La revolució mundial 1917-1936
MENTRE EL RÈGIM ESTALINISTA DESTRUÏA EL PARTIT BOLXEVIC mitjançant la difamació i el terror organitzatiu (no contra els enemics de classe, cal recordar-ho, que tota la història demostra com a necessari, inevitable i no gens limitat als comunistes, sinó contra els membres honests, intel·ligents i dedicats dels propis rengles), transferia automàticament aquests mètodes a la Internacional. [1]
A l'expulsió final de l'Oposició el 1927 seguí l'expulsió tramada des de Moscou de tots els simpatitzants de Trockij. Souvarine s'havia anat abans; ara Monatte, Loriot, Treint, a França; a Bèlgica Van Overstraten; a Itàlia Bordiga, als Estats Units, Cannon, Swabeck, Abern, Schachtman; a Canadà, Spector, membre de l'Executiva de la Internacional, més tard MacDonald, el secretari del partit. El mètode era estalinista: mentides i difamació, la preparació ideològica; el trencament de la disciplina, el pretext; després l'expulsió implacable dels trotskistes culpables i de tots els llurs seguidors. Per exemple, Moscou, en voler desfer l'embolic de Xina, publicà el següent en els documents del Sisè Congrés: «Degut a una concepció errònia de les tasques del Front Unit, els dirigents del Partit Comunista de Xina cometeren una sèrie d'errors vital que impediren considerablement la preparació de les organitzacions revolucionàries per la lluita i que, com l'experiència posterior ha demostrat, foren el començament de tota una cadena d'errors oportunistes que finalment condugueren a la fallida dels dirigents del PC. [2]
«Cregueren que Jiang Jieshi s'havia convertit en una figura nacional, que la seua deserció de la revolució afebliria el moviment revolucionari i que calia fer-li concessions, les seues reivindicacions s'havien de satisfer de forma que fos conservat per a la revolució». Qui no subscrigué aquesta interpretació s'hagué d'anar. Així el juliol del 1928, la via era lliure pel gran capgirament cap a l'esquerra en la Unió Soviètica i la Internacional.
En el Sisè Congrés del juliol, convocat després de quatre anys, Bukharin, ja caigut en desgràcia, encara jugava un paper prominent i anuncià la nova política. Era especialment responsable del Programa de la Internacional, un document basat en el socialisme en un sol país i per tant inútil. Es considerava l'estabilització del capitalisme acabada, ço que era prou cert. L'Oposició havia assenyalat molt abans que la vaga general a Anglaterra i la revolució de Xina eren els precursos de nous aixecaments. Els estalinistes ho negaren al principi, i després ho proclamaren com a nova descoberta. Però d'això n'extreien conclusions, basades no en la realitat i en una comprensió marxista sinó únicament en les necessitats de la política d'Stalin i en la ignorància sicofàntica d'homes com Manuilskij i Piatnitzkij. Còmodes nul·litats, les llurs úniques qualitats per la direcció revolucionària eren el llur suport a Stalin, a qui ho devien tot. Ell, d'altra banda, podia ésser segur que per la llur mancança de distinció en els dies de Lenin, i per la llur mediocritat personal mai no aspirarien a amenaçar la seua situació com a dirigent suprem i cap teòric. És aquesta servitud entre els seus homes que evita qualsevol amenaça en les teories d'Stalin, per molt fantàstiques, ridícules i perilloses que siguen. El Congrés aprovà que la revolució mundial era imminent, que les masses es «radicalitzaven», que havien perdut la fe en la socialdemocràcia, i que els comunistes s'havien de preparar per dirigir les masses a la victòria. Després de quatre anys, la Internacional es reunia tan sols per confondre's i perdre's encara més. La crisi s'apropava sens dubte, i les masses en darrer terme cercarien una solució revolucionària a les llurs dificultats. Però el primer estadi seria certament un creixement de la socialdemocràcia. A mesura que una crisi s'aprofundeix després d'un període de relativa prosperitat el primer moviment de les masses és cap als sindicats i així sota la direcció política de la socialdemocràcia. L'augment recent a França dels sindicats de menys de dos milions a cinc milions és un fenomen inevitable, predictible i predit. Les masses russos seguiren primer Kerenski. Les masses espanyoles des del 1931 seguien els dirigents republicans. Llevat possiblement de després de les tortures d'un règim feixista, i aleshores sense cap seguretat, les masses mai no es mouen directament cap al partit comunista sinó que recorren a les organitzacions de masses. El partit comunista ho sap i lluita pel seu lloc en el moviment de masses, quan adverteix els obrers de la traïció inevitable dels dirigents reformistes, quan despulla les realitats de cada desenvolupament, i guia la desil·lusió creixent de les masses cap a ell mateix. Per comptes de predir aquest procés Stalin, a través dels seus portantveus, proclamava la pèrdua de fe de les masses de tot el món en la socialdemocràcia (el govern de MacDonald encara havia d'arribar; milions romangueren adherits a la socialdemocràcia alemanya fins a la fi), la marxa contínua de les masses cap al comunisme, i la revolució imminent. És d'aquesta forma que el successor de Lenin, que aplegava més poder que Lenin però sense el cervell de Lenin, pas a pas, alhora en l'orientació general i en la direcció quotidiana, malmetia tota oportunitat d'una revolució exitosa. Una orientació correcta no vol dir victòria. Les orientacions incorrectes tan clarament falses duen a una derrota segura. Damunt el nou capgirament, però, hi penjaven els darrers tres anys de revolució amb Jiang Jieshi i Wang Chinwei, Pilsudski i el Comitè Anglo-Rus. Plens de recursos en la falsedat, els estalinistes anunciaren que havia començat un nou període en la història de la postguerra—el tercer període. El primer període fou el període que havia acabat el 1924, el segon període havia acabat amb la derrota a Xina, ara havia començat el tercer i darrer període. La socialdemocràcia, que havia sigut la principal amiga del segon període, era ara el principal enemic en la tercera. La mateixa socialdemocràcia, els mateixos partits, els mateixos homes, havien d'esdevindre, com ho són encara avui, encara millors amics que el 1925-27. Però darrera de tota aquesta xerrameca tan sols hi havia una sòlida realitat—la determinació de la burocràcia d'emprar la Internacional en defensa de la URSS. Això s'afirmava clarament com a primer objectiu. La Conferència considerà això com a mitjà, com a mitjà per la revolució. Stalin i la burocràcia, però, l'entenien en el lloc de la revolució.
A més d'aquesta confusió ideològica la Internacional, ja danyada per la llarga sèrie d'expulsions, era ara drenada de nou per una altra sagnia organitzativa. Tothom qui no pogués passar immediatament de considerar la socialdemocràcia la principal amiga a considerar la socialdemocràcia com el principal enemic fou expulsat com a desviacionista de dreta amb abundants calúmnies personals. Als EUA, Loveston, Gitlow i Wolfe, amb la confiança del noranta per cent del partit, foren expulsats pels controladors dels calers de Moscou. A Itàlia Tasca, Feroci, Santini i Blasco; a Txecoslovàquia Hais i Jilek; a Àustria Strasser i Schlamm, a França Doriot, després Sellier, amb tots els llurs partidaris; a Xina Chen Diusiu, el fundador i dirigent del partit; a Suècia el gruix del partit i el dirigent, Kilboom; a Espanya Nin, Andrade i Maurín (dirigents destacats de la revolució espanyola en l'actualitat), a Alemanya Brandler i Thalheimer, i molts bons obrers. La Internacional ha sigut apunyalada una vegada i una altra per Stalin de forma que el seu creixement ha sigut mutilat, l'educació (que tan sols pot vindre de l'experiència guiada, però aconseguida independentment i estudiada) negada. I tot en nom de la disciplina, de l'ortodòxia, del centralisme, del leninisme; mentre Lenin, gran partidari de la disciplina, entenia la història i els homes massa bé per esperar una obediència cega fins i tot dels homes del seu propi partit. Si insistiu en l'obediència, escrivia a Bukharin el 1921, quant a la Internacional, aconseguireu tan sols gent obedient. Incommobible en qüestions de principis, permetia una sàvia laxitud llevat de moments concrets quan la revolució era en perill. Confiava en els fets per demostrar el seu encert, i generalment ho feien, alhora que els contraris eren sempre acceptats com si no hagués passat res. Ho testimonia el seu tractament de Zinov'ev i Kamenev. [3] Si s'equivocava ho admetia completament. Però Stalin, incapaç d'una anàlisi correcta, sempre s'equivocava, mai no ho ha admès ni una sola vegada en tota la història de la Internacional, sinó que sempre culpava dels fracassos als subordinats i amagava els antics errors i les preparacions dels nous amb els insults als seus oponents i amb la llur expulsió. Volia nois obedients, i des del 1929 els ha tingut. Els membres expulsats formaren diferents grups petits; una Oposició de Dretes s'hi afegia a l'Oposició d'Esquerres, totes dos, però més particularment els trotskistes, eren la diana de tota la premsa comunista, no s'hi estalviava temps ni diners per destruir-los. Qualcuns, incapaços que trobar un lloc en la política revolucionària, retornaren a la socialdemocràcia, altres, com Souvarine, a l'anarquisme, qualcuns com Doriot fins i tot arribaren al feixisme. Part d'aquests homes no eren de la pasta de la qual són fets els revolucionaris, però molts d'ells i dels llurs seguidors, sota un règim diferent, haurien sumat les llurs dots i experiència particulars al moviment revolucionari. Que es deterioraren fou triomfalment assenyalat pels estalinistes, per bé que ells eren la causa d'aquest deteriorament.
La nova política del tercer període fou promulgada en nombrosos documents oficials, i l'atac contra els socialdemòcrates cristal·litzà en l'aleshores famosa frase, que els estalinistes donarien milions per soterrar en l'actualitat—l'egrègia follia del social-feixisme. En el seu dia Stalin li donà tot el crèdit. Però com tots els seus assajos teòrics fou robada al seu principal home d'aleshores.
Per resumir la derrota alemanya del 1923 i culpar alhora Brandler i la socialdemocràcia, Zinov'ev, mancat de Lenin i per tant teòricament indefens, declarà que el feixisme ja havia conquerit Alemanya amb l'ajut de la socialdemocràcia. «Què són Pilsudski i els altres? Socialdemòcrates feixistes. Eren això fa deu anys. No. És clar que aleshores eren feixistes potencials, però és precisament durant l'època de la revolució que s'han fet feixistes. Què és la socialdemocràcia italiana? És un sector dels feixistes. Turati és un socialdemòcrata feixista. Podíem dir això fa cinc anys?... Fa deu anys teníem oportunistes, però podíem dir que eren socialdemòcrates feixistes? No. Hauria sigut absurd dir-los-ho (sic). Ara, però, són feixistes... La socialdemocràcia internacional s'ha convertit ara en un sector del feixisme». [4] Així feia Zinov'ev el gener del 1924.
Quan el setembre del 1924, Stalin, que encara esperava la revolució immediata, escrigué el seu primer article d'afers internacional, simplement copià Zinov'ev amb el seu propi estil. El parafrasejà i elaborà això: «Primer, no és cert que el feixisme siga tan sols una organització de combat de la burgesia. El feixisme no és simplement una qüestió militar i tècnica. El feixisme és una organització de combat de la burgesia que depèn del suport actiu de la socialdemocràcia. Objectivament la socialdemocràcia és l'ala moderada del feixisme. No hi ha cap base per suposar que una organització de combat de la burgesia pot assolir resultats decisius en les seues lluites, o en el govern d'un país, sense el suport actiu de la socialdemocràcia. Hi ha tan poca base com per suposar que la socialdemocràcia pot assolir resultats decisius en les lluites o en el govern d'un país sense el suport actiu de l'organització de combat de la burgesia. Aquestes organitzacions no s'exclouen sinó que es complementen mútuament. No són pols diferenciats, sinó veïns immediats. [5] El feixisme és el bloc polític amorf d'aquestes dues organitzacions bàsiques, que sorgeix sota les condicions crítiques de la postguerra de l'imperialisme, i que es destina a la lluita contra la revolució proletària». [6] El feixisme depèn del suport actiu de la socialdemocràcia—la socialdemocràcia és incapaç de governar sense el suport actiu del feixisme. Aquest és Stalin. Hem d'insistir una vegada i una altra; ningú no entendrà la història de la Unió Soviètica ni de la Internacional a partir del 1924 si no copsa (i és quelcom difícil de copsar) aquesta combinació única d'ignorància econòmica i política i d'estupidesa, habilitat de Tammany Hall i determinació implacable.
Stalin escrivia això el setembre, però un mes més tard proclamava el socialisme en un país aïllat, i la socialdemocràcia esdevenia el millor amic, i la paràfrasi i l'embelliment estalinista de Zinov'ev fou convenientment oblidat. Ara amb la nova política del tercer període, aquesta follia descarta fou repescada i elevada com el cim de la saviesa humana. La frase actual de social-feixisme sembla que és pròpia d'Stalin, i els gramòfons estalinistes de l'interior i de l'exterior, Pollitt, Cachin, Thorez i Thälmann, competeixen entre ells per dir-la en tota ocasió i retre homenatge al mestre.
El juliol del 1929, la CEIC celebrà el seu Desè Plenari. [7] A la pàgina 8 l'estat major de la revolució mundial analitzava el feixisme: «en els països on hi ha forts partits socialdemòcrates, el feixisme assum la forma particular de social-feixisme, que a un nivell sempre creixent serveix la burgesia com a instrument de paral·lització de l'activitat de les masses en la lluita contra el règim de la dictadura feixista. Mitjançant aquest sistema monstruós d'opressió política i econòmica, la burgesia, ajudada i encoberta per la socialdemocràcia internacional, ha provat d'esclafar el moviment revolucionari de classe del proletariat durant molts anys». Hipnotitzats pels mots, veien milions d'obrers que corrien de la socialdemocràcia cap al comunisme. Stalin havia dit que així seria i per tant ja era així: «Com a resultat de la llur pròpia experiència, els obrers alemanys abandonen les llurs il·lusions en relació al Partit Socialdemòcrata». Per ésser segurs de destruir qualsevol destorb als sectors del partit socialdemòcrata que marxaven cap a l'esquerra per fondre's amb el partit comunista, el plenari instruïa categòricament totes les seccions de la IC ha posar «especial atenció en la lluita enèrgica contra l'ala 'esquerra' de la socialdemocràcia que retarda el procés de desintegració de la socialdemocràcia en crear la il·lusió que aquesta—l'ala 'esquerra'—representa una oposició a la política dels òrgans dirigents socialdemòcratesa getic struggle against the 'Left' Wing of Social Democracy which retards the process of the disintegration of Social Democracy by creating the illusion that it--the 'Left' Wing--represents an opposition to the policy of the leading Social Democratic bodies, mentre que de fet, dóna suport de tot cor a la política del social-feixisme».
