(Una crisi en el nostre partit)
1904
n) Quadro general de la lluita al Congrés. L’ala revolucionària i l’ala oportunista del partit
Acabada l’anàlisi de les deliberacions i votacions del Congrés, hem de fer ara el resum, per a, basant-nos en tots els materials que proporciona el Congrés, contestar a la pregunta següent: quins van ser els elements, grups i matisos que van formar, en definitiva, la majoria i la minoria que varem veure en les eleccions i que estaven destinades a constituir durant un cert temps la divisió fonamental del nostre partit? Cal fer un resum de totes les dades sobre matisos de principis, de teoria i de tàctica que ofereixen en tanta abundància les actes del Congrés. Sense aquest “resum” general, sense un quadro general de tot el Congrés i de tots els agrupaments més importants en les votacions, aquests materials quedaran massa fragmentats, dispersos, semblant, a primera vista, que els diversos agrupaments són obra de la casualitat, sobretot per a qui no es prenga la molèstia d’estudiar personalment i en tots els seus aspectes les actes del Congrés (seran molts els lectors que hagen pres tal molèstia?)
En els diaris de sessions del Parlament d’Anglaterra es troba ben sovint la típica paraula divisió. La Cambra “s’ha dividit” en tal majoria i tal minoria, diu hom quan parla de la votació d’un assumpte determinat. La “divisió” de la nostra cambra socialdemòcrata, en les diverses qüestions tractades al Congrés, ens proporciona un quadro, únic en el seu gènere, insubstituïble per com de complet i exacte és, de la lluita interna que es desenrotlla en el partit, un quadro dels seus matisos i grups. Per a donar relleu a aquest quadro, perquè siga un vertader quadro i no un amuntegament de fets i petits fets sense il·lació, fragmentats i aïllats, per a posar final a les discussions, sense fi i sense sentit, sobre les diverses votacions (de qui va votar a qui i qui va recolzar qui), he decidit intentar representar tots els tipus fonamentals de “divisió” en el nostre Congrés en forma de diagrama. Semblant procediment semblarà, segurament, estrany a molts, però jo dubte que puga trobar-se una altra forma d’exposició que en efecte sintetitze i formule els resultats, que siga més completa i més exacta. En les votacions nominals es pot determinar amb absoluta exactitud si aquest o l’altre delegat ha votat a favor o en contra de determinada proposició; i en algunes votacions importants no nominals es pot determinar açò, mitjançant les actes, amb gran aproximació a la veritat. Si en fer-ho es tenen en compte totes les votacions nominals i no nominals en les que es tractava de punts d’alguna importància (a jutjar, per exemple, per com de detallades i apassionades són les discussions), obtindrem un esquema de la lluita interna del nostre partit, esquema que tindrà la màxima objectivitat que és possible assolir amb els materials de què disposem. En fer-ho, en compte de donar un esquema fotogràfic, és a dir, en compte de donar cada votació per separat, procurarem traçar un quadro, és a dir, presentar tots els tipus principals de votacions, passant per alt les diferències i varietats que relativament no tenen importància i que només podrien enredar les coses. En tot cas, qualsevol podrà, a base de les actes, comprovar cada traç del nostre quadro, completar-lo amb qualsevol votació aïllada i, en una paraula, sotmetre’l a crítica, no sols amb consideracions, dubtes i indicacions sobre casos aïllats, sinó traçant un altre quadro a base dels mateixos materials.
En fer figurar en el diagrama cadascun dels delegats que van prendre part en les votacions, representarem gràficament, d’una manera distinta, els quatre grups fonamentals que hem anat seguint minuciosament en el transcurs de tots els debats del Congrés, a saber: 1) iskristes de la majoria; 2) iskristes de la minoria; 3) “centre”, i 4) antiiskristes. En multitud d’exemples hem vist la diferència de matisos de principis existent entre aquests grups, i si a algú li disgusten els noms que els hem donat, per recordar excessivament als aficionats al zig-zag l’organització d’Iskra i la tendència d’Iskra, els farem observar que no es tracta de noms. Ara, quan ja hem seguit els matisos en tots els debats del Congrés, es poden substituir fàcilment els noms ja establerts i habituals en el partit (però que fereixen certes oïdes) per la característica de l’essència del matís de cada grup. En fer-ho, obtindrem els següents noms per als quatre grups: 1) socialdemòcrates revolucionaris conseqüents; 2) petits oportunistes; 3) mitjans oportunistes i 4) grans oportunistes (grans en funció de l’escala russa). Esperem que aquests noms causaran menys estranyesa a aquells que des de fa un cert temps han començat a dir, per a si i per als altres, que “iskrista” és un nom que només comprèn un “cercle”. I no una tendència.
