La revolució mundial 1917-1936
LA PRIMERA INTERNACIONAL, LA PRECURSORA DE LA TERCERA, es constituí el 1864. Marx no tingué res a veure amb la seua fundació real, sinó que fou convidat a assistir-hi i escrigué els esborranys del manifest inaugural i de la constitució.
Era tan heterogènia la composició de la Internacional que Marx no pogué enunciar amb la claredat habitual el programa i la tàctica de la revolució permanent. Amb tot el que segueix conté les seues idees essencials i foren recollides intactes per Lenin en els estatuts de la Tercera Internacional:
"Que
l'emancipació econòmica de les classes treballadores és
per tant el gran fi al qual s'hi subordina tot moviment polítics
com a mitjans per assolir-ho;
"Que tots els esforços
vers el gran fi han fracassat fins ara per la manca de solidariat
entre les múltiples divisions del treball de cada país,
i per l'absència d'uns llaços fraternals d'unió
entre les classes treballadores dels diferents països;
"Que
l'emancipació del treball no és un problema local ni
nacional, sinó un problema social, que afecta tots els països
on existeix la societat moderna, i que depèn per a la seua
solució, de la participació, pràctica i teòrica,
de la majoria de països avançats”.
La derrota de la Comuna de París el 1871
fou el cop de mort de la Primera Internacional, però cal
assenyalar que una de les causes immediates de la seua ensulsiada fou
el conflicte entre Bakunin, l'anarquista, i el fort control central
del Consell General, dominat primer per Marx i en els darrers anys
per Engels. Tots dos es dedicaren amb igual interès i energia
a qualsevol secció nacional que semblés la més
important per tot el moviment. El nacionalisme de qualsevol mena els
hi era del tot aliè. El 1848 el centre del moviment de la
classe treballadora internacional era per a ells, França, i
així continuà fins el 1870. Amb la derrota de la Comuna
de París veieren que el lideratge de la lluita de la classe
treballadora havia passat a ara a Alemanya, que per tant esdevingué
el centre de llurs activitats. Com a França després de
la destrucció per la revolució de les restriccions
provincials al comerç, la unitat nacional dels estats alemanys
que resultà de la guerra franco-prussiana amplià les
oportunitats del capitalisme alemany. Les reparacions obtingudes de
França, els recursos minerals d'Alsàcia-Lorena, eren
les forces dinàmiques d'aquesta arena ampliada, i amb el
creixement del capitalisme alemany hi hi seguí inevitablement
el desenvolupament del moviment obrer a Alemanya. Hi hagué
molta confusió teòrica en el partit alemany entre els
anys 1870 i 1880, però el partit havia combatut la guerra
franco-prussiana d'una forma autènticament revolucionària.
Principalment pels esforços inesgotables d'Engels, el marxisme
d'aleshores esdevingué la doctrina prevalent del Partit
Socialdemòcrata alemany. Els dirigents del partit alemany,
Bernstein, Liebknecht, Bebel, Kautsky, tenien un contacte estret i
continu amb Marx i Engels; els ensenyaren el caràcter
irreconciliable de la lluita entre classes, i que l'estat era
simplement el comitè executiu de la classe dirigent,
preveieren la caiguda inevitable del capitalisme, i defensaren la
necessitat que la classe treballadora es fes amb el poder estatal amb
una insurecció armada. Però, en no haver-hi cap
perspectiva immediata d'una crisi revolucionària, amb el ple
acord de Marx i Engels el partit alemany s'organitzà per
lluitar per concessions immediates del capitalisme alemany a través
dels sindicats i de l'activitat política legal. En el curs
d'aquestes lluites els obrers es templarien per la presa
revolucionària del poder.
Però malgrat les crisis recurrents, les dècades que seguiren la guerra franco-prussiana veieren una expansió sostinguda del capitalisme europeu. La revolució semblava com més anava més remota. Es pogueren aconseguir la millora de les condicions de treball i l'increment dels salaris. Hi hagué la lluita immediata pel ple reconeixement constitucionals dels drets polítics. Mentre passaven els anys Marx i Engels pogueren veure que la prosperitat del capitalisme alemany i les concessions que els obrers organitzats aconseguiren dels patrons corrompien sectors de la direcció alemanya. Empraven la terminologia marxiana però com més anava més es desplaçaven cap als mètodes purament parlamentaris, i, ço que era pitjor, a objectius purament parlamentaris. El sufragi universal i el vot secret gradualment desplaçaren la revolució com el mitjà per a l'emancipació de la classe treballadora. El 1883 les lleis antisocialistes de Bismarck dugueren la majoria dels dirigents revolucionaris a l'exili i reforçaren la influència dels parlamentaris damunt dels obrers. La corrupció del moviment per aquests dirigents era tan gran que Engels considerà seriosament l'escissió del sector revolucionari. Potser si Marx hagués estat viu l'escissió s'hauria produït. Però Marx havia mort el 1883, i el 1887 Engels encara conservava l'esperança, de vegades fins i tot hi confiava, que aquestes tendències series contrarestades pel “meravellós sentit comú” dels obrers alemanys que havien resistit tan ferms i lluitat tan esplèndidament contra la repressió de Bismarck. Però s'equivocava. Després de la seua mort el 1895 la corrupció burocràtica s'instal·la en tots els moviments obrers importants d'Europa, llevat del rus, on hi fou vençuda tan sols després d'una dura lluita. Si Marx i Engels haguessen estat en plenitud de facultats podrien haver ajudat l'oposició per organitzar-se, en donar-li claredat teòrica i una base que podrien aprofitar els elements més avançats per preparar-se davant de la pròxima gran crisi del capitalisme, la guerra del 1914. Més del pogueren no van fer, ja que les arrels del canvi s'enfonsen en els desenvolupaments econòmics del moment.
Les darreries del sigle XIX i el començament del XX veieren com el capitalisme europeu feia un intent extrem de resoldre les seues dificultats amb l'increment de l'explotació dels antics mercats i el pirateig damunt del content fins llavors oblidat d'Àfrica. La prosperitat del capitalisme augmentà, i conjuntament amb l'expansió del comerç i de la indústria arribà el creixement del moviment obrer europeu. En tots els grans països europeus, particularment a Gran Bretanya, el moviment obrer esdevingué terreny fèrtil per un nombre creixent de funcionaris sindicals, parlamentaris, regidors, agents electorals, organitzadors, periodistes, impressors, editors, una nova casta social que, en base a la lluita exitosa per uns salaris millors i una major representació obrera en el parlament, controlà el moviment obrer organitzat. El creixement de l'imperialisme, la difusió del comerç, l'acumulació de grans beneficis, reforçaren llur posició. Els donà suport des de baix—des d'una fina capa de treballadors privilegiats i ben pagats que no tenien cap conflicte amb el capitalisme. El donà suport des de dalt, des de les seccions radical de la petita burgesia ascendent de les ciutats, particularment de la intel·lectualitat, producte aquesta, com a necessitat administrativa, de l'expansió mundial del capitalisme. Els intel·lectuals petits-burgesos aportaren la nova ideologia socialista—la inevitabilitat del gradualisme, el sentit comú de la política—el socialisme sense plors. Aquestes idees, [1] perfectament adaptades al moviment petit-burgès de llurs creadors, permearen a través la burocràcia i el seu aparell damunt del moviment de la classe treballadora. En basar-se, com totes les idees llevat de les del socialisme revolucionari, en l'inevitable creixement del capitalisme nacional, aquest socialisme era nacional en origen i en objectius. L'internacionalisme que professava era simplement un gest quixotesc gens arrelat en els fets econòmics i per tant sense cap base política, condemnat a morir al primer esclat de la tempesta. Que aquest declivi del marxisme en socialisme nacional no era cap accident sinó una fase inevitable es pot veure per l'evolució que seguí el moviment obrer d'Alemanya després de la mort d'Engels. Fins i tot abans de la mort d'Engels, havia lluitat ferotgement amb els dirigents de la socialdemocràcia alemanya per la supressió dels passatges revolucionaris dels seus darrers escrits. Ara amb el vell fora de circulació Bernstein el 1897 començà obertament a revisar el marxisme. El 1899 havia descartat la teoria de la lluita de classes i la caiguda inevitable del capitalisme, i els substituí per la col·laboració amb la burgesia democràtica i progressists, [2] i la transformació gradual del capitalisme en socialisme. Kautsky i d'altres del partit alemany lideraren el refús d'aquesta adulteració, però d'una forma tan tèbia que mostrava com d'a prop eren de Bernstein. El 1914 i els anys de la història de la post-guerra havien de mostrar que aquest revisionisme era idèntic al fabianisme. I és un altre testimoni remarcable de la influència de l'ambient econòmic i social sobre els homes, fins i tot d'homes que es troben per damunt de la mitjana d'intel·ligència i d'educació, que Sidney Webb, de la tradició d'Oxford i del servei civil anglès i Kautsky, deixeble i company de Marx i Engels, els revolucionaris més grans de la història, arribassen a unes conclusions idèntiques que era demostrablement falses.