Pàgina rera pàgina del report s'hi parla de la radicalització de les masses, «les properes batalles revolucionàries», «la corrent ascendent del moviment obrer», etc., etc., mentre que sota els llurs ulls la socialdemocràcia era en ple control dels seus milions de votants i dels milions dels sindicats. La direcció sindical era descrita com la «burocràcia sindical social-feixista» gairebé una dotzena de vegada en tantes pàgines; tothom era advertit contra la creixent «feixistització» dels sindicats. El plenari caracteritzava la socialdemocràcia com «en evolució a través del social-imperialisme cap al social-feixisme», i titllava els dirigents sindicals com de «prou degraciats», demanava el Front Unit des de baix. Dels dirigents no calia ni parlar.
Per tot el món els nois obedients s'afanyaren a ensorrar-se. Així fou amb el Partit Comunista Britànica, que ja funcionava en una atmosfera tradicionalment poc receptiva, caigut en desgràcia als ulls dels obrers britànics per la xerrameca arrauxada d'insurrecció. Pollitt i Tom Mann foren encarregats de proclamar la revolució imminent. Fins a la fi del 1934 el partit britànic continuava amb aquest clar absurd. A Mèxic, a Índia, a Xina, a Àfrica era igual. La revolució espanyola esclatà el 1931. Durant gairebé quatre anys el petit Partit Comunista perdé les seues oportunitats en jugar al social-feixisme a cada pas. A les situacions revolucionàries com la d'Espanya, a una sòlida democràcia burgesa com a Gran Bretanya, Stalin xiulava i els seus nois obedients ballaven. Ruïnosa com a tot arreu, a Alemanya assolí el més ampli àmbit i dugué el proletariat alemanya a la seua condemnació.
El feixisme, diuen els liberals i els socialdemòcrates, [8] el provoca el comunisme, i per tant hi confien en la democràcia. La covardia dels uns i la hipocresia dels altres, tan sols són igualats per la llur fertilitat en inventar absurds. La violenta destrucció dels dirigents i de les organitzacions d'una classe per una altra és un lloc comú de la història. Les formes amb les quals les diferents classes s'organitzen políticament canviarà d'acord amb el període. La realitat de la lluita de classes hi roman. Les Centúries Negres tsaristes, i F. E. Smith i els seus homes de l'Ulster, eren actius contra els llurs enemics abans de saber res de la revolució mundial o de la dictadura del proletariat.
El feixisme tal com el coneixem avui s'origina en la Itàlia de postguerra, i el seu desenvolupament és instructiu.
Itàlia és del tipus més inestable de capitalisme modern, una indústria altament desenvolupada (al Nord) en unió amb una pagesia pobra i endarrerida. Estafada per Gran Bretanya, França i Bèlgica a Versalles, Itàlia s'enfrontava a la dislocació de la postguerra amb recursos i psicologia més propers a les nacions derrotades que no a les victorioses. El govern d'Orlanda caigué el 20 de juny del 1919, i Nitti arribà al poder, per fer cara al desordre econòmic i polític que encaraven tots els països europeus després de la guerra. El juliol hi hagué rebomboris degut a l'alt cost de la vida tant al Nord com al Sud d'Itàlia. S'hi formaren soviets, i tot i que el moviment s'ensorrà en una setmana, les classes dirigents ja s'havien endut un advertiment. El govern reorganitzar la policia, reforçà la gendarmeria, i creà una guàrdia especial. Però certs sectors de la burgesia s'adonaren força clarament de ço que passava a tot Europa, que no s'hi podia dependre de l'exèrcit i de la policia per actuar contra cap moviment poderós de masses, ja que ells, després de tot, són part del poble. Diversos òrgans nacionalistes plens d'emoció i d'histèria patriòtiques, joventuts furioses per la degradació d'Itàlia per Clemenceau, Lloyd George i Wilson, l'excitació davant l'annexió de Flume i Dalmàcia, tot allò relacionat a la confusió econòmica del país, s'hi podia organitzar fàcilment en nacionalistes, futuristes, arditi. El socialisme era l'enemic i una campanya massiva de premsa resultà en el saqueig de les oficines d'Avanti, el diari socialistes. Les forces econòmiques i socials s'expressaven a través dels homes. La reacció italiana fou prou afortunada de trobar Mussolini, ex-socialista, de gran capacitat organitzativa, dots per la demagògia i del tot diferent a Stalin en el fet que té una intel·ligència i un judici polítics excepcionals. [9] Fundà el Partit Feixista el 1919 i la propaganda feixista, un força política portent del nostre temps, féu la seua aparició. Podem veure els seus orígens força clarament.
L'antiga mena de reacció, el kaiserisme, el tsarisme, el conservadurisme de la Cambra dels Lords, ha tingut la seua època, i mai no enganyarà de nou la classe obrera. El capitalisme, per tant, havia de trobar una base de masses entre la petita burgesia i prendre el color protector d'un partit popular. Amb tot el malbaratament de cabals, la propaganda feixista més intensiva i tot el pes de la societat burgesa no pot mai trencar o ni tan sols sacsejar seriosament el moviment de la classe obrera. Cal la covardia i la traïció dels liberals i els socialdemòcrates per fer-ho. En les primeres eleccions celebrades pel govern Nitti el vot socialista fou de 1.840.593 contra tres milions i mig de tots els altres partits plegats; i adequadament organitzada, el pes social dels obrers i camperols en una lluita nacional pel poder és sempre immensament més gran que la seua representació electorial. Les victòries electorals són agosarades. En presència del rei en l'obertura del parlament els 156 diputats socialistes cridaren, «Llarga vida al socialisme—llarga vida a la república socialista!». Quan deixaren l'edifici foren atacats per nacionalistes i oficials de l'exèrcit, i les masses, diposades a l'acció, respongueren amb una vaga general a Roma, que difongué a Milà i a les ciutats industrials del Nord. A Milà l'exèrcit disparà contra els manifestants. A Màntua les masses prengueren la ciutat. A partir d'aleshores era qüestió en darrer terme de la victòria del proletariat i de la pagesia o de la victòria de classe dirigent; però les masses no trobaren direcció. L'abril del 1920, hi hagué una vaga general a Torí que durà deu dies. Nitti fou succeït per Giolitti, però el parlament no podia governar. El setembre del 1920, els obrers metal·lúrgics d'Itàlia, que havien negociat amb la Federació d'Industrials pel dret de contractes col·lectius, foren amenaçats amb un locaut. Per evitar-ho prengueren les fàbriques, i aviat el moviment es difongué a tota la regió industrial. Els obrers corrien amb la bandera vermella i cobrien les parets amb cartells, «Llarga vida a la revolució», però amb la disciplina inherent d'un proletariat industrial establiren comitès tècnics, comitès administratius, milícies organitzades que custodiaven els edificis i mantenien l'ordre, feien el millor per dur a terme la feina. D'ací el pas endavant cap a la presa revolucionària del poder no podia ésser gaire difícil, donats els requisits polítics del partit, de la política i de l'organització. Però tot això hi mancava.
El Partit Socialista Italià s'havia escindit. El 10 i l'11 de setembre celebrà una conferència per decidir si havien de fer d'aquest moviment un punt de partida de la lluita pel poder. Per 591.241 vots contra 209.569 decidí que l'ocupació era simplement per objectius econòmics, i en fer això signava la seua pròpia ordre d'execució. Els industrials astuts prometeren d'atorgar un cert control obrer, damunt el paper, igual com ha fet el govern Blum en l'actualitat amb la setmana de quaranta hores, un augment salarial i altres avantatges pels obrers, degudament certificats per llei i aprovats per totes dues cambres. A més d'aturar el moviment ascendent de les masses, el partit socialista s'escindí en dues parts, la revolucionària i la reformista. La Tercera Internacional, tot i exercir una podera influència, no podia unir a través dels poc experimentats comunistes italians la independència organitzativa i programàtica necessàries amb la flexibilitat de la tàctica que aconsegueix les masses. [10] Fou en aquest període que Mussolini i els seus feixistes, fins aleshores negligibles, aprofitaren la llur oportunitat. Havia fundat la seua societat el març del 1919. I de la mateixa forma que Hitler anava a cobrir la seua reacció en anomenar-la nacional-socialista (un testimoni important de l'organització social futura de la humanitat), el programa de Mussolini tenia en ment els obrers i les classes intermèdies—sufragi femení, abolició del senat, reforma constitucional, jornada de vuit hores ratificada pel parlament, salari mínim, assegurança de malaltia i de vellesa, control obrer de la producció, contribució progressiva fins arribar a la confiscació en certs casos, confiscació dels beneficis de guerra fins al vuitanta-cinc per cent, confiscació de les riqueses del clergat, abolició de l'exèrcit permanent i la seua substitució per una milícia popular, etc., etc. Però els grans terratinents i industrials que li donaven suport sabien prou bé què volia dir aquest programa. És força cert que els bolxevics, per raons que hem explicat, no foren capaços de dur a terme gran part del llur programa, ni han sigut capaços de fer-ho fins els nostres dies. Però la diferència entre ells i Mussolini és la diferència entre un moviment polític que es desviat per circumstàncies econòmiques i històriques d'una banda, i de l'altra per l'engany més brutal. I és en aquesta diferència on rau el succés inevitable d'un i el col·lapse inevitable de l'altre.
Una vegada que el proletariat italià havia decidit de no anar endavant cap al poder polític, els membres de les classes mitjanes inferiors, i fins i tot molts del propi proletariat, es giraren cap a la promesa feixista d'actuació immediata que Mussolini era òbviament disposat a fer. Altres sectors del proletariat que no s'uniren als feixistes caigueren en la indiferència. Amb tot àdhuc en les eleccions del 1921 hi hagué 1.569.533 vots pels socialistes i 291.952 pels comunistes. La Confederació General del Treball havia crescut de mig milió el 1919 a dos milions. Però es permetia que les milícies feixistes destruïssen l'avantguarda del proletariat i de la pagesia sistemàticament i continuada. Els comunistes eren massa pocs per lluitar i no podien fer anar la tàctica de Front Únic. Els socialdemòcrates i els liberals confiaven en la democràcia, en aquest cas en el rei d'Itàlia i en la constitució italiana. Per horror llur el rei els enganyà i Mussolini el 1922 marxà a Roma en un vagó de ferrocarril. Però el seu càrrec de primer ministre era lluny d'ésser segur, i la brutalitat i la corrupció del seu règim, que culminà en l'assassinat obert de Matteoti, el coratjós diputat socialista, el 10 de juny del 1924, aixecà milions de treballadors i treballadores i els llurs aliats petits-burgesos. El 27 de juny a Roma hi hagué un acte de commemoració de la mort de Matteoti. Escoltam un socialdemòcrata [11]: «La revolta era en l'aire i en les ments dels homes. El pretext més simple hauria sigut suficient per fer-la esclatar pels carrers. L'oposició parlamentària havia anunciat la seua secessió. Filippo Turati havia parlat de l'home assassinat davant dels cent vint-i-sis diputats elegits pel poble. S'hi havien pronunciat mots immoralts. Una marxa pels carrers de Roma era suficient per convèncer qualsevol que s'esperava una acció decisiva. Tots els carrers que duien al Tíber eren plens de gent, tots esperaven que els membres de l'oposició deixassen el parlament en ple, per prendre el Lungo Tevere Amaldo de Brescia, on Matteoti havia sigut segrestat... mentre durant dues setmanes humils camperols, treballadors i treballadores havien vingut a fer una pregària i cobrir la tomba simbòlica de flors.
«Però el sector parlamentari del partit era de l'opinió que la seua lluita era mantindre's dins la llei, la llei que era segada pel govern». Parlament, parlament, democràcia, llei, ordre—aquests són els mots en boca dels socialdemòcrates que desmoralitzen els obrers, no la propaganda feixista.
Els mots immortals no ferien Mussolini. Consolidava la seua posició damunt l'esquena del castigat moviment obrer; aleshores arribà el bandejament dels innocents petit-burgesos (no de forma tan espectacular com a Hitler el 30 de juny del 1934; el cas no era tan urgent). Hi havia una guerra civil en el partit feixista. A Roma cadascun dels dos grups marxava contra l'altre amb metralladores i el conflicte s'evità amb dificultat. A Torí, Gènova, Eslavona, combateren obertament. Ja el setembre del 1923, Mussolini escrivia al Corriero Kalrano: «Si som radicalment incapaços de rejuvenir el partit feixista, aleshores seria millor destruir-lo i permetre que les forces sanes i fresques que viuen i treballen en ell es barregen poderosament en la més lliure i més ampla corrent nacional». Els elements de les classes intermèdies inferiors foren agranats. En l'actualitat floreixen els industrials, els terratinents, els militars a Itàlia. S'han de sotmetre a les restriccions i regulacions del feixisme, però és pagar unes escurrialles per la destrucció del moviment obrer. Els salaris i el nivell de vida a Itàlia són els més baixos dels darrers cinquanta anys. Però privats de les llurs organitzacions els obrers són indefensos.
Hitler a Alemanya el 1924 havia desitjat de fer pel capitalisme alemany ço que Mussolini havia fet per a Itàlia. Però la capitulació pusil·lànime del Partit Comunista d'Alemanya havia ensorrat les oportunitats de Hitler. La gran burgesia, els militars, no tenia cap estima per aquests nouvinguts demagògics amb les llurs hordes grolleres de mercenaris. És tan sols quan els capitalistes veuen que els obrers, desil·lusionats per la fallida capitalista, poden prendre el poder que es giren cap al feixisme com a darrer recurs. Passaren cinc anys abans que Hitler tingué una altra oportunitat. Però tenia el primer requisit de qualsevol dirigent—fe en la seua causa. Continuà amb la seua agitació i la seua propaganda. Atacava el capitalisme, però s'hi trobava pocs obrers que se li unissen. Atacava el socialisme marxià i el substituí amb el de la seua mena que, quan l'explicà als capitalistes, animà qualques rics i influents a donar-li milions. No podria haver publicat dotzenes de diaris i mantindre mig milió de camises brunes sense el llur ajut. Tan sols una crisi econòmica li donaria la seua oportunitat—i arribà el 1929. La crisi econòmica mundial s'apoderà primer d'Alemanya a Europa, degut a que de tots els grans països d'Europa Alemanya era el més vulnerable. D'ençà del 1924 Alemanya havia subsistit i sigut capaç de pagar les reparacions de guerra principalment amb prèstecs d'Amèrica. A més, els consorcis, el capitalisme monopolista, que havia anat més lluny a Alemanya que enlloc, el domini conseqüent del govern pel capital financer, amb l'augment conseqüent de la desocupació i la pèrdua de poder adquisitiu de les masses, tot el desenvolupament històric d'Alemanya entre el 1914 i el 1929, tot plegat suposava que en les terrible batalles de classes a Alemanya s'hi lluitaria amb conseqüències duradores per Europa i pel món. La topada s'havia evitada el 1924. Ara no res no la podia aturar.
