1897
CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME
III. LES DEDUCCIONS DE SISMONDI, A PARTIR DE L’ERRÒNIA TEORIA DE LES DUES PARTS EN QUÈ ES DIVIDEIX LA PRODUCCIÓ ANUAL EN LA SOCIETAT CAPITALISTA
Perquè el lector puga formar-se una idea de la teoria de Sismondi en el seu conjunt, exposarem primer les seues principals deduccions i després passarem a la rectificació del seu error fonamental, rectificació feta en El capital, de Marx.
Primer que res, de l’errònia teoria d’Adam Smith, Sismondi dedueix que la producció ha de correspondre al consum, que la producció és determinada per la renda. A la repetició minuciosa d’aquesta “veritat” (que prova la seua absoluta incomprensió del caràcter de la producció capitalista), dedica tot el següent capítol, el VI: Determinació recíproca de la producció pel consum, i de les despeses pels ingressos. Aplica en forma mecànica a la societat capitalista la moral del camperol estalviador i pensa seriosament que amb això rectifica la doctrina de Smith. Al començament mateix de la seua obra, en parlar d’A. Smith en la introducció (llibre I, història de la doctrina econòmica), declara que “està completant” Smith amb la tesi que “el consum és l’única finalitat de l’acumulació” (I, 51). “El consum [diu] determina la reproducció” (I, 119-120). “La despesa nacional ha de regular la renda nacional” (I, 113). Al llarg de tota l’obra abunden les tesis d’aquesta mena. En relació directa amb això, hi ha altres dos trets característics de la doctrina de Sismondi: en primer lloc, no creu en el desenvolupament del capitalisme; no comprèn com aquest desenrotlla les forces productives en grau cada vegada major i nega la possibilitat d’aqueix desenrotllament, de la mateixa manera que els romàntics russos “ensenyen” que el capitalisme condueix a la dilapidació del treball, etc.
“S’equivoquen els qui insten a una producció il·limitada”, diu (I, 121). L’excedent de la producció sobre la renda condueix a la superproducció (I, 106). L’increment de la riquesa només és avantatjós “quan és gradual, quan guarda proporció amb si mateix, quan cap de les seues parts es desenrotlla amb excessiva rapidesa” (I, 409). El bo de Sismondi pensa (el mateix que els nostres populistes) que un desenrotllament “desproporcionat” no és desenvolupament, que aqueixa falta de proporció no constitueix una llei de l’actual règim d’economia social i de la seua evolució, sinó un “error” del legislador, etc.; que es tracta, per part dels governs europeus, d’imitar artificiosament Anglaterra, que ha emprès un camí fals9. Nega, de manera absoluta, la tesi formulada pels clàssics, i que la teoria de Marx ha fet enterament seua, que el capitalisme desenrotlla les forces productives. És més: com és, en tot sentit, incapaç d’explicar el procés d’acumulació, arriba a pensar que tota acumulació només pot ser realitzada “a poc a poc”. Aquest és el segon tret, ben característic, de les seues concepcions. Pel que fa a l’acumulació, la seua manera de raonar és, altrament, divertida.
Després de tot, mai es fa una altra cosa que transformar la totalitat de la producció d’un any per la totalitat de la producció de l’anterior” (I, 121). Açò és ja la negació completa de l’acumulació: resulta que l’increment de la riquesa social és impossible sota el capitalisme. Al lector rus no el sorprendrà molt aquesta tesi, ja que ja ha escoltat el mateix de boca del senyor V. V. i del senyor N.-on. No obstant això, Sismondi era, malgrat tot, deixeble de Smith. Nota que allò que sosté no té ja sentit, i vol rectificar.
“Si la producció creix de manera gradual (continua), el bescanvi de cada any només ha d’ocasionar una petita pèrdua anual [une petite perte], millorant alhora les condicions futures [en même temps qu’elle bonifie la condition future]. Si aqueixa pèrdua és lleu i està ben distribuïda, cadascun la suportarà sense proferir queixes [...]. Però si hi ha una gran desproporció entre la nova producció i la de l’any anterior, els capitals pereixen [sont entamés], es produeixen patiments i la nació retrocedeix, en compte d’avançar” (I, 121). Seria difícil expressar amb més relleu i nitidesa la tesi fonamental del romanticisme i de la concepció petit burgesa sobre el capitalisme. Com més ràpidament augmenta l’acumulació, és a dir, l’excedent de la producció sobre el consum, molt millor, ensenyaven els clàssics; i si bé aquests no van saber orientar-se en el procés de la producció social del capital i alliberar-se de l’error d’A. Smith, segons el qual el producte social es compon de dues parts, van formular no obstant això la tesi absolutament correcta que la producció crea el seu propi mercat, determina el consum. I nosaltres sabem que la teoria de Marx ha pres dels clàssics aquesta concepció de l’acumulació, en reconèixer que com més ràpidament creix la riquesa, amb major plenitud es desenvolupen les forces productives del treball i la seua socialització, molt millor esdevé la situació de l’obrer, fins on això és possible dins del sistema donat d’economia social. Els romàntics sostenen precisament el contrari, xifren totes les seues esperances en el feble desenrotllament del capitalisme i clamen perquè aqueix desenrotllament siga detingut.
