(Una crisi en el nostre partit)
1904
q) La nova Iskra. L’oportunisme en les qüestions d’organització
Per a analitzar la posició de principis de la nova Iskra, cal prendre per base, sens dubte, dos fulletassos del camarada Axelrod. Ja hem indicat detalladament més amunt la significació concreta de tota una sèrie de les seues locucions favorites; ara hem de procurar fer abstracció d’aqueixa significació concreta i penetrar en el curs del pensament que ha portat a la “minoria” (per un o altre motiu fútil i mesquí) a adoptar precisament aquestes i no altres consignes, hem d’examinar la significació d’aquestes consignes al terreny dels principis, independentment del seu origen, independentment de la “cooptació”. Vivim ara davall el signe de les concessions: fem, doncs, una concessió al camarada Axelrod i “prenguem seriosament” la seua “teoria”.
La tesi fonamental del camarada Axelrod (número 57 d’Iskra) és la següent: “El nostre moviment ha tancat en si des del primer moment dues tendències oposades, el mutu antagonisme del qual no podia per menys de desenrotllar-se i reflectir-se en ell paral·lelament al seu propi desenrotllament” A saber: “En principi, l’objectiu proletari del moviment (en Rússia) és el mateix que el de la socialdemocràcia d’Occident”. Però al nostre país la influència sobre les masses obreres emana “d’un element social que els és estrany”: els intel·lectuals radicals. De manera que el camarada Axelrod constata que en el nostre partit hi ha un antagonisme entre les tendències proletàries i les tendències intel·lectuals radicals.
En açò té el camarada Axelrod absoluta raó. No hi ha dubte que existeix semblant antagonisme (i no sols en el Partit Socialdemòcrata Rus). I encara més: tothom sap que precisament aquest antagonisme explica en gran manera la divisió de la socialdemocràcia contemporània en socialdemocràcia revolucionària (ortodoxa també) i socialdemocràcia oportunista (revisionista, ministerialista, reformista), divisió que també s’ha posat amb plena claredat de manifest en Rússia en el transcurs dels últims deu anys del nostre moviment. Tothom sap també que és precisament la socialdemocràcia ortodoxa la que expressa les tendències proletàries del moviment, mentre que la socialdemocràcia oportunista expressa les tendències intel·lectuals democràtiques.
Però, en abordar de ple aquest fet notori, el camarada Axelrod, temorós, comença a retrocedir. No fa ni el mínim intent d’analitzar com s’ha manifestat aquesta divisió en la història de la socialdemocràcia russa, en general, i al Congrés del nostre partit, en particular, encara que el camarada Axelrod escriu precisament amb motiu del Congrés! El mateix que tota la redacció de la nova Iskra, el camarada Axelrod dóna proves d’una por mortal davant les actes d’aquest Congrés. Açò no ha d’estranyar-nos després de tot el que hem dit més amunt, però, tractant-se d’un “teòric” que pretén estudiar les diverses tendències del nostre moviment, és un cas original de fòbia a la veritat. Després d’haver relegat a l’oblit, per aquesta particularitat que el caracteritza, les dades més recents i més exactes sobre les tendències del nostre moviment, el camarada Axelrod cerca la salvació en l’esfera dels dolços somnis: “¿Ja que el marxisme legal o semimarxisme, diu, ha donat un cap literari als nostres liberals, per què no ha de procurar la roïna història a la democràcia burgesa revolucionària un cap procedent de l’escola del marxisme ortodox, revolucionari?” A propòsit d’aquest somni, grat al camarada Axelrod, només podem dir que, si la història fa a vegades maldats, això no justifica les maldats del pensament d’una persona que es posa a analitzar aqueixa mateixa història. Quan davall el cap del semimarxisme apareixia el liberal, les persones que volien (i sabien) esbrinar el fons de les seues “tendències”, no es remetien a possibles maldats de la història, sinó a desenes i centenars de trets psicològics i lògics d’aqueix cap, a les particularitats de tota la seua fisonomia literària, que delataven el reflex del marxisme en la literatura burgesa. Però si el camarada Axelrod, que va emprendre la tasca d’analitzar “les tendències revolucionàries en general i les tendències proletàries en el nostre moviment”, no ha sabut posar de manifest ni demostrar, en res, absolutament en res, determinades tendències en certs representants d’aqueixa, per ell odiada, ala ortodoxa del partit, amb això l’única cosa que ha fet és signar-se a si mateix un solemne certificat de pobresa. Molt mal han de marxar ja els assumptes del camarada Axelrod quan no li queda més sortida que invocar les possibles maldats de la història!
L’altra referència del camarada Axelrod (als “jacobins”) és encara més instructiva. El camarada Axelrod no ignora, probablement, que la divisió de la socialdemocràcia contemporània en revolucionària i oportunista ha donat lloc fa ja temps, i no sols en Rússia, “a analogies històriques amb l’època de la Gran Revolució Francesa”. El camarada Axelrod no ignora, probablement, que els girondins de la socialdemocràcia contemporània recorren sempre i per tot arreu als termes de “jacobinisme”, “blanquisme”, etc. per a caracteritzar els seus adversaris. No imitem, doncs, al camarada Axelrod en la seua fòbia a la veritat i vegem les actes del nostre Congrés, per si contenen dades per a l’anàlisi i comprovació de les tendències que estudiem i de les analogies que estem examinant.
Primer exemple. La discussió del programa al Congrés del partit. El camarada Akimov (“enterament d’acord” amb el camarada Martinov) declara: “El paràgraf sobre la conquesta del poder polític (sobre la dictadura del proletariat), si es compara amb tots els altres programes socialdemòcrates, ha sigut redactat d’una manera que es pot interpretar, i en efecte ja ha sigut interpretat per Plekhanov, en el sentit que el paper de l’organització dirigent haurà de deixar en un segon pla la classe per ella dirigida, i aïllar la primera de la segona. I la formulació de les nostres tasques polítiques és exactament igual que la feta per “La Voluntat del Poble”” (pàgina 124 de les actes). El camarada Plekhanov i altres iskristes repliquen al camarada Akimov, acusant-lo d’oportunisme. ¿No creu el camarada Axelrod que aquesta discussió ens demostra (en realitat, i no en imaginàries maldats de la història) l’antagonisme existent entre els moderns jacobins i els moderns girondins de la socialdemocràcia? ¿I no serà que el camarada Axelrod ha parlat de jacobins perquè (a conseqüència dels errors que ha comès) es troba entre els girondins de la socialdemocràcia?
Segon exemple. El camarada Posadovski planteja la qüestió d’una “seriosa discrepància” sobre la “qüestió fonamental” del “valor absolut dels principis democràtics” (pàgina 169). Juntament amb Plekhanov, nega que tinguen un valor absolut. Els líders del “centre” o de la tolla (Iegórov) i dels antiiskristes (Goldblat) s’alcen resoludament contra açò, considerant que Plekhanov “imita la tàctica burgesa” (pàgina 170). Açò és precisament la idea del camarada Axelrod sobre la relació entre l’ortodòxia i la tendència burgesa, amb l’única diferència que Axelrod deixa aquesta idea en l’aire, mentre que Goldblat la relaciona amb determinats debats. Una vegada més preguntem si el camarada Axelrod no creu que també aquesta discussió ens mostra palpablement, en el nostre Congrés del partit, l’antagonisme entre els jacobins i girondins de la socialdemocràcia contemporània. ¿No cridarà el camarada Axelrod contra els jacobins perquè ha resultat que es troba entre els girondins?
Tercer exemple. La discussió sobre l’article primer dels estatuts. ¿Qui defensa “les tendències proletàries en el nostre moviment”, qui subratlla que l’obrer no tem l’organització, que el proletari no simpatitza amb l’anarquia, que aprecia l’estímul de la consigna “Organitzeu-vos!”? ¿Qui posa en guàrdia contra la intel·lectualitat burgesa, penetrada fins a la medul·la d’oportunisme? Els jacobins de la socialdemocràcia. ¿I qui passa de contraban en el partit als intel·lectuals radicals, qui es preocupa dels professors, dels estudiants de batxillerat, dels individus solts, de la joventut radical? El girondí Axelrod juntament amb el girondí Líber.
Amb quina falta d’habilitat es defensa el camarada Axelrod de la “falsa acusació d’oportunisme” que es va estendre obertament al Congrés del nostre partit contra la majoria del grup “Emancipació del Treball”! Es defensa de manera que confirma l’acusació, amb el seu romanç de la gastada melodia bernsteiniana sobre el jacobinisme, el blanquisme, etc.! Ara crida sobre el perill que representen els intel·lectuals radicals, per a amortir els seus propis discursos al Congrés del partit, que respiren sol·licitud per aqueixos mateixos intel·lectuals.
