LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

ALEMANYA, LA CLAU DE LA SITUACIÓ INTERNACIONAL ¹

L’objecte d’aquestes línies és indicar el caire, tan sols amb poques paraules, que pren actualment la situació política mundial a causa de les contradiccions complicades i aguditzades per la greu crisi comercial, industrial i financera. Les consideracions ràpidament esbossades més avant estan lluny de comprendre tots els països i tots els problemes, i seran posteriorment l’objecte d’un estudi col·lectiu i seriós.

1.- La revolució espanyola ha creat les premisses polítiques generals per a la lluita directa del proletariat pel poder. Les tradicions sindicalistes del proletariat espanyol s’han revelat immediatament com un dels principals obstacles en el desenvolupament de la revolució. Els esdeveniments han agafat desprevinguda la Internacional Comunista. El partit comunista, totalment impotent al principi de la revolució, ha adoptat una posició errònia en totes les qüestions fonamentals. L’experiència espanyola ha mostrat (recordem-ho) que la direcció actual de la Internacional Comunista és un terrible instrument de desorganització de la consciència revolucionària dels obrers d’avantguarda. L’endarreriment extraordinari de l’avantguarda proletària respecte al desenvolupament dels esdeveniments, la dispersió en el nivell polític de les lluites heroiques de les masses obreres, l’assistència mútua que es presten de fet l’anarcosindicalisme i la socialdemocràcia, són els principals factors polítics que han permés a la burgesia republicana aliada a la socialdemocràcia posar en peu un aparell repressiu i, colpejant successivament les masses aixecades, concentrar un poder polític important en les mans del govern.

Aquest exemple mostra que el feixisme no és en absolut l’únic mitjà de què disposa la burgesia per a lluitar contra les masses revolucionàries. El règim que existeix avui en Espanya correspon essencialment al concepte de kerenskisme, és a dir, l’últim (o “penúltim”) govern d’“esquerra” que la burgesia pot traure a escena en la seua lluita contra la revolució. Un govern d’aquest tipus no significa necessàriament debilitat i postració. En absència d’un potent partit revolucionari del proletariat, la combinació de pseudoreformes, frases d’esquerra, gestos encara més d’esquerra i mesures de repressió pot rendir a la burgesia més serveis reals que el feixisme.

És inútil dir que la revolució espanyola no ha acabat encara. No ha cobert encara les seues tasques més elementals (qüestions agrària, nacional, religiosa) i està lluny d’haver exhaurit els recursos revolucionaris de les masses populars. La revolució burgesa no podrà donar res més del que ha donat fins al present. Des del punt de vista de la revolució proletària, la situació actual d’Espanya pot ésser qualificada de prerevolucionària. És prou probable que el pròxim desenvolupament de la revolució espanyola es perllongue més o menys. Amb això, el curs de la història obre un nou crèdit al comunisme espanyol.

2.- La situació en Anglaterra pot igualment ésser qualificada, no sense raó, de prerevolucionària, amb l’única condició d’admetre que entre una situació prerevolucionària i una situació directament revolucionària pot mediar un període de diversos anys, amb fluxos i refluxos parcials. La situació econòmica d’Anglaterra ha assolit un grau d’extrema gravetat. Però la superestructura política d’aquest país ultraconservador va considerablement endarrerida respecte als canvis que s’han produït en el nivell de la base econòmica. Abans de llençar noves formes i mètodes polítics, totes les classes de la nació anglesa tracten encara de furgar en les velles golfes, de tornar als vells costums de l’avi i l’avia, etc. El fet és que, en Anglaterra, no existeixen de totes maneres, malgrat el terrible declivi nacional, ni un partit revolucionari important, ni el seu antípoda, el partit feixista. Açò és el que ha permés a la burgesia mobilitzar la majoria del poble sota la bandera “nacional”, és a dir, davall la consigna més buida que existeix. En l’actual situació prerevolucionària, el conservadorisme arxiobtús ha adquirit una preponderància política gegantina. Amb tota probabilitat farà falta més d’un mes, tal vegada més d’un any, perquè la superestructura política arribe a estar d’acord amb la situació econòmica i internacional real del país.

No hi ha cap raó per a pensar que l’enfonsament del bloc “nacional” (i tal enfonsament és inevitable a més o menys curt termini) provocarà immediatament, bé la revolució proletària (no pot haver-hi, evidentment, una altra revolució en Anglaterra), bé el triomf del “feixisme”. Al contrari, és força més probable que, en la via vers el desenllaç revolucionari, Anglaterra conega un llarg període de demagògia radical democràtica, social i pacifista, a l’estil de Lloyd George i del Labour Party. El desenvolupament històric d’Anglaterra oferirà encara, sens dubte, un respir important al comunisme britànic perquè es transforme en un autèntic partit del proletariat, quan ja el desenllaç s’anuncie com molt proper. Això no implica en absolut que puga continuar perdent el seu temps en experiències perilloses i en zig-zags centristes. En l’actual situació mundial, el temps és la més preciosa de les matèries primeres.