Passem a exposar en detall quins tipus de votacions “fotografia” el diagrama adjunt (veure el diagrama “Quadro general de la lluita al Congrés”).
El primer tipus de votacions (A) comprèn els casos en què als iskristes se’ls hi va unir el “centre”, contra els antiiskristes o contra una part d’aquests. Pertanyen a aquest tipus la votació del programa en el seu conjunt (el camarada Akimov va ser l’únic que s’hi va abstenir, els altres van votar a favor), la votació de la resolució de principi contra la federació (tots a favor, menys els cinc bundistes), la votació de l’article segon dels estatuts del Bund (van votar contra nosaltres els cinc bundistes, i va haver-hi cinc abstencions: Martinov, Akimov, Brúker i Makhov amb dos vots, i els altres amb nosaltres): aquesta votació és la representada en el diagrama A. Del mateix tipus van ser després les tres votacions sobre la confirmació d’Iskra com a òrgan central del partit; la redacció (cinc vots) s’hi va abstenir, van votar en contra en les tres votacions dues persones (Akimov i Brúker) i, a més, quan hom va votar els motius de confirmació d’Iskra, es van abstenir els cinc bundistes i el camarada Martinov40.
El tipus de votació que acabem d’examinar contesta a una pregunta d’extraordinari interès i importància: quan va votar amb els iskristes el “centre” del Congrés? Quan, amb comptades excepcions, estaven també amb nosaltres els antiiskristes (aprovació del programa, confirmació d’Iskra prescindint de motius), o quan es tractava de declaracions que no obliguen encara directament a determinada posició política (reconèixer el treball d’organització d’Iskra no obliga encara a portar a la pràctica la seua política d’organització quant als grups particulars; rebutjar la federació no impedeix encara abstenir-se quan es tracta d’un projecte concret de federació, com varem veure en l’exemple del camarada Makhov). Ja hem vist més amunt, en parlar de la significació dels agrupaments al Congrés, en general, com d’inexactament enfoca hom aquest problema en l’exposició oficial de l’Iskra oficial, que (per boca del camarada Martov) borra i vela la diferència entre iskristes i “centre”, entre els socialdemòcrates revolucionaris conseqüents i els oportunistes, al·ludint als casos en què també els antiiskristes van ser amb nosaltres! Fins i tot els més “dretans” dels oportunistes alemanys i francesos en els partits socialdemòcrates no voten en contra sobre punts com el reconeixement del programa en el seu conjunt.
QUADRO GENERAL DE LA LLUITA EN EL CONGRÉS
El segon tipus de votacions (B) comprèn els casos en què els iskristes, conseqüents i inconseqüents, es van unir contra tots els antiiskristes i tot el “centre”. Corresponen aquests casos, principalment, a les qüestions en què es tractava d’aplicar els plans concrets i determinats de la política iskrista, quan es tractava de reconèixer Iskra en la pràctica i no sols de paraula. A aquest grup pertany l’incident amb el Comitè d’Organització41, el plantejament en primer lloc de la situació del Bund en el partit, la dissolució del grup “Iuzhni Rabotxi”, les dues votacions sobre el programa agrari i, finalment, en sisè lloc, la votació contra la Unió de socialdemòcrates russos en l’estranger (“Rabòtxeie Dielo”), és a dir, el reconeixement de la Lliga com a única organització del partit en l’estranger. El vell esperit de cercle, anterior a la formació del partit, els interessos d’organitzacions o grupets oportunistes i una concepció restringida del marxisme lluitaven allí amb la política, ferma i conseqüent en els principis, de la socialdemocràcia revolucionària; els iskristes de la minoria van estar encara al nostre costat en tota una sèrie de casos, en tota una sèrie de votacions de la màxima importància (des del punt de vista del Comitè d’Organització, de “Iuzhni Rabotxi” i de “Rabòtxeie Dielo”)..., mentre no es va tractar del seu propi esperit