Les “terribles paraules” de jacobinisme, etc. no signifiquen absolutament res més que oportunisme. El jacobí, indissolublement lligat a l’organització del proletariat conscient dels seus interessos de classe, és precisament el socialdemòcrata revolucionari. El girondí, que sospira pels professors i els estudiants de batxillerat, que tem la dictadura del proletariat, que somia en un valor absolut de les reivindicacions democràtiques, és precisament l’oportunista. Els oportunistes són els únics que poden encara, en l’època actual, veure un perill en les organitzacions de conjuradors, quan la idea de reduir la lluita política a un complot ha sigut refutada mil vegades en les publicacions i rebutjada fa molt de temps per la vida, quan s’ha explicat i rumiat fins a la sacietat la cardinal importància de l’agitació política de masses. El fonament real de la por a la conjuració, al blanquisme, no està en un o altre tret manifest del moviment pràctic (com des de fa temps i en va intenten demostrar Bernstein i companyia), sinó en la timidesa girondina de l’intel·lectual burgès, la psicologia es manifesta tantes vegades entre els socialdemòcrates contemporanis. Res més còmic que aquests desesperats esforços de la nova Iskra per dir quelcom nou (dit al seu temps centenars de vegades), posant en guàrdia contra la tàctica dels revolucionaris conspiradors de França en les dècades del 40 i del 60 (número 62, article de fons). En el pròxim número d’Iskra, els girondins de la socialdemocràcia contemporània ens indicaran, probablement, un grup de conspiradors francesos de la dècada del 40 per als qui la importància de l’agitació política en les masses obreres, la importància dels periòdics obrers, com a bases de la influència del partit sobre la classe, era una noció elemental, apresa i assimilada des de feia molt de temps.
La tendència de la nova Iskra a repetir com a paraules noves coses arxisabudes i a rumiar el més elemental, no és, no obstant això, gens casual, sinó conseqüència inevitable de la situació en què es troben Axelrod i Martov, que han caigut a l’ala oportunista del nostre partit. La situació obliga. Cal repetir frases oportunistes, cal retrocedir, per a tractar de trobar en un passat remot alguna justificació de la seua posició, que és impossible defensar des del punt de vista de la lluita al Congrés i dels matisos i divisions del partit que s’han assenyalat en aquell. A les elucubracions d’Akimov sobre el jacobinisme i el blanquisme uneix el camarada Axelrod lamentacions del mateix Akimov, que es queixa que no sols els “economistes”, sinó també els “polítics” hagen sigut “unilaterals”, s’hagen “apassionat” massa, etc., etc. Quan es llegeixen els ressonants raonaments sobre aquest tema en la nova Iskra, que pretén presumptuosament estar per damunt de totes aqueixes parcialitats i apassionaments, es pregunta hom amb perplexitat: A qui retraten? On escolten aqueixes raons? ¿Qui no sap que la divisió dels socialdemòcrates russos en economistes i polítics ha passat fa ja temps a la història? Revise hom l’Iskra de l’any últim, o dels dos últims anys que han precedit al Congrés del partit, i hi veurà que la lluita contra l’“economicisme” perd intensitat i cessa per complet ja en 1902; hi veurà que, per exemple, al juliol de 1903 (número 43), s’hi parla dels “temps de l’economicisme” com d’una cosa “definitivament passada”, l’economicisme es considera “definitivament enterrat”, i els apassionaments dels polítics, com a evident atavisme. ¿Per què, doncs, torna la nova redacció d’Iskra a aqueixa divisió definitivament enterrada? ¿És que hem lluitat en el Congrés contra els Akimov pels errors que van cometre fa dos anys en “Rabòtxeie Dielo”? Si haguéssem procedit així, seríem rematadament imbècils. Però tothom sap que no hem procedit així, que hem lluitat contra els Akimov al Congrés no pels seus vells errors de “Rabòtxeie Dielo”, definitivament enterrats, sinó pels nous errors que han comès en les seues intervencions i en emetre els seus vots al Congrés. No és la seua posició en “Rabòtxeie Dielo”, sinó la que van adoptar al Congrés el que ens ha servit per a jutjar quins són els errors definitivament liquidats i quins els que persisteixen i originen la necessitat de discussions. En l’època del Congrés no existia ja l’antiga divisió en economistes i polítics, però continuaven existint encara diverses tendències oportunistes, que es van manifestar en els debats i votacions sobre una sèrie de qüestions, i que, al capdavall, van portar a una nova divisió del partit en “majoria” i “minoria”. L’essència de la qüestió consisteix en el fet que la nova redacció d’Iskra, per raons fàcils de comprendre, tracta de velar la relació d’aquesta nova divisió amb l’oportunisme actual en el nostre partit, i per això mateix es veu obligada a retrocedir, de la nova divisió a l’antiga. La incapacitat d’explicar l’origen polític de la nova divisió (o el desig, per esperit de concessió, d’ocultar61 aquest origen) obliga a rumiar allò ja rumiat a propòsit de la vella divisió, que ha passat fa ja temps a la història. Tothom sap que la nova divisió té per base la divergència en les qüestions d’organització, que va començar per una controvèrsia sobre principis d’organització (article primer dels estatuts) i va acabar per una “pràctica” digna dels anarquistes. L’antiga divisió en economistes i polítics tenia per base un desacord sobre problemes, principalment, de tàctica.
Apartant-se així de problemes més complexos, efectivament actuals i essencials en la vida del nostre partit, per a tractar problemes fa temps resolts i artificialment exhumats, la nova Iskra tracta de justificar la seua retirada amb divertides elucubracions, a les que hom no pot donar un altre nom que el de seguidisme. Totes les línies de la nova Iskra, per obra i gràcia del camarada Axelrod, estan impregnades de la profunda “idea” que el contingut és més important que la forma, que el programa i la tàctica són més importants que l’organització, que “la vitalitat de l’organització és directament proporcional al volum i a la importància del contingut que aporta al moviment”, que el centralisme no és “quelcom que es baste a si mateix”, no és un “talismà universal”, etc., etc. Grans, profundes veritats! El programa, en efecte, és més important que la tàctica, i la tàctica és més important que l’organització. L’alfabet és més important que l’etimologia i l’etimologia més que la sintaxi; ¿però què pot hom dir de gents que han sigut reprovades en l’examen de sintaxi i que ara es donen importància, presumint d’haver de repetir el curs anterior? El camarada Axelrod ha raonat com un oportunista sobre qüestions de principi en matèria d’organització (article primer), en l’organització ha actuat com un anarquista (Congrés de la Lliga), i ara aprofundeix la socialdemocràcia: el raïm està verd! Exactament, què és l’organització? No és més que una forma. Què és el centralisme? No és un talismà. Què és la sintaxi? Té menys importància que l’etimologia, no és més que la forma d’unir els elements de l’etimologia... “No estarà d’acord amb nosaltres el camarada Alexàndrov (pregunta triomfalment la nova redacció d’Iskra), si diem que, elaborant el programa del partit, el Congrés ha contribuït molt més a la centralització de la labor del partit que adoptant els estatuts, per molt perfectes que semblen aquests últims?” (número 56, suplement). És d’esperar que aquest enunciat clàssic adquirisca una notorietat històrica no menys vasta i no menys sòlida que la famosa frase del camarada Kritxevski que la socialdemocràcia, com la humanitat, es planteja sempre tasques realitzables. Aquesta elucubració de la nova Iskra és exactament del mateix calibre. Per què ha suscitat burles la frase del camarada Kritxevski? Perquè, amb una vulgaritat que tractava de fer passar per filosofia, justificava l’error d’una certa part dels socialdemòcrates en qüestions de tàctica i la seua incapacitat de plantejar degudament les tasques polítiques. Exactament el mateix succeeix amb la nova Iskra, que, amb la vulgaritat de declarar que el programa és més important que els estatuts i que les qüestions programàtiques són més importants que les qüestions d’organització, justifica l’error d’una certa part dels socialdemòcrates en problemes d’organització, la falta de fermesa, pròpia d’intel·lectuals, de certs camarades, que els ha portat fins a la fraseologia anarquista. Doncs bé, no és açò seguidisme? Potser no és açò fanfarronejar per haver de repetir el curs anterior?
L’adopció del programa contribueix més a centralitzar el treball que l’adopció dels estatuts. Aquesta vulgaritat, que es vol fer passar per filosofia, quina olor fa a intel·lectual radical, molt més afí al decadentisme burgès que al socialdemocratisme! Perquè la paraula centralització, en aquesta cèlebre frase, està presa ja en un sentit completament simbòlic. Si els autors d’aquesta frase no saben o no volen pensar, que recorden, almenys, el simple fet que l’adopció del programa juntament amb els bundistes, no sols no ha produït una centralització del nostre treball comú, sinó que ni tan sols ens ha preservat de l’escissió. La unitat en qüestions de programa i en qüestions de tàctica és una condició indispensable, però encara insuficient per a la unificació del partit, per a la centralització del treball del partit. (Déu Sant, quines coses elementals cal mastegar en aquests temps en què totes les nocions s’han confós!) Per a açò últim és necessària, a més, la unitat d’organització, és inconcebible en un partit que surta, per poc que siga, dels límits familiars de cercle, sense estatuts aprovats, sense subordinació de la minoria a la majoria, sense subordinació de la part al tot. Mentre no hem tingut unitat en les qüestions fonamentals de programa i de tàctica, dèiem sense voltes que vivíem en una època de dispersió i de cercles, declaràvem francament que abans d’unificar-nos havíem de delimitar els camps; ni parlàvem tan sols de formes d’organització conjunta, sinó que tractàvem exclusivament de les noves qüestions (llavors realment noves) de la lluita contra l’oportunisme en matèria de programa i de tàctica. Ara, aquesta lluita, segons tots reconeixem, ha assegurat ja suficient unitat, formulada en el programa del partit i en les resolucions del partit sobre la tàctica; ara hem de fer el pas següent i, de comú acord, l’hem donat: hem elaborat les formes d’una organització única en què es basen tots els cercles. Se’ns ha arrossegat ara cap enrere, destruint a mitges aquestes formes, se’ns ha arrossegat cap a una conducta anarquista, cap a una fraseologia anarquista, cap al restabliment del cercle en compte de la redacció del partit, i ara es justifica aquest pas enrere dient que l’alfabet és més útil al discurs correcte que el coneixement de la sintaxi!
