La revolució mundial 1917-1936
HI HA UNA LÒGICA EN LA HISTÒRIA I MALGRAT TOTS ELS episodis rics i estranys de l'evolució història hi ha una línia coherent que es pot seguir. Podem veure el futur de la Tercera Internacional en el paper que juga en la revolució espanyola.
Quan Franco llençà el seu atac contra el govern del front popular, aquell híbrid mostrà exactament allò que s'espera d'aquestes aliances polítiques de la burgesia i dels obrers en un període revolucionari. Dos governs que cercaven de negociar amb Franco caigueren en ràpida successió, i si no hagués sigut pels obrers i camperols els Front Popular hauria sigut agranat de l'escena. Però per comptes de cridar als obrers a dirigir els camperols en la revolució socialista, la Tercera Internacional, dins i fora d'Espanya, ha continuat amb una intensa propaganda per la democràcia espanyola. L'impuls de la revolució a Espanya ha llençat els burgesos un per un del govern del front popular a Madrid. A Catalunya, la zona industrialitzada d'Espanya, els obrers, tot i no saber d'economia marxiana, s'han apoderat instintivament de la propietat burgesa en els primers dies de la contra-revolució—tan clar com a indici del curs futur de les revolucions proletàries com les vagues en curs de França—i Companys tan sols pogué romandre en el govern en pretendre's socialista. La Tercera Internacional, però, continua a aturar la revolució amb el seu nou amor per la democràcia. Els estalinistes avui no volen una Espanya vermella. Tan sols fracassaria. Pitjor encara, una Espanya vermella iniciaria un nou esclat del moviment revolucionari a Europa. Suposaria un aixecament a França. No tan sols no volien una Espanya vermella, lluitaran per evitar-la. La burocràcia estalinista desitjava donar suport a la no-intervenció al principi, tan sols una nova passa de la seua política alemanya de deixar entrar el feixisme. Però els obrers de l'Europa occidental no podien entendre la neutralitat de la Unió Soviètica; aleshores arribà el convenciment tardà del fet que el feixisme a Espanya podria afeblir la lliure, forta i feliç França democràtica, que la burocràcia soviètica necessitava tant com a aliat contra Alemanya. Stalin i la burocràcia decidiren d'ajudar Espanya.
La democràcia burgesia és condemnada a Espanya. És el trencament de la democràcia parlamentària qui alimenta el feixisme. Abans del conflicte real els obrers socialdemòcrates poden aplegar-se sota les consignes de la defensa dels llurs drets democràtics, però provar d'esclafar el feixisme pel manteniment de la democràcia parlamentària és dur els obrers a la ruina. La tria rau entre la dictadura feixista capitalista o l'estat obrer socialista. Si els obrers han de guanyar contra Franco i els seus aliats alemany i italià, poden fer-ho tan sols com ho feren els bolxevics, amb les consignes de terra pels camperols, la confiscació de la propietat burgesa, i la revolució dels moros de la reraguarda de Franco. La guerra ha d'ésser una guerra revolucionària d'obrers i camperols organitzats en soviets o en altres organitzacions obreres. Però la burocràcia soviètica féu de la lluita per una Espanya democràtica una condició per l'ajuda; i la burocràcia i els seus agents, per bé que actius contra Franco, ara impedeixen els obrers i camperols espanyols de fer les mateixes coses que crearen la Rússia soviètica. No volen cap canvi a Europa. La Tercera Internacional du una nova revolució cap al desastre. Blum també dóna suport a Caballero contra Franco.
El Front Unit entre la socialdemocràcia espanyola, la socialdemocràcia francesa i la burocràcia soviètica que controla la Tercera Internacional s'estableix en defensa de la democràcia burgesa, és a dir del capitalisme, a Espanya. Però la burocràcia soviètica amb més a perdre és la més reaccionària de les tres. A Catalunya el POUM, un partit centrista, ha fet un paper dirigent des dels primers dies de l'atac de Franco. Havia comés l'error d'unir-se al govern català, però defensava la revolució socialista, pronunciava consignes revolucionàries. El perill d'una Espanya vermella provenia de la direcció del POUM. El POUM no era trotskista però defensava la visió trotskista de la burocràcia soviètica i de la Tercera Internacional. Els estalinistes a Espanya instigaren un atac ferotge contra el POUM com a provocadors feixistes. [1] No contents amb emprar totes les forces per mantindre la revolució en el marc de la democràcia burgesa, són i seran per sempre enemics implacables de la revolució socialista i de tots els qui lluiten per ella. Les masses a Espanya poden empènyer-los cap endavant però es resistiran i sabotejaran el progrés de la revolució, i aquest és el llur paper a Europa.
