La revolució mundial 1917-1936
EN EL TESTAMENT, LENIN TAN SUPERIOR ALS SEUS COETANIS en copsar els homes i la política, hvia advertit el partit d'un probable trencament entre Trockij i Stalin. Era, digué, una trivialitat, però “una trivialitat que pot adquirir una importància decisiva”. Lenin creia en el materialisme històric però no subestimava la importància dels individus, i tota la immensitat de les conseqüències ens són visibles ara.
Amb tot, com Lenin, de forma tan clara, veié, l'origen immediat del perill era personal. Lenin no hi digué amb tantes paraules. El testament està curosament redactat, però durant tota la guerra civil hi havia hagut xocs entre Trockij i Stalin. Stalin, amb Zinov'ev i Kamenev, que al principi li donarem suport, odiaven Trockij, però Stalin l'odiava amb l'odi de qui hi veu el principal obstacle en el camí del poder; Stalin sabia que podia manegar Zinov'ev i Kamenev. Zinov'ev, de la seua banda, tenia por de Trockij, però també d'Stalin. Tenia la idea de fer un equilibri entre ells. Però aleshores anava amb Stalin. Quina mena d'home era qui tan aviat usurpà la posició de Lenin i provà de jugar el seu paper? Cap home d'aquesta generació, i pocs d'altres, haurien pogut fer això adequadament.
Lenin, per damunt de tot, sabia d'economia política com pocs professors d'universitat en saben. Era un mestre absolut de la teoria i pràctica polítiques. Coneixia el moviment internacional de la classe treballadora dels grans països d'Europa, no únicament de llur història interpretada pel materialisme històric, sinó per llargs anys d'experiència personal a Gran Bretanya, França, Alemanya i Suïssa. [1] Parlava gairebé amb una completa correcció l'alemany i l'escrivia com si li fos una segona llengua. Era familiaritzat amb el francès i l'anglès i podia llegir altres llengües europees amb facilitat. La honestedat intel·lectual era amb ell una passió fanàtica, i per a la seua concepció bàsica de reunir els millors resultats del coneixement teòric i pràctic en el partit amb els moviments instintius de milions de persones, l'honestedat davant del partit i davant de les masses li era essencial. L'amplitud i l'honestedat del seu intel·lecte, el seu poder de voluntat, el singular altruïsme i devoció del seu caràcter personal, unit a un gran coneixement i comprensió dels homes, li permetia d'emprar totes les formes d'intel·lecte i de caràcter d'una forma que contribuí a elevar el partit bolxevic entre el 1917 i el 1923 fins al nivell de la tasca estupenda a la qual era cridat. Cap home va fer tant, i ens podem adonar de com de petits eren la majoria únicament si mirem en què es convertiren després que el seu mestre els deixàs. Lenin el féu ésser com eren. Era astut i hàbil com tots els que han de tractar amb homes. Però al llarg de tots els desacords d'aquells anys que sovint arribaven a trencaments, mai no calumnià, exilià, empresonà o assassinà cap dirigent del seu partit. Era dur en denunciar, sovint brusc, però mai personalment roïn. Era implacable amb els enemics polítics, i els anomenava enemics, i proclamava ben alt que si s'oposaven al règim soviètic els hauria de combatre i de fer combatre. Però Trockij ens diu com es preocupava de la salut dels seus col·legues; tan dur com es pot percebre pels seus discursos, en els moments on el partit es removia en mig de disputes, apareixia com un home de fortes emocions i sensible a la personalitat humana. En la seua vida privada donà un exemple no assumit d'incorruptibilitat personal i de vida austera. Cap home va poder mai ocupar el seu lloc, però no era impossible que algú capaç i amb voluntat d'actuar en la seua tradició pogués continuar la seua tasca on ell la deixà, i tothom sabia que Trockij era el més preparat per aquesta difícil posició. Lenin l'havia designat com a tal en el testament. Però la ironia, la tragèdia més cruel del món de postguerra, era que, sense un trencament de la direcció del extremadament centralitzat i políticament dominant partit bolxevic, aquesta passà d'un dels més alts representants de la cultura europea un altre qui, en tot llevat en la fixació d'un objectiu, era la pròpia antítesi del seu predecessor.
El caràcter personal d'Stalin no és el factor dominant de la història soviètica des del 1914. Forces encara més fortes hi han actuat. Però si les virtuts individuals de Lenin eren al costat del progrés cap al socialisme, les d'Stalin ho eren únicament cap a la corrupció. Pel que fa l'economia política era, i en gran mesura és, força ignorant; en el marxisme ell i els seus servidors són capaços actualment d'errors que no cometria un simple socialdemòcrata. Aquestes coses les provarem després. De moment n'hi ha prou amb donar alguns incidents importants dels inicis d'aquesta història.
El gener del 1928, Verec'cc'aks, un dels seus primers companys, comunicà en el diari parisí, Dui, alguns records d'Stalin de la presó. [2] Llur autenticitat no serà negada pels estalinistes, ja que al Pravda del 2 de febrer del 1928 i del 20 de desembre del 1929, Demian Biednij, un escriptoret estalinistes, cità aquests retalls com una referència acreditada del seu estimat líder. No cità el següent. Un dia un jove georgià fou colpejat durament pels seus companys de la presó de Benlov per provocador, un càrrec que resultà fals. Més tard es va saber que el rumor havia sorgit d'Stalin. En una altra ocasió un ex-bolxevic apunyalà i matà un obrer a qui no coneixia però a qui creia espia. L'assassí confessà més tard que Koba (com era conegut aleshores Stalin) l'havia incitat. A la darreria del 1901 Koba deixà sobtadament Tblisi. La revista socialdemòcrata georgiana, Brdzolis Khma (Ressó de Lluita) ens diu per què. Stalin, a través de l'engany i de la intriga, havia provat de deteriorar la posició del dirigent de l'organització. Després d'haver estat advertit nombroses vegades caigué en un engany encara més beneficiós i fou expulsat per unanimitat de l'organització de Tblisi. Aquesta història no l'expliquem per ennegrir la seua figurar o per fer-li fer el paper de roïn. Té importància perquè continuar actualment amb el mateix comportament d'aleshores, amb la única diferència que de primer emprava les murmuracions i les lletres, i d'ençpa del 1924 tingué tots els recursos d'un gran país a la seua disposició. En el moment que Lenin quedà incapacitat, Stalin començà a marcar el partit bolxevic amb la imatge de la seua corrupte i limitada personalitat. No era cap fet inevitable aquest. Era una mena d'home i Lenin era d'una altra. El judici de Zinov'ev, Kamenev i els altres no és cap sorpresa pels qui coneguen la història del partit bolxevic d'ençà que Stalin es féu amb el poder.
