(Una crisi en el nostre partit)
1904
l) Acaba la discussió sobre els estatuts. La cooptació per als organismes centrals. Es retiren els delegats de «Rabotxeie Dielo»
Dels debats que van tenir lloc posteriorment sobre els estatuts (sessió 26 del Congrés) només és digne d’esmentar el problema de la limitació de poders del Comitè Central, que fa llum sobre el caràcter dels atacs que ara dirigeixen els martovistes contra l’hipercentralisme. Els camarades Iegórov i Popov tendien a limitar el centralisme amb alguna major convicció, independentment de la seua candidatura pròpia o de la que ells presentaren. Ja en la comissió d’estatuts van proposar que es limités el dret del CC a dissoldre els comitès locals exigint la conformitat del Consell, i, a més, reservant-lo a una sèrie de casos especialment enumerats (p. 272, nota 1). Tres membres de la comissió d’estatuts (Gliébov, Martov i jo) ens declarem en contra, i al Congrés el camarada Martov va defensar la nostra opinió (p. 273), fent a Iegórov i Popov l’objecció que “sense necessitat de més, el Comitè Central, abans de decidir-se a fer un pas tan seriós com el de dissoldre una organització, ho examinaria detingudament”. Com veieu, el camarada Martov feia encara llavors oïdes sordes a totes les insinuacions anticentralistes, i el Congrés va rebutjar la proposició de Iegórov i Popov. L’única cosa que no ens diuen les actes, i és de doldre, és el nombre de vots.
Al Congrés del partit, el camarada Martov es va declarar també “en contra que se substituís la paraula organitza [el CC organitza els comitès, etc. en l’article 6 dels estatuts del partit] per la paraula confirma. Cal concedir també dret a organitzar”, deia llavors el camarada Martov, que no havia arribat encara a la meravellosa idea, que només va descobrir al Congrés de la Lliga que confirmar no entrava en el concepte “organitzar”.
Fora d’aquests dos punts, a penes si presenta interès la resta dels debats, dedicats ja plenament a qüestions de detall sobre les particularitats dels articles 5-11 dels estatuts (ps. 273-276 de les actes). L’article 12 tracta de la cooptació en tots els organismes de direcció col·lectiva del partit, en general, i en els organismes centrals, en particular. La comissió proposa que hom augmente la majoria qualificada, indispensable per a la cooptació, de 2/3 a 4/5. L’informador (Gliébov) proposa la cooptació per unanimitat per al CC. El camarada Iegórov, reconeixent que no són de desitjar les asprors, es declara partidari de la simple majoria en cas de no haver-hi veto motivat. El camarada Popov no està d’acord ni amb la comissió ni amb el camarada Iegórov i exigeix, o simple majoria (sense dret de veto), o unanimitat. El camarada Martov no està d’acord ni amb la comissió, ni amb Gliébov, ni amb Iegórov, ni amb Popov; es declara en contra de la unanimitat, en contra dels 4/5 (a favor dels 2/3), contra la “cooptació recíproca”, és a dir, contra el dret de la redacció de l’òrgan central a apel·lar contra la cooptació en el CC i al revés (contra el “dret al control recíproc de la cooptació”).
Com veu el lector, resulta un agrupament d’allò més bigarrat, i les discrepàncies es fragmenten fins a arribar quasi a unànimes particularitats personals en el punt de vista de cada delegat!
El camarada Martov diu: “Reconec que és psicològicament impossible treballar amb persones desagradables. Però a nosaltres ens importa també que la nostra organització siga capaç de viure i actuar.. No cal el dret al control recíproc del CC i de la redacció de l’òrgan central en la cooptació. I no m’hi opose per pensar que hom no puga ser competent a la jurisdicció de l’altre. No! La redacció de l’òrgan central, per exemple, podria donar al Comitè Central un bon consell: si convenia, per exemple, admetre en el CC al senyor Nadiezhdin. Em subleve perquè no vull que es creen una sèrie de tràmits que produïsquen irritació recíproca”.