Arreu fan una propaganda incansable per la unitat, per un gran partit unificat. Stalin es disposa a diluir la identitat de la Tercera Internacional en la Segona, tan bon punt puga desfer-se de Trockij i de la seua gran reputació. S'ho pot fer amb els pocs trotskistes, les llurs veus no tenen cap importància internacional. Però Trockij, l'home d'octubre, i la seua Quarta Internacional s'interposen en el camí. Els estalinistes volen silenciar-lo. Poden assassinar-lo a Mèxic. I una vegada siga fora d'acció la lluita estalinista per la Societat de Nacions i la seguretat col·lectiva es basa en aconseguir d'ignorar la Quarta Internacional, en fer que els obrers siguen dirigits cap a la propera guerra per la democràcia i la defensa de l'URSS, i la Tercera Internacional ajudarà els capitalistes a esclafar les revoltes colonials, tret de manual de la contra-revolució. Tan sols l'oposició decidida de la burgesia capitalista per formar o aplicar un pacte soviètica evitaria que la burocràcia soviètica i la Tercera Internacional d'aquesta via, la via tradicional de la socialdemocràcia. Però el camí té un buit, un buit pel qual en l'actualitat no hi ha cap pont—ja que mentre les burocràcies obreres de l'Europa occidental es basen en un sistema capitalista, els buròcrates dels soviets es basen en un sistema socialista. Els russos poden establir aliances, i Cachin i Pollit faran part de les plataformes de reclutament al costat de Laval, Daladier i Blum, Churchill, Lloyd George i Citrine. La Rocque hi serà i també Mosley. Ja que quan la guerra comence, els feixistes i els socialdemòcrates oblidaran les llurs idees diferents de política exterior i combatran l'enemic comú del sistema que defensen. Però la política de la burocràcia soviètica esclatarà degut a la pròpia natura de l'estat soviètic. Ja que el capitalisme britànic pot, malgrat tots els seus esforços, arribar a una guerra contra Alemanya al costat de la Unió Soviètica. Però tots els capitalistes, alemanys i britànics, saben què succeí després de la darrera guerra i què passarà després d'aquesta. Saben que si Rússia sobreviu a la confusió i a la ruina de la guerra com a estat obrer, la revolució socialista a Europa ja té mig camí fet cap a la victòria abans de començar. Per ells, vencedors o vençuts, acabe com acabe la guerra, la Unió Soviètica ha d'ésser destruïda. I tan bon punt la guerra entre en una fase decisiva, i un bàndol es veja ja guanyador, o potser abans, una coalició capitalista destruirà l'enemic comú. Els dos sistemes no poden viure simultàniament per cap període llarg, i encara menys poden lluitar plegats. Que no poden Stalin i la burocràcia veure això? El buròcrata més savi roman buròcrata, i els buròcrates tenen la política on són arrelats. La seguiran fins que els esclate a les mans. Avui res no pot canviar això. El que té molta més importància és la influència corruptora que exerceixen en els obrers d'Europa a través de la inútil Tercera Internacional.
Abissínia donà una gran lliçó als obrers, Espanya els ensenyarà més. Els obrers avançats de la socialdemocràcia, lentament, com fan els obrers, comencen a veure la natura real de l'imperialisme, a veure què vol dir la democràcia, la constitució, la llei i l'ordre en els llavis dels capitalistes. La Conferència d'Edinburgh del Partit Laborista mostra el ferment. Però a mesura que els obrers es giren cap a l'esquerra, per comptes de trobar-se un partit revolucionari, ferm i sòlid en doctrina, clar en teoria, però que lluita per l'aclariment de masses sempre més àmplies d'obrers en les experiències comunes del front unit, es troben la Tercera Internacional recolzada en els recursos de l'estat soviètic i de les tradicions revolucionàries d'octubre, que els fan retrocedir cap a la seguretat col·lectiva, cap a la democràcia, cap a les il·lusions del socialisme a través de la socialdemocràcia. És la vergonya i la tragèdia de la nostra era. Tan sols en el moment del trencament violent de la burgesia amb la burocràcia estalinista hi haurà un canvi en la política de la Internacional. Però aquest moment el triarà la burgesia imperialista que utilitzarà o refusarà l'estalinisme a voluntat. És a això a on la burocràcia estalinista ha dut la Tercera Internacional, en el seu moment la més gran força revolucionària que la història mai ha vist.
Però si tot és així, resta cap justificació per la teoria de la revolució permanent que aquest llibre sosté? Sota la direcció marxista més capaç hauria sigut gaire millor la posició del socialisme internacional? S'ha justificat la revolució a escala mundial? Per què encara hem de seguir aquest camí? Cal respondre aquestes qüestions.
Fem una ullada rigorosa a la Unió Soviètica d'avui.
