LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

EL CONTROL OBRER DE LA PRODUCCIÓ ¹

En contestar la seua pregunta he d’esforçar-me per apuntar ací, com a preludi a un intercanvi d’opinions, algunes consideracions generals respecte a la consigna del control obrer de la producció.

La primera pregunta que sorgeix en relació amb açò és la següent: ¿podem presentar el control obrer de la producció com un règim estable, per descomptat que no etern, però d’una duració prou llarga? Per a contestar a aquesta pregunta cal determinar més clarament la naturalesa de classe d’aquest règim. El control es troba a mans dels treballadors. Açò significa que la propietat i el dret a alienar-la continuen a mans dels capitalistes. Per tant, el règim té un caràcter contradictori, constituint una espècie d’interregne econòmic.

Els obrers no necessiten el control per a fins platònics, sinó per a exercir una influència pràctica sobre la producció i sobre les operacions comercials dels patrons. No obstant, açò no es podrà aconseguir a no ésser que el control, d’una forma o una altra, dins de certs límits, es transforme en gestió directa. En forma desenvolupada, el control implica, per consegüent, una espècie de poder econòmic dual en les fàbriques, la banca, les empreses comercials, etc.

Si la participació dels treballadors en la gestió de la producció ha d’ésser duradora, estable, “normal”, haurà de recolzar-se en la col·laboració i no en la lluita de classes. Tal col·laboració de classes només pot portar-se a terme a través dels estrats superiors dels sindicats i les associacions capitalistes. No han mancat els experiments d’aquest tipus en Alemanya (la “democràcia econòmica”), en Anglaterra (el “mondisme”), etcètera. No obstant, en tots aquests casos, no es tractava del control dels obrers sobre el capital, sinó de la subordinació de la burocràcia del treball al capital. Aquesta subordinació, com ho mostra l’experiència, pot durar molt de temps: depèn de la paciència del proletariat.

Com més s’aproxima a la producció, a la fàbrica, al taller, menys viable resulta un règim d’aquest tipus, perquè ací es tracta ja dels interessos immediats i vitals dels treballadors i tot el procés es desplega davant dels seus mateixos ulls. El control obrer a través dels consells de fàbrica només és concebible sobre la base d’una aguda lluita de classes, no sobre la base de la col·laboració. Però açò significa en realitat la dualitat de poder en les empreses, en els trusts, en totes les branques de la indústria, en la totalitat de l’economia.

Quin règim estatal correspon al control obrer de la producció? És obvi que el poder no està encara a mans dels treballadors, perquè d’una altra manera no tindríem el control obrer de la producció, sinó el control de la producció per l’estat obrer com a introducció a un règim de producció estatal basat en la nacionalització. Del que estem parlant és del control obrer sota el règim capitalista, sota el poder de la burgesia. En tot cas, una burgesia que se senta fermament assentada en el poder mai tolerarà la dualitat de poder en les seues empreses. El control obrer, en conseqüència, només pot assolir-se en les condicions d’un canvi brusc en la correlació de forces desfavorable a la burgesia per la força, per un proletariat que va camí d’arrancar-li el poder, i per tant també la propietat dels mitjans de producció. Així, el règim de control obrer, un règim provisional i transitori per la seua mateixa essència, només pot correspondre al període de les convulsions de l’Estat burgès, de l’ofensiva proletària i el retrocés de la burgesia, és a dir, al període de la revolució proletària en el sentit més complet del terme.

Si la burgesia no és ja l’ama de la situació en la seua fàbrica, si no és ja enterament l’ama, s’hi desprèn que tampoc és ja enterament ama del seu Estat. Açò significa que el règim de dualitat de poder en les fàbriques correspon al règim de dualitat de poder en l’Estat.

