(Una crisi en el nostre partit)
1904
Annex. L’incident del camarada Gusiev amb el camarada Deutsch
L’essencial d’aquest incident, estretament relacionat amb la que s’ha anomenat llista “falsa” (segons l’expressió del camarada Martov), que s’esmenta en la carta dels camarades Martov i Starovier, inserida en el text de l’apartat, és el següent. El camarada Gúsiev va informar el camarada Pavlòvitx que aquella llista, en què figuraven els camarades Stein, Iegórov, Popov, Trotski i Fomin, li l’havia donat a ell, a Gúsiev, el camarada Deutsch (pàgina 12 de la “Carta” del camarada Pavlòvitx). Per aquest informe, el camarada Deutsch va acusar el camarada Gúsiev de “calúmnia intencionada”, i el judici arbitral de camarades va declarar que l’“informe” del camarada Gúsiev “no havia sigut exacte” (vegeu la sentència del judici en el número 62 d’Iskra ). Després que la redacció d’Iskra va haver publicat la sentència del judici, el camarada Martov (no ja la redacció) va publicar un cert full amb el títol “Sentència d’un judici arbitral de camarades”, reproduint completament no sols la sentència, sinó tot el judici i unes paraules finals seues. En elles, entre altres coses, qualifica el camarada Martov de “vergonyós” el “fet de falsificar una llista en interès de la lluita de fracció”. Van contestar al full els delegats del II Congrés, camarades Liàdov i Gorin, amb un full que portava el títol d’“Una quarta persona en un tribunal d’arbitratge”, “protestant enèrgicament contra el fet que el camarada Martov es permeta anar més enllà de la sentència del tribunal, atribuint al camarada Gúsiev mala fe”, mentre que el tribunal no havia reconegut calúmnia intencionada, sinó que s’havia limitat a dir exclusivament que l’informe transmès pel camarada Gúsiev no era exacte. Els camarades Gorin i Liàdov expliquen detalladament que l’informe del camarada Gúsiev va poder produir-lo un error molt natural, i qualifiquen d’“indigna” la conducta del camarada Martov, que ha fet (i fa en el seu full) una sèrie de declaracions errònies, atribuint arbitràriament al camarada Gúsiev mala fe. En general, diuen, no podia en aquest cas haver-hi mala fe. Aquesta és, si no m’equivoque, tota la “bibliografia” sobre aquesta qüestió i em considere obligat a contribuir al seu aclariment.
Abans que res, és necessari que el lector s’adone exactament del moment i de les condicions en què apareix aqueixa llista (la llista de candidats per al CC). Segons ja he dit en el text, l’organització d’Iskra, durant el Congrés, es va reunir per a tractar de la llista de candidats al CC que podia proposar de comú acord al Congrés. Va acabar la reunió amb disparitat d’opinions; la majoria de l’organització d’Iskra va aprovar la llista: Travinski, Glièbov, Vasíliev, Popov i Trotski, però la minoria no va voler cedir, insistint en la llista: Travinski, Glièbov, Fomin, Popov, Trotski. Les dues parts de l’organització d’Iskra no van tornar a reunir-se després d’aquella ocasió en què es van proposar i es van votar les llistes. Les dues parts van passar a l’agitació lliure al Congrés, desitjant que fos el vot de tot el Congrés del partit el que decidís el plet que les separava i esforçant-se per atraure al seu costat el nombre més gran possible de delegats. Aquesta agitació lliure al Congrés va posar immediatament de manifest el fet polític que amb tant de detall he analitzat en el text, a saber: la minoria iskrista (amb Martov al capdavant) necessàriament havia de recolzar-se en el “centre” (tolla) i en els antiiskristes per a triomfar sobre nosaltres. Era imprescindible, perquè la immensa majoria dels delegats, defensant d’una manera conseqüent el programa, la tàctica i els plans d’organització d’Iskra contra l’espenta dels antiiskristes i del “centre”, s’havien posat amb gran rapidesa i fermesa al nostre costat. De 33 delegats (o més exactament: vots) no pertanyents ni als antiiskristes ni al “centre”, varem conquerir molt prompte 24, concloent amb ells “acord directe”, formant la “majoria compacta”. Al camarada Martov, en canvi, no li quedaven més que nou vots; per a triomfar, necessitava tots els vots dels antiiskristes i del “centre”. Podia marxar amb aquests grups (el mateix que en l’article primer dels estatuts), podia “coalitzar-se”, és a dir, podia comptar amb el seu suport, però no podia estipular amb ells un acord directe, i no podia fer-ho precisament perquè durant tot el Congrés havia lluitat contra aqueixos grups amb no menys energia que nosaltres. En açò consistia el caràcter tragicòmic de la posició del camarada Martov! En el seu “Estat de setge” el camarada Martov vol anihilar-me amb una mortífera pregunta verinosa: “preguem respectuosament al camarada Lenin que ens conteste amb franquesa a una pregunta: per a qui era estrany al Congrés el grup “Iuzhni Rabotxi”?” (pàgina 23, nota). Conteste respectuosament i francament: estrany per al camarada Martov. Prova: jo vaig concloure ben prompte un acord directe amb els iskristes, mentre que el camarada Martov no va arribar ni va poder arribar a un acord directe, ni amb el “Iuzhni Rabotxi”, ni amb el camarada Makhov, ni amb el camarada Brúker.