Prosseguim. No en no comprendre que la producció mateixa crea el seu propi mercat, naix la teoria de la impossibilitat de realitzar el plus-vàlua. “de la reproducció naix la renda, però la producció, per si sola, no és encara renda: rep aquest nom [ce nom]! La diferència entre la producció, o siga, el producte, i la renda no seria, doncs, més que una qüestió de nom!, no apareix com a tal [elle n’opere comme tel], sinó després d’haver sigut realitzada, després que tot objecte produït ha trobat un consumidor que en tinga necessitat, o que satisfaça amb ell un desig” (qui en avait le besoin ou le désir) (I, 121). Així, de la identificació de la renda amb “la producció” (o siga amb tot allò que s’ha produït) emana la identificació de la realització amb el consum personal. En quant a què fa la realització de productes com ara el ferro, el carbó, les màquines, etc., i, en general, dels mitjans de producció, s’efectua per altres camins, Sismondi ho ha oblidat, encara que abans havia arribat als llindars mateixos d’aquest problema. En identificar la realització amb el consum personal, es desemboca, com és natural, en la teoria que els capitalistes no poden realitzar precisament la plusvàlua, perquè, de les dues parts del producte social, el salari el realitzen els obrers mitjançant el seu consum. I Sismondi, en efecte, va arribar a aquesta deducció (desenrotllada després per Proudhon més en detall i repetida constantment pels nostres populistes). En la polèmica amb MacCulloch, Sismondi assenyala el fet que aquest últim (en exposar la doctrina de Ricardo) no explica la realització del guany. Deia MacCulloch que amb la divisió del treball social, una producció és mercat per a l’altra: els productors de cereals realitzen les seues mercaderies en el producte dels fabricants de vestits, i al revés10. “L’autor suposa [diu Sismondi] l’existència d’un treball sense guany [un travail sans bénéfice], una reproducció l’única finalitat de la qual és reposar el consum dels obrers” (II, 384; cursiva de Sismondi) [...] “sense deixar res per a la part del patró [...] nosaltres tractem d’establir en què es converteix l’excedent de la producció dels obrers sobre el seu consum” (ibíd.). Així, a l’obra d’aquest primer romàntic trobem una indicació, ja completament definida, que els capitalistes no poden realitzar la plus-vàlua. D’aquesta tesi, Sismondi extrau una altra conclusió (de nou la mateixa que els populistes): les mateixes condicions de la realització fan necessari un mercat exterior per al capitalisme. “Atès que el treball és una part important de la renda, no es pot disminuir la demanda del mateix sense empobrir la nació. I per això, l’avantatge que s’espera del descobriment de nous mètodes de producció, quasi sempre es refereix al comerç amb l’estranger” (I, 345). “La nació que té la iniciativa d’un descobriment, pot, durant un lapse prolongat, ampliar el seu mercat en proporció al nombre de braços alliberats per cada nou invent. Aqueixos braços els empra immediatament per a augmentar la quantitat de productes que el nou invent permet vendre a preu més baix. Però per fi s’aproxima una època en què tot el món civilitzat formarà un sol mercat i ja no hi haurà una nova nació on obtenir nous compradors. La demanda al mercat mundial serà llavors una magnitud invariable [précise] que es disputaran entre si les diverses nacions industrials. Si una d’elles col·loca major quantitat de productes, serà en detriment d’una altra. La venda total només pot ser augmentada per l’augment del benestar general, o alliberant al consum dels pobres mercaderies que abans només posseïen els rics” (II, 316). El lector pot comprovar que Sismondi és intèrpret, justament, de la doctrina que tan bé han assimilat els nostres romàntics, segons la qual el mercat exterior seria la sortida de la dificultat per a realitzar el producte en general i la plus-vàlua en particular.
Per a acabar, d’aquesta mateixa doctrina que identifica la renda nacional amb la producció nacional deriva la teoria de Sismondi sobre les crisis. Després de tot allò que s’ha exposat, a penes si tenim necessitat d’extractar els nombrosos passatges de la seua obra dedicats a aquest problema. De la seua doctrina que la producció ha de ser necessàriament proporcional a la renda va emanar per si mateixa la concepció que la crisi és el resultat d’haver transgredit aqueixa correspondència, és el resultat d’una producció excessiva, que supera al consum. De la cita que hem portat sorgeix amb claredat que Sismondi considerava com a causa fonamental de les crisis aqueixa falta de correspondència entre la producció i el consum. Amb tot, destacava en el primer pla l’insuficient consum de les masses populars, dels obrers. A causa d’això, la seua teoria sobre la crisi (feta seua també per Rodbertus) és coneguda en la ciència econòmica com a model de les teories que atribueixen les crisis al subconsum (Unterkonsumption).
9 Veja’s, per exemple, t. II, pàgines 456-457, i molts altres passatges. Més avall citarem alguns exemples i el lector veurà que fins i tot la manera d’expressar-se dels nostre romàntics, de la mena del senyor N.-on, no defereix, en absolut, de la de Sismondi.
10 Veure l’apèndix de Nouveaux Principes, 2ª edició, t. II: Eclaircissements relatifs à la balance des consommations avec les productions, on Sismondi tradueix i discuteix l’article del deixeble de Ricardo (MacCulloch) publicat en The Edinburgh Revíew, sota el títol: “Investigació de si la capacitat de consum de la societat creix sempre paral·lelament a la capacitat de producció”.