(Una crisi en el nostre partit)
1904
b) Significació dels agrupaments al Congrés
Per tant, el Congrés va ser convocat després de la preparació més minuciosa, tenint com a base el principi de plena representació en la seua forma superior. El president, després de constituït el Congrés (p. 54 de les actes), va declarar també que tots reconeixien que el Congrés tenia una composició justa i les seues decisions eren absolutament obligatòries.
Quina era, doncs, la principal tasca del Congrés? Crear un partit efectiu, sobre les bases de principi i d’organització proposades i elaborades per Iskra. Tres anys d’activitat d’Iskra, aprovada per la majoria dels comitès, havien decidit per endavant que aquella havia de ser precisament la direcció en què havia de treballar el Congrés. El programa i l’orientació d’Iskra havien de convertir-se en el programa i l’orientació del Partit, els plans d’organització d’Iskra havien de quedar refermats en els estatuts d’organització del Partit. Però es comprèn per si mateixa que semblant resultat no es podia assolir sense lluita: la plenitud de representació al Congrés també assegurava la presència en ell d’organitzacions que sostenien contra Iskra una lluita decidida (Bund i Rabòtxeie Dielo), i d’altres que, reconeixent de paraula a Iskra com a òrgan directiu, perseguien en la pràctica els seus plans especials i es distingien per la seua falta de fermesa al terreny dels principis (el grup “Iuzhni Rabotxi” i els delegats d’alguns comitès adherits a ell). En semblants condicions, el Congrés no podia menys de convertir-se en camp de lluita per la victòria de l’orientació iskrista. Tot el que llija amb un poc d’atenció les actes del Congrés, veurà de seguida que, efectivament, va ser camp d’aquesta lluita. I la nostra missió ara consisteix en estudiar detalladament els agrupaments principals que, amb motiu de diverses qüestions, s’han assenyalat al Congrés, i reconstruir, amb les dades exactes de les actes, la fisonomia política de cadascun dels grups fonamentals del Congrés. ¿Què eren realment els grups, tendències i matisos que havien de fondre’s al Congrés, sota la direcció d’Iskra, en un partit únic? Açò és el que hem de demostrar, analitzant els debats i les votacions. L’aclariment d’aquest punt és també de cardinal importància per a estudiar el que són en realitat els nostres socialdemòcrates, així com per a comprendre les causes de la divergència. Per açò és pel que tant en el meu discurs davant el Congrés de la Lliga, com en la meua carta a la redacció de la nova Iskra, posava precisament en primer pla l’anàlisi dels diversos agrupaments. Els meus adversaris de la “minoria” (amb Martov al capdavant) no van comprendre en absolut el fons del problema. Al Congrés de la Lliga es van limitar a esmenes parcials, “justificant-se” de l’acusació de viratge cap a l’oportunisme de què ho els havia fet objecte, sense intentar ni tan sols traçar, en contraposició al meu, un quadro quelcom diferent dels agrupaments al Congrés. Ara, en Iskra (n. 56), Martov tracta de presentar com simple “politiqueria de cercles” tots els intents de delimitar exactament els diversos grups polítics del Congrés. Són paraules molt fortes, camarada Martov! Però les paraules fortes de la nova Iskra tenen una propietat original: basta reproduir exactament totes les peripècies de la divergència, començant pel Congrés, i veurem que totes aqueixes paraules fortes es giren, plenament i sobretot, contra la redacció actual. Mireu-vos a vosaltres mateixos, senyors que vos anomeneu redactors del Partit, i que plantegeu la qüestió de la politiqueria de cercles!
Tot allò que ha succeït durant la nostra lluita al Congrés molesta ara tant Martov, que procura velar-lo per complet. “Iskrista [diu] és qui, al Congrés del Partit i abans, ha declarat que se solidaritza plenament amb Iskra, ha defensat el seu programa i els seus punts de vista en matèria d’organització i ha recolzat la seua política en aquest terreny. Al Congrés va haver-hi més de quaranta iskristes d’aquest tipus i aqueix va ser el nombre de vots favorables al programa d’Iskra i per la resolució reconeixent Iskra òrgan central del Partit.” Fullegeu les actes del Congrés i hi veureu que el programa va ser acceptat per tots (p. 233), menys per Akimov, que es va abstenir. Amb aqueixes paraules, el camarada Martov vol assegurar-nos que tant els bundistes, com Brúker i Martinov, han demostrat la seua “plena solidaritat” amb Iskra i defensat els seus punts de vista en matèria d’organització! Açò és ridícul. El fet que, després del Congrés, tots els que hi van prendre part s’hagen convertit en membres del Partit, amb els mateixos drets (i encara no tots, perquè els bundistes es van retirar), es confon ací amb aquells grups que van provocar la lluita al Congrés. En compte d’estudiar quins foren els elements que després del Congrés van formar la “majoria” i la “minoria”, es fa una frase oficial: han acceptat el programa!