3.- França, a la que els savis de la Internacional Comunista havien situat, fa un any i mig o dos, “en primera fila de l’ascens revolucionari”, apareix de fet com el país més conservador d’Europa i pot ésser que també del món sencer. La solidesa relativa del règim capitalista francès s’explica, en gran manera, pel seu caràcter endarrerit. La crisi s’ha manifestat menys violentament que en els altres països. En el terreny financer, París tendeix inclús a igualar a Nova York. La “prosperitat” financera actual de la burgesia francesa troba la seua causa immediata en el saqueig organitzat a Versalles. Però la pau de Versalles dissimula l’amenaça principal per a tot el règim de la república francesa. Hi ha una contradicció flagrant, que menarà inevitablement a una explosió, entre la xifra de la població, les forces productives i la renda nacional franceses, d’una banda, i el seu lloc a escala internacional, per una altra banda. Per tal de mantenir la seua efímera hegemonia, França, tan “nacional” com radicalsocialista, està obligada a recolzar-se en les forces més reaccionàries del món sencer, en les formes d’explotació més arcaiques, en la immunda camarilla romanesa, en el règim corromput de Pi1sudski, en la dictadura de la junta militar a Iugoslàvia; està obligada a defensar la partició de la nació alemanya (Alemanya i Àustria) i el corredor polonès a Prússia oriental, a ajudar la intervenció japonesa a Manxúria, a excitar la camarilla militar japonesa contra l’URSS, a aparèixer com l’enemic principal del moviment d’alliberament dels pobles colonials, etc. La contradicció entre el paper de segon pla de França en l’economia mundial i els seus privilegis i les seues pretensions monstruoses en política mundial apareixerà cada dia més clarament, acumularà els perills, commourà la seua estabilitat interior, suscitarà la inquietud i el descontentament de les masses populars i provocarà canvis polítics cada vegada més profunds. Aquests processos apareixeran vertaderament en les properes eleccions legislatives.

Però, per l’altra banda, tot permet suposar que, en absència d’esdeveniments importants fora del país (la victòria de la revolució en Alemanya o, per contra, la victòria del feixisme), les relacions interiors en la mateixa França evolucionaran d’una manera relativament “harmoniosa”. El que permetrà al comunisme beneficiar-se d’un període important de preparació per a reforçar-se fins a l’aparició d’una situació prerevolucionària i revolucionària.

4.- En els Estats Units, que és el país capitalista més poderós, la crisi actual ha posat a llum amb una violència sorprenent contradiccions socials aterridores. Els Estats Units han passat sense transició d’un període de prosperitat inaudita, que produí estupefacció en el món sencer per un foc d’artifici de milions i milers de milions de dòlars, a l’atur de milions de persones, a un període de misèria biològica espantosa per als treballadors. Una sacsada social tan important no pot deixar de marcar l’evolució política del país. Avui resulta encara difícil, almenys des de lluny, determinar quina pot ésser la importància de la radicalització de les masses obreres nord-americanes. Pot hom suposar que les masses mateixes s’han vist fins a tal punt sorpreses per la crisi conjuntural catastròfica, fins a tal punt aixafades i atordides per l’atur o per la por a l’atur, que no han aconseguit encara treure les conclusions polítiques més elementals de l’infortuni que s’ha abatut sobre elles. Però se’n extrauran les conclusions. La crisi econòmica gegantina, que ha pres l’aspecte d’una crisi social, es transformarà inevitablement en una crisi de la consciència política de la classe obrera americana. És totalment possible que la radicalització revolucionària d’àmplies capes obreres es produïsca no quan la conjuntura estiga en el punt més baix, sinó, per contra, quan es dirigisca cap a una recuperació i un nou ascens. D’una forma o una altra, la crisi actual obrirà una nova era en la vida del proletariat i el poble nord-americà en el seu conjunt. Podem esperar seriosos trastorns i arranjaments de comptes al si dels partits dirigents, noves temptatives de crear un tercer partit, etc. El moviment sindical, des dels primers símptomes de canvi de la conjuntura, sentirà vivament la necessitat d’arrencar-se el torniquet de la burocràcia corrompuda de l’AFL. Simultàniament, el comunisme veurà obrir-se davant ell immenses possibilitats.

