La revolució mundial 1917-1936
TOT I QUE DURANT MOLT DE TEMPS LA UNIÓ SOVIÈTICA seria l'únic estat obrer del món, la revolució socialista internacional havia començat. A mesura que els temps passà i l'aïllament de la Unió Soviètica es féu clar, es podia pensar que la dictadura del proletariat a Rússia forçada per la situació era prematura. Per difícil i perillosa que fos la seua posició, que podia caure en qualsevol moment, la Unió Soviètica, així i tot, s'adaptà a la base de la primera consideració de Lenin, la condició econòmica del capitalisme mundial. Durant la guerra l'havia elaborada amb molta cura en el seu petit llibre, L'imperialisme, l'estadi superior del capitalisme, una de les seues obres teòriques més importants.
En ell hi descriu el desenvolupament inevitable del capitalisme en monopolis enormes, tret dominant i decisiu de l'economia mundial actual. Aquests monopolis gradualment controlen tota la vida econòmica i financera dels grans països capitalistes. És una característica del capitalisme la separació de la propietat del capital de la seua aplicació a la producció, del capital financer de l'industrial, del rendista que viu dels seus ingressos de l'emprenedor i dels que prenen part en la gestió del capital. L'imperialisme és aquell estadi superior del capitalisme on la separació assoleix proporcions enormes. El capital i les finances tendeixen una acumulació més i més gran. La supremacia del capital financer per damunt de totes les altres formes implica el domini de l'inversor i de l'oligarquia financera a una escala nacional, i a una d'internacional, la cristal·lització d'un petit nombre d'estats financerament poderosos per damunt de la resta. En el capitalisme modern dels monopolis el tret característic és l'exportació de capitals. La plus-vàlua de capital no és emprada per elevar el nivell de vida de les masses; això implicaria una davallada dels beneficis. La plus-vàlua és emprada per incrementar els beneficis a través de l'exportació de capitals cap als països endarrerits, on el capital hi escasseja, els salaris són baixos, i la terra i les matèries primeres barates. A mesura que la plus-vàlua creix a cada país, la competència entre els monopolis per més colònies i esferes d'influència més grans augmenta. El capital financer s'ha de dividir el món, no com a producte del pecat original, sinó perquè la concentració del capital fa d'aquest mètode d'obtenció de beneficis una necessitat. Nous imperialismes com el japonès i l'americà sorgeixen. La competència entre imperialismes es produeix de forma pacífica al principi, de primer mitjançant negociacions industrials i comercials i després polítiques; aquesta competència s'aguditza i acaba amb guerra, guerra que és tan sols la continuació de la política per altres mitjans. Pels volts del 1914 el món s'havia dividit. Ja no hi havia cap altra possibilitat que fer una nova divisió, i aquesta divisió tan sols es podia fer d'acord amb la força dels imperialismes que hi competien. El capitalisme havia arribat al seu límit. D'ara en endavant hi hauria guerra imperialista rera guerra imperialsita, fins que la destrucció i les massacres o el caos econòmic i la misèria social que seguiria inevitablement aquestes guerres portaria el proletariat internacional, sector rere sector, a derrocar el capitalisme i construir el socialisme internacional. El malbaratament d'armaments, la destrucció colossal implicada per aquestes inevitables guerra imperialismes, els mals que comportaven, eren signes inequívocs de la fallida de l'antic sistema i de la necessitat d'un nou. Com sempre el canvi s'aconseguiria per una revolució violenta, ara d'escala internacional. Com Lenin diria més tard, la nova era que s'obria era l'era de les guerres imperialistes i de la revolució proletària.
La Unió Soviètica, considerada des dels principis, era per tant justificable des d'un punt de vista històric. Si el capitalisme resultava encara progressiu, aleshores la Unió Soviètica era prematura i indubtablement cauria. Era simple marxisme el fet que la nova societat no pogués existir gaire temps si l'antiga no havia arribat al límit. Però el conflicte no era un conflicte entre entitats ja prèviament fixades. El capitalisme decadent pot tindre encara prou força per derrocar el primer estat socialista, la qual cosa li pot facilitar una vida més llarga. O l'estat soviètic podia establir-se i organitzar el proletariat internacional per donar grans cops al capitalisme. Tot plegat dependria de les oportunitats que presentà el desenvolupament de la història i l'ús que els homes en fecen.
I així encara en la lluita per la supervivència, la feblesa i l'aïllament de l'estat obrer semblaria una barrera insuperable pel socialisme. No és únicament la defensa contra els països imperialistes; era una qüestió de l'economia interna del país. Lenin, de primer, esperà que almenys una economia capitalista avançada esdevingués socialista. Com havia recordat als seus lectors en un dels primers articles durant la guerra: “És impossible passar del capitalisme al socialisme sense trencar els marcs nacionals, com era impossible passar del feudalisme al capitalisme sense adoptar la idea de nació”. Durant el 1917, el 1918 i el 1919 esperà confiat la revolució en l'Europa occidental, particularment a Alemanya. Mentre era amagat durant l'estiu i la tardor del 1917, ell, com era usual, aclaria metòdicament la seua ment (i les ments dels seus seguidors) sobre el futur immediat amb el llibre, L'estat i la revolució. Fou sota aquesta esperança que féu les notes d'abans de la revolució de març, i hi ha una referència a elles en una de les primeres Lletres de març. Així que quan el gener contemplava la possibilitat de no veure la revolució en vida, ho preparava tot per si aquell hagués d'ésser el cas.
Si anteriorment els seus escrits s'havien dirigit cap a l'assoliment d'una insurrecció exitosa, ara s'ocupava del que succeïria després—la formació de la dictadura del proletariat. Marx i Engels sempre havien considerat aquest problema des del punt de vista que aquesta tasca la començaria el proletariat d'un dels països avançats, i des d'aquesta base és des d'on Lenin, quan esperava la seua revolució en un o més països avançats a banda de Rússia, preparà les seues notes. És característic que la part final del llibre, si bé fou escrita mentre preparava la revolució russa, dedica set capítols als països avançats. Tan sols en els dos darrers capítols prova de tractar amb Rússia, i els esdeveniments que preveia.