de cercle, de la seua pròpia inconseqüència. Les “divisions”, en el tipus de votacions que examinem, demostren d’una manera evident que en una sèrie de qüestions concernents a l’aplicació dels nostres principis, el centre estava al costat dels antiiskristes, resultava molt més pròxim a ells que a nosaltres, molt més inclinat de fet cap a l’ala oportunista que cap a l’ala revolucionària de la socialdemocràcia. “Iskristes” de nom, amb vergonya de ser-ho, posaven al nu la seua naturalesa, i la inevitable lluita provocava no poca irritació que ocultava als esperits menys reflexius i més impressionables el sentit dels matisos de principi que es revelaven en aqueixa lluita. Però ara, quan s’ha calmat un poc l’ardor de la lluita i han quedat les actes com a extracte objectiu d’una sèrie d’aferrissades batalles, ara, només qui tanque els ulls pot deixar de veure que no era ni podia ser casualitat la unió dels Makhov i Iegórov amb els Akimov i els Líber. A Martov i Axelrod no els queda sinó esquivar l’anàlisi completa i minuciosa de les actes o intentar, amb data retardada, modificar la seua conducta al Congrés amb qualsevol classe d’expressions de penediment. Com si amb el penediment pogués hom suprimir la diferència d’opinions i la diferència de política! I com si l’actual aliança de Martov i Axelrod amb Akimov, Brúker i Martinov pogués fer que el nostre partit, restaurat en el II Congrés, oblide la lluita que els iskristes van sostenir contra els antiiskristes durant quasi tot el Congrés.
El tercer tipus de votacions del Congrés, que comprèn les tres últimes parts del diagrama, de cinc (a saber: C, D i E), es caracteritza pel fet que una petita part dels iskristes se separa i passa al costat dels antiiskristes, que per això mateix vencen (mentre romanen al Congrés). Per a seguir amb plena exactitud el desenrotllament d’aquesta cèlebre coalició de la minoria iskrista amb els antiiskristes, el sol esment del qual induïa Martov a histèrics missatges al Congrés, citem els tres tipus fonamentals de votacions nominals d’aquesta classe. C, és la votació sobre la igualtat de drets de les llengües (prenent la tercera de les votacions nominals sobre aquest punt, per ser la més completa). Tots els antiiskristes i tot el centre s’alcen com una muralla contra nosaltres, i dels iskristes se separa una part de la majoria i una part de la minoria. No pot veure’s encara quins iskristes són capaços d’una
coalició sòlida i definitiva amb la “dreta” oportunista del Congrés. Segueix la votació de tipus D, sobre l’article primer dels estatuts (de les dues votacions hem pres la més definida, és a dir, la votació en què ningú s’hi va abstenir). La coalició adquireix contorns de major relleu i es fa més sòlida42: els iskristes de la minoria estan ja tots al costat d’Akimov i Líber; dels iskristes de la majoria ho estan molt pocs, compensant el pas al nostre costat de tres delegats del “centre” i un dels antiiskristes. Una simple ullada al diagrama bastarà per a convèncer-se de quins elements van ser els que, per casualitat i temporalment, passaven ja a un costat ja a un altre, i quines marxaven amb força irresistible cap a una ferma coalició amb Akimov. En l’última votació (E, eleccions per a l’òrgan central, per al CC i per al Consell del partit), que representa precisament la divisió definitiva en majoria i minoria, s’hi veu amb claredat la completa fusió de la minoria iskrista amb tot el “centre” i amb les restes dels antiiskristes. Dels vuit antiiskristes només quedava llavors al Congrés el camarada Brúker (a qui el camarada Akimov havia ja explicat el seu error i que havia ocupat a les files dels martovistes el lloc que de dret li corresponia). La retirada dels set oportunistes més “dretans” va decidir la sort de les eleccions en contra de Martov43.
Fem ara un resum del Congrés, basant-nos en dades objectives sobre les votacions de qualsevol tipus.