La filosofia del seguidisme, que floria fa tres anys en qüestions de tàctica, renaix ara aplicada a problemes d’organització. Vegeu aquest raonament de la nova redacció: “L’orientació
socialdemòcrata combativa [diu el camarada Alexàndrov] no ha de realitzar-se en el partit tan sols per la lluita ideològica, sinó també per determinades formes d’organització”. La redacció ens alliçona: “No està malament aquesta confrontació de la lluita ideològica i de les formes d’organització. La lluita ideològica és un procés, mentre que les formes d’organització són només... Formes [ho jure, així està imprès en el número 56, suplement, pàgina 4, columna 1, davall] que han de revestir un contingut fluid, en desenrotllament: el treball pràctic en desplegament del partit”. Açò és ja això de l’anècdota que el projectil és projectil i la bomba és bomba. La lluita ideològica és un procés i les formes d’organització són només formes que revisten un contingut! D’allò que es tracta és de saber si la nostra lluita ideològica revestirà formes més elevades, les formes d’una organització del partit obligatòria per a tots, o les formes de l’antiga dispersió i de l’antiga desarticulació en cercles. Se’ns ha arrossegat cap enrere, apartant-nos de formes més elevades, cap a formes més primitives, i es justifica açò afirmant que la lluita ideològica és un procés i les formes són només formes. Exactament de la mateixa manera ens arrossegava el camarada Kritxevski, en els seus temps, cap enrere, de la tàctica-pla a la tàctica-procés.
Vegeu aquestes frases pretensioses de la nova Iskra sobre l’“autoeducació del proletariat”, frases dirigides contra aquells que, segons es diu, són capaços de no veure el contingut a causa de la forma (número 58, article de fons). No és açò un akimovisme número dos? L’akimovisme número u havia justificat l’endarreriment d’una certa part dels intel·lectuals socialdemòcrates, pel que fa a plantejar qüestions de tàctica invocant un contingut més “profund” de la “lluita proletària”, invocant l’autoeducació del proletariat. L’akimovisme número dos justifica l’endarreriment d’una certa part dels intel·lectuals socialdemòcrates en els problemes de la teoria i la pràctica de l’organització, amb el no menys profund argument que l’organització no és més que una forma i l’essencial és l’autoeducació del proletariat. El proletariat no tem l’organització ni la disciplina, sàpien-ho els senyors que es preocupen tant del germà menor! El proletariat no va a preocupar-se que els senyors professors i estudiants, que no vullguen entrar en cap organització, siguen considerats com a membres del partit perquè treballen sota el control de les seues organitzacions. La vida sencera del proletariat l’educa per a l’organització d’una manera molt més radical que molts intel·lectuals pedants. El proletariat, per poc que comprenga el nostre programa i la nostra tàctica, no es posarà a justificar l’endarreriment en l’organització invocant que la forma és menys important que el contingut. No és el proletariat, sinó que són alguns intel·lectuals en el nostre partit, els que pateixen de falta d’autoeducació en l’esperit d’organització i disciplina, en l’esperit d’hostilitat i menyspreu envers la fraseologia anarquista. Els Akimov número dos calumnien de la mateixa manera el proletariat, en dir que no està preparat per a l’organització, el mateix que el van calumniar els Akimov número u, dient que no estava preparat per a la lluita política. El proletari que haja esdevingut socialdemòcrata conscient i se senta membre del partit, rebutjarà el seguidisme en matèria d’organització amb el mateix menyspreu amb què ha rebutjat el seguidisme en els problemes de tàctica.
Vegeu, finalment, la profunda saviesa del “Pràctic” de la nova Iskra: “Interpretada en el seu vertader sentit, la idea d’una organització “combativa” centralista [diu] que unifique i centralitze l’activitat [subratllat per a marcar la profunditat] dels revolucionaris, no pren, naturalment, cos sinó en el cas que aquesta activitat existisca [nou i enginyós!]; la mateixa organització, com a forma [escolteu, escolteu!], no pot desenrotllar-se sinó simultàniament [subratllat per l’autor, com en els altres casos d’aquesta cita] amb el desenrotllament del treball revolucionari que constitueix el seu contingut” (número 57). ¿No recorda açò, una vegada més, a aquell heroi de l’èpica popular que, veient un seguici fúnebre, cridava: felicitats? Ben segur que hom no trobarà en el nostre partit ni un sol pràctic (sense cometes) que no comprenga que és precisament la forma de la nostra activitat (és a dir, l’organització) allò que fa temps està endarrerida respecte al contingut, terriblement endarrerida, i que els crits als ressagats: “al pas! No vos avanceu!”, no poden venir en el partit sinó de Joan el ximple. Tracteu de comparar encara que només siga, per exemple, el nostre partit amb el Bund. Està fora de dubte que el contingut62 del treball del nostre partit és infinitament més ric, més variat, més ampli i més profund que en el Bund. Té una major envergadura teòrica; el seu programa està més desenrotllat; la seua influència sobre les masses obreres (i no sols sobre els artesans organitzats) és més àmplia i més profunda; la propaganda i l’agitació són més variades; el ritme del treball polític és més viu en els militants d’avantguarda i en els militants de base; els moviments populars, amb motiu de les manifestacions i de les vagues generals, són més grandiosos; l’activitat entre les capes no proletàries és més enèrgica. Però i la “forma”? La “forma” del nostre treball està endarrerida, en comparació amb la del Bund, fins a un punt inadmissible, està endarrerida fins al punt de fer enrogir de vergonya tot aquell que “prenga a pit” els assumptes del seu partit. L’endarreriment de l’organització del treball, en comparació amb el seu contingut, és el nostre punt feble, i era ja un punt feble molt de temps abans del Congrés, molt de temps abans que es constituís el Comitè d’Organització. L’estat rudimentari i inestable de la forma no permet fer progressos nous i seriosos en el desenvolupament del contingut, provoca un marasme vergonyós, porta a malgastar les forces i fa que els actes no corresponguen a les paraules. Tots estan farts de patir d’aquesta incongruència, i ara els Axelrod i els “Pràctic” de la nova Iskra vénen a predicar-nos el profund pensament que la forma, d’una manera natural, ha de desenrotllar-se només simultàniament amb el contingut!
On condueix un petit error en matèria d’organització (article primer), si es posa hom a aprofundir la neciesa i a fonamentar filosòficament una frase oportunista. Espaiet, amb tímid zig-zag!: ja hem sentit aquesta cançó aplicada als problemes de tàctica; ara, l’escoltem aplicada als problemes d’organització. El seguidisme en qüestions d’organització és un producte natural i inevitable de la psicologia de l’individualista anarquista, quan aquest últim comença a erigir en sistema de concepcions, en peculiars divergències de principi les seues desviacions anarquistes (potser accidentals en un començament). Al Congrés de la Lliga hem vist els començaments d’aquest anarquisme; en la nova Iskra veiem temptatives d’erigir-lo en sistema de concepcions. Aquestes temptatives confirmen admirablement allò que ja es va dir al Congrés del partit, sobre la diferència de punts de vista que hi ha entre l’intel·lectual burgès, adherit a la socialdemocràcia, i el proletari que ha adquirit consciència dels seus interessos de classe. Per exemple, aqueix mateix “Pràctic” de la nova Iskra, la profunditat de pensament del qual ja coneixem, em llança en cara el que jo m’imagine el partit “com una enorme fàbrica” amb un director, el Comitè Central, al seu capdavant (número 57, suplement). El “Pràctic” no sospita ni tan sols que la terrible paraula per ell llançada ens descobreix de seguida la psicologia d’un intel·lectual burgès, que no coneix ni la pràctica ni la teoria de l’organització proletària. Precisament la fàbrica, que a alguns els sembla només un espantall, representa la forma superior de cooperació capitalista que ha unificat i disciplinat el proletariat, que li ha ensenyat a organitzar-se, l’ha col·locat al capdavant de tots els altres sectors de la població treballadora i explotada. Precisament el marxisme, com a ideologia del proletariat instruït pel capitalisme, ha ensenyat i ensenya als intel·lectuals vacil·lants la diferència que existeix entre el factor d’explotació de la fàbrica (disciplina basada en la por a la mort per fam) i el seu factor organitzador (disciplina basada en el treball en comú, unificat per les condicions en què es realitza la producció, altament desenrotllada des del punt de vista tècnic). La disciplina i l’organització, que tan difícilment adquireix l’intel·lectual burgès, són assimilades amb singular facilitat pel proletariat, gràcies precisament a aquesta “escola” de la fàbrica. La por mortal a aquesta escola, la completa incomprensió del seu valor organitzador, caracteritzen precisament els mètodes del pensament que reflecteixen les condicions de vida petit burgeses, a les que deu el seu origen el tipus d’anarquisme que els socialdemòcrates alemanys anomenen Edelanarchismus, és a dir, anarquisme del senyor “distingit”, anarquisme senyorial, diria jo. Aquest anarquisme senyorial és quelcom molt peculiar del nihilista rus. L’organització del partit se li antulla una “fàbrica” monstruosa; la submissió de la part al tot i de la minoria a la majoria li sembla una “submissió” (vegeu els fullets d’Axelrod); la divisió del treball sota la direcció d’un organisme central fa proferir alarits tragicòmics contra la transformació dels homes en “rodes i cargols” d’un mecanisme (i entre aquestes transformacions, la que jutja més espantosa és la dels redactors en simples periodistes), l’esment dels estatuts d’organització del partit suscita en ell un gest de menyspreu i la desdenyosa observació (dirigida als “formalistes”) que es podria viure sense estatuts.
