(Una crisi en el nostre partit)
1904
p) Petits disgustos no han d’entelar un gran plaer
El rebuig de la Lliga a la resolució sobre la necessitat de sotmetre a l’aprovació del Comitè Central els seus estatuts (pàgina 105 de les actes de la Lliga) era, com ho va fer notar de seguida tota la majoria del Congrés del partit, “una flagrant violació dels estatuts del Partit”. Aquesta violació, considerada com a acte d’homes de principis, era del més pur anarquisme; però en l’ambient de la lluita que va seguir al Congrés produïa fatalment l’efecte que la minoria del partit “ajustava els comptes” amb la seua majoria (pàgina 112 de les actes de la Lliga), significava que no volia sotmetre’s al partit ni seguir-hi. Que la Lliga es negués a acceptar la resolució quant a la declaració del Comitè Central que era necessari modificar els estatuts (pàgines 124-125) va tenir com a conseqüència inevitable el que es declarés il·legítima una reunió que volia ser considerada com a reunió d’una organització del partit i, al mateix temps, no sotmetre’s a l’organisme central d’aquest. I els partidaris de la majoria del partit van abandonar immediatament aquesta pretesa reunió de partit per a no participar en una indigna comèdia.
L’individualisme propi d’intel·lectuals, amb el seu reconeixement platònic de les relacions d’organització, que ja s’havia deixat veure en les vacil·lacions del pensament sobre l’article primer dels estatuts, arribava d’aquesta manera, en la pràctica, al fi lògic que ja al setembre, és a dir, mes i mig abans, jo havia predit: la destrucció de l’organització del partit. I en aquell moment, a la vesprada del mateix dia en què va acabar el Congrés de la Lliga, el camarada Plekhanov va declarar als seus col·legues d’ambdós organismes centrals del partit que no se sentia amb forces de “disparar contra els seus”, que “millor era disparar-se un tret que anar a l’escissió” i que, per a evitar majors mals, calia fer les màximes concessions al terreny personal, concessions que, en els fons, eren la causa d’aqueixa lluita enverinada (molt més que els principis que havien mostrat en la injusta posició respecte a l’article primer). Per a definir d’una manera més exacta aquest viratge del camarada Plekhanov, que ha cobrat gran importància per a tot el partit, considere que el més convenient és partir no de converses o cartes particulars (deixant aquest recurs per a casos extrems), sinó de la mateixa exposició que de l’assumpte fa el mateix Plekhanov davant el partit, del seu article “Què és allò que no cal fer?”, en el número 52 d’Iskra, article escrit precisament després del Congrés de la Lliga, després de la meua retirada de la redacció de l’òrgan central (1 de novembre de 1903) i abans de la cooptació dels martovistes (26 de novembre de 1903).
La idea fonamental de l’article “Què és allò que no cal fer?” és que, en política, no s’ha de ser rectilini, inoportunament aspre i inoportunament intransigent, que algunes vegades, per a evitar l’escissió, cal fer concessions tant als revisionistes (dels que s’aproximen a nosaltres o dels inconseqüents), com als individualistes anarquistes. És molt natural que tals tesis generals i abstractes hagen deixat totalment perplexos els lectors d’Iskra. Hom no pot menys de riure en llegir les magnífiques i orgulloses declaracions del camarada Plekhanov (en articles següents) que hom no l’havia comprès per la novetat dels seus pensaments, per no conèixer la dialèctica. La veritat és que l’article “Què és allò que no cal fer?”, quan va ser escrit, només podien haver-lo comprès unes deu persones en dos poblets situats als voltants de Ginebra els noms de les quals comencen per les mateixes inicials. La desgràcia del camarada Plekhanov va ser posar en circulació davant desenes de milers de lectors una infinitat d’al·lusions, reprotxes, xarades i signes algebraics que només estaven destinats a aqueixa desena de persones que havien pres part en totes les peripècies de la lluita amb la minoria després del Congrés. El camarada Plekhanov va incórrer en aquesta desgràcia per violar el principi fonamental de la dialèctica que amb tan poca fortuna havia invocat: no hi ha veritats abstractes la veritat és sempre concreta. Precisament per això estava fora de lloc revestir d’una forma abstracta el concretíssim pensament de fer una concessió als martovistes després del Congrés de la Lliga.