En el passat, Nord-Amèrica ha conegut ja en diverses ocasions explosions violentes de moviments de masses revolucionaris o semirevolucionaris. Aquests moviments tornaven a caure ràpidament cada vegada, bé perquè Nord-Amèrica s’endinsava en un nou període d’ascens econòmic impetuós, bé perquè aqueixos moviments es caracteritzaven per l’empirisme groller i la impotència teòrica. Aquests dos fenòmens pertanyen ara al passat. Un nou ascens econòmic (no podem excloure-ho per endavant) haurà de recolzar-se no sobre un “equilibri” interior, sinó sobre l’actual caos econòmic mundial. El capitalisme nord-americà entrarà en una fase d’imperialisme monstruós, de carrera armamentista, d’ingerència en els assumptes del món sencer, de sacsades militars i de conflictes. D’altra banda, les masses radicalitzades del proletariat nord-americà troben en el comunisme (o, per a ésser més exactes, trobaran si es desenvolupa una política correcta) no ja la vella barreja d’empirisme, misticisme i xarlatanisme, sinó una doctrina fonamentada científicament i que està a l’altura dels esdeveniments. Aquests canvis radicals permeten preveure amb certesa que la crisi revolucionària en el proletariat nord-americà, crisi inevitablement i relativament pròxima, no serà ja simplement una flamarada, sinó el començament d’un vertader incendi revolucionari. El comunisme nord-americà pot anar amb seguretat cap al seu gloriós esdevenidor.

5.- L’aventura tsarista a Manxúria ha estat en l’origen de la guerra russojaponesa, i la guerra estigué en l’origen de la revolució de 1905. Actualment, l’aventura japonesa a Manxúria pot portar a la revolució en el Japó.

A principis del segle, el règim feudal i militar servia encara satisfactòriament als interessos del jove capitalisme japonès. Però durant el primer quart del segle XX, el desenvolupament capitalista ha provocat una extraordinària desagregació de les velles formes socials i polítiques. El Japó, després d’aquesta època, s’ha embarcat ja diverses vegades en el camí de la revolució. Però faltava una classe revolucionària potent, capaç de fer front a les tasques nascudes del desenvolupament. L’aventura de Manxúria pot accelerar l’enfonsament revolucionari del règim japonès.

La Xina actual, per molt debilitada que estiga per les camarilles del Guomindang, és profundament diferent de la Xina que Japó, seguint les potències europees, havia violat en el passat. Xina no està capacitada per a rebutjar immediatament el cos expedicionari japonès, però la consciència nacional i l’activitat del poble xinès han crescut considerablement: centenars de milers, milions de xinesos han fet l’aprenentatge de les armes. Improvisaran armes cada vegada més noves. Els japonesos se sentiran assetjats. Els ferrocarrils serviran molt més per a objectius militars que per a objectius econòmics. Caldrà enviar cada vegada més tropes. Cobrant major amplitud, l’expedició a Manxúria esgotarà l’organisme econòmic del Japó, reforçarà el descontentament interior, agreujarà les contradiccions i accelerarà per aquest mitjà la crisi revolucionària.

6.- En Xina, la necessitat de defensar-se contra la intervenció imperialista tindrà també serioses conseqüències polítiques en l’interior del país. El règim del Guomindang ha sorgit del moviment nacional revolucionari de les masses, a què ha utilitzat en el seu profit i que després ha estat estrangulat pels militaristes burgesos (amb el concurs de la burocràcia stalinista). És precisament per aquesta raó pel que el règim actual, vacil·lant i minat per les seues contradiccions, és incapaç de tota iniciativa militar revolucionària. La necessitat de defensar-se contra els invasors japonesos es tornarà cada vegada més contra el règim del Guomindang i alimentarà un estat d’esperit revolucionari entre les masses. En aquestes condicions, l’avantguarda proletària pot recuperar l’ocasió tan tràgicament perduda en 1924-1927.

7.- Els esdeveniments actuals a Manxúria proven especialment la total ingenuïtat dels senyors que exigien de la Unió Soviètica el simple retorn a Xina del ferrocarril de Xina oriental. Això significaria lliurar-li’l deliberadament al Japó, en les mans del qual esdevindria un instrument de primera importància tant contra Xina com contra l’URSS. Allò que retenia fins al moment les camarilles militars de Japó d’intervenir en Manxúria, i allò que pot mantenir-les avui dins dels límits de la prudència, és precisament el fet que el ferrocarril de Xina oriental siga propietat dels soviets.

8.- ¿L’aventura de Japó a Manxúria no comporta el risc de desembocar en una guerra contra l’URSS? Evidentment, açò no està exclòs, per molt prudent i raonable que siga la política del govern soviètic. Les contradiccions internes del Japó feudal i capitalista han fet perdre, palesament, l’equilibri al seu govern. Els instigadors (França) no han faltat. I l’experiència històrica del tsarisme en l’Extrem Orient ens ha ensenyat del que és capaç una monarquia militar burocràtica que ha perdut el seu equilibri.