Amb tot l'internacionalisme de Marx es mantingué en les proclames dels buròcrates socialdemòcrates. S'organitzaren en la Segona Internacional el 1889. Però tan gelosos eren de llur independència nacional que tan sols el 1900 es formà una oficina central, i en realitat cada secció aplicà sempre la seua pròpia política. El 1904, en el Congrés d'Amsterdamm, la Segona Internacional condemnà el revisionisme, però continuà actuant com si el futur del capitalisme estigués assegurat i cada classe treballador tingués tot el temps per guanyar una majoria a les urnes per instituir l'ordre socialista. [3]
I amb tot, davant dels ulls, el sistema mostra signes inequívocs de les grans fissures que atemoririen tots els capitalistes del món actual. Al costat de la prosperitat superficial, com Marx havia predit, es donava el desenvolupament del capitalisme en monopolis i l'ampliació de l'escala de la competència. L'exportació de capital industrialitzava les poblacions nadiues dels països exòtics, i la lluita de classes s'agreujava contínuament per tot el món. En els anys anteriors a la guerra una sèrie de grans vagues a Gran Bretanya anunciaven els grans conflictes dels nostres dies. Per damunt de tot, com fins i tot afirmava la Segona Internacional en les seues declamatòries i buides resolucions, l'increment de la rivalitat dels capitalismes nacionals duia sense aturador cap a la guerra més gegantina de la història. Però tot plegat no tenia cap importància extrema pels parlamentaris i la burocràcia sindical, amb els ulls fixats en els escons, en l'augment salarial, en l'expansió de la premsa del partit i en altres activitats quotidianes de l'organització, que coincidien d'una forma admirable amb la lluita pel seus ascens personal. No era qüestió de capacitat intel·lectual o de calibre moral. Hi havia molts J. H. Thomas i Ramsay MacDonald entre ells, i pocs homes de l'època foren superiors en l'aspecte humà a Jean Jaurès. Però amb tot, tots anaven en la mateixa direcció. Els dirigents dels grans partits jutgen la història per la necessitat de llurs organitzacions i no llurs organitzacions per les necessitats de la història.
La desintegració del capitalisme trobà alguna expressió en agrupacions polítics dissidents a cada secció nacional. A Gran Bretanya, per exemple, la Federació Socialdemòcrata Anglesa, més tard Partit Socialista Britànic, seguia les doctrines de Marx. Keir Hardie, del Partit Laborista Independent, s'oposà a les tendències liberal-laboristes dels dirigents de la classe treballadora britànica, però no posà gaire atenció en la teoria i mai no recolzà el seu partit en les doctrines del socialisme científic. Dins del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg lluitaren contra l'internacionalisme de paraula i el revisionisme d'acció de Kautsky i Bernstein. Però les ales revolucionàries eren febles. Fins i tot en Alemanya foren superats per la força i disciplina organitzatives del partit alemany. Els dirigents revolucionaris temeren l'aïllament a on els portaria una escissió. Pocs d'ells, si no és que cap, podien haver previst com de corrupte era la direcció. En tots els grans països europeus llevat d'un, el 1914 els trobà desarmats davant dels revisionistes.
Hem esmerçat una quantitat de temps aparentment desproporcionada en aquestes dues tendències del moviment obrer – el marxisme i el revisionisme, el socialisme internacional i el nacional. La desproporció és tan sols aparent. Amb la formació de la Tercera Internacional i l'adhesió dels internacionalistes revolucionaris, el revisionisme esdevingué obertament i sense cap vergonya la doctrina dominant de la Segona Internacional. Però el 1924 el revisionisme va fer la seua aparició en el Partit Bolxevic rus, per raons similars a les de l'aparició en la Segona Internacional i amb resultats idèntics. La Tercera Internacional i el partit bolxevic rus són en l'actualitat completament revisionistes. I amb tot fou el Partit Bolxevic qui mantingué viu el marxisme sense revisions durant els anys del triomf del revisionisme per tot Europa. El Partit Bolxevic rus marcà la Tercera Internacional. La força de la Internacional fou la força del Partit Bolxevic, però la feblesa d'aquell partit fou també la feblesa de la Internacional.
Però per a la reacció tsarista la guerra tan sols es trobaria amb unes poques sectes marxistes, i el moviment de classe treballadora, si bé era cert de trobar el camí, havia vacil·lat durant anys.
Durant tot el segle XIX l'aristocràcia feudal tsarista havia dirigit Rússia, un govern que fins i tot a la fi del segle XIX era en molts aspectes més retardatari que la monarquia que la revolució francesa havia derrocat feia cent anys. Malgrat la condemna de l'Europa democràtica (hipòcrita pel que feia als financers i als governants) el tsarisme continuava, i continuaria fins que desenvolupàs les forces de producció que creassen les forces socials i polítiques que el derrocarien i li prendrien el lloc. Durant segles els camperols havien provat debades d'alliberar-se del jou de la servitud. El desenvolupament història d'Europa i de Rússia havia conduït a la feblesa de la indústria russa, i a la corresponent feblesa de les ciutats. La pagesia, per les condicions geogràfiques de la seu existència i el retard intel·lectual que aquestes implicaven, i la diferenciació constant entre els seus membres, era incapaç de crear un partit polític efectiu propi, i la revolució agrària que manca de la direcció i el suport polítics de les ciutats no pot tindre succés. Vers el 1861 la derrota en la guerra de Crimera i la pressió ascendent de la pagesia advertiren el tsarisme de la necessitat de millorar les condicions del camp. Però tot i que la servitud fou abolida els camperols foren enganyat en favor del terratinent, amb el resultat que la situació agrària tan sols s'alleujà temporalment i, com a la França d'abans del 1789, fams periòdiques minaven l'estructura de l'estat rus.
Les conspiracions de la cort havien substituït en moments crítics un tsar per un altre de més adient per a la noblesa. El sistema hi romania. Els intel·lectuals que cercaven de derrocar el tsarisme sense el suport d'un moviment de masses viraren, com sempre, cap als llots del terrorisme. Fou el capital europeu, que cercava inevitablement nous mercats i de forma igualment inevitable creava els mitjans de la seua pròpia destrucció, qui posà les bases pel partit marxista revolucionari a Rússia, i per tant aplanà el camí per la primera gran esquerda en el sistema capitalista. En aquest país predominantment feudal hi arribà la plus-vàlua del capital occidental, que construí una indústria moderna de gran escala amb l'organització concomitant del proletariat i l'empobriment de la pagesia, que dugué Rússia cap a aquella roda imparable de pujades i baixes que ja havia minat el capitalisme molt més estable de ponent.