Només qui veja clarament la situació política podrà comprendre el “quid” de l’àlgid problema que és la decantada llista “falsa” Imagineu-vos les condicions concretes de l’assumpte: l’organització d’Iskra s’ha escindit, i nosaltres varem realitzar al Congrés una agitació lliure en defensa de les nostres pròpies llistes. Durant aquesta defensa, en infinitat de converses particulars, es fan amb les llistes centenars de combinacions, s’indiquen tres noms en compte de cinc i, en totes les formes possibles, es proposa substituir uns delegats per altres. Jo recorde bé, per exemple, que en converses particulars de la majoria es van proposar, i després es van rebutjar, després d’examinar-les i discutir-les, les candidatures dels camarades Rúsov, Osipov, Pavlòvitx i Dièdov. I molt bé pot ser que es proposaren altres, sense que jo ho haja sabut. Cada un dels delegats del Congrés deia en converses el seu punt de vista, proposava esmenes, discutia, etc. És extremadament difícil imaginar-se que només succeís així al si de la majoria. És fins i tot indubtable que en la minoria ocorria el mateix, perquè el seu primer grup de cinc (Popov, Trotski, Fomin, Glièbov, Travinski) es va substituir després, segons varem veure per la carta dels camarades Martov i Starovier, per un grup de tres: Glièbov, Trotski, Popov, i a més, no els agradava Glièbov i el substituïen gustosament per Fomin (vegeu el full dels camarades Liàdov i Gorin). No ha d’oblidar-se que els grups en què dividisc els delegats del Congrés en el text del present fullet, els he format a base d’una anàlisi feta post factum: però en la pràctica tals grups no feien sinó apuntar en l’agitació que va precedir a les eleccions, i l’intercanvi d’opinions entre els delegats es duia a terme amb tota llibertat; no hi havia “muralla” alguna entre nosaltres, i cadascú parlava amb qualsevol dels delegats amb qui desitjava tenir una conversa particular. Absolutament res d’estrany té el que en semblants condicions, entre l’infinit nombre de combinacions i llistes possibles sorgís, junt amb la llista de la minoria de l’organització d’Iskra (Popov, Trotski, Fomin, Glièbov, Travinski), una llista que no en diferia molt: Popov, Trotski, Fomin, Stein i Iegórov. És naturalíssim que sorgís tal combinació de candidats, perquè per endavant se sabia que els nostres, Glièbov i Travinski, no els agradaven a la minoria de l’organització d’Iskra (vegeu en el text, apartat j, la seua carta, en què eliminen del trio a Travinski, i respecte a Glièbov diuen clarament que es tracta d’un compromís). Era absolutament natural substituir Glièbov i Travinski per dos membres del Comitè d’Organització, Stein i Iegórov, i hauria sigut d’estranyar que a cap dels delegats de la minoria del partit se’ls ocorregués la idea de semblant substitució.
