1897
CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME
I. ES REDUEIX EL MERCAT INTERIOR COM A CONSEQÜÈNCIA DE LA RUÏNA DELS PETITS PRODUCTORS?
Contràriament als economistes clàssics, que en l’elaboració dels seus sistemes donaven ja per constituït el règim capitalista i per assentada l’existència de la classe obrera, Sismondi posa l’èmfasi en el procés de ruïna del petit productor, procés que ha conduit a la formació d’aqueixa classe. És indiscutible mèrit de Sismondi haver assenyalat aqueixa contradicció dins del règim capitalista, però el fet cert és que com a economista no ha sabut comprendre aqueix fenomen i que ha volgut dissimular, expressant “piadosos desitjos”, la seua incapacitat per a fer una anàlisi conseqüent. La ruïna del petit productor prova, segons la seua opinió, la reducció del mercat interior.
“Si el fabricant ven més barat [diu en el capítol sobre com amplia el venedor el seu mercat? (CH. III, livre IV, t. I, p. 342 et suiv.)]3 , vendrà més perquè els altres vendran menys.” I per això, els esforços del fabricant tendeixen sempre a estalviar sobre el treball o sobre la matèria primera, de forma que el col·loque en condicions de poder vendre a preu més reduït que els seus col·legues. Com les matèries primeres són, al seu torn, producte d’un treball anterior, resulta que l’estalvi es redueix, en últim terme, a l’ús de menor quantitat de treball per a la producció d’un mateix article. “No obstant això, la finalitat del fabricant no és reduir la quantitat d’obrers, sinó acréixer la producció. Suposem que arribe a aconseguir el seu objectiu, que aconseguisca arrabassar compradors al seu competidor en rebaixar el preu de la seua mercaderia. Quin en serà, doncs, el resultat nacional?” “Els altres fabricants introduiran el seu mètode de producció. I llavors els uns i els altres es veuran precisats, per descomptat, d’acomiadar una part dels seus obrers en la mateixa proporció en què la nova màquina augmente la força productiva del treball. Si el consum no ha variat i si el mateix treball és fet per un nombre de braços deu vegades menor, llavors nou desenes d’aqueixa part de la classe obrera perdrà els seus ingressos i el seu consum, de qualsevol tipus, disminuirà en la mateixa proporció [...]. La conseqüència de l’invent (en el cas que la nació no tinga comerç exterior i el consum romanga invariable) serà, en definitiva, una pèrdua per a tots, la disminució de la renda nacional, el que ocasionarà, per a l’any següent, la disminució del consum general” (I, 344). “I així havia de ser; com el treball és de per si una part important de la renda [Sismondi es refereix al salari], resulta impossible reduir la demanda de treball sense empobrir la nació. Per això, el benefici que s’espera de la invenció de nous mitjans de producció es relaciona quasi sempre amb el comerç exterior” (I, 345).
El lector pot veure que ja en aquestes paraules està continguda tota la “teoria”, que tan bé coneixem, de la “reducció del mercat interior” com a conseqüència del desenrotllament del capitalisme i de la necessitat, per tant, de mercats exteriors. Sismondi retorna a aquesta idea amb molta freqüència, vinculant-la a la seua teoria de les crisis i la seua “teoria” de la població. Açò constitueix en la seua doctrina, com en la dels populistes russos, un punt dominant.
Sismondi no oblida, per descomptat, que la ruïna i l’atur, dins de les noves relacions, són acompanyats per l’augment de la “riquesa comercial”, i que del que es tracta és del desenrotllament de la gran producció, del capitalisme. Açò ho comprèn a la perfecció i afirma, precisament, que el creixement del capitalisme redueix el mercat interior. “De la mateixa manera que no és indiferent per al benestar dels ciutadans que l’abundància i el consum general s’aproximen cada vegada més a l’equitat, o que només una petita minoria tinga excés de tot, mentre la massa es veu reduïda a allò estrictament necessari, aquests dos tipus de distribució de la renda tampoc són indiferents per al desenrotllament de la riquesa comercial [richesse commerciale]. La igualtat en el consum ha de tenir sempre, com a resultat, l’ampliació del mercat de productors, en tant que la desigualtat porta a la reducció del mercat” (de le [le marché] resserrer toujours davantage) (I, 357).
