Clara Zetkin

Treball femení i organització sindical

(Novembre del 1893)

Publicat originàriament com a «Frauenarbeit und gewerkschaftliche Organisation», Die Gleichheit, Zeitschrift für die Interessen der Arbeiterinnen, Stuttgart, 1. November 1893.
aus: Clara Zetkin, Ausgewählte Reden und Schriften, Bd.I, Berlin 1957, S.31-442.
Transcripció i indexació: Einde O’Callaghan. Traducció per al Marxists’ Internet Archive.

El Congrés del Partit a Colònia haurà d’ocupar-se com és sabut de la qüestió de l’organització sindical i de la relació entre moviment polític i sindical. La qüestió exigeix la discussió dels suggeriments particulars dels cercles sindicals. En els darrers temps s’ha registrat malauradament un retrocés dels sindicats, i i hom en fa responsable dins del moviment sindical entre d’altres circumstàncies al lloc que ocupa el moviment polític en relació al sindical. La premsa obrera política desestimà aquestes al·legacions amb raó segons la nostra opinió com a mancades de fonament i saluda el Congrés del Partit a Polònia com una oportunitat de dispersar-les mitjançant una discussió profunda de la qüestió sobre la desconfiança existent des de la banda sindical.

És un fet sòlid per damunt de tot dubte que en tots els països de producció capitalista el treball femení en la indústria juga un paper sempre creixent. El nombre de sectors industrials en els quals la dona actualment s’estira i arronsa creix cada any. I les dones des de fa temps obren empreses ocupen cada vegada més força de treball femenina. No tan sols creix constantment el nombre de dones actives econòmicament en general, sinó també el llur nombre en relació als homes actius en la indústria, comerç, etc.. Alguns sectors industrials – recordam tan sols el sector tèxtil – són dominat ja pel treball femení, que desplaça constantment el treball masculí. Fins i tot i per raons palpables precisament en els períodes de recessió econòmica com pel que passam ara, el nombre de treballadores augmenta tan relativament com absoluta, mentre el nombre de força de treball masculina ocupada retrocedeix. A Saxònia, per exemple, com ja informàrem, en el 1892 el nombre de treballadors majors de 6 anys es reduí en 1.633, mentre que el de treballadores de la mateixa edat pujà 2.466.

Segons el docent privat vienès J. Singer a Alemanya eren actives professionalment en els darrers anys cinc milions de dones.

El cens professional del 1882 constatava que a Alemanya hi havia 7.340.789 persones actives professionalment de les quals 1.509.167 eren dones, per tant un 20,6%, la qual cosa vol dir que de cada 100 persones professionalment actives hi ha gairebé 21 dones. [1]

Quin abast pren el treball femení industrial ho deixen patent també els darrers reports anuals dels inspectors fabrils. En les empreses situades sota protecció legal hi havia ocupades: a Saxònia 241.088 treballadors i 123.548 treballadores, a Baden 84.806 treballadors i 41.491 treballadores, a Hessen 41.778 treballadors i 12.210 treballadores, a Saxònia-Altenburg 9.553 treballadors i 4.043 treballadors, etc. A Württemberg hom comptava 27.719 treballadores adultes, a Prússia més de 250.000, sense incloure les dones ocupades en la indústria domèstica i en la mineria, etc.

Aquests nombres donen tan sols una idea aproximada de l’extensió que ha experimentat l’aplicació de força de treball femenina. Com que no hi són comptats tots els milers i milers de dones que treballen en empreses que no són legalment «protegides», la inspecció fabril no les inclou. Una quantitat que no equival tan sols al nombre de dones dedicades a la indústria domèstica.

S’ha assenyalat repetidament en aquest punt quines són les causes de l’aplicació creixent de força de treball femenina: el baix preu i el perfeccionament dels mitjans de producció mecànics i dels mètodes de producció. La màquina automàtica, que sovint no requereix més que d’una regulació, i que funciona amb la força d’un gegant i una destresa, velocitat i precisió fabuloses, fa superflu el treball de força muscular i ensinistrat. L’empresari capitalista pot introduir treball femení allà on havia d’aplicar abans masculí. I el tria amb preferència, ja que la força de treball de les dones és barata, més barata que la dels homes.

Malgrat que la capacitat de prestació productiva de la treballadora va majoritàriament darrera de la del treballador, la diferència entre els salaris masculins i femenins és un aspecte important. En molts casos tan sols en suposa la meitat, i sovint tampoc no arriba ni un terç dels primers.

