La revolució mundial 1917-1936
HEM ASSENYALADA L'OBSERVACIÓ DE WALTER DURANTY DEL novembre del 1932, pel que fa a l'atitud d'Stalin i de la burocràcia envers la revolució a Europa occidental. Stalin s'havia preparat activament per la derrota alemanya. El 17-29 d'agost del 1932, la Internacional realitzà el Congrés mundial Contra la Guerra a Amsterdamm sota el patrocini d'Henri Barbusse. Fou el primer d'aquells inútils congressos de la pau amb els quals Stalin, amb l'ús d'homes de lletres i pacifistes burgesos allunyava el moviment obrer més i més de l'únic mètode de lluita contra la guerra—la guerra contra el capitalisme. Aquest congrés, però, condemnava la Societat de Nacions i cridava els obrers a convertir la guerra imperialista en guerra civil. Marcel Cachin i altres oradors comunistes seguiren la política comunista oficial. Però s'hi havia posat un fonament per al posterior gir dretanós. També semblaria que Stalin havia preparat el camí envers els governs burgesos d'ençà de novembre del 1931, és a dir, un mes després que Moscou hagués anunciat la capitulació a Alemanya. Mentre assegurava a la Internacional que l'arribada de Hitler al poder seria simplement un prolegòmen de la revolució, ell i Litvinov actuaven d'una forma que mostrava que res no els hi era més lluny del cap.
En aquell mateix novembre Molotov, a Moscou, havia expressada per primera vegada la fe soviètica en el dret internacional capitalista. «La nostra política de no-intervenció en aquesta qüestió manxú sorgeix del nostre respecte pels drets internacionals dels quals Xina n'és part, del nostre respecte pels drets sobirans i la independència de les altres nacions, i del nostre refús sense condicions de qualsevol política d'ocupació i d'intervenció militars». [1] Això, no a Ginebra ni als burgesos, sinó al proletariat rus.
Ara tan bon punt Hitler arribava al poder, Stalin s'afanyà a endinsar-se encara més en el camp capitalista i negà públicament qualsevol connexió posterior amb la revolució. El 6 de febrer del 1933, a la Conferència de Desarmament, Litvinov oferí una definició d'agressor i atacà Japó com qualsevol delegat de la Societat de Nacions faria contra qualsevol altre. Això tot sol no tenia gaire importància. Ja que tots els socialistes revolucionaris s'han adonat que un diplomàtic o estadista soviètic ha de fer o ha de dir coses que són clares mentides, com ara, per exemple, la venerable ficció que el govern soviètic no té res a veure amb la Tercera Internacional, sinó que simplement li ofereix una seu. Ço que importa, però, és què diu el govern soviètic al poble rus i, a través de la Internacional, al proletariat mundial. El març del 1931, malgrat tots els viatges i cortesies diplomàtiques de Litvinov, Molotov encara cridava a la revolució, «el nostre objectiu és l'establiment del socialisme a l'URSS i dur a terme una lluita mundial per la causa comunista, per la victòria completa de les causes de Marx-Engels-Lenin»: una afirmació que era rebuda amb aplaudiments tronadors. Però a la declaració de Litvinov del dret internacional Stalin ara hi donava una corroboració de tot cor dins Rússia. El 8 de febrer del 1933 Izvestia deia: «La declaració de Litvinov no s'adreça únicament contra la intervenció en un país on hi ha una revolució, sinó que en el nom de l'URSS adopta l'obligació de no intervindre en un país on hi ha una contra-revolució». La neutralitat en relació a Espanya no fou per tant cap sorpresa. Stalin s'havia unit feia tres anys obertament als defensors de l'status quo, és a dir, en darrer terme a la contra-revolució. Els estadis posteriors se seguiren amb una inevitabilitat monòtona. L'octubre Alemanya abandonava la Societat de Nacions, i tres mesos després Litvinov deia al Congrés dels Soviets que la Societat, envers la qual l'atitud soviètica no havia variat mai d'ençà que Lenin la titllàs de cuina de lladres, seria ara una força per la pau. Preparava el país per l'entrada i l'aliança posterior amb França. El setembre del 1934, Rússia s'uní a la Societat. El maig del 1935, se signà el Pacte Franco-Soviètic. Era una aliança militar oberta, de dubtós valor perquè l'adhesió de França és subjecte de l'aprovació de Gran Bretanya. Amb tot ningú llevat d'un boig pot objectar que la Unió Soviètica faça pactes de no-agressió (per la qual cosa són valuosos) i faça una aliança a França o àdhuc entre a la societat de Nacions; i la política revolucionària en aquest punt hauria de restar força clara.
Tant Lenin com Trockij el 1918 aprovaren completament l'acceptació d'ajut de britànics i francesos contra els alemanys. Acceptam l'ajut dels brivalls britànics i francesos contra els brivalls alemanys, deia Lenin força obertament, però sense deixar mai de cridar el proletariat de França, Alemanya i Gran Bretanya de dur a terme la llur lluita revolucionària contra la burgesia. Lenin mai no es mogué d'aquesta posició. El 1920 era en trànsit d'arribar a acords amb Gran Bretanya. Els britànics demanaven la fi de la propaganda revolucionària a Orient. Lenin hi fou d'acord. Però abans que l'acord se signàs el Vuitè Congrés dels Soviets es reuní i Lenin digué als delegats de les negociacions: «Però ara ens disposam a fer les màximes concessions possibles i creiem que és interès nostres obtindre un acord de comerç, i comprar tan ràpidament com siga possible part de les principals coses que calen per la recuperació del nostre transport, per exemple locomotores, per la recuperació de la indústria, per l'electrificació. Això és el més important per nosaltres. Si aconseguim això, després en el curs d'uns anys enfortirem la nostra posició fins a un punt que, fins i tot si ço pitjor empitjora, si en pocs anys té lloc una intervenció militar, fracassarà perquè serem més forts que no pas ara. La política del nostre Comitè Central és fer les màximes concessions possibles a Anglaterra. I si aquests senyors creuen que ens poden agafar en cap promesa, aleshores declararem que el nostre govern no durà a terme cap propaganda oficial, que no provarem de tocar cap interès britànic a Orient. Si creuen que podran treure res d'això, que ho proven, no patirem per això». [2]
El Ministeri d'Exteriors britànic ho podia llegir si volia. Cercava aital suport ja que la burgesia liberal oferia un acord de comerç amb Rússia. Però sabia que qualsevol acord amb la burgesia seria en benefici propi. Els podia dir qualsevol cosa, però mai no enganyaria el proletariat internacional del qual el proletariat rus n'era part. Sempre era disposat a maniobrar, amb un judici i un domini polítics que les formes brutals d'Stalin han provat d'imitar debades. Però per molt que maniobràs Lenin mai no enganyaria les masses, perquè sabia que els burgesos feixistes, conservadors, radicals o liberals, la burocràcia socialdemòcrata, eren tots, en la prova final de la guerra i la revolució, «una única massa cruenta», i que la Rússia soviètica tan sols es podria salvar amb la revolució proletària i tan sols amb la revolucó proletària. Hauria entrat a la Societat de Nacions i signat un pacte amb França, però la Internacional hauria romàs una força revolucionària. Era impossible això? La Internacional continuà, durant un anys després de l'entrada, la seua propaganda revolucionària. Rússia duia molts mesos a la Societat quan el Partit Laborista britànic es reuní en la conferència de Southport i decidí que si calia combatria una guerra de la Societat de Nacions. El Partit Comunista Britànic atacà violentament aquesta política revolucionària. R. F. Andrews (en negreta) deia: «El govern soviètic és a la Societat de Nacions per seguir l'objectiu de la classe obrera de lluitar per la pau i de denunciar els plans de guerra imperialistes. L'imperialisme britànic (treballe a través d'un govern laborista o no) és en la Societat per seguir els seus propis fins imperialistes, que augmenten enormement el perill de guerra. Si els socialistes cerquen de donar suport a l'obra de la Unió Soviètica a la Societat, per aquesta mateixa raó se segueix que haurien de denunciar la concepció del Partit Laborista de la Societat com un 'sistema de pau col·lectiva'». Andrews es demanava: «Però suposam que l'Alemanya feixista ataca l'URSS: no sou partidaris que els obrers donen suport als governs britànic i francès en un atac contra l'Alemanya feixista?» [3]
La resposta emfasitzada era, «sota cap circumstància». «Aital acció», deia Andrews, «ajudaria els capitalistes alemanys a presentar la guerra com una guerra defensiva, reforçaria els capitalistes britànics i afebliria els obrers britànics, duria l'imperialisme britànic en cas de victòria a una posició favorable per atacar l'URSS, suposaria la repressió de les revoltes inevitables d'Índia i de l'Imperi. Contràriament, amb el suport dels obrers en la llur lluita contra l'explotació, l'especulació i la repressió en temps de guerra (una lluita que és inevitable en tot cas), i en desenvolupar-la en una lluita contra la pròpia guerra, els obrers britànics minarien el propi front de Hitler la qual cosa seria l'ajut més efectiu que els revolucionaris britànics podrien donar a l'URSS en aitals circumstàncies». Harry Pollitt a Treball i guerra prenia la mateixa línia, ridiculitzava la noció de països capitalistes agressius i defensius. Els països capitalistes lluitaven per mercats per intrigues i mitjans pacífics, fins que quan els mitjans pacífics ja no servient empraven les armes. Fins el març, potser l'abril, del 1935, els ximples obedients d'Stalin encara eren en la línia de la revolució proletària. Saben tant bé com qualsevol trotskista que ço que escrivien el 1935 és encara vàlid avui, una veritat de ferro. Però quan el mestre parlava, s'hi giraven. Avui diuen sense vergonya als obrers britànics que han de lluitar amb la burgesia britànica si Gran Bretanya s'alia amb la Unió Soviètica. Mentre lluiten amb la burgesia britànica els obrers han de mantindre de qualque forma miraculosa una política de classe independent. «Això» diu J. R. Campbell, «aclariria el camí per la derrota de la nostra pròpia classe capitalista una vegada que el principal agressor feixista fos derrotat». [4]
Com sempre, és la política exterior d'Stalin i no la revolució obrera qui guia aquests agents a sou. És a França on podem veure més clarament els resultats de la nova maniobra d'Stalin, que du com sempre a la destrucció d'un altre moviment obrer.
