En resum.
Pel que fa la teoria general del marxisme, la qüestió de l'autodeterminació no presenta cap dificultat. Ningú no pot qüestionar seriosament la resolució de Londres del 1896, o el fet que l'autodeterminació implica únicament el dret de secessió, o que la formació d'estats nacionals independents és la tendència de tota revolució democràtica burgesa.
Apareix una dificultat pel fet que a Rússia el proletariat de la nacions oprimides i de la nació opressora lluiten, i han de fer-ho, plegats. El que cal és preservar la unitat de la lluita de la classe proletària pel socialisme, i resistir totes les influències nacionalistes burgeses i negres. Pel que fa a les nacions oprimides, l'organització separada del proletariat com a partit independent sovint porta a una lluita més forta contra el nacionalisme local i la perspectiva se sol perdre i s'oblida el nacionalisme de la nació opressora.
Però aquesta pèrdua de perspectiva no pot durar gaire. L'experiència de lluita unida dels proletaris de diverses nacions ha demostrat de forma molt clara que hem de formular les qüestions polítiques des d'una perspectiva de tota Rússia, i no des del punt de vista de “Krakaw”. I en la política de tota Rússia són els Puriskevic i els Kokoskin els que val combatre. Llur idees predominen, i llur persecució dels no-russos per “separatisme”, per pensar en la secessió, es predica i es practica a la Duma, a les escoles, a les esglèsies, als quarters, i en centenars i milers de diaris. És el verí nacionalista gran rus qui enverina l'atmosfera política de tota Rússia. Aquesta és la malaurança d'una nació que, en subjugar-ne d'altres, reforça la reacció per tota Rússia. El record del 1849 i el 1863 formen una tradició política viva que, si no apareixen noves tempestes, amenacen d'eliminar tot moviment democràtic i especialment socialdemòcrata en els decenis venidors.
No hi pot haver cap dubte que per molt natural que siga el punt de vista de certs marxistes que pertanyen a nacions oprimides (la “malaurança” dels quals és sovint que les masses popular es troben cegades per la idea de llur “propi” alliberament nacional) pot esdevenir-se de vegades que realment l'arrenglerament objectiu de les forces de classe a Rússia faça del refús a la defensa del dret d'autodeterminació puga portar cap al pitjor oportunisme, cap a la infecció del proletariat amb les idees dels Kokoskin. I aquestes idees són, en essència, les idees i la política dels Puriskevic.
Per tant, tot u que el punt de vista de Rosa Luxemburg es podia perdonar si se'l considerava com una estretesa de mires polonesos, de “Krakaw”,(1) és ara imperdonable, quan el nacionalisme i, per damunt de tot, el nacionalisme governamental gran rus, ha guanyat terreny arreu, i quan la política la fa aquest nacionalisme gran rus. De fet, això ho aprofiten els oportunistes de totes les nacions, que combaten tímidament la idea de “tempestes” i “salts”, i creuen que la revolució democràtica burgesa ha arribat a la fi, i es deixen dur per l'onada de liberalisme dels Kokoskin.
Com qualsevol altre nacionalisme, el nacionalisme gran rus passa per diverses fases, d'acord amb les classes que són dominants en un país burgès en un moment donat. Fins el 1905, tan sols coneixíem nacional-reaccionaris. Després de la revolució han aparegut nacional-liberals al nostre país.
En el nostre país aquesta és de fet la posició adoptada tan pels octubristes com pels cadets (Kokoskin), és a dir per tota la burgesia actual.
Els nacional-demòcrates grans russos apareixeran inevitablement més tard. El senyor Pesekhonov, un dels fundadors del Partit “Popular Socialista”, ja expressà aquest punt de vista (en el número de Russkoje Bogatstvo de l'agost del 1906) quan cridà a tindre cura dels prejudicis nacionalistes dels camperols. Per molt que altres ens calumnien i ens acusen d'“idealitzar” la pagesia, sempre ham fet una clara distinció entre la intel·ligència camperola i els prejudicis camperols, entre la lluita camperola per la democràcia i l'oposició als Puriskevic, i el desig dels camperols de fer la pau amb el clergat i la noblesa.