L’esperit de concessió, idea que el camarada Plekhanov propugna com nova paraula de combat, és legítim i imprescindible en dos casos: o quan el que cedeix s’ha convençut que té raó qui li exigeix que cedisca (els dirigents polítics honrats reconeixen en aquest cas francament i terminantment el seu error), o quan se cedeix a una exigència que no és raonable ni beneficiosa per a la causa en evitació de majors mals. De l’article que examinem en resulta ben clar que l’autor es refereix al segon cas: parla francament de fer una concessió a revisionistes i a individualistes anarquistes (és a dir, als martovistes, segons saben ara, per les actes de la Lliga, tots els membres del partit), concessió que és imprescindible per a evitar l’escissió. Com veieu, la pretesa idea nova del camarada Plekhanov es redueix plenament a la no molt nova saviesa popular: els petits disgustos no han d’entelar un gran plaer, una petita neciesa oportunista i una petita frase anarquista són preferibles a una gran escissió del partit. El camarada Plekhanov veia clarament, quan escrivia aquest article, que la minoria representa l’ala oportunista del nostre partit i que lluita emprant procediments anarquistes. El camarada Plekhanov proposava combatre aquesta minoria per mitjà de concessions personals, quelcom així com (de nou si licet parva componere magnis) la socialdemocràcia alemanya va lluitar contra Bernstein. Bebel declarava públicament als congressos del seu partit que no coneixia home més sensible a la influència de l’ambient que el camarada Bernstein (no el senyor Bernstein, segons agradava de dir abans el camarada Plekhanov, sinó el camarada Bernstein): l’acollirem entre nosaltres, el farem delegat en el Reichstag, lluitarem contra el revisionisme, però no el combatrem amb inoportuna aspror (a l’estil Sobakèvitx-Parvus), sinó que li donarem “dolça mort” (kill with kindness), segons la definició que, si no recorde malament, va fer el camarada M. Beer en una reunió socialdemòcrata anglesa, defensant l’esperit de concessió dels alemanys, el seu esperit pacífic, dolç, flexible i prudent davant els atacs del Sobakévich Hyndman anglès. De la mateixa manera desitjava el camarada Plekhanov “donar dolça mort” al petit anarquisme i al petit oportunisme dels camarades Axelrod i Martov. Veritat és que, junt amb al·lusions ben clares als “anarquistes individualistes”, el camarada Plekhanov parla intencionadament amb poca claredat dels revisionistes, com si es referís
als membres de “Rabòtxeie Dielo” que passaven de l’oportunisme a l’ortodòxia, i no a Axelrod i Martov, que començaven a passar de l’ortodòxia al revisionisme. Però açò va ser un innocent ardit militar56, una mala obra de fortificació que no podia resistir el foc d’artilleria de la publicitat feta al si del partit.
