La revolució mundial 1917-1936
LA HISTÒRIA ESTALINISTA OFICIAL, REPETIDA AMB UNA CONFIANÇA INFANTIL pels Webb i tots els saberuts Amics de la Unió Soviètica, és que la divisió de la terra del 1917 havia impedit el desenvolupament de les granges capitalistes a gran escala. L'existència de vint-i-cinc milions de petites granges no tan sols no duia a la diferenciació capitalista, sinó que també tenia límits definits pel que feia a la producció. Stalin havia previst tot això, però havia permés el desenvolupament dels kulaks fins que les granges estatals i les granges col·lectives foren prou avançades com per cobrir l'espai que la pèrdua de la producció dels kulaks provocaria. Durant el 1927, però, principalment per iniciativa d'Stalin, el partit decidí que havia arribat el moment d'iniciar una campanya a gran escala de col·lectivització i la Quinzena Conferència marcà el llençament oficial d'aquesta política. L'Oposició trotskista havia demanat impacientment la destrucció dels kulaks (o alternativament l'ensabonament dels kulaks; Stalin els acusa de totes dues coses a la mateixa pàgina) [1] quan els kulaks eren necessaris. No és tan sols històricament útil sinó també políticament necessari denunciar aquest plausible paquet de mentides.
Certament, en la Quinzena Conferència hom pot assenyalar passatges dels discursos d'Stalin on parla de les granges a gran escala com l'única via de sortida per a Rússia. Però havia fet afirmacions similars abans, i en aquella època menys d'un 1% de les granges eren col·lectivitzades. Més concretament hi ha un report especial d'agricultura de Molotov en aquella mateixa conferència on deia que l'ofensiva contra els kulaks per la construcció del socialisme ja tenia lloc en el moment de la construcció creixent del socialisme, i que no veia cap necessitat de parlar-ne. [2] El propi Stalin ens diu que fou únicament l'abril del 1918, [3] que l'Oficina Política del Comitè Central adoptà una decisió per organitzar en l'espai de tres o quatre anys una sèrie de noves granges soviètiques (estatals). El propi Stalin ens diu que fou el juliol del 1928, [4] que el Comitè Central decidí de dur a terme “de totes totes” la construcció intensiva de granges col·lectives decidida en la Quinzena Conferència.
I, ço que és més concloent, en mig de la crisi que seguí l'ensorrament de la NEP, Bukharin, la mà dreta d'Stalin durant quatre anys, resumí la ceguesa i la incompetència del règim i destruí aquesta llegenda de les granges col·lectives empreses curosament, en el moment correcte. “No vam percebre el problema dels nostres especialistes fins després de l'afer S'akhtij; el problema de les granges soviètiques i col·lectives fou pràcticament abandonat fins la crisi de subministrament de gra i les seues convulsions, de forma que s'hagué d'atacar des d'un punt mort. Hem actuat, en una paraula, molt d'acord amb aquell proverbi característicament rus: 'Mentre no trona, el camperol no es persigna!'”. I per un moment ens dóna una indici de com havia sigut la direcció leninista del partit i del país. “En l'època de la nostra transició del comunisme de guerra a la nova política econòmica, començàrem a reagrupar les nostres files de la forma més coratjosa i decidida. Aquest reagrupament gegantí de forces, unit amb la propaganda decidida de consignes com ara: 'Aprèn começ', era el prerequisit dels nostres èxits econòmics. [5] ...”. L'abril del 1929 Stalin s'havia vist a la fi obligat a reconèixer ço que les tesis de Trockij havien afirmat de sis anys a un mes abans. “La clau per la reconstrucció de l'agricultura és una velocitat ràpida de desenvolupament de la nostra indústria”. [6] Rússia sota qualsevol direcció era destinada a moltes crisis i aixecaments. Però es podien preveure i mitigar. L'Oposició els havia previst. El partit i el proletariat podien haver sigut educats, i tot i que necessàriament amb molts errors i sotracs, el país s'hauria desenvolupat molt més, molt més poderosa que no pas ara, i la seua vida política, tot i dura i endarrerida, no seria el terror i la desgràcia de l'ideal socialista que és ara.