La crisi arribà a França tard. Hi hagué un declivi continu però amb una estabilitat relativa a l'economia francesa fins el 1931, però aleshores el país ja es trobava en la cruïlla que du o bé a la dictadura feixista o a la dictadura del proletariat. Un rere l'altre tots els països europeus cauen en la línia de Rússia, Itàlia i Alemanya. La lluita francesa fou la darrera oportunitat que tingué la Internacional en el continent. Tot hi era en contra. La derrota alemanya i una Alemanya feixista eren cops gairebé irreparables. Però França és un país amb una gran tradició revolucionària, i a més els obrers francesos tenien al davant dels ulls l'exemple de l'esdevingut amb els obrers alemanys. L'èxit o el fracàs, però, depèn del aprtit revolucionari, i durant un any el Partit Comunista Francès continuava amb la teoria del social-feixisme. La Internaciona era en fallida tàctica. No tenia res a dir. A la primavera del 1933 havia fet un esforç histèric per formar el front unit. Sense una intensa preparació prèvia aital esforç és condemnat al fracàs. Fracassà, i la socialdemocràcia de nou fou proclamada l'enemic.
Trockij, en aquest període de pujada, cridà a un programa basat en la reivindicació d'una cambra única, la davallada de l'edat de vot als divuit anys, i plens drets polítics per l'exèrcit. Fou tractat de contra-revolucionari. I durant tot el 1933, mentre el conflicte de classe a França s'agreujava, el Partit Comunista Francès romania tan cec com tan sols els funcionaris de la Tercera Internacional ho poden ésser. El 6 de febrer del 1934, la burgesia francesa, amb el frau Stavisky com a pretext, lluità pel poder, per agafar despreviguda la classe obrera. Daladier, el radical, era al capdavant del govern, amb el suport dels vots socialistes. La burgesia volia carregar-se no Daladier sinó el parlament sencer. «Fora els lladres», cridaven els feixistes. Si podien aconseguir d'entrar a la Cambra i assassinar part dels diputats, el govern parlamentari a França era acabat, i un règim feixista hauria tingut l'oportunitat de fer-se amb els càrrecs governamentals i de destruir el moviment obrer francès. La suprema imbecil·litat de tots els estalinistes no fou mai més completament manifesta que en les accions del Partit Comunista Francès en aquesta greu crisi.
Les Jeunesses Patriotes, la Croix-de-Feu, la Solidarité Francaise, totes les bandes feixistes es preparaven amb manifestacions a la Plaça de la Concòrdia i als Camps Elisis. El llur objectiu era calar foc al Palais Bourbon. Els alts càrrecs del govern i la policia ho sabien. Els feixistes es manifestaren durant tot un mes, per guanyar forces i preparar el públic. El partit revolucionari ha de veure i preparar. Però el Partit Comunista, amb els ulls en els social-feixistes i les orelles cap a Moscou, ridiculitzava tots els advertiments. André Marty, membre de l'Oficina Política, digué als obrers francesos que es calmassen i que no es preocupassen per les manifestacions feixistes. L'aturada a la fàbrica durant uns minuts o abandonar-la plegats abans de l'hora de tancament, escrivia Marty a Humanité tenen pels obrers una importància un miler de vegades més gran que constants manifestacions impulsives en un barri burgès.
Això ho escrivia el 3 de febrer. Tres dies després, el matí del dia 6, el dia de l'atac, el Partit Comunista cridà sobtadament els obrers a manifestar-se als Camps Elisis no, però, contra els feixistes, sinó amb ells. L'UNC, la Union National des Combattants, és una organització feixista. L'ARAC, l'Association Republicaine des Anciens Combattants, és una organització d'antic auxilars controlada pels estalinistes. Citam-ho literalment. Deia L'Humanité: «Els veterans de guerra de l'UNC seran al costat dels veterans de l'ARAC per defensar els llurs drets legítims i detindre tots els corruptes, tots els lladres». L'Humanité per tant cridava els obrers a manifestar-se i a atacar amb els feixistes el govern Daladier.
El govern Daladier, que tremolava fins a les sabates, disparà contra els manifestants, i després d'un dels enfrontaments de carrer més crítics de la història de l'Europa moderna, els refusà. Però el feixistes havien sigut tan sols aturats, no derrotats. Elevaren la consigna, «Fora els pistolers», per tal de lliurar-se del govern Daladier. L'Humanité se'ls hi uní de nou en cridà els obrers a manifestar-se i a exigir la detenció de Daladier i Fret, i la caiguda del govern per disparar contra els feixistes. Els socialdemòcrates sempre lluitaran darrere d'un burgès. Blum s'oferí per anar al costat de Daladier i per cercar un front unit amb els comunistes. La CGTU, el sindicat vermell, hi refusà. Els comunistes assenyalaren als socialistes els comitès d'Amsterdamm-Pleyel, certs resultats difusos de la Conferència contra la guerra de Barbusse el 1932. Per la lluita contra el feixisme la teoria d'Stalin encara era vàlida, i condemnaren els socialistes com a productes social-feixistes. Tan sols Déu sap què passava pel cap de Cachin, Thorez i els altres herois estalinistes del Comitè Central en aquells dies decisius de febrer. És clar que quan Stalin concebé la idea de «Després de Hitler, el nostre torn», no tenia cap idea del significat del feixisme en un país industrialitzat. Però el febrer del 1934 tot el món ho sabia. És possible que els estalinistes francesos tinguessen ordres de fer fora el govern Daladier, ja que se sabia que Daladier era partidari d'un apropament amb Alemanya. És possible, d'altra banda, que haguessen dit social-feixisme i adoptat el posat revolucionari durant tant de temps que actuassen instintivament d'acord amb les absurditats que havien repetit tant sovint. Siga quina siga la raó, L'Humanité del 6, 7, 8 i 9 de febrer i les directrius dels dirigents comunistes són un testimoni convincent de la influència maligna dels mètodes monolítics d'Stalin, que especialment d'ençà del 1929 ha exercit damunt tota la Internacional. L'estupidesa burocràtica, entronitzada en el Kremlin, ara tenia els seus petits reflexos en cada partit comunista nacional.
El dia 8 Cachin i Thorez s'adonaren de què passava, i convocaren una manifestació comunista pel dia 9 a la Plaça de la República. No hi podia haver un engany més criminal. Ja que els comunistes tots sols eren massa pocs per lluitar. Havien refusat l'oferta socialista del front unit. Si l'avantguarda dels obrers es manifestava sense prou suport la policia els podia vinclar i decapitar el moviment obrer d'un sol cop. Els llurs propis obrers no havien sigut preparats per la lluita; no feia una setmana que aquests revolucionaris els havien dit que no hi ha cap necessitat d'alarmar-se. Fou l'instint segur dels obrers parisins qui els salvà. Hi hagué un combat ferotge aquella nit i hi moriren homes. El proletariat, l'estoc del 1789 i del 10 d'agost del 1792, del 1830, del 1848 i del 1871, sortí a milers, fos socialista o comunista. Fou als carrers que se salvà el parlamentarisme francès. El cop havia fracassat.