Així, doncs, Sismondi afirma que el mercat intern es redueix com a conseqüència de la desigualtat en la distribució, pròpia del capitalisme, i que el mercat ha de ser creat per la via d’una distribució equitativa. ¿Però de quina manera pot arribar-se a açò quan hi ha la riquesa comercial, a la que, imperceptiblement, ha derivat Sismondi (a què forçosament havia de derivar si volia parlar del mercat)? Açò no ho investiga. ¿Què prova aporta per a demostrar la possibilitat de mantenir la igualtat entre els productors, quan hi ha la riquesa comercial, açò és, en condicions de competència entre els diversos productors? Cap, en absolut. Simplement resol que així ha de ser. En compte d’una anàlisi posterior de la contradicció que amb tant d’encert assenyala, es posa a discórrer sobre l’indesitjable de les contradiccions en general. “Amb el reemplaçament de la petita agricultura per la gran, és possible que s’haja invertit una major quantitat de capitals a la terra i que entre tota la massa d’agricultors s’haja distribuït més riquesa que abans”... (és a dir: ¿el mercat interior, determinat precisament per la quantitat absoluta de riquesa comercial, s’ha ampliat “potser”? ¿Ha crescut junt amb el desenrotllament del capitalisme?)... “Però per a la nació, el consum d’una sola família de grangers rics, més el d’unes 50 famílies de jornalers indigents, no és equivalent al consum de 50 famílies de camperols entre les quals no hi ha una sola família rica, encara que cap d’elles manca tampoc d’un decorós [moderat] passar” (une honnête aisance) (I, 358). En altres paraules: pot ser que el desenrotllament de les granges siga precisament allò que crea el mercat intern per al capitalisme. Sismondi era un economista massa expert i de bona fe com per a negar aquest fet, però... en arribar ací abandona la seua investigació i substitueix, purament i simplement, la “nació” de riquesa comercial per una “nació” de camperols. A fi de desembarassar-se d’un fet desagradable,
que va contra el seu punt de vista petit burgès, oblida inclusivament allò que ell mateix havia dit poc abans, açò és, que els “grangers” han sorgit d’entre els “camperols” gràcies al desenrotllament de la riquesa comercial. “Els primers grangers [deia Sismondi] van ser simples camperols [...]. No van deixar de ser camperols [...]. Per a treballar amb ells quasi mai van emprar jornalers, sinó servidors [des domestiques] escollits sempre entre els seus iguals, i als que tractaven com a iguals, menjant amb ells en la mateixa taula [...] formant amb ells una sola classe de camperols” (I, 221). Vol dir que tot es redueix que aquests mugics patriarcals, junt amb els seus no menys patriarcals servidors, són molt més del grat de l’autor, raó per la qual senzillament gira l’esquena als canvis introduïts pel creixement de la “riquesa comercial” al si d’aqueixes relacions patriarcals.
Però Sismondi no té la menor intenció de reconèixer-ho. Persisteix en creure que està investigant les lleis de la riquesa comercial, i, oblidant les seues pròpies reserves, afirma explícitament:
“Així. doncs, a causa de la concentració dels béns a mans d’un nombre restringit de propietaris, el mercat interior es redueix cada vegada més [!], i la indústria es veu precisada, en grau creixent, a cercar sortida per als seus productes en els mercats exteriors, on l’amenacen les majors revolucions” (I, 361). “D’ací que el mercat interior només es puga ampliar com a conseqüència de l’augment del benestar nacional” (I, 362”). Sismondi té present el benestar de tota la població, atès que fa un moment reconeixia la possibilitat d’un benestar “nacional” en un sistema d’economia basat en granges.
Com el lector pot comprovar, els nostres economistes populistes repeteixen, fil per randa, allò que s’ha dit de Sismodi.
Aquest torna una vegada més sobre aquest problema al final de la seua obra, en el llibre VII, titulat Sobre la població, capítol VII: “Sobre la població que ha resultat supèrflua a causa de la invenció de les màquines”.