Deixam clar d'una vegada un punt. El pla quinquennal esmenat salvà la revolució russa. El 1932-1933, la propietat col·lectiva havia demostrat la seua capacitat d'augmentar la producció a una escala sense precedents en els període més expansius de l'economia capitalista. El món en coneix els èxits. La capacitat de les estacions elèctriques ha augmentat sis vegades d'ençà el 1913. La producció total d'electricitat el 1936 és de més de 32 milions de quilovats-hora, o disset vegades més gran que del 1913. La producció de carbó, de 29,1 milions e 1913 i de 35,5 milions el 1928, era de 108,9 milions el 1935. El petroli, de 9,2 milions de tones el 1913, 11,7 el 1928, era de 26,8 milions el 1935. El ferro, de 4,2 milions de tones el 1913, era de 3,3 milions el 1928 i el 1935, de 9,4 milions. Aquestes són les bases de l'estat modern. Si fins i tot la Unió Soviètica cau de nou, per dir-ho així, en el capitalisme, la propietat col·lectiva ha demostrat com el capitalisme retarda la possibilitat de producció. Però Trockij i l'Oposició d'Esquerres, tot i que lluitaven per un pla a gran escala i per la industrialització intensiva, mai no es feren cap il·lusió que això duria el mil·lenni, o que faria quelcom més per reforçar el proletariat en la seua posició de classe dominant de l'estat obrer.
Stalin s'oposà primer a la industrialització, i després, obligat a adoptar-la, encoratjà esperances extravagants de què duria. La il·lusió es difongué a l'Europa occidental. Els estalinistes oficials i els amics de la Unió Soviètica assenyalaven els índexs ascendents de la producció i insistien en la convicció que eren un indicador infal·lible d'una propera societat sense classes. La salut d'una societat depèn no tan sols d'una economia ascendent: en darrera anàlisi la societat socialista depèn d'una productivitat del treball molt més enllà de res abans vist. Però durant molts anys el factor decisiu no serà un nivell absolut de l'economia, sinó les relacions constantment canviants entre els diferents grups socials de l'estat. Quan la tensió social i política de la Unió Soviètica es revelà a la darrera meitat del 1936, [7] aparegué com un xoc penós i una desil·lusió per molts admiradors sincers de la Unió Soviètica a l'Europa occidental.
No tan sols el socialisme, una economia “equilibrada, harmoniosa”, és impossible en una Rússia endarrerida i aïllada. Actualment el país va i continuarà a anar de crisi en crisi, siguen quins siguen els èxits de la propietat col·lectiva. La propietat col·lectiva “funciona”, aconsegueix grans èxits, però la lluita entre la propietat col·lectiva i la privada continua. Les crisis, tan grans com les crisis capitalistes, sacsegen el país, i actualment la propietat col·lectiva és en retrocès. Són aquestes coses les que hi ha darrera dels advertiments incansables de Lenin contra la perillosa il·lusió d'un socialisme nacional. L'intent de posar el socialisme en un sol país a la pràctica costa les vides de milions persones.
L'economia planificada, molt més que l'enderrocament real del capitalisme i la presa política del poder, és la tasca més difícil que afronta un partit revolucionari. En la Unió Soviètica del 1928 hauria sigut difícil, en les millors condicions, planificar i dur a terme el pla. El règim estalinista inevitablement el dugué al caos.
