La revolució mundial 1917-1936
EN LES PREPARACIONS PER LA QUINZENA CONFERÈNCIA DEL PARTIT el desembre del 1927, els opositors resumiren la llur posició en un document conegut com a Plataforma. [1] Contenia els llurs càrrecs contra el règim estalinista i les llurs propostes per la regeneració de Rússia. Els èxits que la Unió Soviètica ha assolits es deuen a l'actuació en els principis resumits en el document, en la mesura que fos possible sota el règim estalinista.
L'oposició basava tota la seua estratègia en els problemes fonamentals de la Unió Soviètica en l'esperit de fer cara sense por a la veritat davant el partit i les masses, en el que hem insistit tant en aquest llibre; i la plataforma comença amb una citació del discurs de Lenin en el darrer congrés del partit on assistí, on parlava al poble rus ben francament que sota la Nova Política Econòmica l'estat soviètica es desviava del control socialista i que no sabia on anava. El mètode d'Stalin, d'altra banda, era emprar el partit i l'aparell de l'estat per cobrir els fracassos i sota una falsa aparença d'èxit suprimir la crítica. Amb les seues mentides incessants [2] confonia el partit i les masses i feia difícil trobar i seguir la via correcta.
Tres forces hostils—el kulak, el nepista i el buròcrata—havien crescut a una taxa alarmant entre 1924 i 1927. Eren el principal suport del règim estalinista en la seua lluita contra l'oposició i ara perillava la pròpia existència de l'estat socialista. La diferència entre els preus agrícoles i industrials, entre els preus de majorista i al detall, i la diferència entre els preus domèstics i els preus mundials, les mercaderies de contraband que entraven contínuament a la Unió Soviètica, tot plegat era una font constant de guany privat, que creava capitalistes. El paper dels impostos indirectes havia crescut a expenses dels directes la qual cosa automàticament desplaçava la càrrega fiscal dels més acomodats als més pobres. Els ingressos dels kulaks havien augmentat incomparablement més que els dels obrers. Els salaris reals del 1927 es trobaven en el mateix nivell que en l'autumni del 1925, tot i que la renda nacional havia augmentat la dels kulaks, els comerciants capitalistes privats i els especuladors l'havien augmentada amb una rapidesa enorme.
Per mobilitzar les forces del partit i les masses contra els perills no era ni pànic ni pessimisme, sinó el deure del proletariat en l'estat socialista. Un cert creixement dels kulaks, dels nepistes i dels buròcrates era inevitable sota la NEP. Com que Rússia continuava a ésser un país de petits camperols hi havia una base més sòlida pel capitalisme que pel comunisme. Però les forces capitalistes sols podien ésser superades per una política sistemàtica i contínua de classe obrera, que es basàs en els camperols pobres en unió amb els camperols mitjans, que treballassen per la preparació i el desenvolupament de la revolució proletària mundial. Calia maniobrar, però sota Lenin la maniobra sempre romania en la línia de la revolució proletària. Sota ell el partit sempre sabia per què es feia una maniobra, els seus límits, la línia que no podia despassar la maniobra, i la posició cap a on el proletariat havia de començar a avançar de nou.
Sota Stalin en els darrers anys el partit era guiat cegament, i s'afeblien i es confonien les forces del proletariat. En moltes qüestions importants el Comitè Anglo-Rus, la revolució xinesa, la política amb els kulaks, el partit i la classe obrera esbrinava la veritat, o part de la veritat, tan sols després de feixugues conseqüències d'una política falsa que s'havia estavellada. El resultat fou que dins el país hi havia un creixement sense moderació d'aquelles forces que desitjaven retornar el país cap al capitalisme, i que a fora s'afeblia la posició de l'estat obrer en la lluita contra el capitalisme mundial. Stalin volia destruir l'Oposició, desarrelar del partit la tropa de bolxevics que combatien aquestes polítiques desastroses—un pas que celebraven obertament tots els enemics de la Unió Soviètica.
Mentre la pròpia existència del capitalisme en la forma de la NEP, sense ésser restringida o corregida per una política ferma de classe, preparava més perills. Vint-i-cinc milions de petites granges constituïen la font fonamental de la tendència capitalista a la Unió Soviètica. El ritme lent de la indústria augmentava enormement el temps de la diferenciació de classe entre els camperols i els perills polítics que se'n derivaven.
El criteri d'èxit en un estat socialista era la
situació de la classe obrera en l'esfera material, l'elevació
dels salaris reals, de les condicions de vida, etc.; en l'esfera
política, el poder del partit, dels sindicats, dels soviets; i
en l'esfera de la cultural, escoles, llibres, diaris, teatres. A la
Unió Soviètic l'aparell administratiu inflat i
privilegiat devorava una part considerable de la plus-vàlua.
Durant el període de reconstrucció el nombre d'obrers i
les llurs condicions de vida s'havien elevat. Però recentment
hi havia hagut un canvi brusc. El creixement del proletariat s'havia
aturat, i el pes relatiu de les altres classes de la comunitat
creixia. La pujada dels salaris es condicionava més i més
a la demanda d'un augment de la intensitat del treball. Això
podia dur en darrer terme a una única conclusió:—que
l'augment de la riquesa social degut a la tècnica en
desenvolupament (augment de la productivitat del treball) no duia
tota sola a un augment dels salaris. El nombre oficial de desocupats
registrats l'abril del 1927 era de 1.478.000; el nombre real era
d'uns dos milions. Els desocupats directament o indirecta carregaven
el pressupost dels obrers. El consum creixent de begudes alcohòliques
també, així com la racionalització de la
producció. El pla quinquennal [3]
es calculava per absorbir no més de 400.000 obrers amb feina
continuada. Amb l'entrada contínua d'obrers del país el
nombre de desocupats a la fi del 1931 hauria crescut a no menys de
tres milions d'homes i dones.