El sòl fou fructífer pel marxisme. El 1883 es formà el Grup per l'Emancipació del Treball, format per intel·lectuals russos en l'exili amb Plekhanov com a figura destacada. El 1889 Plekhanov realitzà una visita especial a Londres per a veure Engels i cercar el seu consell sobre els nous esdeveniments que tenien lloc a Rússia. En el congrés inaugural de la Segona Internacional del 1889 Plekhanov féu la seua famosa declaració segons la qual el moviment revolucionari de Rússia sols podia triomfar com a moviment revolucionari de la classe treballadora. “No hi ha, ni hi pot haver, cap altre via”. Fins i tot per a la burgesia liberal de Rússia, ofegada econòmicament i política pel tsarisme, el marxisme esdevingué una revelació. Pogueren veure l'anàlisi de Marx del capitalisme en acció davant dels ulls. Però aquests cavallers aviat prengueren el marxisme i el transformaren, a la seua manera, en treure-li tot el que tenia de revolucionari, en “legal”; els obrers d'una Rússia endarrerida s'havien de limitar a la lluita econòmica, i en política havien de donar suport a la burgesia liberal. Aquest fou l'origen teòric de la primera variant russa del revisionisme economicista. Entre 1890 i 1900 el capitalisme a Rússia es desenvolupà amb una velocitat furiosa. La producció de ferro en barres augmentà en 220%, la de ferro mineral en 272%, el petroli en 179%. L'organització de la indústria, en ésser nova, es realitzava a la gran escala de l'època moderna i deixava als treballadors, per bé que proporcionalment poc nombroses, una enorme capacitat d'acció. El nombre d'obrers industrials era de 1.424.000 el 1890. Era de 2.098.000 el 1897. Hi havia 17.000 en vaga el 1894, 48.000 el 1895, 67.000 el 1896, 102.000 el 1897, 87.000 el 1898, 130.000 el 1899. En aquest període de l'expansió capitalista els obrers podien aconseguir concessions, ja que els patrons havien de mantindre la producció. Però el 1900 la crisi europeu colpejà Rússia. El declivi de la producció portà tota l'economia russa al desordre, l'increment dels sense-feina assassinà el moviment vaguista. Tant els obres com la burgesia liberal s'aixecaren contra la càrrega que suposava pel país el govern mitjaval tsarista. Els anys 1900, 1901 i 1903 caigué la influència de l'economicisme, els estudiants començaren a prendre els carrers amb manifestacions polítiques, i els obrers en vaga s'hi uniren. El novembre del 1902, a Rostov na Donu una gran vaga econòmica acabà amb vaga polític, i durant dies els obrers organitzats cridaren pel derrocament revolucionari del govern. A mitjans del 1903 a Bakú, Tbilisi, Odessa i a totes les ciutats d'Ukraïna i de Transcaucàsia, un quart de milió d'obrers prengueren part en vagues polítiques on de nou demanaren el derrocament revolucionari del govern. Fins i tot els intel·lectuals burgesos podien veure propera la revolució.
Lenin era un geni, però fou aquest ambient qui el permeté de llegir marxisme i d'acceptar-lo tan profundament que pogué aplicar els seus principis a Rússia i a la resta del món amb la confiança i la seguretat que feren d'ell el més gran dirigent polític de la història. Sorgiren a les grans ciutats grups de propaganda socialdemòcrata, al principi en petits cercles, i després arribaren a establir contacte amb les masses. El 1900 alguns d'ells s'aplegaren, i enviaren Lenin a l'exterior per fundar una revista.
Vers el 1903 les seues idees ja eren del tot clares. La revolució era inevitable. Les masses es veurien inexorablement arrossegades a portar la solució dels problemes de Rússia a mans llurs. Però en el món modern l'assoliment exitós de la revolució era essencialment el treball d'una organització, un partit polític revolucionari que pogués guiar les masses. Distingí tres estadis en la perspectiva—el primer quan la insurrecció era un objectiu teòric, el segon quan el partit polític organitzava la insurrecció, i el tercer quan el partit cridava a la insurrecció. Cadascun d'aquests es fusiona amb el següent, i les demarcacions dependrien de factors històrics, alguns dels quals es podien preveure, altres identificar, proclamar i aplicar. Era el partit qui ho faria. “Doneu-nos una organització de revolucionaris i capgirarem Rússia”. Aquesta fou, i és, la seua gran contribució a la pràctica del marxisme. El primer deure del partit era dona una direcció teòrica, clarificar. “Sense teoria revolucionària, no hi ha pràctica revolucionària”. Tan sols podria lidera la revolució aquell partit que es guiés per una teoria política avançada – el marxisme; i per a Lenin el marxisme abastava tot aspecte del pensament humà. Les idees de qualsevol època eren les idees de la seua classe dirigent, dominada sempre per la concepció que la forma present de societat era permanent. Si el partit revolucionari no propagava les seues pròpies idees, el socialisme científic, la intepretació marxista no tan sols de la política sinó de la societat, i per tant les idees de les classes dirigents, destinades al mateniment del sistema present, continuarien amb la corrupció de les ments de les masses i amb l'afebliment de llur voluntat de lluita. La ideologia burgesia en ella no era cap abús histèric d'un terme, sinó un obstacle determinat en el camí de la revolució, que havia d'ésser foragitada del moviment de la classe treballadora sempre que aparegués. La idea d'obrers que creiessen en la concepció burgesa d'una Societat de Nacions hauria estat intolerable per a ell.
Mitjançant una revista per tota Rússia el partit podria fer quelcom més que difondre la seua anàlisi marxista de la política i de la societat, donar directrius generals. El mateix treball de distribuir aquesta revista per tot un gran país mantindria els diversos militants del partit amb un contacte estret amb el centre, i construiria una organització vertebrada preparada pel moviment revolucionari de masses. Per a ell el primer objectiu de les masses era la presa del poder estatal. Entre 1900 i 1903 per tant sostingué una guerra incansable contra els economicistes. Però si bé la lluita econòmica quotidiana era sempre considerada sota la idea del darrer objectiu polític, els militants del seu partit s'implicaren a fons en els moviments obrers, i assenyalaren les implicacions polítiques de la lluita entre el capital i el treball però en una lluita amb els treballadors per les reivindicacions immediates. Lenin esmerçà dos anys en un treball filosòfic contra una desviació filosòfica del marxisme, però el seu partit sempre tenia les arrels en les masses, els hi parlava amb el mateix llenguatge de coses que podien entendre.
El Segon Congrés del Partit Socialdemòcrata Rus es reuní a Londres el 1903. Gràcies per damunt de tot a l'obra de Lenin i a la intensificació de la lluita de classes que seguí a la crisi, l'economicisme semblava derrotat. La majoria dels obrers amb consciència de classe de Rússia eren partidaris de l'ala revolucionària de Lenin. Ni Lenin ni cap altra militant del partit tenia cap intenció de fer una escissió. Amb tot al voltant d'un tema relativament simple, però no tan simple, com gradualment es veuria després, aparegué una altra variant de tendències oposades dins del moviment obrer rus de les que ja hem vist a a l'Europa oriental. Lenin volia una organització rigídament estricta, amb una disciplina altament centralitzada. Millor perdre deu revolucionaris absolutament de primera classe, que permetre l'entrada d'un xarlatà. Volia una divisió estricte del treball dins del partit, que cada militant fos responsable d'una tasca a la que es dedicaria principalment. La regulació del partit, exigia, havia d'ésser igualment dura. Sota el règim tsarista la democràcia formal era impossible. Defensava el centralisme democràtic. El Comitè Central hauria d'ésser elegit lliurement, quan fos possible hi hauria discussions lliures, però una vegada s'hagués pres una decisió calia obeir-la cegament. Això volia dir que en els llargs períodes que el comitè central restà a l'exterior aquest hauria de prendre decisions que els militants a Rússia haurien d'obeir sense qüestionar-les. El prop Lenin difícilment podia fer-se càrrec de tot el que aquests plans implicaven; altrament no li hauria sorprés i agreujat tant l'oposició que hi trobà. [4] Però no abandonaria, i guanyà per un estret marge. A partir d'aleshores el seu grup fou conegut com els bolxevics (la majoria) i els altres com els menxevics (la minoria). Trockij, un jove, però àdhuc aleshores ja un militant molt brillant del partit, s'anà amb la minoria per aquesta qüestió d'organització. Després ha admès que s'equivocà; massa generosament, ja que la qüestió no és tan simple. Els dirigents de la Segona Internacional, fins i tot els internacionalistes revolucionaris, es dividiren per la qüestió del centralisme democràtic de Lenin que havia dividit la secció russa. Rosa Luxemburg n'era contrària. És tan sols amb la lectura de les antigues disputes a la llum d'ara que veiem la complexa seriositat de les implicacions. Pocs en el partit de Lenin les entengueren. Stalin i els estalinistes no les han enteses ni tan sols ara.