Un país avançat volia dir un país altament industrialitzat, i per tant amb un proletariat urbà i agrícola, però principalment urbà, que, amb la petita burgesia ben a prop seu, constitueix la majoria de la societat. La majoria era necessària ja que aquesta classe, a través dels seus representants, hauria de refer la societat. La primera cosa que calia fer era esclafar la maquinària estatal burgesa. En base a l'experiència de la Comuna de París Marx havia vist que el proletariat no podia emprar l'estat burgès com a mitjà per introduir el socialisme. El seu principal objectiu, per molt amagat o per molt modificat per la força organitzada de la classe treballadora, era mantindre els pobres treballadors sotmesos. El seu exèrcit, la seua policia i les seues presons, existien principalment per protegir els rics dels pobres. Com hem vist Lenin reconeixia que a Anglaterra hi havia una completa llibertat política, però això tan sols era en la superfície. En realitat la democràcia era per una petita minoria, els rics. Quan els rics haguessen estat expropiats calia un nou tipus d'estat—un estat en el que, ésser un estat, seria l'instrument de la dominació de classe, el comitè executiu de la classe dirigent, tan sols en aquell moment la classe dirigent seria la classe treballadora. El contingut d'aquest govern obrer podria variar com varia el govern dels rics des de la democràtica Suïssa a la feixista Alemanya. La forma del nou estat, però, Lenin la veia en el Soviet de representants d'obrers i de camperols. L'absència de grans propietaris faria que fos real la igualtat política entre el proletariat, la majoria real del poble. Hi hauria entre ells una veritable llibertat de premsa, i un control íntim de llurs representants polítics. No hi hauria cap exèrcit dirigit contra el poble, sinó que el poble s'armaria en una milícia nacional. La primera tasca d'aquesta nova organització estatal era desposseir els rics, i reprimir llurs inevitables intents de restauració. Però afirmà moltes vegades que això era essencialment una tasca subordinada. El socialisme no volia substituir el govern dels pobres pels rics, amb la justificació del fet de la majoria. La tasca real de la dictadura del proletariat era augmentar la producció i crear prou abundància per tal que la petita burgesia passàs a donar suport, en base a la pròpia experiència, al proletariat, i mitjançant una sèrie de transformacions econòmiques que s'allargarien durant molts anys al final el nou sistema seria tan òbviament superior a l'antic que no hi hauria cap perill d'una restauració d'un sistema social basat en la propietat privada dels mitjans de producció. Tot el sistema es mantindria o cauria davant de la productivitat del treball. "Aquesta expropiació dels mitjans de producció faran possible un desenvolupament gegantí de les forces productives. I en veure com increïblement, fins i tot en l'actualitat, el capitalisme endarrereix aquest desenvolupament, com es pot progressar fins i tot en base al nivell que la tècnica moderna ha assolit en l'actualitat, tenim el dret de dir, amb una confiança completa, que l'expropiació dels capitalistes resultarà inevitablement en un desenvolupament gegantí de les forces productives de la societat humana”. Si Lenin retornàs avui, no dedicaria ni un moment a la propaganda d'Stalin, sinó que calcularia els ingressos i les despeses per càpita de la població i d'això en deduïria el caràcter social i política del règim.
Ni Marx ni Engels, ni Lenin ni Trockij, cultivaren cap il·lusió pel que feia a les dificultats de la tasca. Miraren endavant amb una confiança suprema en el canvi gradual de la societat humana i de tota la psicologia de la humanitat, però estrictament en relació al desenvolupament de les forces de producció. S'haurà notat que en el passatge anteriorment citat Lenin insistia en la paraula possible.
Com Marx explicà amb cura (i Lenin cità amb èmfasi) aquesta simple captura de la propietat de la burgesia i el manteniment del poder estatal no volia dir socialisme. Les idees burgeses del dret no havien estat completament abolides, sinó “únicament en part, únicament en relació a la transformació econòmica assolida fins aleshores, és a dir, únicament en relació als mitjans de producció. El 'dret burgès' els reconeix com la propietat privada d'individus aïllats. El socialisme les converteix en propietat comuna. És en relació a això, i únicament a això, que desapareix el dret burgès”. És un postulat fonamental de Marx que, siga quin siga el sistema polític, la llei i la justícia de cap societat poden anar més lluny que el nivell tècnic de la producció.
Hi havia, però, un altre aspecte d'aquest desenvolupament de la producció al que s'ha donada massa poca atenció-el paper que hi havien de jugar-hi els obrers. El gran valor de la forma soviètica de l'estat no era únicament apropar el govern a les masses, sinó donar-les l'oportunitat d'entrar en la principal tasca de qualsevol societat productora. En darrer terme el nivell d'educació, de preparació pels complicats deures de ciutadania, es basava en el nivell de la producció. Com Lenin escrigué més tard, la disciplina de la societat esclavista era el fuet, la disciplina de la societat capitalista era la fam. "L'organització comunista del treball—per la qual el socialisme és el primer pas—es basa en la lliure i conscient disciplina dels propis obrers que s'han lliurat del jou dels terratinents i dels capitalistes”. La capacitat creadora de les masses—creia en ella com mai cap altre dirigent obrer ho ha fet. Aquella capacitat creadora fins ara vista únicament en la revolució. El sistema soviètic basat en les masses de les fàbriques havia d'organitzar aquesta creativitat no tan sols pel que feia al govern sinó també a la producció, i unir-los com més anàs més estretament fins que la natura global de la producció per tota la societat fes l'estat superflu. Així el desenvolupament inherent de les forces productives que era "possible" sota la propietat col·lectiva rebria un estímul immens de la participació directa dels obrers en les tasques de planificació i de control. La productivitat superior del treball faria més gran el lleure, l'educació, la capacitat de servei de l'obrer, i la seua emancipació de la burocràcia, la qual cosa duria a una productivitat encara més gran i a l'augment de les oportunitats. Era a partir d'aquesta interacció, del desenvolupament de les forces de productives i de l'increment continu de la participació activa i de la capacitat de participació en aquestes feines per milions de persones, ço que faria evolucionar cap a la societat socialista. "L'estret horitzó dels drets burgesos” que obliga a calcular, amb la duresa de cor d'un Shylock, si aquell no ha treballat hora i mitja més que l'altre, si no rep una paga inferior a la d'altre—aquest horitzó estret serà aleshores abandonat. No hi haurà cap necessitat d'un càlcul exacte per la societat de la quantitat de productes que ha de distribuir als seus membres. Cadascú en prendrà lliurement d'acord amb les seues necessitats'.