Per començar, el socialisme en un sol país, en un principi bàsicament una arma per emprar contra la teoria de Trockij de la revolució permanent, ara constituïa la base de tots els plans econòmics i polítics dels buròcrates estalinistes. Havien decidit, desafiant tota l'economia, capitalista o marxista, de construir una economia absolutament independent de la resta del món. Amb tot cada paraula que deien del capitalisme internacional, de la rivalitat de l'imperialisme, de la divisió internacional del treball, demostrava la falsedat de provar de separar el destí econòmic d'una part del món modern de la resta. Molotov resolgué la dificultat al millor estil estalinista. Digué en el Sisè Congrés Internacional que la Unió Soviètica construiria el seu socialisme damunt una base econòmica independent, però que després de la revolució mundial (que presumiblement vindria tot d'una) la reconstruirien damunt una base econòmica internacional. Si ja era un absurd perillós de paraula, era terriblement perillós quan s'encarnava en plans. Stalin volia en els dos plans quinquennals d'establir la societat sense classes, el primer per posar-hi els fonaments, i el segon per aconseguir-la. El resultat fou un pla que no tan sols depassava la capacitat del país, sinó un pla que refusava d'entendre l'economia soviètica com a part de l'economia mundial. Arthur W. Just, corresponsal a Moscou del Kölnische Zeitung, diu “hi ha un munt de raons per creure, per exemple, que els òrgans de govern encarregats de la tasca de formular els plans de comerç exterior eren tan poc informats de les condicions econòmiques de l'exterior que foren completament sorpresos per la caiguda sobtada de valors que tingué lloc el 1931 i quan, més tard, el comerç exterior de Rússia s'ensorrà. Fins a la primavera del 1931 la premsa soviètica i els funcionaris eren força convençut que la URSS restaria relativament intacta de la depressió del comerç mundial”. [8]
No era manca d'informació. D'ençà del 1928 a la Internacional els estalinistes havien anunciat una crisi mundial i una propera revolució. Aquesta fou la base de la nova teoria del socialfeixisme. Però al mateix temps tots els qui insistien, amb la Plataforma, que en darrera anàlisi l'economia soviètica era subjecte a l'economia mundial, eren trotskistes, i posaven en perill la pau i la llibertat.
El pla es basava en exportacions de 923 milions de rubles i en importacions de 880 milions de rubles pel 1929, que augmentarien contínuament fins a importacions de 2.627 milions i exportació de 2.040 milions el 1932.33. Però el 1931 les exportacions eren de tan sols 811 milions de rubles, i les importacions de 1.105.
La caiguda catastròfica dels preus mundials que seguí la crisi vicià tot l'esquema del pla i, per empitjorar les coses, mentre els preus de la maquinària pesada que els soviètics importaven eren relativament poc afectats per la crisi, els preus del productes agrícoles, amb els quals els pagava aquesta maquinària, caigueren un 50%. Així mentre Rússia augmentava contíniament les exportacions rebia menys i menys a canvi. Aleshores el 1930-31 la guerra amenaçava des del Japó. El règim estalinista fou obligat radicalment a redissenyar el pla i a construir fàbriques d'armaments en territoris estratègicament segurs tant de l'Europa occidental d'una banda com de Japó per l'altra, a centenars de milles dels centres industrials i mancats de mitjans de comunicació. Calia apropiar-se immediatament de diners pels armaments. L'economia mundial i la política mundial que s'hi basa ensenyaven Stalin qualques lliçons simples però valuoses d'elements del marxisme.
Mentre que d'una banda era simple marxisme dur el pla sempre amb una relació estreta amb l'economia mundial, d'altra banda un pla així tan sols es realitzaria adequadament amb la cooperació amb les masses, i particularment amb el proletariat que treballàs a través dels seus soviets i sindicats, exercint un control constant a partir de l'efecte del pla en les seus condicions de vida i en la qualitat dels articles emprats. El pla tant en paper com en la propaganda volia millorar les condicions de vida de les masses. Un estat obrer resta en els obrers, i cap pla que no millore realment les llurs condicions d'any en any és condemnat. Les pròpies masses en són els millors jutges, i un règim soviètic les hauria d'haver dut amb tota la força a la cooperació. Ja que un sistema d'economia planificada realitzat per un estat socialista implicava tants perills de rigidesa burocràtica i dels conseqüents errors, que exigia un control incessant i vigilant des de baix. Però el règim estalinista es basava en la burocràcia; la seua única idea de combatre la burocràcia era admetre obrers en les seues files i crear més buròcrates gens preparats i incompetents. Stalin mai no ha entès que el paper que els obrers han de jugar creixentment en un estat obrer. Un primer pas del règim de burocràcia inflada era aprofitar el pla com a excusa per destruir els pocs privilegis que els hi quedaven als obrers per tal d'assegurar-se'n el control en els díficils dies que s'aproximaven. Els sindicats foren privats de l'estatus que havien tingut si més no nominalment d'ençà de la NEP i foren convertits en simples apèndixs de l'estat; les restes del control obrer foren escombrades.