Després de gairebé vint anys d'esforç sense paral·lels, d'agitacions i de patiments, l'estat obrer presenta un espectacle que és una caricatura de socialisme. La producció de gra és poc més gran que la d'abans de la guerra, i els dotze milions de tones exportats abans del 1914 té un pes molt més gran degut a l'augment de la població. Els caps de bestiar són menys que abans de la guerra, i la quantitat d'aliments per càpita de la població és inferior a la del 1913. La producció de cotoneries és tan sols un vint-i-u per cent superior a la del 1913, mentre la població és gairebé un quaranta per cent més. L'habitatge és incomparablement pitjor que en els països capitalistes avançats, i les perspectives no són bones. Com sap qualsevol regidor, amb una població que creix ràpidament i amb uns recursos limitats, els plans d'habitatge s'ensorren, les cases antigues es deterioren tan ràpidament com es construeixen de noves, i l'excés de població, més gran a la Unió Soviètica que enlloc, allunya encara més els plans de reallotjament. La xarxa de carreteres és d'un terç en relació a la dels països capitalistes avançats, i la ferroviària és inferior. Hem pagat un dur tribut al progrés industrial. Però una societat es fonamenta en la producció i no en percentatges d'augment. Hi havia 11.000 automòbils a la Unió Soviètica el 1926. Enguany el pla preveu de fer-ne 161.000. Això en percentatge és un triomf. Un gràfic mostrarà com entre el 1929 i el 1935 la producció d'automòbils als EUA ha davallada. Però el propagandista soviètica no diu que la producció dels EUA ha caigut de cinc milions i un quart a més de quatre milions. El consum de petroli i de combustibles derivats als EUA el 1935 era de 970.000 milers de barrils, a Rússia era de 168.000. La producció als EUA era de 1.020.500 milers de barrils, a Rússia era de 168.000. La producció d'acer als EUA caigué de 56,43 milions el 1929 a 33,43 milions el 1935. Rússia espera de produir-ne setze milions de tones el 1936.
La Unió Soviètica és encara un país endarrerit, i no es repetirà mai prou que el nivell de dret i de justícia mai no pot augmentar més que el nivell tècnic de producció. La idiotesa de les superacions d'Stalin no necessita demostració. Avui una enorme despesa d'armaments drena el país. Europa esclatarà en flames en pocs anys, potser en mesos. Quan la producció de la Unió Soviètica s'aproparà prou a la dels EUA com per oferir el nivell de vida a l'obrer sense el qual qualsevol xerrameca de socialisme és una befa? «Que Déu faça que els nostres fills o potser els fills dels nostres fills vegen el socialisme en aquest país», [2] deia Lenin. Confiava en la propietat col·lectiva però en coneixia els límits. Molt abans que la Unió Soviètica es puga apropar al capitalisme avançat, el seu destí el decidiran els resultats de la lluita de classes a Europa.
L'obrer promig encara és espaordidorament pobre. És cert que té una jornada laboral de set hores, però unes excessives hores extraordinàries fan d'això un simple avantatge nominal. Té unes eines educatives i culturals molt més superiors a les que mai havia somniat sota el tsarisme. Però quan la concessió més generosa que fa l'estat és donar-li «el salari socialitzat», els ingressos mitjans de l'obrer no són més de seixanta xílings mensuals. I viu sota una tirania política sense paral·lel a Europa. Una jerarquia de buròcrates l'explota, amb salaris superiors, privilegis, millor habitatge, millor educació pels llurs petits, i un poder econòmic i polític com no té cap altre governant d'Europa. Tot el país ha de pensar com mana la burocràcia. Stalin dirà que la socialdemocràcia no pot governar sense el feixisme i que el feixisme no pot governar sense socialdemocràcia, ho farà política de partit, i l'obrer s'ho empassarà. La policia secreta, la partida de la qual s'augmentà en un trenta per cent el 1936, és el poder suprem. La desobediència en la producció o en la política es pot castigar amb l'acomiadament, la pèrdua de l'habitatge i de tota perspectiva d'ocupació. La desigualtat grollera es demostra com a socialisme i l'obrer l'ha d'acceptar. La burocràcia canvia les lleis del divorci per decret, tan gran és el menyspreu per l'obrer. Ha d'obeir o perir. L'11 d'agost, Pravda reportà l'arrest d'uns joves obrers comunistes que havien sigut prou «impúdics» com per discutir la teoria del socialisme en un sol país. Podriem multiplicar els exemples d'aquesta tirania repulsiva. Oblidam per un moment les possibilitats d'una revolució victoriosa que han sigut tan ignorament i arbitràriament arraconades. Admetem que sota la millor direcció i administració hauria fracassat, i que la Rússia socialista es quedàs igualment en solitari. Sota la millor administració interna el nivell de