Una característica més explica també la seua suprema incompatibilitat amb l'autoritat d'un estat socialista. El 1911 escrigué una lletra que donava la seua opinió sobre la lluita que Lenin feia contra els que volien liquidar la revolució i contra Trockij, que encara pugnava per una unitat impossible. “Hem sentit de la tempesta en un got d'aigua, el bloc de Lenin-Plekhanov d'una banda, i el de Trockij-Martov-Bogdanov de l'altra. Pel que sé els obrers s'inclinen pel primer. En general, però, es malfien dels emigrats. Per què s'ocupen d'ells; si més no pel que fa a nosaltres, tothom que té l'interès del moviment en el cor fa la seua pròpia feina. La resta hi anirà al darrera. Això, en la meua opinió és el millor". [3]
Ni sabia ni es preocupava de saber. Hi ha altres exemples de la seua limitació nacional, les seues befes als emigrats, la seua reticència a la teoria. El leninisme que ha predicat tan assíduament des del 1924 no significa res per a ell. Amb el bernís d'una educació d'Oxford a Anglaterra, o una fortuna personal a França o Amèrica, hauria estat un primer ministre o un president ideal. Un exèrcit d'assessors personals i un sistema tradicional li haurien donat camp per la seua capacitat d'organització, d'intriga i de voluntat implacable. Mai no hauria pogut construir un moviment de masses llevat de com a segon o successors d'un Hitler o d'un Mussolini on potser hauria trobat el millor camp per les seues extraordinàries capacitat. Com a guia d'un estat basat en els principis del socialisme científic i formulador de les polítiques de la Tercera Internacional, és impossible imaginar-se una persona menys adequada. Però són aquestes pròpies qualitats i defectes les que fan que la burocràcia es pose instintivament del seu costat contra Trockij en la lluita que seguí.
No tenia cap reputació i havia arribat a on era gràcies a arrenglerar-se al costat de Lenin a cada ocasió. El 1905 i a l'octubre del 1917, havia fet poca cosa. Tampoc no tenia cap atractiu personal. Tampoc el tenien Zinov'ev i Kamenev. Tothom sabia el paper que havien jugat no únicament abans de l'octubre sinó immediatament després, quan defensaren una coalició amb els menxevics i havien dimitit del comitè central per llur desacord amb la política sense compromisos de Lenin i Trockij. Lenin l'havia fet pública davant de tota la població de Rússia. Zinov'ev era conegut com un covard; la seua manca d'originalitat el féu guanyar el malnom del gramòfon de Lenin. Malgrat d'una certa popularitat, ni ell ni Kamenev podien rivalitzar ni amb Stalin ni amb Trockij.
Trockij, d'altra banda, fou, fins i tot en vida de Lenin, la figura més brillant de Rússia. Si més no pel que fa a l'estratègia d'octubre, Lenin havia estat la mà conductora, però mentre era amagat, Trockij havia estat la figura dirigent davant de les masses de Petrograd. Fou l'“home d'octubre”. L'organització de l'Exèrcit Vermell li havia donat no tan sols una reputació internacional sinó una gran popularitat entre els camperols. Com a comissari de la guerra, viatjà de front a front, i esdevingué conegut i estimat per milions de persones. Era el millor orador d'Europa, i en els congressos de la Internacional donava el discurs inaugural en rus, alemany i francès, i alhora, com a comissari de guerra, revisava l'Exèrcit Vermell davant dels delegats. Els seus pamflets es dirigien igualment a professors i camperols. El més important de tot era la seua tasca com a mà dreta de Lenin, i era reconegut per tothom com el seu successor. El seu defecte personal era l'arrogància i una certa incapacitat per comportar-se normalment amb homes del seu mateix estatuts però òbviament de qualitats inferiors. Mancava de la natura comprensiva i afable de Lenin. La seua brillant i audaç capacitat d'acció es compensaven amb la incapacitat per aquell tracte personal en la que tants homes inferiors hi excel·len. El seu gran defecte, la incapacitat en l'organització del partit, no li afectà mentre fou membre de la gran organització de Lenin. Mentre visqué Lenin ell s'encarregava de superar tots els obstacles, i Lenin i Trockij eren dos noms units indissolublement. Stalin, envejós, de poc enteniment però ambiciós, s'esperava al darrera i planejava i intrigava. Trobà esperits afins en Zinov'ev i Kamenev. Per les coses prioritàries, Lenin i Trockij mai discutiren. Després de la revolució d'octubre, Lenin proposà Trockij com a president del consell de comissaris. Trockij considerà la proposta absurda i insistí que Lenin ocupàs el lloc que li corresponia. Es preocupaven de la política no del càrrec. Però alguns antics bolxevics odiaven aquest nouvingut que després d'haver-se oposat durant anys a llur mestre tot d'una hi havia entrat i s'havia fet amb la posició que consideraven pròpia. Però per les grans masses Trockij, fins i tot quan Lenin quedà incapacitat, conservava el prestigi de les seues virtuts i de les seues conquestes i la màgia de l'estreta associació amb Lenin.
