La revolució mundial 1917-1936
FINS I TOT MENTRE ELS ESTALINISTES, AMB FALSIFICACIONS I LA REPRESSIÓ física, destruïen els propagandistes del socialisme internacional, la revolució mundial que havia semblat tan remota l'octubre del 1924, es desvetllava, i fins i tot mentre la nova teoria es feia llei, es presentà a la Internacional amb una de les seues grans oportunitats. Haurem de deixar de banda com els estalinistes forçaren el Partit Comunista de Polònia a donar suport a Pilsudski en el cop d'estat que el dugué al poder. Purcell i Hicks, Pilsudski i Jiang-jieshi foren aliats d'Stalin en aquest període, i el més gran d'aquests fou Jiang-jieshi.
Xina romangué relativament intacta per a la civilització europea fins fa menys d'un segle, però fins i tot en aquells primers moments Gran Bretanya era ja massa petita pel capitalisme britànic, i entre 1839 i 1860 els britànics bombardejaren els ports xinesos i massacraren el poble xinès per assegurar el manteniment del tràfic d'opi, una de les principals fonts d'ingressos de la Índia britànica. A banda dels beneficis d'aquest comerç lucratiu expoliaren milions de lliures com a indemnitzacions, s'apoderaren de Hong-Kong i de territori del continent i obriren els ports xinesos al comerç britànic per la força. El 1842 el Tractat de Nanquín limitava les tarifes xineses al 5 per cent, del valor, per tal d'evitar que es desenvolupàs una indústria xinesa darrera d'una barrera tarifària més alta. Això ho mantingueren per la força bruta fins el 1852 quan, sota l'amenaça de la revolució, es prometeren les primeres petites concessions. A la guerra del 1857 el govern britànic, de nou a punta de baioneta, afegí a la indemnització habitual, la captura de territori, etc., un Inspector General del Duanes britànic. El drenatge continu de plata de Xina per la compra d'opi, la ruina de la indústria artesanal xinesa, la fallida del govern manxú sota els cops de l'armada britànica, la corrupció de la classe funcionarial xinesa pel tràfic d'opi, minà els fonaments de la civilització abans gran però ara desfasada de Xina.
A mitjans de segle esclatà una seriosa rebel·lió en el Sud, que es féu amb el poder de les províncies meridionals durant onze anys, per caure finalment. Els britànics de Hong-Kong es posaren al costat dels rebels, i les altres potències els seguiren. Però quan el moviment començà a desintegrar-se les potències forasteres, principalment Gran Bretanya, l'abandonaren (i després de derrotar la dinastia manxú i posar-la sota el seu control financer l'ajudaren contra els rebels). El 1870 hi aparegueren altres rivals per a Gran Bretanya. Rússia i França robaren grans territoris, i els britànics es feren amb Birmània. Xina encara era un mercat, i entre el 1851 i el 1855 l'excés d'importacions damunt de les exportacions de Xina era de més de 175.000.000 de lliures. Però a finals dels vuitant hi hagué la crisi del capitalisme europeu, i a partir d'aleshores l'exportació de mercaderies fou substituïda gradualment per l'exportació de capitals. Àfrica fou dividida en aquells dies, però amb Àfrica no hi havia prou. El poble xinès havia de donar ara concessions i acceptar prèstecs per tal de comprar ferro i acer d'Europa. No tenien cap altra elecció. El govern britànic els oferí aleshores l'elecció entre els prèstecs britànics o els cuirassats britànics.
El 1894, la pugnà entrà en la seua fase més perillosa però inevitable. El capitalisme japonès provà d'annexionar-se una part de Xina, però l'annexió topà amb els interessos britànics i dels altres europeus. Rússia i França hi intervingueren "en defensa dels interessos propis". Japó era massa feble per afirmar els seus drets (actualment la història és diferent). Amb tot obtingué un tractat portuari i una indemnització de 341-2 milions de lliures. Per pagar-ho, els bancs britànics i altres bancs europeus prestaren a Xina 48 milions de lliures. Déu parlà al president americà, [1] i el 1898 Amèrica s'apoderà de les Illes Filipines i entrà en la cursa. Aquest expoli organitzat suposà una càrrega sempre en augment pels milions de camperols el producte dels quals donaria lloc als impostos per pagar aquests prèstecs. Ja el 1856 Karl Marx, que sempre es basava en la unitat econòmica del capitalisme modern, havia vist que els efectes devastadors d'aquest expoli inacabable de Xina acabaria en revolució, destruïria un gran mercat pel capitalisme europeu, i precipitaria així la revolució del proletariat europeu. En l'esquema general l'anàlisi sembla avui tan raonable com quan fou feta. Però la corrupció de la dinastia manxú fou contrarestada pel suport militar i financer que li donaren els governs europeus, i la burgesia nadiua xinesa, principalment comercial, no podia aportar les forces per l'alliberament de Xina. Com a Rússia, era l'entrada de capital, i la creació conseqüent d'un proletariat nadiu organitzat i disciplinat per la producció a gran escala, ço que aportaria els mitjans per la destrucció del domini del capital foraster a Xina.
Fou aquest procés ço que Lenin veié tan clarament el 1908, [2] la intensificació inevitable de l'exportació de capitals, i el creixement conseqüent de la revolució internacional. Basà en això els seus càlculs per la revolució mundial, descrits en el seu llibre, Imperialisme. És el fonament inamovible de la revolució permanent. Per petit que siga el proletariat xinès o indi, com a Rússia tindria com a aliats centenars de milions de camperols, expremuts ja molt abans pel feudalisme oriental, però ara portats a la ruina per la càrrega que l'explotació capitalista els ha posat damunt.
L'ascendent burgesia xinesa, ara crescuda per l'exportació de capital europeu, es trobava limitada pel govern reaccionari manxú.
El primer aixecament espontani de les masses xineses fou fàcilment canalitzat a la revolta anti-forasters dels bòxers a finals del segle XIX. Però després d'aquest fracàs la burgesia xinesa veié el seu principal enemic en la dinastia manxú. La burgesia xinesa planejava construir un ferrocarril amb capital xinès, material xinès i treball xinès. El capital europeu s'hi interposà i prestà diners al govern xinès i, un any més tard, el 1911, la revolució esclatà. Sun Yatsen que somniava en una república i en una Xina regenerada, fou fet president. Però Yuan Shikai, del Nord, fins aleshores partidari dels manxús, però amb moltes forces a la seua disposició, usurpà a Sun el càrrec de president. La burgesia liberal xinesa, partidària de Sun, tenien por que anàs massa lluny i així, ja el 1914, havien mostra la seua natura contrarevolucionària. Sun Yatsen formà el Guomindang o Partit Popular, però de nou el capital foraster arribà en ajut de la reacció i féu un gran prèstec a Yuan Shikai, qui esclafà la revolució primer el 1913 i després el 1915, i morí tot just quan preparava la restauració de la monarquia. Mentres la industrialització de Xina sota el capital tan europeu com nadiu augmentava de forma contìnua, amb el corresponent creixement de la burgesia i del proletariat nadius i l'augment de la misèria de la pagesia.
La guerra accelerà tots els processos en marxa a la Xina. El capitalisme japonès aprofità l'oportunitat per exigir demandes exorbitants a la Xina. Sun Yatsen formà un govern revolucionari a la Xina meridional, tradicionalment el sector revolucionari de la Xina rebel. Malgrat qualques maniobres, el seu principal enemic era ara el capital foraster que s'havia establert fermament en grans concessions, principalment a Xangai, des d'on controlaven la vida econòmica del país i xuclaven la seua sang, donaven suport a la reacció i es comportaven amb tots els xinesos, rics i pobres, amb una insolència estudiada. Amb tot la burgesia xinesa agreujada era sota el domini del capital foraster, i Sun, tot i no ésser comunista, el 1923 ja s'havia adonat que la reacció xinesa, reforçada pel capitalisme foraster, no podria triomfar sense l'ajut dels obrers i dels camperols. El 1923 Xina era en un caos polític. Cada gran província, econòmica autònoma des de l'antiguitat, era sota el control d'un txun o cap militar feudal, que concentrava a les seues mans tan el poder militar com el civil, recaptava impostos dels camperols pel manteniment dels seus sirvents, exèrcits i es dedicava a una guerra contínua amb altres txuns. Els més capaços i poderosos d'aquests exerciren una mena de domini damunt grups subsidiaris i gaudiren del suport dels països capitalistes que predominaven en les regions particulars que controlava. Així a Manxúria Japó donà suport a Jiang Tsolin, mentre Gran Bretanya donava suport a Wu Peifu, cap de nombroses províncies de la Xina septentrional, i Sung Chanfang a la Xina central. El govern de Sun Yatsen a la Xina meridional, que cercava la convocatòria d'una assemblea constituent per a tot Xina, era constantment atacat pels militaristes protegits pel capitalisme britànic i japonès. Cridà Amèrica en ajut, però Amèrica estava interessada en el mercat xinès, no en les aspiracions del poble xinès, i Sun s'adreçà finalment a la Unió Soviètica. Rússia gaudia del favor xinès ja que Lenin havia retornat tot allò que la Rússia tsarista havia robat. El 1923 Sun es trobà amb Joffe, el representant rus a Xangai. La Unió Soviètica li prometé ajut en la lluita per alliberar Xina de l'imperialisme, i la seua eina i aliat, els militaristes xinesos. Sun Yatsen reorganitzà el partit. Declarà que l'únic objectiu dels antics membres era fer-se rics i obtindre llocs d'alt funcionari, i que els obrers i els camperols eren les úniques forces reals de la revolució. Però no organitzà, a la manera bolxevic, un partit basat en una sola classe; d'ací vingué en darrer terme la ruina de tot ço que defensava. El seu Guomindang reorganitzat era encara un poti-poti, uns pocs grans capitalistes, la burgesia nacionalista, la petita burgesia, i obrers i camperols. El seu programa prometia la jornada de nou hores d'una banda, un augment arancelari de l'altra, la reducció de les rendes en tercer lloc, el lliurament de terres estatals a camperols sense terra i a arrendataris, el dret d'autodeterminació per les diferents nacionalitats, la democràcia, tots aplegades sota el mateix terme: socialisme. Revolucionari decidit i sens dubte un gran dirigent, fins i tot al final de la seua vida, sols era capaç de deixar al seu partit un programa que Ramsay MacDonald podia haver redactat sense dificultat en mitja hora.