Lenin entengué el partit com un petit engranatge que posaria en moviment el gran organisme obrer. D'ací la insistència en la qualitat del partit.
"Com més fortes siguen les nostres
organitzacions partidistes, constituïdes per socialdemòcrates
genuïns, i menys onades i inestabilitats hi haja dins
del partit, més àmplia i més variada, més
rica i més fèrtil serà la influència del
partit en les masses de la classe treballadora que el rodegen i les
quals lidera”. [5] Trockij, que
creia en una organització molt més àmplia, atacà
amb una ferocitat i sarcasme extrems:
"Per tal de preparar la classe treballadora
pel poder polític, cal desenvolupar-hi i exercitat-hi
l'esperit d'iniciativa i l'hàbit del control constant i actiu
damunt de tot el personal executiu de la revolució. Aquesta és
la gran tasca política que segueix la socialdemocràcia
internacional. Però pels 'jacobins socialdemòcrates',
[6] pels temeraris representants del
sistema del substitucionisme organitzatiu, la preparació de la
classe pel govern del país, és substituïda per una
tasca organitzativa de caire tècnic, la preparació de
l'aparell de poder...
"La primera tasca veu com a problema principal en la forma de realitzar l'educació i la reeducació polítiques de tot un proletariat que creix contínuament, a través de introduir-los a la feina política activa. La segona tasca ho redueix tot a la selecció tècnica d'executius disciplinats amb lligams amb l''organització forta i autoritària', una selecció que, amb el propòsit de reduir la feina no pot fer-se de cap altra forma que per l'eliminació mecànica dels considerats no-aptes: per 'derivacions' i 'supressions' de drets”.
Lenin havia respós aquesta objecció
prèviament: cap partit polític pot educar tota la
classe treballadora.
"No
hem de confondre el partit com a avantguarda de la classe
treballadora amb tot la classe...
"Són el partit d'una
classe, i per tant gairebé tota la classe (i en 'temps de
guerra' o guerra civil, absolutament tota) ha d'actuat sota la
direcció del nostre partit i s'ha d'associar amb el nostre
partit de la forma més estreta possible. Però seria un
simple manilovisme, un simple khvotisme,
[7]
pensar que tota la classe, o gairebbé tota, pot arribar a
assolir sota el capitalisme el nivell de consciència i
activitat de la seua avantguarda, el seu Partit Socialdemòcrata”.
No hi pot haver cap discussió sobre els
diferents punts de vista. Trockij s'equivocava. Tot i la seua
exposició errònia, les crítiques específiques
que pronuncià contra els principis de Lenin tal i com
resultarien a la pràctica, no poden ignorar-se, si més
no en els nostres dies. Dibuixà un quadre del partit a partir
de la insistència de Lenin en el centralisme. “Durant
els darrers tres o quatre anys d'intenses friccions al partit, la
vida de nombrosos comitès ha consistit en una sèrie de
coups d'état amb l'esperit de les nostres revolucions
cortesanes del segle XVIII. En algun lloc de dalt algú és
empresonat, substituït, estrangulat per algú altre, algú
es proclama alguna cosa—i com a resultat, a dalt de la seu del
comitè s'hi posa una bandera amb la inscripció:
'ortodòxia, centralisme, lluita política'”. Acusà
el propi aparell central de començar una nova discussió
cada mes, “l'aparell introdueix el tema, l'alimenta de falsos
materials, en porta el sumari, administra justícia, ajorna el
congrés per un any, i ara prepara un congrés del propi
aparell per elegir d'entre els obrers, quines seran les persones
autoritzades des de dalt per continuar la feina en el futur”.
Fins i tot ara, després de quaranta anys de vida política, la fonamental integritat intel·lectual de Trockij roman intacta. Aquests càrrecs deuen haver tingut una base sòlida. Entre 1903 i 1928 el Partit Bolxevic va fer tot el podia fer un partit polític. Tot amb tot, no pot ésser un accident que la història del Partit Comunista rus i de tota la Internacional Comunista d'ençà del moment que Lenin caigué malalt sense remei, fins el vot unànim de la “victòria final i irrevocable” del 1935, no és més que una sèrie de proporcions gegantines dels raonaments de Trcokij per refusar d'acceptar els mètodes organitzatiu de Lenin. Durant catotze anys combaté Lenin sobre aquesta qüestió. Per a ell, el centralisme democràtic de Lenin significava que “l'organització del partit substitueix el propi partit, el comitè central substitueix la pròpia organització, i finalment el dictador substitueix el propi comitè central”. Era “la substitució de la dictadura del proletariat per la dictadura damunt del proletariat, de la direcció política de la classe per la direcció organitzativa damunt de la classe”. Alhora Plekhanov [8] escrigué unes paraules profètiques i igualment memorables: “la fi darrera de tot plegat, serà que tot girarà al voltant d'un sol home que, ex providentia, concentrarà tot el poder en ell”.
Hi ha quelcom més en això que una mentida o una veritat. Cap revolució proletària pot triomfar sense un partit revolucionari del proletariat. Cap partit pot triomfar sense una disciplina centralitzada forta, una Internacional sense centralisme no és cap Internacional. Però el centralisme és una eina perillosa per un partit que aspira al socialisme, i pot afonar en lloc de construir. Lenin era un home prou gran per fer ús d'aquesta arma sense por, emprar-la fins a la darrera conseqüència i reeixir-hi. Era un dialèctic i sabia que el centralisme democràtic era molt proper a la democràcia alhora que era igualment proper al centralisme pur. Alhora fóra inútil negar que a través d'aquesta associació dominà el partit. Però era d'una generositat i dedicació profundes i, gràcies al fet de la seua superioritat inqüestionable, en arribar al poder emprà la disciplina del partit pel partit, mai en benefici propi. Va mantindre's-hi sempre subjecte, preparat en els moments crítics del 1917 a oferir la seua renúncia abans d'haver de manipular el partit. I malgrat la seua autoritat més d'un cop fou presoner dels conceptes que tan rigídidament havia introduït. El perillós centralisme del règim soviètic a Rússia fou una preocupació constant en els seus darrers anys. No podia deixar d'ésser conscient que havia contribuït a això en haven consentit l'usurpació del poder de les masses en els soviets. Havia esperat que fins que la revolució a l'Europa occidental alleujàs Rússia, el partit, sempre a l'avantguarda, actuaria en defensa de les masses contra la burocràcia, mobilitzaria les masses contra ell. Però fou únicament en el curs de la malaltia mortal quan veié clarament el que s'aproximava, que havia passat ja en el partit, aquell abús del centralisme democràtic que Trockij sempre havia temut en qualsevol sistema on, con en el de Lenin, es glorificàs tan obertament el control central. Des del llit on agonitzava el combaté amb una intensitat enfebrida. Fracassà, i amb el desenvolupament de la burocràcia la democràcia desaparegué completament del centralisme. Des del partit rus passà a tota la Internacional. El centralisme que havia ajudat a crear la Internacional l'ajudà a afonar-se.
No hi ha cap solució específica per aquest problema. Se l'haurà de combatre de nou en tot partit, en tota ocasió. Però això es pot fer de la millor forma tan sols si es té una comprensió clara dels aspectes implicats. És potser el més gran dels molts arcs que el revolucionari Ulisses haurà de tensar.
Inconscientment els dos grups havien realitzat el primer combat decisiu d'una batalla de gran abast, noresmenys que decidir si el socialisme internacional havia de sobreviure en Europa més enllà dels estudis d'uns pocs devots. Engels havia mort no feia ni deu anys.