Trockij no era únicament estimat per les masses, i també era popular dins del partit. Què havien fet Zinov'ev, Kamenev o Stalin per aconseguir l'entusiasme més enllà dels seguidors immediats? Però els tres tenien l'aparell i els fons del partit a les mans. Djerzhinsky, que havia compartit amb Stalin la censura de Lenin en la qüestió nacional, els hi era proper, i es guanyaren Bukharin, que controlava la premsa del partit. Stalin té una capacitat suprema en el tracte amb els homes. L'emergència de la guerra civil, el bloqueig i la fam, les requises forçoses als camperols durant la guerra civil, la fatiga i la passivitat de les masses, tot plegat havia donat poder a l'aparell del partit. Els càrrecs en el partit eren nomenats com més anava més des de dalt. Per les grans extensions, gairebé incomunicades, del camp, els funcionaris soviètics i del partit tenien un poder gairebé ilimitat, únicament subjectes de l'autoritat central. Mentre Lenin i Trockij eren immersos en l'economia, la política i la revolució internacional, Stalin treballava pel poder. [4] Tenia poc marge de maniobra amb Lenin. Però d'ençà de la definitiva baixa de Lenin burocratitzà el partit més i més, i Zinov'ev, Kamenev i Bukharin l'ajudaren. Ço que cal no oblidar és que aquesta lluita tingué lloc en un cercle estret, tan petit com havia esdevingut el grup de govern, ja en temps de Lenin. Les masses jugaven un paper ben petit, i Trockij ni podia ni volia dur les masses a aquesta lluita, com Lenin hauria fet indefectiblement més aviat que no tard. La insatisfacció començà a crèixer; la joventut del partit es resentí d'aquesta tirania com li pertoca a la joventut. Aleshores, el setembre del 1923, amb la situació econòmica en un punt crític, es descobriren dues societats secretes en el Partit Bolxevic. Es prengueren immediatament mesures per suprimir-los, però aquestes formacions eren òbviament el resultat del règim burocràtic que no feia gaire Lenin havia atacat obertament i encertada. Trockij dugué la lluita a camp obert. Ell i molts altres militants demanaren que s'aplicàs l'antiga resolució de la democràcia obrera. El 8 d'octubre, escrigué al comitè central una lletra on assenyalava que l'aparell s'havia burocratitzat degut a l'aplicació del mètode de selecció per comptes del d'elecció, que el partit ara es trobava en una situació perillosa i que li podia agafar desprevingut una crisi d'excepcional gravetat. Ho havia intentat durant un any i mig dins del comitè central, però no hi hagué cap millora, i sentia que era el seu deure posar la qüestió a l'atenció del partit. La resposta fou la típica d'aquella grolleria que com més va més caracteritza la política soviètica en haver-se incrementat la influència d'Stalin. El comitè central digué que els atacs de Trockij al Partit Comunista que ja duraven “diversos anys” i la seua “determinació d'esvalotar el partit”, eren deguts al fet que volia que el comitè central el col·locàs a ell i al camarada Kalegaev al capdavant de la vida industrial. Pugnava per aconseguir uns poders ilimitats en els afers industrials i militars i “categòricament refusava la situació de substitut de Lenin. Evidentment considera això per sota de la seua dignitat. Es comporta d'acord amb la fórmula de 'o tot o res'”. Els anys no ha disminuït en res aquestes coentes personalitats d'aquest govern que respon a una acusació política a un home que encara ocupa la posició en l'estat socialista que Trockij havia ocupat: la degradació de la vida política davant del partit i de les masses havia començat. Però l'opinió del partit era massa forta aquells dies per a Stalin i la seua colla, i es veieren obligats finalment a aprovar una resolució que els comprometia a instituir la democràcia obrera. La resolució fou adoptada unànimament. Però els tres no podien posar-la en funcionament, ja que era l'absència de democràcia ço que els donava el poder. Ara que Lenin ja no hi era, un règim democràtic i la superioritat de Trockij en autoritat, moral i intel·lecte, el col·locaria automàticament al capdavant del partit. D'alguna forma se l'havia de destruir. Stalin no té cap principi, ni polític ni de cap mena, però Zinov'ev i Kamenev es deixaren arrossegar cap a aquesta intriga no únicament per enemistat personal, sinó a més perquè temien tot allò que defensava Trockij. Trockij volia accelerar la industrialització del país. Zinov'ev, notòriament covard, temia alterar l'equilibri de l'economia soviètica. Trockij volia emprar els tècnics burgesos com Lenin sempre havia defensat. Stalin s'hi oposava. Fou en una qüestió similar, l'ús d'oficials tsaristes, que intrigà contra Trockij durant la guerra i havia rebut la censura de Lenin. Trockij era el centre dels intel·lectuals del partit, de la doctrina i anàlisi marxistes amb la seua insistència en la necessitat de continuar endavant—la reconstrucció permanent de la base econòmica de la societat. Mentre Zinov'ev i Kamenev per temperament defensaven la cautela, Stalin, com demostren els discursos dels quatre anys següents, creia sens dubte (si és que mai considerà seriosament la qüestió) que si hom mantenia el poder soviètic el socialisme arribaria d'alguna forma. [5] Per aquestes diverses raons els unia el desig de destruir Trockij. Ço que ni Zinov'ev ni Kamenev veien era que rere d'ells en aquesta pugna la burocràcia del partit s'arrengleraria d'alguna forma; rere la burocràcia del partit hi havia la burocràcia de l'estat, i rere d'ella hi havia els elements capitalistes de la Unió Soviètica. Hi ha una observació de Lenin en un dels seus darrers articles que mostra que sempre fou conscient de la natura inestable de les relacions de classe en el país i temia un trencament precisament perquè les classes l'aprofitarien per arrenglerar-se. Però ni Zinov'ev ni Kamenev ni cap altre podia haver previst fins on aniria Stalin en l'aliança amb la reacció per tal de destruir Trockij i la revolució internacional que aquest defensava, i en la que els primers, amb tots els defectes, hi creien. Aleshores treballaven per destruir Trockij.
La resolució els va fer aturar-se. Uns pocs dies després tindrien llur oportunitat. Encès per la seua victòria de paper, Trockij havia escrit una lletra al seua pròpia secció local amb la intenció d'elucidar la importància de la democràcia obrera. Sense cap ombra de malícia o de referències personals analitzà els perills que amenaçaven el partit: “en destruir l'activitat pròpia, el burocratisme evita així un ascens del nivell general del partit. I aquesta és una falta greu. En la mesura que els camarades més experimentats, i els que més s'han distingit en el seu servei entren inevitablement en l'aparell, el burocratisme de l'aparell té les conseqüències més feixugues en el creixement intel·lectual i polític de les generacions joves del partit. Això explica el fet que la joventut—el baròmetre més fiable del partit—reaccione de la forma més forta contra el burocratisme del partit.