Jo li vaig fer l’objecció següent: “Hi ha ací dos problemes. En primer lloc, es tracta de la majoria qualificada; jo em declare en contra de la proposició que es rebaixe de 4/5 a 2/3. No és raonable establir el veto motivat i hi estic en contra. Moltíssim més important és el segon problema: sobre el dret al control recíproc del CC i de l’òrgan central en la cooptació. L’acord recíproc dels dos organismes centrals és condició imprescindible d’harmonia. Es tracta ací de la ruptura entre els dos organismes centrals. Qui no vullga una escissió ha de preocupar-se que hi haja harmonia. La vida del partit demostra que hi ha hagut gent que han sembrat l’escissió. Es tracta d’un problema de principi, important, del que pot dependre tota la sort futura del partit” (276-277). Tal és el text complet del resum que al Congrés es va fer del meu discurs, al qual el camarada Martov atribueix una importància singularment seriosa. Però és de doldre que, fins i tot atribuint-li una seriosa importància, no s’haja molestat a relacionar-lo amb totes les discussions i amb tota la situació política del Congrés quan aquest discurs va ser pronunciat.
En primer lloc, cal preguntar: per què en el meu projecte inicial (v. p. 394, article 11) em limitava als 2/3 i no exigia el control recíproc en la cooptació per als organismes centrals? El camarada Trotski, que va parlar després de mi (p. 277), va fer immediatament aquesta pregunta.
Resposta a ella és el meu discurs al Congrés de la Lliga i la carta del camarada Pavlòvitx sobre el II Congrés. Al Congrés de la Lliga vaig dir que l’article primer dels estatuts havia “trencat el got” i calia nugar-lo “amb un nus doble”. La qual cosa volia dir, en primer lloc, que en un problema purament teòric Martov havia resultat ser un oportunista, i el seu error l’havien defensat Líber i Akimov. Volia dir, en segon lloc, que la coalició dels martovistes (és a dir, d’una insignificant minoria d’iskristes amb els antiiskristes els donava majoria al Congrés en votar la composició personal dels organismes centrals. I jo parlava precisament en aqueix cas de la composició personal dels organismes centrals, subratllant que era imprescindible l’harmonia i posant en guàrdia contra la “gent que sembra l’escissió”. Aquesta advertència adquiria, en efecte, gran importància de principis, perquè l’organització d’Iskra (sens dubte més competent pel que fa a la composició personal dels organismes centrals, per conèixer més de prop tots els assumptes en la pràctica i tots els candidats), havia emès ja el seu vot consultiu sobre aquesta qüestió, havia adoptat l’acord que ja coneixem sobre les candidatures que li infonien dubtes. Tant des d’un punt de vista moral com tenint en compte l’essència de l’assumpte (és a dir, en punt a la competència de qui resolia), l’organització d’Iskra havia de tenir valor decisiu en aquesta qüestió tan delicada. Però, des d’un punt de vista formal, el camarada Martov tenia, naturalment, ple dret a apel·lar contra la majoria de l’organització d’Iskra davant els Líber i Akimov. I el camarada Akimov, en el seu brillant discurs sobre l’article primer, va dir amb notable claredat i intel·ligència que ell, quan veia una discrepància entre els iskristes sobre els mitjans d’aconseguir el seu objectiu comú, iskrista, votava conscientment i intencionadament pel pitjor mitjà, perquè els seus fins, els d’Akimov, eren diametralment oposats als dels iskristes. Per tant, no podia cabre dubte algun de quina, fins i tot independentment de la voluntat i la consciència del camarada Martov, seria precisament la pitjor composició personal dels organismes centrals la que obtindria el suport dels Líber i Akimov. Ells podien votar, havien de votar (a jutjar, no per les seues paraules, sinó pels seus actes, pel seu vot sobre l’article primer) precisament per la llista que pogués prometre la presència de “gent que sembrés l’escissió”, i votar precisament per a “sembrar l’escissió”. ¿Pot estranyar que, davant semblant situació, parlés jo d’una qüestió important de principi (l’harmonia dels dos organismes centrals), de la que podia dependre tota la sort futura del partit?
