August Bebel - La dona i el socialisme

Quart capítol
La dona a l’Edat Mitjana
1. La situació de la dona entre els germànics

Els pobles cepats, físicament sans i durs, però immadurs, que en els primers segles de la nostra era arribaren des de l’est i des del nord com marees inoïdes i inundaren l’afluixat món romà, en el qual gradualment el cristianisme havia assumit el domini, resistiren amb totes les energies les doctrines ascètiques dels predicadors cristians, i aquests hagueren de comptar de grat o per força amb aquesta sana natura. Amb meravella veien els romans que els costums d’aquests pobles eren completament diferents dels llurs. Tàcit mostra el seu reconeixement per aquest fet en relació als alemanys, que expressa amb els mots: «Els llurs matrimonis són força estrictes, i cap dels llurs costums és més de lloar que aquest, ja que són gairebé els únics bàrbars que tenen prou amb una dona; hom sent ben poc entre aquest nombrós poble d’adulteris, que són castigats al punt, i es permet de fer-ho al mateix home. Amb els cabells rapats condueix l’home la dona adúltera nua davants els parents a fora del poble, ja que la virtut violada no troba cap consideració. Ni per bellesa ni per juventut o riquesa, una dona així troba home. Allà ningú riu davant el vici; i allà seduir o deixar-se seduir no es consideren una forma de vida. Tard es casen els joves, i així mantenen la força; també les noies no es casen prematurament, i entre elles es troba la mateixa sang juvenil i una grandària corporal igual. A la mateixa edat, amb la mateixa força, es casen, i el vigor dels pares passa als infants.»

Evidentment Tàcit descriu la situació matrimonial dels antics alemanys amb un to força embellit, per presentar-la als romans com a model. Certament s’hi castigava estrictament la dona adúltera, però això no valia per a l’home adúlter. En temps de Tàctic la gens floria encara entre els germànics. Sota les relacions romanes prèviament descrites, que havien fet l’antiga constitució gentil i els llurs fonaments com quelcom aliè i incomprensible, relata amb meravella que entre els germànics el germà de la mare veia els nebots com a fills, i que alguns sostenien el lligam de sang entre l’oncle de la banda materna i el nebot com més sagrat i propi que l’existent entre pare i fill, de forma que, quan es requerien hostatges, el fill d’una germana es tenia per garantia més elevada que el propi, de la qual cosa Engels remarca: «Si el membre d’una d’aquestes gens lliura el propi fill i, com a conseqüència d’una infracció, aquell cau víctima de la infracció del pare, això l’incumbeix personalment. Però si és el fill d’una germana qui és sacrificat, llavors viola el dret gentil més sagrat; el parent gentil més proper, i el més obligat de tots en la protecció del noi o del jove n’ha provocat la mort; o bé no l’hauria d’haver lliurat, o hauria d’haver mantingut el pacte».(1)

En altres respectes, com demostra Engels, en temps de Tàcit el matriarcat entre els alemanys ja havia cedit al patriarcat. Els infants heretaven del pare, i si en mancaven, heretaven els germans i oncles de la banda paterna i materna. La inclusió dels germans materns com a hereus, encara que l’herència es determinàs per la descendència paterna, s’explica pel fet que l’antic dret tot just havia desaparegut. Els records de l’antic dret eren també la causa del respecte dels alemanys pel sexe femení, que tan sorprenia Tàcit. Trobava també que davant de les dones el llur coratge excel·lia particularment. El pensament de veure caure les dones en presidi i esclavatge era el més terrible per als antics alemanys i els empenyia a la resistència més extrema. Però també les dones eren animades d’un esperit que imposava als romans. Quan Màrius no permeté les dones presoneres dels teutons de lliurar-se a Vesta (la dea de la castedat virginal) com a sacerdotes, se suïcidaren.