Stalin trobà que els obrers del 1930 volien abandonar els llurs privilegis. “Els obrers es queixen una vegada i una altra: no hi ha cap guia a la feina, no hi ha cap sistema a la feina. Ja no podem tolerar més que les nostres fàbriques es transformen d'organisme productius a parlaments. Les nostres organitzacions sindicals i de partit han d'entendre completament que sense assegurar la gestió unipersonal i la responsabilitat estricta de la feina feta, hom no pot resoldre els problemes de la reconstrucció de la indústria”. De moment, però, sota la pluja propagandística que prometia el mil·lenni, els obrers de les fàbriques se sotmeteren i es plegaren a ço que semblava el sacrifici final. Fins aleshores les pagues havien variat entre proporcions fixes en un esforç de reduir la desigualtat. Stalin introduí un sistema de brigades de xoc, cossos d'obrers que rebien una millor paga i valuosos privilegis per un esforç més intensiu. Era, en un país encara tan endarrerit com Rússia, força justificable, tot i ésser una retirada. Ho anuncià com un pas cap al socialisme, i les citacions i interpretacions requerides de Lenin foren lliurades als obrers. I amb tot la vitalitat de la propietat col·lectiva i de l'economia planificada és prou gran per fer que la industrialització triumfàs damunt tots aquests obstacles. En el primer any del pla l'èxit fou prou gran com per sorprendre fins i tot els propis estalinistes. La baixa qualitat de la producció, deguda no tan sols a l'endarreriment del país sinó també a una vulgar tendència a acumular registres, als mètodes burocràtiques, a més de la confusió inevitable que un esquema tan gran produeix inevitablement fins i tot en les millors circumstàncies, [9] la mentida sistemàtica per la glorificació del règim, quan tot això es deixat de banda, no tan sols el primer any sinó tots els anys del pla quinquennal han demostrat que els mètodes socialistes, fins i tot en les difícils circumstàncies internes i externes d'un país endarrerit com la Rússia soviètica, són incomparablement superiors a l'economia capitalista. Stalin era de ple de joia. “Ens fem una terra de metalls, d'automòbils i tractors; i quan posam la URSS en un automòbil i el mujik en un tractor, aleshores seran els reverenciats capitalistes qui per glòria de la llur 'civilització' provaran d'atrapar-nos. Encara s'ha de veure quin país aleshores serà considerat endarrerit i quin avançat”. Això, a hores d'ara, es podria considerar pels qui el coneixen com una proclamació grollera d'una ment fonamentalment ignorant i tòpica. Prediu la superació dels països capitalistes més avançats en deu anys. [10] Mentre això quede en paraules, no importa gaire, però el 1930 no hi havia res a la Unió Soviètica que evitàs que aquests absurds fossen traduïts a la pràctica immediata. A la fi del 1929 els signes ominosos de la crisi mundial ja eren clars. La Internacional saludava la crisi com l'inici del judici. Sota aquestes circumstàncies hi havia prou amb que Rússia acomplís el pla quinquennal en el temps previst. Per contra, Stalin decidí acomplir-ho en quatre anys. La culminació d'aquesta histèria arribà amb el seu Report Polític del Setzè Congrés del juliol del 1930. Ara semblava que esperava seriosament el socialisme, o un substitut més o menys tolerable, pel 1932-33. Mentre que per l'expert burgès del 1928 la Plataforma semblava un gest romàntic, aquest report del 1930 semblava indicar que l'home fort i callat i la colla que el rodejava havien perdut la raó. “No parlarés dels autors burgesos que els hi surten els ulls de la cara davant els mots de Pla Quinquennal...” [11] Afirmaven que aviat abolirien el mercat i encetarien el bescanvi socialista de productes. Els problemes de Rússia s'havien superat. “Cal admetre”, deia Stalin, “que el govern soviètic és el més estable del món”. Rússia, deia, havia entrat en el socialisme, i censurava tothom qui pensàs el contrari. Trockij el 1926 havia suggerit que el creixement industrial de l'estat soviètic hauria d'ésser de 12 a 18% anyal en relació a 6% de promig dels països capitalistes. Stalin acusà Trockij de derrotista i enemic del socialisme. El “caràcter reaccionari” del 18% de Trockij es pot demostrar en les xifres del 1929-30 que, segons ell, eren de 32%.