producció després de vint anys en un món capitalista hostil hauria pogut ésser molt més alta, però amb tot, hi hauria hagut escasedat en relació a Gran Bretanya o França, amb la resultant tensió política i social. Però mentre Lenin cercava de fer del partit bolxevic, basat en la classe obrera, el factor intermediari entre obrers, camperols i burocràcia, Stalin des del principi cercava de fer del partit un sirvent de la burocràcia, i ha destruït sistemàticament la seua base obrera. Avui no és més que una milícia de la colla estalinista, i en la mesura que defense els privilegis de la burocràcia, aquesta restarà contenta. La nova constitució és d'aparença liberal. En realitat destrueix els soviets, la principal conquesta política de la revolució. Demostra que, lluny d'esvair-se, l'estat és més omnipresent que mai. Assegura el domini del partit en restringir les candidatures a les organitzacions que controla
Finalment hi ha una vida intel·lectual que ha sorgit d'aquest règim de tota la població. El visitant de bona fe de Moscou resta encantat amb l'atitud independent dels obrers i l'esperit de camaraderia que hi ha entre totes les classes socials. Tot i que es puga perdre res amb el temps, tot i que hi haja un retorn al capitalisme, res no farà canviar això, com no res, ni tan sols el retorn al capitalisme, retornarà la terra als terratinents. És l'herència de la revolució, i ha passat a la vida de la nació. Gairebé cent cinquanta anys després del 1789 quelcom semblant sura en l'atmosfera de França, i fins i tot el feixisme no serà capaç de destruir-ho.
Però és la vida intel·lectual russa un dels trets més temibles del règim estalinista, i du impresa la seua posició insegura i les seues limitacions personals. Quina altra ment podria haver concebut la reescriptura de tota la història de Rússia del 1905 fins al present per demostrar que ell i Lenin prepararen la revolució russa, la dirigiren entre març i octubre, i que les victòries de l'Exèrcit Vermell durant la guerra civil foren degudes a ell? Les seues absurditiks són saludades en la premsa russa com a models de prosa russa. Si voleu escriure en rus model, modelau-lo d'acord amb el d'Stalin, és la recomanació d'un diari literari. Se l'esmenta amb Hegel i Spinoza en articles de filosofia. Trockij, en un article escrit quan Lenin era viu però ja malalt, comparà Lenin i Marx i ha recordat la satisfacció que el dirigent moribund sentia davant aquesta comparació que venia d'una ploma tan profunda i d'un caràcter tan íntegre com el de Trockij. Però Marx-Engels-Lenin-Stalin és la nova jerarquia a la Unió Soviètica. El Pravda de l'1 de febrer del 1935, duia un report d'un discurs fet per un tal Avdeienko en el Setè Congrés dels Soviets. Molotov el lloava amb joia en el seu resum. «Els segles passaran i les generacions comunistes del futur ens consideraran els més feliços de tots els mortals que mai han viscut en el planeta, perquè som nosaltres els qui hem vist Stalin, el geni director, Stalin el savi, el rialler, l'amable, el sobiranament senzill...!
«Quan vaig conèixer Stalin, fins i tot de lluny vaig captar-ne la fortalesa, el seu magnetisme i la seua grandesa. Volia cantar, xisclar, udolar de felicitat i exaltació». Acabava: «El nostre amor, la nostra devoció, la nostra força, el nostre cor, el nostre heroïsme, la nosta vida—tot això és teu, gran Stalin! Pren-los, tot és teu, cap de la gran pàtria! Disposa dels teus fills, capaços de fets heroics en l'aire, sota terra, a les aigües, i a l'estratosfera... Homes de tots els temps i de totes les nacions anomenaran pel teu nom tot allò que és bell, fort, savi i preciós. El teu nom és i romandrà en cada fàbrica, en cada màquina, en cada tros de terra, i en els cors de tothom... Quan la meua estimada em durà el meu fill, el primer mot que li ensenyaré serà—STALIN» (Aplaudiments frenètics). Aquest és el nivell intel·lectual del socialisme d'Stalin. Tothom a la Unió Soviètica s'hi veu reduït. Els articles de Rakovskij, Radek i Piatakov després del judici, quan temien per les llurs vides, expliquen la història de la Rússia d'Stalin tan clarament com els documents oficials. Aquests homes, revolucionaris del 1917, dos d'ells entre els homes més dotats d'aquesta generació, es plegaven, s'arrossegaven i s'enfonsaven en la pols davant Stalin, l'anomenaven el més gran i el millor i més brillant dels homes, i anomenaven Trockij gos rabiós, feixista, i conspirador amb alemanys, japonesos i feixistes. Sidney i Beatrice Webb, Remain Rolland, André Gide, sir Charles Trevelyan i tots aquests partidaris decidits del socialisme d'Stalin hi haurien de viure i gaudir d'aquesta nova societat durant un any o dos. La història s'enriquiria amb els documents que rebrien la llur signatura.
