La revolució mundial 1917-1936
QUÈ ÉS DONCS EL SOCIALISME SEGONS ELS PROFETES? Per respondre aquesta qüestió hem de mirar enrera i no cap endavant, a l'origen del socialisme en el sentit científic, col·locant-lo en la fase particular de l'evolució social a la qual pertany. Perquè el pensament ha de ser sostingut per la voluntat i l'energia dels homes, no serà sostingut com i quan als homes els hi plagui. No és cap esperança piadosa ni una aspiració moral sinó una nova forma de societat que sorgirà per una única raó, la inevitable caiguda de la vella.
Aquest sorgiment d'una nova societat a partir de la vella, Marx i Engels el deduiren d'uns amplis i profunds estudis sobre economia i història, i la il·lustració acostumada d'això fou l'emergència de la societat capitalista completament desenvolupada que sorgí de la bancarrota del règim feudal a França. Així gran part del seu treball es basà en el seu anàlisi de la revolució francesa, i tan emfasitzaren el valor de la història francesa per a una comprensió correcta de les seves idees, que la revolució francesa del 1789 adquireix una importància històrica cada any que passa de la història de la post-guerra, i que hauren de donar aquí alguna idea d'aquesta revolució com la veieren ens le primers anys quaranta del segle passat, una visió que ha estat si més no acceptada pels historiadors francesos oficials d'avui dia. [1]
Per a Marx i Engels la divisió bàsica de la societat eren les classes, grups de persones que es distingien dels altres grups pel fet que es guanyaven la vida i vivien d'una forma comuna i tenien per tant necessitats, apiracions i idees comunes. [2]Aquestes classes a la França del 1789 eren les masses treballadores, l'aristocràcia terratinent, la burgesia, la petita burgesia (pagesos al camp, petits mestres i clergues a les ciutats). El tret més destacat de la França revolucionària fou l'ensulsiada de l'economia agrària, la base de tota l'estructura. Els pagesos, encara lligats per les lleis de la servitud, no podien assegurar-se prou menjar. França patia fams cròniques i la creixent dislocació de les finances i l'administració de l'estat. Res podia millorar la situació dels milions del camp i regenerar el país excepte l'alliberament de la pagesia de les lleis feudals. Però el poder estatal a França era sostingut per la monarquia que, tot i que havia desposseït l'aristocràcia del poder polític, no tenia encara, o si més no creia que no el podia tenir, cap suport en el país llevat de l'aristocràcia i del clergat terratinent. El poder estatal, com sempre, cercava mantenir el règim existent, amb les seves condicions econòmiques anàrquiques al camp, i les seves castes privilegiades, les corporacions i d'altres anacronismes socials i polítics. Dins l'estat, amb tot, s'havia desenvolupat en el decurs dels segles una nova classe, la burgesia francesa. La burgesia francesa era la classe més rica a França; la seva riquesa, forjada en el comerç i la indústria, ja era major que la de l'aristocràcia. La burgesia tenia l'experiència i l'educació que adquireixen els que organitzen i administren la riquesa industrial i comercial, i tenia poder sobre grans sectors de la població la vida dels quals depenia d'ells. Grans com eren la seva riquesa i poder podien veure possibilitats de fer-los més grans. Però per això, el primer que els hi calia era la creació d'un mercat lliure per a una major distribució dels seus béns. Aquest mercat lliure era constrenyit per totes bandes per l'organització feudal de França en províncies amb fronteres tarifàries, el desordre crònic de la producció del camp, la incapacitat del camperol per alimentar-se i encara menys per comprar, el parasitisme de l'aristocràcia i el clergat, les extorsions dels quals carregaven la pagesia i eren malbaratats en un consum luxós i improductiu. La burgesia volia reorganitzar l'estat d'acord amb les necessitats del poder industrial i comercial, en els quals hi veien correctament la present, i més encara la futura força del país. Tenien un model davant ells--Anglaterra, on Cromwell havia trencat el poder estatal feudal un segle abans. A més, el seu orgull patia els insults a la seva dignitat i les restriccions a les seves activitats socials i polítiques, que la llarga tradició del poder estatal feudal imposava sobre tots els qui no eren membres de la noblesa o del clergat. Aquests eren els elements bàsics d'un canvi revolucionari de la societat. D'una banda la fallida recurrent en la producció i la bancarrota del poder estatal, de l'altra una nova classe que, crescuda dins l'antiga societat, havia assolit ja l'estadi en el qual era completament capaç d'embarcar-se en la tasca d'alliberar les forces productives de les antigues cadenes socials i polítiques.