En efecte, qui s’assabente de les circumstàncies concretes del moment polític que descrivim, qui penetre en la psicologia del camarada Plekhanov comprendrà que jo no vaig poder llavors procedir d’una altra manera que com vaig procedir. Ho dic per als partidaris de la majoria que em van acusar d’haver lliurat la redacció quan el camarada Plekhanov va virar, després del Congrés de la Lliga, i de partidari de la majoria es va fer partidari de la reconciliació a tota costa, jo estava obligat a interpretar aquest viratge en el millor sentit. ¿Hauria volgut donar el camarada Plekhanov en l’article un programa de bona i honrada pau? Tot programa d’aquest tipus es redueix a què ambdues parts reconeguen sincerament les faltes comeses. ¿Quin era l’error que el camarada Plekhanov assenyalava en la majoria? Una aspror fora de lloc, digna de Sobakèvitx, per als revisionistes. No sabem a què es referia el camarada Plekhanov en dir açò: al seu acudit dels ases o a aquella al·lusió d’imprudència suma en presència d’Axelrod, a l’anarquisme i a l’oportunisme; el camarada Plekhanov havia preferit expressar-se en forma “abstracta”, assenyalant, a més, a Pere. Qüestió de gustos, clar. Però jo havia reconegut la meua aspror personal francament tant en la meua carta a un iskrista, com al Congrés de la Lliga: com podia deixar de reconèixer tal “error” en la majoria? Pel que fa a la minoria, el camarada Plekhanov indicava clarament la seua falta: revisionisme (veure la seua observació sobre l’oportunisme al Congrés del partit i sobre el jauresisme al Congrés de la Lliga) i anarquisme, que havia conduït fins a l’escissió. ¿Podia jo oposar-me a què, per mitjà de concessions personals i en general de qualsevol classe de “kndness “ (amabilitat, dolçor, etc.), s’aconseguís el reconeixement d’aqueixes faltes i es paralitzés el mal per elles originat? ¿Podia jo oposar-me a semblant temptativa, quan el camarada Plekhanov tractava directament de convèncer en l’article “Què és allò que no cal fer?” que hom “perdonés els adversaris” revisionistes, que només eren revisionistes “per una certa inconseqüència”? ¿I si jo no creia en semblant temptativa, podia procedir d’una altra manera que no fos fent una concessió personal pel que fa a l’òrgan central i passant al CC per a defensar la posició de la majoria?57 Negar en absolut la possibilitat de semblants temptatives i carregar jo sol amb la responsabilitat de la imminent escissió era cosa que jo no podia fer, pel sol fet que jo mateix, en la meua carta del 6 d’octubre, m’inclinava a explicar la baralla per “irritació personal”. D’altra banda considerava i considere que és per a mi un deure polític defensar la posició de la majoria. Era difícil i arriscat confiar en aquest sentit en el camarada Plekhanov, perquè tot indicava que la seua frase: “un dirigent del proletariat no té dret a cedir a les seues inclinacions combatives quan són contràries als càlculs polítics”, el camarada Plekhanov estava disposat a interpretar-la dialècticament en el sentit que, puix que calia disparar, el més avantatjós (donat el clima de Ginebra al novembre) era disparar contra la majoria... Era imprescindible defensar la posició de la majoria, perquè el camarada Plekhanov (mofant-se de la dialèctica, que demana un examen concret i omnilateral), en tractar el problema de la bona (?) voluntat del revolucionari, va fer modestament a una banda la qüestió de la confiança en el revolucionari, de la fe en el “dirigent del proletariat” que dirigia una ala determinada del partit. En parlar de l’individualisme anarquista i recomanar tancar “de tant en tant” els ulls als casos d’infracció de la disciplina, i cedir “a vegades” al relaxament propi d’intel·lectuals, que “rau en un sentiment que res té de comú amb la fidelitat a una idea revolucionària”, oblidava el camarada Plekhanov, pel