Molt s’ha parlat del caràcter “casual” de la majoria del nostre Congrés. Aqueix va ser l’únic argument amb què es consolava el camarada Martov en el seu “De nou en minoria”. El diagrama mostra clarament que en un sentit, però només en un, pot hom considerar que la majoria fos obra de la casualitat, a saber: en el sentit que pot dir-se que els set elements més oportunistes de la “dreta” es van retirar per casualitat. En allò que tinga de casual aquesta retirada (ni res ni més que en això) és també obra de la casualitat la nostra majoria. Millor que llargs raonaments, una simple ullada al diagrama demostra al costat de qui hauria estat i hauria d’haver estat el grup dels set44. Però, cal preguntar, fins a quin punt pot hom considerar la retirada d’aquests set com a obra de la casualitat? Açò és cosa que no els agrada de preguntar a si mateixos els aficionats a parlar de la “casualitat” de la majoria. Els molesta aqueixa pregunta. ¿És casualitat que es retirassen els més acèrrims representants de l’ala dreta del nostre partit, i no de l’ala esquerra? ¿És casualitat que es retirassen els oportunistes i no els socialdemòcrates revolucionaris conseqüents? ¿No tindrà aquesta retirada “casual” una certa relació amb la lluita contra l’ala oportunista, que es va sostenir durant tot el Congrés i que amb tanta evidència s’assenyala en el nostre diagrama?
Basta formular aquestes preguntes, desagradables per a la minoria, per a aclarir-nos quin és el fet que s’oculta darrere de les parleries sobre el caràcter casual de la majoria. És un fet indubtable i indiscutible que la minoria estava formada pels membres del nostre partit més inclinats a l’oportunisme. Van constituir la minoria els elements del partit menys ferms des del punt de vista teòric, menys conseqüents al terreny dels principis. Va formar la minoria precisament l’ala dreta del partit. La divisió en majoria i minoria és continuació directa i inevitable de la divisió de la socialdemocràcia en revolucionària i oportunista, en Muntanya i Gironda, que no és d’ahir, que no sols existeix en el partit obrer rus i que, segurament, no desapareixerà demà.
Aquest fet té cardinal importància per a explicar els motius i les peripècies de les divergències. Tractar d’eludir aquest fet, negant o dissimulant la lluita que va tenir lloc al Congrés i els matisos de principis que en ella es van assenyalar, significa que hom es signa a si mateix el certificat de la més completa pobresa mental i política. I per a refutar aqueix fet, cal demostrar, en primer lloc, que el quadro general de les votacions i “divisions” al Congrés del nostre partit no és com jo l’he exposat; en segon lloc, cal demostrar que, en els fons de totes les qüestions per les quals “es va dividir” el Congrés, estaven equivocats els socialdemòcrates revolucionaris més conseqüents, que porten en Rússia el nom d’iskristes45. Proveu a demostrar-ho, senyors!
El fet que formaren la minoria els elements més oportunistes, menys ferms i menys conseqüents del partit, contesta, entre altres, a molts dubtes i a objeccions que dirigeix a la majoria gent que coneix poc l’assumpte o no ha pensat prou en la qüestió. ¿No és mesquí, se’ns diu, explicar la divergència per un petit error del camarada Martov i del camarada Axelrod? Sí, senyors, l’error del camarada Martov va ser petit (i jo ho vaig assenyalar ja al Congrés, en l’ardor de la lluita), però d’aqueix petit error en podia resultar (i va resultar) un gran dany, perquè al camarada Martov el van arrossegar al seu costat delegats que havien comès tota una sèrie d’errors, que havien demostrat en tota una sèrie de qüestions la seua inclinació cap a l’oportunisme i la seua inconseqüència al terreny dels principis. Fet individual i sense importància va ser el de mostrar inconseqüència, per part del camarada Martov i del camarada Axelrod; però no va ser ja fet individual, sinó de partit i no per complet sense d’importància, la formació d’una minoria molt significativa de tots els elements menys ferms, de tots aquells que no reconeixien en absolut la tendència d’Iskra i lluitaven francament contra ella o la reconeixien de paraula, mentre que de fet marxaven constantment amb els antiiskristes.
¿No és ridícul explicar la divergència pel predomini del vell esperit rutinari de cercle i de la mentalitat revolucionària petit burgesa en el petit cercle de la vella redacció d’Iskra ? No, no és ridícul, perquè en suport d’aqueix esperit de cercle individual es va alçar tot el que en el nostre partit, durant tot el Congrés, havia lluitat per l’esperit de cercle en totes les seues formes, tot el que en general no havia pogut elevar-se per damunt de la mentalitat revolucionària petit burgesa, tot el que invocava el caràcter “històric” del mal de la mentalitat petit burgesa i del mal dels cercles per a justificar i mantenir aqueix mal. Encara es podria considerar, potser, com a casualitat el fet que els interessos estrictament de cercle triomfaren sobre l’esperit de partit en el petit cercle de la redacció d’Iskra; però no va ser una casualitat el fet que s’alçaren en espessa muralla per a defensar aqueix esperit de cercles els Akimov i Brúker, que tenien en la mateixa estimació (si no en més) la “continuïtat històrica” del cèlebre Comitè de Voronef i de la famosa “Organització Obrera” de Petersburg, que s’alçaren els camarades Iegórov, plorant l’“assassinat” de “Rabòtxeie Dielo” tan amargament (si no més) com l’“assassinat” de la vella redacció, que s’alçaren els camarades Makhov, etc., etc. Digues-me amb qui camines i et diré qui ets, diu la saviesa popular. Digues-me qui és el teu aliat polític, qui vota al teu favor i et diré quina és la teua fisonomia política.