La lluita que es desencadena en l’Extrem Orient no és una lluita pels ferrocarrils; és el destí de tota Xina que hi està en joc. En aquesta lluita històrica gegantina, el govern soviètic no pot romandre neutral; no pot tenir la mateixa actitud respecte a Xina que respecte a Japó. Ha d’alinear-se sencerament i totalment de banda del poble xinès. Només el suport indestructible del govern soviètic a la lluita d’alliberament dels pobles oprimits pot protegir eficaçment la Unió Soviètica dels atacs provinents de l’Est, de part del Japó, d’Anglaterra, de França i dels Estats Units.

La forma que prenga l’ajuda del govern soviètic a la lluita del poble xinès en el proper període dependrà de les circumstàncies històriques concretes. Però hauria estat tan estúpid lliurar a les bones el ferrocarril de Xina oriental al Japó com subordinar tota la política en Extrem Orient al problema del ferrocarril de Xina oriental. Tot demostra que la conducta de la camarilla militar japonesa té al voltant d’aquest punt un caràcter clarament provocador. El govern francès es troba directament en l’origen d’aquesta provocació, que intenta lligar les mans de la Unió Soviètica en Orient. El govern soviètic no ha de mostrar sinó més reserva i perspicàcia.

Les condicions fonamentals d’Orient: immensos territoris, masses innombrables, endarreriment econòmic, confereixen a tot aquest procés un caràcter lent, dilatat, serpentejant. Cap perill immediat o greu, provinent de l’Extrem Orient, amenaça en tot cas l’existència de la Unió Soviètica. En un futur immediat van a produir-se importants esdeveniments a Europa. Si bé Europa ofereix grans possibilitats, presenta també perills força amenaçadors. De moment, només Japó té les mans lligades en l’Extrem Orient. Cal que la Unió Soviètica conserve les mans lliures.

9.- La situació d’Alemanya destaca clarament sobre el fons polític mundial que, no obstant, està lluny d’ésser pacífic. Les contradiccions econòmiques i polítiques s’han aguditzat de forma inaudita. El desenllaç està pròxim. Ha sonat l’hora en què la situació prerevolucionària ha de convertir-se en revolucionària o en contrarevolucionària. El gir que prenga el desenllaç de la crisi alemanya determinarà per a molts anys no sols el destí d’Alemanya (que ja és molt), sinó també el destí d’Europa i del món sencer.

La construcció del socialisme en l’URSS, el curs de la revolució espanyola, l’evolució d’una situació prerevolucionària en Anglaterra, l’esdevenidor de l’imperialisme francès, la sort del moviment revolucionari a l’Índia i en Xina, tot açò ens porta directament a la pregunta: qui vencerà en Alemanya en el curs dels propers mesos, el comunisme o el feixisme?

10.- Després de les eleccions al Reichstag de setembre de l’any passat la direcció del partit comunista alemany afirmava que el feixisme havia aconseguit el seu punt culminant i que anava a enfonsar-se ràpidament, deixant el camp lliure a la revolució proletària. L’Oposició Comunista d’Esquerra (els bolxevics-leninistes) es burlava llavors d’aquest optimisme irreflexiu. El feixisme és el producte de dos factors: una crisi social aguda, d’una banda, i la debilitat revolucionària del proletariat alemany, per una altra banda. La debilitat del proletariat, al seu torn, es descompon en dos elements: el paper històric particular de les socialdemocràcia, aqueix representant sempre poderós del capital al si dels rengles del proletariat, i la incapacitat de la direcció centrista del partit comunista per a agrupar els obrers sota la bandera de la revolució.

El factor subjectiu és per a nosaltres el partit comunista, ja que la socialdemocràcia constitueix un obstacle objectiu que cal apartar. Efectivament el feixisme volaria en trossos si el partit comunista fóra capaç d’unir la classe obrera, transformant-la així, en un potent imant revolucionari per al conjunt de les masses oprimides del poble. Però les carències polítiques del partit comunista no han fet sinó augmentar des de les eleccions de setembre: les frases buides sobre el “socialfeixisme”, els coquetejos amb el xovinisme, imitació del vertader feixisme, per a competir amb aquest últim en el seu propi terreny, l’aventura criminal del “referèndum roig”, tot açò impedeix al partit esdevenir el dirigent del proletariat i el poble. En aquests darrers mesos, únicament ha reunit darrera la seua bandera els elements a què la formidable crisi empentava quasi a la força als seus rengles. La socialdemocràcia, malgrat les condicions polítiques desastroses per a ella, ha servat, gràcies a l’ajuda del partit comunista, la majoria dels seus partidaris, i aguanta de moment amb pèrdues realment importants però, tot i això, secundàries. Quant al feixisme, ha donat des de setembre de l’any passat un nou i gegantí salt avant, no importa el que puguen dir Thaelmann, Remmele i els altres, confirmand les previsions dels bolxevics-leninistes. La direcció de la Internacional Comunista no ha sabut preveure-ho ni evitar-ho. No fa més que registrar les derrotes. Les seues resolucions i altres documents únicament són, ai!, la fotografia del posterior del procés històric.