És increïble, però és un fet: precisament aquesta és l’edificant observació que em fa el camarada Martov en el número 58 d’Iskra, citant, per a ser més convincent, les meues pròpies paraules de la “Carta a un camarada”. ¿Potser no és açò “anarquisme senyorial”, potser que no és seguidisme justificar amb exemples trets de l’època de dispersió, de l’època de desarticulació en cercles, el manteniment i la glorificació del sistema de cercles i de l’anarquia, en una època en què ja està constituït l’esperit del partit?
Per què no necessitàvem abans els estatuts? Perquè el partit es componia de cercles aïllats, no enllaçats entre si per cap nexe orgànic. El passar d’un cercle a un altre era simplement qüestió de la “bona voluntat” d’aquest o l’altre individu, que no tenia davant ell cap expressió netament definida de la voluntat del tot. Les qüestions en litigi, al si dels cercles, no es resolien segons uns estatuts, “sinó lluitant i amenaçant d’anar-se’n”: açò és el que deia jo en la “Carta a un camarada” basant-me en l’experiència d’una sèrie de cercles en general, i en particular en la del nostre grup de sis que constituíem la redacció. En l’època dels cercles, tal fenomen era natural i inevitable, però a ningú se li ocorria elogiar-lo ni fer-ne un ideal: tots es queixaven de semblant dispersió, tothom en patia i anhelava la fusió dels cercles dispersos en una organització de partit amb una forma definida. I ara, quan aquesta fusió ha tingut lloc, se’ns arrossega cap enrere, se’ns serveix, com si fossen principis superiors d’organització, la fraseologia anarquista als que estan acostumats a la folgada bata i a les sabatilles de la vida de família dels cercles, a l’oblomovisme, uns estatuts formals els semblen quelcom estret, estret, pesant, baix, burocràtic, subjugador, un destorb per al lliure “procés” de la lluita ideològica. L’anarquisme senyorial no comprèn que calen uns estatuts formals precisament per a substituir l’estret nexe dels cercles amb un ampli nexe del partit. No es precisava ni era possible revestir d’una forma definida el nexe existent a l’interior d’un cercle, o entre els cercles, perquè aqueix nexe estava basat en un comparatge o en una “confiança” incontrolada i no motivada. El nexe del partit no pot ni ha de descansar ni en l’un ni en l’altra; és indispensable basar-lo precisament en uns estatuts formals, redactats “burocràticament” (des del punt de vista de l’intel·lectual relaxat), i l’estricta observança dels quals és l’única cosa que ens defensa de l’arbitrarietat i dels capritxos dels cercles, del règim de querelles instituït als cercles i qualificat de lliure “procés” de la lluita ideològica.
La redacció de la nova Iskra llança contra Alexàndrov l’edificant indicació que “la confiança és una cosa delicada, que no es pot ficar a martellades en els cors i en els caps” (número 56, suplement). La redacció no comprèn que precisament col·locar en primer pla la confiança, la mera confiança, delata una vegada més el seu anarquisme senyorial i el seu seguidisme en matèria d’organització. Quan jo era només membre d’un cercle, del grup dels sis redactors, o de l’organització d’Iskra, tenia dret a justificar, per exemple, la meua negativa a treballar amb X, al·legant només la falta de confiança, sense haver de donar explicacions ni motius. Una vegada membre del partit, no tinc dret a invocar només una vaga falta de confiança, perquè això equivaldria a obrir de bat a bat les portes a totes les extravagàncies i a totes les arbitrarietats dels antics cercles; estic obligat a motivar la meua “confiança” o la meua “desconfiança” amb un argument formal, és a dir, a referir-me a aquesta o a l’altra disposició formalment fixada del nostre programa, de la nostra tàctica, dels nostres estatuts; estic obligat a no limitar-me a un “tinc confiança” o “no tinc confiança” sense més control, sinó a reconèixer que he de respondre de les meues decisions. Com en general tota part integrant del partit ha de respondre de les seues davant el conjunt del mateix; estic obligat a seguir la via formalment prescrita per a expressar la meua “desconfiança”, per a imposar les idees i els desitjos que emanen d’aquesta desconfiança. Ens hem elevat ja de la “confiança” incontrolada, pròpia dels cercles, al punt de vista d’un partit, que exigeix l’observació de procediments controlats i formalment determinats per a expressar i comprovar la confiança. I la redacció ens arrossega cap enrere i anomena el seu seguidisme concepte nou de l’organització!
Vegeu com raona la nostra redacció, que pretén ser una redacció de partit, sobre els grups literaris que podrien exigir una representació en ella: “No ens indignarem, no invocarem a crits la disciplina”, ens sermonegen aquests anarquistes senyorials, que han mirat sempre i en totes parts amb arrogància la disciplina. Nosaltres, diuen, ens “entendrem” [sic!] amb el grup si és seriós, o ens riurem de les seues exigències.
Ja veieu què elevada noblesa s’afirma ací contra el vulgar formalisme “de fàbrica”. I En realitat, tenim davant nosaltres la mateixa fraseologia del cercle, un poc restaurada, oferida al partit per una redacció que sent que no és un organisme del partit, sinó una resta d’un antic cercle, la falsedat interna d’aquesta posició condueix de manera inevitable a l’elucubració anarquista, que erigeix en principi d’organització socialdemòcrata la dispersió, que hom declara farisaicament com a cosa ja passada. No cal cap jerarquia d’institucions i instàncies superiors i inferiors del partit: per a l’anarquisme senyorial una tal jerarquia és invenció burocràtica de ministeris, departaments, etc. (veure el fulletàs d’Axelrod); no cal subordinació alguna de la part al tot, no cal cap definició “burocràtica i formal” dels procediments propis del partit per a “entendre’s” o delimitar-se: que siguen consagrades les antigues querelles de cercle per la fraseologia sobre els mètodes d’organització “autènticament socialdemòcrates”.
I ací és on el proletari que ha passat per l’escola “de la fàbrica” pot i ha de donar una lliçó a l’individualisme anarquista. Fa ja temps que l’obrer conscient ha sortit dels bolquers: ja no defuig l’intel·lectual com a tal. L’obrer conscient sap apreciar el patrimoni de coneixements, més ric, l’horitzó polític més ampli, que troba en els intel·lectuals socialdemòcrates. Però a mesura que s’estructura al nostre país un vertader partit, l’obrer conscient ha d’aprendre a distingir la psicologia del combatent de l’exèrcit proletari de la psicologia de l’intel·lectual burgès que s’envaneix amb frases anarquistes; ha d’aprendre a exigir que complisquen els seus deures de membres del partit no sols els militants de files, sinó també “els de dalt”; ha d’aprendre a tractar el seguidisme en problemes d’organització amb el mateix menyspreu amb què en altres temps tractava el seguidisme en problemes de tàctica.
En connexió inseparable amb el girondisme i l’anarquisme senyorial es troba una última particularitat característica de la posició de la nova Iskra en qüestions d’organització: la defensa de l’autonomisme contra el centralisme. Aquest és precisament el sentit de principis que tenen (si és que en tenen d’algun63) els clamors contra el burocratisme i l’autocràcia, les lamentacions a propòsit del “desdeny immerescut de què hom fa objecte els no iskristes” (que van defensar l’autonomisme al Congrés), els còmics crits perquè s’exigeix “una submissió absoluta”, les amargues queixes sobre “absolutisme”, etc., etc. L’ala oportunista de qualsevol partit defensa i justifica sempre tot allò que hi ha d’endarreriment, en matèria de programa, de tàctica i d’organització. La defensa de les idees endarrerides de la nova Iskra en matèria d’organització (seguidisme) està estretament lligada a la defensa de l’autonomisme. Veritat és que l’autonomisme, en general, està tan desacreditat pels tres anys de propaganda de la vella Iskra, que a la nova Iskra li fa vergonya encara pronunciar-se obertament a favor seu; ens assegura encara que sent simpatia pel centralisme, però ho demostra únicament imprimint en cursiva la paraula centralisme. En realitat, aplicant la més lleugera crítica als “principis” del quasi-centralisme “autènticament socialdemòcrata” (i no anarquista?) de la nova Iskra, es descobreix a cada pas el punt de vista de l’autonomisme. ¿Potser no queda ara clar per a tothom que Axelrod i Martov, en problemes d’organització, han virat cap a Akimov? ¿Potser no ho han reconegut solemnement ells mateixos en les seues significatives paraules sobre el “desdeny immerescut de què hom fa objecte als no iskristes”? ¿I potser no és l’autonomisme el que han defensat al Congrés del nostre partit Akimov i els seus amics?