El mariscal Lyautey amenaçà de marxar contra la Cambra si Daladier no renunciava, i Daladier s'encongí. Doumergue prengué possessió per cobrir els preparatius del segon assalt. Però les masses eren alerta. El 12 d'agost socialistes i comunistes convocaren una jornada de protesta, i obtingueren, tot plegat, una resposta superba. Però per comptes de construir a partir d'això, els comunistes de nou caigueren en el social-feixisme. Els estalinistes afirmen ara que després del 6 de febrer començaren a lluitar pel front unit. Mai no hi hagué una mentida més grossa. Els estalinistes mai no veuen res fins que Stalin no els hi diu. Ja el 13 d'abril del 1934, a la International Press Correspondence Thorez, qui negligia ço que li passava davant els nasos, era un oponent tan ferotge del social-feixisme com abans de Hitler. «En aquest moment hi ha oportunistes del PC de França que proposen al partit que abandone la seua política del front unit des de baix i que duga a terme una política de bloc amb la socialdemocràcia. En aquest moment hi ha forces que demanen que el PC de França abandone finalment les posicions del bolxevisme per tal de retornar als fems socialdemòcrates», etc., etc. Haurien pogut continuar amb això fins avui. Ço que hi ha de terrible en això és que la socialdemocràcia havia hagut d'obrir els ulls per ço que el feixisme havia fet a Alemanya. Els seus obrers eren alerta per lluitar. Després del 6 de febrer, formaren milers de comitès de front unit, malgrat tant els dirigents comunistes com els socialistes. Blum i Jouhaux eren en una posició de la qual no podien lliurar-se'n si un partit revolucionari s'hagués posat al capdavant del desig de les masses de lluitar amb un programa d'acció. Ço que feren els estalinistes fou fer un pacte amb Blum i lligar les masses, per tal de facilitat la nova política exterior de la burocràcia soviètica.
Sobtadament a mitjans d'any els dirigents comunistes francesos mostraren una voluntat de lluitar pel front unit. Era un front unit contra el perill feixista. Avui, quan ofereixen amistat a feixistes declarats, les masses franceses poden veure quin tort joc els hi han fet. Però durant dos anys el Partit Comunista maldà contra el feixisme. El juny del 1934 la Conferència Nacional del partit comunista anuncià oficialment el nou gir, començà a treballar per ell des de baix en la base del Partit Socialista, i des de dalt amb ofertes a la direcció socialista. Les masses franceses, més militants de dia en dia, hi respongueren. Finalment el 27 de juliol del 1934 se signà el Pacte per la Unitat d'Acció. Però els qui el març del 1934 consideraven els social-feixistes com el principal enemic ara mostraven una amistat sospitosa. Els socialistes, aquests incorregibles traficants de mots volien que el mot socialisme s'inclogués en l'acord. Els comunistes hi refusaren. Proposaven també que no hi hagué cap crítica de cap banda, trencant un principi inalterable del leninisme. Els socialistes, que no s'havien esperat això, hi foren d'acord. Léon Blum no s'enganyà i escrigué en la seua premsa que podia veure què cercaven—preparaven un suport de masses per la nova política exterior no-revolucionària de Rússia. Herriot anà a veure Stalin aquell estiu; Pierre Cot l'expert aeronaval visità Stalin, s'havia discutit el Pacte Franco-Soviètic, i la política exterior de Rússia era ara la política exterior socialdemòcrata, i els comunistes es disposaren doncs a saludar Blum, i Blum no hi tenia cap objecció car ara serien òbviament sirvents tan devots del capitalisme francès com qualsevol socialdemòcrata. Els comunistes havien insistit que el socialisme havia de quedar fora del pacte d'unió. Cercaven una peça molt més gran que la dels simples socialistes. Volien els radicals, especialment Herriot, qui era el campió del pacte franco-soviètic. Quan encara feien creure les masses que combatien el feixisme, llençaren la consigna del Front Popular. I quan cercaven als burgesos radicals les masses començaven a girar-se cap a ells. Contra l'armament flagrant de la feixista Croix-de-Feu i els salvatges decrets-lleis aprovats pel govern Laval, el proletariat, que arrossegava centenars de milers de petits-burgesos darrera seu, començà a girar-se cap al Partit Comunista, és a dir, cap a una acció directa per comptes de maniobres parlamentàries. Manifestació rera manifestació mostrava el temperament ascendent del poble francès. Però tot i que la força i influència del Partit Comunista creixia i creixia, Cachin i Thorez, fidels a Stalin, lluitaven per atreure's els radicals.
El maig del 1935 ho aconseguiren i s'oferien a tothom llevat dels feixistes. La invitació dels feixistes havia d'arribar després. Però tan poc s'ocupaven de la lluita de classes que oferiren una aliança a Flandin en la seua qualitat de president de l'Aliança Democràtica. Flandin, però, hi refusà. Aquell maig Laval anà Moscou per cimentar l'aliança unilateral, i ell i Stalin feren la famosa declaració: «M. Stalin entén i aprova completament les mesures de defensa nacional preses per França per augmentar el seu armament d'acord amb la seua seguretat.». Fou la fi de la lluita comunista contra el capitalisme. Ja que si França havia d'ésser forta contra l'enemic exterior, la guerra de classes a l'interior tan sols la podia afeblir. D'ara en endavant els obrers francesos s'haurien d'alimentar de propaganda, però calia limitar-los acuradament d'actuar-hi.
Es creu que això arribà com caigut del cel pels comunistes de França. La confusió que tingueren durant uns pocs dies fou lamentable. Però la declaració era una sorpresa no tan sols en el sentit que Stalin no els hi havia informat que l'anava a fer aviat, i que ells no haguessen fet les llurs preparacions ideològiques per enganyar les masses. Feia mesos que hi havien posat els fonaments. La primera passa arriba a finals de març, i sembla que la base comunista (i potser els propis dirigents) no sabien la raó del nou gir. A principis de març la joventut estalinista signà un pacte amb la joventut socialista francesa, que sota la direcció de Fred Zeller era força d'esquerres. Acordaren de formar un front unit per lluita contra el govern Doumergue, contra la unió sagrada de la nació, i tot l'aparell militar de l'estat burgès. Tots dos declaraven que la Unió Soviètica s'havia de defensar amb l'acció revolucionària del proletariat internacional. Aconseguir la joventut socialista de París i del districte del Sena per una política revolucionària fou una gran victòria pels estalinistes. Ja que aquell mateix mes de març, León Blum, com tots els socialdemòcrates d'aquesta era incerta, que no són capaços d'arriscar-se a què els seus obrers tinguen cap il·lusió quant al llur internacionalisme, feia seua oberta la política bel·licista. «En cas d'agressió hitleriana», deia a la Cambra, «els obrers es llençaran a les fronteres». Contra aquestes declaracions i similars socialistes i estalinistes organitzaren una campanya. Però abans que s'acabàs aquell mes la joventut estalinista començà a allunyar-se del pacte. El Partit Comunista Francès deixà de lluitar contra la llei del servei militar de dos anys i la Circular 3084, que també tractava del servei militar. Refusaren de manifestar-se davant els quarters, refusaren de combatre els feixistes per l'acció independent de la classe obrera. La joventut estalinista declarà que no era necessari de combatre els feixistes. En els districtes 3r i 4t feren pactes amb la joventut feixista i les Jeunesse Patriotes. Constituiren la Gran Comunitat Juvenil «per tal de lluita contra la guerra». Abandonaren la transformació de la guerra imperialista en guerra civil.
A principis d'abril arribaren Kossarev i C'emodanov, president i secretari de la joventut comunista russa, enviats a París per Stalin per posar la joventut socialista contra el pacte que havien signat feia un mes. C'emodanov, un producte típic de la Rússia estalinista oficial, imprudent, desvergonyit i amb arguments capciosos per demostrar que les seues polítiques eren veritable leninisme, ho argumentà així: «Si hi ha una guerra serà indubtablement contra l'URSS. No serà una guerra entre classes... Si el feixisme hitlerià fa la guerra contra l'URSS serà una guerra del feixisme contra el comunisme. El costre deure, companys, és al front. Si en aquest període feu la revolució a França sou uns traïdors». Kossarev advertí els socialistes francesos contra els trotskistes, «la política dels quals és en l'actualitat de gran perill pel proletariat internacional». Léon Blum i els endurits ideòlegs socialdemòcrates podien acceptar tot això. Feia la llur posició molt més fàcil. Però la joventut socialista francesa refusà els arguments de C'emodanov. «Si en aquest període feu la revolució a França, sou uns traïdors», era per ells contra-revolucionària, i refusaren aquesta interpretació estalinista del leninisme. Tot plegat tingué lloc setmanes abans del comunicat d'Stalin-Laval, que mostrava que C'emodanov no s'equivocava pas sinó que sabia prou bé de què parlava. Pocs mesos després Zeller i els seus seguidors s'havien unit als trotskistes.