Segons les informacions de la Cambra de Comerç de Leipzig es pagaven salaris setmanals:

La Leipziger Ortskrankenkasse emprengué el 1892 una valoració estatística sobre els salaris i constatà que el 60% de les treballadores tenien uns ingressos setmanals de no pas més de 9 marcs, el 32% de 9 a 12 marcs, i tan sols el 7% arribava a 15 o fins a 19 o 21. Els homes es troben de fet en qüestió d’ingressos en una situació gens brillant, però millor que les treballadors. D’ells el 37% guanyen fins a 15 marcs, el 30% fins a 19 marcs i 33% fins a 21 marcs.

Altament desfavorables son les condicions salarials de les treballadores actives a Berlín en la indústria química. El 74% tenen uns ingressos setmanals de fins a 10 marcs i 50 penics. Del 26% restant tan sols un 2% guanya setmanalment fins a 24 marcs.

A Hessen, Baviera, Saxònia, Turíngia, Württemberg, en breu, en totes les terres pàtries alemanyes de Déu Nostre Senyor, segons els reports dels inspectors fabrils els salaris de les treballadores són molt inferior als dels homes. L’inspector fabril de Baden, Wörrishoffer emprengué una investigació força fonamental de la situació social dels treballadors fabrils. Fins i tot des d’una claredat sense sentiment, veiem com de completament miserable són les condicions laborals de les dones actives en la indústria. Wörrishoffer divideix per exemple treballadors i treballadores segons els ingressos en tres grups salarials, un de més baix amb menys de 15 marcs com a salari setmanal, un del mitjà, amb uns ingressos setmanals de 15 a 24 marcs, i un d’alt amb un salari setmanal de més de 24 marcs. De les treballadores de Mannheim un 99,2% pertany al grup salarial inferior, un 0,7% al mitjà i un 0,1% al superior. Amb altres mots: de 100 treballadores de Mannheiem més del 99% guanyen menys de 15 marcs, de les quals 54 tenen un salari setmanal de tan sols 3 a 8 marcs, un 27% fins a 10 marcs. Que les condicions de vida de les treballadores són altament miserables s’entén a la llum d’aquestes condicions salarials. I és palpable que amb un salaris de fam per a la força de treball femenina, milers de dones són empeses del proletariat al subproletariat. L’emergència les força, totalment, parcialment o momentàniament a cercar en la prostitució un ofici, a guanyar-se el pa amb la venda del llur cos per un tros de pa, que no pot assegurar-se amb la venda de la llur força de treball.

Però no tan sols les mateixes treballadores pateixen el pagament miserable de la llur força de treball. També els treballadors es veuen arrossegats per aquesta desgràcia. Com a conseqüència dels llurs baixos salaris les dones passen de competidores a competidores a la baixa, repressores salarials dels homes. El treball femení barat empeny el treball dels homes fora del camp, i si aquests volen romandre amb salari i pa, han de suportar uns ingressos inferiors. Així la força de treball femenina no és tan sols merament força de treball barata, sinó que abarateix el treball masculí i per aquesta propietat és valuosa doblement per a un capital amb fam de plus-vàlua. Tota una gran indústria és prova de quin paper juga el treball femení com a depressor de salaris: la indústria tèxtil. Els baixos ingressos del personal treballador tèxtil s’originen en part per l’extensa aplicació de força de treball femenina. Els barons de la llana i del cotó mitjançant el treball femení barat i abaratidor redueixen les condicions laborals i vitals de tota una gran categoria del proletariat a un nivell culturalment anorreador.

La transferència de centenars de milers de forces de treball femenines als mitjans de producció moderns perfeccionats, que decupliquen o centupliquen el rendiment del treball, hauria d’haver comportat al proletariat un benestar més elevat – en una societat organitzada racionalment. En la societat capitalista per al proletariat la benedicció torna maledicció, la riquesa en misèria amarga. Els beneficis econòmics de les activitats industrials de les dones proletàries arriben tan sols a la minoria amb accés a la nova aliança que viu de tallar el cupó i de l’extracció de plus-vàlua.

Esfereït per les conseqüències econòmiques del treball femení així com d’altres abusos vinculats, el treball organitzat elevà durant un temps la reivindicació de prohibir el treball femení industrial. Ho considerava essencialment sota l’estricta perspectiva d’una qüestió salarial. Gràcies a la propaganda socialista el proletariat amb consciència de classe ha après a concebre la qüestió des d’un altre punt de mira, des del punt de mira de la seua importància social per a l’alliberament de la dona i l’alliberament del proletariat. S’entén que és impossible bandejar el treball femení industrial. Per tant ha abandonar la reivindicació anterior i examina les penoses conseqüències econòmiques que es vinculen amb el treball femení en la societat capitalista, i tan sols en ella, per tal de mitigar-les a través de dos altres mitjans: a través de la protecció legal de les treballadores i a través d’incloure-les en les organitzacions sindicals. Ja hem discutit en aquesta ocasió la necessitat i els efectes beneficiosos de la protecció legal de les treballadores. Les xifres abans esmentades sobre l’abast del treball femení industrial i sobre els baixos salaris de la força de treball femenina són factors reconeguts universalment de la influència depressora dels salaris del treball femení, i quelcom ja prou clar quant a la necessitat i importància de l’organització sindical de les treballadores professionals.