"Fóra erroni pensar, però, que l'excés dels mètodes de l'aparell en la decisió de qüestions del partit, no deixa cap rastre en la generació més gran, que encarna l'experiència política del partit i les seues tradicions revolucionàries. No, el perill és també gran en aquest costat. No cal esmentar la importància enorme—no tan sols a Rússia, sinó a una escala internacional—de la generació més gran del nostre partit; que és coneguda i reconeguda de forma general. Però fóra grollerament erroni estimar aquella importància com un fet suficient. Únicament una interacció contínua de la generació gran i de la jove dins del marc de la democràcia del partit pot preservar la Vella Guàrdia com a factor revolucionari. Altrament els grans s'ossificarien, i sense adonar-se'n esdevindrien l'expressió més acabada del burocratisme de l'aparell". [6]
I encara amb una anàlisi teòrica mostrava com els dirigents de la Segona Internacional havien degenerat del marxisme revolucionari al revisionisme, i la responsabilitat que hi tenien els grans: “nosaltres, els 'grans', aleshores que naturalment juguem el paper de dirigents, hauríem de reconèixer el perill, afirmar-lo obertament i previndre-ho mitjançant la lluita contra el burocratisme”. En aquesta qüestió recurrent, la interacció dels grans i dels joves resulta el consell més valuós que mai s'haja donat a cap partit polític. Stalin, Kamenev i Zinov'ev llegiren el document i no impediren la seua publicació en la premsa del partit. Kameve en parlà sense entusiasme, però certament sense hostilitat. [7] Però la pròpia qualitat de la lletra era un signe de llur proper eclipsi, i tot d'una decidiren d'utilitzar-la contra Trockij. L'acusaren de posar els joves contra la Vella Guàrdia. Stalin començà Moscou. “Per què aquest intent de derrocar la Vella Guàrdia i d'embolicar demagògicament els joves, per obrir i ampliar una petita fractura entre aquestes tropes fonamentals del nostre partit? A qui beneficia, si teniu presents els interessos del partit, la seua unitat, la seua solidariat, i no un intent d'afeblir la seua unitat en benefici de l'oposició?” Zinov'ev a Leningrad l'anomenà un atac als “deixebles directes de Lenin” i el Soviet de Leningrad del que era president aprovà una moció de condemna amb 3.000 vots contra set i cinc abstencions. Bukharin els seguí des de la premsa del partit. "Amb tot, el bolxevisme mai no ha oposat el partit a l'aparell. Això seria, des del punt de vista bolxevic, d'una ignorància absoluta, ja que no hi ha partit sense aparell...”. Els “deixebles directes de Lenin”, el “bolxevisme, és a dir el leninisme”. Aquesta era la pista. Calia separar el nom de Trockij de la seua associació inseparable amb el nom reverenciat de Lenin. Per tant ells passaven per leninistes, com a hereus i guardians de la veritable tradició contra les perversions de Trockij. Aquest i únicament aquest fou l'origen del trotskisme d'Stalin. Havien començat per dir que Trockij era un comunista d'esquerres. Però ara ràpidament ho capgiraren i l'anomenaren menxevic. Ja que per tal de provar que el trotskisme sempre s'havia oposat al leninisme excavaren en la història passada i tragueren a la llum les antigues baralles entre Lenin i Trockij. Ara bé, aquestes baralles havien estat al voltant de dos punts principals, un la qüestió organitzativa, en la que Trockij s'havia equivocat. Però la segona era la teoria de la revolució permanent, i això incloïa tota la base teòrica de la Unió Soviètica i de la Internacional Comunista. Però Zinov'ev i Kamenev seguiren Stalin i realitzaren prodigis de casuística. Incapaços de ni tan sols l'anàlisi teòrica més primitiva, Stalin, en la seua forma simplista de pensar, elaborà les idees que li presentaven. Però les contribucions d'Stalin foren el maneig de la campanya de manipulacions, els objectius que es plantejà i dur-la a l'èxit. Les seues virtuts eren inútils en la revolució. En un període calma i de lluita interna pel poder en l'aparell Trockij era superat de cap a fi. Ço que importa no és que Trockij fou derrotat, sinó que ho fos tan ràpidament.
Lenin morí el gener del 1924, i aleshores es desencadenà una campanya d'un abast sense precedents que criminalitzà el trotskisme i Trockij, i preparà el camí per eliminar-ne els partidaris. Paul Scheffer, [9] Max Eastman, [10] Louis Fischer [11] and Waiter Duranty, [12] els dos darrers ferms partidaris del règim estalinista, han donat testimoni de la natura d'aquesta campanya, la manca de base i la seua deshonestedat. Cap prova és més valuosa que la de Louis Fischer, devot sincer del règim estalinista. Al New York Nation de l'1 de maig del 1934, explica com Stalin reescrigué “la història soviètica, de forma que el paper de Trockij o bé desapareix o és embrutat”: com la propaganda excità l'odi contra ell, “no tan sols en el partit i les joventuts sinó entre la població general que abans el reverenciava”; com els seus partidaris hagueren de patir anys de “un enorme patiment intolerable, físic, mental i moral”. Els ulls de Lenin foguejaven davant de qualsevol indici de l'ús del poder polític per a fins personals. Què té de millor això que el parlamentarisme burgès, s'hauria demanat. Vet ací tot el poder de l'estat emprat per destruir el el servidor més fi i capaç de la revolució. No hi havia al principi cap raó política per aquesta deslleialtat sense base. Ben pocs dels cínics burgesos que relaten aquests fets, però, semblen haver entès un dels aspectes més importants per qualsevol socialista que entenga el paper que les masses han de jugar en la construcció del socialisme—la degradació de la vida política i del pensament polític en un país ja endarrerit. Allò que Lenin, fent cara a enormes dificultats, havia presentat com l'únic contrapés per la dictadura, l'educació política de les masses, que cercava dur-los més i més al control de la producció, i de l'activitat i comprensió polítiques a mesura que es desenvolupava el país, Stalin, com l'individu responsable tan bon punt fou al poder, ho començà a destruir a una escala desconeguda en la història. Per fer-ho el 1923, a partir de les relacions de classes en el camp, fa un teorema geomètric de la concepció materialista de la històrica. Des d'aleshores el procés ha continuat. En els primers moments—hi ha encara ximples que ho diuen—Trockij fou comparat amb Danton. Era un individualista incapaç de treballar en un partit. Però amb els anys tota la força de la dictadura d'Stalin ha estat emprada per provar als obrers soviètics que Trockij, Zinov'ev, Kamenev, Rakosvkij, Rijkov, Tomskij, Bukharin, tots els dirigents, havien estat en un temps o en un altre culpables de contrarevolució i havien intrigat per restaurar el capitalisme a la Unió Soviètica. Stalin havia estat l'únic bo, lleial i sincer. Pels Webb i altres filisteus burgesos, corromputs fins a la medula per la política burgesa, això únicament mereix una nota a peu de pàgina per mostrar exactament què vol dir per a ells el socialisme. Siga quin siga el futur de la Unió Soviètica, passaran molts anys per a que la vida política es recupere d'aquesta corrupció injectada des de dalt. Un cop s'havia produït la derrota de la revolució mundial la degradació era inevitable. Però que prengués aquella forma particular, i tan prematurament, fou degut a la roïna personalitat del seu principal representant.