Seria sota aquestes condicions amb cada membre de la societat fent la seua part de feina, amb la guerra i tota la despesa improductiva que suposa abolides pel caràcter internacional de la producció, amb la societat reconstruïda en base a aquesta abundància per tal de minimitzar i abolir la competència pels béns que comporta la lluita, seria sota aquests condicions tan sols, que l'estat, l'instrument de la dominació de classe, en aquest cas de la dominació de la classe treballadora, esdevindria gradualment superflu i s'esvaïria. No hi hauria cap classe que oprimís una altra, ja que les classes haurien quedat abolides. La gent es comportaria decentment i les poques anormalitats (que en la major part són producte d'una societat amb grans desigualtats) podrien ésser tractades per una societat sense cap aparell de presons i de policia, sinó únicament pel simple sentit comú i la voluntat general de la comunitat, com eren tractades per l'única forma coneguda de societat sense classes, el comunisme primitiu.
Quan tindrà lloc això? “No ho sabem, ni ho podem saber”, paraules que Lenin utilitzava freqüentment. No arribaria de manera suau. El propi nom de revolució permanent implica la repetició constant de grans aixecaments socials i polítics. Però els marxistes no van fer el món. Se'l trobaren com és. I llur política era l'única política perquè es basava en el factor decisiu, l'ineludible desenvolupament de la producció. De primer el gran enemic del desenvolupament de les forces de producció és el capitalisme. I quan el capitalisme siga conquerit i comence la revolució econòmica, el gran enemic de la capacitat creadora de les masses seria la burocràcia. I amb tot, com ja hem vist, en els estadis més avançats de la societat capitalista, degut al fet que la producció amb prou feines sobrepassa els requeriments mínims de tota la població, calia un cert grup administratiu de forma inevitable. Lenin n'era prou conscient, però en escriure l'agost del 1917, i quan tenia la revolució mundial al cap, hi confiava.
El 1920, però, era clar que el suport d'un estat proletari avançat europeu no arribaria durant un temps, i que una tasca que hauria posat a prova les energies del proletariat més avançat del món l'hauria d'afrontar un dels més endarrerits amb una economia gairebé en ruines. El proletariat rus era massa feble per acomplir la construcció del socialisme. Era una petita minoria de la població, entre dos i tres milions d'obrers i de llurs famílies, de forma que allò que Alemanya hauria estat el govern d'una majoria, a Rússia era la dominació política d'una minoria. No hi havia cap remei per això, ni l'hauria durant molts anys. La capacitat de dirigir una nació en totes les esferes, la disciplina amb la que Lenin havia comptat tant “no arribaria amb bones intencions”. Sorgiria "de les condicions materials de la gran producció capitalista i únicament d'elles. Sense aquestes condicions era inconcebible. El poder destinat a capgirar aquestes condicions és una classe històrica creada, organitzada, preparada i enfortida pel capitalisme”. En el millor dels casos aquesta era una petita i endarrerida classe a Rússia. I el 1920 el proletariat era a les últimes. La producció era únicament del 18% del nivell de preguerra, la producció de ferro era del 2,5%. Aleshores el 1921, a més de la destrucció provocada per la guerra, les dues revolucions, el bloqueig aliat, la guerra civil, vingué una de les fams més terribles de tota la història de Rússia. És en la feblesa del proletariat i en aquestes terrible condicions on hi hem de cercar les decepcions que l'obra del sistema soviètic donà a Lenin i a altres bolxevics. El món capitalista exterior somreia, els socialdemòcrates tronaven per l'absència de democràcia fins i tot entre els obrers de Rússia. Àdhuc a dins de Rússia un sector del Partit Comunista, en el Onzè Congrés presentà una resolució que recordava al partit que “segons la llei els sindicats participen en tots els òrgans locals i centrals de la gestió industrial”. Lenin, que ho veia de forma molt més clara que ells, els hi va retreure amb dures paraules: “Sabem que la producció capitalista s'ha construït durant dècades amb l'assistència de tots els països avançats del món. Hem caigut de nou en la infantesa si pensem que en el moment de màxima necessitat i d'empobriment del país, on els obrers constitueixen una minoria, en un país on l'avantguarda proletària està esgotada i dessagnada, i amb unes masses camperols, serem capaços de completar aquest procés ràpidament... un o dos anys per reposar-nos de la fam, un any o dos d'aport regular de combustible per tal que les fàbriques funcionen, i tindrem cent vegades més suport de la classe treballadora i cap de les seues files dubta o pot dubtar d'això. En l'actualitat no tenim aquest suport, no perquè no el vulguem... sinó perquè sabem que la necessitat és desesperada, que tenim fam i pobresa a tot arreu, i que això constantment du a la passivitat. No tinguem por d'anomenar el mal i la calamitat per llurs noms reals. Això és que impedeix l'ús de l'energia entre les masses”. Però la manca d'energia entre les masses implica l'increment de la burocràcia.
El control burocràtic des de dalt pel partit fou degut completament a la necessitat de mantindre el poder. En cer grau fou una cosa obligada. Lenin aplicà l'únic antídot: una honestedat rígida i gairebé fanàtica davant de les masses, de la qual el fragment citat n'és un exemple entre centenars. No tan sols el partit sinó també el proletariat, per petit i desanimat que fos, s'havia de conscienciar dels perills reals de l'estat i de les mesures necessàries per protegir-se'n. I el perill més gran per la Rússia socialista era el capitalisme, no únicament el de l'exterior, sinó les llavors del de dins—la pagesia. Encara és el perill actual, amb els camperols disfressats de grangers col·lectius.