Però Lenin, també, el 1919 s'havia dedicat al problema de Xina i dels països colonials de Llevant, i el 1920 presentà unes tesis sobre la revolució oriental al Segon Congrés de la Tercera Internacional. Lenin veia la revolució xinesa com a part de la revolució proletària internacional. Sense l'explotació continuada dels pobles colonials el capitalisme a Europa es col·lapsaria. Les seues propostes pràctiques es basaven, com sempre, en un moviment proletari independent, intransigent en programa i organització, i flexible en la formació del front unit.
Sabia que els obrers i camperols per si sols podien alliberar Xina. Però sabia que el principal perill per a la seua activitat era exactament una mena de govern de Front Popular com el Guomindang, que acabaria inevitable amb traïció. Per tant cridà a una "guerra decidida" contra l'intent de tots aquells revolucionaris quasi-comunistes de donar al moviment d'alliberament dels països endarrerits un estil comunista. "L'objectiu exclusiu" de la Internacional Comunista en tots els països endarrerits era educar els moviments comunistes d'aquells països, per petits que fossen, en "la consciència de llur tasca específica, és a dir, la tasca de lluitar contra les tendències democràtico-burgeses de les respectives nacionalitats". Era mitjançant la lluita contra la pròpia burgesia que els obrers i camperols expulsarien els imperialistes. La internacional comunista establiria relacions temporals i fins i tot coalicions amb els moviments revolucionaris d'aquests països. Però mai s'havia d'amalgamar amb ells, "sempre ha de preservar el caràcter independent del moviment proletari tot i que es trobe encara en un estat embrionari".
A Xina la qüestió camperola era molt més greu que no pas la de Rússia d'abans del 1917. En conseqüència a tota l'experiència russa, per tant, els bolxevics menys experimentats podien formular el segon pas després de l'organització del partit proletari. "Per damunt de tot, cal que lluitam el màxim possible... per donar al moviment camperol un caràcter revolucionari per organitzar els camperols i totes les classes explotades en soviets". Lenin escrigué això el 1920. En tres anys el proletariat xinès havia passat, més ràpid encara que el proletariat rus abans del 1905, a l'estadi de maduresa per a la revolució. Hem de descriure aquest procés amb cert detall, ja que el 1923 no sols ja era clar que la revolució xinesa era en marxa, sinó que també era obvi que la teoria de la revolució permanent i els principis organitzatius de Lenin podien dur-la al succés.
La crisi de postguerra, la represa de la indústria a Occident, danyà severament la indústria xinesa. Hi havia hagut petites vagues el 1912, i l'inici d'un moviment obrer i socialista abans de la guerra; s'havia fet un intent de formar un sindicat a Hong-Kong el 1915. Però els obrers xinesos que havien servit en la guerra tornaren amb l'experiència de l'organització obrera. El setembre del 1919, s'organitzà a Xangai l'Associació de Treballadors Xinesos Retornats per tal de lluitar per millores salarials, el dret de reunió, el dret de fer discursos públics per promoure el benestar dels obrers. Com més endarrerit és el país, més estreta és la relació entre l'economia i la política.
Després de la guerra els japones provaren de fer-se amb Xantung i el maig del 1919, una vintena d'estudiants atacà les residències dels ministres projaponesos de Beijing i foren arrestats. Quan arribaren les notícies a Xangai, els dirigents obrers declararen una vaga que es difongué ràpidament als serveis públics. En pocs dies el govern de Beijing es veié obligat a destituir els ministres en qüestió i a alliberar els agitadors. El 1920 aparagué a Cantó la Unió Laborista d'Ultramar. A la preguerra es feien centenars de publicacions que tractaven de sindicalisme, socialisme, anarquisme i de totes les fases del moviment obrer. L'1 de maig del 1920, a Beijing, Cantó i Xangai, els obrers xinesos celebraren la diada obrera. El 12 de gener del 1922, el Sindicat de Marins Xinesos de Hong-Kon presentà la seua tercera demanda d'augments salarials i exigiren una resposta en vint-i-quatre hores. 1.500 homes feren vaga el dia següent. L'1 de febrer el governador britànic de Hong-Kong declarà ilegal l'assemblea del Sindicat de Marins Xinesos. La resposta fou una vaga de solidaritat de 50.000 obrers, una vaga general simbòlica que representava tots els sectors de l'illa. La vaga durà gairebé tres mesos fins que els marins aconseguiren un augment salarial del vint al trenta per cent. El jove Partit Comunista de Xina organitzà a Cantí el primer Congrés Xinès de Sindicats amb 170 delegats. Els txuns xinesos mitjavals i el capitalisme europeu de postguerra hi reconegueren un enemic comú. La tardor del 1922 la policia britànic disparà contra els obrers xinesos i en matà uns quants. El febrer del 1923, Wu Peifu, el txun probritànic, prohibí una conferència d'obrers ferroviaris. El dia 6 tingué lloc una conferència entre cònsuls estrangers, representants militars de Wu Peifu, i de directors del ferrocarril Beijing-Hankow. El dia següent les tropes obriren foc en les grans parades ferroviàries contra els grups de treballadors. A Hankow tan sols hi moriren seixanta. El resultat fou una vaga ferroviària de 20.000 homes. Els obrers estaven disposats a resistir, però els parlamentaris de Beijing pressionaren perquè es fes una investigació, s'aprovaren resolucions tranquilitzadores, s'estovà l'eix d'atac dels obrers, i la vaga fou desconvocada. Tot d'una començà la repressió; detencions, execucions, tancament de publicacions obreres, il·legalització del moviment sindical. Com els obrers russos, els obrers xinesos aprenien l'estreta relació que hi ha entre l'economia i la política en un país amb una economia endarrerida o desorganitzada.
Fou aleshores, la primavera del 1923, quan Lenin, en escriure el seu darrer article, parlà amb una gran confiança de la propera revolució d'Orient. Sabia que Xina arrossegaria Índia. A més de la contradiccions insolubles de la llur economia interna, la revolució russa havia donat a tots aquests milions un exemple concret, més potent que cent anys de propaganda. Però després d'aquella primavera Lenin mai no tornà a treballar, i un cop més, a la tardor del 1913, Stalin, Zinov'ev i Kamenev a Moscou de nou demostraren la manca de principis i un arrelat oporunisme en adreçar el Partit Comunista de Xina al Guomindang: el primer i més criminal dels errors. Trockij, com féu sovint en aquells dies que lluitava tot sol per les idees de Lenin, hi votà en contra. Si Lenin hagués sigut el president, aquella decisió mai no s'hauria pres. És d'aquesta forma que els homes fan història. En aquella tardor Borodin i altres assessors anaren a Cantó i obriren una escola militar a Whampoa per ensinistrar i organitzar l'exèrcit del Guomindang. Per la majoria d'observadors burgesos aquella col·laboració era favorable a Stalin tot i la subordinació temporal del moviment comunista. És ací on s'obre l'abisme entre el menxevisme i el bolxevisme. Sempre que havia de fer cara a una elecció similar, Lenin escollia la via proletària. Sota determinades circumstàncies defensà la subordinació temporal d'una organització revolucionària, que no fos prou gran per ésser un partit, a una organització centrista; a una de socialdemòcrata o, pitjor encara, burgesa, mai. L'esquema que hem donat del proletariat xinès entre el 1920 i 1923 mostra a l'ull intel·ligent que el moviment era madur. Stalin, un menxevic orgànic i profundament ignorant dels afers internacionals com del marxisme, escollí instintivament l'altra via, i Zinov'ev i Kamenev el seguiren. La prova rau no en l'argument sinó en la història.
El gener del 1924, el Guomindang reconstituït celebrà la seua primera reunió a Cantó. Sun Yatsen fou d'acord en admetre els comunistes en l'organització. Però entraren no com a partit, únicament com a individus, i havien de jurar fidelitat a les normes del Guomindang. La única justificació concebible per un pas així era considerar-la una maniobra altament perillosa. [3] Els comunistes xinesos podien possiblement haver treballar, sota una direcció forta i destra, dins el Guomindang per un cert període de temps i després d'haver estès la llur influència, abandonar-lo de forma pública davant una qüestió política comprensible per les masses, i recuperar la independència organitzativa i programàtica. Podien fer un acord temporal per un objectiu específic fins i tot amb la burgesia liberal, alhora que servaven tenaçment la independència. Ningú el 1923 podia haver previst que sota les ordres d'Stalin s'anaven a lligar desesperadament amb el Guomindang durant quatre anys fins que foren massacrats per les espases dels soldats de Jiang Jieshi.
Pel moment, però, els comunistes, aprofitaven la nova posició i començaven amb energia a ajudar el proletariat en la seua tasca d'organitzar-se.
A principis del 1925 Fen Yuhsgian, un dirigent nacionalista, derrotà el probritànic Wu Peifu, l'expulsà de Beijing, i proclamà el seu exèrcit, exèrcit d'alliberament. El moviment nacionalista es desvetllava. A Xangai alguns delegats obrers, elegits per negociar amb els gestors en una disputa, foren acomiadats. Els altres obrers protestaren, i la policia anglo-indiana, cridada, els disparà, i en ferí greument cinc. Els obrers de Xangai s'alçaren contra aquesta brutalitat. No ho sabien aleshores, però començaven la revolució xinesa. És així com sovint arriba una revolució, com un lladre en la nit, i qui l'han preparada i l'esperen no la veuen, i sovint sols d'adonen que arribà la seua oportunitat quan ja ha passada. El moviment de protesta no sols s'alimentà de l'arrogància immediata i del lladrocini dels forasters. Era tota la història de Xina la que aviat s'expressaria per aquest canal. Els obrers i camperols xinesos havien arribat a un dels punts de trencament de la història. Dins i fora de les concessions estrangeres els obrers xinesos, homes, dones i criatures, patien unes de les condicions més inhumanes de treball que es donaven en el món; dotze hores i més set dies a la setmana, sense temps pels àpats, sense dispositius sanitaris en les fàbriques més velles, forasteres i nadiues, vigilants amb rifles carregats per mantindre la disciplina, i tot plegat per uns pocs penics diaris. L'alliberament nacional es basava en el fonament sòlid de milions d'obrers, que cercaven una sortida a condicions intolerables.