Seria bo ací d'assenyalar d'una vegada les qüestions en joc. Si el proletariat alemanya era victoriós, suposava la victòria gairebé immediata del proletariat austríac. El feixisme a Itàlia rebria un cop ben seriós. A Espanya la revolució que havia esclatat el 1931 rebria un enorme impuls i un aliat entusiasta. I el més important de tot, el pànic a la invasió alemanya, que és la principal amenaça que el capitalisme francès empra amb els obrers francesos, desapareixeria tot d'una, i la burgesia francesa es trobaria rodejada entre el moviment obrer alemany i el seu propi. Les dificultats de la construcció econòmica de la Unió Soviètica s'haurien resolt amb la unió dels recursos naturals soviètics i la meravellosa organització industrial d'Alemanya—aquella aliança que Lenin havia desitjat. Hi havia la possibilitat d'una invasió d'una Alemanya soviètica per França i Polònia, d'una invasió d'una Àustria soviètica per Itàlia. L'exèrcit soviètic, preparat per oposar-se a la intervenció, hauria sigut una poderosa barrera a això, i (donat un determinat desenvolupament de la lluita de classes nacional) suposar que les classes obreres de Gran Bretanya i França, Bèlgica i Holanda permetrien alegrement que una Alemanya soviètica fos esclafada pels imperialistes és un miratge que tan sols existeix en les ments dels conservadors de pedra picada i (ho sabem ara) dels dirigents del règim soviètic. Si la Internacional Comunista funcionava com podia en base a la crisi mundial, qualsevol desenvolupament d'Alemanya seria seguit pel moviment obrer mundial i la llur responsabilitat envers una Alemanya soviètica se'ls hi posaria davant. Seria força difícil pels imperialistes d'aconseguir una participació de tot cor en una guerra imperialista ordinària. Posarien en perill la llur pròpia existència si provaven d'interferir obertament en els afers d'una Alemanya soviètica. [12] D'altra banda la derrota del proletariat alemany seria una catàstrofe per Europa. La més gran força antibel·licista sota el capitalisme fou el proletariat alemany. Mentre fou poderós la guerra contra la Unió Soviètica havia de començar a Berlín. Però la victòria del feixisme a Alemanya suposaria (ho veiem ara) la victòria de la reacció per tota l'Europa central i oriental. Afebliria la revolució espanyola i la francesa. Suposaria inevitablement la guerra contra la Unió Soviètica, suposaria totes les coses a les quals fem cara avui. Això no és la saviesa de passat el fet. En els primers estadis de la lluita ja fou clarament exposat per l'expulsada Oposició d'Esquerres, s'estimà l'estat dels partits existents a Alemanya, el curs d'actuació que calia seguir.
La primera senyal de perill foren les eleccions al Reichstag del setembre del 1930. El maig del 1924 els nazis obtingueren 1.918.310 vots, el maig del 1928, 809.541 vots. Aleshores arribà la crisi. Hitler havia persuadit a la fi importants sectors del capitalisme alemany que depenien de l'esclafament del moviment obrer alemany. Recolzat no tan sols en el capital alemany, sinó també en l'internacional, ell i el seu partit s'atregueren les atemorides classes intermèdies amb la promesa de destruir les grans cadenes de botigues, etc., el lumpenproletariat amb el soborn, i qualsevol elector aïllat amb el joc del sentiment nacionalista i de la promesa de tot a tothom. Ara el setembre del 1930, després d'un any de la crisi, aconseguí 6.406.397 vots, un augment de més de cinc milions. El més cec dels cecs podia veure que no tan sols tot el món sinó fins i tot els constructors del socialisme en un sol país s'havien de concentrar en els esdeveniments d'Alemanya durant els propers anys. Els obrers d'Alemanya, contra els qui es dirigia el feixisme i els únics que podien destruir el feixisme, s'organitzaven en el Partit Socialdemòcrata i el Partit Comunista.
El Partit Socialdemòcrata durant l'estabilització havia desenvolupada una enorme burocràcia. Amb el fracàs del Partit Comunista el 1923 els obrers havien marxat força inevitablement cap a la socialdemocràcia, que s'havia reforçat per tot Europa amb l'estabilització temporal del 1924-1929. Els socialdemòcrates tenien el control del govern prussià i milers de càrrecs en el sector públic. Dos terceres parts dels caps de policia de Prússia eren socialdemòcrates. Hi havia gairebé un centenar de militants de socialdemòcrates en el Reichstag i molts en els altres parlaments d'Alemanya tenien càrrecs estatals, en bancs, hi havia milers de funcionaris sindicals, obrers en la premsa del partit, fins a càrrecs que eren molt inferior però, així i tot, en l'Alemanya de postguerra, segurs. S'estima que la socialdemocràcia tenia a la pràctica a la seua disposició el 1931 «gairebé 290.000 càrrecs». [13] Qualsevol amb una mínima experiència en les organitzacions obreres sap que aquesta burocràcia, basada en els estrats adjacents, amb l'organització, propaganda i finances del partit i dels sindicats a la mà, pot exercir una enorme influència en els milions que hi recolzen.
Però per sota d'aquesta hi havia gairebé vint milions de treballadors alemanys urbans i rurals. El maig del 1924, els socialdemòcrates havien obtingut tan sols sis milions de vots, els comunistes 3.693.000. Però el desembre, malgrat la imminència de la revolució predita per Stalin i Zinov'ev, el Partit Comunista havia perdut 974.000 d'aquests vots, i la socialdemocràcia havia guanyat 1.881.000, per arribar als 7.881.000. El problema revolucionari és allunyar prou d'aquests dels llurs dirigents. Wels, Leipart, Otto Braun, Severing, Noske i la gran majoria dels socialdemòcrates alemanys, no més que Citrine, Bevin, Attlee, Morrison, Jouhaux, Léon Blum i els altres, no prepararien els obrers per cap mena de lluita contra el capitalisme. Abans del 1933 eren disposats a arribar a un acord amb el feixisme si era possible. Ara que el feixisme és clar, pretenen que els capitalistes, davant la tria d'una revolució social i el feixisme preferirien la democràcia parlamentària. Sempre poden fugir a l'exterior. Però els grans milions d'obrers socialdemòcrates no tenien cap elecció més que lluitar contra el feixisme o ésser-hi esclafats. Escoltaven a Alemanya com sempre escolten els discursos dels llurs dirigents, esperen que aquesta faran quelcom, tenen fe en les organitzacions que han construït amb gran sacrifici. Els llurs dirigents els ensenyen a confiar en la democràcia, en el rei d'Itàlia, en Hindenburg, en el Front Popular, en Déu [14] (Walter Citrine), en tot llevat de la llur pròpia força organitzativa. Habitualment és tan sols quan l'enemic els hi és damunt que s'adonen que els llurs dirigents socialdemòcrates s'han escampat pels quatre vents i que mai no provaren de combatre el feixisme. [15] Era la tasca del Partit Comunista d'Alemanya denunciar aquests dirigents socialdemòcrates per ço que eren, i atreure prou obrers socialdemòcrates, o si més no neutralitzar els altres, per ésser capaços de realitzar l'atac contra el feixisme. Diga el que diga Hitler, Mussolini a Itàlia ha demostrat que el feixisme cerca la destrucció de les organitzacions obreres i de la democràcia parlamentària burgesa, per deixar indefensos els obrers. No s'hi pot confiar en l'exèrcit i la policia per fer això, la burgesia ja no pot confiar en l'estat burgès, de forma que organitza les seues bandes. Però és aquest factor qui fa l'obrer socialdemòcrata sota una direcció preparada disposat a lluitar. No és cap revolucionari. Si ho fos s'uniria al Partit Comunista. Però, en determinades circumstàncies, combatrà en defensa de ço que considera els seus justs drets constitucionals. Quan una classe dirigent ha d'arrabassar-los amb violència aquests drets, la situació revolucionària esdevé una possibilitat.
Els vots del Partit Comunista d'Alemanya el 1930 havien pujat de 3.300.000 a 4.600.000, res en comparació amb l'augment feixista. Però a Alemanya, amb vint-i-cinc grans ciutats de més de 500.000 habitants, amb els obrers dominants en l'economia del país, el vot conjunt comunista i socialdemòcrata representava la força social dominant del país. En països fortament industrialitzats com Alemanya i Gran Bretanya els obrers organitzats tenen el destí del país a les mans. Els altres partits polítics d'Alemanya, nacionalistes, catòlics, Centre, etc., poden ésser numèricament imponents, com eren a Rússia fins i tot després de l'octubre del 1917. Lenin no temia tots els llurs vots, dissolgué decididament l'Assemblea Constituent del 1918, i prengué el poder. La classe dirigent contra les classe obrera, aquesta és la qüestió, en combat alhora per les classes intermèdies inferiors. Fins i tot els grans partits capitalistes no eren homogenis. En una crisi el partit catòlic, per exemple, s'escindiria, probablement en benefici dels obrers, qui, si la llur direcció era prou forta i decidida, podia comptar amb l'atracció del gruix dels treballadors catòlics al llur bàndol. En la unitat d'acció, els obrers de les fàbriques, del transport i d'altres serveis essencial serien els senyors de la situació. Amb la política del Front Únic contra el feixisme, l'obrer socialdemòcrata, pas a pas, pot ésser dirigir en base a la pròpia experiència a combatre el feixisme; i la lluita victoriosa contra el feixisme, no en el parlament, sinó en el carrer, durà directament al poder.
Aquesta era la tasca a Alemanya el 1930. És la tasca a França avui, i en darrer terme, llevat de les complicacions d'una guerra, la tasca a Gran Bretanya demà. El Partit Comunista d'Alemanya havia d'assenyalar tota maniobra de Hitler i dels capitalistes i alhora demostrar als obrers que els llurs dirigents no lluitarien; no amb dir-los així, sinó reptant els dirigents a lluitar. Alhora tenien una responsabilitat força especial de donar als obrers la confiança que el Partit Comiunista no sols volia sinó que podia dirigir aquesta lluita. És un aspecte ben notable que en les eleccions del 1930 els vot comunista havia augmentat amb un milió i quart, mentre que la militància del partit no havia augmentat en correspondència, la qual cosa volia dir que els obrers creien en la necessitat de la revolució i acceptaven la línia del Partit Comunista, tot i que dubtaven de la capacitat del Partit Comunista de dur-la a terme; el 1923 els hi restava al cap.
Trockij, en un article escrit des del seu exili a Prinkipo just després de les eleccions, els advertia que la situació demanava una cura vigilant. [16] Els sis milions de votants dels socialdemòcrates no suposaven que els votants eren lligats inalterablement a la socialdemocràcia. Milions d'aquests podien ésser guanyats pels comunistes com els bolxevics havien guanyat milions per la revolució d'octubre, i el Partit Comunista d'Alemanya el 1923 havia sigut capaç en pocs mesos d'aconseguir la majoria del proletariat alemany. Però el Partit Comunista havia d'abandonar les seues exageracions i absurditats i basar-se únicament en estimacions realistes de la situació política. Amb la situació com era, prendre l'ofensiva seria desastrós. El Partit Comunista, amb l'avantguarda dels obrers, seria esmicolat, i deixaria el camí obert pel feixisme. Suggeria batalles defensives i una lluita sense vacil·lacions pel Front Unit. Els dirigents socialdemòcrates podien proclamar que volien lluitar. Què proposaven? El Partit Comunista no demanaria l'obrer socialdemòcrata de deixar el partit. Deixau que demane als seus dirigents que prenguen passes defensives, cada partit amb la seua pròpia sigla, amb la seua pròpia bandera, però amb un programa definit simplement. Si els dirigents del Partit Socialdemòcrata acceptaven, molt millor. La lluita continuaria i el Partit Comunista es disculparia per haver-los jutjat malament. Però refusarien. Aleshores, a mesura que el perill feixistes cresqués tindrien la tasca d'explicar als llurs militants per què, davant la creixent amenaçava, continuaven a refusar les ofertes prou raonables dels comunistes qui, després de tot, eren companys treballadors i no proposaven la revolució immediata, sinó simplement la defensa comuna contra un perill immediat. «No hi ha pas dubte que els dirigents de la socialdemocràcia i un estrat ben petit dels obrers preferirien, en darrera anàlisi, la victòria del feixisme a la victòria revolucionària del proletariat». Però era precisament aquesta preferència la que donava al Partit Comunista una oportunitat de trencar els rengles sota el control de la burocràcia socialdemòcrata. «Hem d'arribar a acords contra el feixisme que separen les fraccions i organitzacions socialdemòcrates, alhora que col·loquen clarament davant les masses les condicions precises dels llurs dirigents». Això era el 1930.
Perquè no hi haja cap malinterpretació de l'engany i de la traïció colossals que ens donà una Alemanya feixista per comptes d'una soviètica amb tot allò que suposava per a Europa, no podem fer res millor pel lector anglès que emprar l'exemple de la tàctica actual del Partit Comunista de Gran Bretanya en el seu esforç d'entrar en el Partit Laborista.