Tot això és prou galdós. Però hi ha un altre aspecte. Un país semi-mitjaval ha sigut dut al cercle del món modern, la pols acumulada i els obstacles i supersticions de segles han sigut agranats, i tot això ha sigut possible a aquesta escala per la revolució econòmica de l'octubre del 1917, i els canvis que ha comportat. S'ha fet molt menys que no pas criden persistentment els megàfons estalinistes, però s'hi ha posat una base, i desenes de milions han sigut arrabassats al fangar de l'endarreriment i de la ignorància amb els dos plans quinquenals. L'herència del tsarisme, els desenvolupaments històrics que hem descrits, han evitat que l'esforç es traslladàs en una millora generalitzada i concreta en els nivells de vida de grans milions. Una cinquena part de la despesa es dedica a inevitables preparacions de guerra, els privilegis creixents de la burocràcia, ho retardaran encara més. Però les noves ciutats que han sorgides, la construcció i l'ús del turbo-generador, l'avió, el tractor i l'automòbil, és en això on recolza la civilització moderna. Ja hem dit prou com per demostrar que la revolució d'octubre s'ha justificada. Però aquestes coses, per valuoses que siguen, no són el significat darrer de la revolució russa. No és això el que la fa el centre d'atenció de centenars de milions d'explotats de tot el món. La seua importància rau en l'intent de construir i mantindre un estat obrer, posar els fonaments de la societat socialista, dependre d'una economia on la propietat privada fou abolida. La solució d'aquest problema, la qüestió més gran de la nostra generació, encara resta suspesa en la balança. No és que no hi haja desigualtat. Això és d'esperar. És que la desigualtat creix. El Comitè Internacional del Butlleti d'Empleats, publicat a Moscou el juny del 1936, mostra que un mecanògraf guanya de 175 a 250 rubles mensuals, el cap d'un deparament de 700 a 1000; la paga del treballador és d'uns 250 rubles, amb els extres inclosos. Un report recent d'Ordjonokidze, comissari d'indústria pesada, fa befa de la pròpia idea de la igualtat de salari entre els treballadors i glorifica obertament la paga superior per una feina millor. El moviment stakhanovista es basa en el mateix principi antisocialista. La desigualtat és inevitable en una societat basada en una economia baixa. Però cal veure-la com el que és i combatre-la, i no titllar-la de socialisme. Chamberlain ens diu que ha vist, en una de les grans desfilades oficials, la dona d'un comissari que duia un vestit que costava el salari de quatre mesos d'un treballador rus. No hauria caminat segura pels carrers de la Rússia leninista, i molt menys encara pujat en la plataforma. Qualsevol visitant honest porta de Moscou la mateixa història. La planta automobilística Stalin el 1936 farà set mil limusines, anuncia triomfant el règim estalinista. Però per què i per qui? I hi ha els indicadors financers encara més ominosos. Els dipòsits dels bancs d'estalvi s'elevaren de 1.700 milions de rubles el 1935 a 1.500 milions el 1936. No són els seixanta xílings mensuals d'un treballador que estalvia. El deute públic augmentà de 1.300 milions el 1935 a 2.000 milions el 1936. El pagès en base a la baixa producció lluita per la seua propietat individual i lentament però contínua va guanyant. El proletariat rus, després dels seus esforços herculis, sembla haven canviat un grup de patrons per un altre, alhora que la pròpia base de l'estat proletariat resta minada.
Aquesta és la situació actual. A on acabarà? El judici contra Zinov'ev-Kamenev, i no tant el judici com la purga, ens ho mostra amb claredat. Ja que demostra que tot i que de forma desorganitzada i confusa, la revolució socialista internacional és encara viva a Rússia i que guanya forces.
Ben avançat el 1935 la campanya contra el trotskisme havia passat de l'estadi on Trockij havia fet errors en tots els fronts, rectificats únicament quan arribà Stalin, a històries del mariscal Voros'ilov on Trockij resultava ésser l'inoculador de la contra-revolució en l'Exèrcit Vermell durant la guerra civil, que tan sols fou denunciat per la vigilància del camarada Stalin. I, resultat inevitable d'aquestes victòries ideològiques, vingué el terror organitzatiu. No hi havia cap altre camí per Stalin. El 1935 hi havia ben bé cinc milions d'homes en camps de concentració de la Unió Soviètica. [3] La despesa del 1936 mostrava l'augment d'un trenta per cent en els fons de la policia secreta. Una explosió com la del judici contra Zinov'ev-Kamenev era inevitable.