11.- Ha sonat l’hora de la decisió. No obstant, la direcció de la Internacional Comunista no vol o, més exactament, té por d’adonar-se del vertader caràcter de la situació mundial actual. El presídium de la Internacional Comunista no es cansa de publicar fulls d’agitació buits. El partit dirigent de la Internacional Comunista, el Partit Comunista de la Unió Soviètica, no ha pres cap posició. Es diria que “els caps del proletariat mundial” s’han engolit la llengua. Es refugien en el silenci. Es preparen per a emboscar-se i confien, així, en esperar que passen els esdeveniments. Han substituït la política de Lenin... per la política de l’estruç. Ens apropem a un dels moments més crucials de la història: la Internacional Comunista ha comés ja una sèrie d’errors greus però “parcials” que han commogut i escombrat les forces acumulades durant els seus cinc primers anys d’existència; avui s’arrisca a cometre un error fonamental i fatal que pot eliminar-la del mapa polític com a factor revolucionari per a tot un període històric.

Que els cecs i els covards no s’adonen! Que els calumniadors i els periodistes a sou dels stalinistes ens acusen de col·lusió amb la contrarevolució! Tots saben que la contrarevolució no és el que reforça l’imperialisme mundial, sinó el que destorba la digestió del funcionari comunista. La calúmnia no espanta els bolxevics-leninistes, no els deté en el compliment del seu deure revolucionari. No cal deixar passar res en silenci, no cal dissimular res. Cal dir als obrers d’avantguarda amb veu alta i clara: després del “tercer període” d’aventurisme i fanfarronades, heus aquí el “quart període”, de pànic i capitulació.

12.- Si es tradueix en llenguatge clar el silenci dels dirigents actuals del Partit Comunista de la Unió Soviètica, significa: “Deixeu-nos tranquils”. Les dificultats econòmiques i socials no aplanades s’accentuen. La desmoralització de l’aparell, conseqüència inevitable d’un règim plebiscitari, ha pres dimensions amenaçadores. Les relacions polítiques, fonamentalment les relacions dins del partit i les relacions entre l’aparell desmoralitzat i les masses disperses, estan tenses fins a esclatar. Tota la saviesa del buròcrata consisteix en esperar i en fer que les coses es perllonguen per més temps. La situació en Alemanya està manifestament prenyada de trastorns, en els que l’aparell stalinista es fixa abans que en cap altra cosa. “Deixeu-nos en pau! Deixeu-nos desfer-nos de les nostres contradiccions internes, que estan tan exacerbades. Allà baix... ja veurem.” Aquest és l’estat d’ànim de les esferes dirigents de la fracció stalinista. Açò és el que amaga el silenci escandalós dels “caps”, en el moment en què el seu deure revolucionari més elemental exigia d’ells que es pronunciaren de forma clara i precisa.

13.- No hi ha res de sorprenent en què el silenci poregós de la direcció moscovita haja provocat el pànic dels dirigents berlinesos. Avui, quan cal preparar-se per a conduir les masses cap a combats decisius, la direcció del partit comunista alemany manifesta el seu desarrelament, tergiversa i s’escorre amb frases buides. Aquesta gent no té el costum d’afrontar les seues responsabilitats. Avui, somien demostrar, poc importa com, que el “marxismeleninisme” exigeix rebutjar el combat.

No sembla que, sobre aquest punt, hagen trobat ja una teoria acabada. Però està en l’aire. Es transmet de boca en boca, i transpira en els articles i en els discursos. El sentit d’aquesta teoria és el següent: el feixisme creix de forma irresistible;  la seua victòria és en tot cas inevitable, serà millor retirar-se prudentment i deixar al feixisme prendre el poder i comprometre’s.  I llavors (oh, llavors!) apareixerem nosaltres.

La postració i el derrotisme han succeït a l’aventurisme i la lleugeresa, conforme a les lleis de la psicologia política. La victòria dels feixistes, que es declarava impensable fa un any,  És considerada ja avui com segura. Un Kuusinen qualsevol, aconsellat entre bastidors per un Radek qualsevol, prepara per a Stalin una fórmula estratègica genial: retirar-se en el moment oportú, retirar les tropes revolucionàries de la línia de foc, parar una trampa als feixistes en forma de... poder governamental.

Si aquesta teoria fóra definitivament adoptada pel partit comunista alemany i determinés el seu curs polític en els propers mesos, seria per part de la Internacional Comunista una traïció d’una amplitud històrica igual almenys a la de la socialdemocràcia el 4 d’agost de 1914, amb conseqüències encara més espantoses.

El deure de l’Oposició d’Esquerra és fer sonar l’alarma: la direcció de la Internacional Comunista porta el proletariat alemany cap a una catàstrofe gegantina: la capitulació al mig del pànic davant del feixisme.