Cap socialdemòcrata que conegués quelcom les idees i els plans iskristes i la història del moviment, i que les compartís amb alguna sinceritat, va poder dubtar ni un moment que, si els Líber i Akimov decidien la disputa promoguda al si de l’organització d’Iskra sobre la composició dels organismes centrals, aquesta decisió es trobaria formalment dins del reglament, però asseguraria el pitjor resultat possible. I contra aquest pitjor resultat possible calia lluitar necessàriament.
Però: com lluitar? Nosaltres no lluitem amb histerismes ni amb petits escàndols, naturalment, sinó amb procediments en absolut lleials i en absolut legítims: comprenent que estàvem en minoria (el mateix que en l’article primer), varem sol·licitar del Congrés que fossen salvaguardats els drets de la minoria. Ens varem posar a defensar una major severitat de qualificació en l’admissió dels membres (4/5 en compte de 2/3), la unanimitat en la cooptació i el control recíproc en la cooptació dels organismes centrals, ens varem posar a defensar tot açò quan ens varem veure en minoria en la qüestió de la composició personal dels organismes centrals. Aquest fet el fan sempre a una banda els Joan i els Pere, inclinats a parlar i jutjar del Congrés d’una manera irreflexiva, després d’un parell de converses d’amics, sense estudiar seriosament totes les actes i totes les “declaracions” de les persones interessades. I tot aquell que vullga estudiar a consciència aqueixes actes i aqueixes declaracions, arribarà inevitablement al fet que he indicat: en aqueix moment del Congrés, la base de la discussió estava precisament en el problema de la composició personal dels organismes centrals, i tractàvem d’aconseguir condicions més severes de control precisament perquè estàvem en minoria, perquè volíem “lligar amb doble nus el got” trencat per Martov amb goig i amb la joiosa participació dels Líber i Akimov.
“Si no fos així [diu d’aquest moment del Congrés el camarada Pavlòvitx], només queda suposar que, en proposar el punt de la unanimitat en la cooptació, ens preocupàvem dels nostres adversaris, perquè per al partit en què domina en qualsevol organisme la unanimitat, a més de ser innecessària, és fins i tot desavantatjosa” (p. 14 de la “Carta sobre el II Congrés”). Però en el moment actual hom oblida amb massa freqüència la cronologia dels fets, oblida hom que, durant tot un període del Congrés, l’actual minoria era majoria (gràcies a la participació dels Líber i Akimov) i precisament a aquest període correspon el debat sobre la cooptació per als organismes centrals, que va tenir per base la divergència en l’organització d’Iskra sobre la composició personal d’aquests. Qui veja amb claredat aquesta circumstància comprendrà també com d’apassionats són els nostres debats i no s’estranyarà davant l’aparent contradicció que discrepàncies menudes i de detall provoquen qüestions realment importants, de principi.
El camarada Deutsch, que va parlar en la mateixa sessió (p, 277), tenia prou raó en dir: “És indubtable que aquesta proposició està calculada per al moment actual”. En efecte, tan sols comprenent aquell moment en tota la seua complexitat pot comprendre hom el vertader sentit de la discussió. I és d’extraordinària importància tenir en compte que, quan nosaltres estàvem en minoria, varem defensar els drets de la minoria per procediments que tot socialdemòcrata europeu considera legítims i admissibles, a saber: sol·licitant del Congrés un control més sever de la composició personal dels organismes centrals. De la mateixa manera tenia també prou raó el camarada Iegórov quan igualment al Congrés, però en una altra sessió, va dir: “M’estranya en gran manera escoltar de nou en els debats referències als principis... [ho va dir amb motiu de les eleccions al CC, en la sessió 31 del Congrés, és a dir, si no m’equivoque, un dijous al matí, i la sessió 26, de la que ara es tracta, es va celebrar un dilluns a la vesprada]... Em sembla que tothom veu clarament que en els últims dies tots els debats no han girat al voltant d’una manera o altra de plantejar l’assumpte en principi, sinó exclusivament al voltant de la forma d’assegurar o impedir l’accés d’aquesta o de l’altra persona als organismes