1897
CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME
POSTSCRIPTUM52
L’exactitud de l’apreciació que hem fet ací del sentimental Sismondi i de la seua actitud respecte del científicament “objectiu” Ricardo, és confirmada per complet pel judici de Marx en el segon tom de Teories de la plus-vàlua, aparegut en 1905 (Theorien über den Mehrwert, II, B., I. T., S. 304 u. ff. Bemerkungen über die Geschichte der Entdeckung des sogenannten Ricardoschen Gesetzes). Oposant Ricardo, com a home de ciència, a Malthus, a qui considera un miserable plagiari, advocat a sou dels potentats i sicofant desvergonyit, Marx diu:
“Ricardo refuta el mode de producció en general, com el més convenient per a la creació de riquesa, i per a la seua època té raó. Vol la producció per la producció mateixa, i està en el més just. Qui pretenga afirmar, com han fet alguns adversaris sentimentals de Ricardo, que la producció com a tal no constitueix un fi, oblida que la producció per la producció mateixa no significa sinó el desenvolupament de les forces productives humanes, o siga, el desenvolupament de la riquesa de la naturalesa humana, com a fi en si mateix. Els qui, com Sismondi, contraposen a aquest fi el benestar de l’individu, només afirmen en realitat que s’ha de frenar el desenrotllament de l’espècie per a assegurar el del ser humà; que, per exemple, no s’hauria d’acceptar cap guerra, ja que en totes les guerres pereixen indefectiblement moltes persones. Sismondi té raó només pel que fa als economistes que pretenen pal·liar o negar aquest antagonisme”. (S. 309). Des del seu punt de vista, Ricardo té tot el dret de comparar els proletaris amb les màquines, amb les mercaderies, en la producció capitalista. “Es ist dieses stoisch, objektiv, wissenschaftlich.” “(Açò és estoic, objectiu, científic”) (S. 313). Es comprèn que aquest judici és vàlid només per a una època determinada, al començament del segle XIX.