El Partit Comunista ara tenia el seu Front Popular contra el feixisme. A Txecoslovàquia no hi havia cap perill feixista, sinó que calia un pacte amb Rússia. Allà, també, els comunistes [5] esdevingueren amants ardents del llur país, i en haver lligat el proletariat revolucionari a la maquinària de guerra burgesa, Stalin convocà el Setè Congrés l'agost del 1935.
Havien passat set anys d'ençà del congrés anterior. El proletariat alemany havia caigut, i Stalin no havia convocat cap congrés. Però els ximples obedients s'aplegaren a Moscou, i la nova política fou consagrada en una sèrie de resolucions amb les quals no aclapararem el lector. Molt afortunadament Dmitrov, l'heroi del judici del Reichstag, era a la mà pel càrrec de secretari. N'hi hagué prou amb dit que ara en endavant el capitalisme monopolístic no duria inevitablement a la guerra imperialista, que la guerra es podia evitar, perquè el món es dividís en capitalismes democràtics amants de la pau com França i Txecoslovàquia, i capitalismes bel·licistes com Japó i Alemanya, els enemics de Rússia. El Congrés, sense debat, aprovà unànimament una resolució que declarava la victòria final i irrevocable del socialisme aconseguida a la Unió Soviètica d'acord amb les tesis bolxevics de Lenin i Stalin contra les tesis contra-revolucionàries de Trockij i Zinov'ev. Hi havia una lògica rera aquesta bogeria. Ja que si bé abans els comunistes havien de lluitar per transformar la guerra imperialista en una guerra civil, ara les circumstàncies havien canviades. El socialisme s'havia aconseguit a Rússia, era el deure de tot comunista salvar aquest curiós socialisme, fins i tot amb el preu de sacrificar la pròpia revolució. «La defensa de l'URSS» havia assolit la seua apoteosi.
Seria entretingut però inútil seguir la confusió a on aquesta estupidesa transparent llençà la Internacional. Itàlia per atacar Abissínia era un feixisme bel·licista, però quan Itàlia era prou assenyada com per pensar que s'uniria amb França i Gran Bretanya per garantir Locarno hi hagué durant unes poques setmanes la possibilitat d'esdevindre un feixisme amant de la pau.. Però s'uní a Alemanya i sembla que s'ha convertir ara definitivament en un feixisme amant de la guerra. Gran Bretanya fou un país amant de la guerra sota Baldwin. Però es podria transformar en un país amant de la pau sota Eden. Sir Samuel Hoare defensà l'adopció de sancions contra Itàlia, i els comunistes francesos ho saludaren amb joia i cridaren Laval a fer el mateix, de forma que a França la Internacional saludava Gran Bretanya com a país amant de la pau. Però els comunistes britànics no es refiaven de sir Samuel, i duien a terme una campanya contra el govern nacional. Hi posaren la fe en Eden de qui pensaven que lluitaria per una política de la Societat. Aleshores Eden defensà un pacte occidental amb Alemanya, que deixava fora Rússia. Els comunistes l'abandonaren i Gran Bretanya ha romàs com un país bel·licista. Tan sols revolucionaris profunds, però, s'adonen com la Internacional, sota Stalin, perdé l'oportunitat més gran en anys de fer un cop poderós contra la política colonial de l'imperialisme, i en el pitjor dels casos d'aconseguir d'aplegar l'avantguarda del moviment obrer per preparar-se davant la guerra venidora. Res no era més cert que els capitalistes arribarien a la fi a un acord en perjudici, gran o petit, d'Abissínia. Els liberals i els socialdemòcrates sempre seguiran Anthony Eden o qualsevol conservador xerraire rere els mots dels quals s'hi puguen amagar per després dir que han sigut enganyats. Els comunistes no tenen res a guanyar amb aitals pràctiques. La Internacional des del primer moment podia haver assenyalat que res llevat de l'acció de la classe obrera podia haver salvat Abissínia, i en la mesura que tot el brut lligall de mentides i d'avarícia i d'hipocresia es desplegàs podria haver llençat palades i palades damunt el taüt de la Sociertat. Els liberals, els socialdemòcrates (especialment els socialdemòcrates) i els pacifistes, amb el llur desig d'ajudar, se'ls hauria pogut fet callar cada vegada que obrissen la boca amb propostes de donar suport a l'acció de la classe obrera. Cada dia que la Societat demostrava la buidor dels llurs mots això hauria quedat més i més patent. Potser no s'hauria pogut salvar Abissínia—Abissínia tampoc no ha sigut salvada fins avui—però la Internacional hauria tingut una oportunitat per construir al voltant seu una resistència de masses contra les guerres i per la seguretat col·lectiva i el dret i la democràcia internacionals i tots els xibolets, nous i antics, que haurien fornit una ferma base per la lluita de classe interior i les complicacions internacionals que s'haurien seguit. Per comptes de seguir la nova línia, traçada per l'esperança de la burocràcia russa que una política reeixida de sancions podria constituir un precedent últil contra Alemanya respecte a Rússia en el futur.
Podria la manca de visió anar més lluny d'esperar que un govern britànic imposàs sancions contra Alemanya en benefici de Rússia? Tota l'aventura acabà amb un fracàs ignominiós. Els comunistes, però, servaren intacta la fe en la Societat. Però hi ha un episodi important, no del tot conegut, que mostra que la burocràcia soviètica s'apropa a la fi del camí que du a la contra-revolució. L'agost a Brussel·les la Federació Internacional de Sindicats celebrava un congrés. La qüestió abissínia omplia totes les ments. Eugen Jagot, de la Internacional de Resistents contra la Guerra, es decidí a esforçar-se per persuadir aquests socialdemòcrates a fer aquest darrer intent per aturar la guerra, amb la crida als propis obrers per comptes de pregar contíniament als governs capitalistes. Trobà una resposta positiva entre la base dels funcionaris sindicals, però homes com Citrine, Jouhaux i els altres dirigents, és clar, temien de fer res que els llurs capitalistes no aprovassen. Amb tot Jagot aconseguia certs progressos. La Rússia soviètica podria haver girat la balança. Si la Unió Soviètica, l'estat obrer, hagués defensat clarament un boicot contra tot enviament de material bèl·lic a Itàlia o a qualsevol altre país que interferís en els afers abissinis, la ma dels qui treballaven a Brussel·les s'hauria enfortit, i la Rússia soviètica hauria assolit una posició immensament poderosa, el centre de tota la lluita anti-imperialista. Com a la vaga general del 1926, aleshores que el govern soviètic mantenia les formalitats diplomàtiques, els sindicats russos podien haver expressat la llur solidaritat amb els sindicats reformistes, recollit milions i oferí proposes concretes per aturar la intervenció imperialista amb l'acció obrera internacional. Els obrers soviètics podien haver aplicar un embargament instantani del petroli que Rússia enviava contínuament a Itàlia durant tota la disputa. El sentiment de masses que s'havia despertat per tot el món s'hauria adreçat per un únic canal sota la direcció de la Tercera Internacional. Era l'única pressió que podia haver aturat Mussolini i afeblir-lo a l'interior, alhora que les protestes egoïstes de l'imperialisme britànic tan sols el podien reforçar. Hauria esdevingut urgent per l'imperialisme britànic i francès, i per l'imperialisme francès en particular degut a la situació interna, pressionar per una solució, per tal de tranquilitzar els ànims de l'interior. Abissínia es podria haver escapat amb una certa pèrdua de territori. A males la Internacional hauria doblat la seua influència en la lluita revolucionària i la Unió Soviètica hauria pujat com mai com a base per a la lluita contra l'imperialisme. Però una burocràcia obrera no pot pensar així.
