(Una crisi en el nostre partit)
1904
a) Preparació del Congrés
Diu hom que, en un termini de vint-i-quatre hores, tot el món té el dret de maleir els seus jutges. El Congrés del nostre Partit, com tot congrés de qualsevol altre partit, ha sigut també jutge d’algunes persones que aspiraven al lloc de dirigents i han patit un fracàs. I ara aquests representants de la “minoria”, amb una candidesa entendridora, “maleeixen els seus jutges” i tracten per tots els mitjans de desacreditar el Congrés, de minorar la seua importància i la seua autoritat. Amb especial relleu s’ha manifestat aquesta tendència en un article de Pràctic en el núm. 57 d’Iskra, en què s’indigna davant la idea de la sobirana “divinitat” del Congrés. Veiem ací un tret tan característic de la nova Iskra, que no és possible passar-lo en silenci. La redacció, composta majoritàriament per persones rebutjades pel Congrés, continua, d’una banda, anomenant-se redacció “del Partit” i, d’una altra, obri els seus braços a aquells que diuen que el Congrés no és una divinitat. Molt bonic, no? Sí, senyors, el Congrés, per descomptat, no és una divinitat; però què hem de pensar dels qui comencen a “denigrar” el Congrés després d’haver-hi patit una derrota?
Recordem, en efecte, els principals fets de la història de la preparació del Congrés.
Des del primer moment, en el seu anunci de 1900, que va precedir a la sortida del periòdic, Iskra va declarar que, abans d’unificar-nos, calia delimitar els nostres camps. Iskra va procurar convertir la Conferència de 1902 en una reunió privada i no en un Congrés del Partit. Iskra va procedir amb extraordinària atenció a l’estiu i la tardor de 1902, en renovar el Comitè d’Organització elegit per aquella Conferència. Per fi, va acabar la labor de delimitació, i va acabar conforme amb tots els nostres reconeixements. El Comitè d’Organització es va constituir a finals de 1902. Iskra va celebrar la seua consolidació i va declarar (en l’article de fons del núm. 32) que la convocatòria d’un Congrés del Partit era la necessitat més imperiosa i urgent. De manera que allò que menys se’ns pot retraure és precipitació en la convocatòria del II Congrés. Precisament ens varem atenir a la regla: en cosa alguna, pensar molt i fer-ne una; teníem complet dret moral a esperar dels camarades que, després de fer, no serien ells els que es lamentaren i tornaren a pensar.
El Comitè d’Organització va elaborar per al II Congrés uns estatuts extraordinàriament minuciosos (formalistes i burocràtics, dirien ara els que encobreixen amb aquestes parauletes la seua falta de caràcter en matèria política), va fer que foren adoptats per tots els comitès i, finalment, els va aprovar, disposant, entre altres coses, en l’article 18: “Tots els acords del Congrés i totes les eleccions que s’hi produeixen són decisions del Partit, obligatòries per a totes les seues organitzacions. Ningú, sota cap pretext, pot protestar contra elles, i només el següent Congrés del Partit pot anul·lar-les o modificar-les”. En veritat que són innocents en si mateixes aquestes paraules, tàcitament acceptades llavors, com quelcom que se sobreentén, i que ara té un so tan estrany, com una sentència pronunciada contra la “minoria”! Amb quin objecte es va escriure aquest article? Per pura fórmula? Clar que no. Aqueixa disposició semblava imprescindible, i era, en efecte, imprescindible, perquè el Partit es componia d’una sèrie de grups dispersos i autònoms, dels que podia esperar-se que no reconegueren el Congrés. Aqueixa disposició expressava precisament la bona voluntat de tots els revolucionaris (de la que amb tanta freqüència i tan poca oportunitat se’n parla ara, qualificant de bo, amb un eufemisme, allò que més aïna mereixia l’epítet de capritxós). Equivalia a una paraula d’honor recíproca que empenyoraven tots els socialdemòcrates russos. Havia de garantir que no serien vans els gegantins esforços, els perills i despeses relacionades amb el Congrés, que aquest no es convertiria en una comèdia. Qualificava per endavant de falta de lleialtat tot acte que signifique no reconèixer les decisions i les eleccions del Congrés.
¿De qui es riu, doncs, la nova Iskra, en fer el nou descobriment que el Congrés no és una divinitat i les seues decisions no són sagrades? ¿Conté aquest descobriment “un nou punt de vista sobre els problemes d’organització” o tan sols nous intents d’esborrar velles empremtes?