El fet que Lenin i els bolxevics guanyassen fou degut principalment al règim tsarista de Rússia. El pensament liberal contactava amb el moviment obrer a través del partit menxevic, per tal de dur els obrers a una revolució pel liberalisme. Però el tsarisme mantenia la nació sota un jou tan estret, que permetia tan poc espai a les maniobres parlamentàries, que ni tan sols els liberals, i molt menys encara els dirigents oportunistes del moviment obrer, es podien identificar amb el govern rus. Els socialistes petit-burgesos russos no tenien cap possibilitat parlamentària,perquè no hi havia parlament. Els sindicats estaven prohibits per llei i amb prou feines se'ls tolerava. Un càrrec sindical era una posició de perill, no de seguretat. I amb tot el menxevisme es revelà en dos anys com una altra forma incontestable de revisionisme. Tota mena de corrents creuades, personals i d'altres, havien pres part en la disputa del 1903, i continuaren durant els anys següents. Però davant de totes les crisis serioses les masses obreres seguiren l'actuació dels bolxevics, aleshores que en els temps ordinaris no podien veure les diferències entre els dos grups i els enotjava i desanimava veure la duresa de lluita faccional. Així era en els intervals entre les crisis polítiques que Lenin havia de lluita amb més fermesa, per mantindre la claredat ideològica dels bolxevics i que fossen organitzativament ferms contra totes les formes de corrupció, obertes o amagades. Mai cap victòria d'importància en la història universal ha estat guanyada en gran mesura per un sol home com fou aquesta victòria de Lenin. És la intriga, la corrupció i l'estupidesa dels companys de classe i de causa la que destrueix la voluntat revolucionària, i no la repressió de la burgesia. Lenin, un dels homes més forts, gairebé ho abandonà tot el 1904, i pensà en emigrar a Amèrica per estudiar estadística. El rampell de desànim s'esvaí i continuà. [9]
A la segona setmana de l'any següent, el 9 de gener, el tsarisme, en defensa de la llei i ordre, va abatre a trets milers de manifestants que volien presentar llurs greuges a qui els governava. Les grans masses aprengueren sota les bales tsaristes ço que els revolucionaris els havien dit durant anys. Tot el Partit Socialdemòcrata reconegué que la insurrecció, el primer estadi de la revolució, era a l'ordre del dia, però quan Lenin, pels bolxevics, féu una crida per la preparació de l'organització i l'armament del poble, els dirigents menxevics l'acusaren d'aventurerisme, de provar de derrocar el govern per una conspiració, de blanquisme. Admetien que la revolució era en marxa? Ho admetien. Què calia fer doncs? Per què no cridar els obrers a preparar-se? No. Contràriament Martinov, un de llurs dirigents, deia que la revolució s'havia de deixar “deslligada” i no “organitzada”, que en lloc de voler armar els obrers, calia que s'omplissen “d'un desig ardent” d'armar-se. Rere aquestes diferències verbals hi havia diferents idees sobre la propera revolució que constituirien tota la diferència entre un èxit possible i un fracàs segur. Com llurs germans de la Segona Internacional d'avui, els menxevics tremolaven davant la perspectiva d'obrers armats.
A mitjans del 1905, sota la influència d'una propera revolució, els grups realitzaren conferències separades, i en tindre al davant les resolucions menxevics Lenin s'adonà per primera vegada que hi havia més coses entre els bolxevics i els menxevics que una qüestió organitzativa. “Les diferències teòriques han cresctu”. Els menxevics havien llençat tota l'anàlisi revolucionària de la insurrecció “a mans de la burgesia”. Tot i el seu internacionalisme verbal els menxevics miraven la pròpia burgesia per ajudar-la en la revolució. Lenin mirava al proletariat rus i més enllà d'ell la revolució proletària a Europa. És aquesta convicció en el proletariat internacional allò que distingeix clarament Marx i Engels, Lenin i Trockij, dels altres dirigents del moviment de la classe treballadora. Aquesta és la lluita eterna del moviment obrer, el 1905 contra el tsaris, el 1914, el 1935 de part d'Abissínia, el 1936 de parts dels obrers i camperols espanyols, ser-hi amb la burgesia pròpia i per tant subordinats a ella, o ser-hi amb el proletariat internacional. És una lluita que continuarà fins que s'assolisca el socialisme internacional. Homes com Citrine, Bevin i Léon Blum tenen un por del moviment proletariat molt més gran que la de molts capitalistes. I Stalin se'ls hi ha unit. Stalin avui dia és un complet menxevic, que mira de salvar la Rússia soviètic amb l'ajut de la burgesia francesa, britànica i txecoslovaca. Trockij manté la posició leninista. El nou conflicte ideològic és tan sols una altra variant de l'antic.
En els dies llunyans de la revolució del 1905 hi havia tres idees sobre el proper aixecament, la idea bolxevic de Lenin (pels propers de Lenin no hi havia cap idea a part de les pròpies de Lenin i, si en tenien, aviat les abandonaven), la idea menxevic i la teoria de Trockij de la revolució permanent.
Fou durant el xoc dels primers esdeveniments de la revolució quan Trockij produí la seua teoria. Lenin s'hi oposà en aspectes essencials, i l'adoptà l'abril del 1917, en el moment més crític de la història de la tercera revolució, i forma el fonament teòric de la Unió Soviètica i de la Tercera Internacional fins uns pocs mesos després de la mort de Lenin el 1924. Lenin i Trockij, com Marx i Engels en llurs instruccions als revolucionaris alemanys del 1850, basaren l'anàlisi en una exam escrupulós del problema rus en relació a la revolució socialista internacional.
La Rússia agrària del 1905 era un país amb uns quants centenars de milions de camperols, que vivien en condicions semifeudals. Els grans terratinents que dominaven el camp formaven el suport natural de l'autocràcia tsarista reaccionària. A França el 1789 la revolta camperola tingué èxit perquè la burgesia també era hostil al règim vigent. La burgesia francesa en emprar (tot i que a desgrat seu) la palanca de la pagesia per destruir el feudalisme i crear les condicions per l'expansió de la producció capitalista, dóna l'exemple clàssic de revolució democràtica-burgesa. Tot semblava indicar que Rússia afrontava una revolució d'aquesta mena a principis del segle XX. Però la Rússia del 1905 era enormement diferent de la França del 1789. Com més a l'est es viatja, més traïdora i covarda és la burgesia. Aquest és un famós aforisme marxista. Amb la descoberta d'Amèrica la burgesia dels països litorals d'Europa dominaren de tal forma l'economia de l'estat que foren els dirigents naturals dels camperols i del poblre contra la reacció feudal. A Rússia, però, degut a les invasions tàrtares que tallaren el comerç oriental i afonaren les ciutats industrials, i d'altra banda al gran avantatge de la indústria de l'Europa occidental que inundà de mercaderies Rússia i impedí la producció nadiua, la burgesia sempre va romandre indefensa davant del tsarisme. De la mateixa forma que el feudalisme espanyol emprà l'or d'Amèrica per reforçar la seua posició contra la burgesia espanyola i destruir el futur del país, l'autocràcia russa fou capaç d'emprar la repressió desenvolupada a l'Europa occidental i, més tard, el capital europeu, per tal de mantindre la seua posició i retardar així el desenvolupament industrial de Rússia. Pel que fa a la gran burgesia de l'Europa occidental, si bé reclamava democràcia, no tenia cap problema per donar suport al tsarisme contra la burgesia i li prestava diners, ja que els prèstecs estatals eren més dependents per la seua imprevisió que qualssevol d'altres. Per aquesta època la feblesa històrica de la burgesia russa fou agreujada pel ràpid desenvolupament del moviment obrer en els darrers anys del segle XIX, de forma que mentre la pagesia de França i les masses de París i de les altres grans ciutats de França marxaren contra el feudalisme amb plena confiança en llur burgesia, i sempre pogueren trobar algun sector de la burgesia que els dirigís, quan un altre havia desertat, els obrers industrials de le ciutats russes ja molt abans de la revolució estaven enfrontants amb llur pròpia burgesia, en l'insoluble conflicte entre el capital i el treball.
Lenin, per tant, veia que la burgesia russa podia parlar de derrocar el tsarisme (de la mateixa forma que els liberals parlaran de derrocar el feixisme). Però tan bon punt que els liberals veiessen els obrers als carrers no hi veurien tan sols els enemics del tsarisme, sinó els propis, i necessàriament es llençarien a un compromís amb la reacció. Tampoc podien dirigir la pagesia. Ja que la burgesia de Rússia depenia, com la burgesia industrial d'arreu, dels bancs amb els quals els terratinents estaven fortament endeutats. La burgesia no podia donar la terra als camperols sense arruinar els bancs burgesos. El proletariat per tant havia de dirigir la pagesia i la petita burgesia contra el tsarisme, i realitzar la revolució burgesa damunt dels caps de la burgesia. Així teníem les consignes bolxevics—la jornada de vuit hore pel proletariat, la confiscació de la terra pels camperols, i la república democràtic.