que s’ha vist, que també cal tenir en compte la bona voluntat de la majoria del partit, i que són precisament els militants pràctics els qui han de determinar la mesura en què s’ha de cedir als individualistes anarquistes. El treball pràctic amb un individualista anarquista en una mateixa organització és tan difícil com fàcil resulta la lluita literària contra els infantils absurds anarquistes. L’escriptor que es comprometés a determinar la mesura en què és possible cedir a l’anarquisme en la pràctica, només demostraria en fer-ho desmesurada fatuïtat literària, una fatuïtat realment de doctrinari. El camarada Plekhanov observava majestuosament (per a donar-se aires d’importància com deia Basárov) que en cas d’una nova escissió els obrers deixarien de comprendre’ns, i al mateix temps iniciava ell mateix en la nova Iskra una infinita sèrie d’articles que en el seu vertader sentit, en sentit concret, necessàriament havien de ser incomprensibles, no sols per als obrers, sinó en general per a tothom. No té res d’estrany, doncs, que un membre del CC, que va llegir en proves l’article “Què és allò que no cal fer?”, va advertir el camarada Plekhanov que el seu pla de reduir fins a un cert punt determinada publicació (les actes del Congrés del partit i del Congrés de la Lliga) el desbaratava precisament aqueix article, que encenia la uriositat, treia al judici del carrer58 quelcom picant i faltat, al mateix temps, de tota claredat, i provocava inevitablement preguntes de persones estranyades: “Què és allò que ha passat?” No és res estrany que precisament aquest article del camarada Plekhanov, pel caràcter abstracte dels seus raonaments i la falta de claredat de les seues al·lusions, fos motiu de goig a les files dels enemics de la socialdemocràcia: un cancan en les pàgines de “Revolutsiònnaia Rossia” i entusiastes elogis dels conseqüents revisionistes de “Osvobozhdenie”. L’origen de totes aquestes divertides i amargues confusions, de les que en forma tan divertida i amarga se’n va desfer després el camarada Plekhanov, estava precisament en una violació del principi fonamental de la dialèctica: els problemes concrets cal tractar-los plenament d’una manera concreta. Sobretot, el goig del senyor Struve no podia ser més natural: a ell no li importaven els “bons” fins (kill with kindness) que perseguia (però podia no assolir) el camarada Plekhanov; el senyor Struve aplaudia, i no podia per menys d’aplaudir el viratge cap a l’ala oportunista del nostre partit que s’havia iniciat en la nova Iskra, com veu ara tothom. Els demòcrates burgesos russos no són els únics en aplaudir qualsevol viratge cap a l’oportunisme, per petit i provisional que siga, en tots els partits socialdemòcrates. El més rar en el judici que ve d’un enemic intel·ligent és la total confusió: digues-me qui et lloa i et diré en què t’has equivocat. I en va conta el camarada Plekhanov amb un lector poc atent, tractant de presentar les coses com si la majoria estigués terminantment en contra de la concessió personal pel que fa a la cooptació, i no contra el pas de l’ala esquerra del partit a la dreta. La qüestió no consisteix de cap mode en què el camarada Plekhanov, per a evitar l’escissió, haja fet una concessió personal (la qual cosa és molt d’elogiar), sinó que, després de reconèixer plenament la necessitat de discutir amb els revisionistes inconseqüents i amb els individualistes anarquistes, va preferir discutir amb la majoria, de la que s’havia separat per la mesura de les concessions pràctiques que era possible fer a l’anarquisme. La qüestió no consisteix de cap mode en què el camarada Plekhanov haja canviat la composició personal de la redacció, sinó que ha canviat la seua posició en el debat contra el revisionisme i l’anarquisme, ha cessat de defensar aquesta posició en l’òrgan central del partit.