Ço que havia sigut una petita disputa salarial i una protesta contra una injustícia administrativa, esdevingué a l'endemà una arma política per l'alliberament de Xina. Els quatres mesos i mig entre l'1 de maig i mitjans de setembre mostra com un mecanisme de rellotgeria les forces de classe que lluitarien pel domini de la propera revolució. "Mort als imperialistes", era la consigna del moment. El govern xinès de Xangai va creure que es tractava d'un rebombori, i s'enfrontà a les manifestacions i reunions assassinant i ferint vintenes de persones. Els aliats de la reacció xinesa, l'imperialisme foraster, necessàriament es llençava a ajudar a la repressió. El 4 de juny els imperialistes aliats, sempre amb vaixells de guerra al ports xinesos per protegir propietats i drets i interessos, desembarcaren i ocuparen la Universitat i altres edificis de la ciutat. El proletariat de Xangai respongué amb una vaga general. Gairebé sortiren un quart de milió d'obrers que paralitzaren la ciutat, i quan la força massiva del proletariat de Xangai es demostrava, arrossegà en onada (exactament com a França el juny del 1936), els estudiants petits-burgesos, els artesans i els petits comerciants i, en les condicions especials de Xina com a país en lluita per la independència nacional, fins i tot part de la colla traïdora de la burgesia liberal xinesa. Es formà un comitè especial, el Comitè del Treball, l'Educació i el Comerç, que juntament amb delegats dels sindicats tenia representants d'associacions d'estudiants, petits botiguers i fins i tot part de la burgesia. Però els sindicats hi predominaven i, d'una forma més clara encara que a Rússia, des d'un bon començament el proletariat xinès dirigia la nació. Totes les classes semblaven donar suport a la vaga. Però en un país industrialitzat mai no totes les classes fan la revolució, i mentre es desenvolupava la vaga, la necessitat del principi de la vida de Lenin, les organitzacions i el partit proletaris que servessen la llur independència, emergia amb una claredat meridiana. Després d'un mes, la burgesia xinesa, que mai no havia sigut massa ardorosa, retirà el suport a la vaga. Durant el juliol i l'agost la petita burgesia, la intel·lectualitat, els estudiants, els qui vacil·laven per la pròpia posició intermèdia que ocupaven en la societat, començaren a afeblir-se: tret del succés immediat i de l'actuació vigorosa continuada res no pot mantindre aquests lligats al moviment proletari. L'ajuda del proletariat internacional hauria sigut de servei, però sols la Tercera Internacional feia agitació, recaptava diners i feia donatius. La Segona Internacional, aquells predicadors perpetus de l'autodeterminació, no feien res. La Federació Internacional de Sindicats es comportava igual. El Consell General Britànic, en aquest període associat als russos en el Comitè Anglo-Rus, refusà fins i tot de respondre telegrames de crida dels sindicats xinesos. Conscients de les llurs limitacions els dirigents de Xangai en bona hora tornaren a la defensiva. Part de les demandes econòmiques més urgents foren satisfetes, la vaga fou desconvocada i els obrers de Xangai es retiraren en bon ordre amb una experiència vivida i vital que els ajudaria en el futur.
Però tan madura era Xina que la vaga de Xangai havia actuat com a detonador. Hi havia més de cent vagues de solidaritat en diverses ciutats, i d'una d'aquestes es desenvolupà la vaga de Hong-Kong i Cantó, que demostrava el poder de lluita i la resistència del proletariat en la forma que constantment sorprén fins i tot els més ardents revolucionaris.
El 23 de juny una manifestació de protesta contra els trets de Xangai tingué lloc a Cantó. La policia britànica de la concessió anglo-francesa disparà als manifestants, i en matà i ferí vintenes de persones. Com a Xangai el proletaria xinès respongué amb una vaga general i els llurs camarades de Hong-Kong s'hi uniren. La burgesia xinesa de Cantó animà als vaguistes, i els donà suport, i gràcies a la llarga tradició revolucionària de Cantó el fet més important fou que la vaga s'acompanya d'un boicot a les mercaderies britàniques. Des de totes les comunitats xineses de les Filipines, les Índies Orientals i Amèrica, arribaven diners. Els britànics provaven d'evitar que arribassen els diners xinesos a Cantó, però fracassaren; a Hong-Kong desencadenaren totes les forces repressives per aturar la vaga. Els obrers de Hong-Kong eren incommobibles. Milers començaren a abandonar Hong-Kong per anar a Cantó. Les estimes varient, però un escriptor xinès afirma que des del principi fins al final uns 100.000 xinesos deixaren l'illa per anar a Cantó. S'hi fundà un comitè de vaga. Els vaguistes organitzaren reunions de propaganda, cursos d'estudi i conferències, elaboraren regulacions pels obrers i les presentaren als govern del Guomindang a Cantó, confiscaren i emmagatzemaren mercaderies de contraband que els comerciants britànics provaven d'introduir, capturaren, jutjaren i empresonaren esquirols, organitzaren piquets per tota la frontera de la província de Kwangsi per mantindre lluny els vaixells i les mercaderies britàniques de Hong-Kong. Formaren una Guàrdia Obrera que dirigí els piquets, lluità contra els contrabandistes i lluità al costat del govern del Guomindang contra els txuns contrarevolucionaris. La vaga arruinà el comerç britànic amb Xina. Entre agost i desembre del 1924, els vaixells britànics que entraven a Cantó eren de 160 a 240 cada mes. Pel període corresponent del 1925 el nombre anava entre 27 i 2.
El capitalisme britànic perdia mig milió de lliures diàries. El 1926 l'Imperi Britànic perdé la meitat del seu comerç amb Xina, i tres quartes parts del comerç amb Hong-Kong. Després de quinze mesos els britànics començaren a afluixar i cercaren d'aplacar els obrers, i tractaren durament els britànics recalcitrants. Cap govern pot continuar la lluita contra vaguistes que no pot empresonar o abatre. Després d'un any la vaga encara era tan poderosa com abans, el Partit Comunista de Xina jugava un paper clau, i l'esperit dels obrers de tot Xina augmentava contínuament. L'afiliació sindical, el maig del 1924 era de 220.000, i arribà a 540.000 el maig del 1925, i el maig del 1926 superà el milió. Sols a Xangai durant la vaga del 1925 arribà a 280.000. I aquesta ràpida organització industrial sense precedents dels obrers s'expressava en moltes lluites que eren primàriament polítiques, és a dir que els obrers cercaven de resoldre les llurs dificultats industrials per la revolució social.
El Partit Comunista, uns 800 el 1925, pel gener del 1926 tenia 30.000, i a aquest poderós moviment proletari se li podia afegir l'aclaparadora força revolucionària dels famolencs camperols xinesos. A Kwangtung, una província típica del Sud, el setanta-quatre per cent de la població tenia el dinou per cent de la terra. A Wiush a la Xina Central, el 68,9 per cent de la pagesia pobre tenia el 14,2% de la terra. A Paoting, al Nord, el 65,2 per cent tenia el 25,9 per cent de la terra. De la població xinesa, a grans trets, un seixanta-cinc per cent eren arrossegats per la necessitat revolucionària més consistent i poderosa de tots els períodes històrics: la fam de terra dels camperols.
La tasca fonamental del Partit Comunista era bàsicament la tasca del Partit Bolxevic a Rússia: lligar el moviment proletari amb el camperol, organitzar els camperols en soviets per la presa forçosa de la terra. De cap altra manera que no fos per la revolució proletària i camperola Xina podria assolir tard o d'hora la independència nacional. Sun Yatsen havia aprés per una dura experiència, si bé no arribà a extreure'n totes les conclusions. Havia desitjat portar les masses revolucionàries a la lluita dirigides per la burgesia nacionalista. Això és impossible. Ara que les grans vagues havien deixat clar que el proletariat xinès amenaçava la burgesia, era inevitable que a la primera oportunitat la burgesia xinesa s'unís amb els imperialistes i militaristes per esclafar la revolució.
Com més a orient més cruel i traïdora és la burgesia. La poderosa burgesia francesa del 1789 s'havia unit a la contrarevolució, i encara més probablement ho faria la feble burgesia xinesa, molt més feble que la russa, quan el proletariat mostràs el seu poder. Aquesta era tota la prognosi teòrica del partit bolxevic, àmpliament confirmada pel curs de la revolució russa. Després del 1917 la principal línia estratègica de la revolució xinesa sols podia ésser la següent. La revolució xinesa començaria com a revolució democràtico-burgesa, però sols com a consigna immediata. Si bé el Partit Comunista de Xina no s'oposaria a aquesta consigna, seria conscient que per un país endarrerit amb un proletariat avançat (ho veurem després a Espanya), el règim democràtico-burgès és impossible. La revolució s'assoliria com a dictadura del proletariat, o no s'assoliria. El Partit Comunista ja havia mostra que sabia com lligar les reivindicacions industrials amb les polítiques. Havia de popularitzar les idees dels soviets entre la pagesia amb una consigna simple: la terra pels camperols: i, com el partit defensor de l'ocupació de la terra, finalment tindria el ferm suport de la pagesia en les reivindicacions polítiques. En guardar la seua pròpia independència, el Partit Comunista proclamaria clarament la consigna de la independència nacional basada en les reivindicacions revolucionàries del proletariat i de la pagesia. Si es desenvolupava el moviment (no hi podia haver cap dubte d'això després de la vaga de Hong-Kong, i a Hupeh el 1926 els camperols ja ocupaven terres), es manifestarien les pretensions antiimperialistes de la burgesia xinesa i la petita burgesia xinesa, els comerços, els estudiants, i qualques intel·lectuals serien arrossegats per l'onada del moviment proletari, i seguirien el proletariat com a dirigent de la revolució nacional. Un congrés de soviets nomenaria un govern revolucionari provisional, i convocaria una assemblea constituent, que asseguràs el predomini dels pobres. En aquesta assemblea el proletariat xinès, organitzat en el Partit Comunista i en sindicats, ocuparien una posició dominant. D'acord amb la força del moviment i els perills de la revolució, la dictadura del proletariat s'establiria immediatament. Però o bé la burgesia establiria la seua dictadura; o contràriament el proletariat establiria la seua. Fou aquesta línia estratègica la que guiaria el Partit Comunista, ja predominant a les ciutats. Mantindria gelosament la independència com a partit del proletariat i, si pogués dur els centenars de milions de camperols darrera seua, seria la força política més poderosa del país. Hi havia el perill de la intervenció forastera, però res no uniria més la Xina revolucionària que la visió de la burgesia xinesa, els antics aimadors del país, atacant Xina al costat dels odiats imperialistes. Xina faria un bloc més fàcilment encara que Rússia. Una Xina soviètica unida a una Rússia soviètica, amb el suport d'una Tercera Internacional d'alta volada, alteraria tota la relació entre les forces capitalistes i revolucionàries de l'Orient Llunyà. Un bloc així no sols provocaria un gran desordre en l'economia britànica i japonesa, sinó que desencadenaria moviments a Índia, Birmània i fins i tot Egipte i el Pròxim Orient que sotregarien tota l'estructura del capitalisme. El moviment potser no es desenvolupari tan poderosament però hi havia l'oportunitat que, si més no en una part substancial de Xina, la revolució es fes amb el poder i l'empràs com a base d'una futura expansió. A la pitjor seria derrotada del tot. El proletariat era prest. Però la solidesa de les seues consignes, la força del seu atac dependria de la força del moviment camperol que pogués desenvolupar.