Aquest pla de lligar la revolució proletària amb l'agrària era, com molta de la història de la revolució russa, de Lenin; i com en moltes de les idees de Lenin, desenvolupava un pensament de Marx del període revolucionari del 1848-1850, quan suggerí que la tasca a Alemanya era lligar la lluita del proletariat alemany amb els desitjos dels serfs d'alliberar-se. En tot això Trockij seguia Lenin.
La qüestió on no hi havia acord era: quina forma havia de prendre el poder estatal per realitzar aquesta revolució, i que hi passaria després? Tots els revolucionaris, de fet tots els estudiants d'història llevat dels socialdemòcrates, saben que la transició d'un règim social cap a un altre es realitza a través d'una forta dictadura, que violentament destrueix la base de l'antic ordre i aplana el camí pel nou. La dictadura de Cromwell fou una dictadura de la petita burgesia; la dictadura de Robespierre havia estat el mateix. Marx per tant havia denominat la dictadura que realitzaria la transició del capitalisme al socialisme, dictadura del proletariat.
Però per a Lenin, com per a Trockij i per tots els grans socialistes europeus de l'època, el socialisme en una Rússia endarrerida era un absurd. El proletariat podia dirigir la nació contra el tsarisme i destruir-la. Però a Rússia, un país aclaparadorament agrari, les forces productives eren tan primitives, que el proletariat, la nova classe que hauria de crear el socialisme era massa feble en relació a la resta del país per començar la tasca de transformar la societat capitalista russa en una de socialista amb un mínim de possibilitats de succés. Per tant, per a Lenin, la dictadura del proletariat en l'habitual sentit marxià era del tot descartable. La dictadura del proletariat era un govern que destruiria l'estat burgès i que mantindria el poder fins l'abolició de tota resta del capitalisme. Però el proletariat rus havia d'abolir el feudalisme i instituir una república democràtica. La dictadura que preveié era, per tant, una dictadura democràtica. Però tot i que el proletaria havia de governar, la força directriu de la revolució havia d'arribar de la pagesia, i el proletariat hauria de compartir el poder polític amb un partit que representés la pagesia. Per tant la seua fórmula final fou la de dictadura democràtica del proletariat i de la pagesia. La relació entre el partit proletari i el partit camperol en aquest govern revolucionari la desconeixia, i segons el període en el que escrigués hi donava continguts diferents a la fórmula. Els socialrevolucionaris, el partit que treballava entre la pagesia i afirmava representar els seus interessos, era un factor desconegut. Durant un moment considerà que podria tindre aital suport de la pagesia que seria capaç de dominar el partit proletari. Lenin no ho sabia. El més caute dels homes, presentà la fórmula i observà els esdeveniments per veure com anirien les coses en la pràctica. Fos quina fos la forma que prengués aquest govern revolucionari, la seva feina seria donar la terra als camperols, eliminar el tsarisme, aplastar la reacció, i convocar una assemblea constituent per elegir un parlament democràtic. Sabia la veritat elemental, que la natura de l'assemblea constituent i de la propera constitució democràtica de Rússia dependria de la natura de classe de la dictadura revolucionària que convocàs l'assemblea i en les condicions del sufragi. La seua intenció era dur la constitució democràtica tan endavant com fos possible.
La seua altra perspectiva era un gran desenvolupament del capitalisme rus sota una Rússia democràtica. [10] Seria el proletariat revolucionari de Rússia, al capdavant de la pagesia, qui donaria a la covarda burgesia liberal la seua oportunitat final. En aquesta república el partit proletari ocuparia durant un temps la mateixa posició que els partit comunistes de l'Europa occidental ocuparen fins el 1935, combatre per la revolució socialista. Però la revolució no acabaria aquí. Tota la pagesia hauria donat suport a la revolució al principi, però a mesura que la revolució avançàs, els pagesos se separarien i s'unirien a la reacció. La revolució democràtica, deixada sola, seria llavors certament derrotada. Lenin era clar en això com ho era en qualsevol punt. [11] Però el proletariat i els camperols pobres de Rússia tenien un aliat—el proletariat d'Europa. Calculà que els primers anys d'una revolució a Rússia duria el proletariat a enormes aixecaments que colpejarien l'estructura del capitalisme europeu. Comptava amb una revolució socialista a l'Europa occidental, i repetí una vegada i una altra que, a menys que hi hagué aquesta revolució, fins i tot la república democràtica cauria a Rússia. Amb revolucions socialistes a Europa, però, el proletariat rus, enormement enfortit pel desenvolupament capitalista de Rússia, seria capaç d'assolir la segona revolució russa—la revolució socialista russa. Això instituiria la dictadura del proletariat i posaria les bases de la construcció del socialisme.
Fins el 1904 Trockij havia tingut unes idees similars. Després, el 1905, canvià i sostingué una polèmica irreconciliable amb els bolxevics contra la fórmula de Lenin de dictadura democràtica del proletariat i de la pagesia, que dugués a un règim burgès. D'acord amb la nova teoria de Trockij el proletariat rus dirigiria la revolució des del començament, però el govern revolucionari portaria a la dictadura del proletariat i a la via del socialisme, o bé cauria. Els camperols no podien formar un partit polític efectiu propi. En el moment que el proletariat es fes amb el poder, el govern proletaria faria cara a l'oposició dels capitalistes. Aquests immediatament durien a terme un locaut ja que, en no haver-hi socialisme, la propietat encara era capitalista. El govern proletari, davant de l'atur i de la desorganització de l'economia, no tindria cap alternativa que fer-se amb les fàbriques i dirigir-les en benefici dels obrers. Aquesta era la via socialista, i un cop iniciat el procés res no el podria aturar. El proletariat hauria de mantindre el poder. La pagesia donaria suport a la revolució fins que es produís la confiscació de la terra. Però després d'això, cada pas socialista que es donàs duria els pagesos rics als braços de la reacció, de forma que aquests aliats del proletariat d'avui serien els enemics de demà. Així la Rússia endarrerida estava preparada pel socialisme! Tant els bolxevics com els menxevics se'n rigueren. No. Veia el salvament de la dictadura prematura del proletariat rus en la revolució socialista d'Europa, que posaria el poder estatal a mans del proletariat d'un o més països avançats, com Alemanya, Anglaterra o França. Com Lenin, la seua anàlisi del capitalisme europeu el dugué a la convicció que la revolució a Rússia serviria com a detonador per la revolució a l'Europa occidental. Sense aquesta revolució el proletariat rus estava sentenciat i la reacció el conqueriria. No qüestionava la consigna de la dictadura del proletariat. La lluita començaria com una revolució democràtica burgesa, però la lògica de la situació de Rússia duria inevitablement el proletariat a establir la seua dictadura i començaria la reconstrucció socialista de l'economia russa. De forma que la revolució era permanent en tres sentits. Primer en el sentit que era aparentment una revolució pels drets de la democràcia burgesa i que creixeria inevitablement en una dictadura del proletariat. En segon lloc en el sentit que la dictadura del proletariat estaria forçada a començar una llarga transformació del capitalisme rus en socialisme. En tercer lloc, en el sentit que la revolució russa duria la revolució proletària a Europa i a la revolució econòmica permanent de la societat capitalista. Entendrem i apreciarem l'amplitud i la profunditat d'aquestes anàlisis quan recordem que en tots dos sentirs era una perspectiva que cobria dècades. La revolució russa duraria anys.