"Trockij sempre havia sigut en l'esfera de les qüestions polítiques un simple dilettante revolucionari." Així ho deia una frase d'un pamflet publicat pel Soviet de Leningrad presidit per Zinov'ev. I a més de l'abús personal dels rumors de peixatera, cada frase que Trockij havia escrit mai contra Lenin o Lenin contra Trockij fou recuperada i publicada en edicions ilimitades. Lenin en les seues controvèrsies amb Trockij havia afirmat en qualque lloc que Trockij subestimava la pagesia. La Unió Sovièta quedà de sobte aclaparada amb pamflets, articles i discursos que provaven que Trockij subestimava la pagesia. Els tres conspiradors tenien a les mans l'organització del partit, els fons del partit, la premsa del partit,--tots els mitjans per monopolitzar l'opinió pública. Dzherzhinsky i la policia secreta, el fort control centralitzat i la tradició de disciplina féu la resta. Molts militants del partit, antics bolxevics, s'indignaren davant dels càrrecs. Però en la confusió llur antiga costum de lleialtat al partit els induí a arrenglerar-se amb el grup dirigent contra Trockij, que sense treva era presentat com algú que volia trencar la disciplina del partit. Disciplina, ortodòxia i centralisme. Això, deia Lenin, era el leninisme, i emprà la tradició per amagar les seues intencions. Tots els que donaven suport a Trockij i tenien alguna influència foren destituïts dels càrrecs llurs, els més distingits foren enviats com a ambaixadors a l'exterior, altres de menys coneguts foren enviats a regions remotes, els estudiants foren expulsats de les universitats a milers, i la GPU era activa contra aquests nous “enemics de classe”, com anomenaven els seguidors de Trockij. Els intel·lectuals, qui eren capaços d'investigar totes les trampes que s'havien emprat contra el trotskisme, foren expulsats del partit. La conferència del partit del maig fou conduïda amb la mateixa implacabilitat i manipulació. Krupskaja havia entregat a la troica el testament per tal que es llegís a la conferència. El comitè central decidí que no calia llegir-lo i que es discutiria únicament entre els militants més importants del partit. El fetitx de la unitat del partit, de la disciplina del partit, incansablement brandat per Stalin, Zinov'ev i Kamenev, foragità les crítiques.
Lenin havia demanat que calia fer entrar més obrers al partit. El gener, el secretariat d'Stalin seleccionà 100.000 obrers de tot el país, el maig, 100.000 més. [13] Tots amb dret de vot, i tots votaren contra el trotskisme.
Trockij era malalt i romania en silenci. Aviat els seus amics preferiren no parlar, ja que fer-ho podia suposar l'enviament a Sibèria. La manca de feina es disparava, i el gruix de la gent que no veia ni reconeixia cap diferència entre el leninisme d'Stalin i el trotskisme temia perdre la feina.
L'octubre arribà el punt climàtic. Trockij publicà els seus articles i discursos del 1917 amb un prefaci a “Les lliçons d'octubre”, on comparava els que s'hi oposaren a Lenin l'octubre del 1917 amb els dirigents de l'octubre del 1923 a Alemanya, i culpava del fracàs al pusil·lànim i incompetent comitè central alemany. L'octubre del 1917 era per damunt de tot allò que Zinov'ev, Kamenev i Stalin no podien discutir. El llibre fou prohibit extraoficialment. Però la campanya contra el trotskisme arribà a uns extrems fantàstics. Una riada d'articles i pamflets contra Trockij fou lliurada al públic rus. Rètols nocturns anunciaven “Respostes a Trockij”, què havia dit Lenin de Trockij, què havia dit Trockij de Lenin. Trockij havia rebut crítiques per romandre en silenci. No era únicament la malaltia, sinó un orgull obstinat i un respecte per la dignitat de l'estat soviètic. Sota la influència dels seus profunds estudis d'història semblà per un temps que acceptava amb massa fatalisme el sorgiment de la corrupció burocràtica en un període de retirada revolucionària.
Una persecució tan cruel, en nom de la revolució socialista per la que tan despreocupadament havien arriscat la vida i la llibertat, trencà l'esperit de molts que no s'immutaven davant de la contrarevolució. El suïcidi entre els militants del partit esdevingué tan comú que s'hagué de realitzar una investigació especial de la que es féu un report amb recomanacions al comitè central. [14] Lenin havia mort no feia ni un any. Qui coneix el seu record pot creure que si hagués viscut hagués pogut haver-hi aital estat de coses? El setembre del 1924, el secretari de Trockij, expulsat del partit, se suïcidà.
El trencament que començava a produir-se pot semblar ben pocs cosa però tindria una importància decisiva. Una lluita política d'aquesta mena no pot quedar aïllada del seu ambient nacional i internacional. Va costar quatre anys expulsar Trockij i els qui el seguien del partit. Les tradicions del leninisme havien arrelat massa profundament. Stalin i la seua facció a través llurs atacs a Trockij i al trotskisme s'havia allunyat més i més del leninisme—la teoria i la pràctica de la revolució socialista internacional. L'especial contribució de Trockij al marxisme, la revolució permanent, era un objectiu especial. Però no podien basar-se en aquell argument i destruiren físicament l'ala esquerra del partit, mitjançant el reforçament de la dreta. La defensa del burocratisme contra la democràcia obrera provocà que la troica es desplacés més encara cap a la burocràcia. El proletariat, esgotat pels esforços herculis d'entre el 1917 i el 1924, havia rebut un cop cruixidor amb la derrota del proletariat alemany. La revolució mundial i totes les esperances del 1917 semblaven mortes. Agitat i confús per la força brutal dels atacs a Trockij, l'home qui, més que tota la resta, associava amb l'octubre i la derrota de la contrarevolució europea, la burocràcia tenia camp lliure. La burocràcia del camp li donava suport ja que sense que ningú li digués sabia quins eren els seus interessos. Coneixia les idees de Lenin, que Trockij mantenia, i que si Trockij i l'Oposició aconseguien el poder això suposaria una neteja del partit, una neteja de la burocràcia governamental tal i com Lenin havia suggerit, i una vigilància acurada de tota mena de burocratisme. Stalin de forma progressiva fusionà el partit i la burocràcia fins el punt que ara són indistingibles. I en suport de la burocràcia del partit i de la burocràcia del govern soviètic hi havia la nova classe de kulaks del camp i de marxants de les ciutats. Sota la Nova Política Econòmica l'economia soviètica es recuperava, però creava inevitablement una nova classe capitalista. A l'exterior, a Europa, el capitalisme alimentat temporalment pels prèstecs americans, s'estabilitzava damunt de les ruines de la revolució alemanya i reforçava el creixement de la reacció a la Unió Soviètica. El proletariat a fora de Rússia es desplaçava de la revolució al reformisme. Per molta xerrameca buida sobre la imminent revolució, Stalin i Zinov'ev hagueren de veure com el capitalisme es reforçava. Usaven la fraseologia revolucionària, però en realitzat d'ençà d'aleshores i durant els següents tres anys la burocràcia soviètica, aliat dels kulaks i dels homes de la NEP, contra Trockij i els internacionalistes, cristal·litzà el seu desenvolupament i aclarí llurs objectius en una nova teoria que topava amb el propi fonament de tot el pensament marxista, la teoria que el socialisme podia construir-se sense ajut en un sol país. Quan Zinov'ev i Kamenev, sota la pressió del proletariat de Leningrad i Moscou, s'apartaren d'aquesta teoria i de les seues conseqüències i començaren a lluitar contra Stalin, quedaren indefensos. Els mateixos mètodes i la maquinària que havien contribuït a construir per emprar-la contra Trockij i el trotskisme fou més eficient contra el zinovievisme. Kamenev fou enviat a l'exterior, els seguidors de Zinov'ev foren bandejats, ell fou destituït dels seus càrrecs i Bukharin ocupà el seu lloc.