Vegem ara les dues qüestions següents: 1) d’on venia la llista: Iegórov, Stein, Popov, Trotski, Fomín, i 2) quina era la raó que el camarada Martov sentís tan profunda indignació perquè hom li atribuís aqueixa llista. Per a contestar exactament al primer punt, caldria interrogar tots els delegats del Congrés. No és possible fer-ho ara. Seria precís posar en clar, abans que res, què delegats de la minoria del partit (que no ha de confondre’s amb la minoria de l’organització d’Iskra) van escoltar parlar al Congrés de les llistes que han provocat l’escissió de l’organització d’Iskra; quina va ser la seua actitud envers les dues llistes de la majoria i de la minoria de l’organització d’Iskra; si no van formular o van escoltar alguna proposició o opinió sobre les modificacions que havien d’introduir-se en la llista de la minoria de l’organització d’Iskra. És de doldre que, pel que s’ha vist, tampoc s’hagen fet aquestes preguntes en el judici arbitral, que fins i tot (si es jutja pel text de la sentència) no ha arribat a saber per quins “grups de cinc” s’havia escindit l’organització d’Iskra. Així, el camarada Bielov (que jo incloïa en el “centre”) “va declarar que estava en bones relacions de camaraderia amb Deutsch, que li comunicava totes les seues impressions sobre els treballs del Congrés, i que si Deutsch hagués fet qualsevol agitació a favor d’alguna de les llistes, li ho hauria comunicat també a Bielov”. No podem menys de lamentar que hom no haja posat en clar si el camarada Deutsch va comunicar al camarada Bielov les seues impressions sobre les llistes de l’organització d’Iskra; si va parlar amb ell, com veia el camarada Bielov la llista de cinc noms de la minoria de l’organització d’Iskra; si no va proposar o va escoltar parlar d’alguna modificació que fos desitjable introduir-hi. En no estar aclarit aquest detall, en resulta en les declaracions dels camarades Bielov i Deutsch la contradicció que ja han observat els camarades Gorin i Liàdov, a saber: que el camarada Deutsch, en contra del que deia, “agitava a favor d’uns o altres dels candidats al CC” indicats per l’organització d’Iskra. El camarada Bielov declara més endavant que “s’havia assabentat, per via particular, de la llista que circulava al Congrés, uns dos dies abans de la terminació del Congrés, perquè s’havia trobat amb els camarades Iegórov i Popov i amb els delegats del comitè de Kharkov, Iegórov es va mostrar en aquella ocasió estranyat que el seu nom figurés en la llista de candidats al CC, ja que, al seu parer, la seua candidatura no podia comptar amb les simpaties dels delegats del Congrés, ni en la majoria ni en la minoria”. És característic en extrem que en aquest passatge es parla, evidentment, de la minoria de l’organització d’Iskra, perquè en la resta de la minoria del Congrés del partit la candidatura del camarada Iegorov, membre del Comitè d’Organització i destacat orador del “centre”, no sols podia, sinó que devia, segons totes les probabilitats, despertar simpaties. És de doldre que res ens diga el camarada Bielov precisament de la simpatia o antipatia dels membres de la minoria del partit que no pertanyien a l’organització d’Iskra. I, no obstant això, aquesta és precisament una qüestió important, ja que Deutsch s’indignava perquè s’atribuís aquella llista a la minoria de l’organització d’Iskra, mentre que la llista podia procedir d’una minoria que no pertanyés a aqueixa organització!
Clar que en el moment actual és molt difícil recordar qui va ser el primer en suposar semblant combinació de candidats i de qui la va escoltar cadascun de nosaltres. Jo, per exemple, no em compromet a recordar no sols açò, sinó ni tan sols qui precisament de la majoria va proposar el primer les candidatures, que ja he citat, de Rúsov, Dièdov i altres: de l’infinit nombre de converses, suposicions i rumors sobre les diverses combinacions de candidats, només han quedat gravades en la meua memòria les “llistes” que es van posar directament a votació en l’organització d’Iskra o en les reunions privades de la majoria. Aqueixes “llistes” es transmetien en la major part dels casos oralment (en la meua carta a la redacció d’Iskra, pàgina 4, línia 5 per de sota, done justament el nom de “llista” a una combinació de cinc candidats que jo vaig proposar oralment en la reunió), però moltes vegades s’apuntaven en notes que generalment es feien passar de delegat a delegat durant les sessions del Congrés i se solien destruir després de la sessió.