Els dirigents senyorials del Partit Laborista no els volen, per inofensius que siguen els comunistes en els nostres dies, el propi mot comunisme compromet els socialdemòcrates davant la burgesia. Els dirigents comunistes ho saben tant bé com qualsevol altre. Però fan una demanda oberta als dirigents socialdemòcrates. És cert que volen entrar-hi per defensar única una aliança de la Unió Soviètica amb Gran Bretanya i França contra Alemanya i Japó; sota la coberta de la Societat de Nacions i de la seguretat col·lectiva. Però podem deixar de banda els llurs objectius, no ens preocupen de moment. Naturalment Morrison, Citrine i els altres dirigents del Partit Laborista hi refusen. Però, per molt petit que sigua el partit britànic, té, com qualsevol partit sempre té, influència entre els obrers socialdemòcrates en determinats districtes on comunistes i obrers socialdemòcrates militants han lluitat plegat moltes vegades en els dies que el Partit Comunista era un partit lluitador. A més en l'actualitat els obrers polititzats arreu són profundament preocupats pel perill de la guerra i la situació inestable d'Europa. Els comunistes britànics no demanen la revolució. Hi ha molts bons camarades entre ells. Per què els haurien de rebutjar els dirigents socialdemòcrates? En els districtes socialdemòcrates que són favorables al Partit Comunista, s'han aprovat resolucions que demanen l'afiliació. Les conferències sindicals fan el mateix, intel·lectuals socialdemòcrates com sir Stafford Cripps i G. D. H. Cole, qui no tenen la típica mentalitat sindical i la servitud a les idees burgeses del dirigent laborista sorgit de la base, hi simpatitzen i demanen per què no. El New Statesman hi surt en defensa. En cada secció del partit socialdemòcrata davant qualsevol ocasió adient el Partit Comunista hi presenta la seua demanda. Determinats districtes no tan sols aproven resolucions, sinó que comencen a realitzar una acció conjunta amb els comunistes per reptar la central. En la poderosa Federació de Miners de Gal·les del Sud, un comunista, Arthur Horner, és elegit president. Aquesta és una forta palanca. El Daily Worker del 6 de juliol del 1936, reporta que 121 organitzacions del Partit Laborista en són de l'afiliació. A més, a Hammersmith, el Consell Polític Cooperatiu del Sud de Hammersmith, en totes quinze organitzacions del municipi, han votat per la unitat. Això vol dir que en aquell districte la unitat d'acció s'ha aconseguida. El Partit Comunista ofereix coherentment un pla d'unitat d'acció. Els dirigents socialdemòcrates hi refusen coherentment. Amb tot el Partit Comunista tan sols recomana la mateixa Societat de Nacions, la mateixa seguretat col·lectiva que el Partit Laborista.
La pressió aclapara homes temerosos com Morrison i Citrine. La Conferència d'Edinburgh mostra un Partit Laborista dividit ideològicament de dalt a baix. I si sobtadament s'apropa la crisi bèl·lica i el Partit Comunista una vegada més presenta un programa concret d'unitat davant els dirigents socialdemòcrates, aquests senyors els hauran d'acceptar o fer cara a la possibilitat de gran malestar i fins i tot d'una divisió seriosa en els llurs rengles. Perquè al Partit Comunista no se li pot retreure res en les seues demandes. No demana fer una revolució. Simplement prenen la paraula als dirigents socialdemòcrates i els suggereixen que per comptes de parlar facen quelcom. A Alemanya l'octubre del 1923, el Partit Socialdemòcrata es trencava a trossos sota una pressió similar. I a l'Alemanya del 1923, a diferència de l'Alemanya del 1930, les bandes de Hitler no pentinaven els carrers. El marxisme cerca simplement de preveure, predir, aclarir i preparar ço que els obrers en un moment àlgid de la història fan instintivament. Els grans milions d'obrers d'Alemanya volien unir-se per combatre el feixisme i lluitar per aconseguir-ho, i si s'hagués fet una campanya de la mena que fa ara el Partit Comunista Britànic a Alemanya, després de les eleccions de setembre del 1930, contra el feixisme, Hitler no podria haver passat. [17] La fina capa de l'aristocràcia obrera hauria sigut agranada, en el moment de la crisi, com una cap de pols. Com és que aleshores el Partit Comunista d'Alemanya seguia la política exactament oposada? En primer lloc, el sòl alemany era particularment fèrtil per l'estupidesa social-feixista d'Stalin. Un mur amarg havia dividit els dos partits d'ençà de l'assassinat de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg i les traïcions acumulades de la socialdemocràcia. En segon lloc, l'expulsió del partit de tots els qui no eren disposats a acceptar la línia del partit, la disciplina, el centralisme, la unitat, etc., i en tercer lloc i més important que tot això, la determinació de Moscou a tota costa de mantindre una divisió entre França i Alemanya, i de sacrificar la revolució alemanya amb aquest objectiu. El Partit Comunista d'Alemanya provà de trencar amb el social-feixisme. Seccions dels socialdemòcrates feren ofertes d'unitat. Que la burocràcia russa insistís en la divisió, fins al punt de deixar passar Hitler, és un dels errors més criminals de la història.
Ja a mitjans del 1931, Trockij, en observar preocupat la tàctica del Partit Comunista a Alemanya, havia vist cap a on duia la política estalinista i esperà debades un canvi. Abans que Hitler arribàs al poder Walter Duranty, el corresponsal rus, havia escrit al New York Times del 20 de novembre del 1932, que «el Kremlin bolxevic observa avui el creixement del moviment revolucionari a Europa amb una preocupació real». Tan sols veia una part de tota la veritat—que el Kremlin es disposava a sacrificar el moviment obrer amb el pensament de salvar-se així. Que els obrers alemanys es rendissen sense cap lluita quan tenien totes les oportunitats per vèncer no fou culpa d'ells. Foren ensorrats per la ignorant i traïdora burocràcia soviètica. La socialdemocràcia alemanya havia sigut declarada el principal enemic molt abans del tercer període, d'ençà del 1927. [18] La burocràcia soviètica temia el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya pel seu suport a Locarno. El 1922 Alemanya, agreujada per Gran Bretanya i França, havia signat el Tractat de Rapallo amb la Unió Soviètica. [19] La divisió entre França i Alemanya era naturalment quelcom molt bo per a la política exterior russa. Però el Tractat de Locarno el 1925 semblava a Stalin i al món aleshores l'inici d'una amistat, i la socialdemocràcia alemanya, que pressionava per aquest soterrament de destrals entre França i Alemanya, esdevingué l'enemic especial de la burocràcia soviètica. El segon període d'Stalin havia evitat que aquest antagonisme es desenvolupàs completament. Però amb el trencament i la denúncia final del Comitè Anglo-Rus i la descoberta tardana que la socialdemocràcia no era cap ajut contra una guerra d'intervenció, amb el creixement imminent del perill bèl·lic, el social-feixisme s'adreçà amb una ferotgia especial contra la socialdemocràcia alemanya. En el material recollit per la Sisena Conferència veiem l'odi estalinista contra la socialdemocràcia: «En la qüestió (sic) de la política internacional l'atitud de la socialdemocràcia alemanya és en línia amb la de la resta de la Segona Internacional; reconeixement i col·laboració amb la Societat de Nacions, i dura denúncia de la Unió Soviètica. La socialdemocràcia alemanya representa l''orientació occidental', i aprofita tota oportunitat per augmentar la divisió entre la Unió Soviètica i Alemanya». [20] Hitler proclamà la seua hostilitat al marxisme en general, però també a França, i per a Stalin, per tant, ocupat en el socialisme en un sol país i no en la revolució, la socialdemocràcia a Alemanya, amb la seua orientació occidental, era el principal enemic. Això ensorrà la revolució alemanya. El social-feixisme el juliol del 1929, quan un any abans Hitler havia perdut un milió de vots, era simplement una altra follia estalinista que evità que el Partit Comunista d'Alemanya exercís la influència que devia. Però després de les eleccions del setembre del 1930, era criminal. Ja que la responsabilitat de dirigir les masses contra el feixisme restava i sempre restarà en el partit revolucionari. Els dirigents socialdemòcrates són el que són, i pel partit revolucionari culpar-lo de ço que saben que faran és pur infantilisme. Però mancat de preparació marxista, mort a la Internacional des del 1924, ignorant i burocràtic, el Partit Comunista, sota el ferm guiatge de Moscou, es professà com poc preocupat davant els resultats de les eleccions de setembre i profesitzà el propera caiguda de Hitler. El 15 de setembre del 1930, la Rote Fahne deia al proletariat alemany: «Ahir nit fou la gran hora de Herr Hitler, però l'anomenada victòria electoral dels nazis és l'inici de la fi», i el dia següent, «el 14 de setembre fou el punt àlgid del moviment nacionalsocialista a Alemanya. Ço que vé després tan sols pot ésser el declivi i l'ensulsiada».
Durant el 1931 la crisi s'agreujava contínuament. Els comunistes no podien veure i els socialdemòcrates no volien veure que el govern parlamentari era condemnat a Alemanya, i que aquesta crisi política o bé acabaria amb la dictadura de la dreta o de l'esquerra. Això havia sigut obvi pels capitalistes més espavilats de dins i fora d'Alemanya.
Els creditors d'Alemanya començaren a demanar els prèstecs, les crisis bancàries se succeïen. La tendència a la baixa de la producció i del comerç s'agreujava, i Alemanya, per comptes de lliscar, començava a caure. Més i més grups de capitalistes alemanys començaven a veure la llur eixida en Hitler. Els socialdemòcrates beneïen la democràcia, el Partit Comunista duplicava els llurs atacs contra els social-feixistes. La violència dels feixistes creixia de dia en dia amb el llur suport creixent financer i popular, i davant això l'obrer socialdemòcrata esparverat havia de sentir una dotzena de vegades al dia que el Partit Socialdemòcrata, el social-feixisme, i no el feixisme, era el principal enemic. Se'l convidava a formar part del front unit tan sols des de baix, en altres paraules, un ultimàtum per deixar el seu propi partit simplement perquè els comunistes li ho deien. Els Sindicats Vermells, un experiment ja provat i que resultà en fracàs, foren reiniciats en oposició als sindicats social-feixistes i tan sols serviren per accentuar la divisió entre els obrers.
El març Brüning provà d'unir Alemanya i Àustria en una unió duanera completa. Això hauria afavorit el comerç alemany, donat una certa confiança moral a Alemanya, i allunyat per un temps l'espectre del comunisme alemany. Però hauria amenaça els guanys roïns de França i de la Petita Entente. Ho prohibiren. La moratòria de Hoover dels deutes alemanys no podia aturar la desintegració. El govern de Brüning, armat amb l'article 48 de la Constitució, per decret dictarorial rere decret feia recaure en els obrers i en els empleats assalariats el gruix de la crisi. Però els socialdemòcrates s'adherien desesperadament a Brüning i Hindeburg. Cridaven als obrers a donar suport a Brüning contra Hitler. És un mal menor.
Els obrers s'havien organitzat en el Reichsbanner, disposats a la lluitar en defensa de la república. Era tot ço que necessitaven els comunistes. Ells, si bé no s'identificaven amb la lluita per la república, podien lluitar al costat dels socialdemòcrates contra el feixisme. Aquesta via, com veiem a Catalunya en els nostres dies, tan sols pot dur a la lluita per la dictadura del proletariat, els obrers socialdemòcrates forçats a prendre-la, no per la propaganda sinó per la pròpia lògica dels esdeveniments. Però pels comunistes Hitler era el mal menor. Destruïu la socialdemocràcia, els bruts social-feixistes. Probablement sense adonar-s'hi, Moscou havia dedicat les llurs consignes propagandístiques a competir amb els nazis en la incitació de tot Alemanya a l'antagonisme contra França, de la mateixa forma que Moscou avui té el Partit Comunista Francès per incitar tot França a l'antagonisme contra Alemanya. Els nazis afirmaven que lluitaven per l'alliberament nacional d'Alemanya del Tractat de Versalles amb la guerra. Els comunistes, per comptes d'oposar a aquesta consigna típicament imperialista les consignes del socialisme internacional, reforçades per tota la Internacional, es dedicaren a competir amb els feixistes en presentar la consigna de la revolució popular per l'emancipació nacional del Tractat de Versalles. Aventurers del tipus oficial, homes com Scheringer i el comte Stenbock-Fermoy, que no pensaven en res més que en una guerra imperialista contra França, fraternitzaven amb el Partit Comunista damunt la base de la lluita per l'emancipació nacional, i tan sols aportaren més desordre i confusió en el Partit Comunista sense el menor guany; en aquest camp els nazis eren invencibles. Tot plegat, però, no tenia res a veure amb la lluita dels obrers alemanys, sinó amb la política exterior de Moscou. Aleshores l'agost del 1931, arribà la interferència astoradora de Moscou en la política del Partit Comunista d'Alemanya.
El gran feu dels socialdemòcrates era Prússia, on des del 1919 hi havien dominat. Havien tingut el comandament ininterromput de la policia, i Prússia, amb Berlín, era l'estat més poderós del Reich. Però a mitjans del 1931 el govern prussià era en seriós perill, ja que els nazis ho agranaven tot al llur pas, i era segur que en les properes eleccions serien el partit més sort en solitari del Landstag prussià. Els socialdemòcrates, per tant, amb coratge revolucionari, maniobraven i manipulaven per tal de continuar en el govern si cap partit no aconseguia la majoria absoluta. Els nazis eren furiosos i demanaren un referèndum, l'única forma legal de tombar el govern socialdemòcrata.
Malgrat tres anys de social-feixisme la primera reacció instintiva del Partit Comunista d'Alemanya fou arrenglerar-se amb els socialdemòcrates contra els feixistes. La direcció del partit a Alemanya començà a lluitar contra el referèndum. Això, però, suposava donar suport als socialdemòcrates amb la llur «orientació occidental». Stalin els féu aturar la llur oposició al referèndum i els féu donar suport als feixistes contra els socialdemòcrates. Afortunadament tenim la prova del propi Pianitzkij, secretari de la Internacional Comunista. «Sabeu, per exemple, que la direcció del partit s'oposà a prendre part en el referèndum de dissolució del Landstag prussià. Una sèrie de diaris del partit publicaren articles editorials que s'oposaven a la participació en aquest referèndum. Però quan el Comitè Central del partit juntament amb la Comintern arribà a la conclusió que calia prendre un paper actiu en el referèndum, els camarades alemanys en el curs d'uns pocs dies, aixecaren tot el partit. Cap partit sol, llevat del PCUS, ho podia fer...» [21]
Thälmann i el seu Comitè Central no són del tot culpables de la catàstrofe alemanya. Tenien bones intencions. La tradició d'obediència i disciplina, la fe dels dirigents del partit alemany, foren explotades implacablement contra la causa. El 21 de juliol el Partit Comunista, que oblidava sobtadament el social-feixisme, adreçà una lletra als ministres socialdemòcrates, Braun i Severing, per demanar-los un front unit de lluita en benefici de les condicions de vida dels obrers i amenaçaven de forma un front unit amb els feixistes contra ells si no hi eren d'acord. El govern socialdemòcrata havia abatut obrers en les manifestacions del primer de maig, havia aprovat una legislació repressiva salvatge contra els comunistes, havia prohibit l'organització militar comunista, el Front Combatent Vermell, i deia obertament que aquestes accions s'adreçaven contra els comunistes i no contra els feixistes. Com Walter Citrine i Herbert Morrison, Braun i Severing no volien cap front unit. Per tant rebutjaven aquesta proposta, tal com era segur que ho farien. Els socialdemòcrates mai no formen front units per propostes adreçades a ells pels partits revolucionaris. Aquestes propostes tan sols assoleixen importància quan recolzen en una agitació de masses iniciada pel partit revolucionari entre els llurs propis membres del partit. Davant d'aquest rebuig el Partit Comunista cridava els seus militants a donar suport als feixistes en el llur referèndum. Durant la campanya hi aparegué en el diari comunista, Fanfare, l'1 d'agost, un retrat de Scheringer, el rabiós nacionalista, amb el següent peu: «Qui s'oposa la revolució popular a la guerra revolucionària d'alliberament, traeix la causa dels qui moriren en la guerra mundial i donaren la vida per una Alemanya lliure». Els mateixos mots els podia haver emprat Hitler en la campanya feixista. El propi Thälmann explica com els obrers, miserablement confosos, anaren al Partit Comunista i demanaven si després de tot no era millor un govern Braun-Severing que no un govern Hitler-Goebbels. Thälmann els digué que no tenien prou consciència de classe. [22] Si tot hagués depès d'ells la direcció comunista pro-moscovita hauria aconseguit que els feixistes entrassen en el poder a Prússia des de l'estiu del 1931. Però el sentit comú dels obrers alemanys es revoltà contra la cega estupidesa burocràtica des de dalt. Refusaren de votar, i on calien vint-i-cinc milions de vots per ratificar el plebiscit, els feixistes no aconseguiren ni la meitat.