14.- L’arribada al poder dels “nacionalsocialistes” significarà sobretot l’extermini de l’elit del proletariat alemany, la destrucció de les seues organitzacions i la pèrdua de confiança en les seues pròpies forces i en el seu esdevenidor. Com les contradiccions i els antagonismes han assolit en Alemanya un grau extrem de gravetat, el treball infernal del feixisme italià apareixerà com una experiència realment pàl·lida i quasi humanitària en comparació amb els crims de què serà capaç el nacionalsocialisme alemany. Retrocedir? Diuen vostès, profetes ahir del “tercer període”. Els caps i les institucions poden batre’s en retirada. Les persones aïllades poden amagar-se. Però la classe obrera no sabrà on retrocedir ni on amagar-se del poder feixista. En efecte, si s’admet com possible el monstruós i increïble, és a dir, que el partit es retire efectivament de la lluita i lliure així el proletariat al seu enemic mortal, açò no pot significar més que una cosa: esclataran lluites salvatges no abans de l’arribada dels feixistes al poder, sinó després, és a dir, en condicions cent vegades més favorables al feixisme que avui. La lluita del proletariat, traït per la seua pròpia direcció, agafat d’improvís, desorientat i desesperat, contra el règim feixista es transformarà en una sèrie de convulsions terribles, sagnants i irreparables. Deu sublevacions proletàries, deu derrotes successives debilitarien i esgotarien menys la classe obrera alemanya que el seu retrocés avui davant del feixisme, quan la qüestió de saber qui serà l’amo en Alemanya no està encara resolta.

15.- El feixisme no està encara en el poder. El camí del poder no està obert encara per a ell. Els caps feixistes tenen encara por d’arriscar-se al colp: comprenen que l’aposta és difícil, i que els hi va el coll. En aquestes condicions, només un estat d’ànim capitulador en les altes instàncies comunistes pot simplificar-los i facilitar-los la tasca de forma inesperada.

Avui, fins i tot els cercles influents de la burgesia dubten de l’experiència feixista, perquè no desitgen ni una sublevació ni una llarga i terrible guerra civil; la política de capitulació del comunisme oficial, que obre la via del poder al feixisme, provoca el risc de fer inclinar-se de banda del feixisme a les classes mitjanes, a les capes encara vacil·lants de la petita burgesia i fins i tot a sectors sencers del proletariat.

Està clar que, un dia o un altre, el feixisme triomfant caurà víctima de les contradiccions objectives i de la seua pròpia inconsistència. Però, en un futur més immediat, en els pròxims deu o vint anys, la victòria del feixisme a Alemanya provocaria una ruptura en l’herència revolucionària, el naufragi de la Internacional Comunista, el triomf de l’imperialisme mundial en les seues formes odioses i sagnants.

16.- La victòria del feixisme implicaria forçosament una guerra contra l’URSS.

Seria una vertadera estupidesa pensar que, una vegada en el poder, els nacionalsocialistes alemanys es llençarien primer a una guerra contra França o contra Polònia. Durant tot el primer període de la seua dominació, la guerra civil contra el proletariat alemany lligarà les mans al feixisme en el seu política exterior. Hitler tindrà tanta necessitat de Pi1sudski com Pi1sudski de Hitler. Es convertiran els dos en instruments de França. La burgesia francesa té por ara de l’arribada al poder dels feixistes alemanys com un salt vers l’inconegut; però el dia de la victòria de Hitler, la reacció francesa, ja “nacional” ja radical-socialista, apostarà enterament a favor del feixisme alemany.

Cap govern “normal”, parlamentari burgès, pot arriscar-se actualment a una guerra contra l’URSS: aquesta empresa estaria prenyada d’immenses complicacions interiors. Però si Hitler arriba al poder, si aixafa en un primer moment l’avantguarda dels obrers alemanys, si dispersa i desmoralitza per a anys al proletariat en el seu conjunt, el govern feixista serà l’únic govern capaç de començar una guerra contra l’URSS. No cal dir que formarà un front comú amb Polònia, Romania, els altres estats limítrofes i amb Japó en Extrem Orient. En aquesta empresa, el govern de Hitler apareixerà com el simple executor del capital mundial. Clemenceau, Millerand, Lloyd George, Wilson, no podien començar una guerra directament contra la Unió Soviètica, però han pogut recolzar durant tres anys els exèrcits de Koltxak, Denikin i Wrangel. En cas de victòria, Hitler es convertiria en el superWrangel de la burgesia mundial.

És inútil, i fins i tot impossible, intentar avui endevinar quin seria el final d’aquest duel gegantí. Però és evident que si la guerra de la burgesia mundial contra els soviets esclatés després de l’arribada dels feixistes al poder en Alemanya, açò implicaria per a l’URSS un aïllament terrible i una lluita a mort en les més penoses i perilloses condicions. L’aixafament del proletariat alemany pels feixistes comportaria ja, almenys en un cinquanta per cent, l’aixafament de la república soviètica.