Jagot i els altres que lluitaven a Brussel·les per una acció obrera internacional comptaven amb el suport soviètic. La Tercera Internacional havia clamat a l'estalinista per la unió dels obrers, de les dues Internacionals, etc., etc. Ara quan hi semblava haver una possibilitat de realització, Stalin mostrava la natura real del govern que representava. Des de Moscou arribaven instruccions categòriques als delegats comunistes que sota cap circumstàncies donassen suport a cap mena d'acció llevat de sancions de la Societat de Nacions. L'esquema s'ensorrà. El socialisme en un sol país havia arribat a l'estadi on el dirigent del proletariat internacional es posava tan nerviós davant l'acció del proletariat mundial com qualsevol dictador feixista. Stalin no s'hi pot aturar ara. És proper el dia on els estalinistes s'uniran amb els governs reaccionaris per abatre obrers revolucionaris. No ho poden evitar. Ja que en les grans crisis de la guerra imperialista hi ha tan sols una tria, el capitalisme o els obrers revolucionaris. No hi ha ni hi pot haver cap via intermèdia.
L'onada revolucionària a França ascendia continuadament. Els obrers francesos, que creien en la tradició del Partit Comunista d'actuació, es decidiren a combatre el feixisme, i disposats a una ofensiva a gran escala contra els decrets del govern Laval, s'aplegaren al voltant del Partit Comunista, seguiren la línia del Partit Comunista, s'uniren al Partit Comunista. Després del 6 de febrer la militància en el curs de dos anys augmentà de 30.000 a més de 150.000 a mitjans del 1936. La Jove Lliga Comunista, de 4.000 el febrer del 1934, era de gairebé 100.000 dos anys després. La circulació de l'Humanité arribà a un quart de milió de còpies diàries. Els comunistes propagaren la consigna, «soviets a tot arreu». Esdevingué la consigna més popular a tota la classe obrera de França, i per tot els obrers suposava l'atac directe a l'estat burgès. Un tret de les trobades obreres que demostra que els obrers eren preparats pels soviets és que defensaren la vaga general ja el 12 de febrer, i sempre disposats a sortir a centenars de milers per fer una contra-manifestació contra els feixistes. Però no respondrien a qualsevol defensa de reivindicacions immediates o de vagues parcials. Eren esgotats, no tenien recursos, les vagues per millores salarials suposarien noves lluites esgotadores quan podien ésser derrotats sectorialment, o aconseguir petites victòries molt costoses. Sentien que s'havien s'aplegat en un esforç unit. És aquest sentiment de masses qui produeix una situació revolucionària.
No és que aquests milions pensassen en termes de revolució, rarament ho fan milions d'obrers, sinó que la revolució es fa amb la consigna del dia, i quan els milions d'obrers es decideixen, si senten que damunt d'ells hi ha la direcció correcta, aniràn fins a la fi. Però els comunistes no pensaven en la revolució. Es queixaven que tant els radicals com els socialistes no donassen suport a l'actuació extra-parlamentària contra els decrets-lleis. Herriot i Léon Blum eren força disposats a assistir a manifestacions pacífiques, però. Així els comunistes organitzats manifestació rera manifestació, però subordinats en tota la llur propaganda i agitació a la política i ideologia dels radicals, principalment d'Herriot, el partidari del pacte franco-soviètic. Els comunistes cantaven la marsellesa, duien la tricolor, esdevingueren defensors ardents de la república, aquella mateixa república que permetia que els tancs i els avions de La Rocque es preparassen per l'assalt contra els obrers. A més de la lluita contra el feixisme se suposava que combatien els decrets lleis. Però Herriot era membre del govern que havia aprovat aquelles lleis. En el conflicte entre Herriot i els decrets lleis, Herriot vencé fàcilment. Els comunistes es plegaren davant els radicals. Per la gran manifestació del 14 de juliol la Joventut Socialista decidí de marxar en els llurs uniformes de milícia obrera. En el comitè de co-ordinació de la Joventut Socialista i de la Jove Lliga Comunista, Ancelle, secretari del districte de París de la JLC, els amenaça: «Si el 14 de juliol insultau els dirigents radicals, la tricolor i la marsellesa, us trencarem el coll». En l'estil típic de polèmica estalinista, perfeccionat en les nombroses campanyes contra el trotskisme, titllaven tots els qui insultassen la tricolor i la marsellesa, d'agents de la burgesia, de traïdors, de criminals i de contra-revolucionaris. La Joventut Socialista, sota influència trotskista, no abandonaria. La qüestió arribà al Comitè d'Organització, on els estalinistes s'hi queixaren. Els dirigents radicals, força astorats per aquest esforç en favor llur, hi respongueren, «com ens poden afectar aquests joves si marxen amb uniforme? De cap manera. Per nosaltres no hi ha cap problema i no ens molesta gens». La Joventut Socialista marxà en uniforme, cridà consignes revolucionàries, i tingué una gran rebuda. A la fi del 1935 les lligues feixistes foren dissoltes per decret parlamentari, una ficció buida que no enganyà ningú. Mentres, el ferment entre les masses hi continuava. S'establiren negociacions per la unificació dels sindicats comunista i reformista, on els comunistes feren totes les concessions. Sota la consigna de la unitat, s'hi trencaven tots els principis del front unit. Si bé el front unit es pensava per estimular l'acció, aquesta maniobra estalinista cercava tot el contrari.
Com de gran es demostrà el tarannà dels obrers francesos amb la llur reacció a la marxa de Hitler a la Renània. Els comunistes elevaren les pors més fortes, «la defensa del país», «la seguretat col·lectiva a través de la Societat». Però tan indiferents eren els obrers francesos que Flandin i Sarraut no se sentiren capaços de prendre les contra-mesures que altrament haurien pres. La dreta provà d'explotar la por a Hitler a les eleccions. Els obrers, centrats en la lluita de classe a l'interior, ho ignorà. Però malgrat les fortes aclamacions per la victòria del Front Popular, les eleccions foren un cop seriós als comunistes. Els resultats no foren prou bons. No volien tants vots socialistes. No volien Blum com a primer ministre. Volien Herriot, aferrat irrevocablement al Pacte Franco-Soviètic. Sabien que Blum era favorable a un acord amb Alemanya, tot socialdemòcrata sempre es disposa a arribar a un acord amb els capitalistes. Era també el cas de Daladier, el radical d'esquerres. Si els radicals haguessen aconseguit prou vots per ésser la influència dominant en el govern, els comunistes hi haurien entrat, però no confiaven en Blum i Daladier. Aquesta fou la llur primera decepció. La segona fou que ningú llevat d'un revolucionari amb anys d'aprenentatge teòric i d'experiència pràctica podria haver previst en l'any que havia passat d'ençà del 6 de febrer—aquella sobtada i profunda explosió de força revolucionària que s'havia generat en les masses de França. Amb aquella disciplina instructiva que tot revolucionari sap que s'ha de trobar en les masses organitzades en el moment que decideixen d'atacar, els obrers francesos anaren a les fàbriques, refusaren de sortir fins que se satisfessen les llurs reivindicacions, i en fer-ho amenaçaven tota la força i pretensions de l'estat burgès.
No era encara una revolució, però era un acte revolucionari de la més alta importància. El govern, els buròcrates comunistes a França, pràcticament tot el món llevat de Léon Trockij i l'Oposició d'Esquerres, eren completament desprevinguts. Durant dos anys ben bons Trockij i l'Oposició d'Esquerres havia advertit el Partit Comunista que França s'apropava a l'estadi revolucionari, que haurien de constituir una milícia obrera, i preparar-se ideològicament i organitzativa per la inevitable lluita armada. Els comunistes titllaren això de provocació trotskista i continuaren amb les llurs manifestació pro-Herriot i les queixes en el parlament per les lligues feixistes. Ara els obreres eren a les fàbriques, i el caràcter sobtat, cohesionat i massiu del moviment paralitzà el govern.
Els obrers reberen reforços. Com sempre passa quan els obrers mostren una acció coratjosa i decisiva, grans sectors de la petita burgesia, dels empleats de banca, de les assegurances, cambrers, les noies de la Galeries Lafayette, tots els elements «sí, senyor» i «no, senyora» de la població qui són, per les pròpies circumstàncies de feina, fortament subjectes de tot el règim burgès, seguiren el proletariat i s'uniren a la vaga. «Soviets a tot arreu». Els mots cridats a les trobades durant anys ara adquirien una importància pràctica immediata. En el camp els obrers agrícoles començaven a fer-se amb les granges. Un partit comunista que hagués emprat els dos anys anterior en una preparació adient hauria sigut el senyor de la situació amb totes les seues potencialitats. Les ocupacions eren espontànies tan sols en un sentit limitat. Era el producte de tot el període històric previ que havia començat el 6 de febrer. Si un partit comunista hagués presentat obertament davant els obrers la necessitat urgent de la lluita armada, l'hagués preparada, però que alhora hagués donat un suport crític al Front Popular, els llurs vots no haurien sigut res i, tot i que el caràcter sobtat del moviment obrer els hagués sorprés, els soviets tan profundament popularitzats s'hi haurien format tot d'una, i els obrers i l'estat s'haurien trobat cara a cara amb la iniciativa dels obrers. Fos com fos, malgrat totes les errades i traïcions prèvies, el Partit Comunista de França tenia la direcció de la nació a les mans. L'impuls revolucionari de les masses unides, sempre més fort que no pas ho podien esperar els més grans revolucionaris, havia transformat les relacions de forces en un dia. En trencar aleshores amb el Front Popular el Partit Comunista podria haver fins i tot cridat per la formació dels soviets. La resposta hauria sigut instantània. «Les soviets partout». Els mots creuaven tota França, com llibertat, igualtat i fraternitat havien ressonat en els dies del juliol del 1789.