El camperol havia lluitat per la terra, havia lluitat contra el règim tsarista, al costat dels bolxevics, s'havia sotmès al socialisme prematur conegut com a comunisme de guerra, que el caute Lenin es va veure obligat a implantar per la pressió de la guerra. Però quan la guerra civil s'acabà i la terra era segura, la pagesia es negà a produir i es revoltà. La dictadura democràtica del proletariat i de la pagesia, o revolució permanent, Lenin i Trockij havien previst feia anys aquests problemes. El 1920, Trockij, la feina del qual el portà al camp, havia observat que l'economia rural no podia suportar més les requises forçades i havia proposat les primeres mesures de la Nova Política Econòmica. El comitè central refusà la proposta. [1] Ara bé, Lenin abolí el sistema de requises, permeté als pagesos de pagar un impost en espècie i graudal que els donàs el dret de comerciar. I amb la restauració del dret de comerciar el capitalisme hi tornava. Lenin sabia que, fins que no hi hagués una revolució a occident, havia d'haver-hi una aliança entre el proletariat i la pagesia, però no es feia il·lusions quant a la natura del conflicte entre aquestes dues classes. L'abril del 1920, un any abans de la NEP i mentre el sistema del comunisme de guerra encara era en marxa, va deixar que els russos sapiguessen què esperava. Els pagesos agraïrien l'emancipació donada pels obrers, "però d'altra banda sota les condicions de la producció de mercaderies, els pagesos romanen com a propietaris; cada cas de venda de pa en el mercat obert, cada sac de farina o de qualsevol producte dut d'un lloc a l'altre per comerciants privats, cada tracte especulatiu implica la restitució de la producció de mercaderies i per tant la restitució del capitalisme. El derrocament del capitalisme implicà i comportà l'emancipació de la pagesia, però contra aquest derrocament hi havia la petita burgesia—en l'antiga Rússia sens dubte una classe extensa. La pagesia roman com a propietària, si més no pel que fa a la producció, i s'estableixen noves relacions capitalistes. Aquestes són les principals característiques de la nostra posició econòmica, i és això el que provoca aquests absurds discursos que pronuncien homes que no aconsegueixen d'entendre la situació real; discursos sobre la llibertat, la igualtat i la democràcia. Duem a terme una lluita de classes i el nostre objectiu és abolir-les; mentre encara hi haja dues classes, la dels camperols i la dels obrers, el socialisme no es podrà realitzar, i una lluita irreconciliable continuarà sense treva”.
Si això es donava el 1920 sota el comunisme de guerra, la NEP, que establia el comerç lliure, intensificaria el perill en una progressió geomètrica. Però Lenin no tenia por d'això—al principi. El proletariat industrial controlava les grans indústries, el sistema de transport, els bancs. I en la lluita entre el desenvolupament del capitalisme agrari i el desenvolupament de la indústria socialista, el partit que representava el proletariat tenia l'avantatge enorme de controlar el poder estatal. El poer estatal no pot aturar de forma permanent el desenvolupament econòmic però pot exercir-hi una enorme influència, i el proletariat rus tenia un control absolut, potser massa i tot, advertia Lenin. La constitució soviètica donava un representant al soviet per cada 25.000 obrers, i tan sols un per cada 125.000 camperols, la qual cosa assegurava el domini del proletariat. Amb energia, economia i flexibilitat, la indústria podria millorar, el balanç podia mantindre's i el nivell de vida augmentaria fins que arribàs l'ajut de la revolució occidental.
Tot, fins la revolució a Occidenta. Però com molts saben que a més del canvi, de igual importància per la construcció del socialisme era el mètode del canvi.
A la primavera del 1921, Lenin proposà la NEP, i l'anomenà pel seu nom—un retirada. L'octubre considerà la qüestió i afirmà que era necessari retirar-se encara més, i passà de les primeres concessions a la creació de compres, de vendes, i de circulació monetària regulada per l'estat. "Negar a un mateix, a la classe treballadora, a les masses, que en el domini econòmic, a la primavera del 1921 i ara, també, a la tardor-hivern del 1921-22, encara continuem la retirada, és condemnar-nos a una inconsciència completa, és buidar-nos de coratge per fer cada a la situació a peu dret. Sota aquestes condicions, el treball i la lluita serien impossibles”. Quants a Europa occidental poden entendre aquestes paraules? Certament els que glossen les monumentals falsificacions d'Stalin no entenen els elements del leninisme.
El 6 de març del 1922, digué que esperava que la retirada fos completa i que el congrés del partit pogués dir el mateix oficialment en nom del partit. El congrés presentà la resolució, i tots els militants del partit, tots els obrers de l'estat, i tots els camperols conegueren la situació exacta i pogueren prendre part en les mesures que el partit defensava pel progrés del país. Amb l'enorme responsabilitat que recau en un el partit que exerceix la dictadura del proletariat, cal mantindre'l net com una espasa. En parlar de la retirada del 1921, Lenin digué: “No és tan perillosa la derrota com la por d'admetre una derrota, la por d'extreure'n totes les conclusions... La nostra força en el passat era, com serà en el futur, el fet de poder tractar les pitjors derrotes amb una actitud perfecta, i aprendre de llur experiència què cal modificar de la nostra activitat. És per això que cal parlar clarament. Això és vital i important no tan sols des del punt de vista de la correcció teòrica, sinó també des del punt de vista pràctic. No podem aprendre a resoldre els problemes d'avui amb nous mètodes si l'experiència d'ahir no ens ha fet obrir els ulls per tal de veure què hi fallava en els mètodes antics”. Veia tots els aspectes del nou estat de la mateixa forma obertament crítica. Al principi defensà el règim soviètic, però a mesura que passà el temps començà a veure els seus inconvenients, i els exposà a les masses. Cap socialdemòcrata féu crítiques més severes o més coherents al govern soviètic. Digué una vegada i un altra que era roïn, que hi havia una fina capa de democràcia per damunt, però que a sota s'hi trobava la mateixa antiga burocràcia tsarista. Assenyalà les raons de la ignorància i de l'endarreriment de Rússia, molt allunyada dels països capitalistes. Fins i tot en vida de Lenin, els soviets foren desprovistos de poder en benefici del partit i de la burocràcia. Lenin enuncià sense treva quina era la raó principal—l'endarreriment de la gent. No podia haver-hi democràcia, i encara menys socialisme, en un país així, i sense democràcia, no hi podia haver socialisme. Els russos havien d'aprendre primer, d'aprendre segon, i d'aprendre després, no d'art proletari i de cultura proletària i tots aquests absurds que considerava amb menyspreu, sinó simplement a llegir i escriure. El Partit Comunista reflectia aquest endarreriment i afegia a la seua incompetència una arrogància que continuadament denunciava davant de les masses. Per a ell, aquesta arrogància comunista era el principal perill, després hi anava la corrupció i en tercer lloc la ignorància del poble. El remei intern era augmentar la producció. Cap sentimentalisme s'hi havia de ficar pel mig. Defensà la destitució d'alts càrrecs comunistes que havien patit anys d'empresonment sota el tsarisme en la lluita per la revolució, i llur substitució per burgesos competents. Assenyalà que la manca de cultura dels comunistes en relació a la burgesia, la necessitat d'emprar aquests burgesos, amb salaris alts (la policia secreta s'ocuparia d'ells si eren deslleials d'una forma o d'una altra), en ajut a l'estat soviètic fins que aquest hagués preparat el seu propi personal comunista.