Aquesta correspondència, de totes maneres, no hauria d’ésser entesa mecànicament, açò és, no en el sentit que la dualitat de poder en les empreses i la dualitat de poder en l’Estat nasquen en un mateix i únic dia. Un règim avançat de dualitat de poder, com una de les etapes altament probable de la revolució proletària en tots els països, pot desenvolupar-se de forma distinta en distints països, a partir d’elements diversos. Així, per exemple, en certes circumstàncies (una crisi econòmica profunda i persistent, un fort grau d’organització dels treballadors en les empreses, un partit revolucionari relativament dèbil, un Estat relativament fort mantenint un feixisme vigorós en reserva, etcètera) el control obrer sobre la producció pot anar considerablement per davant del poder polític dual desenvolupat en un país.

En les condicions assenyalades amb poques paraules més amunt, especialment característiques d’Alemanya en aquests moments, la dualitat de poder en el país pot desenvolupar-se precisament a partir del control obrer com a font principal. Cal detenir-se en aquest fet, encara que només siga per a rebutjar aqueix fetitxisme de la forma soviètica que han posat en circulació els epígons de la Komintern.

D’acord amb el punt de vista oficial que preval en l’actualitat, la revolució proletària només pot portar-se a terme per mitjà dels soviets; aquests, per la seua banda, han d’ésser creats específicament per al propòsit de l’aixecament armat. Aquest clixé no serveix per a res. Els soviets són únicament una forma organitzativa; el problema es decideix pel contingut de classe de la política, de cap manera per la seua forma. En Alemanya hi hagué uns soviets d’Ebert i Scheidemann. A Rússia els soviets conciliadors atacaren els obrers i soldats al juliol de 1917. Després d’açò, Lenin pensà durant un temps que hauríem d’arribar a l’aixecament armat recolzant-nos no en els soviets sinó en els comitès de fàbrica. Aquest càlcul fou rebutjat pel curs dels esdeveniments, ja que fórem capaços, en les sis o vuit setmanes anteriors a l’aixecament, de guanyar-nos als soviets més importants. Però aquest mateix exemple mostra com de poc inclinats ens sentíem a considerar els soviets com una panacea. A la tardor de 1923, defensant contra Stalin i altres la necessitat de passar a una ofensiva revolucionària, lluití al mateix temps contra la creació per encàrrec de soviets en Alemanya, pegats als consells de fàbrica que estaven començant ja de fet a cobrir el paper dels soviets.

Es podrien dir moltes coses a favor de la idea que, en l’actual ascens revolucionari, igualment, els consells de fàbrica alemanys, en arribar a un cert estadi, seran capaços d’exercir el paper dels soviets i reemplaçar-los. En què base aquesta suposició? En l’anàlisi de les condicions en què sorgiren els soviets a Rússia en febrer-març de 1917, i en Alemanya i Àustria al novembre de 1918. En els tres llocs, els principals organitzadors dels soviets foren els menxevics i socialdemòcrates, que es veieren forçats a això per les condicions de la revolució “democràtica” en temps de guerra. A Rússia, els bolxevics tinguérem èxit en guanyar els soviets als conciliadors. En Alemanya no ho assolírem, i és per açò que els soviets desaparegueren.

Avui, en 1931, la paraula “soviet” sona força diferent de com sonava en 1917-1918. Avui és sinònim de la dictadura dels bolxevics, i per tant un malson en els llavis de la socialdemocràcia. Els socialdemòcrates alemanys no sols no prendran la iniciativa en la creació dels soviets per segona vegada, ni s’uniran voluntàriament a aquesta iniciativa, sinó que lluitaran contra ella fins al final. Als ulls de l’estat burgès, en especial del seu guàrdia feixista, que els comunistes posen mà a l’obra en la creació de soviets serà equivalent a una declaració directa de guerra civil per part del proletariat, i en conseqüència podria provocar un xoc decisiu abans que el partit comunista ho jutge convenient.