Encara més fàcil hauria sigut demanar l'expulsió dels burgesos del govern. Els soviets haurien pogut tractar les reivindicacions econòmiques en general, i lligar-les amb les reivindicacions polítiques, la detenció immediata dels dirigents i el desarmament de les lligues feixistes, la destitució dels oficials més reaccionaris, la millora de les condicions de vida dels soldats, i la democratització de l'exèrcit, que s'hauria dividit a favor i en contra dels obrers d'un sol cop. El govern era impotent. També ho era el 14 de juliol del 1789, ho era els primers dies del 1848, ho era quan començà la comuna, en la gran vaga de la revolució del 1905, en els dies de març del 1918, a Alemanya el novembre del 1918, a Alemanya l'11 d'agost del 1923, a Espanya l'agost del 1931, com sempre ho ha sigut davant el primer esclat espontani de les masses en un període revolucionari. Les masses actuen i creen una situació. Els dirigents revolucionaris l'han de reconèixer i actuar-hi, ja que aitals oportunitats apareixen ben rarament en la història. A França el juny del 1936, el mètode d'atac particular triat pels obrers, la presa de les fàbriques, havia fet la situació absolutament impossible pels burgesos. No podien enviar els soldats a les fàbriques per fer fora a trets un milió d'obrers. Quantes fàbriques haurien sobreviscut a l'atac? En aitals circumstàncies no s'hi pot confiar en cap exèrcit. No eren tan sols el milió i mig d'homes a les fàbriques i els lluitadores de les classes intermèdi3es. Tota la classe obrera de França donava suport a la vaga. Tenim evidències estatístiques d'això, ja que setmanes després la militància sindical havia passat de menys de dos milions a més de cinc, «units per la guerra de classe», com en deien entre ells. Qualsevol moviment tan gran com per afectar sis milions de la població tindria repercussions inevitables en l'exèrcit, que es demostrarien tan sols, però, quan l'exèrcit cridat a disparar contra les masses hi refusàs.
La petita burgesia es podria haver lligat al moviment si es vinculaven les reivindicacions dels llurs lluitadores a les reivindicacions obreres i es refusava de tractar-les separadament. Blum, per no dir Daladier, hauria hagut de fer una tria aviat, amb els obrers o amb la burgesia, o donava suport als soviets o es posava en evidència immediatament davant tots els seus seguidors. La premsa burgesa, temerosa de ço que veia, mentia grollerament quant a la vaga. Els obrers eren educats amb els patrons, però en moltes fàbriques sempre en tenien un com a hostatge. En els magatzems de queviures, els aliments es podrien mentre sortien i compraven el poc que podien, aital era la befa i l'odi per la classe que combatien. I com de disposats a l'acció dràstica eren els homes de les indústries bàsiques s'hi pot veure a partir d'això. El 9 de juny, 537 delegats de fàbrica de la indústria de l'acer, que representaven 243 fàbriques, es trobaren a l'avinguda Mathierin-Jaureau, discutiren la situació amb gran passió, i refusaren clarament els dirigents sindicals que havien negociat l'acord del 7 de juny. Aquests delegats aprovaren una resolució on especificaven que no podien acceptar l'aplicació de l'acord sense un reajust a l'alça real dels llurs salaris. Donaren els patrons quaranta-vuit hores per accedir, o demanarien la nacionalització de les fàbriques. [6]
El 12 de juny s'havia de signar un acord general per la indústria de l'acer de tot França. Els delegats de fàbrica havien confiat l'acord als delegats sindicals, gairebé tots comunistes. Quan veieren els termes, però, refusaren de signar-ho i immediatament quatre fàbriques evacuades foren reocupades. D'allà a la revolució no hi ha més que un pas. Els burgesos el feren. Ho havien de fer, ja que això era quelcom diferent a un parlamentari laborista que amenaça els conservadors a la Cambra dels Comuns amb la nacionalització de tal o tal indústria si els patrons no fan això o allò.
Per dirigir aquest moviment cap a la revolució hauria calgut un coratge, una audàcia i una fortalesa enormes. Però quan s'ha dirigit cap revolució d'una altra manera? I Thorez, Cachin, Marty, i la resta tenien la sort de no ésser uns desconeguts i uns miserables ex-presidiaris, com eren Lenin i la seua colla de bolxevics. Tot França els coneixia. Tenien un diari que era àmpliament difós, la circulació del qual s'hauria doblat o triplicat si s'haguessen posat al capdavant. Fora de França hi havia Hitler, però tota revolució moderna haurà de fer cara a les possibilitats d'intervenció, i la revolució espanyola els esperava per ajudar-los; el proletariat de Bèlgica hauria seguit el francès gairebé en un dia. Si en darrer terme s'havia d'originar una guerra general europea, aleshores no podia arribar en unes condicions millors per la Unió Soviètica i pel socialisme que amb el proletariat internacional en conflicte real amb la seua burgesia en tres països tan propers com França, Espanya i Bèlgica. Lenin, el 1917, treballava precisament amb aquesta visió, i per això en fou victoriós. Pels marxistes la revolució permanent i el socialisme internacional no són frases de propaganda. Han de constituir la base de tota estratègia revolucionària. Aquesta és la raó de l'existència d'una internacional. Altrament els mots revolucionaris no són tan sols buits; són un perill segur. Tan sols el desenvolupament real dels fets sota el fuet de la llur activitat i de les llurs consignes podria haver assenyalat als comunistes francesos fins on podien haver arribat. L'agitació, diu Trockij, és sempre un diàleg amb les masses. El partit dóna les consignes, i d'acord amb la resposta de les masses sap fins a on pot anar. Aquestes eren les possibilitats de la situació que s'havien desenvolupades el juny. El conflicte final era inevitable, i ja arribàs tard o d'hora, els dirigents obrers havien de prendre la iniciativa tot d'una. Però ço que feren realment, aquests infames brivalls, fou seguir al peu de la lletra les ordres del llur dirigents contra-revolucionari de Moscou i fer tot el possible per trencar la vaga i desmoralitzar les masses. No volien que els obrers actuassen, i ells i els dirigents sindicals feren sabotatge des del primer dia.
L'Humanité del 2 de juny deia: «els militants sindicals, com ja hem indicat, fan tot el possible per aconseguir una solució ràpida i raonable dels conflictes en curs». El significat d'això el coneixies els burgesos. Impotents davant les masses, rebien un ajut inesperat d'aquests renegats. Paris Soir el mateix dia escrivia: «Seran capaços d'aturar el desenvolupament dels esdeveniments? Els responsables del moviment sindical emprenen aquesta tasca amb l'esperançar de reixir-hi». Els dirigents comunistes i sindicals no eren responsable del moviment. Havia sorgit des de la base, però aviat la burgesia pogué veure què vindria després. Quan qualques obrers decidits començaren a dirigir tots sols les fàbriques, l'editor industrial de l'Humanité per simplement comunicar-ho en el diari, fou públicament destituït del càrrec. Però la lluita continuava, i el 6 de juny l'Humanité es començava a tèmer una possible insurrecció. «No és qüestió de demagògia o d'insurrecció», afirmaven. «És simplement qüestió de fer que els patrons retornen una mica de la llur capacitat adquisitiva als homes que durant quatre anys perderen fins a un trenta per cent de la llur capacitat adquisitiva, i en qualques casos més encara i tot». Sabien que en qualsevol moment el moviment superaria els canals econòmics per ocupar els polítics i que començaria la lluita pel poder estatal. Lluitaren per evitar-ho. «És en interès de tota la nació», deia Vaillant-Coturier en la mateixa edició. Thorez, el secretari general, llençà la consigna, «hom ha de saber quan posar fi a una vaga». Cada paraula afeblia els obrers i enfortia una atemorida burgesia. El 7 de juny ja anaven frenètics, a la recerca d'ofegar la lluita de classe de tota la nació, amb feixistes i tot. Vaillant-Coturier, a l'Humanité d'aquella data deia: «Ço que destaca en aquest moviment, que creix d'hora en hora, és... la reconciliació de les opinions i conviccions religioses, des del comunista i el socialista fins al voluntari nacional, des del catòlic fins al descregut, i la velocitat que caracteritza el treball représ després de la victòria». Els voluntaris nacionals són els feixistes. Fins i tot la burgesia se'n reia: «Els inspiradors del Front Popular», deia el Parts Soir del 7 de juny, «de sobte, davant el foc que ha esclatat, han adoptat el paper de bombers».