Stalin produí la seua nova teoria la tardor del 1924. Contra el marxisme elemental i tota la història del partit, Stalin declarà que d'ençà del 1915 (més tard diria que del 1905) Lenin, al contrari que Trockij i el trotskisme, sempre havia defensat que el socialisme podia construir-se en un sol país. En abril d'aquell any (1924), en el seu propi llibre, Problemes del leninisme, [15] havia escrit que l'organització de la producció socialista en la Unió Soviètica era impossible. Per això calia l'ajut de diversos països més avançats. A l'octubre publicà una nova edició del llibre on el passatge havia canviat per dir justament el contrari.
Marx i Engels, deia Stalin, no havien sabut que el socialisme podia construir-se en un sol país perquè no coneixien la llei del desenvolupament desigual del capitalisme—una de les primeres lleis apreses pels estudiants d'economia, marxista o d'altra mena, durant els darrers cent anys.
Lenin havia parlat de vegades de la construcció del socialisme a la Unió Soviètica. Que, després de tot, aquest era el darrer objectiu, i que sempre que deia socialisme no s'havia d'entendre que deia “revolució internacional”. Les seues paraules foren diligentment tergiversades. Amb tot, tan precisa era la redacció de Lenin que en els milers de lletres i articles que havia escrit els estalinistes no trobaren, com era d'esperar, gaire cosa per poder utilitzar. Es descobrí que en un article del 1915, on parlava de l'Europa occidental i discutia la teoria de la revolució permanent de Trockij, havia postulat l'organització de la producció socialista en un sol país. De fet no parlava de Rússia i discutia la idea que cada classe treballadora havia d'esperar que els altres obrers fossen preparats. Que no hi havia cap indici de socialisme nacional en la seua ment ho proven no tan sols els escrits d'abans del 1915, sinó passatge i passatges dels seus textos fins al darrer paràgraf del darrer article que va escriure. El passatge fou tret de context. El 1923, en un article sobre la cooperació discutia les premises polítiques pel socialisme, i deia: “No tenim tots els mitjans requerits per l'establiment d'una societat socialista completament socialitzada? Òbviament no hem establert encara una societat socialista, però tenim tots els mitjans requerits pel seu establiment”. Amb això hi havia prou per a Stalin. L'abril del 1925, la nova teoria es convertí en la política del partit. Els homes alçaren les mans i votaren per això com a política de Lenin. Fer una altra cosa era trotskisme i ja a la Rússia del 1925, els militants del partit podien veure les conseqüències immediates del trotskisme de forma més clara que els resultats remots de les perversions d'Stalin. Ho votaren.
Zinov'ev i Kamenev refusaren d'acceptar ço que Zinov'ev pogué en aquelles dies anomenar “absurd oportunista” d'Stalin. Stalin atacà Zinov'ev amb un intent matusser i erràtic de polèmica. És impossible construir el socialisme en un sol país? “Si ho és, paga la pena aleshores lluitar per la victòria sobre els elements capitalista de la nostra pròpia vida econòmica? No és una conseqüència natural de les idees del camarada Zinov'ev, sostindre que aquesta victòria és impossible? La rendició als elements capitalistes de la nostra vida econòmica [16] –aquest és el resultat lògic dels arguments del camarada Zinov'ev”. [17] Es va permetre una retrospectiva lògica. “L'únic enigma és, per què vam prendre el poder l'octubre (novembre) del 1917, sinó era per provar d'establir el socialisme! No hauríem d'haver pres el poder l'octubre del 1917—aquesta és la conclusió a la que la seqüència d'arguments del camarada Zinov'ev ens du”. [18] Però després d'aquesta casuística elefantina hi tornà de nou a la força: “Declar, a més, que pel que fa al problema fonamental de la victòria del socialisme, el camarada Zinov'ev ha emprès una línia que s'oposa a les clares decisions del partit, com s'expressen en la resolució 'De les tasques de la Internacional Comunista i del Partit Comunista de Rússia conjuntament amb el comitè executiu extens (el plenari) de la Internacional Comunista' –resolució adoptada per la catorzena conferència del partit". [19] Emprà la maquinària del partit per crear una majoria per qualsevol cosa, per absurda i falsa que fos, i damunt d'aquesta base expulsà, empresonà, desterrà i afusellà.
