1897
CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME
VI. EL MERCAT EXTERIOR COM A «SORTIDA A LA DIFICULTAT» DE REALITZAR LA PLUS-VÀLUA
El següent error de Sismondi, que deriva de l’equivocada teoria sobre la renda social i el producte en la societat capitalista, és la teoria de la impossibilitat de realitzar el producte en general, i la plusvàlua en particular, i, en conseqüència, la necessitat d’un mercat exterior. En allò que fa a la realització del producte en general, l’anàlisi feta més amunt demostra que aqueixa “impossibilitat” prové de l’error d’eliminar el capital constant i els mitjans de producció. Suprimit aquest error, desapareix també tal “impossibilitat”. I el mateix, doncs, ha de dir-se en particular de la plus-vàlua: aqueixa anàlisi explica també la seua realització. No existeix en absolut cap motiu racional per a desglossar, des del punt de vista de la seua realització, la plus-vàlua del producte global. L’afirmació en contra de Sismondi (i dels nostres populistes) és el resultat de la seua incomprensió de les lleis fonamentals de la realització en general, la seua incapacitat de distingir tres (i no dos) parts del producte, respecte al valor, i les dues classes de productes respecte a la seua forma material (mitjans de producció i articles de consum). La tesi que els capitalistes no poden consumir la plusvàlua és només una repetició vulgaritzada del dubte d’Adam Smith sobre la realització en general. Només una part de la plus-vàlua es compon d’articles de consum; l’altra està composta de mitjans de producció (per exemple, la plus-vàlua de l’industrial metal·lúrgic). “El consum” d’aquesta última plus-vàlua s’efectua en ser invertida en la producció; i quant als capitalistes que fabriquen productes en forma de mitjans de producció, no consumixen la plus-vàlua, sinó el capital constant que han obtingut d’altres capitalistes mitjançant el canvi. Per això quan els populistes divaguen sobre la impossibilitat de realitzar la plus-vàlua, han de negar també, per lògica, la possibilitat de realitzar el capital constant, amb el que retornen amb tota felicitat a Adam... Es comprèn que tal retorn al “pare de l’economia política” representaria un gegantí progrés per a escriptors com aquests, que ens serveixen vells errors sota l’aspecte de veritats a les quals “han arribat per la seua pròpia intel·ligència”...
I el mercat exterior? Neguem potser la necessitat del mercat exterior per al capitalisme? Per cert que no. Encara que el problema del mercat exterior no té absolutament res a veure amb el problema de la realització, i la temptativa d’unir-los en un tot íntegre només caracteritza els anhels romàntics d’“endarrerir” el capitalisme i la falta de lògica que pateixen els romàntics. La teoria que ha aclarit el problema de la realització ho ha provat amb tota precisió. El romàntic diu: els capitalistes no poden consumir la plus-vàlua; en conseqüència, han de donar-li sortida en l’estranger. I ací pot hom fer la pregunta: potser els capitalistes lliuren gratuïtament els seus productes a l’estranger; o els llancen al mar? Els venen, és a dir, obtenen un equivalent; exporten els seus productes, i n’importen altres a canvi dels mateixos. Quan parlem de la realització del producte social eliminem ja, per aqueix sol fet, la circulació monetària, i pressuposem només l’intercanvi d’uns productes per altres, perquè el problema de la realització resideix precisament en analitzar la reposició de totes les parts del producte social, tant en allò que concerneix el valor com la forma material. Per tant, començar parlant de la realització per a acabar dient que el “producte serà venut per diners”, és tan ridícul com si a la pregunta sobre la realització del capital constant en articles de consum se li donés com a resposta: “ja es vendran”. Es tracta simplement d’una grollera falta de lògica: en compte de considerar el problema de la realització de tot el producte social, s’ubiquen en el punt de vista d’un empresari aïllat a qui no li interessa una altra cosa que “la venda a l’estranger”. Confondre el comerç exterior, l’exportació, amb el problema de la realització, significa eludir el problema portant-lo a un terreny més ampli, però sense aclarir-lo gens ni mica16. El problema de la realització no avançarà un àpex, si en compte del mercat d’un sol país prenem el d’un conjunt de països. Quan els populistes asseguren que el mercat exterior és “una sortida a la dificultat”17 que el capitalisme es procura per a realitzar el producte, només tracten de cobrir amb aquesta frase la trista circumstància que, per a ells, “el mercat exterior” és la “sortida a la dificultat” en què han caigut per la seua incomprensió de la teoria... Però açò no és tot. La teoria que lliga el mercat exterior al problema de la realització del producte global de la societat, no sols evidencia que no es comprèn què és aquesta realització, sinó que, a més a més, conté una concepció extremadament superficial de les contradiccions inherents a aqueixa realització. “Els obrers consumiran el salari, però els capitalistes no poden consumir la plus-vàlua.” Reflexione hom un poc sobre aquesta “teoria” des del punt de vista del mercat exterior. Perquè sabem que “els obrers consumiran el salari”? ¿Què és allò que ens pot fer creure que els productes destinats per endavant, per tota la classe capitalista de determinat país, al consum de tots els obrers d’aqueix país, seran realment iguals en valor al seu salari i el compensaran; i que per tant per aqueixos productes no hi haurà necessitat d’un mercat exterior? No existeix, decididament, cap fonament per a pensar així, i en efecte, no és així en la realitat. No sols els productes (o parts dels mateixos) que reposen la plus-vàlua, sinó també els que reposen el capital variable; no sols els productes que reposen el capital variable, sinó també els que reposen el capital constant (del que s’obliden els nostres “economistes” sense fer memòria de la seua afinitat... amb Adam); no sols els productes que existeixen en forma d’articles de consum, sinó també els que existeixen en forma de mitjans de producció; tots, per igual, es realitzen sempre enmig de “dificultats”, enmig de fluctuacions constants, que es fan cada vegada més intenses, a mesura que es desenrotlla el capitalisme enmig d’una competència furiosa que obliga cada empresari a tendir a una il·limitada ampliació de la seua producció, a sortir dels marcs del propi Estat, a anar a la cerca de nous mercats en països que encara no han sigut atrets a l’òrbita de la circulació capitalista de mercaderies. I així arribem al problema de per què és necessari el mercat exterior per a un país capitalista. De cap manera pel fet que el producte no puga ser realitzat, en general, dins del règim capitalista. Açò és un absurd. El mercat exterior és necessari perquè la producció capitalista implica la tendència a una ampliació il·limitada, contràriament a tots els antics modes de producció, tancats dins dels límits de la comunitat, la propietat patriarcal, la tribu, el districte territorial o l’Estat. Mentre que en tots els antics règims econòmics la producció es renovava cada vegada de la mateixa manera i en les mateixes proporcions en què es desenrotllava anteriorment, aquesta renovació és impossible en el règim capitalista i l’ampliació és il·limitada, l’etern avanç es converteix en la llei de la producció18.