Aquesta lluita de les forces econòmiques per la seva completa expansió es traduïa, com sempre, en una lluita política, la lluita pel control del poder estatal sense el qual era força impossible transformar l'organització de la societat. Costà, com sempre, una llarga i cruenta revolució per aconseguir aquest necessari canvi. Aquesta lluita contra l'aristocràcia, la burgesia la decorà genuinament amb les doctrines dels drets humans, només per desfer-se'n violentament quan les masses interpretaren que la humanitat volia dir tots els homes. La gran burgesia que començà l'agitació quedà atemorida davant el vigor i l'energia revolucionaris de la petita-burgesia, que havien deslligat inadvertidament; esdevingueren contrarevolucionaris i van ser desplaçat per les seccions més mòbils de la seva pròpia classe, empenyades per la pressió de grups cada cop més amples de persones que desitjaven obrir les fòrmules econòmiques i polítiques de la revolució de forma que les incloïssin. Fou la petita-burgesia de les ciutats i del camps la que portà la revolució al seu terme. Tampoc ells al seu torn deixaren d'esclafar les masses de París, que sentien el seu camí cap al comunisme un segle abans d'hora. El pagès que havia aconseguit la seva terra arribà a un punt mort, i això aïllà la revolució a les ciutats. La llibertat, la igualtat i la fraternitat arribaren a la seva fi amb la dictadura napoleònica. Però quan Napoléon es convertí en emperador la destrucció del feudalisme, la principal tasca de la revolució, s'havia acomplert, i des d'aquell dia França no ha conegut una sola fam. Napoléon instituí un sistema modern de legislació, que donà a la burgesia francesa totes les oportunitats per desenvolupar els recursos del país. Els irritants i molests privilegis de l'aristocràcia i del clergat foren arraconats. Els càrrecs estaven oberts ara als que tinguessin talen. Tot i que Napoléon difressaria la seva burocràcia de prínceps, ducs i comtes, la parafernàlia externa del vell sistema feudal, la revolució havia acomplert el seu propòsit. Louis XVIII seria restaurat al tron per l'Europa reaccionària del 1815, els seus nobles podrien fer-se amb un tresor de milions, però l'antic règim estava mort. Cap poder a la terra el podria restaurar, perquè havia estat substituit per un sistema econòmic i una organització social que era immensament superior a la vella. És en aquest sentit que només una nova societat pot ser finalment i irrevocablement victoriosa. I quan s'estableixi una societat socialista en el món els seus exèrcits podrien ser derrotats (a través d'un acte de Déu) per forces hostils, però la restauració del capitalisme serà impossible.
Fins i tot abans de les revolucions del 1848 Marx i Engels havien predit una semblant fallida inevitable en el sistema econòmic del capitalisme. Basaven les seves prediccions en la repetició periòdica de crisis comercials, deguda a la propietat burgesa dels mitjans de producció. En aquestes crisis "les forces productives que es troben a la seva disposició ja no serveixen més per a fomentar les relacions de propietat burgeses. Han esdevingut massa potents per a aquestes relacions que ara els són un obstacle; tan aviat com superen aquest entrebanc arrosseguen tota la societat burgesa en el desordre i posen en perill l'existència de la propietat burgesa. Les relacions burgeses s'han tornat massa estretes per a contenir les riqueses que produeixen. Per quins mitjans supera la burgesia les crisis? D'una banda amb la destrucció obligada d'una gran quantitat de forces de producció, de l'altra banda amb la conquesta de nous mercats i amb l'explotació més intensificada dels mercats ja existents. I de quina manera, això? Doncs de tal manera que prepara crisis més generals i més violentes encara, i redueix els mitjans de prevenir aquestes crisis". [3]
Els economistes burgesos, que s'havien rigut d'aquest anàlisi durant vuitant anys, han provat de cercar desesperadament, d'ençà el 1929, una explicació més consoladora per les actuals crisis cícliques que aparentment han afluixat de moment, només (com els propis economistes burgesos admeten) per preparar-se per un cop encara més implacable.