Trockij i l'Oposició a l'exili, mentre donaven la benvinguda al gir, advertien ara contra les tendències exagerades que havien aparegut tan aviat. Des del seu exili per trotskista, Rakovskij, que després de Lenin i Trockij és potser el més hàbil i encertat de tots els bolxevics, en un dels estudis més acreditats de l'economia russa mai publicats per l'Oposició, [12] resumia la visió marxista. Deia als estalinistes que superaven els límits, que no hi havia prou recursos per aquest creixement, que la industrialització es podia i s'havia de continuar, però que aquest intent boig de construir el socialisme suposava perills incalculables i comportaria un cost feixuc. Stalin en el seu report escrigué moltes pàgines condemnant la desviació dretanosa del trotkisme, saludà les taxes sense precedents de desenvolupament, fixà un 47% com a creixement industrial per l'any vinent, i amenaçà la contestació amb el terror. Una vegada més els errors de la burocràcia els pagarien els obrers.
Privat de mitjans de defensa, la gran massa de les taxes sense precedents de desenvolupament hi caigueren en forma de retallades salarials, d'un baix nivell de vida i d'una acceleració implacable. La llur resistència es trobà amb el terror. El 15 de gener del 1931, Izvestia publicà el decret que suposava deu anys de presó, no pels enemics de classe sinó pels obrers socialistes que trencassen la disciplina, que provocassen la “deterioració de material”, “retards en la sortida de trens o de vaixells” i “qualseol altre incident que impedesca l'execució de plans oficials del transport o que comprometen la regularitat i la seguretat del trànsit”. En cas de premeditació la pena era de mort. Però cap brutalitat, cap terrorisme podia aturar la caiguda continuada dels preus a l'Europa occidental, on calien dues tones de matèries primeres soviètiques per comprar el que abans s'adquiria amb una. La Plataforma havia defensat que l'única mesura concreta davant la confusió inevitable d'aquest experiment inicial era una unitat monetària estable. Però tan bon punt el règim estalinista notà la pressió, deshonest fins al moll, deixà que ruble fluctuàs. A la fi del 1933, d'acord amb el Pla, la circulació de rubles havia d'ésser de 3.200.000.000. A la fi del primer any hi ha 2.642.000.000 rubles en circulació, a la fi de l'any següent, 4.263.900.000, el novembre del 1931, 5.181.700.000. Mitjançant les estatístiques salarials calculades en aquests rubles la premsa soviètica demostrava als obrers famolencs la millora continuada del nivell de vida. L'amenaça japonesa continuava, i aleshores en un país ofegat arribava la càrrega final—el col·lapse de l'economia agrícola col·lectivitzada durant tant de temps abandonada i ara realitzada a la manera estalinista.
D'ençà dels dies d'Engels la política socialista havia sigut que la col·lectivització de l'agricultura pagesa mai no s'havia de realitzar sota cap circumstància per la força. En el Quart Congrés de la Internacional, en parlar de la crisi que havia dut a la NEP, Lenin digué als delegats de la desafecció no tan sols de la pagesia, sinó també de grans nombres d'obrers: “Fou la primera vegada i esper que la darrera en la història de la Rússia soviètica que tinguem les grans masses camperoles arrenglerades contra nostra, no conscientment, sinó instintivament, com una mena de comportament polític”. Lenin entenia els milions de camperols ignorants i endarrerits. Implacable contra tots aquells que són, com Espanya ha demostrat una vegada més no fa gaire, molt més implacables que ell en la lluita pel privilegi i la propietat, era permeat per un profund humanitarisme, tan diferent de les proclames malaltisses del liberalisme com ho són respecte la seua doctrina revolucionària les llurs benediccions de la democràcia. “Som partidaris de les granges comunitàries, però han de ser dirigides d'una forma que es guanyen la confiança dels camperols. I fins aleshores no en som els mestres sinó els alumnes. Res no pot ésser més ximple que el propi pensament de forçar el camperol promig a canviar les seues relacions econòmiques. La nostra tasca no és expropiar el camperol promig, sinó prendre en consideració les condicions especials de les llurs vides, aprendre d'ells els mètodes que els poden dur a un ordre social millor, res més allunyat de donar-los ordres”. Era l'electrificació, amb la qual volia dir la indústria a gran escala i tots els beneficis que comportaria en el camp, ço que podria fer canviar el camperol els seus costums immemoraisl, adonar-se de les mancances de la civilització camperola, i que volgués prendre el camí cap al socialisme. Res més ho podria fer. [13]