En temps de Tàcit ja s’havien fet sedentaris; el repartiment de terra tenia lloc tots els anys per loteria, mentre que es trobaven sota propietat comuna el bosc, les aigües i les pastures. La llur forma de vida era encara força senzilla, la llur riquesa era principalment bestiar; el llur vestuari consistia en mantells crus de llana o pells d’animals. Dones i principals duien roba interior de lli. Tan sols hi havia metal·lúrgia entre les tribus que vivien massa lluny per a la importació de productes industrials romans. La justícia la impartia en qüestions menors el consell de caps, i en les importants hi decidia l’assemblea del poble. Els caps eren electes, i de fet la majoria eren de la mateixa família, però la transició cap al patriarcat afavorí el caràcter hereditari de la posició i conduí finalment a la fundació d’una noblesa de sang, de la qual més tard sorgí la reialesa. Com a Grècia i a Roma, la gens alemanya desaparegué davant l’ascens de la propietat privada, del desenvolupament dels oficis i del comerç i mitjançant la barreja amb tribus i pobles aliens. Per comptes de la gens aparegué la comunitat de marca, l’organització democràtica de pagesos que, en el decurs de molts segles constituí un baluart en les lluites contra la noblesa, l’església i els prínceps i que no desaparegué del tot fins després de la instal·lació de l’estat feudal i de la reducció dels pagesos fins llavors lliures en subjectes de servitud i de pertinença.

La comunitat de marca era representada mitjançant els caps de família. Dones casades, filles, nores, eren excloses del consell i de la direcció. Es tancaven els temps que les dones prenien part en la direcció dels afers de la tribu – un procés que estranyà altament Tàcit i que descriu amb remarques irrespectuoses. En el segle V la llei sàlica abolí la successió del sexe femení de béns patrimonials.

Cada membre masculí de la marca, tan aviat com es casava, tenia un dret a la loteria de les terres comunals. Com a norma, avis, pares i infants vivien sota un sostre en una comunitat domèstica, i així sovint d’esdevenia que per tal d’aconseguir un lot més ample, un fill impúber es casava amb una jove i el pare exercia en el lloc del fill els deures maritals.(2) Els nuvis rebien una càrrega de llenya i la fusta per fer-se una casa. Quan de la parella neixia una filla, rebien una càrrega de llenya; si el nou-nat, per contra, era un fill, dues.(3) El valor del sexe femení s’estimava en la meitat.(4)

Les noces eren senzilles. Es desconeixia el tractament religiós i hi havia prou amb una declaració mútua de voluntats, i tan aviat com la parella havia pujat al llit nupcial, el matrimoni era conclòs. El costum de requerir per a la validesa del matrimoni un acte eclesiàstic no arriba fins al segle IX, i no fou fins el segle XVI que, com a conclusió del Concili de Trento se’l declarà sacrament de l’església catòlica.

2. Feudalisme i el dret de la primera nit

Amb l’establiment de l’estat feudal la posició d’un gran nombre de comuners lliures empitjorà. Els dirigents militars victoriosos utilitzaren el llur poder per apoderar-se de grans franges de terra; es consideraven com a senyors dels béns comunals, i els atorgaven a la mainada: esclaus, serfs, lliberts de descendència sovint forastera, bé de forma temporal amb dret hereditari. Es dotaren així d’una noblesa cortesana i vassalla, sota la llur voluntat en tot. La constitució d’un gran reialme franc posà fi a les darreres restes de l’antiga constitució gentil. En el lloc del consell de caps aparegueren els lloctinents militants i la noblesa de nova creació.

Gradualment, la gran massa de comuners fou sotmesa mitjançant contínues guerres de conquesta i disputes dels magnats, de les quals havien de patir els efectes, en una situació d’esgotament i empobriment. Ja no podien complir el deure de servir en l’exèrcit. En el llur lloc els prínceps i l’alta noblesa reclutà vassalls, per la qual cosa els pagesos es col·locaren ells i les llurs possessions sota la protecció d’un senyor mundà o espiritual – ja que l’església havia reeixit a assumir un gran poder en pocs segles -, als quals oferien renda i prestacions. Així els antics béns pagesos es convertiren en béns arrendats, que amb el temps s’afeixugaren amb sempre més obligacions. Una vegada arribats a aquesta situació de dependència, no es va fer esperar gaire el fet que el pagès perdés també la llibertat personal. Pertinença i servitud guanyaren com més anava més extensió.