Però la fallida del capitalisme no implica que el capitalisme caigui de genolls i es col·lapsi, tal i com es col·lapsà el feudalisme. El desordre econòmic es traslladaria, com sempre, en lluites polítiques i es resoldria per la victòria revolucionària d'una nova classe.
L'altre element de la revolució era per tant una nova classe que, patint intolerablement les dificultats creades pel caos en la producció, seria impulsada a prendre el poder estatal i a crear les condicions per una nova societat socialista, de la mateixa forma que la burgesia s'havia fet amb el poder estatal i creat les condicions polítiques pel nou règim capitalista. Aquesta classe Marx i Engels la trobaven en el proletariat. I com la burgesia a la societat feudal s'havia consolidat i disciplinat per a la direcció i organització de la riquesa, de la mateixa forma el proletariat, organitzat en fàbriques pel desenvolupament del sistema de producció capitalista, disciplinat per la disciplina creixent de l'organització capitalista a gran escala, els forçaria a unir-se industrialment i després política davant la pressió creixent que sobre ells exerciria el sistema burgès de producció protegit per l'estat burgès. D'aquesta forma, i només d'aquesta forma, podrien ser capaços d'assumir la direcció dels afers i d'iniciar la nova societat. I de la mateixa forma que l'assumpció del poder estatal per la burgesia havia estat generada per la fallida i la consegüent liquidació de les relacions de propietat feudals, així l'assumpció pel proletariat de la força estatal seria causada i provocaria la liquidació de les relacions de propietat burgeses. Era aquí, però, en la liquidació de la propietat burgesa on Marx i Engels veien la profunda diferència entre tots els canvis revolucionaris anteriors de la societat i el canvi del capitalisme al socialisme. Mentre tots els canvis revolucionaris anteriors havien simplement substituït una classe dirigent per una altra, afirmaven que aquest canvi resultaria finalment en l'abolició de totes les classes i l'establiment d'una societat sense explotació per tot el món. En aquest important aspecte de la teoria marxista hi ha una lamentable confusió, no només en el pensament burgès liberal (que no és important, llevat en la mesura que desvia els treballadors), sinó també per tot el moviment de la classe treballadora, una confusió deliberadament creada pels dirigents de la Unió Soviètica, els dirigents ideològics de la Tercera Internacional. Entendre aquesta peça elemental del marxisme acabaria amb la il·lusió de què no hi ha explotació de l'home per l'home a la Rússia d'avui. Per a Marx i Engels la divisió de la societat en explotadors i explotats no era deguda a la malícia. "La separació de la societat en una classe explotadora i una d'explotada, una classe dirigent i una d'oprimida, era la conseqüència necessària del desenvolupament deficient i restringit de la producció en temps anteriors. En tant que tot el treball social sols genera un producte que lleugerament excedeix les necessitats per l'existència de tots; en tant que això, per tant, que el treball ocupa tot o la major part del temps de la gran majoria dels membres de la societat--en tant que això, necessàriament, la societat es divideix en classes. Al costat de la gran majoria, exclusivament dedicada servilment al treball, sorgeix una classe alliberada del treball productiu directe, que s'ocupa dels afers generals de la societat; de la direcció del treball, dels afers estatals, legals, científics, artístics, etc. És, per tant, la llei de la divisió del treball la que rau a la base de la divisió entre classes. Però això no evita que aquesta divisió en classes es dugui a terme per la pràctica de la violència i del robatori, de l'estafa i del frau. No evita que la classe dirigent, un cop ho té tot controlat, consolidi el seu poder a expenses de la classe treballadora, que converteix el seu lideratge social en una explotació intensificada de les masses.