Àdhuc si fracassava, com la revolució russa del 1905, el proletariat xinès hauria adquirit una experiència invaluable, els elements més avançats de la pagesia haurien tingut temps per reconèixer en quin partit reposava el futur, i el partit, amb dirigents ensinistrats i experimentats, seria capaç de preparar-se pel retorn inevitable de l'onada revolucionària com el partit rus es preparà per la nova revolució en base a la del 1905. Aquesta és la teoria i la pràctica de la revolució permanent. Lenin, viu i sa a Moscou, hauria analitzat dia a dia el desenvolupament dels esdeveniments i mitjançant el Partit Comunista xinès hauria netejat el camí de les masses xineses. El proletariat xinès havia demostrat, el 1926, de què era capaç. A partir del 1929, gairebé cent milions de camperols anaven a demostrar durant cinc anys heroics com de disposats eren a la revolució la pagesia xinesa. No eren sols les condicions objectives, ben favorables. La revolució russa i la Internacional Comunista exercien una enorme influència subjectiva. Els obrers i camperols xinesos sabien àmpliament què havien fet els russos, i volien fer el mateix. Confiaven en el Partit Comunista xinès que sabien que era guiats pels ara mundialment famosos dirigents de Moscou. I amb tot era la direcció comunista de Moscou la que duria la revolució de Xina al desastre. Pas a pas Stalin la malgestionà amb aital incompetència i deshonestedat que, un any després de la derrota final de desembre del 1927, el nom de la Internacional feia pudor a Xangai i a Cantó.
L'abril del 1927, el partit ja tenia 60.000 militants, un 53,8 per cent d'ells obrers; el juliol el percentatge d'obrers en el partit era de setanta-cinc. El 8 de novembre del 1928 una circular del Comitè Central afirmava: "el partit no té ni un sol nucli sa del partit entre els obrers industrials". El 1930 ni un dos per cent eren obrers. El 1935 en el Setè Congrés de la Internacional Comunista el secretariat admetia que havien fracassat per progressar en l'organització d'obrers industrials. La plaga que Stalin i Bukharin llençaren damunt la revolució xinesa el 1925-27 encara dura.
Stalin n'era tan poc en la política internacional com en l'economia. Ara bé en la seua important posició de successor de Lenin continuava el paper que havia iniciat l'octubre del 1924 quan profesitzà la revolució imminent a Europa. El maig del 1925 el mes que començà la vaga de Xangai, parlà a la Universitat dels Pobles d'Orient i exposà el seu leninisme pel moviment revolucionari d'Orient. Allà hi presentà, per països com Egipte i Xina, ço que des d'un punt de vista leninista és la concepció més singular de totes les d'Stalin, i que supera fins i tot el llençament a la paperera del capital bàsic. Proposà un partit biclassista, un partit d'obrers i camperols "segons el model del Guomindang". Cap de tots els professors vermelles de Rússia pogué trobar cap citació de Lenin que donàs suport a aquesta doctrina, i el discurs és remarcable com un dels pocs dels recollits en volums que no s'esquitxa amb "Lenin deia".
"Hauran
de transcendir la política del front nacionalista unit, i
adoptar la política de forma una coalició
revolucionària entre els obrers i la petita burgesia. Aquesta
coalició pot trobar expressió en la creació d'un
partit únic els membres dels quals seran aplegats d'entre la
classe treballadora i la pagesia, després del model del
Guomindang. Però un partit així seria genuïnament
representatiu dels dos components, els comunistes i els
revolucionaris petits-burgesos. Aquesta coalició li faria
veure que els dubtes i la duplicitat de la gran burgesia són
clars, i que un atac resolut cal fer-ho contra l'imperialisme. La
formació d'un partit així, compost, com hem vist, de
dos elements diferents, és alhora necessària i
acceleradora, ja que no atura les activitats dels comunistes, no
atenalla la llibertat agitativa i propagandística dels
comunistes, ja que no evita que el proletariat mire cap als
comunistes, ja que no impedeix que els comunistes lideren les forces
revolucionàries. Però la formació d'un partit
així no és necessària i acceleradora si no es
donen per endavant totes aquestes condicions; altrament els elements
comunistes esdevindrien absorvits pels elements burgesos i els
comunistes perdrien la posició dirigent de l'exèrcit
proletari". [4]
En aquest
enfangat paràgraf rau la llavor de tots els fangs i mentides
que havien d'arribar. És difícil de dir d'on tregué
la idea d'un partit que representàs dues classes. Ço
més probable és una malinterpretació de la frase
"la dictadura democràtica revolucionària del
proletariat i la pagesia". Que sols hi pot haver un partit
proletari o comunista, que un camperol pot esdevindre membre d'un
partit comunista sols si adopta la política proletària
del partit comunista, que un partit camperol seria una entitat
separada dirigida pel partit proletari, com els socialrevolucionaris,
que formaren un partit minoritari a la Unió Soviètica
entre el novembre del 1917 i el juliol del 1918, que parlar d'un
partit "compost, com hem vist, de dos elements" on els
comunistes no serien superats pels camperols, era la pròpia
antítesi de tot ço pel que Lenin havia combatut, s'hi
oposava completament a ço defensat per la Internacional
Comunista, era, de fet, l'absurd més perillós,
especialment en boca del dirigent del proletariat internacional.
Assenyalar això, és clar, era trotskisme.
Donada l'obstinació d'Stalin i el servilisme dels seus subordinats, podem veure ara que d'ençà d'aquell moment la revolució xinesa quedà condemnada. Per Stalin i Bukharin la revolució, d'acord amb el leninisme, era una revolució democràtico-burgesa contra els imperialistes forasters, i per tant havia de ser duta a terme per la burgesia organitzada del Guomindang i l'exèrcit nacionalista del govern de Cantó que Borodin ensinistrava. La tasca del proletariat i de la pagesia, per tant, era no fer res que interferís la lluita de la burgesia i de Guomindang. No pas per res havien esmerçat els dos anys anteriors en carregar contra la revolució permanent i totes les seues directrius com el principal mal del trotskisme. Un cop els imperialistes haguessen sigut expulsats cap al mar per la nació unida, per totes les classes, llevat de la capa superior de la burgesia, aleshores el proletariat i la pagesia es llençarien contra la burgesia i la dominarien. Això en 1925, després del 1905 i el 1917, després de vint anys de llegir i fer llegir Lenin.
El partit biclassista que Stalin veia en el model del Guomindang ràpidament es desenvolupà en el Guomindang de les quatre classes.
El Guomindang, independentment del que haguessen pensat Sun Yatsen [5] i la seua dona, era un partit de govern que controlava un extens territori de la Xina meridional. El 1925 la militància consistia en un quart de milió de grans burgesos, propietaris de fàbriques, petits burgesos, professionals i petits comerciants, terratinents, noblesa, pagesos rics i també, després de la reorganització de Sun Yatsen, treballadors i pagesos pobres. Però el proletariat s'organitzava en els sindicats sota la direcció del Partit Comunista. Hem vist el seu creixement continu. I el Guomindang, de la forma que era organitzat, no tenia res a veure, per la seua pròpia natura, amb la presa revolucionària de la terra pels camperols pobres. Bé podia haver-hi una ala dretana i una d'esquerrana el gener del 1926, quan hi havia 168 esquerranosos vers 45 dretanosos i centristes d'un total de 278 delegats, però un partit així mai no podria dirigir un proletariat revolucionari i una pagesia revolucionària. Per què ho hauria de fer? No sols a la tesi de Lenin al Segon Congrés, sinó també en tesis suplimentàries presentades al Quart Congrés del 1922, s'havia advertit als partits proletaris de les colònies contra partits així, i en totes dues ocasions s'havia esmentat el Guomindang explícitament com un dels especialment perillosos. Trockij per tant continuà demanant que el Partit Comunista deixàs el Guomindang. Fos quina fos la justificació remota per no haver-ho fet abans, ara que la revolució havia començat, calia sortir-hi de totes totes. Durant un temps hi hauria una caiguda. Això havia passat amb el Partit Bolxevic. L'ascens de la revolució el faria resorgir amb forces renovades. Stalin i Bukharin condemnaren això com a trotskisme, i lligaren el Partit Comunista i la revolució xinesa al Guomindang.
Durant el 1925 el sector esquerranós del Guomindang havia seguit les direccions de Sun Yatsen, i com a bons liberals demostraven gran simpatia pel moviment obrer. [6] Havien organitzat lligues camperoles per combatre els Ming Tuans, una espècie de mílicia feixista del camp. Però desaconsellaren als camperols la presa de terres. Això vindria després, per disposicions legals. Però fins i tot la formació d'aquestes lligues camperoles havia provocat malestar entre els elements dretanosos del partit.
El Comitè Executiu, però, era d'esquerres, i el Comitè Executiu governava entre congressos. Stalin i Bukharin, mitjançant Borodin, donaven suport a l'esquerra contra la dreta, és a dir donaven suport als comerciants petits-burgesos i als petits capitalistes contra els llurs germans grans. L'Oficina Política, de nou membres, era d'esquerres. Wang Chinwei (el mateix que fou primer ministre amb Jiang Jieshi fins fa pocs mesos: una bala en provocà la retirada) era cap del partit i del govern de Cantó. Era absolutament d'esquerres, i Borodin, el representant rus, gaudia del favor de Wang Chinwei. Borodin, amb el suport de Wang, elaborà programes per les conferències del Guomindang que sonaven prou revolucionàries, i el Partit Comunista xinès treballà i cresqué sota la coberta de l'esquerra del Guomindang. Però quan començà la vaga de Xangai i desencadenà la vaga de centenars de milers d'obrers del propi Cantó, la burgesia i els terratinents xinesos s'espantaren i exigiren l'expulsió dels comunistes. Els comunistes, ara, o bé havien d'eixir i de lluita per la revolució d'acord amb Lenin, o mantindre's i lluitar per ella d'acord amb l'esquerra del Guomindang. Stalin escollí l'esquerra del Guomindang, i Borodin organità un pla de campanya adient.