Però res no podia fer enrera els obrers francesos en la satisfacció de les llurs reivindicacions immediates. Blum, més actiu en aquells pocs dies que cap altre ministre socialdemòcrata no ho haja estat en tota la seua vida, s'afanyava a aprovar decrets a través del parlament, i, amb la restauració de la pau, els capitalistes començaren silenciosament a sabotejar-la amb l'augment de preus i alhora amb la preparació del segon cop que sabien que havia d'arribar. Però pels comunistes la vaga era un advertiment. El moviment obrer amb certesa esclataria de nou. Stalin no ho volia. Volia una França forta, lliure i feliç per lluitar contra Hitler. Els obrers francesos potser anirien de baixa, però Stalin no paga les despeses de la Internacional en benefici dels obrers francesos. Els comunistes per tant començaren a trobar que el Front Popular era massa estret, i a mirar més enllà dels radicals cap als de la dreta, que eren uniformement anti-alemanys. D'ençà del gener del 1936, havien llençada la consigna, «la unitat de la nació francesa». Ara començaven a lluitar per això. Blum i Daladier simpatitzaven amb una entesa amb Alemanya, i en oposició a ells, la propaganda i l'agitació comunista encetà una llarga crida a l'hostilitat entre França i Alemanya. Presentaven la nova consigna d'un Front dels Francesos. «Unitat, unitat, unitat! És en aquesta unitat d'on depén el futur del nostre país», escrivia Vaillant-Coturier el 12 de juliol. [7] El 15 de juliol saludaven l'exèrcit: «És en honor del poble de París haver saludat, amb dignitat, els seus soldats i el seu exèrcit». Retien homenatge al Senat: «El Partit Comunista ja no es dedica al costum popular d'atacar el Senat republicà». I el 29 de juliol aquests anti-feixistes, qui havien explotat tant durant tots aquests anys el desig dels obrers francesos de combatre el feixisme, oferien als feixistes el Front Unit. «Estretem les mans amb els croix-de-feu sincers i amb els voluntaris nacionals sincers, amb tots aquells que realment desitgen el benestar del poble». Començaven a atacar el Partit Socialista. Era Alemanya i el Referèndum Vermell i el «després de Hitler, el nostre torn» de nou.
Els obrers havien seguit amb seguretat i confiança tot el camí. L'avantguarda havia començar a adonar-se, immeditament després de la vaga, quan els preus havien començar a pujar de nou, que el capitalisme no els oferia cap sortida. La propera vegada anirien més lluny. S'havien sotmés a desgrat a la política de col·laboració entre classes, i acceptat l'explicació que era tan sols una maniobra per aconseguir la simpatia de les classes intermèdies. Però la mà amistosa cap als feixistes començava a obrir els ulls de qualcuns. De moment la revolució espanyola havia dut el Partit Comunista al cim. Però el Partit Comunista no volia l'acció independent dels obrers. Podia haver armat un batalló de milers d'homes, organitzat subscripcions públiques per armes i municions, i enviar-les a Espanya. El govern Blum no gosaria de demanar l'exèrcit de disparar contra civils que anaven a lluitar contra els feixistes en defensa d'un govern de Front Popular. En aquell moment qualsevol intent d'un cop d'estat feixista s'hauria trobat amb tota la força dels obrers, i la revolució hauria passat a l'ordre del dia. El Partit Comunista, però, volia que el govern Blum intervingués per tal de provocar el conflicte amb Alemanya el més aviat possible. Blum s'adherí a la neutralitat, la política inevitable de la socialdemocràcia. Després a finals d'agost el doctor Schacht visità França per dur les propostes de Hitler per deixar-li mà lliure contra Rússia. Els dirigents comunistes, ara frenèticament anti-alemanys, amenaçaren de trencar el Front Popular si Blum i Daladier arribaven a asseure's per discutir amb Schacht. Es feia més i més clar als obrers quins eren els motius reals de la llur política. Continuaven a convidar tots els anti-alemanys, feixistes inclosos, al llur Front de Francesos. La corrent d'insatisfacció començà a fluir més fortament, i el 4 de setembre Léon Blum es mogué obertament contra ells. Aquell dia el Comitè Administratiu Permanent del Partit Socialista Francès adoptà una resolució unànime:
«Amb motiu de la campanya iniciada pel Partit Comunista a favor d'un 'Front Francès', que no seria res més que un intent de govern nacional, declaram que el Partit Socialista mai no se li ha demanat l'opinió quant a aquesta formació... Com a partit de classe el Partit Socialista mai no vacil·là de contribuir a la constitució i a l'èxit del Front Popular.
»La Comissió creu que seria perillós pel propi objectiu que cercam, anar a una aliança amb els grups que lluitaren i que encara lluiten contra la democràcia i la pau, la defensa de les quals constitueix la raó d'existència del Front Popular.
»Crida tots els partits i organitzacions d'aquest Front Popular a mantindre la llur unió i la llur confiança en forma d'una acció que és lluny d'haver esgotat els resultats que hauria de donar».
La burocràcia estalinista malgrat tots els seus clams per la unitats dels obrers es disposava a fer que la Internacional destruís aquesta unitat en benefici de la seua política exterior.
El feixisme a França no s'ha desenvolupat per tres raons. En primer lloc perquè la burgesia féu una mala tria. El coronel La Rocque i sir Oswald Mosley són aristòcrates, i mai no poden construir un moviment de masses a l'estil de Hitler i Mussolini, sorgit del poble. En segon lloc, quan el Partit Comunista Francès abandonà la lluita revolucionària, la causa inicial del feixisme, l'amenaça a la propietat burgesa desaparegué temporalment. En tercer lloc, els burgesos francesos, sempre atents a la situació internacional, saben que la guerra pot esclatar en qualsevol moment. El govern del front popular, o qualsevol variant cap a l'esquerra o cap a la dreta, durà les masses a la guerra més fàcilment que un govern de dretes. Un intent feixista comportaria la guerra civil, i no es volen arriscar a això ara. La versió estalinista del front unit no és la unitat d'acció, sinó la unitat per dirigir tots els obrers a la guerra imperialista.
Els obrers políticament conscients en aquest moment on la situació és tan tensa s'han vist llençats a la confusió. Els petits-burgesos, sense ni tan sols l'augment nominal dels salaris, es desil·lusionen. Doriot, un ex-militant del Partit Comunista, s'ha fet feixista i amb el suport de tota la premsa burgesa cerca d'allunyar la petita burgesia de l'esquerra cap a la dreta. Educat en l'escola estalinista de la propaganda falsària, i coneixedor del grau de corrupció de la Internacional, pot complementar els seus atacs amb documents, i és un oponent formidable. Amb els estalinistes que ho sacrifiquen tot a l'agitació anti-alemanya, amb Doriot cridant la petita burgesia i La Rocque i els seus carros blindats i avions que esperen una oportunitat, els obrers francesos es troben en seriós perill. Si fan una batalla defensiva per la democràcia, perdran. Però organitzats per la revolució socialista poden aconseguir una gran victòria. Reformaran a temps els llurs rengles? Hi ha encara una oportunitat per fer-ho. Que hi haja una oportunitat és gràcies a Trockij i a un grapat de joves i inexperts seguidors, que ho tenen tot en contra, però que lluiten en la batalla revolucionària més difícil i crítica dels nostres dies. No és tan sols la burgesia la que tenim en contra. Stalin empra totes les forces de l'estat soviètic i de la Tercera Internacional per esclafar-los a ells i al llur dirigent. Desitja conciliar-se amb la burgesia, però aquests revolucionaris implacables saben que no s'hi pot conciliar. I sap que si triomfen serà la fi d'ell i del seu règim.
