(Una crisi en el nostre partit)
1904
e) L’incident de la igualtat de drets de les llengües
Tornem a l’ordre de sessions del Congrés.
Hem pogut persuadir-nos que, encara abans que hom passés a examinar el fons de les qüestions, s’havia manifestat ja amb claredat al Congrés, no sols un grup perfectament definit d’antiiskristes (8 vots), sinó també un grup d’elements intermedis, inestables, disposats a recolzar aquests vuit i augmentar el seu número fins a uns 16 o 18 vots.
La qüestió del lloc que en el partit corresponia al Bund, qüestió que es va examinar al Congrés d’una manera extraordinària i excepcionalment detallada, es va reduir a resoldre una tesi de principi, posposant la solució pràctica fins que es tractés de les relacions d’organització. Com ja abans del Congrés s’havia consagrat prou espai en les publicacions a explicar temes referents a aquest punt, els debats del Congrés van donar de si poc que fos relativament nou. No obstant això, hom no pot menys d’observar que els partidaris de Rabòtxeie Dielo (Martinov, Akimov i Brúker), en declarar-se conformes amb la resolució de Martov, van fer la reserva que la consideraven insuficient i en dissentien en les conclusions (ps. 69, 73, 83, 86).
Després de la qüestió sobre el lloc que corresponia al Bund, va passar el Congrés a tractar del programa. En aquest punt, la major part de la discussió va girar entorn d’esmenes particulars que presentaven escàs interès. En principi, l’oposició dels antiiskristes es va manifestar únicament en l’enfocament del camarada Martinov contra el cèlebre plantejament de la qüestió sobre l’espontaneïtat i la consciència. A favor de Martinov es van mostrar plenament d’acord, com és natural, els bundistes i els de Rabòtxeie Dielo. Martov i Plekhanov, entre altres, van demostrar com de poc bassades eren les objeccions de Martinov. Com a cosa curiosa és d’observar que ara la redacció d’Iskra (després de reflexionar un poc, pel que s’ha vist) s’ha passat al costat de Martinov i diu el contrari del que va dir al Congrés! Probablement, açò correspon al cèlebre principi de la “continuïtat”... Ens queda ara esperar que la redacció acabe d’orientar-se i ens explique fins a quin punt està d’acord amb Martinov, en què i exactament des de quan. Entre tant, ens limitarem a preguntar si s’ha vist alguna vegada un òrgan del partit, la redacció del qual diga després d’un congrés precisament el contrari del que ha dit en ell.
Passant per alt les discussions sobre el reconeixement d’Iskra com a òrgan central (ja ens hi hem referit més amunt) i el començament dels debats sobre els estatuts (dels que seria més còmode tractar quan els examinem en conjunt), passem als matisos de principi que es van assenyalar quan es va tractar del programa. Notem, en primer lloc, un detall extraordinàriament característic: els debats sobre la qüestió de la representació proporcional. El camarada Iegórov, del “Iuzhni Rabotxi”, advocava per que hom l’inclogués en el programa, i va defensar aquest punt de vista de tal manera que va provocar una observació encertada de Posadovski (iskrista de la minoria) sobre l’existència d’una “seriosa discrepància”. “És indubtable [va dir el camarada Posadovski] que dissentim en la qüestió fonamental següent: ¿cal sotmetre la nostra política futura a uns o altres principis democràtics fonamentals, reconeixent-los un valor absolut, o bé han de quedar tots els principis democràtics sotmesos exclusivament als interessos del nostre partit? Jo em declare decididament partidari d’aquest últim”. Plekhanov “s’adhereix plenament” a Posadovski, i s’expressa encara més concretament i enèrgicament contra “el valor absolut dels principis democràtics”, contra “el mode abstracte” d’interpretar-los. “És concebible en hipòtesi un cas [diu] en què nosaltres, socialdemòcrates, ens declarem en contra del sufragi universal. Va haver-hi èpoques en què la burgesia de les repúbliques italianes privava de drets polítics als individus pertanyents a la noblesa. El proletariat revolucionari podria limitar els drets polítics de les classes altes, el mateix que aquestes van fer abans respecte al proletariat”. El discurs de Plekhanov és acollit amb aplaudiments i xiuxiuejos, i quan Plekhanov protesta contra el Zwischenruf “no cal xiuxiuejar” i prega els camarades que no es cohibisquen, s’alça el camarada Iegórov i diu: “Quan semblants discursos provoquen aplaudiments, no tinc més remei que xiuxiuejar”. Juntament amb el camarada Goldblat (delegat del Bund), el camarada Iegórov es declara en contra de les opinions de Posadovski i Plekhanov. És de doldre que es tanqués la discussió i l’assumpte que va sorgir en relació amb ella desaparegués immediatament de l’escena. Però en va procura ara el camarada Martov minorar i fins i tot anul·lar la seua significació, dient al Congrés de la Lliga: “Aquestes paraules [de Plekhanov] van provocar la indignació d’una part dels delegats, indignació que hauria sigut fàcil d’evitar d’haver afegit el camarada Plekhanov que, naturalment, no pot imaginar-se una situació tan tràgica, que el proletariat, per a refermar la seua victòria, haja de violar drets polítics com la llibertat de premsa... (Plekhanov: “merci”)” (p. 58 de les actes de la Lliga). Aquesta interpretació està en pugna directa amb allò que, de forma absolutament categòrica, va dir el camarada Posadovski al Congrés sobre una “seriosa discrepància” i una dissensió sobre el “problema fonamental”. Respecte a aquest problema fonamental, tots els iskristes es van declarar al Congrés contra els representants de la “dreta” antiiskrista (Goldblat) i del “centre” del Congrés (Iegórov). Açò és un fet i podem garantir sense temor que si el “centre” (espere que aquesta paraula xocarà menys que cap altra als partidaris “oficials” de la suavitat...), si el “centre” (representat pel camarada Iegórov o Makhov) hagués hagut d’expressar “lliurement” la seua opinió sobre aquesta o anàlogues qüestions, haurien aparegut de seguida serioses discrepàncies.
Aquesta discrepància es va palesar amb major relleu encara en la qüestió de la “igualtat de drets de les llengües” (p. 171 i següents de les actes). Quant a aquest punt, no són tan eloqüents els debats com les votacions: sumant-les, arribem a l’increïble xifra de setze! Per què? Per si no basta assenyalar en el programa la igualtat de drets de tots els ciutadans, independentment del seu sexe, etc. i de la seua llengua, o si és necessari dir: “llibertat de llengua” o “igualtat de drets de les llengües”. El camarada Martov ha definit amb prou encert al Congrés de la Lliga aquest episodi quan ha dit que “una discussió insignificant sobre la redacció d’un punt del programa va adquirir significació de principi, perquè la meitat del Congrés es mostrava disposada a derrocar la comissió de programa”. Així és precisament4. El motiu del xoc va ser, en efecte, insignificant, i, no obstant això, aquest va adquirir en veritat caràcter de principi i, pel mateix, formes terriblement aferrissades, hom va arribar a l’intent de “derrocar” la comissió de programa, a sospitar que desitjava “jugar una mala passada al Congrés” (sospita que Iegórov va expressar respecte de Martov!), s’hi va arribar a llençar al·lusions personals del caràcter més... injuriós (p. 178). Fins i tot el camarada Popov “va lamentar que, amb motiu de foteses, es creés una tal atmosfera” (subratllat per mi, p. 182), atmosfera que va regnar durant tres sessions (16, 17 i 18).
Totes aquestes expressions confirmaven definidament i categòricament el fet importantíssim que l’atmosfera de “sospites” i de les més aferrissades formes de lluita (“derrocar”) (després, al Congrés de la Lliga, es va acusar la majoria dels iskristes d’haver-la creat!) havia sigut creada, en realitat, molt abans que ens escindírem en Majoria i minoria. Repetisc que és un fet d’enorme importància, un fet fonamental, i no comprendre-ho condueix moltíssima gent a les opinions més lleugeres sobre el caràcter artificial de la majoria a la terminació del Congrés. Des del punt de vista actual del camarada Martov, qui afirma que hi havia al Congrés 9/10 d’iskristes, és absolutament inexplicable i absurd el
fet que, per “foteses”, per un motiu “insignificant”, pogués produir-s’hi una col·lisió que va adquirir “caràcter de principis” i va estar a punt de tirar a baix la comissió del Congrés. Seria ridícul tractar de desfer-se d’aquest fet amb ploriquejos i lamentacions sobre el “dany” que han fet certes idees. El caràcter de principi de la col·lisió no va poder resultar de cap aspror: només va poder nàixer del caràcter dels agrupaments polítics al Congrés. No van ser les asprors ni els acudits que van promoure el conflicte: eren només un símptoma que en el mateix agrupament polític del Congrés existia una “contradicció”, existien tots els antecedents d’un conflicte, existia una falta d’homogeneïtat interna que prorrompia amb força immanent amb qualsevol motiu, fins i tot insignificant.