Al Nord, Jiang Tsolin, el senyor de la guerra pro-japonès, havia establert una dictadura a Beijing i havia reclutat altres caps militars per oposar-s'hi als nacionalistes del Sud. Borodin i les esquerres per tant resumien la revolució d'aquesta forma. A la propera primavera les forces nacionalistes del sud sota Jiang Jieshi deixarien Cantó, en l'extrem meridional, i aixecarien la bandera revolució, conqueririen les zones dels Txuns antinacionalistes, s'unirien amb els qui volguessen una Xina alliberada, i finalment derrotarien Jiang Tsolin i prendrien l'antiga capital de Beijing. Jiang Jieshi volia liderar la revolució però no volia marxar damunt Beijing i deixar un govern radical del Guomindang sota la influència de Borodin. Amb tot el seu partit necessitava el suport temporal de la Internacional. Sol·licità la militància com a partit simpatitzant. Els estalinistes hi foren d'acord, i com d'habitud Trockij fou l'únic en oposar-se. En els dos plenaris del Comitè Executius reunits el febrer i de nou el novembre, Jiang hi envià una delegació fraternal. Ell i Stalin es bescanviaren retrats. Però el 20 de març del 1926, mentre Borodin era fora de Cantó, Jiang Jieshi es coaligà amb la dreta del Guomindang, realitzà un cop d'estat, es féu amb el poder i força Wang Chinwei i altres membres radicals del Guomindang a fugir del país. Ho havia fet massa aviat. Tenia el control de l'exèrcit, però el moviment nacionalista era encara massa feble per avançar sense el suport de les masses. Hi hagué una forta reacció contra Jiang, i el maig la dreta i l'esquerra es reconciliaren. Però Jiang Jieshi esdevingué el cap del part en el lloc de Wang Chinmei, i en el plenari del maig del 1926 hi imposà dures condicions. S'ordenà al Partit Comunista de no criticar les doctrines de Sun Yatsen contràries a la lluita de classes. Es veié obligat a donar una llista dels seus membres en el Guomindang a Jiang Jieshi (de forma que hi pogués posar les mans quan volgués). Es prohibí que cap dels seus membres fos dirigent de cap secció del partit o del govern. En tots els comitès importants els seus membres restarien limitats a un de sol. Els militants del Guomindang tenien prohibida l'entrada al Partit Comunista. Borodin, sota les ordres d'Stalin, accedí a totes aquestes condicions. A canvi Jiang Jieshi expulsà qualques membres de la dreta. (Anaren a Nanquín a esperar-hi). Així en el moment que la revolució necessitava la direcció del Partit Comunista, Stalin el lligà de mans i peus. Amb el marxisme fora de combat, Jiang Jieshi es manifestava. Stalin, però, seguia la seua política fins al final i mai no es desvià cap al trotskisme. Les notícies d'aquest cop d'estat havien reforçat la insistència de Trockij en demanar que el Partit Comunista deixàs el Guomindang. Stalin provà la correcció de la seua política pel seu mètode favorit d'argumentació. Suprimí les notícies. Quan arribaren les notícies del cop d'estat, la International Press Correspondence del 8 d'abril del 1926, digué que era un "report fals". En el número del 6 de maig de la mateixa publicació Voitinskij, un dels membres de la delegació russa de Borodin, l'anomenà "un invent dels imperialistes". Això animà Jiang a declarà il·legals les vagues a Cantó, i Borodin hi estigué d'acord.
Amb la seua reraguarda lliure de revolució, Jiang marxà el juliol cap al nord, aparentment per combatre els militaristes. Portà amb ell impremtes i un enorme aparell de propaganda, desenvolupat i dirigit per comunistes, que proclamaven les consignes de Jiang. En creure'l el dirigent de la revolució, les masses s'hi aplegaren i els exèrcits antinacionalistes trontollaren. Quan adquirí confiança Jiang suprimí els sindicats, les lligues camperoles i els comunistes. El seu suport caigué. De nou cridà als comunistes, que hi accediren de gust, i de nou feren propaganda per ell, emprant el prestigi de la revolució d'octubre i de l'estat soviètic al servei de Jiang Jieshi, el dirigent de la revolució. Si els bolxevics a Rússia havien cridat pels soviets i per la confiscació de la terra, els comunistes ara agitaven per millors condicions de treball i un 20% de reducció en el lloguer. Això era tot ço que Jiang els permetia. Jiang reemprengué el seu avenç victoriós. El setembre la vall del Yangze era a mans seues, i Stalin i Bukharin i la Premsa Internacionalista es delien de joia. L'octubre el seu exèrcit havia capurat la important ciutat triple de Hankow, Wuchang i Hanyang, coneguda com Wuhan. El govern del Guomindang es traslladà de Cantó a Wuhan, i abans de deixar Cantó desconvocà de forma incondicional la vaga de Hong Kong-Cantó. Aquesta havia continuat amb una força intacta durant setze mesos, i en tots els aspectes és la vaga més gran de la història. A Cantó també l'esquerra provincial del Guomindang fou substituïda per la dreta, la famosa guàrdia obrera fou desarmada, els obrers revolucionaris foren arrestats, es prohibí l'agitació obrera entre els camperols, es prohibiren les manifestacions anti-angleses, i la noblesa i els petits terratinents dels pobles s'animaren. La direcció del Partit Comunista s'hi sotmeté en tot. I quan les notícies de tot això entraven a Rússia, a Moscou la lluita interna entre el leninisme d'Stalin i el trotskisme s'estenia a la política estaliniana respecte del Guomindang.
El juliol del 1926, Radek, membre de l'Oposició i rector de la Universitat Sun Yatsen de Moscou, escrigué al Politburó del PCUS i demanà respostes per una sèrie de qüestions de forma que harmonitzàs les seues classes amb la política de la Internacional a Xina. Les qüestions eren incòmodes. Quina era l'atitud del partit davant la dictadura militar de Jiang Jieshi iniciada després del cop d'estat del març del 1926, i que rebia el suport de Borodin? Quina feina feia el Guomindang entre la pagesia? El Comitè Central del partit xinès havia emès un manifest, part del qual deia: "hem de dur a terme un mínim de lluita de classes, i quan la política del Partit Comunista rep el nom de bolxevic, no és una qüestió de bolxevisme sinó de bolxevisme pel bé de tota lació". Stalin aprovava això com leninisme?
Radek no rebé resposta. Escrigué una segona lletra el juliol. Tampoc no hi hagué resposta. De nou escrigué el setembre. I tampoc no hi hagué resposta. Stalin i Bukharin encara no gosaven de dir obertament que eren els responsables de les instruccions rebudes pel Partit Comunista de Xina de no fer que pogués precipitar qualsevol conflicte amb Jiang Jieshi. Però el novembre del 1926, després del setè plenari del C.E.I.C. (on hi prengué part un delegat fraternal de Jiang Jieshi), l'executiu publicà un manifest. Stalin havia proposat un partit biclassista; Martinov, un dels seus homes, convertí el Guomindang en un partit triclassista. Ara aquest manifest definia el moviment revolucionari com un bloc de quatre classes, una comèdia de burgesos liberals per enganyar les masses, però un crim lamentable de la Internacional de Lenin quan no feia ni tres anys de la seua mort.
"El
proletariat forma un bloc amb la pagesia (que activament entra en la
lluita pels seus interessos) amb la petita burgesia urbana i un
sector de la burgesia capitalista. Aquesta coalició de forces
troba la seua expressió política en els grups
corresponents del Guomindang i del govern de Cantó. En
l'actualitat el moviment és al principi del tercer estadi de
l'època d'una nova coalició de classes. En aquest
estadi les forces directrius del moviment seran un bloc d'una natura
encara més revolucionària: del proletariat, de la
pagesia i de la petita burgesia urbanam amb l'exclusió d'un
gran sector de la gran burgesia capitalista. Això no vol dir
que tota la burgesia com a classe quede exclosa de l'arena de la
lluita per l'emancipació nacional, ja que abanda de la petita
i mitjana burgesia, fins i tot certs estrats de la gran burgesia
poden continuar, per un cert període, la marxa amb la
revolució...".
No podem dir
quina ploma que escrigué això. Però no hi ha pas
dubte de qui originà aquestes idees. Fou el mateix que definí
la lluita entre Lenin i Trockij com una tempesta en una tasa de cafè,
i cridà a donar suport al govern provisional el 1917.
Pel que fa al futur govern xinès Stalin havia anat molt lluny d'ençà del partit biclassista.
"L'estructura
de l'estat revolucionari serà determinada per la seua base de
classe. No serà un estat purament democràtic burgès.
L'estat representarà la dictadura democràtica del
proletariat, la pagesia i altres classes explotades. Serà un
govern revolucionari antiimperialista de transició cap a un
desenvolupament no-capitalista (socialista)..."
Tot per dir que Guomindang conservaria el govern.
Destacadament el manifest es decidia per la revolució agrària:
"El
govern nacional de Cantó no serà capaç de
conservar el poder i la revolució no avançarà
cap a la victòria completa sobre l'imperialisme foraster i la
reacció nadiua, si l'alliberament nacional no s'identifica amb
la revolució agrària..."
Això
sonava prou bé, però era tan sols una de les floritures
que Stalin empra habitualment com a prefaci de la reacció més
negra. El següent paràgraf volava molt més baix:
"Si
bé reconeixem que el Partit Comunista de Xina hauria de
presentar la demanda de la nacionalització de la terra com a
proposta fonamental del programa agrari del proletariat, és
necessari en l'actualitat, però, considerar en la tàctica
agrària les peculiaritats econòmiques i polítiques
dels diferents districtes del territori xinès..."
Això
simplement suposava que les idees sobre propietat de Jiang Jieshi i
dels dirigents del Guomindang havien d'ésser respectades. Què
quedava, doncs, del programa revolucionari? Havia d'ésser un
programa que Borodin i Jiang poguessen dur a terme pacíficament
plegats.
"El
Partit Comunista de Xina i el Guomindang han de dur immediatament a
terme les següents mesures per tal de posar la pagesia al costat
de la revolució".
I la primera
d'una llarga llista de demandes era:
(a) Reduir al mínim la renda.
Stalin i Bukharin demanaven als camperols de Xina que fessen la revolució per tal de "reduir la renda al mínim".
Ni una sola vegada s'esmentava el mot soviet, i el manifest tenia cura d'excloure tota la possibilitat d'organitzar-ne un. "L'aparell del govern nacional revolucionari dóna una via ben efectiva per arribar a la pagesia. El Partit Comunista l'ha d'emprar". El Guomindang per tant anava a fer la revolució camperola.