centrals. Reconeguem que fa ja temps s’han perdut els principis en aquest Congrés i anomenem les coses pel seu nom. (Rialla generalitzada, Muraviov: “Prec es faça constar en l’acta que el camarada Martov ha fet un somriure”; p. 337)”. No és res estrany que tant el camarada Martov, com tots nosaltres, ens riguérem a riallades de les lamentacions del camarada Iegórov, que efectivament mouen a rialla. Sí, “en els últims dies”, moltíssimes coses van girar al voltant de la composició personal dels organismes centrals. És veritat. Tothom ho veia clarament al Congrés, en efecte (i només ara tracta la minoria de fer ombra en aquest fet clar). Finalment, també és veritat que cal anomenar les coses pels seus vertaders noms. Però, per Déu, a què ve ací això de “perdre els principis”? Precisament havíem anat al Congrés (v. p. 10, ordre del dia del Congrés) per a parlar en els primers dies del programa, de la tàctica i dels estatuts i resoldre les qüestions corresponents, i per a tractar en els últims dies (punts 18-19 de l’ordre del dia) de la composició personal dels organismes centrals i resoldre aquests problemes. És molt natural i absolutament legítim dedicar els últims dies dels congressos a lluitar per la batuta de director. (El que és baixa querella, és barallar-se per la batuta de director una vegada celebrats els congressos). Si una persona pateix en un congrés una derrota pel que fa a la composició personal dels organismes centrals (com li ha ocorregut al camarada Iegórov), és senzillament ridícul parlar-ne després que s’han “perdut els principis”. De manera que és natural que tothom rigués del camarada Iegórov. I també és natural que el camarada Muraviov demanés que constés en acta la participació que en aquesta rialla va tenir el camarada Martov: en riure del camarada Iegórov, el camarada Martov es reia de si mateix.
Per a completar la ironia del camarada Muraviov, no estaria potser de més relatar el fet següent. Després del Congrés, el camarada Martov, com és sabut, va afirmar a tort i a dret que el paper cardinal en la nostra divergència l’havia exercit precisament el problema de la cooptació per als organismes centrals, que “la majoria de l’antiga redacció” estava terminantment en contra del control recíproc en la cooptació per als organismes centrals. Abans del Congrés, acceptant el meu projecte de elegir dos trios, amb cooptació per ambdues parts amb 2/3, el camarada Martov em va escriure sobre açò: “Acceptant aquesta forma de cooptació recíproca, cal subratllar que, després del Congrés, totes les instàncies completaran el nombre dels seus membres sobre principis quelcom distints (jo recomanaria el procediment següent: cada instància coopta nous membres, posant el seu propòsit en coneixement de l’altra instància: aquesta última pot protestar, i llavors resol la qüestió el Consell. Perquè no hi haja tràmits pesats, aquest procediment s’aplicaria a candidats assenyalats per endavant, almenys per al CC, els quals ja es poden cooptar per un procediment més ràpid). Per a subratllar que, en el futur, la cooptació es faria per un procediment que s’establirà pels estatuts del partit, cal afegir a l’article 2223: “... que hauran de confirmar-se les decisions adoptades’” (Subratllat per mi).
Sobren els comentaris.
***
Explicada ja la significació del moment en què va tenir lloc la discussió sobre la cooptació per als organismes centrals, hem de detenir-nos breument a examinar les votacions relacionades amb aquest punt; no hi ha per què detenir-se en els debats, perquè després del discurs del camarada Martov i el meu, que he citat, només va haver-hi breus rèpliques, en les que van prendre part un nombre insignificant de delegats (v. ps. 277-280 de les actes). Pel que fa a les votacions, el camarada Martov va afirmar davant el Congrés de la Lliga que jo, en la meua exposició, havia “desvirtuat enormement” els fets (p. 60 de les actes de la Lliga), “en traçar el quadro de la lluita entorn dels estatuts... [sense voler ha dit el camarada Martov una gran veritat: després de l’article primer, la discussió va girar acalorada, precisament entorn dels estatuts]... com a lluita d’Iskra contra els martovistes, que havien format coalició amb el Bund”.