Pel que es refereix al CC, que era llavors l’únic representant organitzat de la majoria, la divergència entre ell (el CC) i el camarada Plekhanov consistia en aquell moment exclusivament en la mesura de les concessions pràctiques que era possible fer a l’anarquisme. Havia passat quasi un mes des del primer de novembre, data en què, en retirar-me, vaig deixar les mans lliures a la política del kill with kindness. Per mitjà de qualsevol classe de relacions, el camarada Plekhanov va poder comprovar perfectament el que val aquesta política. En aquest període, el camarada Plekhanov va publicar el seu article “Què és allò que no cal fer?”, article que va ser (i continua sent) l’únic passaport, per dir-ho així, amb què els martovistes van entrar en la redacció. Les consignes de revisionisme (amb el que cal discutir, però perdonant l’adversari) i individualisme anarquista (a què cal malcriar, donant-li dolça mort) estan escrites en aquest passaport en cridanera negreta. Veniu, senyors, veniu, jo vos donaré dolça mort, això és el que diu el camarada Plekhanov amb aqueixa targeta d’invitació als seus nous col·legues de redacció. Clar que al CC no li quedava sinó dir la seua última paraula (que és el que vol dir ultimàtum: última paraula sobre les possibilitats de pau) sobre la mesura en què podrien consentir-se, des del seu punt de vista, concessions pràctiques a l’individualisme anarquista. O voleu la pau, i en aquest cas ací teniu determinat nombre de llocs, que demostren la nostra bondat, el nostre desig de pau, la nostra condescendència, etc. (i més no en podem donar, si volem garantir la pau al partit, i no la pau en el sentit de no haver-hi discussions, sinó en el sentit de no destruir el partit per l’individualisme anarquista); preneu aquests llocs i inicieu novament, a poc a poc, el viratge des de les posicions d’Akimov fins a les de Plekhanov. O bé voleu mantenir-vos en el vostre punt de vista i desenrotllar-lo, virar definitivament (encara que només siga en el terreny dels problemes d’organització) cap a Akimov, i convèncer el partit que teniu raó contra Plekhanov, i en aqueix cas feu-vos càrrec del grup literari, obteniu una representació al Congrés i poseu-vos a conquerir la majoria en lluita honrada, en franca polèmica. Aquesta alternativa, que amb tota claredat posava davant els martovistes l’ultimàtum del Comitè Central, el 25 de novembre de 1903 (veure “Estat de setge” i “Comentaris a les actes de la Lliga”59) conforme plenament amb la carta que el 6 d’octubre de 1903 dirigíem Plekhanov i jo als antics redactors: irritació personal (i llavors, en el pitjor dels casos, es podia “cooptar”) o divergència de principi (i llavors calia començar per convèncer el partit, i després parlar de canvis en la composició personal dels organismes centrals). El CC podia deixar la solució de tan delicat dilema als mateixos martovistes, encara més en la mesura que precisament llavors el camarada Martov escrivia en la seua professió de fe (“De nou en minoria”) les línies següents:
“La minoria aspira a un sol honor: donar en la història del nostre partit el primer exemple que és possible ser “vençut” sense formar un nou partit. Aquesta posició de la minoria resulta de totes les seues opinions sobre el desenrotllament del partit al terreny de l’organització, resulta de la consciència dels forts llaços que la uneixen a l’anterior treball del partit. La minoria no creu en la força mística de les “revolucions en el paper” i veu en la profunda raó de ser de les seues aspiracions la garantia que, per mitjà d’una propaganda purament ideològica al si del partit, assolirà el triomf dels seus principis d’organització” (subratllat per mi).
Belles i altives paraules! I com d’amarg va ser convèncer-se en la pràctica que eren només paraules... Perdone’m vostè, camarada Martov, però ara jo en nom de la majoria, declare aspirar a aqueix “honor”, que vostè no ha merescut. L’honor serà, en efecte, considerable i paga la pena lluitar per ell, perquè la tradició de l’esperit de cercle ens ha deixat una herència d’escissions extraordinàriament fàcils, un aplicar amb inusitat zel la regla de: ja em beses la mà com em dones de punyades.