L'Oposició d'Esquerres havia perdut el contacte amb Rússia durant dos anys. La repressió del socialisme internacional en el primer estat socialista era massa gran, una ironia cruel de la història. Però la seua força es veia en la violència amb la que fou denunciat i el nombre de trotskistes purgats del partit. El 5 de juny del 1936, Pravda anuncià la nova constitució. Aquesta constitució destruïa els soviets obrers, i donava el poder a un parlament que consistiria en persones designades per la nomenclatura soviètica. Atorgava el vot als sacerdots, als guàrdies blancs, als ex-nobles i als ex-comerciants. Tot això el Prava ho aprovava. Les classes havien sigut abolides (o gairebé abolides), i aquests ja no eren perillosos. Però contra els trotskistes el Pravda treia foc i mortandat.
«La lluita
contínua. Massa feble per un atac directe, les restes dels
grups contra-revolucionaris, els guàrdies blancs de tots els
colors, especialment els trotskistes i els
zinovievistes, no han abandonat la llur
base, espionatge, sabotatge i terrorisme.
Amb mà ferma continuarem en el futur a combatre i a destruir
els enemics del poble, els rèptils i fúries
trotskistes, per molt astutament que es
disfressen».
L'Oposició d'Esquerres ara organitzada en seccions que
treballen per la Quarta Internacional, sabia què volia dir
això. En la seua conferència de la darrera setmana de
juliol del 1936, emeté una crida als treballadors de tot el
món, que demanava una comissió internacional per
investigar els càrrecs contra els trotskistes de Rússia.
No era massa aviat. En menys d'un mes, Stalin n'havia assassinat
setze, inclosos Zinov'ev i Kamenev, per trotskisme. La força
del moviment contra els crims i la incompetència del règim
estalinista es demostrà en la purga més gran de la
història de Rússia d'ençà del 1918. [4]
Milers foren arrestats, molts dels quals tenien càrrecs
oficials i durant mesos Pravda ha sigut una curiosa barreja
de comunicats lleials i de detencions massives per trotskisme. Amb
dos exemples significatius en tindrem prou. Molt després del
judici, el Pravda del 4 de gener reportava que (malgrat deu
anys de purgues), les organitzacions del Partit Comunista de les
grans ciutats de Kiiv i Rostovdon havien sigut preses pels
trotskistes; quatre generals soviètics foren arrestats,
malgrat la crítica situació internacional i la ruina
inevitable de la disciplina i la moral.
Davant d'aquestes coses, el lament de «per què confessaren?» perd importància. A més, les confessions són un tret estalinista. Friedrich Adler ha demostrat, a El judici de bruixes de Moscou, que Abramovic en un judici del 1931, confessà haver comès crims a Rússia en una època en la que era fotografiat en una conferència de la Segona Internacional. El 9 de juny del 1934, Izvestia publicà el decret pel qual, si un soldat abandonava el país, no tan sols serien castigats els membres de la seua família que ho saberen, sinó «els altres membres adults de la família del traïdor, que visquessen amb ell o en fossen mantinguts en el moment de la traïció, que seran privats dels drets electorals i deportats durant cinc anys a regions distants de Sibèria». Sota Stalin un nen de dotze anys pot rebre la pena de mort. Aquesta és la llei publicada del país. Amb quins crims contra relacions innocents no amenaçarà la GPU en el secret d'una presó?
Una conspiració de milers per assassinar Stalin és un absurd, però no és impossible que qualcuns fossen culpables de conspirar per canviar el règim. Stalin sabia, però, que tots havien trencat amb Trockij, que els trotskistes condemnaven l'estalinisme de Zinov'ev i de la resta. Però aprofità l'oportunitat per difamar la creixent Quarta Internacional de l'exterior i l'espectre que el persegueix a l'interior, el retorn al leninisme, que ell anomena trotskisme. La seua posició és desesperada. Una crisi política era inevitable. El segon pla quinquenal entrava en un atzucac. Hi havia hagut progressos, però les grans esperances aixecades el 1928-1929 i de nou el 1933, quan el Segon Pla començà, ara es veien únicament com a mentides estalinistes. L'octubre del 1932, Manuilskij en el Dotzè Plenari del CEIC havia dit la consigna «No oblidau que entraren en una societat sense classes únicament si completam el segon pla quinquenal». Els russos s'havien ennuegat amb aquestes promeses. Ara les escupen. Cap a on duia Rússia l'estalinisme? La joventut malcontenta s'adreçava al trotskisme, l'única alternativa a l'estalinisme. El malcontentament de masses pot ésser fins i tot anti-trotskista però s'aplegaria en una crisi al voltant dels antics companys de Lenin.