El petit error del camarada Martov i del camarada Axelrod va seguir i podia continuar sent petit mentre no va servir de punt de partida per a una ferma aliança entre ells i tota l’ala oportunista del nostre partit; mentre, en virtut d’aquesta aliança, no va conduir a una reincidència de l’oportunisme, a una revenja de tots aquells contra els qui lluitava Iskra i que, amb immens goig, estaven disposats a desfogar tota la seua ràbia en els partidaris conseqüents de la socialdemocràcia revolucionària. El que ocorre després del Congrés ha conduït precisament a què, en la nova Iskra, vegem justament una reincidència de l’oportunisme, la revenja dels Akimov i Brúker (veure el full del Comitè de Vorónef), l’entusiasme dels Martinov, que per fi (per fi!) se’ls permetia guitar en l’odiada Iskra l’odiat “enemic” per tots els vells greuges. Açò ens demostra amb singular evidència fins a quin punt era imprescindible “restablir la vella redacció d’Iskra (de l’ultimàtum del camarada Starovier, de data 3 de novembre de 1903) per a salvaguardar la “continuïtat” iskrista...
Per si mateix, el fet de la divisió del Congrés (i del partit) en ala esquerra i dreta, en ala revolucionària i oportunista, no sols no representava encara gens terrible ni res crític, sinó ni tan sols absolutament res anormal. Al contrari, tot l’últim decenni de la història de la socialdemocràcia russa (i no sols de la russa) portava d’una manera fatal i ineludible a semblant divisió. Que el motiu d’aquesta última fos una sèrie de ben petits errors de l’ala dreta, de discrepàncies sense gran importància (relativament), és una circumstància que (semblant xocant a un observador superficial i a un esperit filisteu) significava un gran pas cap avant de tot el nostre partit en el seu conjunt. Abans, divergíem per grans problemes que, a vegades, fins podien justificar una escissió; ara, estem ja d’acord en tot allò gran i important; ara, només ens separen matisos, pels quals es pot i s’ha de discutir, però seria absurd i
infantil separar-se (com ja ha dit amb tota raó el camarada Plekhanov en l’interessant article “Què és el que no cal fer?”, article de què encara hem de tornar a parlar). Ara, quan la conducta anarquista de la minoria després del Congrés quasi ha portat el partit a l’escissió, és freqüent trobar savis que diguen: ¿potser paga la pena, en general, haver lluitat al Congrés per menudeses com l’incident amb el Comitè d’Organització, la dissolució del grup “Iuzhni Rabotxi”, o “Rabòtxeie Dielo”, l’article primer, la dissolució de la vella redacció, etc.? Qui així raona46 transfereix precisament el punt de vista de cercle als assumptes del partit: la lluita de matisos és, en el partit, inevitable i necessària, mentre la lluita no porta a l’anarquia i a l’escissió, mentre la lluita transcorre en el marc acceptat de comú acord per tots els camarades i membres del partit. I la nostra lluita contra l’ala dreta del partit al Congrés, contra Akimov i Axelrod, contra Martinov i Martov en res es va sortir d’aqueix marc. Bastarà, encara que tan sols siga, recordar dos fets que ho testifiquen del mode més indiscutible: 1) quan els camarades Martinov i Akimov es van retirar del Congrés, tots estàvem disposats a eliminar per tots els mitjans la idea de “greuge”, tots varem adoptar (per 32 vots) la resolució de Trotski, que invitava aquests camarades a donar-se per satisfets amb les explicacions i a retirar la seua declaració; 2) quan es va arribar a l’elecció dels organismes centrals, nosaltres concedíem a la minoria (o ala oportunista) del Congrés la minoria en ambdós organismes: a Martov en l’òrgan central, a Popov, en el CC. No podíem procedir d’una altra manera des del punt de vista de partit, ja que encara abans del Congrés havíem decidit elegir dos trios. Si no era considerable la diferència de matisos que es va assenyalar al Congrés, tampoc era considerable la conseqüència pràctica que nosaltres deduíem de la lluita de tals matisos: conseqüència que es reduïa exclusivament a la necessitat d’atribuir a la majoria del Congrés del partit els dos terços en ambdós trios.