Podia veure la burocràcia i la corrupció que creixia al seu voltant. El partit havia de combatre-la. Cap militant podia rebre més de 270 rubles, la paga dels obrers especialitzats. Així maldà per mantindre els aprofitats fora del partit. I mitjançant preceptes i exemples mostrà al partit la via socialista, fent cara a la veritat sense por davant de les masses i animant-los a sentir que l'estat era llur. El seu gran error—i ho veié massa tard—fou haver decidit tan lleugerament aquell furt del poder del poble als soviets. Amb tot el remei de tot això, la necessitat imprescindible de tots els aspectes de la vida a la Unió Soviètica, era la restauració de l'economia soviètica. Sota la seua direcció el partit es posà a la tasca. Però mentre feia això i cridava al país a posar totes les energies en la feina, no perdé cap oportunitat de dir al partit i als obrers i camperols que no únicament la seguretat externa sinó el desenvolupament intern de l'estat cap al socialisme depenia en darrer terme del proletariat internacional. Des de tots els punts de vista possibles, amb una insistència inesgotable mai no permeté que ho oblidassen.
De primer el seu èmfasi era en la impossibilitat que els dos sistemes, capitalisme i socialisme, co-existissen cordialment.
El març del 1918, digué al Setè Congrés Panrús dels Soviets: “L'imperialisme internacional... no pot en cap cas i sota cap condició conviure cordialment amb la República Soviètica”. I un any després, en el Vuitè Congrés: “No vivim en un estat sinó en un sistema d'estats, i l'existència de la República Soviètica al costat dels estats imperialistes per un període dilatat és impensable”. El perill, però, no era únicament extern, sinó intern. "En diversos escrits, en tots els nostres discursos i en la nostra premsa, hem insistit en el fet que aquesta és ara la situació a Rússia, que a Rússia tenim una minoria d'obrers industrials i una gran majoria de petits pagesos. En un país així una revolució social pot tindre succés definitivament tan sols sota dues condicions. La primera condició és que recolze en una revolució social moderna en un dels diferents països avançats. L'altra condició és un acord entre el proletariat que exerceix la dictadura, o que té el poder a les mans, i la majoria de la població camperola.
"Sabem que tan sols un acord amb la pagesia pot salvar la revolució socialista a Rússia mentre no arriba el temps de la revolució en altres països”. [2]
Quan la revolució es va veure més llunyana que el que s'havia esperat, canvià l'argument al caràcter internacional de la producció moderna. Socialista o capitalista, Rússia estava lligada a l'economia mundial. En el Vuitè Congrés dels Soviets del desembre del 1920, digué als delegats: "Mentre la nostra Rússia soviètica continue com un suburbi solitaria de tot un món capitalista, durant aquests temps pensar en la nostra completa independència econòmica i la desaparició de tot perill seria una fantasia extremadament ridícula i una utopia”. I no tan sols Rússia era lligada a la producció mundial, sinó que el sistema col·lectiu en una Rússia aïllada i endarrerida era desavantatjós en relació a l'anarquia capitalista a escala internacional. De moment l'estat rus podia mantindre les mercaderies estrangeres fora i protegir l'endarrerida indústria russa per un control rígid de les exportacions i importacions, i el monopoli del comerç exterior. Però aquesta era una eina antinatural. La prova final d'una nova civilització era una productivitat del treball superior en relació a l'antiga. “Fem cara a una prova que prepara el mercat rus i internacional, al que estem subordinats, amb el que estem lligats, i amb el que no podem trencar. Aquesta és una prova seriosa ja que aquí ens poden derrotar econòmicament i políticament alhora”.
I en el darrer article escrigué: “Tindrem succés en mantindre'ns amb la nostra petita producció agrària, amb la nostra situació de ruina, fins que els països capitalistes de l'Europa oriental completen llur desenvolupament cap al socialisme? Aquesta és la qüestió a la que fem cara ara. No estem prou civilitzats per passar directament al socialisme si bé tenim les premises polítiques per fer-ho". [3] Podríem citar dotzenes de fragments de la mateixa mena. Per què hi insistia tant? Era perquè sabia que les idees no són una força fins que les assumeixen les masses, i sabia la dificultat de mantindre el concepte internacional del socialisme i les fallides que resultarien de qualsevol desviament d'aquesta línia. Mentre visqué hi mantingué el partit, i el proletariat rus el seguí fidelment. [4] Però el juliol del 1922, Lenin caigué malalt i restà allunyat de la feina fins l'octubre. Quan retornà anotà en un esborrany per un discurs: "No hi mal sense bé. He restat tranquil durant mig any i he mirat 'rere el teló'”. El que havia vist no era únicament la degeneració del sistema soviètic, sinó també la degeneració del partit. I si no s'hi posava remei aleshores la dictadura del proletariat era en greu perill. Des del llit es dedicà a combatre-la—la darrera, i sens dubte, la que resultaria la batalla més gran de la seua vida. El següents dos o tres anys serien crítics per la Unió Soviètica i resten com els anys més difícils sobre els que fer un judici.
No hi ha cap errada més viciosa en la teoria socialista que la costum massa prevalent d'emprar el terme de dictadura del proletariat com a sinònim de la dictadura personal d'un Lenin o, pitjor encara, d'un Stalin. El règim de Mussolini a Itàlia, la democràcia en els països escandinaus, són igualment dictadures de la burgesia.