17.- Però, abans que la qüestió siga traslladada als camps de batalla de europeus, ha de resoldre’s en Alemanya. És per açò que afirmem que la clau de la situació està en Alemanya. En mans de qui? De moment, encara en mans del partit comunista. Encara no l’ha deixat escapar. Però encara pot perdre-la, i la seua direcció l’empenta per aqueix camí.

Tots els que prediquen un “replegament estratègic”, és a dir, la capitulació, tots els que toleren semblant propaganda són traïdors. Els propagandistes de la retirada davant els feixistes han d’ésser considerats com a agents inconscients de l’enemic al si dels rengles del proletariat. El deure revolucionari elemental del partit comunista alemany l’obliga a dir: el feixisme únicament pot arribar al poder per mitjà d’una guerra civil a mort, despietada i destructora. Els obrers comunistes han de comprendre açò sobretot. Els obrers socialdemòcrates, sense partit, el proletariat en el seu conjunt ha de comprendre-ho. L’Exèrcit Roig ho ha de comprendre per avançat.

18.- La lluita, és desesperada? En 1923, Brandler exagerà terriblement la força del feixisme i, amb això, tractava de justificar la capitulació. El moviment obrer mundial ha patit les conseqüències d’aquesta estratègia fins al moment actual. La capitulació històrica del partit comunista alemany i de la Internacional Comunista en 1923 està en l’origen del creixement del feixisme. El feixisme alemany representa avui una força política infinitament més poderosa que fa vuit anys. Hem fet posar en guàrdia sense parar contra una subestimació del perill feixista, i no serem nosaltres els que neguem ara aqueix perill. És per açò pel que podem i hem de dir-los als obrers revolucionaris alemanys: els vostres caps van d’un extrem a l’altre.

De moment, la força principal dels feixistes es limita al seu nombre. En efecte, arrepleguen nombrosos vots en les eleccions. Però la papereta del vot no és decisiva en la lluita de classes. L’exèrcit principal del feixisme està sempre constituït per la petita burgesia i les noves capes mitjanes: els petits artesans i comerciants de les ciutats, els funcionaris, els empleats, el personal tècnic, la intel·lectualitat, els camperols arruïnats. Sobre la balança de l’estadística electoral, 1.000 vots feixistes pesen tant com 1.000 vots comunistes. Però sobre els balançons de la lluita revolucionària, 1.000 obrers d’una gran empresa representen una força molt més gran que la de 1.000 funcionaris, empleats de ministeris, amb les seues dones i les seues sogres. La massa fonamental dels feixistes està composta de polseguera humana.

En la revolució russa, els socialistes revolucionaris eren el partit dels grans números. En els primers temps, tots aquells que no eren burgesos conscients o obrers conscients votaven per ells. Inclús en l’Assemblea Constituent, és a dir, després de la revolució d’octubre, els socialistes revolucionaris tenien encara la majoria. També es consideraven com un gran partit nacional. De fet, no eren més que un gran zero nacional.

No tenim la intenció de posar un signe d’igualtat entre els socialistes revolucionaris russos i els nacionalsocialistes alemanys. Però tenen indiscutiblement trets comuns, essencials per tal d’aclarir el nostre problema. Els socialistes revolucionaris eren el partit de les esperances populars confuses. Els nacionalsocialistes són el partit de la desesperació nacional. La petita burgesia passa molt fàcilment de l’esperança a la desesperació, arrossegant darrere ella una part del proletariat. La massa principal dels nacionalsocialistes, com la dels socialistes revolucionaris, és polseguera humana.

19.- Cedint al pànic, els nostres mesquins estrategs obliden allò que és principal: la superioritat social i combativa del proletariat. Les seues forces no estan gastades. No sols és capaç de lluitar, sinó també de vèncer. Les discussions sobre el descoratjament que, segons es diu, regna en les empreses, reflecteixen generalment el descoratjament dels observadors mateixos, és a dir, dels funcionaris desconcertats del partit, Però cal tenir en consideració el fet que els obrers no poden deixar de sentir-se torbats per la complexa situació i la confusió regnant en la cima. Els obrers saben que una gran lluita exigeix una direcció ferma. No els espanten ni la força dels feixistes ni la necessitat d’una lluita difícil. El que els inquieta és la manca de fermesa i la inestabilitat de la direcció, les seues vacil·lacions en el moment crucial. Quan el partit eleve la seua veu amb seguretat, fermesa i claredat, no hi haurà més empremtes d’abatiment ni de descoratjament en les fàbriques.