Però després de l'ofensiva kulak del 1928, com hem vist, el règim d'Stalin revisà els seus plans i anuncià que un vint per cent de la pagesia havia d'ésser col·lectivitzada a la fi dels cinc anys. [14] Grans quantitats foren parcerades i, d'acord amb la propera industrialització, la provisió de tractors d'altres formes d'assistència mecanitzada, es planificà que hi hauria un augment continu en l'economia agrícola soviètica pel 1932 de 73,7 milions de tones el 1927 a 106 milions de tones el 1932. [15] El propi pla era, en vistes a la situació nacional i internacional, impracticable. Però Stalin provava seriosament de transformar el socialisme en un sol país d'una arma de propaganda contra el trotskisme en una realitat econòmica. Ço que s'hauria d'haver realitzat acuradament i persistent durant quatre anys es feia ara sense cap preparació. Amb aquella brutalitat que Lenin havia assenyalada i temuda molts anys abans, i que ara caracteritza tot el règim terrorista, els camperols més pobres, en no tindre res a perdre, foren mobilitzats contra els kulaks, i sota la guia dels militants del partit dels ciutats es crearen granges col·lectives pel simple mètode de la violència contra tothom que s'hi resistís. Mentre tota la premsa soviètica proclamava el miraculós capgirament del camperols cap al socialisme, milions de camperols eren forçats a la comuna—aquella forma altament desenvolupada de producció col·lectiva i de vida cooperativa que sols pot arribar damunt la base del més alt grau de desenvolupament de la producció. Malgrat totes les negacions següents, els discursos d'Stalin mostren que donà la seua autorització a aquesta irreparable follia. [16] En poc més d'un any quinze milions de camperols inundaren els col·lectius, mentre Stalin anunciava una sèrie de victòries brillants en el front del gra. Els kulaks foren deportats a Sibèria o expulsats cap a les terres ermes. Stalin celebrà el succés d'aquesta nova política de liquidació dels kulaks, “la darrera classe capitalista”, i en fer-ho proclamava la societat sense classes. Acompliria per decret administratiu i pel terror ço que tan sols una industrialització per damunt de la força de Rússia pels propers cinc anys podia acomplir. Per un moment una lluita interna del partit amenaçà aquesta cursa boja. La pressió del proletariat, unida amb la pressió de la pagesia, reforçà l'antiga ala dretanosa, i a principis del 1930 la posició d'Stalin era en seriós perill. S'hagué de retractar, escrigué un article titulat “Vertigen de succés” on repetia les seues astorades jenizaries per dur endavant les seues ordres, i citava Lenin àmplia per demostrar que no hi hauria cap coerció forçosa de la pagesia. Hi hagué processons de torxes a les viles, els camperols retallaren l'article i l'enganxaren a les cases. La pagesia col·lectiva caigué de quinze milions a cinc. Però Rijkov, Tomskij i Bukharin en contribuir a la destrucció del trotskisme havien oblidat una arma perfecta que Stalin sabia utilitzar bé. En posar la màquina en funcionament netejà el partit d'enemics seus, i pel juliol l'antiga col·lectivització del cent per cent i la política de liquidació dels kulaks anava de nou, llevat que la principal forma de col·lectivització ja no seria la comuna sinó la granja on tan sols la terra i el ramat serien de possessió comuna. En el seu report a la Conferència Política del juliol, en la secció que tractava de l'agricultura, Stalin assolí el cim de la seua carrera com a economista. Després de l'exposició temible de totes les seues prediccions que aviat es complirien, deixà de pontificar en les perspectives econòmiques de la Unió Soviètica; abans de la fi del pla s'havia limitat a generalitats vagues i extremadament prudents, i durant anys havia mantingut silenci quant al futur del marc econòmic així com la revolució xinesa ho havia fet amb les perspectives de cap revolució.
Avui, aquest juliol del 1930, el report es llegeix com un deliri. Stalin deia al poble soviètic de les granges estatals. “El programa s'ha superat en un 100 per cent.