Durant els anys posteriors al 1928 els grups de l'Oposició d'Esquerres no pogueren constituir un partit reeixit. A Alemanya hi havia tan sols 750 membres el 1933, i foren gairebé tots agranats en la debacle que seguí a l'arribada al poder de Hitler. A l'Amèrica Espanyola havien aconseguit uns avenços considerables, i a Canadà, Cuba, Xina, França, Espanya i Gran Bretanya hi havia grups petits o grans, sempre acaçats pels estalinistes, i en general poc populars en el moviment obrer, perquè les llurs crítiques contra Stalin semblaven anti-russes i constituïa un terreny fèrtil per una inacabable riuada de mentides contra el trotskisme. Trockij, però, continuà a escriure, a explicar i a aconsellar. L'Oposició d'Esquerres sempre s'hi considerà una secció de la Internacional fins després del 1933. Trockij vacil·là durant uns mesos, però quan Stalin declarà que la política de la Internacional havia sigut la correcta per tot Alemanya, i trencà implacablement amb els camarades alemanys que volien reconstruir la Internacional amb uns fonaments sòlids, s'adonà (tot i que a desgrat seu) que la Tercera Internacional havia deixat tota esperança i es dedicà a la tasca de posar les bases d'una Quarta Internacional.
El 1934 aconseguí asil a França i entrà en contacte amb la secció francesa. Era un petit grup, no gaire gran. Publicaven un setmanari, La Verité. En ell Trockij hi escrivia articles, però el grup no podia obrir-se camí. Tant la premsa burgesa com els comunistes s'uniren per demanar l'expulsió de Trockij, i L'Humanité llençà una campanya contra el trotskisme. El 6 de febrer comunicà a l'Oposició que el període revolucionari havia començat a França. Desencadenaren una lluita solitària pel front unit. Quan arribà el reberen amb joia, però aviat s'adonaren què cercaven els comunistes. Ja el juny del 1934 començaren a defensar una milícia obrera i un programa revolucionari. La revolució era en camí. L'única forma d'encarar-la era posar la perspectiva obertament davant les masses i, pas a pas a mesura que el conflicte de classe s'hi desenvolupàs, preparar-les pel clímax inevitable. Els comunistes titllaven aquestes reivindicacions de provocacions. Des d'aleshores les «provocacions trotskistes» han sigut un tret de la propaganda de la Internacional. L'agost del 1935 la revolta dels obrers esclatà a Brest i a Toló. Els comunistes l'ofegaren. Els trotskistes penjaren cartells a París que convocaven manifestacions i accions en favor dels lluitadors de Brest i Toló. Al costat de la policia, els estalinistes voltaren per París per arrencar-los.
El juny del 1935, encara menys d'un centenar en nombre, els trotskistes decidiren de fer el pas d'entrar en el Partit Socialista, per tal d'entrar en contacte amb les masses. Els estalinistes, que treballaven ara en estreta harmonia amb els buròcrates socialdemòcrates, els perseguiren sense treva, però la llur influència creixia. El creixement del moviment els ajudà. A Amèrica l'agrupació de la Quarta Internacional, per bé que relativament petita, s'hi consolidà. Un fort partit neerlandès defensà la Quarta Internacional. A Bèlgica un gran grup dins el Partit Socialdemòcrata i un de més petit a fora d'aquest començaren a guanyar influència. A Espanya, que mai havia sigut un punt fort de l'estalinisme, la literatura trotskista tenia una ampla difusió, i s'hi formà un grup espanyol amb principis trotskistes. Les noves agrupacions començaven a fer-se sentir. El maig del 1936 els francesos, ara uns 500 i amb gran influència entre els joves socialistes de París, foren expulsats del Partit Socialista, i formaren un nou partit propi, publicaren un setmanari, La Lutte Ouvriere (La Lluita Obrera), mentre la joventut parisina publicava una revista mensual, Révolution.
En les vagues de juny assoliren sobtadament una importància. Foren els únics a França en cridar la consigna dels soviets i en cercar de dur el moviment cap endavant per comptes d'endarrera. La burgesia s'adonà de qui era l'enemic real, i els estalinistes iniciaren una persecució contra ells. El llur setmanari fou suspès i es dictaren ordres de detenció contra els dirigents. Ço que els hi donà importància no fou tant la llur pròpia força sinó la tempesta de difamacions que omplí la premsa burgesa de París contra ells en aquest període. Le Temps publicà tres articles successius que descrivien els trotskistes i la Quarta Internacional. Echo de Paris, [8] Paris Soir, i tota la premsa dretanosa escrigué articles sobre el trotskisme i la Quarta Internacional. Els obrers de París començaren a sentir-los, i els joves obrers començaren a unir-se al partit. Avui són més de mil i creixen de dia en dia.
A Bèlgica el grup del Partit Socialdemòcrata presentà un candidat a les eleccions, aplega 6.000 en una trobada electoral, aconseguí 10.000 vots, i es troba entre els 300 que guanyaren un escó. Foren, és clar, expulsats, i ara es forma un partit a Bèlgica amb més de mil integrants. Tot plegat ha incidit en el partit francès. Però d'importància més immediata que totes aquestes coses és la probable escissió en el Partit Comunista Francès.
Les llurs traïcions desvergonyides han provocat més i més insatisfacció entre les bases, que esclatà quan Ferrat, un membre del Comitè Central, criticà la línia política. Fou en conseqüència expulsat per trotskista. Però publicà les raons de la seua expulsió, i Cachin i Thorez hagueren d'encarar la discussió dins les pròpies files. La revolta pot ésser desviada, però amb el temps, i el temps és de gran importància, en darrer terme haurà d'esclatar. La política estalinista és també flagrant i ha assolit el seu límit. Si, com s'esperava, uns vint o trenta dels joves diputats comunistes de la Cambra hi trencaven, tal com amenaçaven de fer, arrossegarien amb ells milers, i no haurien de cercar cap camí. La secció francesa de la Quarta Internacional és sempre sota l'ull públic, té captada un sector sempre creixent dels obrers joves. El judici contra Zinov'ev i Kamenev ha accelerat el procés de la desintegració estalinista. Si els comunistes dissidents i els trotskistes arriben a un acord mentre els comunistes dissidents són encara en el parlament, s'obre una nova perspectiva per la revolució francesa. Els primers milers de membres seran difícils d'aconseguir, però un cops els tinga, el partit trotskista jugarà el paper dirigent en la propera lluita i posarà la nova Internacional al capdavant del moviment revolucionari. Tot això ho sap Stalin, i sap també que ho ha d'evitar de totes totes. Ha renunciat obertament a la revolució mundial. Assassina els antics revolucionaris de Rússia. Lluita per fer la Tercera Internacional tan inocua com siga possible en fer-la defensar la democràcia, l'amor a la pàtria, la Societat de Nacional. Fins i tot pot liquidar-la directament per assegurar-se que la burgesia els deixe sols, o si més no que el deixe a ell i a la seua burocràcia en pau. Però no gosa de fer-ho mentre Trockij guie la Quarta Internacional. Organitzativament la Quarta Internacional és penosament feble. Però l'obra de preparació continua en marxa. Lentament però segura, els obrers entenen l'estalinisme. Molts partits s'han declarat per una nova Internacional, però són contraris als durs principis de la Quarta. Els diversos grups es barallen i disputen entre ells. Però per Stalin el nom de Trockij com a dirigent ideològic de la nova Internacional suposa un desastre. Per massa temps Stalin i els estalinistes de dins i de fora de Rússia, han difamat Trockij i el trotskisme com a contra-revolucionari. No s'hi poden fer enrera ara. Si Stalin liquidàs la Tercera Internacional en fusionar-la amb la Segona, el cas de Trockij es demostrarà aclaparadorament i el moviment revolucionari d'Europa malgrat els forts desacords s'hauria d'agrupar en darrer terme al voltant de la Quarta Internacional trotskista. L'àmplia fabricació de mentides i difamacions contra Trockij i el trotskisme a Rússia s'ensorraria, i Stalin i l'estalinisme quedarien despullats dins i fora de Rússia.
[1] Per aquesta secció veieu «La revolució mundial i l'URSS», de M. Florinskij, pp. 219-248; l'autor, per bé que d'aparença burgesa, ha copsat l'essencial de la història russa d'ençà del 1924.
[2] Lenin on Britain, p. 291.
[3] The Labour Party and the Menace of War, de R. F. Andrews, C.P.G.B.
[4] Peace--But How? de J. R, Campbell, C.P.G.B.
[5] És obvi que aquesta gent ja no són comunistes. El lector no necessita d'invertir esforços per recordar-ho.
[6] "Que Faire," Communist Review, juliol del 1936, p. 15.
[7] Totes les citacions són de L'Humanité.
[8] 10 de juny del 1936.