Vegem amb més detall aquest interessant problema de “desvirtuar enormement”. El camarada Martov reuneix les votacions sobre la composició del Consell amb les votacions sobre la cooptació i cita vuit votacions: 1) Elecció de dos membres per al Consell per l’òrgan central i altres dos pel Comitè Central: 27 vots a favor (M), 16 en contra (L), 7 abstencions24. (Diguem entre parèntesis que les actes, p. 270, donen vuit abstencions, però açò és una minúcia.) 2) Elecció del cinquè membre del Consell pel Congrés: 23 vots a favor (L), 18 en contra (M), 7 abstencions. 3) Provisió dels llocs vacants en el Consell per aquest mateix: 23 vots en contra (M), 16 a favor (L) i 12 abstencions. 4) Unanimitat en el CC: 25 vots a favor (L), 19 en contra (M), 7 abstencions. 5) Necessitat d’una protesta motivada perquè un membre no siga admès: 21 vots a favor (L), 19 en contra (M), 11 abstencions. 6) Unanimitat en la cooptació per a l’òrgan central: 23 vots a favor (L), 21 en contra (M), 7 abstencions 7) Possibilitat d’una votació sobre el dret del Consell a anul·lar els acords de l’òrgan central i del Comitè central pel que fa a la no-admissió d’un nou membre: 25 vots a favor (M), 19 en contra (L), 7 abstencions. 8) El proposar açò: 24 vots a favor (M), 23 en contra (L), 4 abstencions. “En aquest cas [conclou el camarada Martov (p. 61 de les actes de la Lliga], és evident que un delegat del Bund va votar a favor de la proposició i els altres s’hi van abstenir”. (Subratllat per mi).
Hom es pot preguntar: per què considera el camarada Martov evident que un delegat del Bund havia votat al seu favor, a favor de Martov, quan no va haver-hi votacions nominals?
Perquè es fixa en el nombre de votants, i quan aquest nombre indica que el Bund ha pres part en la votació, llavors ell, el camarada Martov, no dubta que haja pres part a favor seu, de Martov. D’on resulta ací que jo haja “desvirtuat enormement”?
Hi havia en total 51 vots, 46 sense els del Bund, 43 sense els partidaris de “Rabòtxeie Dielo”. En set de les vuit votacions que cita el camarada Martov van prendre part 43, 41, 39, 44, 40, 44, i 44 delegats; en una van prendre part 47 delegats (o millor dit, va haver-hi 47 vots) i en aquest cas el mateix camarada Martov reconeix que el va recolzar un bundista. D’aquesta manera resulta que el quadro que traça Martov (i que traça d’un mode incomplet, segons veurem de seguida) no fa sinó confirmar i accentuar l’exposició que jo vaig fer de la lluita! Resulta que en molts casos va ser molt gran el nombre de les abstencions: cosa que demostra que tot el Congrés tenia relativament poc interès per certs detalls i que no va haver-hi agrupament totalment definit dels iskristes sobre aquestes qüestions. En dir que els bundistes “ajuden manifestament Lenin amb la seua abstenció” (p. 62 de les actes de la Lliga), Martov parla precisament en contra de si mateix; perquè resulta que només en el cas d’estar absents els bundistes, o en el cas que s’abstinguessen, podia jo esperar un triomf. Però totes les vegades que els bundistes consideraven que pagava la pena intervenir en la lluita, van recolzar el camarada Martov, i semblant intervenció no va tenir lloc tan sols en el cas que més amunt he citat, quan van participar 47 delegats. Qui tinga a bé consultar les actes del Congrés veurà que el quadro traçat pel camarada Martov queda, d’una manera molt estranya, incomplet. El camarada Martov ha omès senzillament altres tres casos en què el Bund va prendre part en les votacions, amb el detall que en tots aquests casos, naturalment, va sortir vencedor el camarada Martov. Es tracta dels casos següents: 1) S’accepta l’esmena del camarada Fomin, reduint la majoria qualificada de 4/5 a 2/3; 27 vots a favor, 21 en contra (p. 278), és a dir, que van participar 48 vots. 2) S’accepta la proposició del camarada Martov de suprimir la cooptació recíproca: 26 vots a favor, 24 en contra (p. 279), és a dir, han pres part 50 vots. Finalment, 3) es rebutja la meua proposició que és indispensable la conformitat de tots els membres del Consell perquè hom admeta la cooptació per al CC i l’òrgan central (p. 280): 27 vots en contra, 22 a favor (va haver-hi fins i tot votació nominal, però no figura en les actes, i és de doldre), és a dir, que van ser 49 els votants.