“Resulta que la gent que reia davant la decisió de l'Oficina Política, del nostre Comitè Central, es reia realment d'ella mateixa... El Pla Quinquenal s'ha fet en tres anys. Deixeu que els escribes burgesos i els llurs imitadors oportunistes parlen ara de la impossibilitat de realitzar i de superar el Pla Quinquenal Soviètic de construcció de granges en tres anys.
“(b) Pel que fa a les granges col·lectives, tenim un marc encara més favorable...” [17] Hi seguia un estol d'estatístiques. “Resulta que la gent que es reia de la decisió del Comitè Central es reia d'ella mateixa... Això significa que hem superat ja el programa del pla quinquena de construcció de granges col·lectives en dos anys, i per més del cinquanta per cent (aplaudiments). Deixam que les velles oportunistes murmuren ara de la impossibilitat de realitzar i de superar el Pla Quinquenal de construcció col·lectiva en dos anys”. [18] D'acord amb el constructor en cap, una frissor de construcció de granges col·lectives s'apoderà del país. Bandes d'estalinistes armats baixaven al camp per ajudar aquells camperols que encara no es convencien amb els discursos d'Stalin. Els kulaks i les llurs famílies foren deportats a milions. Aleshores la ficció del kulak caigué. En el Congrés dels Soviets del 1931 Molotov deia als camperols que tot plegat es reduïa a decidir “en favor o en contra de la col·lectivització. Contra la col·lectivització vol dir donar suport als kulaks contra el poder soviètic”. L'autumni del 1931 més del seixanta per cenrt de les granges havien sigut col·lectivitzades. Els camperols, dia Stalin, havia girat ara cap al socialisme. L'estil d'aquesta campanya es pot jutjar per una afirmació de Molotov de principis del 1930 que en els darrers trenta dies havien fet més granges col·lectives que en els darrers dotze anys.
Ço que passà se sap prou bé. La premsa i els publicistes burgesos ho han vist. La guerra civil es disparà en el camp. Els camperols refusaren de produir; es menjaven les llavors abans que plantar-les, escorxaven el bestiar abans que dur-lo a les granges col·lectives. Milers foren afusellats, i els deportats foren els granges de més succés. Cap economia del món, ni capitalista ni socialista, podia suportar aquella mala administració i brutalitat. Una fam esfereïdora s'apoderà del país. La producció de gra, de 83 milions de tones el 1930, era de 69 el 1932; la remolatxa sucrera caigué de 14 milions de tones a 6,56; els cavalls de 34 milions el 1929 a 16,6 milions el 1932; el ramat de banya llarga, de 68,1 milions el 1929 a 38,6 milions el 1932; les ovelles i les cabres passaren de 147,2 milions a 52,1 milions, una pèrdua de gairebé el setanta-cinc per cent; els porcs de 20,3 milions a 12,2, [19] i aquest escurçament s'hi afegia la càrrega de trobar l'amenaça exterior de la caiguda de preus de la crisi mundial i les fàbriques i l'armament contra Japó. Les autoritats soviètiques havien de prendre de tothom el poc que tingues. Milions moriren, [20] i molt de temps després de la fam, fins el gener del 1935, les masses russes feien cua pel pa. El 8 d'agost del 1932, Izvestia publicà el decret que imposava la pena de mort als miserables que robaven propietat “socialista” dels vagons de tren o de cap propietat de granges col·lectives. En cas de circumstàncies extremes el càstic seria com a mínim de deu anys, i no hi hauria amnistia. Els obrers i camperols, famolencs i sota les cadenes de ferro del terror estalinista, sols podien fer revoltes esporàdiques, però a mesura que el règim s'ofegava i s'agitava, la desafecció començà a aparèixer en la pròpia burocràcia. Als afusellaments massius d'obrers i camperols, s'hi afegia una sèrie de proscripcions contra professors, secretaris, funcionaris i obrers de granges col·lectives, tothom qui gosàs d'emetre una paraula de crítica mentre que, en un intent debades d'amagar l'ombra de les bales, Stalin i la premsa soviètica cantaven sense aturador panegírics a les victòries brillants i esperonadores del socialisme camperol. Però a mitjans del 1932 el país ja no ho podia suportar més. El maig la quantitat de gra que s'havia d'aplegar dels camperols es reduí en una quarta part, el nombre de caps que s'havien de lliurar a l'estat es reduí a la meitat. I molt més important, l'intent d'abolir el mercat i d'introduir el bescanvi socialista de mercaderies s'abandonà finalment i a fi de bé. Es permetia al camperol de comprar i vendre. La revolució russa de nou es posava a la defensiva davant el mujik. Aleshores l'octubre del 1933 l'Alemanya feixista deixà la Societat de Nacions. La posició defensiva esdevingué una retirada, i la revolució russa es retira fins els nostres dies.