Precisament l’autonomisme (si no l’anarquisme) és allò que van defensar Martov i Axelrod al Congrés de la Lliga, quan amb divertit interès tractaven de demostrar que la part no s’ha de subordinar al tot, que la part és autònoma en la determinació de les seues relacions amb el tot, que els estatuts de la Lliga de l’estranger, que formulen aquestes relacions, són vàlids contra la voluntat de la majoria del partit, contra la voluntat de l’organisme central del partit. Precisament l’autonomisme és allò que defensa ara el camarada Martov d’una manera oberta també a les columnes de la nova Iskra (número 60) a propòsit de la introducció pel Comitè Central de membres en el comitès locals. No
parlaré dels sofismes infantils amb què va defensar el camarada Martov l’autonomisme al Congrés de la Lliga i el defensa ara en la nova Iskra64. M’importa assenyalar ací la tendència indiscutible a defensar l’autonomisme en contra del centralisme, com un principi característic de l’oportunisme en les qüestions d’organització.
Temptativa quasi única d’analitzar la noció del burocratisme és la que fa la nova Iskra (número 53), que oposa el “principi formalment democràtic” (subratllat per l’autor) al “principi formalment burocràtic”. Aquesta contraposició (desgraciadament, tan poc desenrotllada i explicada com l’al·lusió als no iskristes) conté un gra de veritat. El burocratisme versus democràcia, és precisament el centralisme versus l’autonomisme; és el principi d’organització de la socialdemocràcia revolucionària enfront del principi d’organització dels oportunistes de la socialdemocràcia. Aquest últim tracta d’anar de baix a dalt, i per això defensa, sempre que pot i quan pot, l’autonomisme, la “democràcia” que va (en els casos en què hi ha excés de zel) fins a l’anarquisme. El primer tracta de començar per dalt, preconitzant l’extensió dels drets i poders de l’organisme central respecte a les parts. En l’època de la dispersió i de la desarticulació en cercles, la cima de què volia partir la socialdemocràcia revolucionària en la seua organització era inevitablement un dels cercles, el més influent per la seua activitat i la seua conseqüència revolucionària (en el nostre cas, l’organització d’Iskra). En una època de restabliment de la unitat efectiva del partit i de dilució dels cercles antiquats en aqueixa unitat, aqueixa cima és inevitablement el Congrés del partit, com a òrgan suprem del mateix. El Congrés agrupa, en la mesura que siga possible, tots els representants de les organitzacions actives i, designant organismes centrals (moltes vegades amb una composició que satisfà més als elements d’avantguarda que als endarrerits, que agrada més a l’ala revolucionària que a la seua ala oportunista), fa d’elles la cima fins al Congrés següent. Així procedeixen, almenys, els europeus de la socialdemocràcia, encara que a poc a poc, i no sense dificultats, no sense lluita ni sense querelles, aquest costum, que els anarquistes odien en principi, comença a estendre’s també als asiàtics de la socialdemocràcia.
És interessant en el màxim grau observar que els principis característics que he indicat en l’oportunisme en matèria d’organització (autonomisme, anarquisme senyorial o propi d’intel·lectuals, seguidisme i girondisme) també s’observen mutatis mutandis (amb les modificacions corresponents) en tots els partits socialdemòcrates de tot el món on hi ha una divisió en ala revolucionària i ala oportunista (i on no n’hi ha?). Açò s’ha posat de manifest molt recentment amb singular relleu en el Partit Socialdemòcrata alemany, quan la derrota patida en la 20 circumscripció electoral de Saxònia (l’anomenat incident Göhre)65, ha posat a l’ordre del dia els principis d’organització de partit. El zel dels oportunistes alemanys va contribuir especialment a suscitar la qüestió de principi amb motiu d’aquest incident. Göhre mateix (abans pastor protestant, autor d’un llibre prou conegut: Drei Monate Fabrikarbeiter i un dels “herois” del Congrés de Dresden) és un oportunista empedreït, i l’òrgan dels oportunistes alemanys conseqüents Sozialistische Monatshefte [Revista Mensual Socialista] hi ha “intercedit” immediatament per ell.
L’oportunisme en el programa està, naturalment, lligat a l’oportunisme en la tàctica i a l’oportunisme en les qüestions d’organització. El camarada Wolfgang Heine s’ha encarregat d’exposar el “nou” punt de vista. Per a caracteritzar al lector la fisonomia d’aquest típic intel·lectual, que en adherir-se a la socialdemocràcia ha conservat la seua manera oportunista de pensar, bastarà dir que el camarada Wolfgang Heine és un xic menys que un camarada Akimov alemany i un xic més que un camarada Iegórov alemany.
El camarada Wolfgang Heine ha obert una campanya, en Sozialistische Monatshefte, amb no menys aparatositat que el camarada Axelrod en la nova Iskra. El títol del seu article és ja molt significatiu: “Notes democràtiques a propòsit de l’incident Göhre” (número 4 de Sozialistische Monatshefte, d’abril). I el contingut és no menys tronador. El camarada W. Heine s’alça contra “els atemptats a l’autonomia de la circumscripció electoral”, defensa “el principi democràtic”, protesta contra la intervenció d’una “autoritat nomenada” (és a dir, de la direcció central del partit) en la lliure elecció dels delegats pel poble. No es tracta ací d’un incident fortuït, ens alliçona el camarada W. Heine, sinó de tota una “tendència al burocratisme i al centralisme en el partit”, tendència que, segons ell diu, s’havia observat ja abans, però que ara es fa especialment perillosa. És precís “reconèixer en principi que els organismes locals del partit són els portadors de la seua vida” (plagi del fullet del camarada Martov: “De nou en minoria”). No cal “acostumar-se que totes les decisions polítiques importants partisquen d’un sol centre”, cal prevenir el partit contra “una política doctrinària que perd el contacte amb la vida” (pres del discurs del camarada Martov al Congrés del partit sobre que “la vida s’imposarà”). “... Mirant a l’arrel de les coses [diu aprofundint la seua argumentació el camarada W. Heine], fent abstracció dels conflictes personals que ací, com sempre, han exercit un paper no petit, veurem en aquest encrueliment contra els revisionistes [subratllat per l’autor, que, és de suposar, al·ludeix a la distinció de conceptes entre la lluita contra el revisionisme i lluita contra els revisionistes] principalment una desconfiança dels representants oficials del partit envers l’“element estrany”‘ [pel que s’ha vist, W. Heine no ha llegit encara el fullet sobre la lluita contra l’estat de setge, i per això recorre a l’anglicisme: Outsidertum], la desconfiança de la tradició enfront del que no és habitual, de la institució impersonal enfront del que és individual [veure la resolució d’Axelrod al Congrés de la Lliga sobre la coacció exercida sobre la iniciativa individual], en una paraula, la mateixa tendència que ja hem caracteritzat més amunt com a tendència al burocratisme i al centralisme en el partit”.
La noció de “disciplina” inspira el camarada W. Heine no menys noble indignació que al camarada Axelrod. “... S’ha retret als revisionistes [escriu] falta de disciplina, per haver escrit en Sozialistische Monatshefte, òrgan a què no volien reconèixer ni tan sols com a socialdemòcrata, perquè no està sota el control del partit. Ja aquest sol intent de reduir el concepte “socialdemòcrata”, a aquesta sola exigència de disciplina al camp de producció ideològica, on ha de regnar una llibertat absoluta [recordeu la frase: la lluita ideològica és un procés, i les formes d’organització no són més que formes], testimonien una tendència al burocratisme i a la subjugació de la individualitat”. I W. Heine segueix durant llarg temps fulminant en tots els tons aqueixa odiosa tendència a crear “una vasta organització omnímoda, el més centralitzada possible, una tàctica, una teoria”, fulmina que hom exigisca “obediència incondicional”, “submissió cega”, fulmina “el centralisme simplificat”, etc, etc., literalment “a l’estil Axelrod”.