Jiang havia limitat severament la participació dels comunistes en l'organització del Guomindang. Stalin i Bukharin, després d'haver amagat això a la Internacional, movien la llengua per dir:
"En
les províncies recentment alliberades s'establiran aparells
estatals de la mena del govern del Cantó. La tasca dels
comunistes i dels llurs aliats revolucionaris és penetrar en
l'aparell del nou govern per donar expressió pràctica
del programa agrari de la revolució nacional. Això es
farà mitjançant l'ús del l'aparell estatal en la
confiscació de la terra, la reducció d'impostos, la
dotació de poder real dels comitès camperols, és
a dir, amb mesures progressives de reforma en base a un programa
revolucionari..."
Aleshores
donaven el cop tradicional al trotskisme:
"Davant
aquesta i moltes altres raons d'igual importància, el punt de
vista que diu que el Partit Comunista hauria de deixar el Guomindang
és incorrecte..."
El manifest mostrava que coneixien molt bé la natura del govern del Guomindang de Cantó: "D'ençà de la seua fundació el poder real del govern de Cantó ha estat en mans de la dreta del Guomindang (cinc dels sis comissaris pertanyen a la dreta)...". Però cridaven als comunistes a entrar en aquest govern per ajudar les esquerres revolucionàries contra la dreta. Si amb quatre classes revolucionàries no n'hi havia prou albiraren cinc.
"El
Partit Comunista de Xina ha de lluitar per desenvolupar el Guomindang
en un autèntic Partit Popular: un sòlid bloc
revolucionari del proletariat, la pagesia, la petita burgesia urbana
i les altres classes oprimides i explotades que han de dur a terme
una lluita decisiva contra l'imperialisme i els seus agents..."
Stalin i
Bukharin podien parlar de revolució democràtico-burgesa
i de dictadura democràtica del proletariat i de la pagesia i
de les classes restants que feien un total de cinc, però el
govern del Guomindang de Cantó, amb cinc comissaris dretanosos
d'un total de sis ja era prou bo per ells.
"El govern de Cantó és un estat revolucionari degut per damunt de tot al seu caràcter antiimperialista..."
El programa industrial de la revolució seria:
(a)
Nacionalització dels ferrocarrils i del transport fluvial.
(b) Confiscació de les grans empreses, mines i bancs que
tenen el caràcter de concessions forasteres.
(c)
Nacionalització de la terra que es realitzarà per
successives reformes radicals aplicades per l'estat revolucionari".
[7]
Durant dotze anys abans del 1917 els bolxevics havien predicat incansablement les consignes més simples, la república democràtica, la jornada de vuit hores, la terra pels camperols. I amb tot, amb el proletariat xinès disposat a l'acció i amb milions de camperols famolencs disposats a lluitar, aquest era el programa i la política imposada amb tota l'autoritat de la revolució d'octubre i de la Internacional Comunista. Aquest documents cruelment enganyós i perillós arribà a Borodin i al Partit Comunista de Xina, i a través d'ells desmoralitzà les ardents però confiades masses xineses i dugué a desenes de milers cap a la trampa mortal del Guomindang.
Però això era tot ço que Borodin i el Partit Comunista podien fer per subjectar les masses xineses. El gener del 1927 la militància del PC era de gairebé 60.000 persones; la Lliga dels Joves Comunistes de Xina era de 35.000, i els obrers organitzats, 230.000 el 1923, eren ara 2.800.000, un nombre superior al de la Rússia de l'octubre del 1917. Per molt que Stalin fes per aturar-los per tal de no desagradar Jiang Jieshi, les masses de Cantó i de Wuhan podien sentir a l'esquena l'alè de la reacció. En les províncies meridionals el març del 1927, deu milions de camperols s'havien organitzat en les lligues camperoles. A Hupeh els camperols ja prenien la terra a gran escala. A més la traïció de Jiang Jieshi, ja tan clara el març, s'evidenciava davant les masses. En els primers mesos del 1927 duia a terme negociacions amb els japonesos i amb els senyors de la guerra pro-japonesos; i el Partit Comunista ho sabia. Com més s'apropava a Xangai més es treia la careta. D'ença del desembre havia entrat en conflicte obert amb Borodin, Galen i altres comunistes. Però la llur única força es trobava en el moviment de masses, i aquest l'havien de subordinar, segon el manifest d'Stalin, al Guomindang.
Sobtadament les masses esclataren. El 3 de gener els obrers i els petits-burgesos de Hankow celebraven una trobada prop de la concessió britànica. Les autoritats britàniques els provocaren i les masses ocuparen espontàniament la concessió, organitzaren una guàrdia obrera i s'hi feren amb el control. La revolució en el Sud flamejava de nou, i tan poderosa era l'onada de sentiment nacionalista que creuava el país que fins i tot el partidari dels japonesos, Jiang Tsolin de Beijing trobà adient de parlar de la devolució de les concessions. Jiang Jieshi, ara a Nanquín, fins aleshores braç fort de la reacció, temerós dels obrers militants del Sud, demanà que la seu del govern es traslladàs a Nanquín. Però l'esquerra del Guomindang, que tenia una hostilitat gairebé oberta amb Jiang, insistí que d'acord amb una resolució aprovada a Cantó el govern hauria de restar a Wuhan. Durant setmanes hi hagué a la pràctica dos governs del Guomindang, dos comitès central i dues oficines polítiques. Jiang, encara no preparat per trencar obertament amb la Internacional, assenyalà el trotkisme perquè els trotskistes demanaven l'abandó del partit del Guomindang. [8] A la delegació russa tres joves comunistes (tots antitrotskistes), Nassonov, Fokine i Albrecht s'irritaren davant el suïcidi polític de Borodin. La clara actuació del proletariat xinès a Hankow havia donat una oportunitat a Borodin. L'esquerra del Guomindang hi acudí al voltant seu i mostrà la seua resistència a Jiang Jieshi. Però Borodin, confós per Stalin, no sabia què fer. Ni Borodin ni el partit xinès donaren cap directriu a les masses que controlaven Hankow. Al contrari, censuraren els obrers que havien format la guàrdia i que mantenien l'ordre a Hankow.
Nassonov, Fokine i Albrecht demanaren a Borodin que sortís de Xangai per anar a Wuhan a trobar-se amb l'esquerra del Guomindang, i a iniciar una àmplia campanya de masses davant l'ascens de la militància d'aquestes, per tal d'explicar que la baralla per llocs en el govern no era personal sinó política, i demanar obertament a Jiang Jieshi una declaració política clara. Borodin insistí en el manifest d'Stalin.
Jiang prengué la iniciativa, i ell i la premsa burgesa i imperialista dugueren la lluita contra Borodin a camp obert. El 21 de febrer Jiang pronuncià un discurs de pogrom contra el partit, i ja no es podia amagar el conflicte. Borodin i el partit romangueren en silenci davant unes masses agitades. Forçats a desencadenar el moviment camperol contra Jiang, declararen que els camperols no volien terres.
A Xangai el proletariat revolucionari, escalfat per les victòries i la posició de Jiang Jieshi, el líder de la revolució, rebé la notícia que Jiang havia derrotat Sun Changfang, el general feudal reaccionari que dominava Xangai i l'àrea pròxima. La joia dels obrers esclatà el 18 de febrer en una vaga general espontània on s'hi sumaren 300.000 obrers. Un sector de la petita burgesia tancà les botigues i s'uní a la vaga, la flota es posà del costat dels obrers i la vaga conduí a un aixecament armat. Un destacament de les tropes de Sun Changfang, situat a la ciutat, es trencà per la pressió. Uns començaren a rapinyar, altres volien unir-se a la revolució nacionalista. Però el Comitè Central Xinès, que no s'esperava la vaga, deliberava sobre si l'aixecament tindria lloc o no, fins i tot quan ja havia començat. No es donà cap directriu. Les consignes eren "Fora Sun Changfang" i "Salut, Expedició del Nord", "Salut, Jiang Jieshi". Cap consigna antiimperialista es cridà a Xangai, el centre de l'imperialisme foraster a Xina. El moviment es col·lapsà.
Nassonov, Fokine i Albrecht, en veure la revolució destruïda per qui se suposava que l'havia de dirigir, trameteren a Moscou una llarga i amarga queixa contra la direcció de Borodin i els dirigents del Partit Comunista de Xina.
"La
consigna de l'assemblea nacional democràtica, que havíem
presentat poc abans de la vaga, fou concebuda com a un nou pacte de
la cúpula, i no fou presentada a les masses. Com a resultat,
deixàrem passar un moment històric excepcionalment
favorable, una estranya combinació de circumstàncies,
on el poder era als carrers però el partit no sabia com
agafar-lo. O pitjor encara, no volia fer-ho; li sabia greu.
"Així, la tendència dretanosa, que ja havia contaminat el partit durant un any, trobà una esquerda i es consumà durant els esdeveniments de Xangai, que sols poden comparar-se amb la tàctica del comitè central alemany del 1923 i la dels menxevics durant l'aixecament del desembre del 1905. Per bé que hi havia una diferència. Rau en el fet que a Xangai el proletariat tenia considerablement més forces i oportunitats al seu favor, que, amb una intervenció enèrgica, podria guanyat Xangai per a la revolució i canviar la relació de forces dins el Guomindang.
"No és cap accident que la direcció del Partit Comunista de Xina cometés aquests errors. Sorgiren de la concepció dretanosa de la revolució, de la manca de comprensió del moviment de masses i d'una manca completa d'antenció devers ell". [9]
Però
la concepció dretanosa de la revolució que havia
contaminat el partit durant un any provenia d'Stalin. Stalin tractà
aquesta protesta contra la seua política de la forma habitual.
Silencià la lletra, féu caure Nassonov en desgràcia
i l'exilià a Amèrica.
