4. Capítol | Índex | 6. Capítol

August Bebel - «La dona i el socialisme»

Cinquè capítol
La reforma
1. Luter

La sana sensualitat de l’edat mitjana troba en Luter l’exponent clàssic. No tenim tant a veure amb el reformador religiós com amb Luter com a persona. En les coses humanes Luter es manifesta sense falsedats una natura forta i planera; això l’obliga a expressar sense embuts ni miraments les necessitats d’amor i de gaudi. La seua posició com a antic clergue romà li havia obert els ulls. Li havia ensenyat l’antinaturalitat de la vida monacal en la pràctica, viscuda en cos propi. D’ací l’escalf amb el qual va combatre el celibat sacerdotal i monacal. Els seus mots valen també encara avui per als que es creuen capaços de pecar contra la natura, i pensen que poden unir conceptes d’ètica i de moralitat quan les institucions públiques i socials impedeixen milions d’assolir els llurs objectius naturals. Luther diu: «Una dona, si no és per una alta i rara gràcia, no pot passar sense un home com no pot prescindir de menjar, dormir, beure i d’altres necessitats naturals. Tampoc un home no pot passar sense una dona. La causa és que la natura ha implantat tan profundament l’engendrament d’infants com menjar i beure. Per això, Déu ha donat al cos membres, venes, fluids, i tot allò que hi serveix. Ara bé, qui s’hi oposa i no vol plegar-se a la voluntat de la natura, no fa res més que impedir a la natura que siga natura, al foc que creme, a l’aigua que mulle, a la persona que menge, o que bega, o que dorme?» I en la seua prèdica de la vida matrimonial diu: «Així que no és en el meu poder de no ésser cap imatge masculina, i no és en ella la d’ésser sense home, ja que no és cosa de l’albiri o de l’opinió lliure sinó una cosa naturalment necessària que tot home haja de tindre una dona i que tota dona haja de tindre un home.» Luter no s’expressa merament d’aquesta manera energètica en pro de la vida matrimonial i de la necessitat de les relacions sexuals, sinó que paral·lelament opina que matrimoni i església no s’han de barrejar. S’hi trobava completament en la posició dels temps antics, i veia en el matrimoni un acte de lliure voluntat dels contraients, en el qual no entrava l’església. Diu per això: «És sabut que el matrimoni és una cosa exterior, com qualsevol altra acció mundana. Així com ara puc beure, dormir, caminar, cavalcar, comercial, discutir i tractar amb un pagà, un jueu, un turc, un heretge, igualment m’hi puc unir i restar en matrimoni. I no s’han de seguir les lleis que hi prohibeixen... Un pagà és un home o una dona, tant plenament i bonament creat per Déu com Sant Pere i Sant Pau i Sant Lluc, per no parlar de cap pretès i fals cristià.» Luter es declara a més, igual que d’altres reformadors, contrari a qualsevol restricció del matrimoni i volia també permetre el matrimoni als separats, als quals els hi vetava l’Església. Diu: «Ara bé, pel que fa a les coses matrimonials o a les separacions diria que hom deixe que els juristes ho disposen i fem que recaiguen en el regiment secular, perquè el matrimoni és quelcom exterior i secular.» En correspondència amb aquesta opinió no fou fins a final del segle XVII que la cerimònia eclesiàstica esdevingué necessària per a un matrimoni vàlid entre els protestants. Fins llavors era vàlid el matrimoni anomenat de consciència, és a dir la mera obligació mútua que es prestaven l’home i la muller de voler conviure matrimonialment. Aquests matrimonis es veien segons el dret alemany com a legals. Luter anava tan lluny com per atorgar a la part que restàs insatisfera – fins i tot quan era la dona – el dret de cercar satisfacció fora del matrimoni, «per tal d’oferir un gaudi a la natura que hom no pot resistir»(1). Luter hi presenta fonaments que provocarien la indignació manifesta d’una part considerable dels «homes i dones respectables» de la nostra època, que acostumen a assenyalar el zel pietós de Luter. En el seu Tractat «De la vida matrimonial», II, 146, Jena 1522, diu: «Si una dona capaç entra en matrimoni amb un home incapaç i no pot pel seu honor triar obertament un altre, hauria de parlar així al seu home: Mira, estimat, m’has decebut i has decebut el meu cos i fas perillar el meu honor i salavació, i davant de Déu no hi ha honor entre nosaltres. Suporta que mantinga un matrimoni secret amb el teu germà o l’amic més íntim mentre restes com el meu marit en nom, per tal que els teus béns no passen a hereus aliens, i voluntàriament deixa’t enganyar quan involuntàriament tu m’havies enganyat.» L’home, continua Luter, té el deure d’accedir-hi. «Si no vol, ella té el dret d’abandonar-lo i de passar a un altre país per lliurar-se a un altre. De la mateixa forma si una dona no exerceix el dèbit conjugal, l’home té el dret de dormir-hi amb una altra, tan sols que caldria que li ho digués abans.»(2) Hom veu que opinions formulades pel gran reformador són força radicals i fins i tot morals si se les mira a la llum de la nostra època, tan plena d’hipocresia i puritanisme.