La discussió iniciada per W. Heine s’ha estès, i com en el partit alemany no sembra zitzània cap querella amb motiu de la cooptació, com els Akimov alemanys aclareixen la seua fisonomia no sols als congressos, sinó també constantment en un òrgan especial, la discussió s’ha reduït prompte a una anàlisi de les tendències de principis de l’ortodòxia i del revisionisme en matèria d’organització. C. Kautsky ha intervingut com un dels representants de la tendència revolucionària (acusada, clar està, com entre nosaltres, d’esperit “dictatorial”, “inquisitorial” i la resta de coses terribles) (Neue Zeit, 1904, número 28: article “Wahlkreis und Partei” [“La circumscripció electoral i el partit”]). “L’article de W. Heine [declara Kautsky] mostra el curs del pensament de tota la tendència revisionista”. No sols a Alemanya, sinó també en França i Itàlia, els oportunistes defensen a ultrança l’autonomisme, el debilitament de la disciplina del partit, la seua reducció a zero; en totes parts condueixen les seues tendències a la desorganització, a la degeneració del “principi democràtic” en anarquisme. “La democràcia no és l’absència del poder [ensenya C. Kautsky als oportunistes en el problema d’organització], la democràcia no és l’anarquia, és la supremacia de les masses sobre els seus mandataris, a diferència d’altres formes de poder en què els pseudoservidors del poble són en realitat els seus amos”. C. Kautsky examina detalladament el paper desorganitzador de l’autonomisme oportunista en els distints països; demostra que precisament l’adhesió a la socialdemocràcia “d’una massa d’elements burgesos”66 reforça l’oportunisme, l’autonomisme i les tendències a la infracció de la disciplina; recorda una vegada i una altra que precisament “l’organització és l’arma amb la qual s’emanciparà el proletariat”, que precisament “l’organització és l’arma característica del proletariat en la lluita de classes”.
En Alemanya, on l’oportunisme és més feble que a França i Itàlia, “les tendències autonomistes no han conduït fins ara sinó a declamacions més o menys patètiques contra els dictadors i els grans inquisidors, contra les excomunions67 i la persecució d’heretgies, a embolics i querelles sense final, ’anàlisi de la qual no conduiria més que a incessants disputes”.
No és res estrany que a Rússia, on l’oportunisme és en el partit encara més feble que a Alemanya, les tendències autonomistes hagen donat lloc a menys idees i a més “declamacions patètiques” i querelles.
No és res estrany que Kautsky arribe a la conclusió següent: “Potser no hi haja qüestió en què el revisionisme de tots els països, malgrat totes les seues diversitats i de la varietat dels seus matisos, es distingisca per tanta uniformitat com en el problema d’organització precisament”. C. Kautsky també formula les tendències fonamentals de l’ortodòxia i del revisionisme en aquest terreny, fent ús de la “paraula terrible”: burocratisme versus democratisme. “Se’ns diu [escriu C. Kautsky] que concedir a la direcció del partit el dret d’influir en l’elecció de candidats (a diputat) per les circumscripcions electorals locals, és “atemptar vergonyosament al principi democràtic, que exigeix que tota l’activitat política s’exercisca de baix a dalt, per iniciativa de les masses, i no de dalt baix, per via burocràtica... Però si hi ha algun principi vertaderament democràtic és que la majoria ha de tenir supremacia sobre la minoria, i no al contrari...” L’elecció de diputats al Parlament, per qualsevol circumscripció, és un assumpte important per a tot el partit en el seu conjunt, que per això mateix ha d’influir sobre la designació dels candidats, almenys per mitjà de persones de confiança del partit (Vertrauensmänner). “Qui crega que aquest procediment és massa burocràtic o massa centralista, que prove a proposar que els candidats siguen designats per votació directa de tots els membres del partit en general (sämtliche Parteigenossen). I com açò és irrealitzable, no hi ha raó per a queixar-se de falta de democratisme quan la funció de què es tracta, com moltes altres que es refereixen al partit en conjunt, és exercida per una o diverses instàncies del partit”. Segons el “dret usual” del partit alemany, les distintes circumscripcions electorals “s’entenien ja abans amigablement” amb la direcció del partit per a presentar l’un o l’altre candidat. “Però el partit és ja massa gran perquè baste aquest tàcit dret usual. El dret usual deixa de ser dret quan deixa de ser reconegut com quelcom que s’entén per si mateix, quan es posen en dubte les seues definicions i fins i tot la seua mateixa existència. En aquest cas resulta absolutament imprescindible formular d’una manera exacta aquest dret, codificar-o. [...] fixar d’una manera més exacta en els estatuts68 (statutarische Festlegung) i reforçar simultàniament el caràcter rigorós (grössere Straffheit) de l’organització”.
Veieu, doncs, en circumstàncies distintes, la mateixa lluita entre l’ala oportunista i l’ala revolucionària del partit sobre la qüestió d’organització, el mateix conflicte entre autonomisme i centralisme, democratisme i “burocratisme”, entre la tendència a debilitar i la tendència a reforçar el caràcter rigorós de l’organització i de la disciplina, entre la psicologia de l’intel·lectual vacil·lant i la del proletari conseqüent, entre l’individualisme propi d’intel·lectuals i la cohesió proletària. Cal preguntar: quina actitud ha adoptat davant aquest conflicte la democràcia burgesa, no la democràcia que la malvada història va prometre només ensenyar en secret algun dia al camarada Axelrod, sinó la vertadera, la democràcia burgesa real, que té també en Alemanya representants no menys savis ni menys observadors que els nostres senyors d’“Osvobozhdenie”? La democràcia burgesa alemanya ha respost immediatament a la nova discussió i (com la russa, com sempre, com per tot arreu) s’ha col·locat de ple al costat de l’ala oportunista del partit socialdemòcrata. El destacat òrgan del capital borsari d’Alemanya, la Gazeta de Frankfurt, ha publicat un article de fons fulminant (Frankfurt Ztg., 7 d’abril de 1904, número 97, Abendblatt), que demostra que la mania poc escrupolosa de plagiar Axelrod s’ha convertit simplement en una espècie de malaltia de la premsa alemanya. Els terribles demòcrates de la Borsa de Frankfurt fustiguen l’“autocràcia” en el Partit Socialdemòcrata, la “dictadura del partit”, “el domini autocràtic de les autoritats del partit”, aqueixes “excomunions” per les que es vol (recorde hom la “falsa acusació d’oportunisme”) “quelcom així com castigar tot el revisionisme”, aqueixa exigència de “obediència cega”, aqueixa “disciplina que mata”, aqueixa exigència de “subordinació servil”, de fer dels membres del partit “cadàvers polítics” (açò és molt més fort que això dels caragols i engranatges!). “Tota originalitat personal [diuen indignats els cavallers de la Borsa en observar l’estat de coses antidemocràtic que regeix en la socialdemocràcia], tota individualitat, ja ho veieu, ha de veure’s subjecta a persecucions, perquè amenacen de portar a l’estat de coses que regeix a França, al jauresisme i al millerandisme, com ha declarat francament Zindermann, que va informar sobre aquest problema” al Congrés del partit dels socialdemòcrates saxons.
***
Així, doncs, per quant les noves paraulotes de la nova Iskra sobre el problema d’organització tenen un sentit de principi, no hi ha dubte que aquest sentit és oportunista. Es confirma aquesta deducció tant per tota l’anàlisi del Congrés del nostre partit, que es va escindir en ala revolucionària i ala oportunista, com per l’exemple de tots els partits socialdemòcrates europeus, al si dels quals se manifesta l’oportunisme en matèria d’organització en les mateixes tendències, en les mateixes acusacions i molt sovint en els mateixes paraulotes. Naturalment, imprimeixen el seu segell les particularitats nacionals dels diversos partits i les distintes condicions polítiques dels diversos països, i així fan que l’oportunisme alemany no s’assemble en res a l’oportunisme francès, ni el francès a l’italià, ni l’italià al rus. Però, malgrat tota aquesta diferència de condicions, s’observa clarament
l’homogeneïtat de la divisió fonamental de tots aquests partits en ala revolucionària i ala oportunista, l’homogeneïtat del curs del pensament i de les tendències de l’oportunisme en el problema d’organització69. El gran nombre de representants de la intel·lectualitat radical que figura entre els nostres marxistes i els nostres socialdemòcrates ha portat i porta com a conseqüència inevitable l’oportunisme, que la seua psicologia engendra als terrenys i en les formes més diverses. Hem lluitat contra l’oportunisme en les qüestions fonamentals de la nostra concepció del món, en qüestions programàtiques, i la divergència absoluta pel que fa als fins ha conduït inevitablement a una delimitació definitiva entre els liberals, que han espatllat el nostre marxisme legal, i els socialdemòcrates. Hem lluitat contra l’oportunisme en problemes de tàctica i la nostra divergència amb els camarades Kritxevski i Akimov, pel que fa a aquests problemes menys importants, va tenir tan sols, naturalment, un caràcter temporal, no seguint-li la formació de partits distints. Ara, hem de vèncer l’oportunisme de Martov i Axelrod en problemes d’organització, fins i tot menys cardinals, clar està, que les qüestions de programa i de tàctica, però problemes que en el moment actual apareixen en el primer pla de la vida del nostre partit.