El senyor de la terra disposava d’un domini il·limitat damunt dels serfs i súbdits. Tenia el dret de fer que qualsevol home, tan aviat hagués arribat als 18 anys de vida, i que qualsevol noia, tan aviat fos de 14 anys d’edat, entràs en matrimoni. Podia prescriure l’home a la dona, i la dona a l’home. El mateix dret tenia vers vidus i vídues. Com a senyors dels seus súbdits es considerava lliure per a l’ús sexual de serves i súbdites, un poder que arribà a expressar-se en la jus primae noctis (dret de la primera nit). Aquest dret el podia exercir també el seu representant (batlle), fora de contraprestació, de forma que els noms traeixen la natura: tribut de llit, impost de donzella, xíling de llençol, impost de matrimoni, quantitat de noces, etc.

S’ha discut sovint l’existència d’aquest dret de primera nit. És incòmode per a molts individus perquè encara es practicava en una època que hom vol presentar des de certs aspectes com a model de costums i de pietat. Ja s’ha demostrat que aquest dret era originàriament un costum lligat a l’època del matriarcat. Amb la desaparició de l’antiga organització familiar, continuà d’entrada el costum de retre la núvia en la nit de noces als homes de la comunitat. Però el dret es limità en el decurs del temps i recaigué exclusivament en el cap tribal o en el sacerdot. El senyor feudal l’assumí com a resultat del seu poder damunt les persones que pertanyien a la seua terra, i exercí aquest dret quan volia o el feia retre a canvi d’un lliurament en espècies o diners. Com de real era aquest dret de primera nit s’entreveu en els «Usatges» de Jakob Grimm, I, 43, on es diu: «Però corresponia al nuvi de convidar el batlle a les noces i també a la dona del batlle. El batlle duria una càrrega de lleny a les noces, i la dona duria un quart de porc rostit. Quan concloïen les noces, el nuvi havia de deixar al batlle que jagués amb la dona durant la primera nit, o la podia retre per cinc xílings i sis penics».

Sugenheim (5) opina que el jus primae noctis deriva del dret del senyor de la terra de consentir els casaments. A partir d’aquest dret s’originà a Bearn el fet que tots els fills primogènits d’un matrimoni en el qual s’havia gaudit del jus primae noctis fossen d’estament lliure. Més tard aquest dret era redimible en general amb una contribució. Amb obcecació, segons Sugenheim, aquesta contribució fou mantinguda pels bisbes d’Amiens de fet fins el segle XV. A Escòcia el dret de la primera nit fou declarat redimible amb una contribució pel rei Malcolm III a finals del segle XI. A Alemanya existí, però, encara molt més temps. Segons el llibre de registre del monestir suau d’Adelberg de l’any 1496, els serfs residents a Börtlingen redimien el dret si el nuvi lliurava un sac de sal i la núvia 1 lliura i 7 xílings en un plat «prou gran com perquè hi pogués seure». En altres llocs les núvies podien redimir-se si lliuraven tant de formatge o de mantega «com d’un volum i pes comparable als respectius melucs». En encara altres llocs havien de lliurar una cadira de cuir, «en la que hi poguessen cabre».(6) Segons les descripcions d’un alt tribunal d’apel·lacions bavarès, Welsch (7) existia l’obligació de redimir la jus primae noctis encara en el segle XVIII a Baviera. A més, Engels relata (8), que entre els gal·lesos i els escots el dret de primera nit es mantingué durant tota l’edat mitjana, únicament que com que hi persistia l’organització gentil, no corresponia d’exercir-lo al senyor de la terra o al seu representant, sinó al cap del clan, com a representant de la comunitat d’homes casats, si no és que es comprava aquest dret.

No existeix doncs cap dubte del dret de la primera nit no tan sols durant l’edat mitjana, sinó encara fins a l’edat moderna i que jugava un paper en el còdex del dret feudal. A Polònia els nobles prengueren el dret de violar qualsevol donzella que els plagués, i si qualcú protestava el condemnaven a rebre cent bastonades. Que el sacrifici de l’honor virginal encara sembla avui per als terratinents o per als seus encarregats quelcom per enorgullir-se’n, es fa evident no tan sols, com sovint hom creu, a Alemanya, sinó també força sovint, com els coneixedors del país i de la gent sostenen, per tot l’est i sud-est d’Europa.