Total: pel que fa a la cooptació per als organismes centrals, els bundistes no van prendre part sinó en quatre votacions (les tres que jo acabe de citar, amb 48, 50 i 49 votants, i una citada pel camarada Martov, amb 47 votants). En totes aquestes votacions va resultar vencedor el camarada Martov. La meua exposició resulta exacta en tots els seus punts: quan indique la coalició amb el Bund, quan faig constar que els problemes tractats són relativament qüestions de detall (moltíssims casos amb un nombre considerable d’abstencions), quan dic que no hi ha agrupament determinat dels iskristes (no hi ha votacions nominals; molt poques persones expressen la seua opinió en els debats).
Quan el camarada Martov intenta trobar en la meua exposició contradiccions, ho fa amb mitjans que de res li serveixen, perquè el camarada Martov ha arrancat parauletes aïllades i no s’ha pres la molèstia de reproduir el quadro sencer.
***
L’últim article dels estatuts consagrat a l’organització en l’estranger, va provocar de nou debats i votacions summament característics, des del punt de vista dels agrupaments que hi havia al Congrés. Es tractava de reconèixer la Lliga com a organització del partit en l’estranger. El camarada Akimov, naturalment, es va oposar de seguida, recordant la Unió en l’estranger, aprovada pel I Congrés, i cridant l’atenció sobre la importància que el problema revestia des del punt de vista dels principis. “En primer lloc, he de dir [va declarar] que no concedisc gran valor pràctic a aquesta o l’altra solució d’aquest problema. La lluita ideològica que ha vingut desenrotllant-se fins ara en el nostre partit no ha acabat, indubtablement; però continuarà en altres plans i amb una altra agrupació de forces... En l’article 13 dels estatuts ha quedat reflectida novament, i d’una manera molt marcada, la tendència a fer del nostre Congrés, en compte d’un congrés de partit, un congrés de fracció. En compte d’obligar, a Rússia, tots els socialdemòcrates a sotmetre’s a les decisions del Congrés del partit a fi de la unitat d’aquest, unificant totes les seues organitzacions, es proposa al Congrés que dissolga l’organització de la minoria, que obligue aquesta última a desaparèixer” (281). Com pot veure el lector, “la continuïtat”, que tant d’estimació li mereix ara al camarada Martov després de la seua derrota en el problema de la composició dels organismes centrals, no era menys estimada pel camarada Akimov. Però, al Congrés, els que aplicaven mesures distintes segons es tractés d’ells mateixos o dels altres, es van alçar apassionadament contra el camarada Akimov. Encara que s’ha acceptat el programa, encara que s’ha reconegut Iskra i s’han aprovat quasi tots els estatuts, es trau a escena precisament el “principi” que separa “en principi” la Lliga de la Unió. “Si el camarada Akimov vol plantejar la qüestió al terreny dels principis [exclama el camarada Martov] res hem d’objectar; sobretot, tenint en compte que el camarada Akimov ha parlat de les combinacions possibles en la lluita contra dues tendències. El triomf d’una tendència no s’ha de sancionar [no oblideu que açò s’ha dit en la sessió 27 del Congrés!] per a poder fer una nova reverència davant Iskra, sinó per a
acomiadar-se definitivament de totes les combinacions possibles de què ha començat a parlar el camarada Akimov “ (282. Subratllat per mi).
