat trobar que no pot viure dins de les fronteres de Rússia, el partit no posarà cap obstacle en la seva via” (p. 176).
El lector veurà que al Segon Congrés del Partit, que adoptà el programa, s'entenia unànimament que l'autodeterminació es refereia “únicament” al dret de secessió. Fins i tot els lliguistes ho copsaren llavors, i tan sols és ara, en aquests temps penosos de contrarevolució continuada i de tota mena d'“apostasies” que hi trobem gent que, des de la ignorància, declaren que el programa és “ambigu”. Però abans de dedicar temps a aquests malaurats socialdemòcrates, acabem abans amb l'actitud dels polonesos vers el programa.
Arribaren al Segon Congrés (1903) amb l'afirmació que la unitat era necessària i imperativa. Però deixaren el Congrés després dels “revesos” en la comissió programàtica, i la darrera paraula fou una declaració escrita, inclosa en la Memòria del Congrés, que contenia la proposta ja esmentada de substituir l'autonomia nacional cultural per l'autodeterminació.
El 1906 els marxistes polonesos s'uniren al partit; ni en entrar ni després (en el Congrés del 1907, les conferències del 1907 i 1908, o el plenari del 1910) presentaren cap proposta d'esmena del punt novè del Programa Rus!
Això és un fet.
I, malgrat totes les proclamacions i afirmacions, aquest fet prova definitivament que els amics de Rosa Luxemburg veien la qüestió com fixada pel debat de la comissió programàtica del Segon Congrés, així com per decisió d'aquell Congrés, i tàcitament reconegueren l'error i el corregiren en unir-se al partit el 1906, després d'haver abandonat el Congrés el 1903, sense fer un sol intent d'esmenar el punt novè del programa a través del canals partidistes.
L'article de Rosa Luxemburg aparegué, signat, el 1908 — és clar que mai ha estat en la ment de ningú negar el dret de criticar el programa als publicistes del partit — i, des de la publicació d'aquest article, ni un sol òrgan oficial dels marxistes polonesos ha posat la qüestió de revisar el punt novè.
Trockij per tant feia un mal servei a certs admiradors de Rosa Luxemburg quan escrigué, de part dels editors de Borba, en el número 2 d'aquella publicació (març del 1914):
"Els marxistes polonesos consideren que 'el dret d'autodeterminació nacional' és completament buit de contingut polític i s'hauria de suprimir del programa" (p. 25).
L'atent Trockij és més perillós que un enemic! Trockij no podia aportar cap prova, llevat de “conversacions privades” (és a dir simplement tafaneries, amb les quals Trockij sempre subsisteix), per classificar els “marxistes polonesos” en general com a partidaris de tot article de Rosa Luxemburg. Trockij presentà els “marxistes polonesos” com gent desprovista d'honor i consciència, incapaç de respectar fins i tot les pròpies conviccions i el programa de llur partit. Com d'atent és Trockij!
Quan, el 1903, els representants dels marxistes polonesos abandonaren el Segon Congrés pel dret d'autodeterminació, Trockij podia haver dit llavors que consideraven aquest dret buit de contingut i que calia suprimir-lo del programa.
Però després que els marxistes polonesos s'uniren al partit que tenia això en el programa, i mai no han presentat cap moció per esmenar-ho.(1)
Per què Trockij amagà aquests fets als lectors de la seva revista? Tan sols perquè li serveix per fomentar les diferències entre els polonesos i els russos que s'oposen al liquidacionisme i per enganyar els obrers russos sobre la qüestió del programa.
Trockij mai no ha sostingut una opinió ferma sobre cap qüestió important del marxisme. Sempre es limita a reptar entre les esquerdes de qualsevol diferència d'opinió i desertar d'una banda a l'altra. Actualment es troba en companyia dels lliguistes i dels liquidadors. I aquests cavallers no fan cerimònies quan es tracta del partit.
Escoltem el lliguista Liebman.
"Quan, fa quinze anys", escriu aquest cavaller, “els socialdemòcrates russos inclogueren el punt sobre el dret d''autodeterminació' de tota nacionalitat en llur programa, tothom [!] es demanà: Què vol dir realment aquest terme que està de moda [!]? No s'hi donà cap resposta [!]. Aquesta paraula fou llençada [!] en mig de la boira. I de fet, llavors, era difícil que s'esvaís aquella boira. Encara no ha arribat el moment que aquest punt es faça concret — segons es digué — de forma que continua en la boira [!] i el temps i la pràctica ens mostraran quin contingut caldrà donar-li”.
No és magnifica la forma amb la que aquest “trapella” fa befa del programa del partit?
I per què en fa befa?
Perquè és un saberut absolut, que mai no ha deprés o llegit res de la història del partit, sinó que simplement desembarcà en els cercles liquidacionistes on anar directament al nus és la forma considerada “correcte” pel que fa al coneixement del partit i de tot allò que s'hi relaciona.
El seminarista de Pomijalovskij es vanta 'd'obrir d'un cop un barril de sauercraut”. Els cavallers lliguistes ho fan encara millor. Deixen que Liebman obri d'un cop llur propi barril. Què els hi ha de preocupar als Liebman el fet que el Congrés Internacional haja aprovat una decisió, que el Congrés del llur propi partit amb dos representants de la Lliga que foren prou capaços (i com n'eren de crítics “severs” i d'enemics decidits d'Iskra) per entendre el significat d' “autodeterminació” i fins i tot hi estiguessen d'acord? I no fóra més fàcil liquidar el partit si els “publicistes del partit” (no rieu, si us plau!) tracten la seva història i programa a la manera d'un seminarista?