A l'autumni, amb el perill feixista que creixia de dia en dia, i Brüning fuetejant implacablement els obrers, inevitablement, un sector dels socialdemòcrates començà a girar de mica en mica al Partit Comunista. Breitscheid, un dirigent socialdemòcrata ple de mots revolucionaris (una mena d'Stafford Cripps), proclamava obertament que si les coses anaven com fins aleshores (el Partit Socialdemòcrata havia provat de negociar amb el centre, que, amb tot, girava cap a la dreta) el Partit Socialdemòcrata hauria de formar un front unit amb el Partit Comunista. Ací arribava una oportunitat que no s'havia cercat, i malgrat tot ço que havia passat abans. Fidel a Moscou, Thälmann refusà l'oferta amb befes i advertí els obrers contra ella. Als qui suggerien que el govern Braun-Severing era millor que un govern Hitler-Goebbels els hi deia: «Aquesta influència exercida damunt els obrers revolucionària per la ideologia traïdora dels mentiders socialdemòcrates, aquestes restes de pensament socialdemòcrata entre els nostres rengles, són, declaram, amb total acord amb les decisions de l'Onzè Plenari, el perill més seriós que afronta el Partit Comunista. [23] Com de gran és aquest perill ho mostra en l'actualitat, entre d'altres coses, les darreres maniobres del social-feixisme. Prendre per tant una nova maniobra demagògica, és 'amenaçar' amb formar un front unit amb el Partit Comunista... No hem realitzat la nostra lluita fonamental contra la socialdemocràcia amb prou força i claredat. Prenguem uns pocs exemples...» [24] I el seu primer exemple era, l'oblit de denunciar, com la mena més perillosa de reformisme, els milers d'obrers qui, disgustats amb la socialdemocràcia, havien decidit d'abandonar el partit i formar-ne un del propi. No era encara comunista però anava en aquesta direcció. El social-feixisme exigia que fossen violentament repel·lits.
Moscou, en veure que la maniobra del Referèndum Vermell havia fracassada, deixaren de banda tota pretensió i defensaren obertament deixar passar Hitler.
El 14 d'octubre del 1931, Remmele, un dels tres dirigents oficials del Partit Comunista amb un orgull estalinista anunciava la política en el Reichstag. «Herr Brüning ho ha posat ben planerament; una vegada ells (els feixistes) siguen en el poder, aleshores el front unit del proletariat s'establirà i farà una forta agranada de tot. (Forts aplaudiments dels comunistes)... Som els vencedors de l'endemà; i la qüestió ja no és qui superarà qui. Aquesta qüestió ja s'ha respost. (Aplaudiments dels comunistes). La qüestió ara diu tan sols, 'en quin moment enderrocarem la burgesia?'... No tenim por dels senyors feixistes. Saltaran més aviat que cap altre govern. (Tens raó! des dels comunistes)...» El feixistes, segons l'argument, provocarien una inflació, hi hauria un caos financer, i aleshores se seguira la victòria proletària. Aquest discurs fou imprès en el full amb un formulari per demanar la militància en el partit i distribuïda en grans nombres per tot Alemanya.
Els partits estalinistes són dirigits des de dalt. Els llurs dirigents trien la línia i la imposen. La desobediència és titllada de trotskisme, desviació dretanosa, i com no, els dissidents són expulsats. Però la situació a Alemanya era massa tensa, i les violentes protestes del sector esquerranós feren que la política fos abandonada. Però a partir d'aquell moment era clar que la direcció del Partit Comunista no lluitaria, i que «Després de Hitler, el nostre torn» [25] era la línia que dirigia el partit. La direcció alemanya no ho seguia cegament. Part d'ells dugueren a terme una lluita incansable fins a la fi. Però com depenien de Moscou s'enfrontaven a l'aïllament si hi trencaven, i el vici organitzatiu els silenciava o els expulsava. [26]
L'octubre del 1931, és el punt de trencament real de la història de la Internacional i per tant de la història de l'Europa de postguerra. És habitual datar aquest darrer intens període on vivim a partir dels primers mesos del 1933 quan el feixisme arribà al poder a Alemanya. A partir de l'octubre del 1931, però, com podem veure-ho ara, s'inicia l'època on era segur que el feixisme arribaria al poder. Ja que si el partit revolucionari d'Alemanya no es dedicava a dirigir el gran cos dels obrers, aleshores res no podria aturar Hitler; el proletariat alemany, després del rus la força antibel·lica més gran d'Europa, seria desproveït d'organitzacions i dirigents, i la més gran de les guerres imperialistes seria inevitable.
La qüestió és: Per què Stalin persistí en aquesta política? Com podia concebre la burocràcia soviètica cap propòsit útil que es pogués extreure de deixar arribar Hitler al poder? Cap qüestió no és més important, no tan sols pel passat sinó pel present. En la resposta a això rau tot el complex problema de les relacions entre el moviment obrer internacional i la burocràcia soviètica.
L'arrel d'aquesta política suïcida, que ha tingut conseqüències tan catastròfiques, rau en la pròpia natura de la burocràcia obrera, tant dins com fora de la Unió Soviètica. I entendrem millor la burocràcia soviètica si assenyalam com s'assembla a les burocràcies obreres amb les quals som més familiaritzats.
Una burocràcia socialdemòcrata creu primer que tot en un socialisme nacional. No considera que l'èxit dels obrers d'altres països siga vital pel propi. La doctrina bàsica de la burocràcia soviètica, el socialisme en un sol país, és essencialment la mateixa. Totes dues són la ideologia d'un castell que se satisfa amb la pròpia situació. Cada burocràcia socialdemòcrata és molt més hostil a la seua pròpia ala esquerranosa, els socialistes revolucionaris, que a la seua pròpia burgesia imperialista. Citrine es mantindrà en la mateixa plataforma que Winston Churchill però no farà el mateix amb Pollitt. [27] La burocràcia soviètica és ara molt més violenta contra Trockij, Zinov'ev i Kamenev i els revolucionaris de Rússia, que no amb la burgesia de França o de Gran Bretanya. La raó en tots dos casos és la mateixa. Volen viure en bons termes amb la burgesia, si li ho permet, però els revolucionaris són enemics del llur prestigi, privilegis i avantatges. Encara més important per la política alemanya, però, és el fet que les burocràcies obreres de l'Europa occidental, per les pròpies posicions que ocupen com a administradors dels afers de milions de dòcils obrers, són incapaces de concebre que els obrers que dominen puguen assolir res, i menys encara enderrocar el capitalisme i establir un estat obrer. Actualment la burocràcia soviètica creu exactament el mateix. Per totes dues, la revolució d'octubre del 1917, fou deguda a circumstàncies excepcionals. La burocràcia soviètica no ha arribat a aquesta posició tot d'una, de la mateixa forma que la socialdemocràcia alemanya de pre-guerra tan sols arribà a la seua posició del 1917 després d'un procés gradual. El 1923 Stalin trobà certa oposició en la seua política per la revolució alemanya. Maniobrà en dir: Deixau que els feixistes ataquen primer, tot i que són febles. Dos anys després, Xina ofereix una oportunitat de victòria per la revolució mundial. Xina sembla a la burocràcia soviètica un camp on la revolució pot tindre lloc sense les complicacions immediates que se seguirien a Alemanya. Stalin desitja sincerament de guiar la revolució xinesa a la victòria. Però les pròpies qualitats que el feien tan acceptable per la burocràcia són les mateixes que el fan incapaç de dirigir una revolució. La seua estupidesa aclaparadora li impedeix de corregir la política, fins i tot després de la desastrosa experiència amb Jiang Jieshi. Ha d'experimentar la defecció de Wang Chinwei per a la fi girar-se cap als obrers i els camperols. El fracàs és complet i d'aleshores ençà la burocràcia, com demostra el Sisè Congrés, amb la seua defensa de l'URSS com a primera tasca, ha perdut tota esperança en la revolució mundial. L'expulsió de l'Oposició, la consolidació del poder burocràtic a través de l'activitat administrativa del pla quinquenal, reforça el procés d'ossificació. Pel 1931 la burocràcia és del tot madura. Tota resta d'ardiment revolucionari del 1917 ha desapareguda completament, bandejada implacablement com a trotskisme. Incapaç de visualitzar una revolució exitosa a Alemanya, la tria que se li presenta a la burocràcia és entre el feixisme i la socialdemocràcia. Donada la política exterior d'Stalin no pot ésser la socialdemocràcia, amb la seua orientació occidental i la política de la Societat de Nacions. Tan sols pot ésser el feixisme.
Per fer justícia a Stalin, el dirigent del proletariat mundial és tan incapaç d'una anàlisi teòrica independent que no té cap idea de què suposaria un règim feixista a Alemanya. Havia decretat que el feixisme no podria dominar sense el suport de la socialdemocràcia. No eren antípodes sinó bessons. No tenia gaire importància quin bessó era en el poder. Però fins i tot aquesta estupidesa aparentment característica de l'estalinisme era compartida per la burocràcia socialdemòcrata. Quan Hitler arribà al poder Wels i Liepart, els buròcrates alemanys, li oferiren suport. Pensaven que es podrien acomodar en certa forma al feixisme. Citrine, en la Conferència Sindical de Brighton del 1933, ens dóna el parer del buròcrata britànic no abans sinó després de la catàstrofe. «Tot ço que puc dir és que s'hi planeja i s'hi projectà clarament una vaga general, però els dirigents alemanys havien de considerar el fet que una vaga general després de l'atmosfera creada per l'incendi del Reichstag i amb 6,25 milions de persones desocupades era un acte tenyit amb les conseqüències més greus que podria descriure's com equivalent a una guerra civil». L'única cosa, doncs, era deixar passar Hitler. L'atitud de la burocràcia soviètica era exactament la mateixa, tan abans com després de la catàstrofe. El gener del 1934, en la Dissetena conferència del Partit a Moscou, per bé que Hitler era el poder des de feia un any, Stalin explicava la seua política. «És clar que som lluny d'entusiasmar-nos amb el règim feixista d'Alemanya. Però el feixisme no és la qüestió ara, ni que siga per l'única raó que el feixisme, per exemple a Itàlia, no impedí que la URSS establís relacions molt bones amb aquell país». Esperava d'establir bones relacions amb una Alemanya hostil a França. Gairebé en aquell instant Otto Bauer a Àustria s'arrossegava davant Dolfuss, «declaràvem que erem disposats fins i tot a fer concessions a la noció d'organització 'corporativa' de la societat i de l'estat, per tal de fer possible l'entesa. Tot fou debades—Dolfuss refusà d'iniciar cap negociació». Bauer no volia lluitar, però els obrers el forçaven. «Per què esperar?» deien. «...Manifestam-nos ara, quan encara podem entrar en la batalla. Altrament compartirem el destí dels nostres camarades a Alemanya».
Un any després de Hitler, Stalin i Otto Bauer encara desitjaven d'arribar a un acord amb el feixisme. Tal com eren és clar que abans d'haver tingut cap experiència de Hitler, la idea dels obrers alemanys en lluita contra el feixisme no els hi havia passat pel cap. «Després de Hitler, el nostre turn», és l'expressió concentrada de la inèrcia, covardia, ignorància i manca de previsió de la burocràcia, Stalin no podia dir obertament ço que pensava. Havia de recobrir-ho amb mots revolucionaris, prometre als enganyats obrers alemanys que la revolució arribaria després que Hitler hagués arribat al poder. La política exterior que seguia des d'octubre mateix mostrava que res no li era més lluny del cap. Caldria assenyalar una diferència final entre el 1923 i el 1931. El 1923 Stalin podia certament arrossegar la burocràcia amb ell per una política avançada a Alemanya. A Xina podia haver abandonat Jiang Jieshi en qualsevol moment sense el més petit canvi en l'estabilitat de la seua posició, llevat de la pèrdua de prestigi del trotskisme. Però el 1931 el més probable és que qualsevol intent de reforçar la revolució a Alemanya hauria provocat un aixecament intern. Stalin no hauria suggerit mai una política així. Però cal insistir que després del 1931 Stalin guia la Internacional per un camí pre-destinat i conegut. Esperar un canvi és esperar que Citrine i Bevin es transformen en socialistes revolucionaris.
L'Oposició d'Esquerres era un petit grup incapaç d'exercir influència contra dues poderoses burocràcies com el Partit Comunista i el Partit Socialdemòcrata. Trockij a Prinkipo, titllat de contrarevolucionari, oferia directriu rera directriu i pronunciava advertiment rere advertiment. Impedit com era de controlar amb el dit el pols dels esdeveniments de dia en dia, amb tot els seus escrits de la situació alemanya són exemples perfectes, que sempre s'han d'estudiar, del marxisme aplicat a una situació viva. El 26 de novembre del 1931 acabà el pamflet «Alemanya—la Clau de la Situació Internacional». [28] Encara no coneixia el discurs de Remmele, però que Moscou havia aconsellada la retirada ja era prou clar.