"Però si, sota aquest punt de mira, la divisió en classe té una certa justificació històrica, l'ha tinguda només per un determinat període, només sota unes determinades condicions socials. Es basava en la insuficiència de la producció. Això ha estat superat pel desenvolupament complet de les modernes forces productives. I, de fet, l'abolició de les classes a la societat presuposa un cert grau d'evolució històrica, en la que l'existència, no simplement de tal o tal classe dirigent, sinó la de qualsevol classe dirigent, i, per tant l'existència de les pròpies diferències de classe han esdevingut un anacronisme obsolet. Presuposa, per tant, el desenvolupament de la producció portat a un nivell en el qual l'apropiació dels mitjans de producció i dels productes i, amb això, el domini polític, el monopoli de la cultura i de la direcció intel·lectual per part d'una classe particular de la societat ha esdevingut no només superflu, sinó econòmicament, políticament i intel·lectualment un obstacle pel desenvolupament." [4]
Per a Marx i Engels, la propietat col·lectiva no vol dir socialisme. Tot depèn del desenvolupament de les forces productes que fan possible aquesta propietat col·lectiva; i fins i tot en el món del 1848 les forces productives necessàries per aquest desenvolupament ja eren internacionals. Com escriuen al Communist Manifesto: "La burgesia, amb l'explotació del mercat mundial, ha fet esdevenir cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional. Les antiquíssimes indústries nacionals han estat anorreades i ho seran cada dia més. Són arraconades per noves indústries la introducció de les quals representa una qüestió de vida o mort per a totes les nacions industrialitzades, i per indústries que ja no elaboren més matèries primeres autòctones, sinó matèries primeres pertanyents als països més remots; els productes d'aquestes indústries no seran consumits tan solament al propi país, sinó simultàniament a tots els continents del món. Al lloc de les velles necessitats, satisfetes amb productes de cada país, en sorgeixen de noves que, per a la seva satisfacció, exigeixen els productes dels països i els climes més allunyats. Al lloc dels antics aïllament i autosuficiència locals i nacionals sorgeix un tràfic universal, una dependència universal de totes les nacions entre elles". En aquesta atmosfera el nacionalisme no pot respirar.
Fou la interdependència mundial de la producció capitalista el que sempre havia estat la base del pensament de Marx i Engels. No proclamaren la revolució socialista internacional sota el principi humà de com més serem més riurem. Per ells era una necessitat econòmica ineludible. Ja que, en darrer terme, sense la propietat col·lectiva d'aquests mitjans de producció, seria impossible tindre aquella abundància de productes sense la qaul la divisió natural de la societat en explotadors i explotats romandria. Durant milenis els homes educats s'havien entretingut amb somnis d'una societat comunista, però les concepcions realistes del socialisme científic tan sols podien aparèixer quan les forces internacionals de producció fecen possible l'abundància de mercaderies. Per a Marx i Engels, per tant, en basar-ho tot en la interdependència econòmica del món modern i els conseqüents llaços polítics, la simple idea d'un socialisme nacional hauria estat un absurd perniciós, que calia expulsar de la ideologia socialista amb fuets i escorpins cap a la seua llar natural, el camp de la petita burgesia radical. “Proletaris de tots els països, uniu-vos” no era una consigna idealista, sinó l'expressió política d'una necessitat econòmica. Si no, no ho haguessen dit.