***
Un gran plaer (tenir un partit únic) havia de pesar més, i va pesar més, que petits disgustos (les querelles per la cooptació). Jo em vaig retirar de l’òrgan central, i el camarada Igrek (delegat per mi i per Plekhanov al Consell del partit, per la redacció de l’òrgan central) es va retirar del Consell. Els martovistes van contestar a l’última paraula del CC sobre la pau amb una carta (veure obres esmentades) que equivalia a una declaració de guerra. Llavors, i només llavors, escric jo a la redacció (número 53 d’Iskra) la carta en què exigia la publicitat. Si parlem de revisionisme, si discutim sobre inconseqüència i sobre individualisme anarquista, sobre el fracàs de diversos dirigents, anem a comptar-ho tot, senyors, sense ocultar res del que succeeix: aqueix era el contingut de la meua carta sobre la publicitat. La redacció hi contesta amb furioses injúries i instructius consells: no t’atrevisques a venir amb “minúcies i querelles pròpies de la vida de cercle” (número 53 d’Iskra). Ah, que “minúcies i querelles pròpies de la vida de cercle”, pense per a mi mateix... es ist mir recht, senyors, en això estic d’acord. Perquè això vol dir que tota la història de la cooptació vosaltres la col·loqueu directament entre les querelles de cercle. I és veritat. Però que estranya dissonància resulta quan, en l’article de fons del mateix número 53, la mateixa (sembla que la mateixa redacció comença a parlar de burocratisme, formalisme, etc.)60 No t’atrevisques a plantejar la qüestió de la lluita per la cooptació per a l’òrgan central, perquè això són querelles. Però nosaltres plantejarem la qüestió de la cooptació per al Comitè Central i no l’anomenarem querella, sinó divergència de principi sobre “formalisme”. No, benvolguts camarades, pense, permeteu-nos no vos consentim açò. Voleu disparar contra la meua fortalesa i m’exigiu que vos lliure la meua artilleria. Quins bromistes! I jo escric i publique fora d’Iskra la meua “Carta a la redacció” (“Per què m’he retirat de la redacció d’Iskra), referint-hi breument allò que s’ha succeït, tractant de saber, al mateix temps, si és possible la pau a base de la distribució següent: l’òrgan central per a vosaltres i el Comitè Central per a nosaltres. Ningú se sentirà “estrany” en el seu partit, i discutirem sobre el viratge cap a l’oportunisme, discutirem primer en les publicacions, i després, potser, també en el III Congrés del partit.
A aquest esment de la pau van contestar obrint foc totes les bateries enemigues, fins i tot el Consell. Plovien els projectils. Autòcrata, Schweitzer, buròcrata, formalista, supercentre, unilateral, rígid, tossut, estret, sospitós, intractable... Molt bé, amics! Heu acabat? No teniu res més en reserva? Roïnes són les vostres municions...
Ara tinc jo la paraula. Veurem què contingut tenen els nous punts de vista de la nova Iskra al terreny de l’organització i la relació que aquests punts de vista guarden amb la divisió del nostre partit en “majoria” i “minoria”, divisió el vertader caràcter de la qual hem demostrat en analitzar els debats i votacions del II Congrés.
56 Després del Congrés hom no va parlar ni tan sols de fer concessions als camarades Martinov Akimov i Brúker. Res he escoltat que exigiren ells també “cooptació”. Dubte fins i tot que el camarada Starovier o el camarada Martov haguessen parlat amb el camarada Brúker quan ens escrivien els seus papers i “notes” en nom de “la meitat del partit” ...Al Congrés de la Lliga, amb profunda indignació d’inflexible lluitador polític, el camarada Martov va negar fins i tot la idea d’“unir-se amb Riazanov o amb Martinov”, d’un possible “acord” amb ells o, tot i que només fos, de “servir al partit” junts (en qualitat de redactor) (pàgina 53 de les actes de la Lliga). El camarada Martov va censurar severament les “tendències martinovistes” al Congrés de la Lliga (pàgina 88), i quan el camarada Ortodox va al·ludir finalment a què, pel que s’ha vist, Axelrod i Martov “reconeixien als camarades Akimov, Martinov i altres, el dret a reunir-se, a redactar per a si estatuts i aplicar-los segons els semblés” (pàgina 99), els martovistes van començar a renegar, com Pere de Crist (pàgina 100, “els temors del camarada Ortodox” “respecte als Akimov, els Martinov i altres” “no tenen fonament”).