Fins i tot ara, i probablement durant un llarg temps venidor, la democràcia proletària haurà de conviure amb el nacionalisme dels camperols grans russos (no amb l'objectiu de fer-li concessions, sinó per tal de combatre'l).(2) El desvetllament del nacionalisme entre les nacions oprimides, que esdevingué tan pronunciat després del 1905 (recordem, per posar uns casos, el grup dels “federalistes i autonomistes” de la primera Duma, el creixement del moviment ucraïnès, el moviment musulmà, etc.), inevitablement durà a un major nacionalisme entre la petita-burgesia gran russa del camp i la ciutat. Com més lenta siga la democratització de Rússia, més persistent, brutal i dura serà la persecució nacional i l'enfrontament entre la burgesia de les diverses nacions. La natura particularment reaccionària dels Puriskevic russos simultàniament donarà lloc (i reforçarà) les tendències “separatistes” entre les diverses nacionalitats oprimides, que sovint gaudeixen de molta més llibertat en els estats veïns.
En aquesta situació, el proletaria de rússia fa cara a dues tasques, o millor dit a una sola de doble: combatre el nacionalisme de qualsevol mena, i per damunt de tot, el nacionalisme gran rus; reconèixer, no tan sols plena igualtat de dret per totes les nacions e general, sinó també igualtat de drets pel que fa a la política, és a dir, el dret d'autodeterminació de les nacions, de secessió. I alhora, és el seu deure, en interès d'una lluita existosa contra tota mena de nacionalisme entre qualsevol nació, preservar la unitat de la lluita proletària i de les organitzacions proletàries, i unir-les en una associació internacional ben estreta, malgrat les lluites burgeses per l'exclusivisme nacional.
Completa igualtat de dret de totes les nacions; dret d'autodeterminació de les nacions; unitat dels obrers de totes les nacions — aquest és el programa nacional que el marxisme, l'experiència de tot el món, i l'experiència de Rússia, ensenya els obrers.
Aquest article ja estava enllestit quan he rebut el n. 3 de Nasa Rabocaja Gazeta, en la que el senyor Vl. Koskovskij escriu el següent sobre el reconeixement dle dret d'autodeterminació de les nacions:
''Pres mecànicament de la resolució del Primer Congrés del Partit (1898), que alhora l'havia agafat de les decisions dels congressos socialistes internacionals, se li donà, com es fa evident pel debat, el mateix significat en el Congrés del 1903 que el que tenia en la Internacional Socialista, és a dir, autodeterminació política, autodeterminació de les nacions en el sentit d'independència política. Així tenim la fórmula: autodeterminació nacional que implica el dret de separació territorial, i que no tracta de cap manera la qüestió de com s'han de regular les relacions nacionals en un organisme estatal per les nacionalistes que no puguen o no desitgen deixar l'estat existent”.
És evident amb això que el senyor Vl. Kosovkij ha vista la Memòria del Segon Congrés del 1903 i entén perfectament bé el significat real (i únic) del terme autodeterminació. Compareu-ho amb el fet que els editors del diari lliguista Zeit permeteren que el senyor Liebman es llencés contra el programa i declarés que era ambigu! Estranya l'ètica “de partit” entre aquests lliguistes... Tan sol el Senyor sap per què Kosovskij havia de declarar que el Congrés prengué el principi d'autodeterminació mecànicament. Algunes persones voldrien “refusar-lo”, però com, per què i per quina raó — no ho saben.
(1) No és difícil d'entendre que el reconeixement pels marxistes de tota Rússia, i per damunt de tots pels gran russos, del dret de secessió de les nacions no implica que impedeix que es faça agitació contra la secessió per part dels marxistes d'una determinada nació oprimida, de la mateixa forma que el reconeixement del dret de divorci no impedeix que es proteste contra el divorci en un cas particular. Creiem, per tant, que hi haurà un increment inevitable en el nombre de marxistes polonesos que es riguen de la “contradicció” inexistent que ara “veuen” Semkovskij i Trockij.
(2) Seria interessant de descriure els anvis que tenen lloc en el nacionalisme polonès, per exemple, en el procés de transformació d'un nacionalisme nobiliari a un nacionalisme burgès, i d'aquí a un nacionalisme camperol. En el seu llibre Das polnische Gemeinwesen im preussischen Staat (La comunitat polonesa en l'estat prussià; hi ha traducció russa), Ludwig Bernhard, que és un Kokoskin alemany, descriu un fenomen ben típic: la formació d'una mena de “república camperola” pels polonesos d'Alemanya sota la forma d'una estreta aliança de diferents cooperatives i d'altres associacions de camperols polonesos en llur lluita per la nacionalitat, la religió i la terra “polonesa”. L'opressió alemanya ha unitat els polonesos i els ha segregat, després del primer desvetllament nacionalista de la noblesa, després de la burgesia, i finalment de les masses camperoles (especialment després de la campanya que els alemanys llençaren el 1873 contra l'ús de la llengua polonesa a les escoles). Les coses es mouen en la mateixa direcció a Rússia, i no tan sols en relació a Polònia..