«L'arribada al poder dels 'nacionalsocialistes' alemanys suposaria per damunt de tot l'extermini del proletariat alemany, el trencament de les seues organitzacions, l'extirpació de la seua convicció en si mateix i en el seu futur. Si consideram la gran maduresa i agudesa de les contradiccions socials a Alemanya, la feina infernal del feixisme italià semblaria probablement un experiment feble i gairebé humà en relació amb la feina dels nacionalsocialistes alemanys. [29]
»Retirada, díeu, els qui ahir èreu els profetes del 'tercer període'? Els dirigents i les institucions es poden retirar, les persones individuals es poden amagar. Però la classe obrera no té cap lloc per retirar-se davant el feixisme, ni cap lloc on amagar-s'hi. Si hom es decidís realment a assumir que ço monstruós i improbable passe: que el partit evite realment la lluita i lliure així el proletariat a mans del seu mortal enemic, això tan sols suposaria una cosa; les gran batalles es desplegarien no abans de la presa del poder pels feixistes sinó després, és a dir sota condicions deu vegades més favorables pel feixisme que no les d'ara. La lluita del proletariat, desprevingut, desorientat, decebut i traït per la seua pròpia direcció, contra el règim feixista es transformaria en una sèrie de convulsions terriblement cruentes i inútils. Deu insurreccions proletàries, deu derrotes una darrera l'altra, no podrien debilitar i afeblir la classe obrera alemanya tant com una retirada davant el feixisme l'afebliria ara, quan la decisió és encara pendent quant a la qüestió de qui serà el senyor de la situació a Alemanya...».
Trockij era un gran executiu, un organitzador i administrador de primer rang. Però el temperament revolucionari, enfortit amb l'estudi intens, és tan fort com el 1917. Som en presència d'imponderables. Hi ha homes que ho tenen i qui no. Però els obrers trobaran de nou aquesta direcció. L'època és propícia. És l'estalinisme qui bloqueja el camí.
Trockij, en el mateix pamflet, mostrava la relació de forces a Alemanya i la superioritat aclaparadora de les forces proletàries davant els feixistes.
«Mentre que la principal força dels feixistes és
la llur força numèrica. Sí, han rebut molts
vots. Però en la lluita social els vots no són
decisius. La principal arma del feixisme encara consisteix en la
petita burgesia i en les noves classes intermèdies: els petits
artesans i botiguers de les ciutats, els petits funcionaris, els
empleats, el personal tècnic, la intel·lectualitat, la
pagesia empobrida. En l'escala de les estatístiques electorals
mil vots feixistes pesen tant com mil vots comunistes. Però en
l'escala de la lluita revolucionària, mil obrers en una
fàbrica representen una força cent vegades més
gran que mil petits funcionaris, oficinistes, les llurs senyores i
sogres. El gran gruix dels feixistes consisteix en fems
humans...».
Però els petits esquematitzadors del
Kremlin proven de construir el socialisme en un sol país i
implicats en una lluita a vida o mort amb el proletariat i la
pagesia, el fruit del llur llarg menyspreu i terror contra el
trotskisme, amb l'amenaça de Japó a la frontera
oriental, tan sols volien restar sols. Trockij demanava una vegada i
una altra el front unit. El Partit Comunista havia de posar fi a la
xerrameca del social-feixisme i oferir als dirigents socialdemòcrates
propostes per una lluita concreta contra els decrets de Brüning,
per comitès unificats per agranar els feixistes dels carrers,
i per la protecció mútua. Rote Fahne, el diari
comunista, i Vorwaerts, el diari socialdemòcrata,
eren forts enemics. El partit hauria de proposar a tot obrer
socialdemòcrata en el seu districte i obertament als dirigents
socialdemòcrates la formació d'un cos de defensa. Molts
comunistes detestaven Vorwaerts, però si els
feixistes atacaven Vorwaerts lluitarien valentment per
defendre'l. Contràriament esperarien ajut dels obrers
socialdemòcrates si els feixistes atacaven Rote Fahne.
Cada dia, a cada pas, de qualsevol forma concebible, haurien de
lluitar pel front unit, i agitar entre els obrers socialdemòcrates
per demanar el front unit als llurs dirigents, alhora que s'hi
oferien. La resposta comunista fou, com sempre, una corrent d'insults
contra els trotskistes contrarevolucionaris. Els socialdemòcrates
feien ofertes. No tots són Citrine i Bevin. Els comunistes els
bandejaven. Al Communist International del 15 de març
del 1932, Piatnitzkij escrivia: «els socialdemòcrates
també de vegades presenten la consigna de la unitat. I en això
el renegat Trockij s'hi afanya a ajudar-los amb la seua proposta d'un
'bloc' entre els comunistes i els socialdemòcrates... Com és
possible de deduir... la necessitat d'establir un 'bloc' amb els
socialdemòcrates alemanys, diguem, per la lluita contra el
feixisme, quan els socialdemòcrates no fan res més que
ajudar els feixistes?» Avui, sense aclucar els ulls, els
membres de la Internacional jurarien que oferiren repetidament el
front unit a la socialdemocràcia i que la derrota fou deguda
al llur refús.
El 13 de març del 1932, en la primera volta de les eleccions presidencials, Hindenburg rebé 18.661.736 vots, Hitler 11.338.571 vots, Thälmann cinc milions. Els socialdemòcrates votaren Hindenburg com a mal menor. Hindenburg no havia obtingut la majoria de tots els vots i es necessitava una segona volta. Abans d'aquesta segona volta els nazis terroritzaren Alemanya. S'hi entreveien proves que malgrat les repetides afirmacions de Hitler d'arribar al poder per mitjans constitucions, s'havien fet plans per un cop d'estat. El 10 d'abril, Hindenburg fou reelegit amb més de dinou milions de vots, els vots de Hitler havien augmentat amb dos milions, però Thälmann havia perdut un milió de vots. Tres dies després Brüning dissolgué l'organització de Camises Brunes de Hitler, però deixà intacte el partit nazi, la mateixa mena de dissolució que el Front Popular ha aplicat recentment a la Croix de Feu a França. El 24 d'abril els nazis aconseguiren grans victòries en les eleccions parlamentàries, i el 30 de maig Hindenburg destituí Brüning i féu canceller Von Papen. Era un advertiment que el president anava cap a la dreta. Tard o d'hora arribaria fins a Hitler. Sectors de la burgesia encara esperaven de mantindre el poder sense Hitler, o subordinar-lo als llurs propis interessos. Part d'ells encara temien el socialisme del seu programa. Tots els partits esperaven un alleugerament de la crisi que vingués del cel. En darrer terme la burgesia aniria cap a Hitler, i tota l'agitació comunista es podia centrar ara en un sol punt: lluitam pel front unit, però Hitler suposa la destrucció del moviment obrer, i el dia que la burgesia el pose en el poder haurem de dur els nostres obrers i cridar els socialdemòcrates a una lluita mortal.
El 16 de juny Von Papen, el júnker aristocràtic, permetia els camises brunes de reprendre les llurs activitats, al costat de Stahlhelm i del Reichsbanner republicà. No pretenem d'entrar en les intrigues entre Hitler, Von Papen i després Schleicher. No tenim temps a perdre pels qui s'horroritzaven davant Hindenburg, l'antic mariscal de camp prussià, «que traïa la República» i feia canceller Hitler. Trockij, a mitjans del 1932, resumia la situació en mots que caldria gravar en el front de tots els socialdemòcrates, liberals i d'altres progressistes: «un bloc de la dreta amb el centre suposaria la 'legalització' de la presa del poder pels nacionalsocialistes, és a dir, la coberta més adient pel cop d'estat feixista. Quines relacions es desenvoluparien en els primers dies entre Hitler, Schleicher i els dirigents del Centre és més important per ells que no pas pel poble alemany. Políticament totes les combinacions concebibles amb Hitler suposaries la dissolució de la burocràcia, els tribunals, la policia i l'exèrcit en el feixisme...» [30]
A mitjans del 1932, sota la pressió de la crisi, la producció alemanya era un cinquanta-cinc per cent respecte de la del 1928. Gairebé un setanta-cinc per cent de la indústria era aturada. Entre el gener del 1930 i el gener del 1933, les importacions davallaren dues terceres parts i les exportacions en gairebé la meitat. En tres anys s'havien perdut 1.500.000.000 lliures dels ingressos dels obrers. El salari setmanal promig en divuit mesos s'havia reduït de 2 lliures i 2 xílings a 1 lliure, 2 xílings i 6 penics. El subsidi de desocupació era de 37 xílings mensuals. Contribució rera contribució castigava els obrers i els pobres, contribució de crisi, contribució d'ocupació, contribució per cap, contribució de la sal, contribució de renovació pel petit comerç. Però d'altra banda els grans magnats havien rebut un ajut financer que pujava a 144.000.000 de lliures. Aleshores els desocupats eren gairebé set milions, i hi havia 300 suïcidis a la setmana. Però davant una Alemanya que els hi queia als peus la socialdemocràcia i tota la colla de la Segona Internacional defensava fermanent la llur democràcia, mentre que la Tercera Internacional persistia en el seu front unit des de baix i assegurava els obrers que no s'havien de preocupar de Hitler perquè el feixisme ja existia a Alemanya.
Els obrers s'unien al Partit Comunista, però l'absència de discussió, l'ofegament de la crítica, la unitat estalinista del partit que havia ensorrat el PCUS ara prenia els partits comunistes nacionals. En el primer trimestre del 1932, s'uniren al partit 94.365 nous militants, però el deixaven 53.879.
Les eleccions als parlaments estatals tingueren lloc el 14 d'abril del 1932, i donaren als nazis 162 escons a Prússia, als socialistes 93, al centre 67, als comunistes 57. Els nazis semblaven totpoderosos, però els obrers, davant l'oposició de totes dues burocràcies i el terror creixent dels nazis, formaven batallons de defensa proletària, i allà on s'hi formaven feien fora dels carrers els mercenaris de Hitler. A la dieta prussiana, però, els comunistes s'uniren amb els feixistes i d'altres partits reaccionaris per aprovar un vot de censura al govern de coalició, dirigit per Braun. Aquest govern amb tot encara continuava com a govern interí. Els comunistes, encara en aliança amb els feixistes, demanaven un nou govern. Aquest òbviament tan sols podia ésser feixista amb els llurs 162 escons. En el Reichstag Von Papen, sense cap poder darrera seu, però que encara aspirava a maniobrar sense Hitler, tan sols tenia una força a tèmer, el moviment obrer. Sabia, com tot els burgesos saben, la fusta de la qual són fets els dirigents socialdemòcrates. Amb tot la unitat dels obrers es podia assolir per damunt dels caps dels que feien els discursos i aprovaven les resolucions, sota la direcció decidida del Partit Comunista. Els obrers lluitaven per això. Però els comunistes volien fer fora un govern socialdemòcrata per posar-ne un de feixista. La via de Von Papen era doncs lliure i es decidí a prendre el control de Prússia abans de les eleccions del 31 de juliol. El satírics més dur de la socialdemocràcia no podia haver inventat ço que passà aleshores.
El 20 de juliol del 1932, Von Papen cridà Severing i li digué que el govern prussià seria dissolt i un comissari del Reich, responsable davant Von Papen i Hindenburg, prendria el comandament. Severing digué superb que tan sols amb la força el sotmetrien. En basar la seua acció en l'article 48, Papen dissolgué el govern prussià i proclamà la llei marcial a Berlín. Grezhinsky, el president de la policia de Berlin, un socialdemòcrata, fou informat de la seua destitució pel general Stülpragel i refusà d'acceptar-la. El general alemany sabia amb quina mena de bruts covards tractava. Envià un tinent i quatre homes, qui arrestaren Grezhinsky i el seu ajudant, i mentre els llurs subordinats hi restaven quiets amb llàgrimes, se'ls endugueren. Havien tingut la policia prussiana sota el llur comandament durant dotze anys; hi podien dependre. Berlín era en més d'un setanta per cent vermell, i no tan sols a Berlín, sinó a totes les grans ciutats, els obrers industrials tan sols esperaven un mot. Però abans que aquests dos guerrers eixorcs (com valentament havien abatut comunistes!) havien passat dues hores a la presó havien promès per escrit de renunciar a les llurs funcions. Això pel que fa a la policia. Després hi havia el propi govern. El nou comissari delegat amb menys de mitja dotzena de soldats anà a veure Severing, qui, davant aquesta manifestació de força, es rendí tot d'una. I aquesta fou la fi dels dotze anys de govern socialdemòcrata a Prússia.
Les masses quedaren estupefactes; no ho podien entendre. Els obrers de les grans empreses esperaren tota la nit la vaga general. [31] Durant la nit els comunistes distribuïren un pamflet il·legal que cridava a la vaga general. Però havien cridat nombroses vagues generals abans, i quin obrer socialdemòcrata desobeïria el seu partit i se'ls uniria en una vaga general per un govern social-feixista, que era el seu principal enemic, i contra el qual s'havien unit als feixistes per afeblir-lo. En circumstàncies similars, a Rússia entre l'abril i l'octubre del 1917, tota desil·lusió de les masses amb els dirigents soviètics resultà en una duplicació o triplicació de la influència dels bolxevics, en el llur apropament als dirigents soviètics, en el llur impuls, i amb la demostració incansable a les masses de quins eren els responsables del fracàs de la consecució de les reivindicacions obreres. El 20 juliol havia obert els ulls als obrers alemanys. Diuen els Petroff: «Una tempesta d'indignació creuava les masses. Se sentien penosament enganyats, traïts. Però després d'haver abandonat durant anys qualsevol iniciativa pròpia, aquestes masses no podien emprendre l'acció sense els llurs dirigents reconeguts. Així no movien ni un dit, no es disparava cap tret, ni tan sols tanca cap fàbrica. El 20 de juliol passà, i tan sols havia comportat per les masses un desànim il·limitat. Però molts amagaven el puny a la butxaca—no era gens clar contra qui... El destituït govern prussià apel·là més tard al Tribunal Estatal. Però tan sols aixecà entre els obrers un somriure de menyspreu». [32] És en moments així que un partit revolucionari que ha seguit una correcta política rep la seua recompensa. Que Braun i Severing haguessen abatut comunistes no suposava cap diferència quant a la necessitat del front unit. Lenin amagat i Trockij empresonat n'oferien molta més.