Quadro: El camarada Martov, després d’acabades al Congrés totes les discussions sobre el programa, encara continua acomiadant-se definitivament de totes les combinacions possibles... mentre no ha sigut derrotat en el problema de la composició dels organismes centrals! Al Congrés el camarada Martov “s’acomiada definitivament” de la possible “combinació” que amb tant d’èxit posa en pràctica immediatament després del Congrés. Però el camarada Akimov va demostrar ja llavors ser molt més perspicaç que el camarada Martov; el camarada Akimov es va referir als cinc anys de treball de “la vella organització del partit, que per voluntat del I Congrés portava el nom de Comitè”, i va acabar amb una ultraverinosa i providencial agullonada: “Pel que es refereix a l’opinió del camarada Martov, que considera vanes les meues esperances que sorgisca en el nostre partit una tendència nova, he de dir que fins i tot ell mateix em dóna esperances” (p. 283, subratllat per mi).
Sí, cal reconèixer que el camarada Martov ha confirmat brillantment les esperances del camarada Akimov!
El camarada Martov ha seguit el camarada Akimov, convençut que aquest tenia raó, després que es va trencar la “continuïtat” en l’antic organisme de direcció col·lectiva del partit que, segons constava, havia treballat tres anys. No li ha costat molt car al camarada Akimov el seu triomf.
Al Congrés, no obstant això, només es van posar a favor del camarada Akimov (i d’una manera conseqüent) els camarades Martinov, Brúker i els bundistes (8 vots). El camarada Iegórov, com a autèntic cap del “centre”, prefereix la daurada mitjania: està d’acord, com diu, amb els iskristes, “simpatitza” amb ells (p. 282) i demostra aquesta simpatia proposant (p. 283) que es passe per alt tot el problema de principis plantejat, que hom no parle ni de la Lliga ni de la Unió. Es rebutja la proposició per 27 vots contra 15. És evident que, a més dels antiiskristes (8), va votar amb el camarada Iegórov quasi tot el “centre” (10) (els votants són en total 42, de manera que hi ha un nombre considerable d’abstencions o d’absents, com succeïa molt sovint amb les votacions que no tenien interès i el resultat de les quals era indubtable). En quant es parla de portar a la pràctica els principis iskristes, resulta de seguida que la “simpatia” del “centre” és purament verbal i només ens segueixen trenta vots o poc més. Ho demostren d’una manera encara més diàfan els debats i les votacions sobre la proposició de Rúsov (reconèixer la Lliga com a única organització en l’estranger). Els antiiskristes i la “tolla” adopten ja francament una posició de principis, que defensen els camarades Líber i Iegórov, declarant que la proposició del camarada Rúsov no pot posar-se a votació i és il·legítima: “Amb ella es dóna mort a totes les altres organitzacions en l’estranger” (Iegórov). I l’orador, en no voler intervenir-hi en “donar mort a organitzacions”, no sols es nega a votar, sinó que fins i tot abandona la sala. No obstant això, cal fer justícia al líder del “centre”: va donar deu vegades més proves de convicció (en els seus equivocats principis) i de valentia política que el camarada Martov i companyia, perquè va sortir en defensa de l’organització liquidada no sols quan es tractava del seu propi cercle, que havia sigut derrotat en lluita franca.
Per 27 vots contra 15 s’acorda sotmetre a votació la proposició del camarada Rúsov, que és aprovada per 25 vots contra 17. Afegint-hi aquests 17 el vot del camarada Iegórov, absent, tenim el conjunt complet (18) antiiskristes i “centre”.
Tot l’article 13 dels estatuts, sobre l’organització en l’estranger, s’aprova només per 31 vots contra 12, amb 6 abstencions. Aquest número, 31, que ens dóna aproximadament el nombre d’iskristes que hi havia al Congrés, és a dir, de les persones que propugnen conseqüentment i apliquen en la pràctica les opinions d’Iskra, el trobem ja almenys la sisena vegada en analitzar les votacions del Congrés (lloc que corresponia a la qüestió del Bund, incident amb el Comitè d’Organització, dissolució del grup “Iuzhni Rabotxi” i dues votacions sobre el programa agrari). I el camarada Martov, seriosament, vol convèncer-nos que no hi ha cap fonament per a assenyalar tan “reduït” grup d’iskristes!