El deteriorament dels sindicats, assenyalat per la Catorzena Conferència, havia continuat. La majoria immensa dels delegats de les Conferències Sindicals era gent completament dissociada de la indústria. La insatisfacció dels obrers s'agreujava. “No hem d'ésser gaire actius—si voleu un tros de pa no parleu massa”.
En els sindicats els militants del Partit Comunista que foren escollits no haurien d'ésser destituïts per desacords interns del partit, i la independència absoluta dels comitès d'empresa i dels comitès locals dels òrgans de gestió hauria d'ésser garantida.
“Caldria introduir un article en el Codi Criminal que
castigàs com a crim seriós contra l'estat qualsevol
persecució directa o indirecta, oberta o amagada d'un obrer pe
criticar, per fer propostes independents, i per votar”.
En la qüestió agrària, Bukharin, el principal teòric d'Stalin en aquella època, havia escrit que “cal alliberar les possibilitats econòmiques dels camperols acomodats, les possibilitats econòmiques del kulak”. Aquestes idees i l'intent d'insistir en el pla cooperatiu de Lenin com a mitjà del creixement cap al socialisme sense el desenvolupament d'una indústria a gran escala, fou el símptoma més perillós a la Unió Soviètica. En darrera anàlisi era l'endarreriment de la indústria la que retaradava el creixement de l'agricultura i el creixement de la producció de mercaderies agrícoles. [4] El kulak era necessari, però la tasca del partit hauria de consistir en la limitació global dels intents del kulak d'explotar. No se li hauria de permetre drets electius en els societs; hi hauria d'haver un sistema impositiu clarament progressiu, i l'estat hauria d'introduir una legislació de defensa del treball llogat i de regulació dels salaris dels obrers agrícoles. Les societat cooperatives no podien sota cap circumstància dur al socialisme a menys que treballassen sota la influència econòmica i política immediata dels elements socialistes. “S'hauria d'expropiar una suma molt més gran per la creació de granges soviètiques i col·lectives. Cal acordar un màxim d'afavoriment a les granges col·lectives recentment organitzades i amb altres formes de col·lectivisme. Tan sols una atenció adequada a la terra llogada, tan sols una actuació basada en els camperols pobres i en la llur unió amb els camperols mitjans, tan sols una lluita decisiva contra els kulaks, tan sols una actuació cap a les cooperatives de classe i a un sistema de crèdit de classe en el camp, faran possible de dur el camperol mitjà a la feina de la reconstrucció socialista de l'agricultura, de la indústria estatal i de la construcció del socialisme”.
Després de tres anys de lluita i ridícul constants del règim estalinista, la Comissió de Planificació Estatal produí finalment un pla quinquennal de desenvolupament, del 1926-27 al 1930-31. La Plataforma de l'Oposició condemnà completament l'abast limitat d'aquest pla. En ell les inversions capitalistes en la indústria amb prou feines creixerien any rera any, 1.142 milions el 1927, 1.205 milions el 1932. En relació a la suma global invertida en l'economia nacional, per comptes d'augmentar la inversió en la indústria pesada aquesta cauria de 36,4% el primer any a 27,8% el darrer. La inversió neta en indústria del Pressupost de l'Estat cauria de 200 milions a 90 milions. “Se suposa que la producció ha de crèixer de 4 a 9% anual en l'any anterior—la taxa de creixement dels països capitalistes en els períodes de gran progrés. Els avantatges gegantins que suposa la nacionalització de la terra, dels mitjans de producció, dels bancs, i els òrgans centralitzats de l'administració—és a dir, els avantatges derivats de la revolució socialista—gairebé no s'expressaven en el pla quinquennal”. El consum individual de mercaderies, ja en un nivell molt baix, havia de crèixer durant els cinc anys tan sols un 12%. El consum de cotoneries el 1931 tan sols seria d'un 97% respecte a la quantitat d'abans de la guerra, la producció d'energia elèctrica a la fi del pla seria penosament petita comparada amb la dels països capitalistes. “El consum de paper a la fi dels cincs anys seria d'un 83% del nivell d'abans de la guerra. Tot plegat, quinze anys després de l'octubre! Presentar en l'aniversari de la revolució d'octubre un pla tan parsimoniós i profundament pessimista suposa realment que treballau contra el socialisme”.
En basar-se en una política de socialisme en un sol país el règim estalinista no té cap criteri de progrés, cap mètode de regulació del desenvolupament del país. La decisió final entre el socialisme i el capitalisme dependrà de la productivitat relativa del treball sota cada sistema. La producció soviètica no es pot aïllar de l'economia mundial. L'economia socialista podia defendre el monopoli del comerç exterior tan sols des d'una visió continuada de l'economia mundial pel que fa la tècnica, a les despeses de producció, la qualitat i el preu de les produccions. I això es pot fer, no pel desenvolupament d'una economia interioritzada i autosuficient, sinó per un augment global del pes relatiu en el sistema mundial, que cal assolir amb l'augment del ritme de producció de la Unió Soviètica fins al límit. Calia entendre la importància gegantina de les exportacions, que ara s'endarrereixen tan perillosament rera el desenvolupament de la indústria, canviar la política envers els kulaks, que els permetien de minar les exportacions socialistes amb l'acumulació de matèries primeres, desenvolupar els lligams amb l'economia mundial amb l'acceleració de la industrialització i el reforçament de l'element socialista: “no per amenaçar les nostres acumulacions limitades en el futur immediat, sinó gradualment i amb un pla deliberat per arribar a una nova forma de producció que ens assegurarà, en primer instància, una producció massiva de les màquines més necessàries i més a l'abast; ajudar i estimular amb destresa i profunditat la nostra pròpia indústria amb l'ús sistemàtic de les conquestes de la tècnica del món capitalista”.
La teoria del socialisme en un país aïllat—d'un desenvolupament socialista aïllat independent de l'economia mundial, distorsionà tota la perspectiva i impedí una regulació correcta de les relacions de la Unió Soviètica amb l'economia mundial. Si es renuncià a aquesta teoria això suposaria en pocs anys “un ús incomparablement més decidit dels nostres recursos, una industrialització accelerada, un creixement més planificat i poderós de la nostra pròpia construcció de maquinària”. Això duria a un augment del nombre d'obrers ocupats i un davallada real de preus, i mitjançant això un reforçament genuí de la Unió Soviètica en l'ambient capitalista.