Des d'aquesta base econòmica de la societat i la seua divisió en classe, amb la revolució socialista com a objectiu, valoraren tots els fenòmens polítics, des de la futura societat socialista fins les activitats dels individus aïllats. Definiren amb exactitud el paper dels individus en la història. Sabiem com era d'important la qualitat del geni individual en les lluites socials, però sabien que en la política un individu és més important pel que representa que pel que és. No s'haurien deixat enganyar primer per John Simon, i després per sir Samuel Hoare, i després una vegada més per Anthony Eden. [5] Afirmaren que tant els tipus socials com els polítics eren creats pel sector particular de la societat al que servien, i els retrats que dibuixaren de les figures polítiques destacades de l'època són un testimoni tan bo com qualsevol dels fonaments de llur concepció materialista de la història. Per a nosaltres que hem conegut els menxevics russos, com també Léon Blum, Otto Bauer, Fritz Adler, Waiter Citrine, Herbert Morrison ens produeix gairebé un xoc saber que Marx els coneixia i entenia molt bé. “Però el demòcrata, com que representa la petita burgesia – un classe de transició en la qual actuen els interessos d'altres dues: s'endormisca entre les dues – s'atribueix una posició de superioritat per damunt dels conflictes de classe. Els demòcrates admeten que fan cara a una classe privilegiada, però pensen que ells mateixos juntament amb la resta de la nació, constitueixen el 'poble'. Allò que representen, és el dret del poble; allò que els interessa, és l'interès popular. En conseqüència, quan es fa imminent una lluita, no veuen cap raó per estudiars els interessos i les actituds de les diferents classe, o per comprovar amb cura quines són les forces de les que disposen. Han de fer simplement un senyal, i el poble (els recursos del qual són inexhaurible) caurà damunt dels opressors. Si resultàs que llurs interessos són inadequats i que la seua suposada capacitat és impotent, atribueix la derrota a les activitats de sofistes perniciosos que han fet còrrer la desunió i que han dividit el poble indivisible en diferents faccions mútuament hostils; o que l'exèrcit, diuen, havia estat tan brutalitzat i enganyat que no podia percebre que les pures aspiracions de la democràcia eren també en benefici seu; o que tot el pla s'havia enfonsat per algun error de detall; o, que en aquesta ocasió, un accident imprevista havia arruinat els plans. Passe el que passe, el demòcrata surt immaculat fins i tot de la més lamentable derrota, de la mateixa forma que era un innocent sens culpa abans d'entrar en la batalla; la derrota simplement enforteix la seua convicció en la victòria final, no hi ha cap raó per la que ell i el seu partit hagen d'abandonar les seues maneres, ja que no hi ha més requisit que les circumstàncies els vinguen de cara”. [6]
Tot i que en llurs escrits polèmics Marx i Engels feien ús de la violència, no creien que tots els homes fossen hipòcrites egoïstes, que el demòcrata petit-burgès, per exemple, sempre provés d'imposar el seu propi interès egoïsta de classe. Ell creia de debò que les condicions específiques del seu alliberament eren les mateixes condicions necessàries pel salvament de la societat moderna. De cap altra forma es podia salvar la societat i evitar la guerra de classes. Tampoc havíem de creure que tots els diputats demòcrates eren botiguers [7] o defensors entusiàstics de la classe dels petits botiguers. Per cultura i per posició individual podien ésser justament el contrari que els membres de la classe dels botiguers, però intel·lectualment no aconseguien de transcendir les limitacions que naturalment imposaven al petit-burgès les condicions d'existència de la petita burgesia. En conseqüència en el camp teòric es veien forçats a les mateixes aspiracions i solucions a les que en la vida pràctica es veia forçada la petita burgesia per l'interès material i la posició social. Fins i tot el burgès i l'aristòcrata, per brutals i repugnants que poguessin ésser, no seguien simplement i sense il·lusions llurs propis interessos materials. En parlar de la rivalitat entre el capital i la propietat rural que es recobrí com a suport d'una banda de la Casa d'Orléans i de l'altra de la Casa de Bourbon, Marx posa i respon aquesta qüestió: "Es deixaren dur per antics records, enemistats personals, esperances, prejudicis i il·lusions, simpaties i antipaties, conviccions i articles de fe i principis? Qui ho nega? Damunt de les diferents formes de propietat, damunt de les condicions socials d'existència, com a fonaments, s'hi aixeca una superestructura de sentiments, il·lusions, formes de pensar, i idees sobre la vida en general, diversos i característics. La classe com un tot les crea i les dóna forma a partir del fonament material i de les relacions socials corresponents. L'individu, on hi apareixen a través de la tradició i l'educació, pot creure-les autèntics determinants, l'origen real, de les seues activitats”. I dels conservadors britànics el 1832, diu: “Així els conservadors britànics creieren durant generacions que eren els defensors de la monarquia, de l'esglèsia, i el bo i millor de la venerable constitució anglesa – fins que en el dia del perill, se'ls forçà a admetre que en realitat allò que adoraven eren les rendes de la terra”. [8]
Independentment de les extravagàncies de les persones individuals, les accions de la classe en general i dels que la representen es governarien en darrer terme pels seus interessos materials.
Marx i Engels no eren únicament teòrics, sinó actius revolucionaris i fou aquest coneixement bàsic reforçat per l'observació acurada ço que els féu els mestres de la tàctica política que eren. Lenin no descobrí – simplement adaptà, aplicà i desenvolupà.