Al contrari, des del punt de vista que jo tinc sobre el Congrés i que considere el meu deure defensar com una determinada interpretació política dels esdeveniments, encara que semblant interpretació puga ofendre algú, era plenament explicable i inevitable el conflicte més agut de caràcter de principi per un motiu “insignificant”. Ja que en el nostre Congrés va haver-hi constantment lluita entre iskristes i antiiskristes, ja que entre aquests i aquells estaven els elements vacil·lants i ja que aquests últims, juntament amb els antiiskristes, constituïen 1/3 dels vots (8 + 10 = 18 de 51, segons els meus càlculs, naturalment, aproximats), resulta molt comprensible i natural que sempre que s’apartava dels
iskristes tot i que fos una petita minoria d’ells, això creava una possibilitat de victòria de la tendència antiiskrista i provocava, per això mateix, una lluita “furiosa”. Açò no és resultat de sortides de to i atacs d’inadequada duresa, sinó resultat d’una combinació política. No eren les asprors que donaven origen a un conflicte polític sinó que l’existència d’un conflicte polític en el mateix agrupament del Congrés originava asprors i atacs: aquesta contraposició tanca la divergència fonamental de principi entre Martov i nosaltres en l’apreciació de la importància política del Congrés i dels seus resultats.
En el transcurs de tot el Congrés es van produir tres casos especialment notables de separació d’un grup insignificant d’iskristes de la seua majoria (la igualtat de drets de les llengües, l’article primer dels estatuts i les eleccions), i en els tres casos es va produir una lluita aferrissada que, al capdavall, ha portat com a conseqüència la greu crisi que travessa actualment el partit. Per a comprendre el sentit polític d’aquesta crisi i d’aquesta lluita, no hem de limitar-nos a frases sobre acudits inadmissibles, sinó examinar els agrupaments polítics dels matisos que es van enfrontar al Congrés. L’incident de la “igualtat de drets de les llengües” presenta, per açò, un doble interès des del punt de vista de l’esclariment de les causes de la divergència, perquè en aqueix problema Martov era (encara era!) iskrista i va combatre potser més que ningú contra els antiiskristes i el “centre”.
Comença la guerra per una discussió entre el camarada Martov i el líder dels bundistes, camarada Líber (ps. 171-172). Martov demostra que és suficient exigir “la igualtat de drets dels ciutadans”. Hom rebutja la “llibertat de llengua”, però immediatament proposa “la igualtat de drets de les llengües” i amb Líber es llança al combat el camarada Iegórov. Martov declara que és fetitxisme “el que els oradors insistisquen en la igualtat de drets de les nacionalitats i transferisquen la desigualtat de drets al domini lingüístic. No obstant això, aquesta qüestió s’ha d’examinar des de l’angle oposat: hi ha una desigualtat de drets entre les nacionalitats, i aquesta desigualtat s’expressa, entre altres coses, també en el fet que les persones que pertanyen a una nacionalitat determinada es veuen privades del dret a fer ús de la seua llengua materna” (p. 172). Martov tenia llavors completa raó. En efecte, quelcom de fetitxisme tenia l’intent de Líber i de Iegórov, que mancava absolutament de sentit, de defensar allò que és encertat en les seues fórmules i considerar que nosaltres no volíem o no sabíem aplicar el principi d’igualtat de drets de les nacionalitats. La realitat és que, com “fetitxistes”, defensaven precisament una paraula, i no un principi, no procedien guiats pel temor d’algun error de principi, sinó per temor al què diran. Justament aquesta psicologia vacil·lant (i si “els altres” ens tiren açò en cara?), que assenyalem en l’incident con el Comitè d’Organització, és la que va mostrar ací amb plena claredat tot el nostre “centre”. Un altre representant del mateix, Lvov, delegat d’una regió minera, pròxim al grup “Iuzhni Rabotxi”, “considera molt seriós el problema sobre l’opressió de les llengües, plantejat per la perifèria. Importa que nosaltres, després d’haver inclòs un punt referent a la llengua en el nostre programa, allunyem tota sospita de russificació, que es podria suscitar contra els socialdemòcrates”. Heus aquí una magnífica motivació de la “serietat” del problema. El problema és molt seriós perquè cal evitar les possibles sospites de la perifèria! L’orador no diu res, en els fons, no contesta les acusacions de fetitxisme, sinó que les confirma plenament, donant proves d’una completa falta d’arguments i sortint del pas amb una al·lusió al que dirà la perifèria. Hom li adverteix: tot allò que puguen dir és fals. Però, en compte de posar en clar si és exacte o no ho és, contesta: “poden sospitar”.