Que el creixement dels lligams amb el capitalisme mundial no implicarien un perill en cas de bloqueig i guerra? “La preparació per la guerra exigeix, és clar, la creació d'una reserva de matèries primeres forasteres necessàries i un ràpid establirment de les noves indústries vitalment necessàries—com, per exemple, la producció d'alumini, etc. Però ço més important en cas d'un guerra perllongada i seriosa és tindre una indústria nacional desenvolupada en el grau més alt i capaç tant d'una producció massiva com d'una ràpida transformació d'una mena de producció a una altra. El passat recent ha mostrat com un país altament industrialitzat com Alemanya, lligada per milers de fils amb el mercat mundial, podia descobrir un poder vital gegantí i un poder de resistència quan la guerra i el bloqueig la separaren d'un colp del món sencer.
“Si amb els incomparables avantatges de la nostra estructura social podem, durant aquest període 'pacífic', utilitzar els mercats mundials per tal d'accelerar el nostre desenvolupament industrial, ens trobarem infinitament més ben preparats i més ben armats davant el bloqueig o la intervenció.
“Cap política domèstica ens pot lliurar tota sola del perill econòmic, política i militar de l'encerclament capitalista. El problema domèstic és, mitjançant el reforçament propi amb una correcta política de classe, una adequada inter-relació de la classe obrera amb els camperols, per avançar tant com siga possible pel camí de la construcció socialista. Els recursos interiors de la Unió Soviètica són enormes i fa això completament possible”.
En darrer terme, tan sols la revolució proletària mundial donaria a la Unió Soviètica la possibilitat de crear realment el socialisme, és a dir, una societat sense classes basada en la tècnica més avançada i en la igualtat real de tots els seus membres en el treball i en la utilització dels productes del treball.
On ens trobarien els mitjans per aquest desenvolupament? En una taxació severa damunt tots els beneficis excedentaris, en un prèstec forçat dels kulaks acomodats de 150 milions de lliures de gra, en la retallada de la despesa creixent de l'aparell burocràtic. La burocràcia estalinista havia provat un règim econòmic l'any anterior, que havia de donar de 300 a 400 milions de rubles anyals. Però una burocràtica no pot controlar la burocràcia. Un règim d'economia era una qüestió de classe, i sols podia realitzar-se si els obrers i les masses exercien directament aquesta pressió. El monopoli del comerç exterior, del crèdit exterior, les concessions, els contactes, etc., aportarien uns ingressos suplementaris si s'empraven encertadament. “No és cert que el baix ritme d'industrialització siga degut immediatament a l'absència de recursos. Els mitjans són escasos, però hi són. Ço que cal és la política correcta”. El pla quinquennal de la Comissió de Planificació Estatal havia d'ésser rebutjat i condemnat categòricament com bàsicament incompatible amb la tasca de transforma la Rússia de la NEP en una Rússia socialista.
En l'aparell estatal l'exèrcit d'oficial ha crescut en els darrers anys, i el paper de les masses ha davallat. Hi havia una penetració creixent del kulak i del nepista en els soviets a través de la llur influència en el consell administratiu. Els soviets urbans, l'instrument fonamental per dur els obrers i les masses treballadores a l'administració de l'estat, perdien importància en els darrers anys. No hi podia haver cap revifalla administrativa dels soviets. Això sols es podia fer amb una política decidida de classe, per una oposició decidida als nous explotadors. La tendència del règim estalinista de tancar els ulls davant aquest procés es pot veure millor en la teoria de Molotov d'acord amb la qual no es podia demanar un apropament dels obrers a l'estat i de l'estat als obrers, perquè l'estat ja era un estat obrer. Aquesta era la fórmula més maligna imaginable de burocratisme, “que sancionava d'antuvi qualsevol perversió burocràtica concebible”. La lluita no suposava transformar un cert nombre d'obrers en funcionaris. El propi aparell no podia fer-ho. Era necessari que el partit se separàs de l'aparell i que mobilitzàs les masses a l'antiga forma leninista.
La situació internacional era perillosa. El partit havia de presentar, per tant, a les masses els problemes de la política internacional, i realitzar una “preparació intensíssima i global de la Unió Soviètica per defendre's en cas de guerra”. La Plataforma condemnava la política menxevic d'Stalin, i detallava tots els seus errors en la qüestió xinesa, l'ocultació de fets i la falsificació de documents relacionats amb la revolució xinesa, la política que havia anomenat primer el Partit Comunista xinès secció model de la Internacional, i que després havia provat de culpar-lo de tot el fracàs. En el Setè Plenari Ampliat de la IC del 7 de desembre del 1926, Stalin havia basada la política de la Internacional en la perspectiva d'una estabilització continuada del capitalisme mundial—erròniament. La vaga general d'Anglaterra, la revolució xinesa, l'aixecament obrer de Viena, mostrava que l'estabilització es trencava i que aviat mostraria la falsedat i la follia de la teoria del socialisme en un sol país. “Una vaga general a Anglaterra—i tan sols 5.000 militants en el Partit Comunista anglès. Una insurrecció obrera a Viena, amb prou víctimes com per tota una revolució—i tan sols 6.000 militants en el Partit Comunista austríac! Un aixecament militar de masses obreres i camperoles a Xina—i el Comitè Central del Partit Comunista xinès resulta ésser un simple apèndix del Guomindang. Aquests són els fets que donen suport i perllonguen l''estabilització' del capitalisme. El nostre gran problema és ajudar els partits comunistes a elevar-se al nivell de les demandes gegantines que la nostra època els hi posa. Però això assum, en primer lloc, una interpretació correcta del caràcter de la situació mundial per part de la pròpia Internacional Comunista”.