Stalin combatrà ferotgement tots els que puguen formar un nucli per l'oposició que es genera dins el partit. I amb això tan sols s'assegura que la insatisfacció s'organitze molt millor la propera vegada. Ja que ningú no és segur en la Rússia d'avui. Radek mentí fidelment durant anys, tan sols per ésser abatut com la resta. I aquests revolucionaris experimentats saben ara, i tota persona conscient de Rússia, que Stalin és molt més insegur que no pas es pensaven els qui no eren trotskistes. I la divisió s'amplia. Avui el dret d'herència ha sigut restaurat legalment. Però els obrers avançats de Rússia veuen clares aquestes coses, com ha d'ésser. Aïllats com són, la burocràcia amb prou feines els pot aturar. Una revolució a Alemanya, que els alleujàs de la pressió exterior i que els donàs uns aliats, els donaria l'oportunitat de vèncer l'estalinisme, disminuir la desigualtat, assegurar la continuïtat de la propietat col·lectiva. La batalla a la Unió Soviètica ha entrat en una nova fase i es resoldrà, com Lenin sabia que es resoldria, per la revolució a Occident. Aquesta batalla l'han de guanyar els obrers russos. Si la Unió Soviètica cau, aleshores el socialisme rebrà un cop que durarà una generació. I per tant, tot i que veuen la Unió Soviètica com és, els trotskistes, enemics decidits de l'estalinisme, defendran la Unió Soviètica en la pau com en la guerra.
L'economia de la Unió Soviètica es basa en la propietat col·lectiva i per tant, malgrat l'estalinisme, cal defendre la Unió Soviètica. És una base per l'estat internacional, per l'abolició de la guerra, per les possibilitats d'una existència encara no somniada. Ja en el món d'avui és una força de pau. La Rússia tsarista, amb més territori, es dedicà a la competència imperialista en totes les fronteres. La Unió Soviètica té un gran exèrcit, però tan sols en defensa pròpia. Gran Bretanya, França, Japó i Amèrica, si continuen capitalistes, no tindran més tria que la guerra imperialista rera guerra imperialista. En saben els perills, i amb tot s'hi dirigeixen. Mai una civilització havia arribat a una fallida tan clara i humiliant. Però una revolució proletària, a Alemanya per exemple, allunyarà una altra gran país del tauler imperialista, ampliarà la base del socialisme, durà endavant l'economia de tots dos països, alleujarà la tensió interna, i reforçarà la força de la pau.
La revolució permanent o la matança permanent, ha escrit Trockij. Quina altra perspectiva hi ha? Els conservadors accepten la matança permanent. Els socialistes internacionals accepten la revolució permanent. Els liberals i els socialdemòcrates són els comediants del món polític modern. Són en el bàndol de la matança permanent, però la volen dignificada amb la Societat de Nacions o la seguretat col·lectiva o qualsevol altra enganyifa. La llur tècnica especial rau en enganyar-se. S'enganyaren amb Grey abans del 1914, s'enganyaren amb Lloyd George i Wilson el 1919, s'enganyaren amb John Simon a Manxúria el 1931, s'enganyaren amb Samuel Hoare, amb Baldwin, amb Anthony Eden. Si Belzebub s'assegués en el banc del tresor sense preocupar-se d'amagar les banyes i la cua amb abric i barret, i els hi juràs que aquesta guerra seria una guerra per la Cristiandat, s'afanyarien a donar-hi suport, i s'esperarien a ésser enganyats de nou.
És un ximple crèdul qui accepta aquest subterfugi transparent. Donen suport al sistema capitalista. En la guerra imperialis hom ha d'anar amb els capitalistes o amb la revolució. Van amb els capitalistes, però cerquen una justificació moral per fer-ho. Veuen la guerra propera i combatran pel capitalisme. Però lluitar al costat l'Alemanya nazi és de mal digerir. No s'ho podrien justificar ni a ells mateixos; els socialdemòcrates trobarien difícil arrenglerar els obrers al costat dels feixistes. Per tant aquests senyors volen una aliança amb els països democràtics. Però els capitalistes britànics segueixen les intrigues a l'exterior sense preocupar-se d'aquests salvacionistes emprenyadors. El capitalisme britànic sap que aquests polítics moralitzadors es plegaran. Sempre ho han fet; sempre ho faran. Ací i allà hi ha uns pocs que, per integritat personal, refusaran de lluitar o de salvar les consciències amb un gest tant valent com inútil. Però el liberalisme i el radicalisme organitzats i la burocracia socialdemòcrata s'alçaren amb el capitalisme i s'hi adheriran, per tal d'aconseguir d'arrossegar els obrers.