Amb tota fallida de l'esquerra la dreta es fa més audaç. El terror nazi augmentava. Hi hagué vint-i-cinc assassinats durant la setmana electoral del 31 de juliol. Aquesta violència i seguretat d'una banda, el vergonyós fracàs dels socialdemòcrates i dels comunistes d'aportar res semblant a una direcció de l'altra, resultà en un gran augment dels vots nazis—13.700.000 i 239 escons. Els socialdemòcrates encara tenien 7.000.000, els comunistes 5.300.000. En el Parlament el govern Paper era tan obertament deshonest i tan reaccionari que provocà la indignació dels maltractats treballadors alemanys, i els nazis, si el votaven, es comprometien davant els ulls dels llurs partidaris més pobres. La llur violència durant les eleccions dugué el proletariat encara més lluny en l'organització de cossos de defensa antifeixistes. Molts obrers, malgrat la burocràcia, lluitaven per organitzar-se com a obrers, però els socialdemòcrates i els comunistes lluitaven per mantindre'ls en les línies dels partits. «Els obrers havien reconegut a la fi que la llur desunió era la causa de la llur feblesa. Demanaven enèrgicament el trencament de totes les barreres. Però els llurs dirigents sempre rebien les llurs demandes amb deshonestedat, hipocresia, i sabotatge. Això tant era pels socialdemòcrates; com pels comunistes». [33] Hom no pot barallar-se més amb els dirigents socialdemòcrates que amb els paràsits que xuclen la sang dels animals on viuen. Aquesta és la llur natura. Però l'acció comunista era poc natural. Stalin havia analitzada la situació. Deixam passar Hitler; aviat caurà i aleshores hi haurà la revolució. El setembre del 1932, el Dotzè Plenari del CEIC tingué lloc, un Plenari que hauria d'haver tingut un punt a l'agenda—la propera lluita d'Alemanya. L'Executiva evità curosament de donar importància a Alemanya. «Tan sols si s'adrecen els principals cops contra la socialdemocràcia, aquest punt de suport social de la burgesia—serà possible lluitar i derrotar el principal enemic de classe del proletariat—la burgesia». [34] Que tot el destí futur de la Internacional tremolava en la balança era lluny de les ments d'aquests buròcrates. Un sector del report és encapçalar grandiloqüentment amb «El desenvolupament de l'aixecament revolucionari i la preparació de la lluita per la dictadura del proletariat». Però Alemanya ni tan sols és la primera entre iguals. Xina té dues línies, Polònia dues línies i mitja: Alemanya dues línies i mitja, les que segueixen: «un augment en la influència de masses del Partit Comunista; els obrers socialdemòcrates, malgrat els llurs dirigents, han començat a resistir contra el terror de les bandes feixistes»; Bèlgica i Índia tenen més espai que Alemanya. De les tasques específiques dels principals partits comunistes, Alemanya té tan sols una línia més que França, i Alemanya, França i Xina són tractats igual. El Plenari s'ocupa molt més d'una resolució de la guerra de l'Extrem Orient, i de les tasques dels comunistes en la lluita contra la guerra imperialista i la intervenció militar contra l'URSS.
En la Guia Oficial del Plenari passa el mateix. És cert que diuen, «d'importància excepcional en el destí de la revolució a Europa i a tot el món és l'aixecament revolucionari a Alemanya». Però Polònia té més espai que Alemanya, i se'ns informa que «el creixement de l'aixecament revolucionari a Polònia, juntament amb el creixement de l'aixecament revolucionari a Alemanya, és el factor decisiu per preparar l'esclat revolucionari en els principals països capitalistes». [35]
Stalin i els seus minyons el setembre del 1931, col·locaven Polònia en el pla d'Alemanya, i deien a la Internacional que l'aixecament revolucionari d'aquests dos països era un factor per preparar esclats revolucionaris arreu.
La Guia advertia contra les exageracions, però explicava amb detall per què el cop principal s'havia d'adreçar contra el social-feixisme, i per què el front unit tan sols es podia formar des de baix. Cap crida a les masses del món, especialment a Gran Bretanya, França, Polònia i Àustria, per defensar el proletariat alemany, tal com s'havia fet en la primera part del 1923 i quan Jiang Jieshi dirigia els obrers xinesos a la victòria.
Amb el pensament independent destruït des de feia temps a la Internacional, tots els seus autors havien desenvolupat la qualitat complementària d'embellir la gran contribució d'Stalin al marxisme amb una ingenuïtat amorosa i respectuosa. El govern MacDonald era feixista, com el govern de Hoover, i el govern de Gaekwar de Baroda. Els anarquistes eren anarco-feixistes, els sindicalistes eren sindical-feixistes, els trotskistes eren trotsko-feixistes. [36] Totes aquestes puerilitats, mostres d'idolatria oriental que Stalin demanava a tothom a la Unió Soviètica, tan sols podien perjudicar el moviment arreu. A Alemanya, però, ajudava a empènyer la classe obrera a la gola de Hitler. El Partit Comunista d'Alemanya havia anomenat el govern Brüning feixista, i el govern Paper feixista, més tard havien d'anomenar també feixista el govern Schleicher. A Alemanya l'Oposició de Dretes i d'Esquerres havia demanat que aquest absurd fos abandonat; l'Oposició d'Esquerres volia que les diverses formes de govern fossen analitzades clarament davant els obrers, i sempre assenyalava que si Hitler arribava al poder això suposaria la destrucció del moviment i seria per tant el senyal d'una lluita nacional que començaria amb la vaga general i acabaria, amb esforç, en una revolució. Deia la Guia en el Dotzè Plenari: «els socialdemòcrates i els llurs agents trotskistes i brandleristes, alhora que utilitzen aquesta intel·ligent maniobra de la burgesia alemanya, neguen el caràcter feixista del govern Papen-Schleicher, per provar d'implantar entre les masses il·lusions decebedores que la victòria de la dictadura feixista és impossible si Hitler no arriba al poder, si la dominació feixista no és obertament proclamada, si no hi ha una edició alemanya de la 'marxa a Roma'». Entre les línies s'hi entrellucaven les curioses idees d'Stalin de les relacions de les classes alemanyes i de la política internacional. La burgesia alemanya, deia la Guia, tenia por de Hitler. «A més tenen por que si Hitler arriba al poder crearà una situació extremadament intensa per Alemanya, que accelerarà la maduració de la crisi revolucionària». A més, per què discutir de noms. Hitler ja era en el poder. «A Alemanya la socialdemocràcia ha cridat els obrers tres vegades en sis mesos per esclafar el feixisme en les urnes. El resultat és el govern de Hitler i l'establiment de la dictadura feixista».
La veu podia ésser la veu de Manuilskij, però les idees són inconfusibles. Aquesta és la mentalitat d'Stalin des dels seus primers escrits fins els nostres dies.
En aquell setembre mateix Trockij acabà L'únic camí. Era una llarga defensa del front unit. «Quant de temps s'ha perdut—sense cap profit, sense cap sentit, penosament! Quant es podria haver aconseguit, encara que hagués sigut tan sols els darrers dos anys! Que no era clar d'antuvi que el capital monopolista i el seu braç feixista duria a cops de puny i de porra la socialdemocràcia cap al camí de l'oposició i l'autodefensa? Aquest pronòstic hauria d'haver sigut descobert als ulls de tota la classe obrera, la iniciativa hauria hagut de restar fermament en les nostres mans a cada nou estadi. Nol calia cridar ni xiclar. Un joc obert es podia haver fet silenciosament. Hauria hagut prou amb formular, de forma clara, la inevitabilitat de cada passa següent de l'enemic i establir un programa pràctic per un front unit, sense exageracions i sense regateig, però també sense feblesa i sense concessions. Com d'alt aniria el partit comunista ara si hagués assimilades les beceroles de la política leninista i aplicades amb la perseverància necessària!» [37] Milions es desil·lusionaven amb el Partit Socialdemòcrata, però per deixar-lo o per girar-se cap a un altre lloc calia que hi hagués un altre partit, i cada acció del Partit Comunista els allunyava per comptes d'apropar-los. Encara hi havia temps. Si, però, el partit no s'esmenava, aleshores la Tercera Internacional era condemnada i el moviment proletari internacional hauria de començar de nou. Fou aleshores que predigué la nova Quarta Internacional, la pròpia idea de la qual és un maldecap tan gran per a Stalin que lluita per destruir-la. «Si la pitjor variant es materialitzàs; si els actuals partits oficials, malgrat tots els nostres esforços, són duts a un col·lapse per la burocràcia estalinista; voldria dir en un cert sentit que caldria començar de nou, aleshores la nova Internacional traçaria la seua genealogia en les idees i quadres de l'Oposició Comunista d'Esquerres». [38] Però això encara havia d'arribar.
Però els obrers de tots dos partits, tan traïdorament enganyats, emprenien accions conjuntes. Entre els setembre i el novembre el front proletari unit cresqué als carrers. El setembre el Reichstag fou dissolt. La natura reaccionari dels nazis, demostrada en el darrer Reichstag, i els avenços instintius del proletariat suposaren un gran cop pel feixisme. En les eleccions del 6 de novembre els nazis perderen gairebé dos milions de vots i trenta-quatre escons. Els viaranys de la història havien donat els comunistes una oportunitat més d'agrupar les forces del proletariat. La dreta era conscient del perill. Part d'ells s'havien oposat a Hitler, però s'adonaven que si el procés de desintegració continuava el capitalisme alemany perdria el seu únic suport de masses, molta de la base nazi es desplaçaria cap a l'esquerra, i l'Alemanya capitalista es trobaria en seriós perill. Hitler, que jugava pel càrrec, es desplaçà cap a l'esquerra, i nazis i comunistes dirigiren una gran vaga de transport a Berlín, contra el parer dels socialdemòcrates. També lluitaren plegats contra la policia.
En les eleccions del novembre el Partit Comunista augmentà el seu vot amb un vint per cent, i la burgesia es veié obligada a moure's de nou. El 2 de desembre Von Schleicher esdevingué canceller. A més de provar d'atreure's els sindicats, Von Schleicher tenia cura de deixar el camí lliure als nazis, i els atorgà permís per fer una manifestació a l'est de Berlín, el districte obrer. Els socialdemòcrates demanaren als llurs seguidors, com era habitual, de no prendre part en la resistència organitzada pels comunistes. Però molts d'ells hi anaren, i els nazis amb tota la llur parafernàlia i fatxenderia van haver d'ésser fortament protegits per una gran força de policia, armada amb metralladores i vehicles cuirassats. Els obrers, conscients del perill, s'apropaven més i més als carrers. Però els comunistes, ancorats en el llur social-feixisme i en el front unit exclusivament des de baix, proseguien amb la llur consigna de la socialdemocràcia com el principal enemic, i els socialdemòcrates tan sols restaven contents si assenyalaven els comunistes com l'enemic real de la unitat de la classe obrera, i hi cobrien la llur pròpia covardia. Aleshores el 30 de gener del 1933, Hindenburg nomenà canceller Hitler. Pel Partit Comunista no era res d'importància; simplement un altre govern feixista. Publicaren una de les llurs crides retòriques a una vaga general. Fracassà, com era destinada a fracassar. Una vaga general no es pot convocar a voluntat. Com a acte deliberat del partit revolucionari és el fruit d'una llarga preparació entre totes les classes de treballadors, revolucionaris i la resta. Però ells no cercaven la vaga general. Ja molt abans de Hitler s'havien preparat per passar a la clandestinitat. El desembre, Stampfer, un editor socialdemòcrata, havia escrit a Vorwaerts per suggerir la unitat d'acció entre els dos partits. El Partit Comunista no prengué nota. El març Hitler cremà el Reichstag. En aquells dies desesperats Stampfer anà a l'ambaixada russa per demanar ajut, per tal de cercar formes i mitjans per crear una mena de front unit. Els dirigents comunistes ridiculitzaren la idea. Telegrames, lletres i resolucions inundaven tot el país per cridar a la resistència. No havien tingut cap intenció de resistir. Deixaren les masses sense dirigents. «Després de Hitler, el nostre torn». Mentre la socialdemocràcia era encara el principal enemic. Deixam que els obrers miren i vegen com la socialdemocràcia serà el principal suport de Hitler. Ho deien quan Hitler arribà al poder i un any després. Hitler bandejà els seus aliats nacionalistes, i emprà l'incendi del Reichstag com a base de la seua propaganda, llença tota la força de l'estat en unes noves eleccions. Els resultats testimonien quina era la força del moviment obrer a Alemanya. Tota la propaganda de Hitler, la seua violència i intimidació, no el podien somoure. Les pèrdues eren negligibles. Però el feixisme tenia un deure que realitzar. En les darreres eleccions de setembre Hitler havia tingut tan sols un terç dels vots. Però era prou poderós per iniciar i concloure l'extermini sistemàtica de tota organització que no fos nazi. El poder, es demostrava una vegada més, no depèn d'una majoria electoral.
Aleshores començà la part més terrible d'aquest registre terrible d'estupidesa i de crim. Els dirigents socialdemòcrates, proverbialment estúpids, no tenien idea de què anava a passar-los, i encara que l'haguessen tinguda això no hauria canviat res. Eren força disposats a servir Hitler, i en el Reichstag havien declarat el govern de Hitler com a «govern constitucional i parlamentari». Leipart, el dirigent sindical, era força diposat a lliurar els sindicats a Hitler i acceptar la llur reorganització «segons el model italià». Oferí «el coneixement i l'experiència» pròpia i dels seus col·legues a Hitler. Havien enviat els fons a l'exterior. Hitler els demanà de retornar-los—ho feren de grat. Wels, al Reichstag, oferí suport a la política exterior de Hitler—un bon començament. Cal assenyalar que la democràcia que aquests senyors defensen tan sols es pot defensar des de l'esquerra. Assegurats els llurs càrrecs i l'oportunitat de «protestar», poden acomodar-se a qualsevol assalt de la democràcia des de la dret. Però la bota feixista davant la qual es vinclaven servicials per besar-la tan sols s'esperava a consolidar la seua posició abans de fer fora a cops de peu aquests inútils caragirats dels càrrecs i pensions a la quals s'adherien tan desesperadament. L'1 de maig Hitler ordenà una manifestació obrera nacionalsocialista. Els dirigents socialdemòcrates recomanaren els obrers d'anar-hi. Aquella nit Hitler començà els atacs, les detencions massives, els assassinats, les confiscacions d'edificis i de fons, adreçats especialment contra el moviment sindical. Els buròcrates fugiren per salvar la pell.