Ja que no hi ha dades exactes sobre l’origen de la famosa llista, no queda més que suposar que un delegat de la minoria del partit, desconegut per a la minoria de l’organització d’Iskra, es va manifestar a favor de la combinació de candidats que figura en aqueixa llista i que aqueixa combinació, en forma oral i escrita, va començar a circular pel Congrés, o que es va declarar partidari d’aqueixa combinació al Congrés algun dels membres de la minoria de l’organització d’Iskra, oblidant-se’n després. Em sembla més probable la segona hipòtesi, perquè la candidatura del camarada Stein, sens dubte, comptava ja al Congrés amb la simpatia de la minoria de l’organització d’Iskra (vegeu el text del meu fullet), mentre que, indubtablement, només després del Congrés va pensar aqueixa minoria en la candidatura del camarada Iegórov (perquè tant al Congrés de la Lliga, com en l’“Estat de setge” s’ha lamentat que el Comitè d’Organització no haja sigut aprovat en qualitat de Comitè Central, i el camarada Iegórov era membre del Comitè d’Organització). És natural suposar que la idea de convertir els membres del Comitè d’Organització en membres del Comitè Central, idea que, pel que s’ha vist, surava en l’aire, s’expressés per algun dels membres de la minoria en una conversa privada també al Congrés del partit.
Però, en compte de cercar una explicació natural, el camarada Martov i el camarada Deutsch tendeixen a cercar a tota costa quelcom brut, quelcom indecorós, mala fe, difusió de “rumors falsos a posta, a fi de difamar”, “falsificació en interès de la lluita de fraccions”, etc. Aquesta tendència malaltissa només pot explicar-se per les condicions malsanes de la vida en l’emigració, o per un estat anormal del sistema nerviós, i jo no m’hi hauria aturat ni tan sols en aquest punt, si no s’hagués arribat a atemptar d’una manera indigna contra l’honor d’un camarada. Figureu-vos: ¿quines raons podien tenir els camarades Deutsch i Martov per a cercar mala fe, mala intenció en un informe inexacte, en un rumor fals? La seua imaginació malaltissa els ha dibuixat, pel que s’ha vist, un quadro en què la majoria els “maculava”, però no per indicar un error polític de la minoria (article primer i coalició amb els oportunistes), sinó per atribuir a la minoria llistes “falses a posta”, “falsificades”. La minoria preferia no explicar les coses per un error seu, sinó per procediments bruts, indignes i vergonyosos de la majoria! Ja hem demostrat més amunt fins a quin punt és absurd cercar mala fe en un “informe inexacte” i hem detallat les circumstàncies de l’assumpte; així ho veia clarament el judici arbitral de camarades, que no va trobar ni calúmnia ni res indecorós i malintencionat. Ho demostra, finalment, amb màxima evidència el fet que, ja al Congrés del partit, encara abans de les eleccions, la minoria de l’organització d’Iskra va tenir una explicació amb la majoria sobre el rumor inexacte, i el camarada Martov va arribar a escriure per a justificar-se una carta que va ser llegida en una reunió dels 24 delegats de la majoria! A la majoria no se li havia acudit ocultar a la minoria de l’organització d’Iskra que al Congrés circulava aquella llista: el camarada Lenski li ho va dir al camarada Deutsch (veure la sentència); el camarada Plekhanov va parlar-ne amb la camarada Sazúlitx (“és impossible parlar amb ella, crec que em pren per Trépov” [em va dir a mi el camarada Plekhanov], i aquesta broma, moltes vegades repetida, torna a demostrar l’anormal irritació de la minoria), i jo li vaig dir al camarada Martov (actes de la Lliga, pàgina 64) que em bastava la seua afirmació (que la llista no li pertanyia a ell, a Martov). Llavors, el camarada Martov (segons recorde, junt amb el camarada Starovier) ens va enviar a la secretaria una nota aproximadament del tenor següent: “La majoria de la redacció d’Iskra prega se la deixe assistir a la reunió privada de la majoria per a desmentir els rumors comprometedors que es propalen contra ella” Plekhanov i jo varem contestar en la mateixa nota: “No hem escoltat cap rumor comprometedor. Si cal que es reunisca la redacció, cal posar-s’hi d’acord especialment. Lenin. Plekhanov”. En arribar a la nit a la reunió de la majoria varem contar als 24 delegats el que havia succeït. Per a evitar qualsevol equivocació, es va decidir elegir de comú acord delegats que, en nom de tots els