Els menxevics produiren una teoria especial pròpia. Marx havia dit que un nou ordre social tan sols apareix quan el vell s'ha esgotat. Òbviament el capitalisme a Rússia encara tenia una gran capacitat d'expansió. Per tant estaven d'acord amb Lenin en el fet que la revolució seria burgesia, i estaven d'acord amb ell i Trockij en el fet que Rússia no era prou madura pel socialisme. Però com la burgesia russa veien el capitalisme rus aïllat. No veien allòq eu Marx i Engels havien vist, que la producció capitalista era internacional i que per tant sempre se l'havia de considerar com un tot. Per aquests nacionalistes, per tant, l'únic aliat del proletariat rus era la burgesia russa. No s'havia de fer res que l'atemorís. Els obrers no s'havien d'armar tan aviat. Contràriament havien d'ésser estimulats per un “desig ardent”. La revolució s'acompliria “espontàniament” d'alguna forma. El Partit Socialdemòcrata no havia de prendre en el govern revolucionari provisional—calia deixar-lo a la burgesia. El partit obrer hauria d'aportar una crítica vigilant. Així, fins i tot quan eren abatuts per la tirania, empresonats; torturats i executats, obligats pels knuts del tsarisme a admetre la necessitat de la revolució, amb els obrers que espontàniament desafiaven el govern als carrers, els menxevics, primer en teoria i després, com veurem, a la pràctica, no tenien cap perspectiva més enllà de donar suport a la burgesia liberal. Havien d'"impulsar" els liberals, havien de "fer-hi pressió".
Després del 1903, tan bon punt Trockij s'adonà cap on tendien els menxevics, se'n separà. Però com s'havia separat primer de Lenin per la qüestió organitzativa i després per la seua oposició a la dictadura democràtica del proletariat i del partit, quedà fora de tots dos grups. Fou una de les febleses fonamentals de Trockij com a dirigent revolucionari, aquest fet que pogué produir la seua teoria magistral de la revolució permanent, que el deixava al nivell de Lenin, i alhora defensar la fusió organitzativa amb els menxevics.
Lenin es consumí en ira davant del programa que els menxevics presentaven als obrers revolucionaris. “El comportament revolucionari del proletariat creix de dia en dia i d'hora en hora. En un moment així les idees de Martinov no són únicament absurdes, sinó criminals", Proposà que s'introduïssen més obreres en els comitès locals que controlaven les diferents seccions del moviment. El 1903 la seua restricció rígida per la militància en el partit volia deixar fora els intel·lectuals burgesos. Ara el 1905 els tancava la porta més fermament. No entenien de disciplina, i sabia que les idees menxevics que durien amb tota seguretat la revolució cap a una completa derrota venien de dalt—de la burgesia liberal.
Tot sovint fins i tot pels seus seguidors més propers les idees de Lenin a primer cop de vista semblen el producte d'un cervell desequilibrat, tan lògicament d'altra banda això provenia del seua visió marxista, i ara ens és imperatiu i convenient que donem alguns exemples de com raonava. Sense això la seua teorització sobre la revolució russa i la revolució mundial (i la teoria de Trockij de la revolució permanent) hauria de semblar un simple deliri. Un article força casual, escrit el 1908 després de la fallida de la revolució del 1905, ens mostrarà com de diferents de les d'aquests burgesos i segona-internacionalistes eren les seues idees polítiques. Titula l'article "Material inflamable en la política mundial", [12] però escriu realment sobre la segona revolució que per a ell és “inevitable”.
"El moviment revolucionari de diversos estats d'Europa i d'Àsia s'ha manifestat d'una manera tan formidable que podem entreveure amb força claredat els trets d'un estadi nou i incomparablement superior en la lluita internacional del proletariat”.
Comença amb Pèrsia. No és gens estrany que el tsar haja ajudat els governants bàrbars de Pèrsia a aplastar una revolució, però assenyala com un fenomen el fet que la burgesia liberal anglesa, irritada pel creixement del moviment obrer a casa seua, i atemorida per l'ascens de la lluita revolucionària a la Índia, revela com més va més freqüentment com poden arribar a ésser de brutals els “estadistes europeus més civilitzats en la defensa del capitalisme. A Turquia el moviment dels Joves Turcs ha assolit tan sols mitja victòria, però una mitja victòria que implica concessions de part de l'antic govern que es troba sota pressió, i que són la base d'una nova, molt més decisiva, i que aguditza les vicissituds de la guerra civil, en implicar masses populars més àmplies. La guerra civil inclou “inevitablement” victòries de la contrarevolució, amb les seus orgies de reaccionaris enrabiats, i amb càstics salvatges infringits pels antics governs als rebels. Però tan sols els pedants de cap a peu i les mòmies decrèpites poden lamentar el fet que les nacions hagen entrat en la dolorosa escola de la revolució on els oprimits aprenen a dirigir una guerra civil victoriosa.
No hi ha fi a la violència i saqueig que rep el nom de domini britànic de la Índia. Lenin detalla l'opressió i la tirania, però assenyala que les masses índies comencen a sortir als carrers en defensa de llurs escriptors i dirigents polítics. "El proletariat indi també ha madurat prou per desenvolupar una consciència de classe i una lluita política de masses—i davant d'això s'apliquen a la Índia els mètodes anglo-russos". Més saqueig i més terrorisme tan sols enduriran milions i desenes de milions de proletaris d'Àsia. "Els obrers amb consciència de classe d'Europa tenen ara camarades asiàtics i llur nombre creixerà a salts i a cops”. Hi ha poca informació de la Xina, però la transformació dels antics rebomboris xinesos en un moviment democràtic conscient és inevitable. A França, i fins i tot a Amèrica i Anglaterra “on hi ha una completa llibertat política” i on hi manca una tradició revolucionària i socialista, el creixement del socialisme i de la lluita proletària independent és clarament visible. [13] "Dos camps hostils lentament però segura augmenten llurs forces, enforteixen llurs organitzacions i se separen amb una major claredat en tots els camps de la vida pública, com si silenciosament i a propòsit es preparassen per les inevitables batalles revolucionàries”. A França i a Itàlia el conflicte ha arribat a sobtats esclats de guerra civil. El moviment revolucionari internacional del proletariat no avança i no pot avançar al mateix pas i amb la mateixa forma en països diferents. La utilització profunda i global de totes les possibilitats de totes les esferes d'activitat sorgeix tan sols com el resultat de la lluita de classes dels obrers de diversos països. Cada país individual té les seues pròpies febleses, teòriques o pràctiques; cada país té els seus propis trets amb els que contribuir-hi. Però el socialisme internacional ha fet un pas enorme cap endavant, i en una sèrie d'encontres concrets els milions de proletaris es preparen plegats per a la lluita decisiva contra la burgesia—una lluita per la qual la classe treballadora està incommesurablement millor preparada que els temps de la Comuna de París, la gran darrera lluita del proletariat.
És en relació amb aquest rerefons on situa la “inevitable” segona revolució russa. Aquest “salt cap endavant de tot el socialisme internacional unit amb l'agudització de la lluita revolucionària democràtica a Àsia, situa la revolució russa en una posició peculiar i particularment difícil”. La revolució russa posseeix un gran aliat internacional tant a Europa com a Àsia, però "precisament per això" posseeix "no únicament un enemic nacional, no únicament un de rus, sinó també un enemic internacional". La reacció contra la lluita creixent del proletariat és inevitable en tots els països capitalistes, i aquesta reacció uneix els governs burgesos de tot el món contra qualsevol revolució, a Àsia i especialment a Europa. Els oportunistes, els menxevics, com la intel·lectualitat russa, somnia en una revolució que faça “por” a la burgesia. “Vanes esperances! Una utopia filistea!" El material inflamable s'acumula en els països avançats, i desperta d'una forma tan ràpida els països d'Àsia que tot just ahir dormien, que la lluita de la reacció burgesa internacional contra qualsevol revolució nacional és absolutament inevitable. El proletariat rus, per tant, ha de seguir la seua pròpia via independent i ajudar la pagesia a destruir la reacció feudal; "s'ha de posar la tasca d'establir la dictadura democràtica del proletariat i de la pagesia a Rússia i tindre en ment que la seua lluita i les seues victòries estan lligades indisolublement amb el moviment revolucionari internacional. Menys il·lusions del liberalisme de la burgesia contrarevolucionària (de Rússia i de tot el món); més atenció al creixement del proletariat revolucionari internacional!”