A tal docilitat havia dut el partit l'abril del 1925, que Trockij, Zinov'ev i Kamenev trobaren ben poc suport per a oposar-s'hi. En poc més de sis mesos el socialisme internacional, tota la base del leninisme, havia estat llençada del bagatge ideològic pel camarada Stalin, el millor amic i col·laborador del camarada Lenin. Ens hem de guardar de pensar que el propi Stalin fes cap gran canvi. Ni abans del 1917 ni després el leninisme havia volgut dir res per a ell. Quan un jove camarada l'escrigué personalment per dir-li que havia cercat entre les obres de Lenin i no havia pogut trobar cap referència a la victòria del socialisme en un sol país, en un report públic als quadres del partit de Moscou, hi respongué: “Les trobarà qualque dia!” [20] Per moltes persones tot aquesta defensa del socialisme en un sol país és únicament un absurd tediós. No hi podria haver un error més gran. Suposà la derrota de Trockij, és a dir del socialisme internacional de Lenin; i la violència cruel de la falsificació és una prova dels profunds canvis dels quals aquesta teoria era el resultat i encara més la precursora. Allò que cal assenyalar és l'extraordinaria destressa i velocitat amb la que Stalin dugué el partit a la nova posició. Amb la seua profunditat política infal·lible Lenin, a principis dels 1923, havia assenyalat amb el dit la perillosa taca. Tregueu Stalin. Com Souvarine [21] ha assenyalat encertadament hi havia una possibilitat si es feia això, per tal que el partit, un cop recuperat de la guerra civil i de la fam, pogués, sota una direcció leninista, regenerar-se i avançar cap a la via socialista, tot adaptant-se flexiblement a les circumstàncies econòmiques. El partit havia oscil·lat entre l'augment de la força de la burocràcia i les masses proletàries durant el 1923. Fou la malaltia i la mort de Lenin d'una banda, i la superioritat d'Stalin respecte de Trockij en una lluita com aquesta, ço que tan ràpidament i decisiva girà la balança en favor de la burocràcia.
És convenient d'assenyalar l'enorme tragèdia per tot el moviment que suposà la malaltia i la mort prematura de Lenin. El creixement de la burocràcia era inevitable. Hi hagueren fortes lluites abans. Però amb Lenin viu la increïble degeneració del partit bolxevic entre l'abril del 1923 i l'octubre del 1924, és impensable. Per fer-se amb el control i introduir-hi les seues teories, Stalin havia de destruir el partit. Hi ha una tendència dels trotskistes a exagerar les influències econòmiques i socials que operaren en la lluita entre Trockij i Stalin el 1923. A l'octubre del 1923, Trockij era vençut. Fins i tot amb Lenin, s'havia concentrat aital poder en els cercles superiors del partit que Stalin podia guanyar per la seua superioritat en manipulacions i intrigues. Mai no podia haver vençut Lenin d'aquella forma. Ja ben d'hora, el 1923, Lenin sabia el perillós abast de la influència d'Stalin, però podia haver-hi trencat o provar de fer-ho. I Stalin hauria desaparegut tot sol. Zinov'ev i Kamenev no eren persones que anassen a lluitar per algú o per alguna cos, i menys encara per un Stalin atacat per un Lenin.
Lenin i Trockij eren sòlids en aquest respecte, i el que deien no provenia de la tirania sinó del poder intel·lectual i de la força de caràcter. Ço semblant atrau ço semblat, i tenien els millors homes del partit amb ells. Per molt gran que fos el poder de la burocràcia del partit del 1923, i més encara el de la burocràcia del camp, Lenin i Trockij eren els que l'Exèrcit Vernell, i les masses de Rússia, obreres i camperoles, estimaven i hi confiaven amb una fe cega. L'enveja a Trockij hi era en entre la vella colla, no entre les fileres del partit. I fins i tot la vella colla reconeixia la superioritat no únicament de Lenin sinó també de Trockij. El gener del 1924, Zinov'ev, en parlar de la conferència especial que pretenia investigar les causes del fracàs alemany, féu un tribut involuntari al mateix Trockij que el seu soviet anomenava dilettante revolucionari. La campanya contra el trotskisme, del qual Zinov'ev era un dels principals promotors, ja portava uns tres mesos. “En la qüestió del temps ens equivocàrem. Tenim un cert consol en el fet que Lenin i Trockij de vegades també s'equivocaren en aquest punt”.
Com més hom llegeix els darrers escrits de Lenin més veu com de clarament copsava el perill. Una qüestió sense resposta és per què Trockij mai no utilitzà l'exèrcit, que li era devot. No s'adonà prou clarament de l'amenaça profunda d'Stalin. Pensà primer en la unitat del partit, no volia semblar ansiós per seguir les passes de Lenin. En lloc de mobilitzar el seu considerable suport per fer el que Lenin havia dit, i treure Stalin, Trockij provà de col·laborar-hi. Entendre un problema és la meitat del camí per resoldre'l. Lenin ho veié al final i creiem que s'hauria dirigit cap a les masses, i hauria utilitzat el poble, en l'exèrcit i en els soviets, contra la burocràcia. Les circumstàncies l'impediren de reparar una altra equivocació—una excessiva concentració del poder a la cúpula del partit. Sempre que es trobava en dificultats mirava cap a baix, i en aquella ocasió ja hi havia girat el cap. Havia dominat el seu partit durant vint anys. L'abril del 1923, malgrat les intrigues d'Stalin, era inqüestionablement el cap i fins i tot Stalin tenia un por mortal d'ell, de cada article seu. Sense la revolució mundial la burocràcia havia de crèixer per força. Però pensar que amb Lenin viu i sa, amb Trockij com a cap de l'Exèrcit Vermell, i els milers d'antics bolxevics del partit que seguien Lenin i Trockij, però en realitat a Lenin, Stalin o qualsevol altre buròcrata pel que fa a això, podia fer-se amb el poder sense anys de lluita, sense el recurs final de la força, és demostrar una completa ignorància del que Lenin havia començat a fer i feia, quan escrigué que amb una organització Rússia podia ser capgirada.