Totes aquestes consideracions ens empenten fortament a dubtar que es puga arribar a tenir èxit, abans de l’aixecament i la presa de poder en Alemanya, en la creació de soviets que agrupen realment la majoria dels treballadors. Al meu parer, és més probable que els soviets nasquen l’endemà de la victòria, però llavors ja com a òrgans directes de poder.

El problema dels consells de fàbrica és enterament un altre assumpte. Aquests existeixen ja avui. Els estan construint comunistes i socialdemòcrates. En cert sentit, els consells de fàbrica són la realització del front únic de la classe obrera. Ampliaran i aprofundiran aquesta funció amb l’ascens de l’onada revolucionària. El seu paper creixerà, com ho faran les seues incursions en la vida de la fàbrica, de la ciutat, de les branques de la indústria, de les regions i, finalment, de tot l’Estat. Els congressos provincials, regionals i nacionals dels consells de fàbrica poden servir com a base per als òrgans que exerciran de fet el paper dels soviets, açò és, per als òrgans de doble poder. Arrossegar els treballadors socialdemòcrates a aquest règim per mitjà dels consells de fàbrica serà molt més fàcil que cridar els obrers directament a construir els soviets un dia determinat i a una hora donada.

El cos central dels consells de fàbrica d’una ciutat pot complir àmpliament el paper del soviet de la ciutat. Açò pogué observar-ho hom en Alemanya en 1923. Estenent les seues funcions, abordant per si mateixos tasques cada vegada més audaces i creant els seus propis òrgans federals, els consells de fàbrica poden esdevenir soviets, unint estretament els treballadors socialdemòcrates i comunistes; i poden servir com a base organitzativa de la insurrecció. Després de la victòria del proletariat, aquests consells de fàbrica/soviets tindran naturalment que separar-se en consells de fàbrica pròpiament dits i soviets, aquests com a òrgans de la dictadura del proletariat.

Amb tot açò no volem dir que la creació de soviets abans de l’aixecament proletari en Alemanya estiga completament exclosa per endavant. No és possible preveure totes les variants concebibles del desenvolupament. Si el desmembrament de l’estat burgés vingués molt abans de la revolució proletària, si el feixisme arribés a ésser aixafat i fet miques o es cremés abans de l’aixecament del proletariat, llavors es podrien crear les condicions per a la construcció dels soviets com a òrgans de la lluita pel poder. Per descomptat, en aqueix cas els comunistes haurien de percebre la situació a temps i llençar la consigna dels soviets. Aquesta seria la situació més favorable que es puga imaginar per a la insurrecció proletària. Si cobra cos, ha d’ésser utilitzada fins al final. Però comptar amb ella per avançat és quasi impossible. Mentre els comunistes hagen d’entendre-se-les amb un Estat burgès encara prou fort, amb l’exèrcit de reserva del feixisme a les seues esquenes, el camí que passa pels consells de fàbrica, en compte de pels soviets, es presentarà com a màxim més probable.

Els epígons han adoptat d’una forma purament mecànica la noció que el control obrer de la producció, així com els soviets, només pot ésser realitzat en condicions revolucionàries. Si els stalinistes intentaren plasmar els seus prejudicis en un sistema definit, argumentarien probablement així: el control obrer, com a forma de poder econòmic dual, és inconcebible sense el poder polític dual en el país, que al seu torn és inconcebible sense l’oposició dels soviets al poder de la burgesia: en conseqüència (se sentiran inclinats a concloure els stalinistes) avançar la consigna del control obrer de la producció és admissible només simultàniament amb la consigna dels soviets.

De tot el que s’ha dit dalt es desprèn clarament com de falsa, esquemàtica i falta de vida és semblant construcció. En la pràctica, s’ha transformat en l’ultimàtum únic que el partit planteja als treballadors: jo, el partit, vos permetré lluitar pel control obrer només en el cas que estigueu d’acord en construir simultàniament els soviets. Però açò és precisament el que està en qüestió: que aquests dos processos no tenen necessàriament que desenvolupar-se paral·lelament i simultània. Davall la influència de la crisi, l’atur i les manipulacions rapaços dels capitalistes, la classe obrera pot arribar a estar preparada en la seua majoria per a lluitar per l’abolició del secret comercial i pel control sobre la banca, el comerç i la producció abans d’haver arribat a entendre la necessitat de la conquista revolucionària del poder.