La guerra era un perill imminent: “Hem de provar de 'dur-nos fora' de la guerra, si això és possible. Però precisament per aquest objectiu hem d'ésser forts i units, defendre sense vacil·lacions la tàctica de la revolució mundial, i reforçar la Internacional. Tan sols així tindrem una oportunitat seriosa d'aconseguir un ajornament realment llarg de la guerra sense pagar un preu que mine els fonaments del nostre poder, i alhora, en cas que la guerra resulte inevitable, d'aconseguir el suport del proletariat internacional i guanyar”.
“Hem de dur a terme coherentment, sistemàtica i obstinadament una lluita per la pau. Hem d'ajornar la guerra, 'dur-nos fora de l'amenaça de la guerra'. Tot allò possible i admissible s'ha de fer envers aquest objectiu. Al mateix temps hem de preparar-nos immediatament per la guerra, no podem creuar-nos de mans ni un moment”.
Caldria “una preparació global de tota la nostra economia, pressupost, etc., per a la possibilitat de la guerra”.
Però tot això no es podia fer sense la regeneració del Partit Comunista. En el darrer any i mig el partit havia perdut uns 80.000 militants, obrers industrials, i al llur retorn d'ençà del Catorzè Congrés del 1925, 100.000 camperols havien sigut admesos. El burocratisme del partit es podia veure millor amb la següent citació. “Tenim militants del partit que encara entenen incorrectament el propi partit, tal com és. Creuen que el partit sorgeix de les seccions locals—la secció local és el primer maó, després vé el comitè de districte, i etcètera, amunt i amunt, fins que s'arriba al Comitè Central. Això no és cert. El nostre partit s'ha de veure de dalt a baix. I aquesta visió ha d'ésser compartida per totes les relacions pràctica i en tota la feina del partit”. [5]
Aquesta era l'atitud típica de militants del partit com Molotov i Kaganovic. L'elecció dels càrrecs desapareixia, i els principis organitzatius del bolxevisme es violaven a cada pas. Tan sols hi havia una qüestió en el partit—l'oposició i l'anti-oposició. Es definien clarament, però, tres grups. El centre, que consistia en Stalin, Molotov, Kaganovic, Kirov, controlava el Secretariat, dominava l'administració, l'aparell estatal, etc., amb una sèrie d'obrers buròcrates que havien perdut tot contacte amb les masses treballadores. A la dreta hi havia un grup encapçalat per Rijkov i Kalinin amb tendències kulaks, que rebia el suport de Tomskij que tendia cap a una cooperació més estreta amb la Segona Internacional. Bukharin vacil·lava entre aquests dos grups.
El tercer grup era l'Oposició d'Esquerres. La Plataforma demanava la unitat del partit. “La nostra tasca és preservar la unitat del partit de totes totes, resistir decididament la política d'escissions, d'amputacions, d'exclusions, d'expulsions, etc.—però alhora garantir el partit el seu dret a una discussió i decisió lliures, en el marc d'aquesta unitat, de totes les qüestions a debatre”.
El partit s'havia de comportar d'acord amb l'esperit dels següents mots de Lenin: “tot militant del partit hauria de començar per estudiar desapassionadament i amb la màxima honestedat; en primer lloc, l'essència dels desacords, i en segon lloc, el curs de desenvolupament del conflicte.
...Cal estudiar totes dues coses, exigir incondicionalment que s'imprimesquen i s'obren a la verificació de totes les parts documents absolutament acurats”. Tot això Stalin i el seu aparell ho havia destruït. Contràriament perseguien l'Oposició i empraven el control del Secretariat per fer circular mentides de la política i del personal de l'Oposició.
Finalment la Plataforma demanava la unitat del partit. Que volguessen un nou partit era tan sols una mentida estalinista. Els perills eren grans, i era al partit a qui cridaven. Tallar amb l'Oposició i continuar la destrucció de la seua militància era afeblir el partit contra els propis perills que l'amenaçaven. El fet que el partit tingué el monopoli en l'esfera política, quelcom incondicionalment necessari per a la revolució, creava especials perills. Lenin, en l'Onzè Congrés, havia assenyalat que hi havia ja en el partit persones que sota circumstàncies diferents haurien sigut socialrevolucionaris o menxevics. A través d'especialistes i de les categories superiors dels treballadors de coll blanc i de la intel·lectualitat, i aquests eren absolutament necessaris, hi havia penetrat una corrent d'influències no-proletàries. En combatre per un ritme decidit d'industrialització, en combatre contra el creixement dels kulaks i la llur aspiració de dirigir el país, en combatre per una millora de les condicions de vida dels obrers i per una democràcia dins el partit, els sindicats i els soviets, l'Oposició combatia per idees que aproparien la classe obrera al partit i que reforçarien els fonaments de la unitat. Si els errors oportunistes no es correggien no hi hauria res més que una unitat aparent que afebliria el partit i que en cas de guerra l'obligaria a reformar les seues bases improvisament i sota el foc enemic. L'intent d'introduir en els mètodes de partit la violència física directa es giraria contra els seus propis organitzadors. “La qüestió més important i urgent, i la que preocupa tots els militants del nostre partit, és la qüestió de la unitat del partit. I certament és en aquesta qüestió que depèn el destí futur de la revolució proletària. Innombrables enemics de classe del proletariat escolten intencionadament les nostres disputes de partit, amb un desig i una impaciència gens dissimulats, i esperen una escissió en les nostres files. Una escissió en el nostre partit, la formació de dos partits, suposaria un enorme perill per a la revolució.
“Nosaltres, l'Oposició, condemnam sense condicions qualsevol intent de crear un segon partit. La consigna dels dos partits és la consigna del grup d'Stalin en el seu esforç d'expulsar del Partit Comunista de tota la Unió, l'Oposició Leninista. La nostra tasca no és crear un nou partit, sinó corregir el curs del Partit Comunista de tota la Unió. La revolució proletària a la Unió Soviètica sols pot arribar a la fi amb un Partit Bolxevic unit. Lluitam dins el Partit Comunista per les nostres idees, i condemnam decididament la consigna 'dos partits', com a consigna d'aventurers...