57 El camarada Martov va dir amb molta precisió sobre aquest punt que jo m’havia passat avec armes et bagages. Agrada el camarada Martov de fer comparacions militars: expedició contra la Lliga, combat, ferides incurables, etc., etc. He de reconèixer que jo també tinc debilitat per les comparacions militars, sobretot ara, quan hom segueix amb tant d’interès les notícies del Pacífic. Però si parlem en termes militars, camarada Martov, les coses van succeir de la manera següent. Nosaltres varem conquerir dos fortins al Congrés del partit. Vosaltres els vareu atacar al Congrés de la Lliga. Ja després del primer lleuger tiroteig, un col·lega meu, cap d’una de les fortaleses, obri les portes a l’enemic. Jo, naturalment, reunisc la meua petita artilleria i em retire a l’altre fortí, molt mal fortificat, per a “atrinxerar-m’hi” contra un enemic superior en nombre. Fins i tot propose la pau: com lluitar contra dues potències? Però els nous aliats contesten a la proposició de pau bombardejant el meu “últim” reducte. Conteste al foc. I llavors el meu antic col·lega (el cap de la fortalesa) exclama amb magnifica indignació: mireu, homes bons, quant poc amor a la pau té aquest Chamberlain!
58 Discutíem amb acalorament i passió en cert local tancat. De sobte, un de nosaltres salta, obri una finestra que dóna al carrer i comença a cridar contra els Sobakèvitx, els individualistes anarquistes, els revisionistes, etc. Naturalment que al carrer es va reunir una multitud de curiosos ganduls i els nostres enemics van sentir maligna alegria. Els altres participants en la discussió s’acosten també a la finestra manifestant el seu desig de contar les coses com cal des del principi i sense al·ludir a coses que ningú sap. Llavors es tanca la finestra de colp: no paga la pena, diuen, parlar de querelles. (Iskra, número 53, pàgina 8, segona columna, línia 24, per baix) La veritat és, camarada Plekhanov, que més li hauria valgut a Iskra no haver començat a parlar de “querelles”!
59 Per descomptat que deixe sense desembrollar l’embull que ha fet Martov, en el seu “Estat de setge”, al voltant d’aqueix ultimàtum del CC, remetent-se a converses particulars, etc. És un dels casos del “segon procediment de lluita” que he definit en l’apartat anterior, i que només un especialista en neuropatologia pot tractar de desentranyar amb esperances d’èxit. Baste dir que el camarada Martov hi insisteix sobre l’acord amb el Comitè Central perquè no es publiquen les negociacions, acord que malgrat totes les perquisicions, no ha sigut trobat encara. El camarada Travinski, que portava les negociacions en nom del Comitè Central, em va comunicar per escrit que em considerava autoritzat a publicar fora d’Iskra la meua carta a la redacció.
Una sola expressió del camarada Martov m’ha agradat especialment: “bonapartisme de la pitjor espècie”. Al meu entendre, el camarada Martov ha posat en circulació aquesta categoria amb molta oportunitat. Veurem serenament què significa aqueix concepte. Al meu mode de veure, significa la presa del poder per mitjans formalment legals, però, en realitat, contra la voluntat del poble (o del partit). No és així, camarada Martov? I si així és, deixe tranquil·lament a l’opinió que decidisca de quina banda estava aqueix “bonapartisme de la pitjor espècie”, si de banda de Lenin i d’Igrek, que podien aprofitar-se del seu dret formal a no deixar entrar els martovistes, recolzant-se, a més, en la voluntat del II Congrés, però que no en van fer ús, d’aqueix dret, o de la banda dels qui van ocupar la redacció d’una manera formalment legal (“cooptació unànime”), però sabent que aquest acte no responia en realitat al desig del II Congrés i tement la comprovació d’aquest desig pel III Congrés.
60 Segons va resultar després, la “dissonància” s’explicava molt senzillament per una dissonància en la composició personal de la redacció de l’òrgan central. De “querelles” va parlar Plekhanov (veure la seua confessió en “Trista confusió”, número 57) i l’article de fons “El nostre Congrés”, el va escriure Martov (“Estat de setge”, pàgina 84). Cadascú va pel seu costat.