En l’època feudal els enllaços matrimonials eren en interès dels senyors de la terra, ja que els infants, en crèixer, entrarien en la mateixa relació de dependència que els pares; la seua força de treball augmentaria i s’elevarien els seus ingressos. Per tant els senyors espirituals i seculars afavoriren els matrimonis dels súbdits. Altrament es presentava la relació per a l’església, ja que tenia la previsió que, com a conseqüència de la manca de matrimonis, més terres recaurien en possessió de l’església. Això valia, però, com a norma general, tan sols per als lliures inferiors, les condicions dels quals, per les circumstàncies ja exposades, es deterioraven, i que lliuraven la propietat a l’església per cercar protecció i pau rere els murs dels monestirs. Uns altres, de nou, es lliuraven a canvi d’un donatiu o de prestació a la protecció de l’esdglésia. Sovint això requeia pel mateix camí en la descendència, de forma que per voluntat dels pares o bé esdevenien dependents de l’església o hom els feia novicis dels monestirs.

3. El floriment de les ciutats. Sistema monàstic i prostitució

Les ciutats que havien començat a florir d’ençà del segle XI havien afavorit per propi interès el creixement demogràfic en facilitar-hi tan com fos possible la residència i el matrimoni; esdevingueren asil per als habitants del camp que cercaven d’escapar d’una opressió insuportable, així com per serfs i vassalls fugitius. Però més tard s’alteraren les aquestes relacions. Tan aviat com les ciutats havien aconseguit poder i s’hi havia format un estrat acomodat de menestrals, cresqué amb ells l’hostilitat envers els nouvinguts, que volien establir-s’hi com a menestrals, per la qual cosa els veien com uns competidors indesitjables. S’alçaren restriccions contra els nouvinguts. Altes taxes de residència, costoses qualificacions de mestratge, restriccions dels oficis a un cert nombre de caps entre mestres i oficials forçaren mil·lers a la dependència, al celibat i al vagabundeig. Quan en el decurs del segle XVI, per causes en les quals entrarem més tard, el temps de floriment de les ciutats s’esgotà i en començà la decadència, fou d’acord amb la visió limitada de l’època que els obstacles a la residència i a l’autonomia van augmentar encara. Unes altres causes hi contribuiren.

La tirania dels senyors feudals augmentà de segle en segle fins que molts dels súbdits s’estimaren més de bescanviar unes vides miserables per l’ofici de pidolaire, trinxeraire o bandoler, afavorits pels grans boscos i la pèssima condició dels camins. O esdevingueren, en les nombroses disputes bèl·liques de l’època, landsquenets (soldats), que s’hi venien a qui pagava un sou més elevat i prometia el botí més ric. Aparegué un innombrable lumpenproletariat masculí i femení, que esdevingué una plaga de la terra. L’església contribuí a la depravitat general. Ja en la posició celibatària del clergat hi havia una causa principal que conduïa a la disbauxa sexual, i això era afavorit encara pel contacte il·limitat amb Itàlia i Roma.

Roma no era merament la capital de la Cristiandat perquè fos residència del papat, sinó que era també, fidel al seu passat de l’època imperial pagana, la nova Babel, la universitat europeua de la immoralitat i el palau papal n’era la seu principal. L’imperi romà havia deixat en la seua caiguda a l’Europa cristiana tots els seus vicis. Eren cultivats a Itàlia, i d’allà irromperen, afavorits pel contacte del clergat amb Roma, vers Alemanya. L’inopinadament nombrós clergat, que consistia majoritàriament en homes amb uns desitjos sexuals extraordinàriament inflamats per una vida ociosa i luxosa i que mitjançant un celibat forçós eren impulsats a la satisfacció il·legítima o contranatural, introduí la immoralitat en tots els cercles de la societat; esdevingué un perill pestilent per a la moral del sexe femení en ciutats i pobles. Convents de monjos i monges, el nombre dels quals era legió, no es diferenciaven gaire de les cases públiques, més que potser pel fet que la vida hi era encara més llicenciosa i disbauxada. I nombrosos crims, particularment l’infanticidi, s’hi podien cometre tan fàcilment perquè els únics als quals es permetia la jurisdicció sovint es trobaven en connexió amb els fets. Molt sovint els pagesos cercaven de protegir dones i filles de la seducció clerical, tot refusant de prendre cap pastor d’ànimes que no consentís de rebre una concubina. Una circumstància que permeté a un bisbe de Constança d’imposar a les parròquies de la diòcesi una contribució per a les concubines. Amb aquesta situació s’explica el fet històricament comprovat que en l’edat mitjana que un dels nostres romàntics presentava com una era tan pietosa i moral, per exemple en el 1414, en el Concili de Constança assistissen no pas menys de 1.500 dones del carrer.