Semblant mode de plantejar el problema, amb pretensions de serietat i importància, adquireix ja, en efecte, caràcter de principi, però ni de bon tros el que volien veure en ell els Líber, els Iegórov, els Lvov. Allò que té caràcter de principi és el problema de si hem de facultar les organitzacions i els membres del partit per a aplicar els principis generals i fonamentals del programa, aplicant-los a circumstàncies concretes i desenrotllant en el sentit de semblant aplicació, o si, per simple temor de les sospites, hem d’omplir el programa de detalls fútils, d’indicacions particulars, de repeticions, de casuística. Allò que adquireix caràcter de principi és la qüestió de com poden els socialdemòcrates, en la lluita contra la casuística, veure (“sospitar”) intents de limitar els drets i llibertats democràtiques elementals. Quan, per fi, deixarem aquest culte fetitxista a la casuística? Aquest és el pensament que passava per la nostra ment quan varem assistir a la lluita per les “llengües”.
L’agrupament dels delegats en aquesta lluita és especialment clar, Mercè a l’abundància de votacions nominals. Aquestes votacions van ser tres. Contra el nucli iskrista estan unànimement i constantment tots els antiiskristes (8 vots) i, amb molt lleugeres vacil·lacions, tot el centre (Makhov, Lvov, Iegórov, Popov, Medvièdiev, Ivanov, Tsariov, Bielov; tan sols els dos últims van vacil·lar al principi, abstenint-se unes vegades, votant altres amb nosaltres, i només van prendre una actitud definitiva en la tercera votació). Dels iskristes se separa una part, sobretot els caucasians (tres, amb sis vots), i a causa d’açò obté el predomini, al cap i a la fi, la tendència del “fetitxisme”. Quan es va votar per tercera vegada, quan els partidaris d’ambdues tendències van posar més en clar les seues posicions, tres caucasians, amb sis vots, es van apartar dels iskristes de la majoria, adherint-se al grup contrari. Dels iskristes de la minoria es van apartar dos amb dos vots: Posadovski i Kòstitx. En les dues primeres votacions es van passar al grup oposat o es van abstenir: Lenski, Stepánov i Gorski, de la majoria iskrista, i Deutsch de la minoria. El fet que s’apartaren vuit vots iskristes (del total de 33) va inclinar la balança a favor de la coalició d’antiiskristes i elements vacil·lants. Aquest és precisament el fet fonamental de la divisió en grups que va produir al Congrés, fet que va tornar a repetir-se (separant-se tan sols altres iskristes) amb motiu de la votació de l’article primer dels estatuts i amb motiu de les eleccions. No és res estrany, doncs, que qui ha sortit en les eleccions derrotat tanque ara encabotadament els ulls davant les causes polítiques d’aqueixa derrota, davant el punt de partida de la lluita de matisos, que posava cada vegada més de manifest i desemmascarava cada vegada més despietadament davant el partit els elements poc ferms i faltats de caràcter en política. L’incident de la igualtat de drets de les llengües ens mostra aquesta lluita amb tant major relleu quant que llavors el mateix camarada Martov encara no havia merescut els elogis i l’aprovació d’Akimov i Makhov.
4 Martov hi afegeix: ”En aquest cas ens va fer molt de dany l’acudit de Plekhanov a propòsit dels burros” (quan es parlava de la llibertat de llengua, algú, crec que un bundista, va recordar entre les institucions la de la cria del cavall, i Plekhanov va dir per a si: “Els cavalls no parlen, però sí ho fan algunes vegades els burros”). Clar que jo no puc veure en aquest acudit una suavitat especial, esperit de concessió, prudència ni flexibilitat. Però m’estranya, no obstant això, que Martov, després de reconèixer el caràcter de principi de la discussió, no es detinga en absolut a examinar en què consisteix aquest caràcter de principi ni quins matisos té, i es limite a una indicació de com “perjudicials” són els acudits. Açò sí que és ja un punt de vista autènticament burocràtic i formalista! Els acudits pesats, en efecte, “van fer molt de dany al Congrés”, i no sols els referents als bundistes, sinó altres que anaven dirigits contra persones als qui aquests algunes vegades van recolzar i fins i tot van salvar de la derrota. Però, una vegada reconegut el valor de principi de l’incident, hom no pot sortir del pas limitant-se a dir que són “inadmissibles” certs acudits (p. 58 de les actes de la Lliga).