Luter expressa tan sols allò que en l’època era opinió popular. Així ho relata Jakob Grimm (3) :

«Si un home no pot satisfera la dona casada, que la carregue a l’esquena i la duga als veïns. Que llavors la deixe caure gentilment, sense ràbia o rudesa sinó per acord mutu, i que demane als veïns d’ajudar la dona en la necessitat. Si no volen o no poden, que llavors la duga a la fira més propera. Allà hi apareixerà, adientment vestida i guardnida, amb un vel de brollat d’or per cobrir-la. Si malgrat tot torna de la fi encara insatisfera, que llavors l’ajude el diable.»

El pagès de l’Edat Mitjana volia, en primera línia, tindre hereus mitjançant el matrimoni, i si no podia engendrar-los ell mateix, cedia com a home pràctic aquest plaer a un altre sense escrúpols particulars. La qüestió cabdal era assolir l’objectiu. Repetim: l’home no domina la propietat, sinó que la propietat el domina. Els passatges extrets d’obres i discursos de Luter quant al matrimoni són de particular importància perquè les opinions expressades topen amb les que avui predominen en l’Església. La socialdemocràtica pot en la lluita que condueix amb el clergat de recórrer amb tot fonament i dret a Luter en la qüestió del matrimoni, ja que hi assum un punt de mira sense prejudicis.

Luter i els reformadores anaren en la qüestió matrimonial encara més enllà, certament per raons oportunistes, per tal de plaure els prínceps ja que, en darrer terme, en cercaven el suport i la bona voluntat per tal de triomfar i de mantindre’s. El comte territorial pro-reformista de Hessen, Philipp I, disposava al costat de la seua dona legítima d’una estimada, la qual tan sols se li lliuraria sota la condició que la maridàs. El cas era delicat. Un divorci de l’esposa sense una raó de pes provocaria un fort escàndol, i un matrimoni amb dues dones era en un príncep cristià dels temps més recents un esdeveniment inoït, que hauria de provocar no pas menys escàndol. Igualment, Philipp trià en la seua amorositat el segon pas. Calia tan sols que aquest pas no entràs en contradicció amb la Bíblia ni amb el parer dels reformadors, particularment de Luter i de Melanchton. Primerament els representants del comte territorial visitaren Butzer, amb la intenció de depassar allò que declarassen Luter i Melanchton. Butzer justificà la resposta, tot dient: posseir diverses dones no va contra l’Evangeli. Pau, que havia esmentat molts dels que no heretarien el Regne de Déu, no havia dit res dels que tinguessen dues dones; Pau deia més aviat «que un bisbe tinga tan sols una dona, i el mateix els seus servidors. Si hagués estat necessari que cadascú no tingués més que una dona, hauria continuat per prohibir la poligínia.» Luter i Melanchthon s’hi declararen d’acord i consentiren la bigàmia, després que la dona del comte territorial hagués accedit a la condició del matrimoni amb una segona dona, «i que els deures matrimonials els complís encara més que ho havia fet abans» (4). Luter ha havia tractat anteriorment la qüestió de la justificació de la bigàmia, quan se li demanà el consentiment al matrimoni doble d’Enric VIII d’Anglaterra. Això apareix en una lletra al canceller saxó Brink de gener del 1524, on escriu: «De principi ell, Luter, no pot enfrontar-s’hi de principi, ja que no contradiu la Sagrada Escriptura (5), però que ho considerava ofensiu quan tenia lloc entre cristians, ja que hi ha coses de les quals cal abstindre’s encara que siguen permeses.» I després de les noces del comte territorial, que tingueren lloc realment el març del 1540, escriu (10 d’abril) un escrit de reconeixement: «Sóc content que plagués a Vostra Gràcia el consell que us vaig donar; però ens hauríem estimat més el manteniment del secret. Altrament, els pagesos grollers, cercant de seguir l’exemple del comte territorial, podrien presentar la mateixa causa o d’altres de millors que ens donarien problemes sense mai acabar»