La dictadura del proletariat és una fórmula l'evaluació de la qual depèn en un moment donat i en un determinat país en la relació entre les classes a escala nacional i internacional. Hem vist les raons nacionals i internacionals per la forma implacable que necessàriament assumí a Rússia entre 1918 i 1922. La dictadura del proletariat a Rússia, Alemanya i França, totes socialistes alhora, donarien lloc, si per qualsevol raó concebible pogués sobreviure una Gran Bretanya capitalista durant un cert temps, a una tirania feixista a Gran Bretanya que no tan sols la classe treballadora sinó tothom llevat dels propis feixistes i dels burgesos tindria més llibertat que el sense sostre dels estats emancipats. El contingut polític de la dictadura de qualsevol país particular es basa en la taxa i els èxits de la transició econòmica cap al socialisme, que al seu torn depèn dels recursos naturals i industrials del país socialista, de les seues relacions exteriors amb altres pa´¨isos, socialistes o capitalistes—de fet tot el rerefons internacional contra el que cal jutjat qualsevol forma política de cap estat plenament desenvolupat, europeu o no europeu dels nostres dies. Si bé en darrer terme és la situació econòmica i la relació de classes que hi ha a sota, el factor decisiu, amb tot el poder estatal exerceix una poderosa influència. El regulador de totes aquestes relacions en un estat socialista és el partit comunista que controla el poder estatal i, en estreta associació amb els representants del proletariat internacional, governa el país d'acord amb els interessos del socialisme internacional. Fins l'abolició de les classes ha de funcionar un partit comunista. Està format pels elements més capaços i de confiança del moviment de la classe treballadora de cada país, alguns intel·lectuals marxistes, però la majoria obrers en actiu, per tal de mantindre el partit en estret contacte amb la classe treballadora mitjançant la qual, no per una virtut inherent sinó pel seu paper en la producció, s'ha d'assolir la regeneració de la societat. Si bé el partit en darrer terme reflecteix l'estadi general del desenvolupament del país, el seu lideratge pot, com ho prova el cas de Lenin de forma tan concloent, elevar el caràcter i la visió per tal de mantindre el partit a un alt nivell i acomplir tasques d'importància mundial; o pot, com fou el cas dels mesos de malaltia de Lenin, dur el partit tan baix com per esdevindre un dòcil instrument d'una tirania degradada. La relació precisa entre els individus dominants i les forces socials, sempre és una cosa difícil de determinar, i ací és excepcionalment important. Pel moment, n'hi ha prou a dir que no acceptem la idea que la degeneració del Partit Bolxevic era inevitable.
En els anys anteriors a l'octubre del 1917, la insistència de Lenin en la disciplina necessària per la feina clandestina i la insurrecció armada, després per la ruina de la guerra, de la guerra civil i de la intervenció militar, per la fallida temporal de la revolució mundial, per la relativa feblesa del proletariat rus, havia dut el Partit Comunista de Rússia contínuament en el camí d'esdevindre gairebé una organització militar dirigida des de dalt. Amb tot en els temps més desesperats de la guerra civil, Lenin havia insistit en mantindre allò que en els nostres dies es consideraria una sorprenent llibertat de discussió. Ell dominava, però tan sols per la seua autoritat personal. Immediatament que acabà la guerra civil impulsà una resolució que cridava a la democràcia en el partit, o com s'anomenava eufemísticament, la democràcia obrera. Sabia que era necessari retallar la llibertat que havia promès a Rússia, per mantindre's de totes totes pel bé de la revolució internacional. Així i tot, el partit havia de continuar com a instrument lliure; amb el poder enorme que tenia l'ossificació seria un desastre. Fins a quin punt podia haver-hi una llibertat completat i continuada en el partit si es restringia la llibertat política de la classe treballadora en general? Aquest era el perill que sempre havia assenyalat Rosa Luxemburg en la seua lluita per la democràcia completa contra el centralisme de Lenin. Lenin en la seua resolució afirmà que amb la mateixa energia i decisió amb els que el partit s'havia militaritzat calia ara treballar per tindre-hi una democràcia lliure. Però el 1921 esclatà la rebelió a Kronstadt i tots els problemes que dugueren a la NEP. De moment la situació era més perillosa que mai abans, i per primera vegada en gairebé vint anys, Lenin hagué de prohibir les faccions o els grups organitzats dins del partit. La resolució de la democràcia dins del partit quedà suspesa. Ara bé, en retornar després de malaltia s'espantà de veure que el partit es corrompia des de dalt i des de baix.
El cap del fong burocràtic era Stalin, ara secretari general del partit, comissari de les nacionalitat, i comissari de la inspecció obrera i camperola. Dominava la maquinària del partit. En l'immens, endarrerit i agitat camp, els militants del partit i els funcionaris de l'estat soviètic tenien gran poder, i mitjançant un sistema de nomenaments des de dalt, desconegut fins i tot en els temps més durs de la guerra civil, havia fet de l'aparell organitzatiu del partit un poderós suport per a ell mateix. Mantenia una estreta relació amb Djerzhinsky, el cap de la totpoderosa policia secreta. Tan bon punt l'autoritat de Lenin quedà afectada per la malaltia, es trobà en un conflicte constant amb Stalin.
El monopoli del comerç exterior era la única salvaguarda de l'estat soviètic contra el sistema més productiu del capitalisme. A hores d'ara, la producció russa és tan endarrerida que si es permetés l'entrada de mercaderies d'Alemanya, Gran Bretanya o dels EUA, enfonsarien l'economia russa. Amb tot, no hi era Lenin del tot fora, i Stalin, Zinov'ev i Kamenev, tan incompetents en l'economia, com en organitzar la insurrecció, introduïren importants exempcions en aquest monopoli. Trockij s'hi oposà sense èxit. Lenin, com sempre que es trobava en dificultats, es girà a Trockij, i li demanà de defendre aquesta postura en la conferència del partit de l'abril. Trockij ho féu i s'establí que el monopoli del comerç exterior és “un dels pil·lars de la dictadura socialista en les circumstàncies d'encerclament capitalista”, frase que era una clara indicació que en aquells dies ningú de la Unió Soviètica somniava en superar la productivitat capitalista del treball mentre l'estat obrer fos rodejat pel capitalisme mundial.