altres, dels 24, foren a explicar-se amb els camarades Martov i Starovier. Els designats, camarades Sorokin i Sablinà, van anar a explicar-los que ningú atribuïa especialment a Martov o Starovier la llista, sobretot després de la seua declaració, i que en general no tenia importància el que, d’una o altra manera, aquella llista procedís de la minoria de l’organització d’Iskra o d’una minoria del Congrés que no pertanyés a aqueixa organització perquè no s’anava a fer, en veritat, una investigació al Congrés! No s’anava a interrogar sobre la llista tots els delegats! Però els camarades Martov i Starovier, a més, ens van escriure encara una carta amb un desmentiment formal (veure apartat j). Els nostres apoderats, els camarades Sorokin i Sablinà, van llegir aquella carta en una reunió dels 24. Sembla que l’incident podia donar-se per acabat; no acabat en el sentit de les perquisicions sobre l’origen de la llista (si és que això interessava algú), sinó en el sentit que quedava plenament eliminat fins al pensament de qualsevol intenció de “fer mal a la minoria”, “difamar” algú o aprofitar-se d’una “falsificació en interès de la lluita de fracció”. Però en la Lliga (actes, pàgines 63-64), el camarada Martov torna a traure aquella brutícia creada per una imaginació malaltissa i dóna, al mateix temps, una sèrie d’informes inexactes (evidentment, a conseqüència del seu estat d’excitació). Va dir que en la llista hi havia un bundista. Açò no és veritat. Tots els testimonis del judici arbitral, i entre ells els camarades Stein i Bielov, confirmen que en la llista figurava el camarada Iegórov. El camarada Martov va dir que aquella llista significava una coalició en el sentit d’acord directe. Ja he explicat que açò no és exacte. El camarada Martov diu que “no hi havia ni tan sols falsificades” altres llistes procedents de la minoria de l’organització d’Iskra (i que podien apartar d’aquella minoria la majoria del Congrés). Açò no és exacte, perquè tota la majoria del Congrés del partit coneixia almenys tres llistes procedents del camarada Martov i companyia i que no havien sigut aprovades per la majoria (veure el full dels camarades Liàdov i Gorin).
Per què, en general, indignava tant el camarada Martov aquella llista? Perquè la llista significava un viratge cap a l’ala dreta del partit. Llavors clamava el camarada Martov contra la “falsa acusació d’oportunisme”, s’indignava per una “definició inexacta de la seua posició política”, i ara, tothom pot veure que no podia tenir cap importància política el fet que determinada llista pertanyés als camarades Martov i Deutsch i que, en realitat, independentment d’aquella i de totes les llistes, l’acusació no era falsa, sinó justa, com era enterament justa la definició de la seua posició política.
El resum de la qüestió sobre la famosa llista falsa, qüestió portada pels cabells, condueix al següent:
1) Juntament amb els camarades Gorin i Liàdov, no podem menys d’anomenar indigna la forma en què el camarada Martov atenta a l’honor del camarada Gúsiev amb els seus clamors sobre la “vergonyosa falsificació de la llista en interès de la lluita de fracció”.
2) Per a sanejar l’ambient i eximir els membres del partit de l’obligació de prendre seriosament tota mena de sortides malaltisses, potser hauria d’establir-se en el III Congrés del partit una norma que figura en els estatuts del Partit Obrer Socialdemòcrata alemany. L’article 2 dels seus estatuts diu: “No podrà pertànyer al partit qui haja comès una falta greu contra els principis del programa del partit o un acte indigne. Un tribunal arbitral convocat per la direcció del partit decidirà de la permanència ulterior en el mateix. La meitat dels jutges la designarà qui propose l’expulsió, l’altra meitat la persona a qui es vullga expulsar, nomenant la direcció del partit el president. Es podrà recórrer contra l’acord del tribunal arbitral davant la Comissió de Control o el Congrés del partit”. Semblant norma pot ser una bona arma de lluita contra aquells que llancen a la lleugera acusacions (o difonen rumors) sobre actes indignes. D’existir semblant norma, totes aqueixes acusacions quedarien d’una vegada per sempre relegades a la categoria d’indignes xafardejos, mentre als acusadors els faltés l’homenia moral d’alçar-se davant el partit en el paper de tals per a assolir un veredicte del corresponent organisme del partit.