Després de prendre el camí del control de la producció, el proletariat pressionarà inevitablement en el sentit de la presa del poder i dels mitjans de producció. Els problemes de crèdit, materials de guerra, mercats, estendran immediatament el control més enllà del límits de les empreses individuals. En un país tan altament industrialitzat com Alemanya, els problemes de les exportacions importants haurien d’elevar directament el control obrer als òrgans oficials de l’estat burgès. Les contradiccions del règim de control obrer, irreconciliables en la seua essència, es veuran inevitablement aguditzades en la mesura que s’amplien la seua esfera i les seues tasques, i aviat esdevindran intolerables. Hom pot trobar una sortida a aquestes contradiccions o bé en la presa del poder pel proletariat (Rússia) o bé en la contrarevolució feixista, que estableix la dictadura oberta del capital (Itàlia). És precisament en Alemanya, amb la seua poderosa socialdemocràcia, on la lluita pel control obrer de la producció serà amb tota probabilitat la primera etapa del front únic revolucionari dels treballadors, que precedeix a la seua lluita oberta pel poder.

¿És possible avançar precisament ara, de totes maneres, la consigna del control obrer? Ha madurat la situació revolucionària suficientment per a això? La pregunta és difícil de contestar des de la barrera. No hi ha cap termòmetre que permeta determinar de forma immediata i precisa, la temperatura de la situació revolucionària. És obligatori determinar-la en l’acció, en la lluita, amb l’ajuda dels més variats instruments de mesura. Un d’aquests instruments, potser un dels més importants en les condicions existent, és precisament la consigna del control obrer de la producció.

La significació d’aquesta consigna es basa principalment en el fet que sobre la seua base pot ésser preparat el front únic dels treballadors comunistes amb els socialdemòcrates, els sense partit i els cristians. L’actitud dels obrers socialdemòcrates és decisiva. El front únic revolucionari dels comunistes i els socialdemòcrates, aqueixa és la condició política fonamental que manca en Alemanya per a una situació directament revolucionària. La presència d’un feixisme fort és, sens dubte, un obstacle seriós en el camí cap a la victòria. Però el feixisme únicament pot servar la seua capacitat d’atracció gràcies a què el proletariat està dividit i és feble, i perquè li falta la possibilitat de conduir al poble alemany pel camí de la revolució victoriosa. El front únic revolucionari de la classe obrera significa ja, en si mateix, un colp polític fatal per al feixisme.

Per aquesta raó, dit siga de passada, la política de la direcció del partit comunista alemany sobre la qüestió del referèndum té un caràcter especialment criminal. Al seu pitjor enemic no se li hauria ocorregut una forma més segura d’incitar els obrers socialdemòcrates contra el partit comunista i detenir el desenvolupament de la política de front únic revolucionari.

Aquest error ha d’ésser corregit ara. La consigna del control obrer pot ésser extraordinàriament útil en aquest aspecte. De totes maneres, ha d’ésser abordada correctament. Avançada sense la preparació necessària, com una ordre burocràtica, la consigna del control obrer pot no sols mostrar-se com un tret de salva sinó que, més encara, pot comprometre el partit als ulls de les masses obreres soscavant la confiança en ell, fins i tot entre els treballadors que avui li voten. Abans de llençar oficialment aquesta consigna fonamental, s’ha de mesurar bé la situació i preparar-li el camí.