En vista dels molts milers de forces de treball femenines que són actives en la indústria, la inclusió de la dona en el moviment sindical per aquest és precisament una qüestió vital. En algunes indústries on el treball femení juga un paper important, tot moviment per salaris millors, jornades laborals més curtes, etc., és d’entrada impossible ja que fracassaria per l’attitud de les treballadores no-organitzades. Lluites començades amb tota perspectiva conclouen finalment, però, en el fracàs, perquè l’empresari pot fer jugar contra el treballador organitzat les treballadores no-organitzades, que accepten qualsevol condició pel que fa al treball, i actuen com a competidores a la baixa i trencadores de vagues.

Però no tan sols en consideració d’una lluita econòmica exitosa de les organitzacions sindicals es fa urgent atreure les dones. També la millora dels salaris de fam de les treballadores i la restricció de la competència a la baixa de la força de treball femenina requereixen urgentment la llur organització.

Que el treball femení siga molt pitjor pagat que el treball masculí té múltiples causes. No és pas menor causa dels pitjors salaris femenins la circumstància que les treballadores amb prou feines siguen organitzades. No reben la força que ofereix la unitat, l’esforç, el sentiment de poder, l’esperit de resistència i la capacitat de resistència, que ofereix el suport d’una organització, que suposa un poder, que introdueix l’un per tots i els tots per un. Els manca a més la il·lustració i l’escolarització que es forneix mitjançant l’organització. Sense una perspectiva de la vida econòmica moderna, al funcionament de la qual contribueixen, no entenen ni l’acció conscient, calculada i unificada per al funcionament del negoci i no poden utilitzar-la per aprofitar els avantatges ni tampoc per protegir-se dels desavantatges en temps de recessió econòmica. S’afanyen a la lluita una vegada es troben sota la pressió de condicions insuportables; ho fan no rarament en el moment equivocat i sense cap pla.

Aquest estat de coses deriva de la gran influència que les condicions laborals de les dones que tristament produeix un retrocés en forma de competència a la baixa de les treballadores més castigades. En interès dels treballadors i de les treballadores cal doncs urgentment la introducció de les darreres en els sindicats. Com més gran siga el nombre de treballadores organitzades, que lluiten colze a colze amb els llurs camarades de la fàbrica i del taller per a millors condicions laborals, més s’elevaran els salaris femenins, i més podrà realitzar-se la qüestió fonamental: salaris iguals per a igual treball sense distinció de gènere. El treballador i la treballadora organitzats i igualats econòmicament deixaran d’ésser competidors a la baixa.

Com més va més treballadors organitzats arriben a comprendre-ho; quina fonda importància decisiva té que les treballadores siguen conduïdes als rengles de les organitzacions. En els darrers anys s’han deixat sentir dins dels sindicats i també en les mobilitzacions vinculades. Però encara s’ha fet poc en aquesta direcció, i queda un tros infinit per fer.

Segons el report de la Comissió General dels Sindicats d’Alemanya de 52 organitzacions tan sols 14 tenen una afiliació consistent en treballadors i treballadores. A més, hi ha encara 2 organitzacions que inclouen tan sols dones: el Sindicat de Planxadores i l’Associació Central per a Dones i Noies d’Alemanya. Què suposa això donat el nombre gran i constantment creixent de les indústries en les quals hi ha dones actives?

Però també en les indústries on ja ha començat l’organització sindical de les dones, encara no s’ha avançat més enllà d’un primer i tímid abast. [2]

Per a l’organització dels treballadors del tabac assum el primer lloc intel·ligentment el nombre dels seus membres femenins, i tot així no arriben ni a una quarta part de tots els membres. I el 1882 de les forces de treball ocupades en la indústria del tabac un 42,1% eren dones. En els quatre sindicats següents on proporcionalment hi ha el nombre més gran de membres femenins, no puja en cap cas del 10%. L’organització dels treballadors de l’or i de l’argent no compta ni amb un 5% de membres femenins, i això malgrat el gran nombre de forces de treball que són ocupades en la indústria de l’or i de l’argent. En la filatura en 1882 el 60% dels actius són dones, en els telers el 30%, i el nombre de treballadores tèxtils organitzades és per contra de vora el 9,5%. Aquests nombres, en relació amb els salaris de misèria, que són precisament la norma en la indústria tèxtil, constitueixen volums sencers sobre la necessitat d’organitzar les treballadores.