Malgrat l'estalinisme, malgrat tot, els obrers russos encara s'estimen la llur revolució, i lluitaran per ella i per la revolució a Occident o a Orient. La neutralitat en la lluita espanyola no era la política del proletariar rus sinó la política de la burocràcia estalinista. Tant al principi com ara. La revolució russa depén de la revolució a Europa occidental. Els estalinistes volen assasinar el leninisme. No ho poden fer perquè treu la força no del record de la revolució d'octubre sinó del caos econòmic, social i polític del món modern. El capitalisme ho resoldrà i viurà o perirà davant la revolució socialista. Els covards i els cínics parlen d'una època de barbàries, com si la humanitat s'hagués de destruir en la propera guerra per Hitler, per Mussolini, o per cap rei o país. Que 80.000 civils, un u per cent de la població del Gran Londres, siguen massacrats en la guerra, i la revolució serà en l'ordre del dia, i el mateix val per qualsevol altra gran ciutat europea.. El resultat és impossible de predir, però el conflicte és segur. Stalin pot provar de disciplinar el proletariat rus i l'exèrcit rus per combatre amb tal o tal burgesia. Però el perill de la guerra posarà en perill la burocràcia. Combatrà com el dirigent d'un poble revolucionari o hi caurà a sota. I les possibilitats són que després de mesos o anys de guerra, Europa tindrà el fenomen sense precedents d'un exèrcit d'un milió d'homes altament ensinistrats, equipats amb armes, educats en la tradició revolucionària, que oferiran ajut als exèrcits del bàndol oposat per agranar el capitalisme d'Europa. La voluntat i el coratge d'uns pocs homes faran història en unes circumstàncies determinades, però el poble serà preparat. Si la base ideològica de la nova Internacional s'enllesteix prou ràpidament això es deurà no tan sols a les circumstàncies objectives, sinó a l'energia i la determinació i coratge d'un home que ha donat la vida pel moviment. Però arribarà de totes formes. El feixisme pot guanyar a França i a Espanya, i enfonsar la humanitat durant dècades. Però si passa això, què hi haurà després? Els liberals i els socialdemòcrates, aplegats a Islàndia o asseguts sota els arbres en una illa deserta, continuaran a escriure les llurs tesis sobre la democràcia. Però el proletariat s'haurà d'aixecar, com el proletariat italià ja ho comença a fer avui. És un mar de sang i de dolor que tenim endavant, i no veure-ho tan sols ho empitjora. Convertim la guerra imperialista en guerra civil. Abolim el capitalisme. Construïm el socialisme internacional. Aquestes són les consignes sota les quals el moviment obrer i els pobles colonials garantiran el preciós inici de Rússia, posaran fi a la barbàrie imperialista, i de nou oferiran una esperança de vida a tota la humanitat oblidada.
[1] Veieu The Red Flag, gener del 1937.
[2] Aquesta afirmació d'immensa importància la cita Trockij a la seua Història de la revolució russa, apèndix II, p. 1240, l'edició d'un sol volum. Fou feta la primavera del 1920 en un congrés de comunes agrícoles. Lenin no era una persona cerimoniosa, però la seua honestedat restaria impresa en els seus oïdors en dir que el desenvolupament econòmic i per tant social de Rússia romandria endarrerit durant molt i molts anys, i sens dubte això el faria recòrrer a l'expressió tradicional.
[3]Walter Duranty, les simpaties estalinistes del qual cal recordar, escrigué en el New York Times del 3 de febrer del 1931, que en el 1929-1930, el nombre de kulaks i d'altres exiliats era de dos milions; i que la «liquidació dels kulaks» continuava sense descans des de feia anys. Souvarine també relata que un pamflet de B. C'irvindt, director de presons, revelava el nombre de les diverses penes inflingides el 1929. Era de 1.216.000 respecte 955.000 de l'any anterior. Això era per la República de Rússia únicament, i no incloïa Ucraïna, el Caucas, etc., i excloïa les penes inflingides per la GPU. Les sentència de mort havien augmentat en un any un 2.000 per cent. El lector pot consultat el Bilan de la Terreur en U.R.S.S. Faits et chiffres). Librairie du Travail, 17, rue de Sambre-et-Meuse. Paris X.
[4]«Què vol dir realment aquest nou gir a l'URSS? És que el 'trotskisme' és molt més difós i més seriós que no pas ens havien deixat suposar. Això sembla que implica un article de fa un dia o dos de Pravda del senyor Roginskij, qui era acusador en el recent judici». New Statesman and Nation, editorial, 18 de novembre del 1936. Durant anys en els seus diversos diaris i escrits de Trockij, els trotskistes de l'exterior han registrat aquest creixement amb unes proves irrefutables. El judici de Moscou el tracta Le Livre Rouge du Proces de Moscou de Sedov Trockij (París) i Behind the Moscow Trial de Max Schachtman (New York). Tots dos llibres es poden adquirir a les oficines de Fight, la publicació trotskista britànica, 97 King's Cross Road. Veieu també, el Witchcraft trial in Moscow de Friedrich Adler, secretari de la Segona Internacional.