Hem de començar des de baix, des de la fàbrica, des del taller. Els problemes del control obrer han d’ésser posats a prova i adaptats al funcionament de certes empreses industrials, bancàries i comercials típiques. Hem de prendre com a punt de partida casos especialment clars d’especulació, locaut encobert, ocultació pèrfida de beneficis destinada a reduir els salaris o exageració mentidera dels costos de producció amb el mateix propòsit, etc. En una empresa que haja caigut víctima de tals maquinacions, ha d’ésser a través dels treballadors comunistes que se senta l’estat d’ànim de la resta de les masses obreres, sobretot dels obrers socialdemòcrates: en quina mesura estarien disposats a respondre a l’exigència d’abolir el secret comercial i establir el control obrer de la producció. Utilitzant l’ocasió proporcionada per casos individuals particularment clars, hem de començar establint directament el problema i continuar amb una propaganda persistent, i mesurar d’aquesta manera la força de resistència del conservadorisme socialdemòcrata. Aquesta seria una de les millors formes d’establir en quina mesura ha madurat la situació revolucionària.

El tanteig preliminar del terreny suposa una elaboració simultània, teòrica i propagandística, de la qüestió del partit, una instrucció seriosa i objectiva dels treballadors avançats, en primer lloc dels membres del consell de fàbrica, dels obrers sindicalistes prominents, etc. Només el desenvolupament d’aquest treball preparatori, açò és, el grau en què tinga èxit, pot suggerir en quin moment pot passar el partit de la propaganda a l’agitació oberta i a l’acció pràctica directa sota la consigna del control obrer.

La política de l’Oposició d’Esquerra sobre aquest problema es desprèn amb suficient claredat del que s’ha plantejat, almenys en els seus trets essencials. En el primer període, és qüestió de propaganda sobre el mode correcte en els principis de plantejar la qüestió i, alhora, d’estudi de les condicions concretes de la lluita pel control obrer. L’oposició, en petita escala i al modest nivell que correspon a les seues forces, ha d’abordar el treball preparatori que fou caracteritzat abans com la pròxima tasca del partit. Sobre la base d’aquesta tasca, l’oposició ha de cercar el contacte amb els comunistes que estan treballant en els consells de fàbrica i en els sindicats, explicar-los la nostra caracterització de la situació en el seu conjunt i aprendre d’ells com ha d’ésser adaptada la nostra correcta visió del desenvolupament de la revolució a les condicions concretes de la fàbrica i el taller.

Postscriptum

P.S.: Volia acabar amb açò, però se m’ocorre que els stalinistes podrien presentar l’objecció següent: vosaltres esteu disposats a “minimitzar” la consigna dels soviets per a Alemanya, però ens criticareu durament i ens estigmatitzareu perquè en un altre temps ens negàrem a llençar la consigna dels soviets en Xina. En realitat, semblant “objecció” pertany a la més baixa sofística, basada en el mateix fetitxisme organitzatiu, és a dir, en la identificació de l’essència de classe amb la forma organitzativa. Si els stalinistes haguessen declarat aleshores que hi havia raons en Xina que dificultaven l’aplicació de la forma soviètica, si haguessen recomanat una altra forma organitzativa del front únic revolucionari de les masses, hauríem prestat, naturalment, la major atenció a aqueixa proposta. Però se’ns recomanava substituir els soviets pel Guomindang, açò és, per l’encadenament dels obrers als capitalistes. La polèmica era sobre el contingut de classe d’una organització, i no sobre la seua “tècnica” organitzativa. Però hem d’afegir a açò que, precisament en Xina, no hi havia obstacles subjectius en absolut per a la construcció de soviets, si és que prenem en consideració la consciència de les masses i no la dels aliats de Stalin en aquell moment, Chiang Kai-chek i Wang Tin-wei. Els treballadors xinesos no tenen tradicions socialdemòcrates i conservadores. L’entusiasme per la Unió Soviètica era realment universal. Inclús en l’actualitat, el moviment camperol en Xina s’esforça per adoptar formes soviètiques. Encara més general era l’esforç de les masses a favor dels soviets en els anys 1925-27.