Melanchton potser era menys escrupulós per cedir al matrimoni doble del comte, ja que havia escrit anteriorment a Enric VIII, que «cada príncep té el dret d’introduir la poligàmia en el seu domini». Però el matrimoni doble del comte el va fer guanyar una fama estesa i poc volguda, de forma que el 1541 va distribuir un pamflet on es defensava la poligàmia en tant que no oposada a l’Escriptura.(6) Hom ja no vivia en els segles IX o XII, en els quals la poligàmia era practicada sense retrets. El matrimoni doble del comte de Hessen no era certament l’únic que va provocar una reacció contrària en amples cercles. Aquests matrimonis dobles de prínceps es repetiren en els segles XVII i XVIII, com mostrarem després.

Quan Luter declarà la satisfacció del desig sexual com un manament de la natura, expressava tan sols allò que els coetanis pensaven i particularment assumia el món masculí com a privilegi. Mitjançant la reforma, que bandejà el celibat del clergat i l’abolició dels monestirs en els països protestants, creà per a centenars de milers la possibilitats de servir sota formes legítimes el desig natural. Centenars de milers d’altres restaren naturalment exclosos per raó de l’ordre vigent de propietat i per raons de les lleis que aquest ordre creava.

La reforma era la protesta d’una gran burgesia que es trobava en ascens contra la limitació de les situacions feudals en l’església, l’estat i la societat. Aquesta gran burgesia en desvetllament maldrava per l’alliberament dels estrictes vincles del dret gremial, judicial i canònic, per la centralització del sistema estatal, per la simplificació d’un sistema eclesiàstic balafiador, per l’abolició de les nombroses posicions de persones ocioses, dels monestirs, i de la llur aplicació en empreses pràctiques.

Luter era en l’esfera religiosa el representat d’aquests esforços burgesos. En defensar la llibertat de matrimoni, es podia tractar tan sols del matrimoni burgès, que fins a la nostra època, no es realitza mitjançant el dret matrimonial civil i per tant lligat a la legislació burgesa, a la lliure circulació i a la llibertat d’ofici i de residència. Caldria investigar fins a quin punt la posició de la dona resultà alterada. En temps de la reforma les coses encara no havien arribat tan lluny. Si bé mitjançant la reforma es donà a molts la possibilitat del matrimoni, d’altra banda les relacions sexuals lliures foren sotmeses a la persecució més implacable. Si el clergat catòlic havia mostrat envers els excessos sexuals una certa laxtitud i tolerància, el protestant, una vegada havia procurat per ell mateix, s’hi llençà en contra. Es declarà la guerra a les cases de dones públiques, titllades de «refugis de Satan», i es perseguí les prostitutes com a «filles del diable», i tota dona en «mal pas», era presentada com a paradigma de tota roïnesa.

Al petit burgès vital de l’edat mitjana, que vivia i deixava viure, el succeí un burgès botiguer beat, moralista i estret, que vivia miserablement per tal que els seus descendents grans-burgesos posteriors puguessen viure com més aniria amb més extravagància. El burgès respectable amb el coll emmidonat, amb perspectives estretes, una moral estricta però hipòcrita, esdevenia el prototip de la societat. La dona legítima, que no havia gaudit de la sensualitat de l’edat mitjana tolerada pel catolicisme, s’adeia més amb l’esperit purità del protestantisme. Però unes altres circumstàncies, que tingueren una influència desfavorable en les condicions generals d’Alemanya, foren també per a les dones d’influència desfavorable.

2. Les conseqüències de la reforma. La guerra dels Trenta Anys

La transformació de les relacions productives, monetàries i creditícies, impulsades particularment per la descoberta d’Amèrica i de la via marítima cap a les Índies Orientals, provocarena a Alemanya una gran reacció en l’esfera social. Alemanya deixà d’ésser el punt central del trànsit i del comerç europeus. L’economia i el comerç alemanys entraren en decadència. Simultàniament la reforma eclesiàstica destruí la unitat política de la nació. La reforma esdevingué la coberta sota la qual els prínceps alemanys cercaren d’emancipar-se del poder imperial. D’altra banda aquests prínceps subjugaren els nobles i afavoriren les ciutats amb l’objectiu de dominar-hi més fàcil. També no poques, a la vista d’uns períodes cada vegada més tèrbols, es posaren voluntàriament sota el domini dels prínceps. Finalment, una burgesia amenaçada pels retrocessos econòmics en els seus negocis cercà d’establir unes restriccions més elevades per protegir-se d’una competència indesitjada, i els prínceps accediren a aquesta demanda. L’ossificació de les condicions augmentà, però alhora també ho féu l’empobriment.