“Lluitarem amb totes les nostres forces contra: la formació de dos partits, ja que la dictadura del proletariat exigeix com a nucli un partit proletari unit. Exigeix un sol partit. Exigeix un partit proletariat—és a dir, un partit la política del qual es determine pels interessos del proletariat i que siga duta a terme per un nucli proletariat. La correcció de la línia del nostre partit, la millora de la seua composició social—aquesta no és la via dels dos partits, sinó el reforçament i la garantia de la seua unitat com a partit revolucionari del proletariat”.
Aquesta era la Plataforma. Quan aparegué fou rebuda amb befes tans dins com a fora de la Unió Soviètica. Aquesta fou la política per la qual l'Oposició fou expulsada del partit estalinista el novembre del 1927. El règim d'Stalin, és clar, la condemnà de socarrel i digué que era un document anti-partit, acusà l'Oposició de desitjar la formació de dos partits, i mentre mantenia el document lluny del partit i de les masses. És més important recordar ara que la política que resumia fou rebuda amb befes i menyspreada no tan sols pels estalinistes sinó també per qualques burgesos molt instruïts. Paul Scheffer, el corresponsal a Rússia del Berliner Tageblatt, havia passat molts anys a la Unió Soviètica. Vejam que en pensava: “el llibre ens sona a plany d'il·lusions perdudes, un paradís perdut, la fi d'un somni. Hom no pot pensar en ell com a poesia, exactament”, [6] i més fems de la mateixa mena. Per tota aquesta gent Stalin era el realitat, el pràctic, l'assenyat. Trockij era el revolucionari romàntic, que mirava enrera els dies seductors del 1917. Per ells la revolució permanent en el sentit de reconstrucció econòmica permanent de l'economia russa era una simple teorització.
Per a Trockij i els marxistes era una qüestió de vida o mort per a la revolució. Rússia s'embarcaria en una gran campanya d'industralització o moriria. Trockij havia escrit, i tota la seua carrera abans del 1927 i després és una prova de la veritat de les paraules, que ell i l'Oposició s'havien adonat feia temps del destí que els esperava, però amb tot havien decidit de difondre les llurs idees sense defallir i amb totes les energies. Per fer-ho patiren tota mena d'acusacions que els exposaven als càrrecs d'activitat anti-partit, a la presó i a l'exili. La majoria mai no es rendí. Si tan sols les llurs idees poguessen penetrar prou profundament, les circumstàncies objectives que sabien que eren pròximes, permetrien el partit de veure la línia correcta i de salvar la revolució. Tampoc no es desil·lusionaren. Quan la NEP s'enfonsà el 1928 era un fet que una política coherent sostinguda durant tres anys amargs ja era a l'abast per permetre Rússia de fer el capgirament, encara que el règim brutal es passà a l'extrem oposat, i causàs un patiment profund i innecessari i que patís greus pèrdues. Quan Stalin féu el capgirament, els pundits i amics liberals burgesos de la Unió Soviètica s'alçaren, s'agruparen i després trotaren lleialment envers el llur nou messies. Hi ha altres aspectes de la revolució permanent que molts d'aquests seguidors d'Stalin contra Trockij i el trotskisme tindran oportunitat d'estudiar en la pròpia carn abans no passen gaires anys.
Però el 1927 per a Stalin i per a la burocràcia la Plataforma i tot allò que defensava no sols era absurd sinó un motí. [7] Era necessari actuar ràpidament, ja que la política estalinista havia tingut una sorollosa derrota en el Comitè Anglo-Rus i a Xina, mentre Moscou i Leningrad s'agitaven sota la política pro-kulak. És més, malgrat els anys de mentides, la popularitat de Trockij entre les masses de fora del partit, tot i que disminuïda, no havia mort, no podia morir. L'octubre, en una manifestació dirigida pel Comitè Central Executiu a Leningrad, Zinov'ev, Trockij i altres opositors es trobaren un una plataforma amb els estalinista en una altra. La multitud, la multitud dels dies d'octubre, els reconegué, els saludà i s'hi aplegà, abandonant la plataforma oficial d'una forma tan completa que els seus ocupants hagueren d'anar i pujar amb Zinov'ev i Trockij.
Stalin s'assegurà la victòria en la lluita ideològica amb la supressió de la plataforma. Mentre els seus homes en discursos i articles la condemnaven, es refusava la publicació de la Plataforma com a document anti-partit. Quan els militants de l'Oposició provaren de copiar-la en un hectògraf, foren empresonats i exiliats per faccionalisme i activitat clandestina. El 9 de setembre del 1927, la primera delegació laborista americana demanà Stalin quines eren les diferències entre ell i l'Oposició. Ells s'hi referí als discursos de Rijkov i Bukharin. Amb aquest subterfugi groller un delegat no quedà satisfet. Demanà per la pròpia Plataforma. Stalin respongué: “no vaig signar aquella plataforma. No tinc dret a parlar de documents d'altres persones (riu)”. [8] Dos mesos més tard deia a una delegació d'obrers forasters que “si és una qüestió de llibertat de premsa pel proletariat, aleshores he de dir-vos que no trobareu cap altre país del món amb una llibertat de premsa tan àmplia i completa com la que hi ha a la URSS”. [9] Però Stalin és un geni a la seua manera i no s'exposaria obertament a l'acusació de suprimir completament un document. Simplement volia temps per inocular el partit amb arguments contra la Plataforma i el trotskisme. Era costum abans d'un congrés del partit de publicar tesis i contra-tesis per la discussió en el partit. Stalin retingué la Plataforma fins que les discussions en les seccions locals del partit havien començades i els delegats dels districtes perifèrics de Rússia ja havien marxat cap al Congrés. Aleshores publicà un fragment al Pravda del 5 de novembre del 1927, amb nombroses anotacions. El 15 de novembre l'Oposició fou expulsada del partit per activitat faccional, treball clandestí, per tindre premsa del partit il·legal, etc., amb tot l'aparell de govern en ple esclat contra el trotskisme. Dos dies després, el 17 de novembre, Stalin publicava al Pravda, un altre petit fragment de la Plataforma, de nou amb nombroses notes. Així s'observaven les maneres i es preparava una victòria esclatant damunt l'Oposició en la Conferència. Zinov'ev i Kamenev, fidels a ells mateixos (com de bé els coneixia Lenin!), capitularen, confessaren els llurs pecats, foren posats a prova, denunciaren el trotskisme com a contra-revolucionari i posteriorment foren readmesos al partit, per ésser expulsats, confessats, readmesos, etc., etc. Trockij i els altres dirigents prengueren el camí de l'exili, mentre que el terror estalinista queia damunt els obrers opositors.