Vegeu la votació per a reconèixer Iskra com a òrgan central. Veureu que Martinov, a qui el camarada Martov, amb valor digne de millor causa, atribueix ara la defensa dels punts de vista i de la política d’Iskra en matèria d’organització, és qui precisament insisteix en el fet que es distingisquen dues parts en la resolució: el mer reconeixement d’Iskra com a òrgan central i el reconeixement dels seus mèrits. Quan es vota la primera part de la resolució (en què es reconeix els mèrits d’Iskra, i s’hi expressa la solidaritat amb ella), hi ha només 35 vots a favor, dos en contra (Akimov i Brúker) i onze abstencions (Martinov, els cinc bundistes i els cinc vots de la Redacció, els dos meus, els dos de Martov i el de Plekhanov). Per consegüent, el grup d’antiiskristes (cinc bundistes i tres de Rabòtxeie Dielo) es destaca amb tota claredat també ací, en aquest exemple, el més favorable per al punt de vista actual de Martov, exemple que ell mateix ha escollit. Vegeu la votació de la segona part de la resolució, per la que es reconeix Iskra com a òrgan central, sense donar cap motiu i sense expressar solidaritat (p. 147 de les actes): 44 vots a favor, que l’actual Martov classifica com iskristes. En total va haver-hi 51 vots; en restar les cinc abstencions dels redactors, queden 46; va haver-hi dos vots en contra (Akimov i Brúker); tots els cinc bundistes entren, doncs, en el número dels 44 restants. De manera que els bundistes, al Congrés, “van expressar la seua completa solidaritat amb Iskra”. Així s’escriu la història oficial per l’Iskra oficial! Avançant-nos al relat, explicarem al lector els vertaders motius d’aquesta veritat oficial: l’actual redacció d’Iskra podria ser i seria, en realitat, redacció del Partit (i no pseudoredacció del Partit, com ara), si no s’haguessen retirat del Congrés els bundistes i els rabòtxeiedielistes. Per aquesta raó va caldre convertir en “iskristes” aquests fidels guardians de l’actual redacció, pretesa redacció del Partit. Però ja en parlarem detalladament més endavant.
Després cal preguntar: si el Congrés era una lluita d’elements iskristes i antiiskristes, no hi hauria elements intermedis, vacil·lants, que oscil·laren entre els uns i els altres? Tot aquell que conega quelcom el nostre Partit i la fisonomia habitual de tots els congressos s’inclinarà, ja a priori, a contestar aquesta pregunta afirmativament. El camarada Martov no sent ara el menor desig de recordar aquests elements vacil·lants i descriu el grup de “Iuzhni Rabotxi”, amb els delegats que tendeixen cap a ell, com iskristes típics, presentant les discrepàncies que ens hi separen com insignificants i sense importància. Feliçment, tenim ara davant nosaltres el text complet d’actes, i podem resoldre aquest problema (el problema dels fets, clar està) a base de dades documentals, El que hem dit més amunt, sobre l’agrupament general al Congrés, no pretén, naturalment, resoldre aquest problema, sinó només plantejar-lo d’una manera encertada.
Sense analitzar els agrupaments polítics, sense traçar un quadro del Congrés com lluita de determinats matisos, les nostres divergències són totalment incomprensibles. Quan Martov intenta escamotejar les diferències de matís, incloent-hi fins i tot els bundistes entre els iskristes, no fa més que esquivar la qüestió. Ja a priori, a base de la història de la socialdemocràcia russa abans del Congrés, s’hi observen (per al seu ulterior estudi i detallada comprovació) tres grups principals: iskristes, antiiskristes i elements inconstants, vacil·lants, inestables.