Les conseqüències ulteriors de la reforma foren les lluites i persecucions religioses – utilitzades pels prínceps com a coberta de finalitats polítiques i econòmiques - , que castigaren Alemanya amb interrupcions durant un segle i que finalitzaren amb l’esgotament complet al final de la guerra dels Trenta Anys. Alemanya havia esdevingut un camp inoït de cossos i de runes. Països i províncies sencers foren devastats, centenars de ciutats, milers de pobles, foren ensorrats parcialment o completament, i molts d’ells s’esvairen des de llavors per sempre més de la superfície de la Terra. En molts llocs la població es reduí a un tercera part, un quarta, un cinquena o fins i tot una vuitena o una desena. Això val per exemple per ciutats com Nürnberg i per tot Francònia. En aquesta necessitat extrema hom adoptà ací i allà, per tal de reomplir amb més persones el més ràpid possible ciutats i pobles despoblats, el mitjà dràstic de permetre excepcionalment que un home prengués dues dones. Els homes havien estat anorreats per la guerra, però les dones es donaven en un nombre excedentari. Així el 14 de febrer del 1650 la Dieta del districte franconià de Nürnberg adoptà la resolució «que no s’admetrien als monestirs homes de menys de 60 anys»; disposava a més que «aquells sacerdots, rectors, etc., que no fossen ordenats, o tinguessen obligacions canòniques, es casassen en matrimoni». «Es permetrà a més que cada home es case amb dues dones: però es recordarà a tots i cadascun dels homes, fins i tot des del púlpit, que empren seny i discreció, i que un home casat que s’aventure a matindre dues mullers, no tan sols hauria de proveir-hi per cadascuna, sinó que també s’hi hauria d’esforçar per evitar tot mal sentiment entre elles»

S’arribava doncs a utilitzar el púlpit per propagar el matrimoni doble i per establir mesures de comportament per als homes casats. També comerç i indústria s’aturaren en aquest llarg període, i en molts casos foren completament enfonsats i no pogueren elevar-se més de mica en mica. Una gran part de la població s’embrutí i es desmoralitzà i es deshabituà a tota activitat ordenada. Durant les guerres, exèrcits mercenaris, que robaven, saquejaven, destruïen i assassinaven, creuaren Alemanya de cap a fi, per terror d’amics i enemics, mentre que després de les guerres hordes incomptables de lladres, pidolaires i vagabunds mantenien la població en angoixa i temor i impedien o anorreaven el comerç i el trànsit. Particularment fou per al sexe femení una època de gran partiment. En aquesta època de dissolució el menyspreu envers la dona va fer un gran avenç, i damunt dels muscles requeia especialment la manca general d’activitat, de forma que milers de dones poblaven, igual com els homes que vagabundejaven, les carreteres i els boscos i omplien les cases de pobres i les presons. A tots aquests patiments s’afegia l’expulsió forçosa de nombroses famílies pageses per una noblesa afamada de terres. D’ençà de la reforma havien hagut de plegar-se més i més al poder dels prínceps, i a través de càrrecs àulics i posicions militars havien entrat en una dependència més forta, de forma que ara provaven de cobrar-se les pèrdues patides en pro dels prínceps a costa de roba els béns dels pagesos. Paral·lelament, la reforma havia ofert als prínceps el pretext desitjat per apoderar-se dels rics béns eclesiàstics, i el príncep August de Saxònia, per exemple, s’havia apoderat a final del segle XVI de no pas menys de tres-centes finques eclesiàstiques.(7) I els seus germans i cosins, els altres prínceps protestants, i particularment els Hohenzollern, feren el mateix. La noblesa en prengué exemple, amb l’apropiament de les terres comunals disponibles, i amb l’expulsió tant de pagesos lliures com de serfs fora de la llar i amb la presa de possessió d’aquestes finques. Els malaurats aixecaments camperols del segle XVI els donaren el pretext desitjat per fer-ho. I una vegada que reeixí l’intent, trobaren nous pretextos per repetir aquest mètode forçós. Amb l’ajut de tota mena d’estafes, extorsions i abusos jurídics, facilitats per un dret romà tot just introduït, augmentaren la propietat de la noblesa en forçar els pagesos a vendre terra a preu baix, o directament expropiant-la. Pobles sencers, i els masos de mitja província, foren destruïts d’aquesta forma. Per posar tan sols uns exemples, de les 12.543 posicions pageses de senyoriu que encara existien a Mecklenburg en temps de la guerra dels Trenta Anys, restaven l’any 1848 tan sols 1.213. A Pomerània s’abandonaren des del 1628 12.000 masos. La transformació de l’economia pagesa que es realitzaren en el decurs del segle XVII, foren un esperó per a l’expropiació de masos i de les darreres restes de terres comunals en possessions nobiliàries. S’introduí la rotació de cultius, que aportà canvis en el cultiu del sòl en períodes definits de temps. Ocasionalment es convertia terra cultivable en pastures, la qual cosa afavorí la ramaderia i permeté una disminució del nombre de la força de treball.