El 25 de desembre, Lenin escrigué el famós testament [5] on caracteritza Stalin. “El camarada Stalin, després d'esdevindre secretari general, ha concentrat un enorme poder en les seues mans; no estic segur que sempre sàpiga emprar-lo amb la cautela suficient”. Aleshores vingué l'afer georgià i el gir de Lenin, que copsà que el partit, si volia salvar-se, s'havia de lliurar d'Stalin. Stalin i Djerzhinsky havien rebut l'encàrrec d'aplanar les dificultats que s'experimentaven per l'entrada de les repúbliques menors a la URSS. Stalin, una vegada enviat a Geòrgia, s'havia comportat amb aquella brutalitat que rebé la més forta censura de Lenin. Ordjonikidze (actualment comissari de la indústria pesant i uns dels principals partidaris del règim estalinista) havia continuat la política i fins i tot havia atacat un camarada georgià. “Vivim en un mar d'il·legalitat” deia una de les primeres lletres que Lenin, malalt, havia escrit al Politburó, i ara podia veure d'on venia la principal amenaça. Demanà que Ordjonikidze fos expulsat del partit durant dos anys. Que una cosa així pogués passar mostrava “en quin fang hem quedat atrapats”. Demanà que les nacionalitats sotmeses i perseguides fossen protegides dels diejimordes (tirans i brutals). Els tirans i brutals eren Stalin i Djerzhinky. S'adreçà als georgians: “treball per vosaltres de tot cor”... i aleshores, degut a la necessitat de ser prudent en les manifestacions públiques, a la correspondència privada mostra l'ira i la desconfiança que sentia pel groller, ignorant i immoral georgià... “L'internacionalisme des del punt de vista de les nacions opressors, les anomenades nacionas grans (tot i que únicament són grans en violències), ha de consistir no en respectar una igualtat formal, sinó una igualtat que destruesca aquella desigualtat que han creat els fets en la vida real. La impaciència i l'impulsivitat administrativa d'Stalin hi jugaren un paper fatal, a desgrat del seu despit contra el “socialxovinisme notori”; el despit en general jugar el pitjor paper possible en la política. És el nostre deure responsabilitat Stalin i Djerzhinky d'aquesta genuïna campanya nacionalista gran russa”. [6] Escrigué aquestes lletres els darrers dies de desembre, i el 4 de gener hi afegí una nota al testament, de to més contingut, però d'intenció inequívoca: “Postscriptum: Stalin és massa brutal, i aquest defecte, completament tolerable en les relacions entre comunistes, esdevé intolerable pel càrrec de secretari general. Per tant, propòs als camarades de trobar una forma per fer fora Stalin d'aquest càrrec i nomenar un altre home que en tots els aspectes diferesca d'Stalin únicament en superioritat—és a dir, més pacient, més lleial, més educat i més atent amb els camarades, menys capriciós, etc”. De nou es girà cap a Trockij. Per acabar les seues paraules, hi digué: "Aquest afer (l'afer georgià) es troba actualment sota investigació a mans d'Stalin i Djerzhinsky. No puc confiar en llur imparcialitat, tot al contrari. Si esteu d'acord en fer-vos càrrec de la defensa, restaria tranquil”.
Els darrers tres mesos de vida activa Lenin els esmerçà en un intent inútil de reorganitzar la maquinària del partit per combatre contra Stalin i la corrupció burocràtica. Com sempre començà des de baix. El 26 de desembre recomanà que el comitè de control central consistís principalment d'obrers en estret contacte amb les masses i no en aquells que havien tingut un llarg període com a funcionaris soviètics “ja que aquests treballadors han adquirit ja certes tradicions i prejudicis que són els que volem combatre”. I en haver decidit que Stalin havia d'anar-se'n, al gener passà a la lluita oberta, però encara amb precaucions. El govern representava “en un grau molt gran la supervivència del passat... Únicament se l'ha pintat a la banda de dalt i en tota la resta representa la més típicament antiga maquinària del nostre antic govern”. El partit ha de concentrar les seus millors forces i, com ho féu en el període més perillós de tots de la guerra civil, trobar noves forces “on la nostra dictadura arrele profundament”. La referència a la guerra civil mostrava com de seriosa considerava la situació i sabia allò que tan pocs comunistes saben, que com més gran és el perill més gran és la necessitat de mobilitzar les grans masses populars. Era el poder personal del brutal i deslleial secretari general el primer que calia tombar. Lenin per tant proposar elegir entre 75 i 100 nous membres del comitè de control central d'entre els obrers i camperols, que havien de rebre tots els drets dels membres del comitè central. La Inspecció d'Obrers i Camperols (organització que controlava Stalin) havia d'ésser reduïda i els dos òrgans fusionats. En totes aquestes disposicions hi ha, si més no des del que podem veure avui, una única errada seriosa. Donava la seua autorització a la idea de fusionar el partit amb l'aparell estatal. Fins i tot amb un partit com cal aquest pla hauria estat perillós, i no tenim pas dubte que amb l'augment de la burocràcia soviètica Lenin hauria canviat de parer pel que fa això, com freqüentment ho feia en moltes coses. Però tot plegat suposava la fi de l'abús d'Stalin dels seus càrrecs per comprar el suport de gent. Stalin, ja caigut en desgràcia com a comissari de les nacionalitats, provà d'emprar el seu principal argument polític—la supressió de l'article. Un dels aliats d'Stalin, Kuibijs'ev, proposà que s'imprimís una còpia especial de Pravda per mostrar-la únicament a Lenin per tal de tranquilitzar-lo. Trockij s'oposà a això amb tanta força que Stalin hagué de deixar passar l'article, que aparegué al Pravda del 15 de gener. Lenin aleshores decidí de destruir Stalin i mostrà com de seriosa considerava la situació en dur la lluita a camp obert.