Aquest era Lenin. Veia la societat internacionalment, no nacionalment; horitzontalment, no verticalment. En la tranquilitat i al confiança en aquesta perspectiva luminosa hi veiem l'estructura bàsica del seu pensament. No podia deslligar la revolució russa (o per la mateixa raó, qualsevol altra revolució) del seu rerefons internacional com no podia deslligar el cor del seu cos. "Menys il·lusions del liberalisme de la burgesia contrarevolucionària (de Rússia i de tot el món); més atenció al creixement del proletariat revolucionari internacional”. Qui a banda de Lenin, Trockij i uns pocs més creien en el proletariat internacional com a força el 1908? La guerra accelerà, no creà. El proletariat internacional, malgrat les victòries feixistes damunt de tants països d'Europa, és encara una força poderosa avui dia; podria haver estat emprada en favor d'Abissínia, en favor d'Espanya, si la voluntat i els mitjans que hi havia s'haguessen posat en moviment. Lenin hauria fet un pacte amb França, però mai a costa del proletariat francès. Stalin, el seu successor, ha estat congènitament incapaç de pensar d'aquesta forma. Sempre que havia de fer cara a una elecció entre el proletariat i la burgesia, ell i la burocràcia que representa sempre han triada la burgesia, i sempre han pagat greument per aquesta elecció.
La revolució del 1905 fracassà. Però tot el curs de la revolució únicament serví per enfortir la convicció de Lenin en les seues idees. Una vaga general el 1903 havia indicat que aquesta seria la forma inicial que prendria la revolució. La vaga d'octubre del 1905 començà a Moscou, i en pocs dies aturà tota la vida del país. Trockij i un dels seus col·laboradors en la teoria de la Revolució Permanent es van fer càrrec d'una petita públicació, la Gazeta russa. En pocs dies de circulació passaren de 30.000 a 100.000. En un mes arribà al mig milió. Per a Witte, el buròcrata tsarista, tota la gent semblava haver embogit. Per a Lenin, el 1905 era únicament una altra prova del temible poder directriu i de la capacitat creadora de les masses durant una revolució. A iniciativa dels menxevics els obrers formaren llurs soviets o consells de fàbrica, un delegat per cada cinc-cents obrers, i Trockij, el líder visible del 1905, si és que hi hagué algú, amb el temps esdevingué president del Soviet de Petersburg. Lenin arribà a Rússia ja tard, i com sempre sense ell el partit va fallar. Els obrers, sense parar en partits, es mobilitzaren per unir-s'hi i donar suport als soviets. Però els dirigents bolxevics, en malinterpretar la insistència de Lenin en la integritat organitzativa del partit, volien mantindre els bolxevics lluny del soviet ja que era una organització apartidista. Fou sols després de l'arribada de Lenin quan els bolxevics entraren en aquestes organitzacions de masses dels obrers per influir-hi. En la onada creixent de la revolució els obrers bolxevics i menxevics insistiren en el fet que les dues faccions haurien de treballar plegades. Els dirigents menxevics hi tingueren poca influència, i la política de Lenin en els soviets coincidí tan estretament amb la de Lenin que els dos grups durant un temps treballaren harmoniosament. Quan el tsarisme, en un intent de dividir les forces anti-tsaristes [14] oferiren una mena de constitució, fou rebuda amb alegria pels liberals. Els menxevics es preparaven per trotar dòcilment rere d'ells, però les masses obreres sempre seguiren els bolxevics. Amb la derrota de la revolució, però, i el declivi del moviment les diferències es feren més agudes. En un congrés d'unitat del 1907 els menxevics tenien una majoria de seixanta-dos contra quaranta-cinc. Van defensar que la revolta no hauria d'haver tingut lloc. Lenin ordenà un canvi de tàctica des de l'organització revolucionària al treball ordinari i quotidià de l'activitat constitucional. Però fou implacable amb la tesi impertinent que deia que el gran aixecament de masses del poble rus contra el tsarisme “no hauria d'haver tingut lloc”.
En el camp internacional la revolució mostra que les anàlisis de Lenin i de Trockij eren fonamentalment correctes. La revolució russa, tot i que acabà amb fracàs, sacsejà l'adormida Segona Internacional; donà el sufragi universal a Àustria; es va fer notar en les eleccions liberals del 1906. En aquells dies quan la revolució interior era, en llur opinió, impossible, els segona-internacionalistes no tenien cap objecció a les revolucions d'arreu del món. Fins i tot Ramsay MacDonald era pro-bolxevic en aquells dies, i insistí que part dels diners que es donaven als revolucionaris russos s'havien d'emprar en la revolució activa i no en la propaganda.[15]
Confiat en un segon aixecament, Lenin cridà i donà exemple d'un estudi detallat de la revolució per veure-hi que havia fallat, per tal de garantir el succés de la propera. El període de la reacció veié un gran desenvolupament del capitalisme rus, i l'enfortiment de la burgesia liberal. Llur influència entre els menxevics augmentà. Subvencionaven les publicacions menxevics. Un important sectors dels menxevics, els liquidacionistes, defensaven la liquidació de l'organització il·legal i la preparació per a una nova revolució a Rússia. Foren expulsats del partit. Trockij, encara al marge de tots dos grups, lluita per la unitat, i féu un darrer intent l'agost del 1912. Però Lenin, si bé desitjós de la unitat, era fidel als seus principis, i aleshores la divisió ja era definitiva. El moviment tornà a crèixer el 1912, i amb aquest creixement es va fer clar que la majoria dels obrers de Petersburg seguien els bolxevics. Malgrat l'abús incansable que feia Trockij de la crida a la unitat, Lenin coneixia el calibre de l'home, i a mesura que el moviment creixia de nou li demanà que escrigué per la seua publicació. Trockij ho refusà. Editava la seua pròpia publicació, i a més de la seua polèmica amb Lenin féu una altra important contribució a la teoria marxista. En els seus estudis d'economia, descobrí que després del fracàs d'una revolució i la desmoralització de les masses, calia un període de prosperitat per enfortir les masses i fer que tornassen a la lluita. A mesura que creixia la prosperitat, les masses a base d'un augment dels salaris, de vagues exitoses, etc., es feien més forts i més militants. Una altra crisi econòmica llavors precipitaria una nova revolució. La teoria havia de provar la seua validesa en els anys de post-guerra.
El moviment revolucionari guanyà en força. El juliol del 1914 s'aixecaren barricades a Petersburg. La guerra condemnà la revolució durant un temps, únicament per donar-li una major força tres anys després. L'agost del 1914 trobà bolxevics i menxevics encara dividits, i cada sector es reclamava com a representant de la socialdemocràcia russa en la Segona Internacional. Els bolxevics havien mantingudes vives les teories i la pràctica del marxisme. Així quan s'esdevingueren necessàries el moviment obrer europeu no hagué de buscar-les amb massa esforç per trobar-les.
[1] En una data tan avançada com el 1926 Bernard Shaw les divulgava en la seua Guia del socialisme per a dones intel·ligents.
[2] Malgrat tots els ornaments revolucionaris el Front Popular no és gaire cosa més.
[3] Els socialdemòcrates d'avui no ho creuen. Però és molt probable que la majoria d'ells morissen abans del 1914.
[4] Krupskaja que el trencament d'aleshores i de després amb antics amics afectà seriosament la seua salut.
[5] La meitat del secret d'un partit revolucionari es troba en aquestes paraules. No tan sols l'home del carrer sinó molts que s'anomenen revolucionaris no poden entendre que el simple tamany no és i mai no ha estat, decisiu.
[6] Un nom llençat contra Lenin durant la controvèrsia, i que ell acceptà agraït.
[7] Anar a la cua.
[8] S'arrenglerà primer amb Lenin, i després l'abandonà.
[9] Souvarine, el biògraf francès d'Stalin, diu categòricament: sense Lenin, no hi hauria bolxevisme. L'autor ho subscriu completament. Els que s'oposen a aquesta formulació intencionalment provocadora haurien de presentar alguna evidència de la peculiar qualitat de Lenin en dirigents contemporanis—és a dir la qualitat de combinar la teoria i l'organització com ho féu el bolxevisme. No s'ha vist res de semblant a Europa d'ençà d'aleshores.
[10] Veieu com a exemple la seua Dues tàctiques, que conté una dotzena de referències a aquest futur desenvolupament capitalista de Rússia després de la revolució.
[11] Veieu p. 64.
[12] P. 297. Selected Works, Vol. iv, Martin Lawrence.
[13] Les grans vagues que precediren la guerra encara havien d'arribar.
[14] Avui, llegiu-hi “antifeixista”.
[15] Lenin on Britain, Martin Lawrence, p. 109.
.