Mentre el proletariat de Xangai lluità, Jiang Jieshi, tot i després de dos dies de marxa fora de la ciutat, no hi entrà. S'esperà fins que els soldats de la reacció "desagnaren" els obrers. (El governador militar de Xangai havia de rebre després una comandància en l'exèrcit de Jiang). Alhora Jiang terroritzà les províncies limítrofes. Nassonov i els seus amics havien escrit la lletra de despit el 17 de març, en creure que el proletariat de Xangai havia d'ésser esclafat ben aviat. Però el 21 de març els obrers de Xangai s'aixecaren espontàniament, i ara expulsaren les forces del Nord. Milions d'obrers de tot el món han patit a mans de la Internacional dominada per Stalin, però ningú no tant com el valent proletariat de Xangai. Durant tres setmanes controlaren la ciutat. Aleshores les masses ja sabien que Jiang Jieshi els enganyava, ja que el seu exèrcit s'havia aturat a fora durant diversos dies mentre lluitaven a dins contra els reaccionaris. La majoria dels obrers volien apropar-se a Jiang per combatre'l. Però les ordres d'Stalin eren rígides. Mandalian, aleshores comunista oficial de Xangai, ha escrit que les ordres dels obrers eren "no provocar Jiang" i "en cas de necessitat extrema deposar les armes", [10] i Bukharin, a Problemes de la revolució xinesa, ho ha confirmat. Del propi exèrcit de Jiang eixí un advertiment del cop que Jiang preparava. El seu exèrcit no era homogeni, i contenia elements devots de la revolució. Certs sectors de l'exèrcit de Jiang entraren en la ciutat però no actuaren. La primera divisió la dirigia Say-O, promogut des de la tropa, i tan ell com la seua divisió simpatitzaven amb el moviment de masses. Jiang Jieshi ho sabia i odiava Say-O. Mentre el gruix de l'exèrcit restà fora de les portes de Xangai, Jiang cridà Say-O al quarter general, el rebé fredament i li proposà de deixar la ciutat per anar al front. Say-O s'adreça al comitè central del Partit Comunista de Xina i els digué que no tornaria a presentar-se a Jiang Jieshi car en temia una trampa. Volia restar a Xangai i lluitar amb els obrers contra l'enderrocament contrarevolucionari que Jiang preparava. Txen Diusu i els dirigents del partit xinès li digueren que sabien que es preparava l'enderrocament, però que no volien un conflicte prematur amb Jiang Jieshi. Say-O per tant tregué la seua divisió de la ciutat. [11]
Però l'escissió en les fileres del Guomindang i la traïció imminent de Jiang ja no eren ara cap secret i s'hi discutien obertament fins i tot en la premsa imperialista. El partit xinès, afanyat en restar en la línia de Moscou, calmà els dubtes dels obrers de Xangai.
El 6 d'abril Stalin s'adreça a una trobada a Moscou, i la trobada adoptà unànimament una resolució de condemna del trotskisme i d'adhersió a la línia del Partit Comunista de Xina:
"Aquesta
trobada considera la petició que el Partit Comunista de Xina
deixe el Guomindang seria equivalent a l'aïllament del PC de
Xina i del proletariat del moviment nacional per l'emancipació
de Xina i per tant considera aquesta petició com absolutament
falsa i errònia". [12]
Per tot el
món la Internacional Comunista, arrossegada per la política
i les mentides estalinistes, esperava la victòria de Jiang
Jieshi. El 23 de març el Partit Comunista Francès
celebrà una gran trobada a París on hi aparegueren
Cachin, Semard i Monmousseau. Enviaren un telegrama a Jiang Jieshi:
"Els
obrers de París celebren l'entrada de l'exèrcit
revolucionari xinès a Xangai. Cinquanta-sis anys després
de la Comuna de París i deu anys després de la russa,
la comuna xinesa marca un nou estadi en el desenvolupament de la
revolució mundial".
Però
els obrers de Xangai sabien que Jiang era un traïdor. Els
britànics i americans bombardejaren Nanquín i mataren
7.000 xinesos i els imperialistes incitaven obertament Xiang a actuar
contra els obrers. Contra aquest sentiment, per tant, el Partit
Comunista i el Guomindang emeteren un manifest conjunt a Xangai el 6
d'abril. De tota la literatura enganyosa de la Internacional
estalinista aquest manifest és potser el més criminal.
"La
revolució nacional ha assolit la darera base de l'imperialisme
a Xina, Xangai. Els contrarevolucionaris de dins i fora de Xina
difonen falsos reports per tal d'enfrontar els nostres dos partits.
Uns diuen que el Partit Comunista es prepara per formar un govern
obrer, per enderrocar el Guomindang i recuperar les concessions per
la força de les armes. Uns altres diuen que els dirigents del
Guomindang volen fer la guerra al Partit Comunista, suprimir els
sindicats de treballadors i dissoldre les organitzacions de defensa
obrera.
"No és ara el moment de discutir l'origen d'aquests malèvols rumors. L'òrgan suprem del Guomindang declarà a la seua darrera sessió plenària que no té ni la més mínima intenció d'atacar el Partit Comunista o de suprimir els sindicats. Les autoritats militars de Xangai han declarat la llur completa confiança en el Comitè Central del Guomindang. Si n'hi ha diferències d'opinió, aquestes poden solucionar-se amigablement. El Partit Comunista lluita per mantindre l'ordre en els territoris alliberats. Ja ha aprovat completament la tàctica del govern nacional de no provar de forçar la devolució de les concessions per la força de les armes. El consell sindical de Xangai també ha declarat que no provarà d'entrar en les concessions de forma violenta. Aleshores declarà que aprova completament la cooperació entre totes les classes oprimides mitjançant la formació d'un govern local. Davant aquests fets, no hi ha cap mena de base per aquests malèvols rumors". [13]
El 12
d'abril Jiang Jieshi, en haver conclòs els seus acords amb els
imperialistes, llençà el terror contra els obrers de
Xangai. Destacaments de Jiang armats amb llargues espases marxaren
pels carrers i hi executaven obrers; vaguistes dels Ferrocarrils
foren llençats als forns de les locomotores. El Partit
Comunista, el moviment sindical, totes les organitzacions obreres,
foren esmicolades i il·legalitzades. La contrarevolució
xinesa, amb el suport de l'imperialisme, regnà triomfant a
Xangai, mentre Stalin i Bukharin a Moscou duien tota la Internacional
Comunista a una escandalosa traïció.
Xangai es podia perdre, però calia salvar una cosa, el prestigi d'Stalin davant el trotskisme. El mes següent, al Vuitè Plenari del C.E.I.C., Stalin exposà els errors de l'Oposició:
"L'Oposició
no està satisfeta perquè els obrers de Xangai no
entraren en una batalla decisiva contra els imperialistes i els llurs
mirmidons. Però no entèn que la revolució a Xina
no es pot desenvolupar un ritme ràpid. No entèn que hom
no pot emprendre una batalla decisiva sota condicions desfavorables.
L'Oposició no entèn que no evitar una lluita decisiva
sota condicions desfavorables (quan pot evitar-se), implica fer més
fàcil la feina als enemics de la revolució..."
Pel Vuitè
Plenari Stalin i Bukharin insistiren que els comunistes havien de
romandre en el Guomindang i que ara havien de donar suport al
Guomindang d'esquerres i al govern de Wuhan com a dirigents de la
revolució. Wang Chinwei substituïa Jiang Jieshi. Borodin
des de Xina enviava missatges d'urgència a Stalin per dir-li
que els dirigents del Guomindang de Wuhan eren decidits a evitar la
creixent revolució agrària àdhuc que això
comportàs el trencament amb Moscou. Des del punt de vista
d'Stalin sols calia mantindre la revolució agrària. Per
a ell ara el govern de l'esquerra del Guomindang de Wuhan, amb dos
comunistes al seu si i amb el suport de Feng Yuhsiang (el general
cristià)[14]
era el govern revolucionari, i al capdavant, Wang Chinwei fou batejat
immediatament com el dirigent de la revolució xinesa.
És en aquest punt quan la responsabilitat personal d'Stalin (i de Bukharin) assum proporcions internacionals. Podien haver canviat la política aleshores. És cert que Stalin tenia el poder que tenia perquè era el representant ideal de la burocràcia. Però un canvi de política no afectava en res la posició interna de la burocràcia. La prova d'això és que en pocs mesos la política fou sobtadament canviada. Però l'aclaparadora ignorància d'Stalin i la seua ceguesa política destruïren la revolució.
Set anys abans Lenin havia dit que Xina era madura pels soviets. Ara, el maig del 1927, després de dos anys de revolució, Stalin refusava directament la política de soviets per la qual pressionava l'Oposició d'Esquerres. "Podem dir ara que la situació de Rússia del març al juliol del 1917 és anàlega a la situació actual de Xina? No, això no es pot dir... La història dels soviets obrers mostra que aquests soviets poden existir i desenvolupar-se sols si s'hi donen premises favorables per una transició directa de la revolució democràtica burgesa cap a la revolució proletària..."[15]
Trockij, per bé que conscient que els arguments de la Internacional estalinitzada eren inútils, dirigí l'atac de l'Oposició d'Esquerres amb un vigor i coratge intactes.
"Stalin
ha declarat de nou que és contrari als soviets obrers i
camperols amb l'argument que el Guomindang i el govern de Wuhan són
mitjans i eines suficients per la revolució agrària.
Per tant Stalin assum, i vol que la Internacional assume, la
responsabilitat de la política del Guomindang i del govern de
Wuhan, com repetidament assumí la responsabilitat de la
política de l'antic 'govern nacional' de Jiang Jieshi
(particularment en el seu discurs del 5 d'abril, l'estenograma del
qual ha sigut amagat, és clara, a la Internacional)...
"La revolució agrària és quelcom seriós. Els polítics de la mena de Wang Chinwei, en condicions difícils, s'uniran deu vegades amb Jiang Jieshi contra els obrers i camperols. Sota aquestes condicions dos comunistes en un govern burgès esdevenen hostatges impotents, si no una màscara directa per la preparació d'un nou cop contra les masses obreres. Diem als obrers de Xina: els camperols no duran la revolució agrària fins al final si se'ls deixa sota la direcció de radicals petits-burgesos per comptes de vosaltres, els proletaris revolucionaris. Per tant, construïu els vostres soviets obrers, aliau-vos amb els soviets camperols, armau-vos mitjançant els soviets, disparau contra els generals que no reconeguen els soviets, disparau contra els buròcrates i liberals burgesos que organitzen aixecament contra els soviets. Sols a través dels soviets de camperols i soldats aconseguireu dur al vostre bàndol els soldats de Jiang Jieshi..."[16]
El plenari adoptà una resolució contra el trotskisme:
"El
camarada Trockij... demanà en la sessió plenària
l'establiment immediat del poder dual en forma de soviets i l'adopció
immediata d'un curs cap a l'enderrocament del govern de l'esquerra
del Guomindang. Aquesta reivindicació aparentment
ultra-esquerranosa però en realitat oportunista no és
més que la repetició de l'antiga posició
trotskista de saltar per damunt la petita burgesia, l'estadi camperol
de la revolució".
Llevat d'una
nota que deia que la línia de la I.C. Havia sigut força
correcta, no es publicà cap report d'aquest plenari de maig
fins un any després, quan l'Oposició ja havia sigut
expulsada i es feren públics qualques documents. Ja que fins i
tot quan es celebrava el plenari, els general es feren amb el poder a
la província de Honan, un més després Feng
Yuhsiang s'aliava amb Jiang Jieshi, i a l'altre mes Wang Chinwei, el
nou dirigent de la revolució i del govern de Wuhan arribava a
acords amb Jiang Jieshi i s'enfrontava al moviment obrer de Wuhan.