Pot semblar que hem dedicat una quantitat desproporcionada de temps a la Plataforma. En realitat, després que Lenin deixà d'escriure el 1923, cap document en la història de la Unió Soviètica és de major importància i mostra de forma més convincent la superioritat de l'anàlisi marxista damunt l'empirisme burgès i la ignorància estalinista. La Quinzena Conferència del Partit, que refusà la Plataforma i santificà l'expulsió dels seus autors, tingué lloc el desembre. Un més després, el gener del 1928, el primer perill contra el qual l'Oposició havia advertit de forma tan incessant sacsejà tota l'estructura de la Unió Soviètica. Durant tot l'hivern hi hagué dificultats en la recol·lecció de gra del camperols, i tan bon punt el llur principal enemic, l'Oposició, era treta del mig els kulaks feren la famosa revolució incruenta. Amenaçaren tot el poder de l'estat proletari en refusar de lliurar el gra si no era al preu que demanaven, i si no se'ls venien les mercaderies a un preu igual al de les mercaderies més barates dels països capitalistes. El proletariat de les ciutats, l'Exèrcit Vermell, no podien aconseguir els subministraments necessaris, i la dictadura del proletariat havia de recollir el gra per la força, o bé, en les pròpies paraules d'Stalin, “fer cara a la inevitabilitat d'una crisi profunda en tota la nostra economia nacional”. Què s'havia de fer, es demanava Stalin, per guanyar el terreny perdut? “Era necessari, primer que tot, de lluitar dur amb els kulaks i els especuladors que feien pujar el preu del gra i que creaven el perill de fam en el país...” Aquesta fou la seua declaració al Plenari del Comitè Central del PCUS del 13 de juliol del 1928. [10] Era a aquest pas perillós a on havia dut el país la seua ignorància, les seues victòries ideològiques i mesures organitzatives, la seua llarga persecució de l'Oposició. Molt abans del juliol s'havia menjat cadascuna de les seues paraules. El Comitè Central s'havia reunit el març i havia diagnosticat les causes de la crisi—l'augment de la renda dels kulaks, una taxació molt baixa dels kulaks, l'agreujament de la situació política pels elements capitalistes de les ciutats i del camp, els kulaks i els nepistes. És d'aleshores, amb l'aigua fins als genolls, que data l'inici de la industrialització. El maig Stalin tronava contra els kulaks: “tota aquesta xerrameca que els kulaks no són 'pitjors' que els capitalistes de les ciutats, que els kulaks no són més perillosos que els nepistes de la ciutat, i que per tant no hi ha cap raó per tèmer els kulaks—tota aquesta xerrameca és un discurs grollerament liberal que fa davallar la vigilància de la classe obrera i de la gran massa dels camperols... No entendre la importància de l'explotació a gran escala dels kulaks del camp, no entendre que el pes específic dels kulaks en els districtes rurals és cent vegades més gran que el pes específic dels capitalistes en la indústria urbana, és haver perdut els sentits, haver trencat amb el leninisme i desertat al costat dels enemics de la classe obrera”. [11]
El règim estalinista d'ençà del 1924 fins avui no preveu res dels afers nacionals i internacions i tan sols se n'adona d'un mur quan s'hi estavella. Ha negat la permeació de l'aparell del partit d'elements burgesos. L'acusació de degeneració termidoriana ha sigut la més ferotgement resposta de tots els atacs de l'Oposició. El 1928 el judici de S'akhtij, fossen quins fossen els elements que el caracteritzaven, revelà que en els càrrecs més alts de la Unió Soviètica hi havia representants de la contrarevolució que preparaven activament l'enderrocament de la Unió Soviètica en col·laboració estreta anb el capitalisme mundial. El propi Stalin digué al Comitè Central: “Què revelà el judici de S'akhtij? Revelà que... les nostres organitzacions econòmiques, sindicals i, fins a cert punt, del partit, no observaren les operacions minadores dels nostres enemics de classe, i que és essencial per tant reforçar i millorar les nostres organitzacions amb tots els mitjans i mètodes al nostre abast i desenvolupar i reforçar la llur vigilància de classe”. [12] Durant els dos anys següents els esdeveniments havien de demostrar com de lluny havia anat el procés termidorià, mentre Stalin havia estat ocupat en destruir l'Oposició. L'1 de gener del 1930, tan sols el nou per cent de l'aparell del Consell Central de Sindicats de tota la Unió era d'origen obrer. En aquest Consell hi havia un 41,9% d'antics militants d'altres partits, en el Comitè Central d'Obrers Metal·lúrgics hi havia un 37%, en el Comitè Central d'Impressors hi havia un 24%; en e consell del diari Trud hi havia dinou persones d'origen classista aliè, comerciants, nobles i sacerdots; hi havia divuit descendents de nobles i comerciants en l'aparell del Comitè Central del Soviet de Treballadors Sindicals, en onze comitès centrals sindicals es trobaren cinquanta-tres persones que havia sigut activament alienes i hostils al proletariat en el passat. El 1930 a Centrijosus hi treballaven 136 antics menxevics, socialrevolucionaris, cadets, etc., onze ministres d'antics governs, 109 antics comerciants, i vuitanta-dos ex-oficials dels quals trenta-quatre havien servit en l'Exèrcit Blanc.