[1] Leninism, Vol. II, p. 271.
[2] XV Conference of the C.P.S.U., C.P.G.B., p. 75.
[3] Leninism, Vol. II, p. 339 and again on p. 341.
[4] Leninism, Vol. II, p. 342
[5] International Press Correspondence, Oct. l9, 1928.
[6] Leninism, Vol. II, p. 217. Italics his own.
[7] “Quan sentim que un amic tan proper i fidel d'Stalin com Radek és sospitós, i que un dels generals soviètics més capaços és cridat a examen, i que hi ha una cacera en marxa contra els homes i dones que han dit fa temps quelcom de crític de la política oficial, ens veiem obligat a demanar-nos si no hi ha un malcontentament més seriós a la Unió Soviètica que no es creia generalment”. Article editorial, New Statesman and Nation, 5 de setembre del 1936. Aquest endarreriment prové de la lectura de la propaganda estalinista, de sentir els falsificadors conscients o inconscients qui “hi han sigut i han vist per ells mateixos”, de tots els qui no poden o no volen entendre que no sols la seguretat de Rússia de l'agressió exterior sinó també el seu desenvolupament intern depèn de l'economia mundial, en termes polítics, de la revolució mundial.
[8] Soviet Economics, un simposi editat pel Dr. Gerhard Dobbert, 1933, p. 69.
[9] No ho subestimam això.
[10] Hi ha moltes afirmacions astoradores a The Theory and Practice of Socialism de Strachey. Però segurament la més astoradora és la següent: “Havien de construir, en una dècada com a màxim, un sistema socialista que superàs els capitalismes de Gran Bretanya, d'Amèrica i d'Alemanya, amb el segle de desenvolupament que tenien a favor”, p.432. Així doncs sembla que aquest miracle s'ha assolit. Pot la idolatria anar més enllà?
[11] Leninism, Vol. II, p. 365
[12] La Lutte des Classes, May, 1932.
[13] Mai per “expoli de la pagesia”. Aquesta és purament i simplement una mentida estalinistes dels antics dies on la necessitat de capital bàsic era considerada com una quimera i que la cooperació anava a dur el socialisme. En cap sol escrit d'aquella època ni Trockij, Zinov'ev ni Kamenev, els dirigents de l'Oposició, mai no sostingueren ni toleraren cap suggeriment de l'extorsió de la producció camperola en benefici de la indústria. Fins i tot en els anys que veiem el perill kulak proper, demanaren tan sols la restricció política dels kulaks, una gran taxació dels més rics, i la col·lectivització gradual basada en la industrialització.
[14] The Soviet Union Looks Ahead, 1930, p. 83.
[15] Ibid., p. 251.
[16] Leninism, Vol. II, p. 251. “I és per això que el camperol mitjà s'ha girat cap a les 'communia'”. Aviat, però, el camperol mitjà o Stalin trobaria que s'havia comès un error i que el camperol mitjà descobriria, o descobririen que tenia, una preferència per la granja.
[17] Leninism, Vol. II, pp. 341-342.
[18] Leninism, Vol. II, pp. 345-346.
[19] Aquestes són les xifres oficials donades a les pàgines 36 i 37 del Socialism Victorious, de Stalin, Kaganovic, etc. És cert que aquestes xifres amaguen un vint per cent de la caiguda, d'acord amb la consigna poca-vergonya d'Stalin, «L'estatística al front de la classe».
[20] Els estalinistes oficials, els Webb i uns pocs més, encara neguen la fam. El lector hauria de consultar Russia's Iron Age de W. H. Chamberlain una revisió de Beatrice Webb a The New Statesman del 9 de març del 1935. La resposta de Chamberlain en l'edició del 18 de maig, i una lletra d'E. J. Evans de l'edició del 20 d'abril del 1935. Amb això amb tota probabilitat n'hi hauria prou.