Les instruccions que Marx escrigué pels revolucionaris d'Alemanya el 1850 conserven tota la validesa avui dia, i foren la base tàctica de la Tercera Internacional. A Alemanya, com a França el 1789, les classes eren l'aristocràcia feudal, la burgesia, la petita burgesia i el proletariat. La petita burgesia democràtica d'aquells temps llunyans podia tendir a l'activitat revolucionària, però el seu principal desig era sempre de finalitzar la revolució tan bon punt pogués veure la possibilitat de satisfer les reivindicacions democràtiques. Podien lluitar al costat dels proletaris contra l'aristocràcia feudal, però era inevitable que tard o d'hora es girarien i esclafarien el proletariat de qui tenien encara més por que de la burgesia.
Els obrers s'havien d'organitzar, per tant, independentment en grups centralitzats sota una direcció que funcionés en el lloc central del moviment. [9] La ràpida organització de connexions provincials entre els grups obrers fou un dels punts més importants en la força i el desenvolupament del partit obrer. Els obrers des del primer moment de la victòria s'han d'armar i d'organitzar. Els candidats obrers a l'assemblea revolucionària s'havien d'oposar als del partit democràtic, fins i tot en aquelles localitats on no hi havia perspectives de guanyar, calia que els obrers presentassen llurs propis candidats per tal de preservar la independència, calcular la pròpia força, i arribar a la posició de presentar llur actitud revolucionària i llur partit davant de l'opinió pública. Per damunt de tot, els obrers revolucionaris havien de lluitar per trencar la influència de la democràcia sobre les masses obreres. No havien d'escoltar les frases dels demòcrates que dirien que el partit democràtic es trencaria per l'acció independent dels obrers, i que això faria possible la victòria de la reacció. Allà on se seguissen aquelles frases el resultat final seria l'engany del proletariat. Tant en el decurs de la lluita com després d'ella, els obrers havien d'aprofitar tota oportunitat per presentar llurs reivindicacions com oposades a les dels demòcrates burgesos. Aquest consell és vàlid avui. Fou l'oblit d'aquestes directives ço que afonà la revolució xinesa d'ahir, amenaça la revolució espanyola d'avui, i si persisteix afonarà la revolució francesa de demà.
Però Marx mai no va predir la victòria simultània del proletariat de tots els països del món o de tots els països avançats. El desenvolupament desigual del capitalisme en els diversos països fa inevitable el desenvolupament desigual del proletariat, i per aquesta i per altres raons històriques hi ha una diferent correlació de les forces de classe a cada país. Així per tant detallà al proletariat alemany les reivindicacions que eren similars a les de la petita burgesia i les reivindicacions que el partit revolucionari havia de posar en contraposició. A Alemanya el partit democràtic petit-burgès era extremadament poderós el 1850. El proletariat alemanya podia no ésser capaç d'establir un poder estatal proletari. Així havia d'impulsar la revolució democràtica tan endavant com fos possible. I si bé no foren capaços d'arribar al poder i mirar pels interessos de la pròpia classe, al menys tindrien la certesa que un succés democràtic seria una senyal per la immediata i completa victòria del proletariat molt més desenvolupat de França i això els ajudaria molt. Proletaris del món, uniu-vos. Els obrers alemanys, en formar llur propi partit tan aviat com fos possible i en no permetre's d'enganyar-se pel que feia a la necessitat de l'organització independent del partit proletari, acomplirien la major part de la victòria final. Hi hauria una altra revolució a Alemanya, i el moviment revolucionari es difondria per tot Europa. La revolució continuaria fins que totes les classes propietàries fossen més o menys desposseïdes, fins que el poder governament fos assolit pel proletariat i s'aconseguís l'associació dels proletaris, no d'un sol país, sinó de tots els països importants del món, la qual cosa duria a la fi de la competència del proletariat d'aquests països. Però, i això és el que té més importància per a nosaltres actualment, fins i tot amb el poder estatal a les mans en tots els països avançats d'Europa, el proletariat hauria de continuar amb els canvis revolucionaris en l'organització econòmica de la societat fins que les forces productives més importants se socialitzassen. Ja que tan sols d'aquesta forma seria possible assolir aquell immens desenvolupament de la producció que destruiria la propietat privada com a institució i establiria la societat socialista sense classes. "El seu crit de batalla sempre ha d'ésser – la revolució permanent”.