L'Oposició havia condemnat el tímid pla quinquennal. No havien passat tres mesos de l'aprovació de Comitè Central que patí una revisió, i els 460 milions per la indústria del 1928 havien crescut el 1929 a 1.600.000.000. S'elaboraren plans accelerats de col·lectivització d'una cinquena part dels vint-i-cinc milions de granges del país.
Discurs rere discurs Stalin proclamava el perill de la restauració del capitalisme a la Unió Soviètica, el perill de la burocràcia creixent de la Unió Soviètica, la política criminal de Bukharin en suggerir que el kulak creixeria cap al socialisme. [13] L'octubre del 1928 era conscient del perill d'una restauració capitalista. “Es donen en el nostre país soviètic les condicions que fan possible la restauració del capitalisme? Si, es donen”. I a una audiència que durant els darrers tres anys li havia sentit dir tota mena d'estatístiques que mostraven que això era impossible i que l'Oposició trotskista havia difamat el partit en dir-ho, tingué la gràcia (quelcom rar en ell) de dir, “això, camarades, pot semblar estrany, però és un fet”; [14] cità Lenin abastament per provar els perills de la NEP. I qui, el desembre anterior, havia tronat contra l'acusació de l'Oposició que el grup centrista d'Stalin i Molotov actuava en estreta col·laboració amb el sector dretanós del partit i que havia jurat que mai el partit havia estat tan unit, ara l'octubre pronunciava una nota d'advertiment. “Hi ha un perill d'oportunisme dretanós en el nostre partit?” Les llargues i fredes vistes de Sibèria s'obrien davant Bukharin, Rijkov i Tomskij. [15]
El Consell General Britànic havia trencat amb el Comitè Anglo-Rus, Pilsudski havia establert un règim feixista, primer Jiang Jieshi i després Wang Chinwei havien destruït el moviment proletari a Xina. Stalin no podia defensar aquestes polítiques leninistes perquè ja que no quedava ningú per aplicar-les. Els qui li havien dit que la seua línia s'havia acabada simplement patien a Sibèria. Stalin encara tenia el poder. Ara, amb tot, a més dels fracassos externs venia la revolta dels kulaks que amenaçava tota l'estructura. El règim estalinista era en seriós perill. Quelcom s'havia de fer.
Malgrat les dificultats sota les quals havien treballat, Trockij i l'Oposició havien fet bé la feina. El partit i les masses podien ésser enganyats i manipulats quant al Comitè Anglo-Rus i la revolució xinesa. Però la crisi del gra no es podia amagar. Stalin es girà ràpidament, i la burocràcia preparà un nou pla quinquennal i establí l'adoptació d'un programa d'industrialització a gran escala. Part de l'Oposició d'Esquerres a l'exili saludà aquest canvi com a signe de la regeneració del règim i feren les paus amb Stalin. Trockij i els marxistes més experimentats, alhora que donaven la benvinguda al canvi, sabien que la colla estalinista havia girat a l'esquerra per salvar la pell. Havia aprés més i més dels kulaks i dels nepistes de dines el país, dels socialdemòcrates i de la burgesia colonial en la seua lluita contra la pròpia esquerra. Ara a l'exterior, i encara molt més perillosos a l'interior, a Rússia, aquests aliats s'havien fet prou fort com per amenaçar-lo i, si no es prenien ràpidament mesures, per destruir-lo. La burocràcia per tant mobilitzà el proletariat contra els kulaks i els nepistes d'acord amb el pla quinquennal. Però hi havia una cosa que la burocràcia estalinista mai no podria fer—restaurar la salut del partit. Els fracassos colossals de l'exterior s'havien amagat a una escala sense precedents, com a preparació per l'eliminació o destrucció física dels oponents. El nou capgirament tan sols es podia emprendre amb seguretat si tots els qui l'havien defensat feia uns mesos eren silenciats, i semblava que la política era una contribució especial d'Stalin, curosament pensada, per fer front a una situació llargament prevista. El partit fou per tant purgat de qualsevol vestigi de trotskisme. Però Stalin sabia que no podia dur la dreta cap a l'esquerra amb ell. S'havia de desfer de Rijkov, Tomskij i Bukharin, els seus aliats durant quatre anys, que observaren l'escala del nou gir amb desconfiança. Es llençà contra ells una campanya lenta i prudent al principi però aviat per tot Rússia i a la Internacional, a la millor manera anti-trotskista. Rijkov, Tomskij i Bukharin, els llurs partidaris foren expulsats i exiliats, se'ls acusà de desviacionisme dretanós; i més tard Stalin, perdent tot sentit de respecte per la causa que representava, els acusà finalment de voler restaurar el capitalisme a la Unió Soviètica. Tan completa fou la victòria ideològica d'Stalin que Bukharin i els seus amics feren que ni tan sols hagués d'utilitzar l'organització. Capitularen, reconegueren els errors, confessaren els pecats, foren posats a prova. Així Stalin i la seua colla, Molotov, Kaganovic, Manuilskij, Ordjonikidze, fins i tot en fer el capigrament, havien reforçat els llaços amb l'aparell.