Lenin no era únicament Lenin. Era Lenin i el partit bolxevic, encara intacte malgrat les incursions que havia patit, amb enormes reserves d'energia en les masses populars. Explicar-ho tot, com molts fan, per forces econòmiques i socials, és simplificar grollerament un problema complex. Cal que no oblidem que els qui eren l'antítesi de Lenin des del principi trobaren l'arma més potent en l'ús del seu nom. Fet i fet no tenien cap il·lusió sobre què significava Lenin, el seu partit i la seua tradició per a la majoria del poble rus. La pròpia força del seu lideratge era la seua feblesa, ja que quan es dirigí al partit, construït al voltant seu, aquest s'aplegà instintivament cap al centre que ell havia dominat, però que sense ell, ja s'inclinava cap a la reacció. [22] Si res ha de retindre's d'aquest llibre, no és únicament la força dels principis sinó el poder del lideratge. La primera ajuda a la segona. El partit del socialisme internacional sorgí amb Lenin i morí amb ell. Això no és negar el marxisme. Lenin hauria combatut la burocràcia, hauria lluitat per mantindre net el partit, i hauria emprat el partit i les masses sense treva contra la burocràcia, l'hauria dominada amb l'ajut de la revolució mundial, certament l'hauria mantingut a ratlla durant anys. Però ningú més no ho podia fer. I amb tot el marxisme, alhora que dóna tot el valor que té al paper dels individus destacats de la història—i Stalin, d'una forma corrupta és un dels homes més destacats de la història moderna—ofereix l'única explicació lògica i concloent dels esdeveniments que hem resumit. Ja que els moviments de la classe treballadora de l'Europa oriental que havien començat des d'una base revolucionària i internacional a la Primera Internacional, havien donat lloc, a través de la feblesa davant del capitalisme, a la seua burocràcia. Aquestes burocràcies, amb una manca de visió criminal, s'havien rendit a les circumstàncies que les rodejaven, s'havien deixat penetrar per les idees burgeses, havien esclafat els elements revolucionaris, i finalment decidiren que cadascuna construís el socialisme pacíficament en el seu propi país, tot revisant les teories per adaptar-les, i amb tota lògica havien desertat de l'internacionalisme a la gran crisi del 1914. De la mateixa forma la burocràcia de Rússia un cop aconseguida una victòria damunt de la poderosa tradició revolucionària internacional i els sectors de l'estat obrer, es rendí per la seua feblesa davant de l'estabilització temporal del capital que començà el 1924, desertaren de l'internacionalisme per passar-se al socialisme nacional, i empra la seua influència en el moviment mundial de la classe treballadora, per dur-la a una traició encara més colossal que la del 1914. Aquesta és la forma amb la que funciona la història. Així ho és pel materialisme històric.
Però els socialistes nacional haurien guanyat el 1917. Si Lenin no hagués arribat a Petrograd l'abril del 1917, el socialisme internacional hauria perdut probablement, malgrat la feina feta al llarg de trenta anys. Lenin quedà fora de joc el 1923, i el socialisme internacional havia perdut aleshores gairebé totes les batalles que havia iniciades. Neguem enfàticament que una derrota tan completa fos “inevitable”, i no tindrem cap mena de dificultat en assenyalar la influència immediatament roïna que Stalin exercí en la Internacional Comunista.
[1] No hi ha cap volum més encertat sobre les realitats de la política i de la història angleses que aquests articles ocasionals recollits a Lenin a Gran Bretanya.
[2] Veieu els primers capítols d'Stalin, de Souvarine.
[3] Zaria Vostoka, 13 de desembre del 1925. Veieu Lutte de Classes, gener-febrer del 1933.
[4] Zinov'ev i Kamenev ho han exposat tot. Ço que no era tan clar el 1927, quan Trockij fou expulsat de la Unió Soviètica, és del tot clar ara que Stalin ha destruït tots els membres de l'antic comitè central.
[5] Ja el desembre del 1923, Trockij havia assenyalat els immensos perills polítics que s'amagaven darrera de la burocràcia del partit. Veieu The New International, gener del 1935, p. 16.
[6] Aquest i altres documents relevants es reprodueixen íntegrament en els apèndix de Since Lenin Died d'Eastman. Veieu també Le Cours Nouveaur, de L. Trockij, Paris, 1925.
[7] Since Lenin Died. Fully documented with the important references easily verifiable in a file of Pravda.
[8] Trotskyism has never been admitted as a label by the supporters of the views which are associated with the name of Trotsky. The Stalinists insist upon it in their attempts to prove Trotskyism something opposed to Leninism The so-called Trotskyists are officially known as Bolshevik-Leninists. For a book of this kind, however, Bolshevik-Leninist would, for many reasons, have been confusing, and for convenience a wilderness of quotation marks around the oft-repeated Trotskyism and Trotskyists has been omitted.
[9] Seven Years in Soviet Russia, p. 143.
[10] Since Lenin Died.
[11] The American Nation, 2 de maig del 1934.
[12] I Write as I Please, 1935, p. 218.
[13] I Write as I Please, de Waiter Duranty, p. 201.
[14] Pravda, 9 d'octubre del 1914.
[15] Es reprodueix un facsímil de l'edició anglesa a la pàgina x.
[16] La cursiva és seua.
[17] Leninisme, de Josif Stalin, Vol. I, p. 58.
[18] Leninisme, de Josif Stalin, Vol. I, p. 60.
[19] Leninisme, de Josif Stalin, Vol. I, p. 60.
[20] Leninisme, Vol. I, p. 244.
[21] Staline, p. 318.
[22] El marxisme necessita fortament un estudi acurat d'aquest període. El relat de Trockij a la seua autobiografia pateix dóna una èmfasi excessiu a les forces econòmiques i socials en funcionament. El Testament de Lenin, un dels documents claus per a la comprensió del materialisme històric ofereix un equilibri perfecte. Afirma des d'un bon començament que hi ha dues classes a Rússia entre les que cal mantindre l'harmonia per tal que el règim soviètic no es col·lapse. És contra aquest rerefons que considera les característiques personals del comitè central. En fixar-se en Trockij i Stalin com les personalitat dominants, demana que es tregue a Stalin. Sembla que pensava que, amb Stalin fora de joc, el comitè central podria reagrupar-se al voltant de Trockij i que, amb un major nombre de membres, es vincularia més estretament al partit i les masses. Ço que semblava que més temia era un trencament, i el conseqüent conflicte entre els dos bàndols que faria perillar tot l'estat. És dubtós que mai pensàs en la possibilitat que en sis mesos Trockij quedàs pràcticament aïllat en el comitè central. A la p. 414 de la seua autobiografia Trockij ens diu que li digué a Kamenev en aquells temps. “Sóc contrari a fer fora Stalin, i a expulsar a Ordzhonikidze, i a substituir Dzerzhinsky del comissariat de transport. Però,” continuava, “estic d'acord amb Lenin en general”. La contradicció entre les paraules i els fets fou fatal. Encara més reveladors són les seues paraules sobre Stalin a Kamenev, “no deixam que es supere. Ja no hi haurien més intrigues sinó una cooperació honesta”. Aquesta és la confessió de Trockij, i si era aquesta la forma amb la que conduí aquesta primera lluita hauria perdut molt abans ja de començar-la. Ara ho podem veure clarament. Però és de profunda importància entendre que aleshores que Lenin, conscient del paper de les personalitats fortes en les anades i tornades de les forces socials, s'adonava del perill d'Stalin i de la necessitat de la seua substitució, Trockij, amb totes les seues capacitats, no hi va fer, fins i tot quan Lenin ja havia assenyalat urgentment que calia fer-lo fora.