Tampoc podem deixar de consignar que l’aprovació de l’article 13 dels estatuts va provocar debats extremadament característics quan els camarades Akimov i Martinov van declarar “que es negaven a prendre part en la votació” (p. 288). El Buró del Congrés va examinar aquesta declaració i va reconèixer (amb tota raó) que fins i tot la mateixa dissolució de la Unió no hauria donat als delegats d’aquesta cap dret a negar-se a prendre part en la labor del Congrés. Negar-se a votar era indubtablement quelcom anormal i inadmissible: tal era el punt de vista que, amb el Buró, va adoptar tot el Congrés, incloent-hi els iskristes de la minoria, que en la sessió 28 van censurar apassionadament allò que ells mateixos havien de fer en la sessió 31! Quan el camarada Martinov va sortir en defensa del que havia dit (p. 291), es van alçar contra ell Pavlòvitx, Trotski, Karski i Martov. Amb peculiar claredat va reconèixer el camarada Martov els deures d’una minoria descontenta (mentre no va quedar ell mateix en la minoria!) i d’una manera molt didàctica va discursejar sobre ells. “O sou membres del Congrés [exclamava, dirigint-se als camarades Akimov i Martinov] i llavors heu de prendre part en tots els seus treballs [subratllat per mi; el camarada Martov no veia encara llavors formalisme i burocratisme en la submissió de la minoria a la majoria], o no ho sou, i llavors no podeu romandre en la sessió... Amb la seua declaració, els delegats de la Unió m’obliguen a fer-los dues preguntes: Són membres del partit? Són membres del Congrés?” (p. 292).
El camarada Martov alliçona el camarada Akimov sobre els deures d’un membre del partit! Però no en va hi havia ja dit el camarada Akimov que tenia certes esperances en el camarada Martov... Aquestes esperances havien de convertir-se en realitat, però només després de la derrota del camarada Martov en les eleccions. Quan no es tractava d’ell mateix, sinó d’altres, el camarada Martov va fer oïdes sordes fins i tot a les terribles paraules de “llei d’excepció”, que va pronunciar per primera vegada (si no m’equivoque) el camarada Martinov. “Les explicacions que se’ns han donat [contesta el camarada Martinov als que tractaven de convèncer-lo perquè retirés la seua declaració] no han posat en clar si es tractava d’una decisió en principi o d’una mesura d’excepció contra la Unió. En aquest cas, considerem que s’ha inferit a la Unió un greuge. El camarada Iegórov, el mateix que nosaltres, té la impressió que es tracta d’una llei d’excepció [subratllat per mi] contra la Unió i per això fins i tot ha abandonat la sala” (p. 295). Tant el camarada Martov com el camarada Trotski s’alien enèrgicament, amb Plekhanov, contra la idea absurda, vertaderament absurda, de veure un greuge en el vot del Congrés, i el camarada Trotski, defensant la resolució adoptada, a proposta seua, pel Congrés (els camarades Akimov i Martinov poden considerar-se absolutament satisfets), afirma que “té un caràcter de principi i no filisteu, i no ens importa que algú se senta agreujat per ell” (p. 296). Molt prompte va resultar, no obstant això, que la mentalitat de cercles i l’esperit filisteu eren encara massa forts en el nostre partit, i les orgulloses paraules que he subratllat van quedar reduïdes a una frase altisonant.
Els camarades Akimov i Martinov es van negar a retirar la seua declaració i van abandonar el Congrés entre exclamacions de tots els delegats “No hi ha motiu!”
23 Es tracta del meu projecte inicial de Tagesordnung del Congrés i del comentari al mateix, que coneixien tots els delegats. L’article 22 d’aquest projecte tractava precisament de l’elecció de dos trios per a l’òrgan central i el CC, de la “cooptació recíproca” per aquests sis per majoria de 2/3, de la confirmació d’aquesta cooptació reciproca pel Congrés i de la ulterior cooptació independent per a l’òrgan central i el Comitè Central.
24 Les lletres M i L entre parèntesi indiquen a favor de què estavem Martov (M) i jo (L).