Només el que la minoria del Congrés del partit no estigués conforme en ser minoria en els organismes centrals va conduir, primer, al “fluix ploriqueig” d’intel·lectuals derrotats, i després a frases anarquistes i actes anarquistes.
Per a acabar, llencem una nova ullada al diagrama, des del punt de vista de la composició dels organismes centrals. És completament natural que, a més del problema dels matisos, es plantegés també davant els delegats, en les eleccions, el problema de l’aptitud, de la capacitat de treball, etc., d’aquesta o de l’altra persona. La minoria recorre ara gustosament a la confusió d’aquests problemes. Però és evident que són problemes distints i ho demostra encara que només siga el senzill fet que, encara abans del Congrés, quan absolutament ningú podia preveure l’aliança de Martov i Axelrod amb Martinov i Akimov, es va projectar l’elecció del trio inicial per a l’òrgan central. A qüestions distintes hom també ha de cercar solució per distints mitjans: al problema dels matisos hem de cercar-li solució en les actes del Congrés, en la discussió pública i en la votació de tots i cadascun dels punts. El problema de l’aptitud de les persones, segons varem acordar tots al Congrés, s’havia de decidir en votacions secretes. Per què va adoptar semblant resolució tot el Congrés per unanimitat? La qüestió és tan elemental que resulta estrany examinar-la. Però la minoria (després de la seua derrota en les eleccions) ha començat a oblidar fins i tot l’abecé. Hem escoltat torrents de discursos ardents, apassionats, excitats quasi fins a la bogeria, en defensa de la vella redacció, però absolutament res hem escoltat dels matisos que al Congrés tenien relació amb la lluita pels sis i els tres. Escoltem parlar i xerrar per tots els cantons d’incapacitat per al treball, d’ineptitud, de males intencions, etc, referint-se a les persones elegides per al CC, però no escoltem absolutament res sobre els matisos que al Congrés van lluitar pel predomini en el Comitè Central. A mi em sembla que fora del Congrés és indigne i indecorós parlar i xerrar d’aptituds i actes de la gent (perquè aquests actes, en el 99 per cent dels casos, constitueixen un secret d’organització que només s’ha de descobrir a la instància superior del partit). Estic convençut que lluitar fora del Congrés per mitjà de semblants parleries significaria lluitar per mitjà de xafarderies. I l’única resposta que podria donar a la gent respecte a tals parleries seria indicar-li la lluita al Congrés: dieu que el CC ha sigut elegit per una petita majoria. És veritat. Però aqueixa petita majoria la constituïen tots els que, del mode més conseqüent, no de paraula, sinó en la pràctica, lluitaven per a realitzar els plans iskristes. L’autoritat moral de tal majoria ha d’estar, per això, moltíssim més alta encara que la seua autoritat formal, per a tot el que tinga en més la continuïtat de la tendència d’Iskra que la de qualsevol dels cercles d’Iskra. ¿Qui era més competent per a jutjar de l’aptitud d’aquestes o les altres persones per a portar a la pràctica la política d’Iskra ? ¿Els que havien aplicat aquesta política al Congrés, o els que, en tota una sèrie de casos, havien lluitat contra aqueixa política, defensant qualsevol classe de coses endarrerides, qualsevol classe de morralles, qualsevol classe d’esperit de cercle?
40 ¿Per què hem escollit per al diagrama precisament la votació de l’article 2 dels estatuts del Bund? Perquè les votacions sobre la confirmació d’Iskra són menys completes, i les votacions sobre el programa i sobre la federació afecten decisions polítiques concretes menys determinades. En general, escollir-ne una o altra d’una sèrie de votacions del mateix tipus en res modificarà els traços fonamentals del quadro, segons podrà veure tot aquell que introduïsca les corresponents modificacions.