Per vincular-se encara més a la burocràcia, Stalin, tan bon punt Trockij fou exiliat, introduí un sistema de permisos que donava privilegis extraordinaris als buròcrates superiors, i féu del principi de pagues iguals per tots els militants del partit (sense importar com d'alta fos la llur situació) amb les dels obrers una ficció. Més tard abolí aquesta llei, i els militants del partit pogueren rebre la paga que el partit decidís. Trockij durant anys continuà a creure que l'extensió i el reforçament del proletariat que resultaria de la industrialització seria suficient per restaurar el Partit Bolxevic en la seua funció natural com a representant i protector de les masses. Fou una esperança vana. El procés de burocratització havia anat massa lluny. La industrialització reforçà el proletariat però creà centenars de milers de tècnics especialitzats que reforçaren la burocràcia. Stalin era el llur home. Els llurs interessos ere segurs en les seues mans i li donaven suport; i ell, amb la OGPU, manipulava el partit, l'utilitzava com a instrument del seu poder personal, i a través d'aquests mitjans feia que ell i la burocràcia sempre creixent fosses com més anava més independents de la pagesia i del proletariat. Coneguda la forma gairebé ridículament fàcil amb la que Stalin capturà l'aparell el 1923, fins i tot abans de la mort de Lenin, tenim un procés històric perfectament comprensible. L'endarreriment de Rússia, la manca d'educació i experiència dels obrers que, després de deu anys de revolució, es convertiren en persones amb autoritat, tot plegat es reflectia en la ignorància i la incompetència singulars en els grans problemes del propi Stalin. La derrota alemanya del 1923 havia reforçat les tendències nacionals socialistes de la burocràcia davant un proletariat afeblit i descoratjat. Les polítiques econòmiques d'Stalin i la mestria en les maniobres de partit havien resultat en un reforçament encara més gran de la burocràcia contra el proletariat. La derrota de la vaga general d'Anglaterra, el penós fracàs de la revolució xinesa, tot plegat duia al proletariat rus a allunyar-se de l'esperança de la revolució mundial per posar la fe en el socialisme nacional de la burocràcia. La lluita contra els kulaks i els nepistes semblava que prometia una restauració del proletariat en el seu lloc correcte en un estat obrer. Però tot i que mobilitzava el proletariat contra els seus enemics, la burocràcia, amb promeses d'una societat sense classe en deu anys, encara concentrava més el poder a través d'Stalin i el partit manipulat. Així el programa industrial, i, com veure, la seua realització parcial, no podia i no emancipà el proletariat rus, sinó que estretà les seues cadenes. La divisió entre dirigents i dirigits, desenvolupada en privilegiats i oprimits, amb les seues conseqüències inevitables en les relacions de propietat, aquell problema que Lenin i Trockij sabien que no es podia resoldre en els límits d'un estat nacional, i menys encara en un estat on, malgrat els seus recursos naturals, era i durant una generació hi romandria un país endarrerit i agrícola.
[1] Es publica íntegrament a La situació real de Rússia, by L. Trockij, 1928. Els extractes que foren publicats pel PCGB en els seu pamflet Cap a on va Trockij? es corresponen a la versió publicada per Trockij després de la seua expulsió del partit.
[2] Potser cal explicar la nostra crítica de la mentida d'Stalin que ara s'ha difós per tot el règim soviètic i la Internacional. Quan Goebbels diu, “no s'ha tocat ni un sol cabell de cap jueu”, o Eden diu, “no seré el primer ministre d'exteriors britànic que trenca la seua paraula”, criticar això com a mentides és perdre el temps i confondre la política amb una escola dominical. Sota el més perfecte estat socialista els homes mentiran i intrigaran; però en el moment que la qüestió és de línia política, del seu èxit o fracàs davant les masses, un partit revolucionari, en el poder o fora d'ell, no ha de mentir. Les masses s'han d'organitzar i dirigir d'acord amb la veritat, els errors s'han admetre obertament. Qualsevol altra política en darrer terme tan sols les confondrà i afeblirà el seu més gran punt fort, la cohesió de les masses.
[3] Finalment s'havia acceptat un pla i es presentaren diverses versions per discutir. Era característica de la visió limitada del règim estalinista d'aquest període que aquest pla, dissenyat a la fi del 1927, acceptava com a inevitable una desenvolupació de més d'un milió d'obrers.
[4] Del 1923 al 1927 l'oposició havia fet d'això la base de la seua política. Amb tot és això ço que passa actualment per història: “l'esquerra trotskista” de fa dos anys assenyalà el perill, és cert, que l'estat soviètica depenia massa del kulak rural; però fracassaren completament en presentar una solució constructiva del problema; suggeriren reforçar les càrregues als kulaks per finançar la industrialització però no veien la unitat essencial del procés d'industrialització amb la revolució agrària, i deixaren fora del quadre la col·lectivització de l'agricultura com a via cap al socialisme a la URSS”. Això prové, no de la ploma de Pollitt o dels apòlegs professionals. Ho escriu Maurice Dobb, l'economista de Cambridge. In Soviet Russia 1930, p. 24.
[5] Discurs del segon secretari del Comitè del Districte Septentrional del PC rus, reimprès a Molot, 27 de maig del 1927.
[6] Seven Years in Soviet Russia, de Paul Scheffer, p. 186.
[7] Molotov utilitzà realment la paraula en la polèmica contra l'Oposició.
[8] Leninism, de Josif Stalin, Vol. II, p. 61.
[9] Leninism, de Josif Stalin, Vol. II, p. 82.
[10] Leninism, Vol. II, p. 128.
[11] Leninism, Vol. II, p. 105.
[12] Leninism, Vol. II, p. 185
[13] Leninism, Vol. II, p. 197.
[14] Leninism, Vol. II, p. 142
[15] El professor Laski escriu: “així, en general, (Stalin) era en el cert, i Trockij s'equivocava, en els grans debats del 1924-27, la majoria d'estudiants ara hi serien d'acord” (New Statesman and Nation, 2 de novembre del 1935). Estudiants de què? De les manipulacions estalinistes. No hi ha cap ombra de justificació per l'afirmació del professor Laski. Les proves donades abans són tan sols una petita selecció de ço que hi ha pels qui volen saber la veritat.
Afortunadament entre les cobertes d'un petit volum que costa sis penics tota la controvèrsia entre el 1927 i el 1927 es resum i es pot jutjar definitivament. L'Oposició fou expulsada el novembre, i el 7 de febrer del 1928, el PCGB publicava en anglès Where is Trotsky Going? que consistia en citacions de la Plataforma i en respostes oficials. La deshonestedat de l'editorial no mitiga la completa refutació pels fets de tots els punts principals que els estalinistes condemnaven de la Plataforma.