La història dels darrers setanta-cinc anys, i particularment la història dels darrers vint, ha mostrat, i la perspectiva dles propers vint-i-cinc anys mostrarà, que en l'anàlisi explicativa i en el pensament constructiu aquests dos homes, quan no arribaven als trenta-cinc anys, han fet la major de totes les contribucions a la teoria i la pràctica de la societat humana. Foren afortunats en llur temps. Degueren llur visió al fet que visqueren a Europa precisament en el temps que tenia lloc el ràpid desenvolupament del capitalisme i les seues conseqüències socials i polítiques podien veure's més fàcilment que en el desenvolupament més progressiu que tingué lloc a Anglaterra. Havien vist a França la primera gran batalla del proletariat contra la burgesia; tenien la preparació i la capacitat per destriar ço permanent de ço transitori, la imaginació creativa per projectar-se en el futur, l'escrupulositat científica i la capacitat immensa de treball per comprovar tota hipòtesi. No eren somniadors sinó els més sobris i realistes dels homes. La revolució era l'única via, i clarament i sense reserves defensaren la revolució permanent. Però advertiren que no s'havia de jugar amb la revolució. Era “un càlcul amb magnituds molt poc definides el valor de les quals pot canviar cada dia; les forces contràries tenen tots els avantatges d'organització, disciplina i d'hàbit d'autoritat; si no teniu una força inusual contra elles sereu derrotats i afonats. En segon lloc, un cop s'ha entrat en la cursa insurreccional, cal actuar amb la major determinació...”
Eren mestres de la retirada com de l'atac. El 1850, sis mesos després que Marx hagués enviat les instruccions que hem detallat abans, es féu clar que la crisi industrial era superada i que començava un període de prosperitat. Marx digué que sota aquestes circumstàncies era impensable una revolució real, i s'enfadà furiosament contra els que continuaven enjoguissats encara amb la idea. Ordenà un canvi dràstic en la tàctica; el seu partit es limità a l'actuació constitucional ordinària, i començaren els llargs anys de feina de Das Kapital. El 1871 era contrari a la insurrecció de la Comuna de París perquè creia que fracassaria, si bé acceptà el fet i defensà el communards. Finalment ell i Engels, per bé que mantingueren llur esperit i entusiasme revolucionaris fins al final, mai subestimaren les dificultats colossals de la revolució permanent. S'equivocaren en el temps, això era tot. Però des del principi sabien la tasca fabulosa que els esperava als revolucionaris. El 1851 Marx escrigué que les revolucions del segle XVIII eren un joc de criatures comparades amb les revolucions socials que afrontava el proletariat del segle XIX. Va preveure molts i molts intents i molts i molts fracassos. Les revolucions burgeses marxaren ràpidament de succés en succés, però eren de vida curta. La revolucions proletàries, deia Marx, eren autocrítiques. Cada cop s'aturaven una mica en el seu avenç, i reculaven per tal de fer un nou començament. Censuraven implacablement les mesures a mitges, les febleses, les futilitats dels assajos preliminaris. Semblava com si haguessen derrocat llurs adversaris tan sols per tal que aquests guanyassen forces renovades amb el contacte amb la terra i tornassen a la batalla com gegants recuperats. Una vegada i una altra queien apallissades davant l'enorme immensitat de llurs objectius. Però a la llarga finalment arribarien a la situació on la retirada seria impossible i on les circumstàncies clamarien la tornada--
Hic Rhodus, hic salta! [10]