41Aquesta és precisament la votació que representa el diagrama B: els iskristes van obtenir-hi 32 vots i la resolució bundista 16. És d’advertir que no hi ha entre les votacions d’aquest tipus ni una sola votació nominal. Tan sols dos gèneres de dades ens indiquen, amb enorme grau de versemblança, la distribució de delegats: 1) en els debats, els oradors dels dos grups d’iskristes es declaren a favor, i en contra els oradors dels antiiskristes i del centre; 2) el nombre de vots “a favor” s’aproxima sempre molt a 33. Tampoc hem d’oblidar que en analitzar els debats del Congrés varem fer notar, també fora de les votacions, tota una sèrie de casos en què el “centre” es va unir als antiiskristes (als oportunistes) contra nosaltres, com va succeir en tractar-se del valor absolut de les reivindicacions democràtiques, del suport als elements oposicionistes, de la limitació del centralisme, etc.
42 Si hom jutja per tot, del mateix tipus van ser les altres quatre votacions sobre els estatuts: p. 278, amb 27 vots a favor de Fomin i 21 contra nosaltres; p. 279, amb 26 a favor de Martov i 24 al nostre favor; p. 280, amb 27 contra mi i 22 a favor, i en la mateixa pàgina, 24 a favor de Martov i 23 a favor nostre. Són les votacions sobre cooptació per als organismes centrals, de les que ja he parlat abans. No hi ha votacions nominals (va haver-hi una, però se n’han perdut les dades). Els bundistes (tots o en part) tracten de salvar, pel que s’ha vist, Martov. Ja hem corregit més amunt les afirmacions errònies de Martov (en la Lliga) sobre les votacions d’aquest tipus.
43 Els set oportunistes que es van retirar del II Congrés van ser els cinc bundistes (el Bund es va separar del Partit en el II Congrés, després que es va haver rebutjat el principi federatiu) i dos de “Rabòtxeie Dielo”, el camarada Martinov i el camarada Akimov. Aquests últims es van retirar del Congrés després de ser reconeguda la Lliga iskrista com l’única organització del partit en l’estranger, és a dir, després de ser dissolta la “Unió de socialdemòcrates russos en l’estranger”, afecta a “Rabòtxeie Dielo” [Nota a l’edició de 1907].
44 Més endavant veurem que, després del Congrés, tant el camarada Akimov com el Comitè de Voronef, el més afí al camarada Akimov, van expressar francament les seues simpaties per la “minoria”.
45Nota per al camarada Martov. Si el camarada Martov ha oblidat ara que iskrista significa partidari d’una tendència, i no membre d’un cercle, li aconsellem que llija en les actes del Congrés com va explicar Trotski aquesta qüestió al camarada Akimov. Cercles iskristes al Congrés (en relació al partit) en van ser tres: el grup “Emancipació del Treball”, la redacció d’Iskra i l’organització d’Iskra. Dos d’aquests tres cercles van ser tan raonables, que es van dissoldre per propi acord; el tercer no va tenir prou esperit de partit per a fer-ho i va ser dissolt pel Congrés. El més ampli dels cercles iskristes, l’organització d’Iskra (que comprenia la redacció i el grup “Emancipació del Treball”), comptava en total al Congrés amb 16 delegats, dels quals només onze tenien vot. Iskristes per tendència, sense pertànyer a cap “cercle” iskrista, va haver-hi al Congrés, segons els meus càlculs, 27, amb 33 vots. De manera que menys de la meitat dels iskristes pertanyia a cercles iskristes.
46 No puc menys de recordar amb aqueix motiu una conversa que vaig tenir al Congrés amb un dels delegats del “centre”. “Que carregada està l’atmosfera del nostre Congrés! [em deia en to de queixa] Aqueixa lluita aferrissada, aqueixa agitació d’un contra un altre, aqueixa polèmica tan dura, aqueixa actitud impròpia de camarades! [...]” “Que cosa més meravellosa és el nostre Congrés! [li contestava jo]. Lluita franca, lliure. S’han expressat les opinions. S’han assenyalat matisos. Apunten grups. S’han alçat les mans. S’ha adoptat una decisió. S’ha deixat enrere una etapa. Endavant! Molt bé. Això és la vida. Açò no són ja les interminables i avorrides discussions en què tot són paraules d’intel·lectuals i que acaben, no perquè hom haja resolt un problema, sinó senzillament perquè la gent s’ha cansat de parlar...” El camarada del “centre” em mirava amb ulls sorpresos i s’encongia de muscles. Parlàvem llenguatges distints.