Quan hom parla de lluita contra l’oportunisme, no cal oblidar mai un tret característic de tot l’oportunisme contemporani en tots els terrenys: el seu caràcter indefinit, difús, inaprehensible. L’oportunista, per la seua mateixa naturalesa, esquiva sempre plantejar els problemes d’una manera precisa i definida, cerca la resultant, s’arrossega com una colobra entre punts de vista que s’exclouen mútuament, esforçant-se per “estar d’acord” amb l’un i l’altre, reduint les seues discrepàncies a petites esmenes, a dubtes, a bons desitjos innocents, etc., etc. El camarada E. Bernstein, oportunista en qüestions programàtiques, “està d’acord” amb el programa revolucionari del partit, i encara que, probablement, desitjaria una “reforma cardinal” del mateix, considera que aquesta reforma no és oportuna ni convenient, ni tan important com l’aclariment dels “principis generals” de “crítica” (que consisteixen, principalment, en acceptar sense cap crítica els principis i les paraulotes de la democràcia burgesa). El camarada von Vollmar, oportunista en problemes de tàctica, està també d’acord amb la vella tàctica de la socialdemocràcia revolucionària i més aïna es limita igualment a declamacions, a lleugeres esmenes i ironies, no proposant mai cap tàctica “ministerialista” determinada. Els camarades Martov i Axelrod, oportunistes en problemes d’organització, tampoc han donat fins ara tesi determinada de principi que puga ser “fixada en uns estatuts”, malgrat que se’ls ha cridat directament a fer-ho; també ells desitjarien, indubtablement que la desitjarien, una “reforma cardinal” dels estatuts de la nostra organització (Iskra, número 58, pàgina 2, columna 3); però amb preferència haurien començat per ocupar-se de “problemes generals d’organització” (perquè una reforma efectivament cardinal dels nostres estatuts que, tot i l’article primer, tenen un caràcter centralista, si es fes en l’esperit de la nova Iskra, conduiria inevitablement a l’autonomisme, i el camarada Martov, clar està, no vol reconèixer ni fins i tot davant ell mateix la seua tendència en principi a l’autonomisme). D’ací que la seua posició “en principi”, quant al problema d’organització, tinga tots els colors de l’arc iris: predominen innocents i patètiques declamacions sobre l’autocràcia i el burocratisme, sobre l’obediència cega, sobre caragols i engranatges, declamacions tan innocents, que és encara summament difícil distingir-hi allò que són efectivament principis d’allò que és en realitat cooptació. Però com més s’endinsa hom en el bosc, més llenya hi troba: els intents d’analitzar i definir exactament l’odiós “burocratisme” condueixen inevitablement a l’autonomisme; els intents d’“aprofundir” i fonamentar, porten indefectiblement a justificar l’endarreriment, porten al seguidisme, a la fraseologia girondina. Finalment, com a únic principi efectivament definit, i que per això mateix es manifesta amb peculiar claredat en la pràctica (la pràctica precedeix sempre la teoria), apareix el principi de l’anarquisme. Ridiculització de la disciplina (autonomisme) anarquisme: heus aquí l’escala per la qual ja baixa ja puja el nostre oportunisme en matèria d’organització, saltant d’escaló en escaló i evitant hàbilment tota formulació precisa dels seus principis70. Exactament la mateixa gradació presenta l’oportunisme quant al programa i la tàctica: burla de l’“ortodòxia”, de l’estretor i de la inflexibilitat, “crítica” revisionista i ministerialisme, democràcia burgesa.
En estreta relació psicològica amb l’odi a la disciplina, està la constant i monòtona nota d’ofensa, que sona en tots els escrits de tots els oportunistes contemporanis en general i de la nostra minoria en particular. Es veuen perseguits, oprimits, expulsats, assetjats, atropellats. En aqueixes parauletes hi ha molta més veritat psicològica i política de què, probablement, suposava el mateix autor de l’encantadora i aguda broma sobre atropellats i atropelladors. Recorreu, en efecte, les actes del Congrés del nostre partit i hi veureu que constitueixen la minoria tots els ofesos, tots aquells a què alguna vegada o en quelcom ha ofès la socialdemocràcia revolucionària. Allí estan els bundistes i els de “Rabòtxeie Dielo”, als que “varem ofendre” fins al punt que es van retirar del Congrés; allí estan els de “Iuzhni Rabotxi”, mortalment ofesos perquè s’ha donat mort a les organitzacions en general i a la seua en particular; allí està el camarada Makhov, a què es va ofendre cada vegada que va fer ús de la paraula (perquè cada vegada es posava exactament en una situació ridícula); allí estan, finalment, el camarada Martov i el camarada Axelrod, ofesos per la “falsa acusació d’oportunisme” amb motiu de l’article primer dels estatuts i per la seua derrota en les eleccions. I totes aquestes amargues ofenses no van ser resultat casual d’inadmissibles agudeses, de brusques sortides de to, d’una polèmica furiosa, de portades i d’ensenyar punys, com encara continuen pensant moltíssims filisteus, sinó la conseqüència política inevitable de tres anys de tasca ideològica d’Iskra. Si nosaltres, en el transcurs d’aquests tres anys, fèiem un poc més que donar regna solta a la llengua, si expressàvem conviccions que han de convertir-se en realitat, no varem poder menys de lluitar al Congrés contra els antiiskristes i contra la “tolla”. I quan, junt amb el camarada Martov, que combatia en les primeres files, amb la visera alçada, varem haver agreujat tal quantitat de gent, només ens faltava agreujar un poc, molt poc, el camarada Axelrod i el camarada Martov, perquè vesés la copa. La quantitat es va convertir en qualitat. Es va produir una negació de la negació. Tots els ofesos van oblidar els seus comptes recíprocs: sanglotant, es van llançar els uns en braços dels altres i van alçar la bandera de la “insurrecció contra el leninisme”71.
La insurrecció és una cosa magnífica quan s’alcen els elements avançats contra els reaccionaris. Està molt bé que l’ala revolucionària s’aixeque contra l’ala oportunista. Però és roí que l’ala oportunista s’aixeque contra la revolucionària.
El camarada Plekhanov es veu obligat a prendre part en aquest lleig assumpte en qualitat, per dir-ho així, de presoner de guerra. Tracta de “desfogar-se” pescant una o una altra frase poc hàbil de l’autor de tal o qual resolució favorable a la “majoria”, i en fer-ho exclama: “Pobre camarada Lenin! Bons són els seus ortodoxos partidaris!” (Iskra, número 63, suplement).
Bo, sap vostè, camarada Plekhanov?, si jo sóc pobre, la redacció de la nova Iskra està completament en la misèria. Per pobre que jo siga, no he arribat encara a un grau de misèria tan absolut, que haja de tancar els ulls davant el Congrés del partit i cercar en resolucions de membres dels comitès material per a exercitar l’agudesa del meu esperit. Per molt pobre que jo siga, sóc mil vegades més ric que els homes els partidaris dels quals no sols diuen per casualitat alguna o una altra frase poc hàbil, sinó que en tots els problemes, tant d’organització com de tàctica i de programa, s’aferren, ferms i amb entossudiment, a principis que estan en pugna amb els de la socialdemocràcia revolucionària. Per pobre que jo siga, no he arribat encara a l’extrem d’haver d’ocultar al públic els elogis oferts per semblants partidaris. I això és el que es veu obligada a fer la redacció de la nova Iskra.
Saps, lector, el que és el Comitè de Vorónef del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia? Si no ho saps, llegeix les actes del Congrés del partit. Hi veuràs que la tendència d’aqueix Comitè és la que expressen plenament els camarades Akimov i Brúker, que van lluitar en tota la línia contra l’ala revolucionària del partit al Congrés i que, desenes de vegades, van ser col·locats entre els oportunistes per tot el món, començant pel camarada Plekhanov i acabant pel camarada Popov. Perquè aquest Comitè de Vorónef, en el seu full de gener (número 12, gener de 1904), declara:
“En el nostre partit, sempre en creixement, s’ha produït l’any passat un esdeveniment de transcendental importància per al partit: s’ha celebrat el II Congrés del POSDR, en què s’han reunit representants de les seues organitzacions. La convocatòria d’un congrés del partit és quelcom molt complex i molt arriscat davall la monarquia, quelcom molt difícil, i per això no és res estrany que la convocatòria del Congrés del partit no s’haja fet, ni de lluny, d’una manera perfecta, i que el mateix Congrés, encara que ha transcorregut amb tota normalitat, no haja donat satisfacció a tot allò que d’ell exigia el partit. Els camarades als qui la Conferència de 1902 va encomanar la convocatòria del Congrés havien sigut detinguts, i el Congrés el van preparar persones designades per una sola tendència de la socialdemocràcia russa: la tendència iskrista. Moltes organitzacions socialdemòcrates, però no iskristes, no van ser incorporades al treball del Congrés: a això es deu, en part, el fet que el Congrés haja complit d’una manera extremadament imperfecta la seua comesa pel que fa a redactar el programa i els estatuts del partit, que hi haja en els estatuts grans llacunes “que poden donar lloc a perilloses confusions”, segons reconeixen les mateixes persones que han pres part al Congrés. Els mateixos iskristes s’han escindit al Congrés, i molts militants destacats del nostre POSDR que abans, segons sembla, acceptaven totalment el programa d’acció d’Iskra, han reconegut que eren irreals molts dels seus punts de vista, propugnats principalment per Lenin i Plekhanov. Encara que aquests últims van triomfar al Congrés, la força de la vida pràctica, les exigències del treball real, en les files de les quals estan també tots els no-iskristes, corregeixen ràpidament els errors dels teòrics i han introduït ja serioses rectificacions després del Congrés. Iskra ha canviat molt i promet prestar oïda amatent a les exigències dels militants de la socialdemocràcia en general. Per tant, encara que els treballs del Congrés han de ser revisats pel Congrés següent i (cosa evident fins i tot per als que hi han pres part) no són satisfactoris, i pel mateix no poden entrar en el partit com a decisions immutables, el Congrés, no obstant això, ha posat en clar l’estat de coses que existeix en el partit ha proporcionat prou material per a la ulterior activitat teòrica i d’organització del partit i constitueix una experiència d’enorme interès per al treball del partit en conjunt. Totes les organitzacions tindran en compte les resolucions del Congrés i els estatuts que ha elaborat, però moltes s’abstindran de guiar-se únicament per ells, a causa de les seues evidents imperfeccions.