Hem vist entre 1919 i avui dia les vacil·lacions dels obrers, les mesures a mitges, el retrocés davant la immensitat de les tasques que s'hi presentaven. Però s'apropia el moment que per moltes de les classes treballadores d'Europa la retirada serà impossible, i tiraran a terra el capitalisme, no perquè els marxistes els hi diguen, sinó perquè la vida no els ofereix cap altra sortida. I si Marx i Engels a mitjans del segle XIX foren massa optimistes sobre les possibilitats de la revolució proletària, també preveieren necessàriament un llarg període en el qual els estats proletaris haurien de fer la guerra contra la reacció. Aquell període, afortunadament, no és probable que s'allargue tant com semblava el 1850; el període de 1918-20 mostrà la velocitat amb la que el moviment revolucionari podia difondre en les condicions del món modern. Avui dia el proletariat belga segueix gairebé en una nit el proletariat francès en un moviment de vaga d'abast nacional, i la reacció portuguesa malda per allunyar la marea que va d'Espanya. Podem veure perfectament, especialment després de la ruina universal i la destrucció de la propera guerra, com un moment revolucionari que comence a una de les grans ciutats europees, en el curs d'uns pocs mesos, escombrarà la burgesia imperialista del poder, no tan sols en tots els països d'Europa, sinó a la Índia, Xina, Egipte i Sud-Àfrica. Amb una Internacional del socialisme revolucionari es podria fer cara al futur sense desesperar. La tasca de reconstruir aquesta internacional ha començat. És una cursa contra el temps. Pel que fa al seu propòsit original, l'emancipació del proletariat, la Tercera Internacional, malgrat la sinceritat i devoció de molts dels seus membres, és ja inútil. La traició en la important qüestió de la guerra tan sols podia sorgir d'una generació que s'ha intensificat d'ençà d'aleshores. Comprovades i amplificades per la sang de milions i pels treballs d'algunes de les ments modernes més excel·lents, les idees i principis resumits abans s'han esvaït gairebé completament de la teoria i la pràctica de la Tercera Internacional. En la mesura que els individus personifiquen els moviments, Trockij personifica els principis del marxisme, Stalin la degradació de la Tercera Internacional. Durant anys el món cregué que Stalin, amo de Rússia, dotat d'un poder més gran que el de qualsevol home viu, havia triomfat. Trockij semblava un exiliat egoïsta, que emprava una energia amargada en atacs fútils contra un rival que havia vençut en la lluita pel poder. Llavors sobtadament l'estiu del 1936 esclataren les vagues de juny a França, la revolució espanyola, i finalment el judici i la purga dels trotskistes a Rússia, mostraren el vigor del socialisme revolucionari i en cap lloc més que a Rússia on hi regnava el seu més gran enemic. El món burgès s'adona de dia en dia que la bandera de la revolució mundial ha passat de la Tercera Internacional d'Stalin a la Quarta Internacional de Trockij, i – com a ironia gegantina – els governants de l'estat obrer i els seus satèl·lits de la Tercera Internacional posen més empeny que els burgesos en esclafar els pioners de la revolució renaixent.
[1] Notablement Mathiez.
[2] És superflu afirmar això avui dia? El Partit Comunista Francès crida tota la “nació” francesa a lluitar contra “dues-centes família”; aquest és el marxisme de la secció més poderosa de la Tercera Internacional. Si fos qüestió de dues-centes famílies tot s'arreglaria qualsevol matí de nou a onze.
[3] El Manifest Comunista.
[4] Socialism, Utopian and Scientific. F. Engels. Chicago, Kerr & Co., 1917. pp. 129-130. Aquest llibre és un resum del més conegut Anti-During. Això no val per l'afirmació “comunista” més fanàtica de dir que aital estat de coses existeix a la Rússia actual?
[5] En relació a la Societat de Nacions.
[6] El divuit de brumari de Louis Bonaparte, de Karl Marx.
[7] El socialdemòcrata d'avui es fa dir socialista i diu que practica el socialisme. Però, com veurem, el seu socialisme és essencialment l'adaptació de les idees socialistes a les necessitats de la petita burgesia, de les condicions de la vida de la qual n'és un aliat més proper que no pas de les dels obrers que diu que representa.
[8] El divuit de brumari. Aquest és un llibre encara indispensable per l'estudiós de qualsevol període de la història.
[9] Marx féu d'aquest un principi ferm tan sols després de comprovar que els obrers avançats d'Alemanya durant la revolució del 1848 havien insistit en llurs organitzacions independents. Com sempre generalitzà des de l'experiència.
[10] El divuit de brumari.