Vet ací un segon “trapella”, el senyor Iurkevic de Dzvin. El senyor Iurkevic ha d'haver tingut la Memòria del Segon Congrés al davant, ja que cita Plekhanov, a través de Goldblatt, i mostra que és conscient del fet que l'autodeterminació tan sols pot voler dir dret de secessió. Això, però, no l'impedeix de fer còrrer calúmnies sobre els marxistes russos entre la petita-burgesia ucraïnesa, en dir que defensen la “integritat estatal” de Rússia (n. 7-8, 1913, p. 83, etc.). És clar que els Iurkevic no han inventat un mètode millor que aquesta calúmnia per separar els demòcrates ucraïnesos dels demòcrates grans russos. I aquesta divisió està en la línia de tota la política del grup de publicistes de Dzvin que defensen la separació dels obrers ucraïnesos en una organització nacional específica!(2)
És força apropiat, és clar, que un grup de filisteus nacionalistes, que es dediquen a dividir els rengles del proletariat — i objectivament aquesta és la tasca de Dzvin — disseminen aquesta confusió sense remei sobre la qüestió nacional. No cal dir que els Iurkevic i els Liebman que s'ofenen “terriblement” quan se'ls anomena “propers al partit”, no diguen una sola paraula, sobre com pensen que el problema del dret de secessió s'hauria de tractar en el programa.
Però hi ha un tercer “trapella”, el principal, el senyor Semkovksij, que, en dirigir-s'hi a una audiència gran russa des de les columnes d'un diari liquidacionistes, fustiga el punt novè del programa alhora que declara que “per certes raons no aprov la proposta" d'eliminar aquest punt!
Això és increïble, però real.
L'agost del 1912, la conferència liquidacions tractà oficialment la qüestió nacional. Durant divuit mesos no havia aparegut cap article sobre la qüestió del punt novè, llevat de l'escrit pel senyor Semkovskij. I en aquest article l'autor repudia el programa, “sense aprovar”, però, "per certes raons" (que potser és una malaltia inconfessable?) la proposta d'esmenar-lo! Podem ésser segurs que seria difícil de trobar enlloc exemples similars d'oportunismes, o encara pitjor — de renúncia del partit, de desig de liquidar-lo.
Un sol exemple serà suficient per mostrar com són els arguments de Semkovskij:
"Què hem de fer", escriu, "si el proletariat polonès vol lluitar al costat del proletariat de tota Rússia en el marc d'un únic estat, mentre les classes reaccionàries de la societat polonesa, al contrari, volen separar Polònia de Rússia i obtindre una majoria de vots favorables a la secessió en referèndum? Hauríem nosaltres, els socialdemòcrates russos del parlament central, de votar conjuntament amb els nostres camarades polonesos contra la secessió, o — per tal de no violar el 'dret d'autodeterminació' — votar per la secessió?" (Novaja Rabocaja Gazeta n. 71).
En llegir això es fa evident que el senyor Semkovskij ni tan sols ha entès el punt que tracta! No se li acut que el dret de secessió presuposa el debat de la qüestió al parlament (dieta, referèndum, etc.) de la regió que se separa, no al parlament central.
La perplexitat infantil davant de la qüestió “què hem de fer”, si sota la democràcia la majoria n'és de la reacció, serveix per veure que realment tan els Puriskevic com els Kokoskin consideren la pròpia idea de la secessió com un crim! Potser els proletaris de tota Rússia no haurien de lluitar contra els Puriskevic i els Kokoskin a hores d'ara sinó que hi haurien de passar i lluitar contra les classes reaccionàries de Polònia!
Aquesta és la mena de deixalles que es publica en l'òrgan liquidacionista que té el senyor L. Martov com un dels dirigents ideològics, el mateix L. Martov que elaborà el programa i parlà en favor de la seva adopció el 1903, i fins i tot arribà a escriure en favor del dret de secessió. Aparentment L. Martov raona segons la dita:
No ens
hi cap cal llest allà;
millor
envieu en Read,
i
m'esperaré a veure què hi ha.
Envia en Read-Semkovkij i deixar que el nostre programa siga tergiversat i manipulat sens fi en un diari del qual els nous lectors no en coneixen res!
Sí. El liquidacions ha fet un llarg camí — hi ha fins i tot molts destacats ex-socialdemòcrates que no els hi queda ni el més mínim rastre del partit.
Rosa Luxemburg, és clara, no es pot posar amb els Liebman, Iurkevic i Semkovskij, però el fet és que aquesta mena de gent s'ha apropiat del seua equivocació i mostra amb particular claredat l'oportunisme en el que hi havia caigut.
(1) Se'n ha reportat que els marxistes polonesos assistiren a la Conferència d'Estiu dels marxistes russos del 1913, amb una única veu consultiva i que no votaren sobre el dret d'autodeterminació (secessió) i declararen que s'oposaven a aquest dret en general. És clar, tenien perfecte dret d'actuar com ho feren, i fins i tot de fer agitació a Polònia contra la secessió. Però això no és ben bé el que deia Trockij; ja que els marxistes polonesos no demanaven la “supressió” del punt novè “del programa”.
(2) Mireu en particular el prefaci del senyor Iurkevic al llibre del senyor Levinskij (escrit en ucraïnes) Resum del desenvolupament del moviment de la classe treballadora ucraïnesa a Galítzia, Kíev, 1914..