En el seu darrer i possiblement el més elegant article que mai escrigué [7] uní una profund advertiment de la necessitat de fer-se amb els millors elements i preparar-los amb cura pel govern amb una sèrie de forts atacs contra la Inspecció d'Obrers i Camperols d'Stalin. “El Comissariat del Poble d'Inspecció no gaudeix ni tan sols d'una ombra d'autoritat en l'actualitat. És ben conegut que no hi ha institucions en funcionament pitjors que el nostre Comissariat d'Inspecció i que en les condicions modernes no hi podem esperar res d'aquest Comissariat”. I, “per què, fet i fet, formar un comissariat que treballarà sense cap eficiència, de forma que no donarà cap confiança i la seua feina no gaudirà del menor prestigi?” i, “el nostre nou Comissariat d'Inspecció deixarà de banda la qualitat que els francesos anomenen pruderie, és a dir l'afectació ridícula, de provar de semblar important, que fan més el pes a la nostra burocràcia, tant la dels soviets com la del partit. Caldria que es digués entre parèntesis que tenim una burocràcia no únicament en les institucions soviètiques sinó també en les institucions del partit”. I aleshores, com era habitual en ell, gairebé de forma sobtada, conclou l'article amb una llarga dissertació en relació al paper de la revolució socialista internacional, que acaba amb la citació que hem dit abans. [8]
"Vladimir Ilijc' prepara una bomba contra Stalin al Congrés”, escrigué el secretari de Lenin. Escrigué una lletra, la darrera, on trencava totes les consideracions de camaraderia amb Stalin. Però fou víctima d'un nou atac i no va poder parlar en el congrés. La seua darrera força s'havia esmerçat en una vana empresa d'allunyar dels alts consells i de la confiança del partit l'home que concentrava en ell totes les tendències roïnes que Lenin temia pel futur. En aquells breus i incerts mesos que Lenin va jaure malalt, Stalin i la seua colla empraren llur única arma—la consolidació de llur control personal mitjançant una intensa burocratització de l'aparell del partit. Al principi no era res més que la lluita pel poder. [9] Encara abans de la mort de Lenin el gener del 1924, el poder era a mans d'Stalin, a qui Lenin més temia, i de Zinov'ev i Kamenev, dels quals en el testament digué al partit que mai no se'n refiés. Aquests tres, la troica, governaren Rússia i en governar Rússia controlaren la Internacional Comunista. Hem vist com el març del 1917, Stalin i Kamenev havien dut el Partit Bolxevic a una via que hauria fet perillar la revolució russa, a la qual serviren únicament per l'oportuna aparició de Lenin. Els veurem quan actuaren de forma idèntica davant la revolució alemanya d'octubre.
Però l'octubre del 1923, Lenin jeia en el llit de mort i, tot i que ni ell ni ningú més no ho sabia, la derrota de la revolució alemanya anunciaria la mort del socialisme internacional en el seu partit, la seua convicció durant vint-i-cinc anys.
[1] Aquest fou l'origen de la insistència de Trockij en organitzar els sindicats com a òrgans estatals. Si el comunisme de guerra continuava, preveia el col·lapse si els sindicats no es vinculaven estretament a l'aparell de l'estat soviètic. Quan Lenin acordà passar a la NEP, Trockij acceptà la política sindical de Lenin.
[2] V. I. Lenin, "L'impost dels aliments”, discurs pronunciat en el Desè Congrés del PC de Rússia, el 15 de març del 1921.
[3] "Millor poc però millors”, Pravda, 4 d'abril del 1923. L'autor ha emprat una traducció MSS. Molts dels principals articles de Lenin, escrits després del 1918, s'han d'anar a cercar en publicacions obscures o traduïdes de nou. L'actual règim soviètic s'està de publicar-les o, quan ho fa, les presenta truncades.
[4] Davant de la massa enorme de proves citades abans és clar que com a norma general quan Lenin es referia el socialisme assenyala aquella forma altament desenvolupada de societat basada en una productivitat del treball molt per damunt del capitalisme, i impossible en l'economia aïllada de la Rússia soviètica. En els nostres dies, però Stalin, proclama la victòria final del socialisme. Un cop passa per damunt de les grans desigualtats que hi ha sota aquest socialisme, proposa que per socialisme Lenin entenia únicament la propietat col·lectiva i l'economia planificada. La tesi és l'habitual mixtificació estalinista, i el propi Stalin, com es pot veure a la fotografia reproduïda després del prefaci, emprà aquesta paraula durant anys precisament en el sentit que Lenin solia utilitzar. Però cal assenyalar que Marx i Engels i Lenin empraven les paraules socialisme i comunisme de manera intercanviable, però algunes vegades distingien el comunisme com l'estadi superior del socialisme. Per un estudi útil de l'ús d'aquestes paraules en èpoques diferents per Marx, Engels i Lenin veieu The Socialist Standard, agost, 1936. Per la versió més plausible de la falsificació estalinista, veieu The Theory and Practice of Socialism, de John Strachey, p. 113.
[5] Hi ha referències a això del propi Stalin a la Corresponsalia de la premsa internacional del 17 de novembre del 1927 i a The Truth about Trotsky, de R. F. Andrews, London, 1934, p. 68.
[6] Veieu The Theory and Practice of Socialism, de John Strachey, p. 430 "La forma amb la qual la Unió Soviètica ha sabut reconciliar les reivindicacions culturals, educatives, administratives i econòmiques dels pobles sotmesos a l'imperi tsarista, sense sacrificar de cap forma la seua força i unitat essencials, ha estat un dels seus grans triomfs. Aquesta tasca l'ha inspirada, per damunt de tot, Stalin”. Stalin, que proclama el seu odi al socialxovinisme, ha resultat d'un nacionalisme excessiu tan dur per a les nacionalistats com el de qualsevol gran rus.
[7] "Millor pocs, però millors".
[8] Pàgina 26
[9] El millor tractament breu d'aquest període final de la vida de Lenin es pot trobar a El testament amagat de Lenin, de Lev Trockij, Pioneer Publishers, New York. Veieu també Since Lenin Died, by Max Eastman, London, 1925, un repàs ben documentat; i Staline, de Boris Souvarine, Paris, 1935, capítol VII, un llibre amb un biaix anarquista contra la dictadura del proletariat però sense cap retret a fer quant a documentació, correcció i profunditat.