En els sindicats es percep amb la intensitat correcta aquesta necessitat de treballar amb totes les energies per a l’entrada de dones en les organitzacions.

Certament no desconeixem les dificultats que es confronten des de la banda de les treballadores per a la solució d’aquesta tasca. Un sentiment d’inferioritat, manca d’esperit solidari, timidesa, prejudicis de tota mena, la por del tirà fabricant, mantenen moltes dones lluny de les organitzacions. I més que tots els obstacles esmentats és la manca de temps per part de les treballadores la que s’oposa a la llur organització de masses, ja que la dona és una esclava de la fàbrica i de la llar, i ha de suportar una càrrega de treball doble. Amb tot, el desenvolupament econòmic, la intensificació més aguda de la lluita de classes eduquen treballadors i treballadores i els forcen a respondre les dificultats assenyalades.

Certament, reconeixem que en els darrers anys dins dels sindicats s’han fet esforços honestos per atreure les treballadores a les organitzacions dels llurs companys d’ofici. Però ço que s’ha assolit i s’ha cercat al respecte no correspon de cap manera a la urgència i importància del treball que cal acomplir. En la teoria la majoria de membres dels sindicats concedeixen que l’organització comuna de treballadors i treballadores del mateix ofici ha esdevingut una necessitat indispensable. En la pràctica, per contra, no fan tot allò que poden. Hi ha alguns sindicats individuals i a dins determinades personalitats individuals que actuen amb energia i constància per a l’organització de les treballadores. La massa de sindicalistes els dóna, no obstant, poc suport. És com si els esforços en aquest sentit fossen un entreteniment que hom pogués tolerar de grat però que no caldria de cap manera encoratjar «quan hi ha encara tants treballadors no-organitzats i indiferents». Aquest punt de mira és rotundament fals.

L’organització de les treballadores no farà un aveç important fins que ja no siga promoguda per uns pocs, sinó que cada membre individual dels sindicats s’hi implique a introduir les col·legues de fàbrica i taller. Per resoldre reeixidament aquesta tasca són certament necessàries dues coses. El treballador ha de deixar de veure en la treballadora en primera línia una dona a la que hom, segons si és jove, bonica, simpàtica, alegre o no ho és, li fa la cort i amb les que hom es permet eventualment segons el grau de la pròpia educació o manca d’educació grolleries i impertinències. El treballador ha d’acostumar-se més aviat a tractar la treballadora en primera línia com a proletària, com a companya de feina i de l’esclavitud de classe, i com a col·laboradora d’igual vàlua i indispensable en la lluita de classes. Per comptes de fer hom de l’aspecte sindical l’acció principal i prioritària, tots els membres i simpatitzants dels partits polítics haurien d’empènyer els membres de les organitzacions sindicals, segons em sembla, a arribar a les masses àmplies i indiferents del moviment sindical. Ací, en la llur il·lustració, disciplinització, formació per a la lluita de classes, rau en el nostre enfocament del punt difícil de la tasca que han d’acomplir els sindicats. I atès que l’aplicació creixent de la força de treball femenina i de les llurs conseqüències econòmiques castiguen el moviment sindical seria precisament un suïcidi si per guanyar les masses indiferents del proletariat no es tingués en compte tant les treballadores com els treballadors.

Notes

1. El 1882 eren ocupats:

	Homes	Dones	Percentatge de dones ocupades
Fabricació de puntes	5.676	30.204	84,1
Roba, aixovar, peces fines	279.975	440.870	61,2
Filatures	69.272	100.459	59,2
Fabricació de retalls	13.526	17.478	56,4
Servei i refresc	172.841	141.407	45,0
Fabricació de tabac	64.477	48.919	43,1
Brodats i teixits de punt	42.819	31.010	42,0
Fabricació de paper	37.685	20.847	35,6
Telers	336.400	155.396	31,6
Servei de pagament i missatgeria	9.212	3.265	25,2
Comerç	536.221	181.296	25,3
Enquadernació i cartroneria	31.312	10.409	24,9

2. [Organització sindical de les dones:]

Les treballadores organitzades eventualment en unions locals no hi són comptades. Les dades quant al nombre no són disponibles, si més no de manera significativa.