Aquesta situació no aparegué, però, de cap manera, amb la decadència de l’edat mitjana, sinó que ja començà prematurament i provocà constantment queixes i disposicions. Així l’any 802 Carlemany emeté una disposició en la qual es deia: «els convents de dones s’hauran de vigilar estrictament, i les monges no es deixaran sense supervisió, sinó que se les observarà amb la més alta cura, i tampoc no viuran en disputes i discussions mútues ni sota cap circumstància desobeiran les superiores o abadesses. On s’haja establert, però, una regla conventual, se la mantindrà. No hi hauran de caure en l’enveja, ni en la beguda ni en la lascívia, sinó que viuran d’una manera justa i mesurada. Tampoc cap home no podrà entrar en el convent si no és per merament dir-hi missa, i després se n’anirà tot seguit». I una ordre de l’any 869 declarava: «Si el sacerdot manté diverses dones, o vessa la sang de cristians o pagas, o viola les regles canòniques, haurà d’abandonar l’exercici del sacerdoci perquè és pitjor que els llecs!». El fet que en aquella època es prohibís la possessió de diverses dones per part dels capellans parla del fet que encara en el segle IX els matrimonis amb diverses dones no eren cap raresa. De fet no hi havia cap llei que ho prohibís.

Encara més tard, en l’època dels trobadors, en els segles XII i XIII, hom no trobava censurable la possessió de diverses dones. Això es diu, per exemple, en un poema d’Albrecht von Johansdorf en la col·lecció «Primavera de cançons» (9) :

Qui no seria feliç
de voler prendre una segona dona,
al costat d’una virtuosa? Parleu, senyor, ho seríeu?
(hom ho permetria als homes i no a les dones.)

D’una manera particularment perjudicial per a la situació moral de l’època actuaren les Croades, que dugueren desenes de milers d’homes durant anys lluny de casa i que els familiaritzaren particularment amb els costums de l’Imperi Romà d’Orient, que fins llavors havia estat pràcticament desconegut en l’Europa Occidental.

La posició de la dona empitjorà de forma particular, no tan sols pels obstacles que dificultaven gradualment el matrimoni i la residència, sinó també per que el llur nombre excedia de forma important al dels homes. Com a causa particular, en primera línia, hi havia les nombroses guerra, lluites i disputes i els perillosos viatges comercials de l’època. A més, com a conseqüència de la desmesura i dels excessos la mortalitat dels homes era més elevada, un estil de vida que elevava la disposició a malalties, com particularment es demostrà durant la pesta, que tan sovint castigà durant l’edat mitjana. Així hom en compta el període de 1326 a 1400 trenta-dos anys de pesta, del 1400 al 1500 quaranta-un i del 1500 al 1600 trenta.(10)

Esbarts de dones vagaven pels camins com a joglars, cantants, prestidigitadores en companyia d’estudiants i clergues errants i inundaven fires i mercats. En els exèrcits els landsquenets constituïen divisions particulars amb les pròpies dones i s’organitzaren gremialment, en correspondència al caràcter de l’època, i segons bellesa i edat s’assignaven càrregues diferents. Sota un dur càstig havien de no anar més enllà d’aquest cercle. En el camp havien d’ajudar els traginers a aplegar fenc, palla i llenya, a cobrir fosses, basses i sots, a la neteja dels camps. En els setges havien de cobrir els sots amb brossa, fullam i brancam, per tal de facilitar els atacs; ajudaven a la col·locació de la catapultes, i havien de destrabar-les quan s’encallaven en el camí. (11)

Per contrarestar la misèria d’aquestes nombroses dones desemparades, hom eregí des de mitjans del segle XIII en moltes ciutats les anomenades llars de beguines, que eren sota jurisdicció municipal. Hi eren acollides i mantingudes, per conduir-les a una vida decent. Però ni aquestes llars ni tampoc els nombrosos monestirs femenins podien assumir totes les necessitades.