20.- És indiscutible que els feixistes disposen de quadres formats per al combat i de destacaments de xoc experimentats. No cal prendre-ho a la lleugera: els “oficials” exerceixen un gran paper fins i tot en l’exèrcit de la guerra civil. Però no són els oficials, sinó els soldats que decideixen la sort de la batalla. I els soldats de l’exèrcit proletari són infinitament superiors, més segurs i mes amos de si mateixos que els soldats de l’exèrcit de Hitler.

Després de la presa del poder, el feixisme trobarà fàcilment els seus soldats. Amb l’ajuda de l’aparell de l’estat es pot formar un exèrcit a partir dels fills de la burgesia, els intel·lectuals, els empleats d’oficines, els obrers desmoralitzats, els lumpenproletaris, etc. El feixisme italià n’és un bon exemple. De totes maneres, cal fer la precisió que la milícia feixista italiana no ha provat encara el seu valor militar en una escala històrica seriosa. De moment, el feixisme alemany no està encara en el poder. Ha de conquistar-lo enfrontant-se al proletariat. ¿És possible que el partit comunista utilitze en aquest combat quadres inferiors als del feixisme? ¿I es pot admetre ni tan sols per un instant que els obrers alemanys, que mantenen els poderosos mitjans de producció i de transport, que, per les seues condicions de treball, formen l’exèrcit del ferro, del carbó, del ferrocarril, de l’electricitat, no provaran en el moment decisiu la seua immensa superioritat sobre la polseguera humana de Hitler?

La idea que es fa el partit o la classe de la correlació de forces en el país és un element important de la seua pròpia força. En tota guerra, l’enemic intenta imposar una imatge exagerada de les seues forces. Aquest era un dels secrets de l’estratègia de Napoleó. Hitler, en tot cas, menteix tan bé com Napoleó. Però les seues fanfarronades únicament es converteixen en un factor militar a partir del moment en què els comunistes se les creuen. Avui és important sobretot apreciar les forces de manera realista. Amb qui poden contar els nacionalsocialistes en les fàbriques, en els ferrocarrils, en l’exèrcit, quants oficials organitzats i armats tenen? Una anàlisi precisa de la composició social dels dos camps, el recompte permanent i atent de les forces, aquestes són les fonts infal·libles de l’optimisme revolucionari.

La força dels nacionalsocialistes en l’actualitat no rau tant en el seu propi exèrcit com en la divisió que regna en el si de l’exèrcit del seu enemic mortal. Són precisament la realitat i el creixement del perill feixistes el seu caràcter imminent, la consciència de la necessitat d’apartar coste el que coste aquest perill, allò que empenta els obrers a unir-se per a defensar-se. La concentració de les forces proletàries es farà més ràpidament i amb major èxit com més sòlid siga el pivot d’aquest procés, és a dir, el partit comunista. La clau de la situació està ara en les seues mans. Ai si la deixa escapar!

En aquests darrers anys, els funcionaris de la Internacional Comunista cridaven a propòsit de tot, i a vegades per raons realment fútils, que un perill militar amenaçava directament l’URSS. Avui en dia, aquest perill està esdevenint totalment real i concret. Tot obrer revolucionari ha de considerar com un axioma l’afirmació següent: l’intent dels feixistes d’apoderar-se del poder a Alemanya ha de comportar una mobilització de l’Exèrcit Roig. Per a l’estat proletari, es tractarà de l’autodefensa revolucionaria en el ple sentit del terme. Alemanya no és únicament Alemanya. És el cor d’Europa. Hitler no és només Hitler. Pot convertir-se en un superWrangel. Però l’Exèrcit Roig no és només l’Exèrcit Roig. Pot convertir-se en l’instrument de la revolució proletària mundial.

Postscriptum

L’obra Contra el comunisme nacional! de l’autor d’aquestes línies, ha trobat algunes aprovacions equívoques per part de la premsa socialdemòcrata i democràtica. Seria no sols estrany sinó paradoxal que, en el moment en què el feixisme alemany ha utilitzat amb tant d’èxit els errors més grollers del comunisme alemany, els socialdemòcrates no intentaren utilitzar la crítica franca i violenta d’aquests errors.

Cal dir que la burocràcia stalinista de Moscou i de Berlín s’ha apoderat dels articles de la premsa socialdemòcrata i democràtica consagrats al nostre fullet com d’un vertader regal del cel: per fi tenen la “prova” del nostre front únic amb la socialdemocràcia i la burgesia. Aquests individus que han fet la revolució xinesa agafats de la mà de Chiang Kai-chek, la vaga general a Anglaterra amb Purcell, Citrine i Cook (ací no es tracta d’articles, sinó de gegantins esdeveniments històrics!) es veuen obligats a limitar-se amb crits d’alegria als incidents d’una polèmica de premsa. No obstant, no temem una confrontació ni tan sols en aquest terreny. Cal raonar i no emetre lladrucs, analitzar i no aclaparar amb injúries.