Així, una manera diferent de comprendre la realització (o amb més exactitud, la seua comprensió d’una banda i la seua incomprensió completa per l’altra, per la dels romàntics) condueix a dues concepcions diametralment oposades sobre la significació del mercat exterior. Per a uns (els romàntics), el mercat exterior és l’índex de la “dificultat” que posa el capitalisme al desenrotllament social. Per a altres, en canvi, el mercat exterior demostra com el capitalisme elimina les dificultats que la història ha creat al desenvolupament social en la forma d’obstacles: comunals, tribals, territorials, nacionals.
Com es veu, la diferència només consisteix en el “punt de vista”... Sí, “només”! La diferència entre els jutges romàntics del capitalisme i els altres consisteix al capdavall, “només” en el “punt de vista”; “només” que uns tenen els ulls posats en el passat i altres en el futur; uns opinen des del punt de vista del règim que el capitalisme destrueix, i altres des del punt de vista del règim que el capitalisme està creant19.
La concepció errònia dels romàntics sobre el mercat exterior sol anar associada a referències sobre les “particularitats” de la situació internacional del capitalisme d’un país determinat, sobre la impossibilitat de trobar mercats, etc.; la finalitat d’aquestes argumentacions és “convèncer” els capitalistes que “desistisquen” de la recerca de mercats exteriors. Per descomptat, “referències” no és l’expressió exacta, perquè els romàntics no ens ofereixen cap anàlisi real del comerç exterior d’un país, dels seus progressos en matèria de nous mercats, de la seua colonització, etc. No els interessa en absolut l’estudi i esclariment del procés real; l’única cosa que els interessa és la moral que condemne aqueix procés. Perquè el lector puga convèncer-se’n de la completa identitat que existeix entre aqueixa moral dels actuals romàntics russos i la del romàntic francès, citarem alguns exemples dels raonaments d’aquest últim. Ja hem vist com Sismondi pertorbava els capitalistes amb l’amenaça que no trobarien mercat. Però no s’hi limitava. Afirmava, a més, que “el mercat mundial ja estava prou abastit” (II, 328), amb el que volia demostrar la impossibilitat de seguir pel camí del capitalisme i la necessitat d’escollir-ne un altre…, Assegurava als empresaris anglesos que el capitalisme no estava en condicions de donar ocupació a tots els obrers que quedaven aturats al camp a causa del sistema d’economia basat en granges (I, 255-256). “Aquells en nom dels quals són sacrificats els agricultors, podran sortir-ne beneficiats en quelcom? Perquè és sabut que els agricultors són els més immediats i segurs consumidors de les manufactures angleses. En cessar el seu consum, la indústria patiria un colp més funest que el tancament d’un dels més grans mercats exteriors” (I, 256). I assegurava als grangers anglesos que no els seria possible fer front a la competència del camperol pobre de Polònia, a qui el blat no li costa quasi res (II, 257), que els amenaçava una competència, més terrible fins i tot, per part del cereal rus provinent dels ports del mar Negre. “Els nord-americans (exclamava Sismondi) han seguit aquest nou principi: produir sense calcular el mercat [produire sans calculer le marché], i produir cada vegada més”, de tal manera que “el tret característic del comerç dels Estats Units, d’un extrem a l’altre del país, és la superabundància de mercaderies de tot gènere en relació amb les necessitats del consum [...], i aquesta superabundància de capitals comercials, que no es poden canviar per renda, porta com a conseqüència les fallides incessants” (I, 455–456). Ah, què diria el bo de Sismondi, si veiés l’Amèrica del Nord actual, aqueixa Amèrica del Nord que s’ha desenrotllat de mode tan colossal gràcies a aquell mateix “mercat intern” que, segons la teoria dels romàntics, s’havia d’haver “reduït”!
16 Açò és tan evident, que fins i tot Sismondi reconeixia la necessitat de fer abstracció del comerç exterior a l’anàlisi de la realització. “Per a seguir amb més precisió aqueixos càlculs [diu a propòsit de la correspondència entre producció i consum] i simplificar el problema, hem fet fins ara completa abstracció del comerç exterior i partim del supòsit d’una nació aïllada; la societat humana, per si mateixa, constitueix una nació aïllada, i allò que afecta una nació sense comerç exterior afecta per igual tot el gènere humà.” (I, 115).
18 Confronteu Zíber: David Ricardo, etc., Sant Petersburg, 1885, pàg. 466, nota.
19 Confronteu més avall: Rede über die Frage des Freihandels.