Les dificultats de matrimoni, els viatges dels prínceps i dels senyors de posició secular i clerical amb el sèquit de cavallers i criats, que arribaven a les ciutats, els joves de les pròpies ciutats, sense oblidar el món masculí casat, delitós de vida i sense gaire escrúpols per considerar el canvi un goig, crearen també en les ciutats de l’edast mitjana una demanda de prostitutes. I com que qualsevol ofici que s’organitzàs i regulàs a l’època no podia existir sense un ordenament gremial, també era el cas de la prostitució. Hi havia cases de dones en totes les grans ciutats, sota regalia municipal, nobiliària o eclesiàstica, els beneficis de les quals fluïen a les caixes respectives. Les dones d’aquestes coses tenien una mestressa elegida per elles mateixes, que s’encarregaven de la supervisió i de l’ordre i, particularment, que cap competidora extragremial no perjudicàs el negoci legítim. En el cas d’atrapar-ne, les multaven. Així les habitants d’una casa de dones de Nürnberg protestaren davant del magistrat per les competidores extragremials, «i que també n’hi ha que mantenen dones que van pels carrers en la nit i pesquen homes casats i d’altres, i que fan l’ofici d’una forma molt més grollera, i que això és una desgràcia que no s’hauria de permetre en aquesta respectable ciutat»(12). Les cases de dones gaudien d’una protecció específica; aldarulls al voltant eren el doble de sancionats. També les dones agremiades tenien el dret, en les processons i festivitats, en les quals participaven sempre els gremis, de figurar en les comitives. No era rar que se les convidàs a les festes nobiliàries i municipals. Les cases de dones tingudes per desitjables «per a millor protecció dels matrimonis i de l’honor de les joves». Aquest és el mateix fonament amb el qual hom justificava els bordells públics a Atenes i encara avui es disculpa la prostitució. Amb tot, caigueren també persecucions violentes damunt les noies alegres, provinents del mateix món masculí que les sostenia amb requestes i diners. Així Carlemany ordenà que una prostituta fos conduïda nua al mercat i fuetejada; ell mateix, el rei i emperador «cristianíssim», no tenia pas menys de sis dones a la vegada; tampoc les seues filles, que sovint seguien l’exemple del pare, no eren de cap manera un model de virtut. El llur comportament li donà moltes hores desagradables i també li dugueren a casa nombrosos fills extramatrimonials. Alcuí, amic i conseller de Carlemany, advertia els seus alumnes de «les colomes coronades que volen nocturnament pel palau», per les quals s’entenien les filles de l’emperador.

Les mateixes comunitats que organitzaven oficialment el sistema de burdells i n’assumien la protecció i concedien a les sacerdotes de Venus tota mena de privilegis, penjaven les penes més dures i cruels contra una pobra caiguda que s’hagués deixat anar. La infanticida que per desesperació havia mort el fruit de la pròpia vida era sotmesa a la pena de mort més cruel, mentre que al desconegut seductor ningú no hi posava mà. Seia potser en el tribunal que pronunciava la condemna a mort contra la pobra víctima. El mateix s’esdevé encara avui.(13) També l’adulteri de la dona era penat fortament i, com a mínim, tenia segura la picota, però pel que fa a l’adulteri de l’home ho cobria el mantell de la confessió cristiana.

A Würzburg, el proxeneta jurava davant del magistrat «d’ésser fidel a la ciutat i d’aportar-hi dones». Similarment a Nürnberg, Ulm, Leipzig, Köln, Frankfurt, etc. A Ulm, on les cases de dones foren abolides el 1537, els gremis en sol·licitaren la reintroducció, «per evitar una immoralitat més gran»! Als dignataris forasters se’ls oferien noies alegres a costa de la ciutat. Quan el rei Ladislau entrà a Viena, el magistrat hi envià una diputació de bagasses públiques que, únicament vestides amb gases lleugeres, mostraven belles formes corporals. I l’emperador Karl V en la seua entrada a Antwerpen fou saludat per una diputació de noies nues, una escena que Hans Makart reflectí en una gran pintura, que es troba en el Museu d’Hamburg. Aquests esdeveniments no generaven en aquella època cap escàndol.