Però mentres i fins a principis del 1935 la Internacional no aprenia res, no entenia res, i literalment envià milers d'obrers alemanys a la tortura, l'empresonament i la mort. Això cal tractar-lo amb detall, ja que mostra que Stalin, en elaborar les seues tortuoses polítiques, no havia tingut ni idea de què significava el feixisme, o que faria a Alemanya. Stalin i els estalinistes pensaven realment i honesta que Hitler era tan sols un altre Schleicher o Papen. No er tan sols la derrota desmoralitzadora sense lluita la qui ha esclafat tant el proletariat alemany i trencat la fe de tots els marxistes en la Internacional. Era la política de la Internacional després de la derrota la que ensorrà el socialisme alemany potser per una dècada, i inicià el moviment de trencament amb els estalinistes d'una vegada per sempre i la construcció de la nova Internacional.
L'1 d'abril Fritz Heckert, com a represent del Partit Comunista d'Alemanya, féu el seu report a l'Executiu de la Internacional Comunista. El prestigi d'Stalin hi prevalia. «Ja el 1924, el dirigent del proletariat internacional, el camarada Stalin, realitzà una estimació insuperada en la seua exactitud i perspicàcia de l'evolució de la socialdemocràcia cap al feixisme—una estimació que es troba en la base del programa de la Comintern i la política del Partit Comunista d'Alemanya... El feixisme, deia el camarada Stalin...» [39] i Hecker citava sencer el passatge on Stalin havia demostrat per satisfacció de tota la Internacional que la socialdemocràcia és una ala del feixisme, i que no eren antípodes sinó bessons. «Tot ço que ha passat a Alemanya ha confirmat completament la correcció del pronòstic del camarada Stalin. Hitler no refusa el suport de la socialdemocràcia». Mai en la història no hi havia hagut un fanatisme tan degradador.
La primera llei de l'estalinisme és lloar Stalin. La segona és denigrar Trockij. Era damunt Trockij on queia principalment l'ira de Heckert pel crim repugnant de proposar el front unit, i d'escriure al Manchester Guardian que fou el refús de formar el front unit en base a la defensa de la democràcia parlamentària i dels sindicats de masses ço que havia provocat la derrota. Trockij, deia Heckert, era un «social-feixista», Leipart era «aliat de Trockij», Trockij era «soci de Hitler». «Els Wels i Leipart, però, no hi van sols. Van a Hitler amb Trockij. Fou ell, Trockij, qui, amb les ordres socials de Hitler, provà de llençar fems damunt l'únic partit que lluita contra el feixisme en les condicions més difícils».
El Presídium, després de sentir el report, declarà: «que la línia política i la política organitzativa seguida pel Comitè Central del Partit Comunista d'Alemanya, dirigit pel camarada Thälmann, abans i en el moment del cop de Hitler, era força correcta». Aleshores hi seguia un tret típic del leninisme d'Stalin. Exactament com a Alemanya el 1923 i a Xina el 1927, una vegada havia demostrat la correcció de les llurs anteriors follies, que havien ensorrat la revolució, la Internacional cridava els obrers alemanys a preparar la propera revolució. «L'aixecament revolucionari d'Alemanya creixerà inevitablement tot i el terror feixista. La resistència de les masses al feixisme ha d'augmentar. L'establiment d'una dictadura feixista oberta, amb la destrucció de totes les il·lusions democràtiques entre les masses i l'alliberament de la influència de la socialdemocràcia, accelera el ritme de desenvolupament d'Alemanya cap a la revolució proletària... Cal reforçar el partit i reforçar totes les organitzacions de masses del proletariat, preparar les masses per batalles revolucionàries decisives, per l'enderrocament de la dictadura feixista amb una rebel·lió armada». [40] Aquesta follia desesperada, aprovada pel Presídium i continuada durant gairebé un any, costà la vida de centenars i l'empresonament de milers dels més intel·ligents i valents camarades alemanys. Que Stalin i Litvinov no creien un mot de tot això s'aclarirà, però, aviat.
Durant aquell any del 1933 el CEIC dugué els obrers alemanys a creure que la derrota de Hitler era propera. Com més fustigava Hitler els obrers i concentrava el poder a les pròpies mans, més els enviava la Internacional a vagues i manifestacions obertes, que els lliuraven als llurs enemics. A mitjans del 1933 Piatnikij publicà un document anomenat «La situació actual a Alemanya». [41] Hitler ja havia llençat el seu atac als sindicats, i Piatnitzkij, encara atrapat en el marc del social-feixisme, explicava per què. Era simplement una qüestió de càrrecs. «Els feixistes necessitaven pels llurs propis partidaris les 400.000 ocupacions lleugeres ocupades pels socialdemòcrates». Això, però, «no era una tasca fàcil... Per tal que s'aconseguí això, era necessari implicar els socialdemòcrates en l'afer Van de Lubbe, ni que tan sols fos per uns dies, de forma que això aportàs els feixistes un pretexxt per tancar la premsa durant el brogit—ja que probablement pensaven que denunciarien l'ultratjosa provocació feixista... Alhora els feixistes utilitzaven els socialdemòcrates per penetrar a través d'ells en la classe obrera, i això es podia fer molt més fàcilment si els batien sorollosament primer...».
Fins que Stalin donà l'ordre que el feixisme i el social-feixisme ja no eren bessons els seus buròcrates eren físicament incapaços de veure la completa destrucció de la socialdemocràcia que tenia lloc davant els propis ulls. «Seria un gran error creure que el Partit Socialdemòcrata ja ha sigut destruït a Alemanya. Gradualment els feixistes els hi retornaran la premsa i els permetran de continuar la demagògia que realitzaven abans de l'arribada al poder de Hitler... El KPD haurà de treballar dur per convèncer els obrers socialdemòcrates que els socialdemòcrates són responsables del fet que els feixistes arribassen al poder a Alemanya. Qualsevol qui pense que les condicions objectives faran totes aquesta feina sense un esforç sistemàtic, dur i sacrificat per part del KPD fa un gran error». Una llarga experiència ha ensenyat a tots els sirvents d'Stalin que la política més segura, l'única política segura, es continuar a dir ço que ha dit fins que canvia de parer. No són els fets, sinó ço que Stalin diu, ço que importa. Piatnitzkij afirmava que veia que el proletariat alemany es recuperava dels cops feixistes. «Els comunistes alemanys han demostrat que no coneixen la por. Surten als carrers. Permeten que els llurs noms siguen publicats com a candidats als comitès electorals de les fàbriques malgrat el terror feixista, etc.». Un rere l'altre, esperant encara la revolució comunista, els camarades alemanys eren duts directament als camps de concentració i a les cambres de tortura. Admetia que hi havia una retirada temporal, però «que, no obstant, no implicava el col·lapse del procés de maduració de la crisi revolucionària». La burgesia alemanya es revoltava com un animal ferit per bé que no fatalment encara. «A mesura que el PC d'Alemanya allibere la majoria dels obrers de la influència de la socialdemocràcia i els lidere a la lluita contra els feixistes, maduraran les condicions sota les quals la insurrecció armada es convertirà d'una consigna propagandística a una consigna d'acció, sota la qual el partit passarà a la realització directa d'aquesta consigna». Així continuà durant tot l'any.
El desembre del 1933, tingué lloc el Tretzè Plenari del CEIC. Aleshores les organitzacions obreres d'Alemanya havien sigut esclafades llevat d'un nucli de comunistes que lluitaven magníficament però mal dirigits per la revolució. En el seu report oficial [42] el plenari encara carregava contra el social-feixisme: «la socialdemocràcia alemanya era i encara roman com el portaestandard de tots els partits de la Segona Internacional que segueixen les passes de la socialdemocràcia alemanya. La socialdemocràcia continua a jugar el paper del principal braç social de la burgesia també en els països de dictadura feixista oberta...». A Alemanya, deia el plenari, «s'acumula una enorme energia revolucionària entre les masses i ja comença un nou aixecament revolucionari». Una secció especial era encapçalada «Contra la socialdemocràcia i per un front unit des de sota». El plenari confirmava que la política havia sigut correcta. Però hi havia un problema. Dels tres dirigents del Partit Comunista d'Alemanya la línia tàctica de la qual es considerava correcta, Thälmann era a la presó, i Remmele i Neuman s'hi havien fugat. Aquests dos homes, menys dòcils que el benintencionat però massa lleial Thälmann, s'havien oposat a la línia abans que Hitler arribàs al poder. Ara, amb els ulls completament oberts a la fi pel destí al qual havien dirigit els llurs seguidors, afirmaven que el moviment a Alemanya havia sigut derrotat, que Hitler restava ferm en la cadira, que caldria un llarg període per reconstruir el moviment, i que tan sols amb una recera honesta i realista de les causes de la derrota. Uns altres a la Internacional deien el mateix. Això per a Stalin hauria sigut un desastre. El plenari els condemnà i crida «totes les seccions de la Comintern a desarrelar implacablement l'oportunisme en totes les seues foirmes, i, principalment, l'oportunisme dretanós (Remmele, Neumann, els derrotistes d'altres països en la llur estimació de les perspectives de la revolució alemanya), ja que si no es fa això els partits comunistes no seran capaços de dirigir les masses obrers fins a les lluites victorioses pel poder soviètic. [43] El social-feixisme hi romania i quan desaparegué no fou pel moviment obrer sinó perquè la política exterior de Moscou havia canviada.
[1] Aquesta no és una història profunda de la Internacional. Grans parts de les seues activitats hi romandran inèdites. Simplement mostram les raons del seu col·lapse. N'hi haurà prou amb indicar les principals línies de desenvolupament, i que es concentram en les derrotes més grans, ja que no hi hagué victòries.
[2] Between the Fifth and the Sixth World Congresses, C.P.G.B., pp. 446-447.
[3] Sembla que Stalin és l'únic membre dirigent del seu partit de qui mai no ha demanat de fer fora d'un càrrec important.
[4] The Lessons of the German Events, p. 44-45.
[5] Una altra traducció estalinista és més efectiva. «No són antípodes sinó bessons».
[6] International Press Correspondence, 9 d'octubre del 1924.
[7] La situació mundial i la lluita econòmica. Tesis del Desè Plenari del CEIC. Publicat pel C.P.G.B.
[8] Stanley Baldwin s'hi ha unit. Aquest és un dels seus temes favorits. Els anglesos no tindran ni feixisme ni comunisme, diu sempre, com si fos qüestió de preferir la cervesa al vodka, o les patates als espaguetis. Mentre el govern nacional atorga qualsevol protecció possible a Mosley. Sap que el capitalisme britànic el pot necessitar.
[9] Mussolini és sense cap ombra de dubte el reaccionari més capaç que l'Europa de postguerra haja produït.
[10] Més fàcil d'escriure que no de fer, en això es resum tota la tasca profundament difícil dels revolucionaris a l'estratègia real de l'aixecament armat que per ell mateix és una qüestió estrictament subordinada. Trockij ha afirmat que les armes constitueixen una desena part d'un aixecament exitós i que és simplement el clímax de la qüestió principal—la preparació política. Nou desenes parts d'estalinistes pensen el contrari.
[11] Deu anys de tirania a Itàlia, de Pietro Nenni, 1934, p. 171.
[12] Sota el feixisme la situació és naturalment de tot diferent. Però a l'Alemanya prefeixista, l'enviament de soldat per ajudar França hauria suposat un aixecament intern.
[13] Una altra estimació parla de 400.000.
[14] Conferència sindical de Brighton, 1933.
[15] Tan sols lluitaran sota una condició: si, com a Espanya, la burgesia liberal es troba en una situació en la que s'ha de defensar, i combat els feixistes. El vostre socialdemòcrata sempre seguirà un burgès. A Àustria el 1934 Bauer s'agenollà davant Dolfuss fins a la fi. Els obrers comencen la lluita; els buròcrates no els poden aturar. Això no vol dir que no hi haja socialdemòcrates físicament coratjosos, com molts revolucionaris, com ara Zinov'ev, són covards físicament. La qüestió ací és l'atitud política.
[16] Les Problemes de la Revolution Allemande par L. Trotsky, Paris, 1931.
[17] Una campanya similar en intensitat, però per la unitat d'acció, no la d'organització; i una independència tenaçment servada. Veieu pp, 170-4.
[18] The Communist International between the Fifth and Sixth World Congresses, C.P.G.B., 1928, p. 98. La Conferència d'Essen també hagué de lluitar contra desviacions dretanoses. Un grup de camarades s'havia enfrontat a la resi adoptada a la conferència d'acord amb la qual els dirigents esquerranosos del SPD eren el principal enemic.
[19] Ebert, el president socialdemòcrata, jura que mai no parlarà de nou amb Stresemann.
[20] Between the Fifth and Sixth World Congresses, p. 94.
[21] Guide to the XII Plenum, E.C.C.I., Modern Books, p. 42.
[22] «Qualques errors en la nostra tasca», d'Ernest Thälmann. The Communist International, 15 de desembre del 1931, p. 717.
[23] La cursiva és nostra.
[24] «Qualques errors en la nostra tasca», d'Ernest Thälmann. The Communist International, 15 de desembre del 1931, p. 717.
[25] Els comunistes no podien popularitzar això com a consigna, però sota el guiatge de la direcció, molta gent de la base l'emprava entre ells, sens dubte amb la convicció sincera que allò era marxisme.
[26] Veieu un report parcial però revelador d'aquesta lluita a International Press Correspondence, 17 de maig del 1934, p. 744.
[27] Pollitt, és clar, és a la dreta de Citrine ara, però l'aura de la revolució d'octubre encara envolta el seu partit.
[28] Pioneer Press, New York, 1932.
[29] Ningú que conega, ni que siga casualment, els escrits de Trockij, podria suportar les acusacions estúpides que li fan els estalinistes d'ésser el «dirigent de la contra-revolució burgesa», aliat del feixisme, etc. Amb tot Karl Radek escrivia aquestes coses.
[30] The Only Road, Pioneer Publishers, New York, p. 19.
[31] The Secret of Hitler's Victory by Peter and Irma Petroff, 1934, p. 80.
[32] The Secret of Hitler's Victory by Peter and Irma Petroff, 1934, p. 80.
[33] The Secret of Hitler's Victory, by Peter and Irma Petroff.
[34] The Twelfth Plenum. Theses and Resolutions (in English), Moscow.
[35] La cursiva és llur.
[36] Aquesta llista s'ha agafat de la introducció de Max Schachtman a The Third International after Lenin.
[37] The Only Road, p. 35.
[38] The Only Road, p. 91.
[39] Per què Hitler a Alemanya? Report de Fritz Heckert, representant del PC d'Alemanya al CEIC, amb la resolució adoptada, Modern Books, P 24.
[40] Ibid
[41] Modern Books.
[42] Thirteenth Plenum of the E.C.C.I. Theses and Decisions. Modern Books.
[43] P. 32. Ibid.