En les ciutats la cosa no es veia millor que en el camp. Abans hom no havia posat pegues al fet que les dones poguessen aconseguir títol de mestre i ocupassen oficials i aprenents, i hom fins i tot les feia entrar en els gremis sota condicions iguals de competència. Així hi havia dones independents en el tèxtil de lli, en el tèxil de llana, la confecció de panys i la sastreria, la confecció de catifes; hi havia orfebres, talladores d’or, corretgeres i talladores de cuir, etc. Trobam per exemple pel·leteres a Frankfurt i en les ciutats silèsies, forneres en el Rin mitjà, confeccionadores d’escuts i de corretges a Köln i Straßburg, talladores de cuir a Bremen, confeccionadores de panys a Frankfurt, pel·leteres a Nürnberg, filadores d’or o orfebres a Köln.(8) En la mesura, però, que les condicions dels oficis empitjoraren, empitjorà especialment l’opinió contra les competidores femenines. A França les dones foren excloses ja a final del segle XIV dels oficis, i a Alemanya no fou fins a final del segle XVII. Al començament hom els prohibí d’esdevindre mestres – amb excepció de les vídues – i més tard hom les exclogué també com a col·laboradores. També el bandejament de l’ostentós culte catòlic mitjançant la protestantització havia perjudicat seriosament o anorreat completament una quantitat d’oficis, particular artístics, i precisament en aquests oficis hi havia ocupades moltes dones. A més, la confiscació i secularització de les grans propietats eclesiàstiques provocà un retrocés de l’assistència als pobres, en la primera línia dels quals hi havia les vídues i els orfes. La decadència econòmica generalitzada, en la qual s’havia entrat per les causes citades en el segle XVI i que perdurà en el segle XVII, ocasionà un enduriment continu de la legislació matrimonial. Oficials d’artesania i persones de servei (sirvents i sirventes) tingueren prohibit en general el matrimoni, si no és que podien demostrar que no es trobaven en cap perill que els membres de les futures famílies suposassen després una càrrega. Contractes matrimonials sense els requisits legals eren castigats amb penes dures, i en part bàrbares, com per exemple, segons el dret bavarès, amb penes de presó i fuetejades. Particularment dura era la persecució contra els anomenats matrimonis salvatges, que es constituïen més sovint com més difícil era la consecució del permís de matrimoni. La por de la superpoblació dominava les opinions, i per disminuir el nombre de pidolaires i rodamóns, un decret seguia un altre, i el nou era més dur que l’anterior.

Notes d’August Bebel

(1) Dr. Karl Hagen, Deutschlands literarische und religiöse Verhältnisse im Reformationszeitalter. Frankfurt a. M. 1888. <=

(2) Dr. Karl Hagen, a. a. O., S. 234. <=

(3) Deutsche Rechtsaltertümer. Weistum aus dem Amte Blankenburg. S. 444. <=

(4) Joh. Janssen, Geschichte des deutschen Volkes 1525 bis 1555. Freiburg i. B. <=

(5) La qual cosa resultava correcte, si bé també era explicable pel fet que la Bíblia deriva d’una època en la qual la poligàmia, entre els pobles dels països de ponent i de llevant era més estesa, però que contradeia en el segle XVI fortament el costum. L’autor <=

(6) Joh. Janssen, Geschichte des deutschen Volkes. 3. Band. <=

(7) Joh. Janssen, Geschichte des deutschen Volkes. 3. Band. <=

(8) Dr. Karl Bücher, Die Frauenfrage im Mittelalter. <=