El Comitè de Vorónef, comprenent tota la importància del treball del partit en conjunt, es va fer vivament ressò de tots els problemes relacionats amb la convocatòria del Congrés. Reconeix tota la importància d’allò que ha succeït al Congrés, celebra el canvi que s’ha produït en Iskra, convertida en òrgan central (òrgan principal).
Tot i que no ens satisfaça encara l’estat de coses que s’observa en el partit i en el CC, confiem, no obstant això, que els esforços comuns aconseguiran perfeccionar la difícil labor de l’organització del partit. Enfront dels rumors falsos que circulen, el Comitè de Vorónef declara als camarades que no pot ni parlar-se que el Comitè de Vorónef surta del partit. El Comitè de Vorónef comprèn perfectament com de perillós precedent (exemple) seria la sortida, del si del POSDR, d’una organització obrera com és el Comitè de Vorónef, i quin reprotxe recauria sobre el partit i què perjudicial seria per a les organitzacions obreres que poden seguir aqueix exemple. No hem de provocar noves escissions, sinó aspirar tenaçment a la unificació de tots els obrers conscients i socialistes en un partit únic. A més, el II Congrés ha sigut un congrés ordinari i no constituent. Només el tribunal del partit pot acordar una expulsió del partit, però cap organització, ni fins i tot el mateix Comitè Central tenen dret a excloure del partit cap organització socialdemòcrata. Encara més: en el II Congrés s’ha aprovat l’article vuitè dels estatuts, segons el qual cada organització és autònoma en els seus assumptes locals, per la qual cosa el Comitè de Vorónef té ple dret a aplicar en el partit els seus punts de vista en matèria d’organització”.
La redacció de la nova Iskra, en referir-se a aquest full en el seu número 61, ha publicat la segona part del passatge que hem reproduït, la part impresa en caràcters corrents; la primera, reproduïda en tipus menor, ha preferit ometre-la.
Els ha fet vergonya.
61 Vegeu l’article de Plekhanov sobre l’“economicisme” en el número 53 d’Iskra. Pel que s’ha vist, en el subtítol d’aquest article ha lliscat una petita errata. En compte d’“opinions obertes sobre el II Congrés del partit”, cal llegir-hi, evidentment, “sobre el Congrés de la Lliga”, o potser “sobre la cooptació”. En el mateix grau en què és oportú fer una concessió, en certes condicions, en tractar-se de pretensions personals, és inadmissible (des del punt de vista de partit i no des del punt de vista petit burgès) confondre els problemes que agiten el partit, substituir la qüestió del nou error de Martov i Axelrod, els qui han començat a virar de l’ortodòxia cap a l’oportunisme, per la qüestió del vell error (que ningú, excepte la nova Iskra, recorda avui) dels Martinov i els Akimov, els quals ara estan tal vegada disposats a virar de l’oportunisme cap a l’ortodòxia en molts problemes del programa i de la tàctica.
62 Per no parlar ja que el contingut del treball del nostre partit ha sigut fixat al Congrés (en el programa, etc.) en l’esperit de la socialdemocràcia revolucionària només a costa de lluita, lluita contra aqueixos mateixos antiiskristes i contra aqueixa mateixa tolla els representants de la qual predominen numèricament en la nostra “minoria”. En allò que fa al “contingut”, és interessant comparar, per exemple, sis números de l’antiga Iskra (46-51) amb dotze números de la nova Iskra (52-63). Però quede açò per a una altra vegada.
63 Faig a una banda, com en general en tot aquest apartat, el sentit de “cooptació” d’aquestes lamentacions.
64 Examinant els diversos articles dels estatuts, el camarada Martov ha passat per alt precisament l’article que tracta de les relacions entre el tot i la part: El Comitè Central “distribueix les forces del partit” (article 6). És possible distribuir les forces sense traslladar els militants d’un comitè a un altre? Resulta fins i tot enutjós detenir-s’hi en veritats tan elementals.
65 Göhre havia sigut elegit diputat del Reichstag el 16 de juny de 1903, en la 15 circumscripció saxona, però després del Congrés de Dresden va renunciar a la seua acta. Els electors de la circumscripció 20, quan va quedar vacant per mort de Rosenow, van voler proposar de nou la candidatura de Göhre. La direcció central del partit i el Comitè Central d’agitació de Saxònia s’hi van oposar i, no tenint dret a prohibir formalment la candidatura de Göhre, van aconseguir, no obstant això, que Göhre en renunciés. Els socialdemòcrates van patir en les eleccions una derrota.
66 Com a exemple cita C. Kautsky a Jaurés. A mesura que s’anaven desviant cap a l’oportunisme, tals homes havien de considerar indefectiblement “la disciplina del partit com una coacció inadmissible de la seua lliure personalitat”.
67 Bannstrahl, anatema. És l’equivalent alemany de l’“estat de setge” i de les “lleis d’excepció”. És la “paraula terrible” dels oportunistes alemanys.
68 Resulta molt instructiu confrontar aquestes notes de C. Kautsky sobre la substitució del dret usual, tàcitament reconegut, per un dret formalment inscrit en estatuts, amb tota la “renovació” per la que travessa nostre partit en general i la redacció en particular, després del Congrés del partit. Veure el discurs de V. Sasúlitx (al Congrés de la Lliga, actes, pàgines 66 i següents) que, probablement, no s’adona plenament de tot l’abast d’aquesta renovació.
69 Ningú dubtarà ara que l’antiga divisió dels socialdemòcrates russos, quant als problemes de la tàctica, en economistes i polítics, s’identificava amb la divisió de tota la socialdemocràcia internacional en oportunistes i revolucionaris, encara que fos molt gran la diferència entre els camarades Martinov i Akimov, d’una banda, i els camarades von Vollmar i von Elm o Jaurés i Millerand, per una altra. De la mateixa manera és indubtable l’homogeneïtat de les divisions fonamentals en el problema d’organització, tot i l’enorme diferència de condicions que existeix entre els països privats de drets polítics i els països políticament lliures. És extremadament característic que la redacció de la nova Iskra, tan afecta els principis, després d’haver tractat de passada la discussió entre Kautsky i Heine (número 64), haja passat per alt temorosa la qüestió de les tendències de principi de tot oportunisme i de tota ortodòxia en el problema d’organització.
70 Qui recorde la discussió sobre l’article primer veurà ara clarament que l’error del camarada Martov i del camarada Axelrod sobre aquest article, desenrotllat i aprofundit, condueix inevitablement a l’oportunisme pel que fa a l’organització. La idea bàsica del camarada Martov (això d’incloure’s un mateix en el partit) és precisament el fals “democratisme”, la idea d’estructurar el partit de baix a dalt. La meua idea, al contrari, és “burocràtica” en el sentit que el partit s’estructura de dalt a baix, començant pel Congrés i seguint per les diverses organitzacions del partit. Tant la psicologia d’intel·lectual burgès com les frases anarquistes i les elucubracions oportunistes i seguidistes, tot això apuntava ja en la discussió sobre l’article primer. En “Estat de setge” (pàgina 20), el camarada Martov parla del “treball del pensament que ha començat” en la nova Iskra. La qual cosa és veritat en el sentit que ell i Axelrod dirigeixen efectivament el pensament per un rumb nou, començant per l’article primer. El pitjor és que aqueix rumb és oportunista. Com més “treballen en aqueix rumb, com més net estiga el seu treball de baixes querelles de cooptació, tant més s’enfonsaran en la tolla. El camarada Plekhanov ho ha comprès ja clarament al Congrés, i en l’article “Què és allò que no cal fer?” els ha advertit per segona vegada: estic disposat, (diu), fins i tot a cooptar-vos a vosaltres, però no seguiu aqueix camí, que només condueix a l’oportunisme i a l’anarquisme. No han acceptat aquest bon consell Martov i Axelrod: Com, no anar? Donar la raó a Lenin en el sentit que la cooptació no és més que una baixa querella? Mai! Li demostrarem que som gent de principis! I ho han demostrat. Han demostrat a tots amb plena evidència que, si tenen principis nous, aquests principis són els principis de l’oportunisme.
71 Aquesta meravellosa expressió pertany al camarada Martov (“Estat de setge”, pàgina 68). El camarada Martov ha esperat el moment de multiplicar el seu vot per cinc per a organitzar la “sublevació” contra mi a soles. Polemitza el camarada Martov amb ben poca habilitat: vol anihilar el seu adversari, dient-li les majors amabilitats.