Més amarga encara que la dels obrers de Xangai fou
l'experiència dels camperols del districte revolucionari de
Changsha, un important centre revolucionari prop de Wuhan. L'exèrcit
del Guomindang a Changsha consistia de sols 1700 solsats, i els
camperols del voltant tenien destacament armats d'uns 20.000 homes.
Quan els camperols saberen que els generals contrarevolucionaris
havien començat a esclafar el moviment nacional s'aplegaren al
voltant de Changsha, per preparar la marxa a la ciutat. Just en
aquell moment arribà una lletra del Comitè Central del
Partit Comunista de Xina. Fidel a les instruccions dels grans
revolucionari de Moscou, demanava als camperols d'evitar el conflicte
i deixar-ho tot en mans del govern revolucionari de Wuhan. El comitè
de districte ordenà els camperols de retirar-se. Dos
destacaments no reberen el missatge a temps, avançaren cap a
Wuhan i foren destruïts pels soldats de Wang Chinwei.
La penosa demostració de l'equivocada política a Xina únicament agreujà els atacs d'Stalin contra la política de l'Oposició a l'interior, i la confusió en els rengles de l'Oposició donà Stalin i Bukharin l'oportunitat d'aconseguir victòries ideològiques. En els primers estadis de la revolució xinesa, Zinov'ev, com a president de la Internacional Comunista, s'havia adherit al leninisme d'Stalin. Quan es formà el bloc Zinov'ev-Trockij, la posició inamobible de Trockij per l'abandonament immediat del Guomindang que havia mantingut d'ençà del 1923, fou rebutjada per Zinov'ev, i Trockij es veié obligat pel bé de la disciplina a modera la demanda d'un abandonament immediat. Stalin i Bukharin sabien prou bé les diferències entre Trockij i Zinov'ev, però aprofitaven aquesta divergència i l'empraren contra l'Oposició, mentre Jiang Jieshi i Wang Chinwei massacraven desenes de milers d'enganyats obrers i camperols xinesos. Després dels fets de Wuhan, l'ala de Trockij s'imposà sobre l'ala de Zinov'ev i es defensà inequívocament l'abandonament del Guomindang. Stalin encara s'hi oposava.
El proletariat havia sigut completament derrotat a Xangai i a Wuhan. El moviment camperol, que havia de mostrar la seua força un any més tard, encara era lligat per la política estalinista. Com sempre, ara era el moment escollit per Stalin per fer un gir sobtat cap a l'esquerra. Els soviets, inadmissible el maig, foren proclamats el juliol com la tasca immediata. El prestigi, amb tot, calia mantindre'l. La primer cosa que fer era llençar una acusació mortal a la direcció de Xina, que fou condemnada de dalt a baix. Bukharin féu la feina bruta i n'abusà un munt. S'envià un nou representant per substituir Borodin. Uns telegrames de Moscou convocaren una conferència immediata. S'establí una nova direcció i el curs de la revolta de masses. L'Oposició d'Esquerres protestà davant les cruels massacres i decepcions que se'n seguirien inevitablement. Ara eren violentament acusats de liquidacionistes. El 9 d'agost una sessió conjunt del Comitè Central i del PCUS feia la següent declaració: "la revolució xinesa no sols minva, sinó que ha entrat en una nova fase superior... No tan sols la força de les masses treballadores de Xina no s'ha esgotada, sinó que és precisament ara que comença a manifestar-se en un nou avenç de la lluita revolucionària". D'acord amb aquesta orientació irresponsable la revolució derrotada fou feta miques. Aixecament després d'aixecament, condemnats d'antuvi al fracàs, foren destruïts part dels revolucionaris més intel·ligents i valents. El 19 de setembre, després d'haver sigut esclafats dos aixecaments, el Guomindang fou finalment abandonat. Però Moscou encara predicava l'ascens de la revolució a un nou estadi i a la inevitable victòria.
Tothom a Xina qui s'oposava a aquesta política era expulsat sense miraments del partit. A Moscou l'Oposició d'Esquerres era desqualificada com de contra-revolucionària. Aquest fou el leninisme que dugué a la insurrecció malaurada de Canton el desembre del 1927, quan, sense preparatius, sense ni tan sols un signe d'aixecament massiu dels camperols, amb milers de soldats del Guomindang dins i a les rodalies de Canton, la Internacional Comunista animà els obrers a prendre la ciutat que controlaren durant dos o tres dies. La insurrecció havia sigut programada per coincidir amb el Quinzè Congrés del partit rus, on Stalin exposaria els errors de l'Oposició. Més de set mil obrers pagaren amb la vida aquesta darrera aventura estalinista. De cap a fi 100.000 obrers i camperols xinesos perderen la vida, per fer la revolució del Guomindang.
Part dels comunistes que escaparen de la Comuna de Canton amb altres supervivents del moviment revolucionari, bandes de camperols insurrectes i antics soldats del Guomindang, arribaren als camps de la Xina Central i crearen la Xina Soviètica. Amb el moviment proletari mort el soviets camperols xinesos eren condemnats a la derrota, però calgueren sis anys perquè Jiang Jieshi s'imposàs i això demostrà que s'hauria aconseguit a Xina amb l'aliança del proletariat i de la pagesia. Les restes de l'Exèrcit Vermell ara malden en punts del nord de la Xina. Mentre perdurà la Xina vermella, la Internacional Comunista mantingué les trompetes en escrits i discursos. No fou el cas d'Stalin. Amb la derrota de la revolució el seu paper obert com a estratega revolucionari arribà a la fi. En el segon volum dels seus discursos hi ha únicament una referència directa a la revolució. És en la millor vena estalinista, i mereix considerar-la. És una de les seues afirmacions reveladores que expliquen moltes coses de la història de la Rússia soviètica. "Es diu que ja s'hi ha format un govern soviètic. Si això és cert, crec que no és res que haja de provocar sorpresa. No hi ha pas dubte que únicament els soviets poden salvar Xina del col·lapse i de la misèria finals». [17] Així s'expressava el dirigent del proletariat internacional en el seu report polític al Setzè Congrés. Però no sols en la revolució de Xina s'ha mantingut en silenci. Mai d'ençà d'aleshores s'ha responsabilitzat obertament de la política de la Internacional. Podia enviar l'Oposició a Sibèria i aprovar innombrables resolucions que condemnaven la llur política i justificaven la pròpia, que hauria sigut existosa de no ser pels errors de la direcció xinesa. Però res no podia esborrar la seua responsabilitat per l'escandalós fracàs de Xina, i no s'arriscaria de nou.
Quina explicació es pot donar a la política xinesa entre el 1927 i el 1927? El paper de Bukharin es pot menysprear. Stalin ha emprat un rera l'altre tots els antics dirigents soviètics com a portaveus: i aleshores els bandejava si la política fracassava. La política era seua. Què hi havia al darrera? No un sabotatge conscient.
Això vindria més tard. Stalin hi esmerçà enormes sumes a Xina. Sabia que una revolució xinesa existosa reforçaria enormement Rússia a l'Orient Llunyà, que el fracàs deixaria Rússia en la situació on s'hi troba ara, amb la pèrdua del Ferrocarril de la Xina Oriental, amenaçat alhora per Xina i Japó. Volia una revolució xinesa, però no creia en la capacitat de les masses xineses per fer-la. Aquest home d'acer, el ferotge bolxevic, etc., és primer que tot un buròcrata )i és per tant l'home representatiu de la burocràcia russa). Com Blum, Citrine, Wels, Leipart, Otto Bauer i els altres menxevics, creu en la burgesia molt més que no pas en el proletariat. Era disposat el 1917 a donar suport a la burgesia russa més que no pas haver de dependre del proletariat internacional. El 1925-1927, malgrat tots els fets i advertiments, s'adherí a Jiang Jieshi i a Wang Chinwei. Les conseqüències, però, no el dugueren a reconèixer l'error. Tingueren el resultat contrari. La burocràcia ara ja no sols en la teoria sinó en els fets girava l'esquena a la revolució. D'ençà d'aleshores la Internacional tingué un objectiu exclusiu, la defensa de la URSS.
[1] Ell (Mackinley) ens ho ha dit. Veieu Imperialisme, el darrer estadi del capitalisme, de Lenin, a Little Lenin Library. Martin Lawrence, p.126.
[2] Veieu p. 63.
[3] Les tesis de Lenin al Segon Congrés s'haurien de llegir íntegrament, per tal d'entendre com de clarament veia la principal tasca del partit proletari xinès com a oposició a la direcció burgesa.
[4] Leninisme, Vol. I, p. 278
[5] Es morí el març del 1925, i més tard, quan la burgesia xinesa es revelà amb els seus veritables colors, Madame Sen esdevingué comunista.
[6] Com s'ha assenyalat els socialdemòcrates fan més; fins i tot organitzen i dirigeixen.
[7] El manifest apareix sencer a The Communist, març del 1927.
[8] Els representants d'Stalin a Xangai afirmaren explícitament la raó traïdorenca de Jiang per fer-ho així.
[9] Problems of the Chinese Revolution, deL. Trotsky, Pioneer Publishers, New York. La lletra apareix com a apèndix. La seua autenticitat és inqüestionable, ja que Andrews, l'estalinista britànic, la cita (el més probable és que sense voler) a Where is Trotsky Going? de R. F. Andrews, p. 57. Cp. Problems, p. 404. Veieu també la nota de la p. 256 d'aquest llibre.
[10] International Press Correspondence. Edició francesa, 13 de març del 1927.
[11] Aquest Trockij narrador, que és la nostra autoritat ací, afirma que li ho digué en la setzena sessió del XVè Congrés del PCUS, l'11 de desembre del 1927, C'itarov, procedent de Xina. Stalin havia esborrat els passatges més condemnatoris de les memòries i Trockij cita les pàgines 32 i 33, com les de les principals omissions. L'obediència fanàtica de la direcció era deguda al prestigi d'Stalin com a representant de la revolució russa i el fort control des de dalt de la Internacional. Ho veurem encara més clarament i amb conseqüències més desastroses a Alemanya, 1930-33.
[12] International Press Correspondence, April 14, 1927.
[13] International Press Correspondence, April 14, 1927.
[14] Feia cantar els seus soldats himnes metodistes tots els dies, i beneïa la taula. Amèrica, segons es deia, li donava suport.
[15] Minutes of the Plenum, German edition, Hamburg-Berlin, 1928, p. 66. See Third International after Lenin, by L. Trotsky, p. 840
[16] Problems of the Chinese Revolution, pp.102 and 103.
[17] Leninism, Vol. II, p. 318.