4. Cavalleria i adoració de la dona

Romàntics fantasiosos i individus de càlculs astuts han fet l’intent de presentar l’edat mitjana com quelcom particularment moral i animat d’una veritable adoració de la dona. Per això han de recórrer particularment a l’època dels trobadors – dels segles XII a XIV. El servei cortesà (vida cortesana) de la cavalleria, coneguda primerament entre els moriscos d’Espanya, hauria de prende’s com a testimoni per l’alta estima en la qual es trobava la dona en aquella època. Cal recordar quelcom. Primerament, la cavalleria constituïa tan sols un percentatge força menor de la població i corresponentment també les dames de les dones; segonament, tan sols una porció ben petita de la cavalleria exercia un servei cortesà tan devot; tercerament, la veritable natura d’aquest servei cortesà s’ha entès o presentat malament. L’època on floria aquest servei cortesà era l’època del més pregon dret del puny a Alemanya, en la qual tot lligam d’ordre es dissolgué i la cavalleria es dedicava a l’assalt de camins, al robatori i a l’extorsió sense obstacles. Una època així, de la violència més brutal, no és cap en la qual predominen els sentiments lleugers i poètics. Al contrari. Aquesta època comportava essencialment la destrucció del respecte que encara pogués existir envers el sexe femení. La cavalleria, i de fet tant en el camp com la ciutat, consistien majoritàriament en individus grollers i agressius, la passió principal dels quals, al costat de la batussa i de la beguda desmesurada, era la satisfacció il·limitada de les urgències sexuals. Els cronistes de l’època no saben relatar prou l’ambició i la violència a la qual arribaven els nobles tant en el camp com en les ciutats, en les quals tingueren a les mans, fins el segle XIII i parcialment fins el XIV i XV, el règim municipal. I els maltractaments rarament obtenien la possibilitat de rebre justícia, ja que en les ciutats els cavallers posseïen el tribunal, i en el camp era el senyor feudal qui en tenia la jurisdicció. És doncs una enorme exageració pretendre que una noblesa i el senyoriu amb aquests costums i hàbits tingués un respecte particular envers la dona i que la tractàs com un ésser superior.

Una minoria força petita de la cavalleria sembla entusiasmat per la bellesa femenina, però aquest entusiasme no era platònic de cap manera, sinó que perseguia objectius força reals. Fins i tot aquell arlequí entre els entusiasmats «per les dones amables», aquell Ulrich de Lichtenstein de memòria ridícula, era tan sols platònic en la mesura que ho havia d’ésser. En el fons aquest servei cortès assumia la divinització de l’amant a costa de la dona legítima, un heterisme traslladat a l’edat mitjana cristiana, com el que existia en temps de Pericles. La seducció mútua de les dones era també aplicada sovint per la cavalleria en el servei cortès, com avui es repeteix similarment en certs cercles de la nostra burgesia.

Sens dubte, cal veure en la manifestació oberta del desig sensual en aquella època el reconeixement del fet que que la tendència natural implantada en qualsevol persona sana i madura cerca justificadament la satisfacció. En aquesta mesura era una victòria de la natura sana damunt l’ascetisme del cristianisme. D’altra banda cal remarcar una vegsda més que aquest reconeixement tan sols tenia en consideració un sexe mentre que l’altre no podia ni devia tindre els mateixos impulsos. La menor transgressió per la seua banda de les lleis morals prescrites pel món masculí eren castigades duríssimament. I el sexe femení, com a conseqüència de la contínua opressió i d’una educació específica s’ha acostumat a la manera de pensar dels seus dominadors que troba aquesta situació natural fins avui.

Que no també milions d’esclaus trobaven natural l’esclavitud i no s’haurien alliberat mai si no hagués estat pels alliberadors sorgits de la classe dels esclavitzadors? Que no peticionaren els camperols prussians, que havien d’ésser alliberats de la servitud com a conseqüència de la legislació de ferro, que no se’ls deixàs estar, «ja que, altrament, qui els cobriria en la malaltia o en la vellesa»? I que no passa quelcom de similar entre el moviment obrer modern? Quants treballadors encara es deixen influir i conduir sense voluntat pels llurs explotadors!

