(Una crisi en el nostre partit)
1904
Pròleg
En tota lluita llarga, tenaç i apassionada, es comencen a dissenyar generalment, en passar un cert temps, els punts de divergència centrals, bàsics, de la solució dels quals depèn el desenllaç definitiu de la campanya i, en comparació amb els quals, passen cada vegada més a segon pla tots i qualsevol classe de petits i mesquins episodis de la lluita.
Açò és el que succeeix també en la lluita que es desenrotlla al si del nostre Partit i que fa ja sis mesos té concentrada sobre ella l’atenció de tots els membres del Partit. I precisament perquè en l’esbós de tota la lluita que oferisc al lector he hagut de referir-me a moltes menudeses, que tenen un interès insignificant, a moltes querelles que, en els fons, no tenen cap interès, precisament per això volgués, des del començament mateix, cridar l’atenció del lector sobre dos punts vertaderament centrals i bàsics que presenten un interès enorme, que tenen indubtable valor històric i constitueixen les qüestions polítiques més urgents en l’ordre del dia del nostre Partit.
La primera d’aquestes qüestions és la de la significació política de la divisió del nostre Partit en “majoria” i “minoria”, divisió que ha pres forma en el II Congrés del Partit i que ha deixat molt enrere totes les anteriors divisions dels socialdemòcrates russos.
La segona qüestió és la del valor de principi de la posició de la nova Iskra en les qüestions d’organització, en tant que aquesta posició és efectivament de principis.
La primera qüestió és la del punt inicial de la nostra lluita en el Partit, la qüestió sobre el seu origen, de les seues causes, del seu caràcter polític fonamental. La segona qüestió és la dels resultats finals d’aqueixa lluita, la qüestió sobre el seu final, del total que, al terreny dels principis, en resulta si hom suma tot allò que es refereix a l’esfera dels principis i resta tot allò que es refereix a l’esfera de les querelles. La primera qüestió es resol en analitzar la lluita que s’ha produït al Congrés del Partit; la segona, en analitzar el nou contingut de principi de la nova Iskra. L’una i l’altra anàlisi, contingut de les nou desenes parts del meu fullet, porten a la conclusió que la “majoria” és l’ala revolucionària del nostre Partit, i la “minoria” és la seua ala oportunista. Les discrepàncies que separen una ala de l’altra en el present, es redueixen, principalment, no a qüestions de programa i de tàctica, sinó només a qüestions d’organització; el nou sistema de concepcions que es dibuixa en la nova Iskra amb tanta més claredat com més procura aprofundir la seua posició i com més neta va quedant aqueixa posició de querelles per la cooptació, és l’oportunisme en les qüestions d’organització.
El principal defecte de la literatura amb què ara comptem sobre la crisi del nostre Partit, al terreny de l’estudi i il·lustració dels fets, és la falta quasi total d’una anàlisi de les actes del Congrés del Partit, i, al terreny de l’esclariment dels principis fonamentals del problema d’organització, la falta d’una anàlisi del nexe que indubtablement existeix entre l’error fonamental comés pel camarada Martov i el camarada Axelrod en formular l’article primer dels estatuts i en defensar aquesta fórmula, d’una banda, i tot el “sistema” (si és que pot parlar-s’hi de sistema) de les concepcions de principi que ara té Iskra sobre el problema d’organització. L’actual redacció d’Iskra ni tan sols adverteix, pel que s’ha vist, aquest nexe, tot i que en les publicacions de la “majoria” s’ha assenyalat ja moltíssimes vegades la importància de les discussions sobre l’article primer. En els fons, el camarada Axelrod i el camarada Martov no fan ara sinó aprofundir, desenrotllar i estendre l’error inicial respecte a l’article primer. En els fons, ja en les discussions hagudes respecte a l’article primer va començar a despuntar tota la posició dels oportunistes en el problema d’organització: la seua defensa d’una organització del Partit difusa i no fortament fonamentada, la seua hostilitat a la idea (a la idea “burocràtica”) d’estructurar el Partit de dalt a baix, a base del Congrés del Partit i dels organismes per ell creats; la seua tendència a anar de baix a dalt, permetent considerar com a membres del Partit qualsevol professor, qualsevol estudiant de batxillerat i “tot vaguista”; la seua hostilitat al “formalisme” que exigisca a un membre del Partit la pertinença a una de les organitzacions reconegudes per aquest; la seua propensió a la psicologia d’intel·lectual burgesa, disposat tan sols a “reconèixer platònicament les relacions d’organització”; la facilitat amb què es lliuren a elucubracions oportunistes i a frases anàrquiques; la seua tendència a l’autonomisme en contra del centralisme; en una paraula, tot allò que floreix ara exuberantment en la nova Iskra, contribuint cada vegada més a un palmari i complet aclariment de l’error comès en un principi.
Pel que es refereix a les actes del Congrés del Partit, la vertaderament immerescuda falta d’atenció de què són objecte, només es pot explicar per les querelles que sembren la zitzània en les nostres discussions i a més, probablement, per l’excés de veritats massa amargues que contenen aqueixes actes. Les actes del Congrés del Partit dibuixen un quadro únic en el seu gènere, insubstituïble per com d’exacte, ple, polifacètic, ric i autèntic és, un quadro de la vertadera situació del nostre Partit, un quadro dels punts de vista, dels estats d’ànim i dels plans traçats pels mateixos homes que participen en el moviment, un quadro dels matisos polítics existents en el nostre Partit, que permet veure la seua força correlativa, les seues relacions mútues i la seua lluita. Precisament les actes del Congrés del Partit, i només elles, són les que ens permeten veure fins a quin punt hem aconseguit agranar realment totes les restes de les velles relacions, purament de cercle, i substituir-les per una gran i única connexió del Partit. Tot membre del Partit que vullga participar conscientment en els assumptes del seu Partit està obligat a estudiar de manera minuciosa el nostre Congrés, i repetisc: a estudiar, perquè la mera lectura del munt de materials en cru, com són les actes, no basten per dibuixar el quadro del Congrés. Només per un estudi minuciós i personal pot hom aconseguir (i s’ha d’aconseguir) que els breus resums dels discursos, notes concises sobre les discussions, petites escaramusses per petites (petites segons sembla) qüestions es basen en quelcom que siga un tot, perquè els membres del Partit vegen sorgir com viva la figura de cada orador destacat i quede clara tota la fisonomia política de cada grup de delegats del Congrés. Qui escriu aquestes línies no ha treballat en va si assoleix ni tan sols siga impulsar cap a un estudi ampli i personal de les actes del Congrés del Partit.
Unes paraules més, per als adversaris de la socialdemocràcia. Amb carasses d’alegria maligna segueixen les nostres discussions; procuraran, naturalment, escollir per als seus fins alguns passatges aïllats del meu fullet, consagrat als defectes i deficiències del nostre Partit. Els socialdemòcrates russos estan ja prou foguejats en el combat com per a no deixar-se torbar per semblants agullades i per a continuar, malgrat elles, la seua labor d’autocrítica, posant despietadament al descobert les seues pròpies deficiències, que d’una manera necessària i inevitable seran esmenades pel desenrotllament del moviment obrer. I que assagen els senyors adversaris en descriure’ns un quadro de la situació efectiva dels seus “partits” que s’assemble encara que siga de lluny al que surt de les actes del nostre II Congrés!
N. Lenin
Maig de 1904