“La introducció al camp del sistema de grans granges va fer desaparèixer en Gran Bretanya la classe dels camperols arrendataris [fermiers paysans], que treballaven ells mateixos i gaudien no obstant això d’un benestar moderat; la població va disminuir considerablement, però el seu consum va descendir en grau fins i tot major que el seu nombre. Els jornalers, que realitzen tots els treballs agrícoles cobrant tan sols allò estrictament necessari, no proporcionen, ni de prop, el mateix estímul [encouragement] a la indústria de les ciutats que li proporcionaven abans els camperols rics” (II, 327). “Un canvi anàleg s’ha operat també en la població urbana [...] Desapareixen els petits comerciants i els petits industrials, un centenar dels quals és reemplaçat per un sol gran empresari, la riquesa del qual supera possiblement la de tots ells. No obstant això, presos en conjunt, eren millors consumidors que ell. El seu luxe proporciona molt menys estímul a la indústria que el benestar moderat d’aquelles cent economies a què ell ha reemplaçat” (ibíd.).
A què queda reduïda, llavors, cal que hom es pregunte, la teoria de Sismondi sobre la reducció del mercat interior com a conseqüència del desenvolupament del capitalisme? Doncs a què el seu autor, a penes feta la temptativa de mirar de front les coses, eludeix l’anàlisi de les condicions inherents al capitalisme (“riquesa comercial”, més grans empreses en la indústria i en l’agricultura, perquè Sismondi no coneix el terme “capitalisme”, la identitat d’aquests conceptes justifica plenament el seu ús, i d’ara en avant direm simplement: “capitalisme”) i l’ha substituït pel seu punt de vista petit burgès i la seua utopia petit burgesa. El desenrotllament de la riquesa comercial i, per tant, de la competència, ha de deixar intacte el camperolat mitjà, ben homogeni, amb el seu “benestar moderat” i les seues relacions patriarcals amb els jornalers.
Es comprèn que aquest innocent desig haja quedat com a patrimoni exclusiu de Sismondi i altres “intel·lectuals” romàntics, i que dia a dia, cada vegada més, aquest desig haja xocat amb la realitat que anava desenrotllant les contradiccions la profunditat de les quals Sismondi no estava encara en condicions d’apreciar.
Es comprèn que l’economia política teòrica, en adherir, en el seu desenvolupament posterior, als clàssics, haja establert amb precisió justament allò que volia negar Sismondi, és a dir, que el desenvolupament del capitalisme en general, i el del sistema d’economia basat en granges en particular, no redueix, sinó que crea el mercat interior. El desenrotllament del capitalisme corre parell amb el de l’economia mercantil, i a mesura que la producció domèstica cedeix el seu lloc a la producció per a la venda i l’artesà cedeix el seu lloc a la fàbrica, es va formant el mercat per al capital. Els “jornalers” desallotjats de l’agricultura per la transformació dels “camperols” en grangers, subministren la força de treball per al capital, i els grangers resulten ser compradors dels productes de la indústria, i no sols dels objectes de consum (que abans eren produïts a domicili pels camperols o pels artesans rurals), sinó que també són compradors d’instruments de producció, que ja no podien continuar sent els mateixos en ser reemplaçada la petita agricultura per la gran4. Paga la pena subratllar aquesta última circumstància, perquè és precisament la que Sismondi ignora de manera especial en parlar, al lloc citat per nosaltres, del “consum” dels camperols i dels grangers, com si només existís el consum personal (el consum de pa, de peces de roba, etc.); com si la compra de màquines, de ferramentes, etc., la construcció d’edificis, dipòsits, fàbriques i la resta no representaren també un consum, encara que d’una altra espècie, açò és: consum productiu, consum del capital, i no de les persones. I de nou cal assenyalar que aquest mateix error (com ho veurem de seguida), pres per Sismondi d’Adam Smith, és el que íntegrament van adoptar els nostres economistes populistes5.
3 Totes les cites que continuen, excepte indicació especial, es corresponen amb l’edició de Nouveaux Principes mencionada anteriorment.
4 Així es creant simultàniament els elements del capital variable (l’obrer “lliure”) i del capital constant; aquest últim el constitueixen els mitjans de producció de què es veu desposseït el petit productor.
5 Sobre aquesta part de la doctrina de Sismondi (la reducció del mercat interior com a conseqüència del desenvolupament del capitalisme) Efrussi no en diu res. Moltes vegades veurem que aquest a omès precisament allò que palesa, majorment, el punt de vista de Sismondi i la posició del populisme respecte a la seua doctrina.