Els oprimits requereixen d’animadors i d’inspiradors ja que manquen d’independència per a la iniciativa. Era així en el modern moviment proletari, i ho és en la lluita per l’emancipació de la dona. Fins i tot la burgesia, en una posició relativament favorable, en la seua lluita d’alliberament va fer mans de portantveus nobles i eclesiàstics.

Encara que l’edat mitjana tingués moltes mancances, demostrà una sensualitat sana, que sorgida d’una natura popular coratjosa i vital, que el cristianisme no podia reprimir. El puritanisme hipòcrita i la lascívia encoberta de la nostra època, que vol i dol per anomenar les coses pel nom correcte i per parlar amb naturalitat de les coses naturals, li era aliè. No podia tampoc caure en els dobles entesos picants amb els quals hom vol anomenar les coses que per una naturalesa mancada o per un costum marcat pel puritanisme no gosa esmentar, i que es fa més perillós en tant que aquest llenguatge excita sense satisfer i ens permet de suggerir sense expressar-se clarament. El nostre tracte social, les nostres novel·les i el nostre teatre són plens d’aquests dobles entesos picants, i l’efecte és manifest. Aquest espiritualisme de roué, recobert d’espiritualisme religiós, té una força poderosa.

Notes d’August Bebel

(1) Engels, L’origen de la família, etc. <=

(2) El mateix es feia sota el domini dels mir a Rússia. Vegeu de Laveleye, Das Ureigentum, übersetzt von Karl Bücher. Autorisierte deutsche Auflage. S. 35. Leipzig 1879. <=

(3) Eyn iglich gèfurster man, der ein kindbette hat, ist sin kint eyn dochter, so mag er eyn wagen vorn bornholzes von urholz verkaufen of den samstag. Ist iz eyn sone, so mag he iz tun of den dinstag und of den samstag von ligendem holz oder von urholz und sal der Frauwen davon kaufen win und schon brod, dyeweile sie kintes june lit. G. L. v. Maurer, Geschichte der Markverfassung in Deutschland. <=

(4) Això encara val avui. Es correspon a una salutació habitual a Amrischwend bei St. Blasien, que s’expressa al pare davant la notícia del naixement d’un infant. Si és noia, es diu: doncs cent felicitacions! Si és, però, un fill, llavors es fa: doncs mil felicitacions! Badisches Volksleben im neunzehnten Jahrhundert, von Eduard Hugo Maier. Straßburg 1900. <=

(5) Geschichte der Aufhebung der Leibeigenschaft und Hörigkeit in Europa bis um die Mitte des neunzehnten Jahrhunderts. St. Petersburg 1861. <=

(6) Memminger, Stälin und andere, Beschreibung der württembergischen Ämter. Heft 20. (Oberamt Göppingen,) Hormayr, Die Bayern im Morgenlande. Anmerkung S. 38. Siehe Sugenheirn, a. a. O., S. 360. <=

(7) Über Stetigung und Ablösung der bäuerlichen Grundlasten mit besonderer Rücksicht auf Bayern, Württemberg, Baden, Hessen, Preußen und Österreich. Landshut 1848. <=

(8) A. a. O., S. 97. <=

(9) Sammlung von Karl Lachmann und Moritz Haupt. Leipzig 1857, S. Hirzel. <=

(10) Dr. Karl Bücher, Die Frauenfrage im Mittelalter. S. 6 bis 7. Tübingen 1883. <=

(11) Dr. Karl Bücher, a. a. O., S. 35. <=

(12) Joh. Scherr, Geschichte der deutschen Frauenwelt. 4. Auflage. Leipzig 1879. <=

(13) Leon Richter reporta a «La femme libre» un cas en el qual una noia de servei fou condemnada per infanticidi pel pare del propi infant, un considerat i pietós advocat, que seia en el tribunal. Encara més. Es va saber després de la condemna davant del tribunal que l’advocat havia estat l’homicida i que la mare era completament innocent. <=