LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

QUÈ ÉS EL NACIONALSOCIALISME? ¹

Els esperits ingenus pensen que el títol de rei resideix en el rei mateix, en la seua capa d’ermini i en la seua corona, en la seua carn i en els seus ossos. En realitat, el títol de rei és una interrelació entre individus. El rei és rei només perquè els interessos i prejudicis de milions de persones es reflecteixen a través de la seua persona. Quan el flux del desenvolupament escombra aqueixes interrelacions, el rei únicament sembla un home gastat, amb un llavi inferior flàccid. Aquell que en un altre temps s’anomenà Alfons XIII podria parlar-nos sobre açò de les seues fresques impressions.

El cap per la voluntat del poble es diferencia del cap per la voluntat de Déu en què el primer està obligat a aclarir-se el camí o, almenys, a ajudar les circumstàncies perquè se l’aclarisquen. No obstant, el cap és sempre una relació entre individus, l’oferta individual per a satisfer la demanda col·lectiva. La controvèrsia sobre la personalitat de Hitler es fa més agra com més es busca en ell mateix el secret del seu triomf. Mentre, seria difícil trobar una altra figura política que siga, en la mateixa mesura, el punt de convergència de forces històriques anònimes. No tot petit burgès exasperat podia haver-se convertit en Hitler, però en cada petit burgès exasperat hi ha una partícula de Hitler.

El ràpid creixement del capitalisme alemany abans de la Primera Guerra Mundial no significà de cap mode la simple destrucció de les classes mitjanes. Tot i que arruïnà algunes capes de la petita burgesia, en creà d’altres noves: al voltant de les fàbriques, artesans i botiguers; dins de les fàbriques, tècnics i executius. Però encara que es mantenien i, fins i tot, creixien numèricament (la vella i la nova petita burgesia constitueixen poc menys de la meitat de la nació alemanya) les classes mitjanes han perdut l’últim vestigi d’independència. Viuen en la perifèria de la gran indústria i del sistema bancari, i viuen de les molles que cauen de la taula dels monopolis i càrtels, i de les almoines dels seus teòrics i polítics professionals.

La derrota de 1918 alçà un mur en el camí de l’imperialisme alemany. La dinàmica exterior esdevingué dinàmica interior. La guerra es convertí en revolució. La socialdemocràcia, que ajudà els Hohenzollern a portar la guerra fins al seu tràgic final, no permeté al proletariat portar la revolució fins al final. La democràcia de Weimar dedicà catorze anys a justificar la seua pròpia existència amb interminables excuses. El partit comunista cridà els obrers a una nova revolució, però es mostrà incapaç de dirigir-la. El proletariat alemany travessà l’ascens i l’enfonsament de la guerra, de la revolució, del parlamentarisme i del pseudobolxevisme. En el moment en què els antics partits de la burgesia s’havien exhaurit per complet, la força dinàmica de la classe obrera també es trobà minada.

El caos de la postguerra colpejà els artesans, comerciants i funcionaris no menys cruelment que els obrers. La crisi econòmica de l’agricultura arruïnava als camperols. La decadència dels estrats mitjans no significava que es convertiren en proletaris, més en la mesura que el proletariat mateix estava llençant un exèrcit gegantí d’aturats crònics. La pauperització de la petita burgesia, a penes dissimulada per les corbates i calcetins de seda sintètica, erosionà tots els credos oficials i, abans que res, la doctrina del parlamentarisme democràtic.

La multiplicitat de partits, la febre gelada de les eleccions, els interminables canvis de govern agreujaven la crisi social mitjançant un calidoscopi de combinacions polítiques estèrils. En l’atmosfera posada al roig viu per la guerra, la derrota, les reparacions, la inflació, l’ocupació del Ruhr, la crisi, la necessitat i la desesperança, la petita burgesia s’aixecà contra tots els vells partits que l’havien entabanat. Els profunds greuges dels petits propietaris sempre pròxims a la fallida, dels seus fills universitaris sense ocupacions ni clients, de les seues filles sense dots ni pretendents, exigien ordre i mà de ferro.

La bandera del nacionalsocialisme fou alçada des del començament pels quadres mitjans i subalterns de l’antic exèrcit. Coberts de medalles pels seus serveis reeixits, els oficials, en actiu o retirats, no podien entendre que el seu heroisme i els seus patiments per la pàtria no sols s’haguessen malaguanyat, sinó que tampoc els donés un dret especial al reconeixement. D’aquí el seu odi a la revolució i al proletariat. Al mateix temps, no volien conformar-se a ésser relegats pels banquers, industrials i ministres a les modestes ocupacions de botiguers, enginyers, empleats de correus i mestres. D’ací el seu “socialisme”. En el Yser i en Verdú, havien aprés a arriscar la seua vida i la dels altres, i a parlar el llenguatge de comandament, que intimidava poderosament els petits burgesos de la reraguarda. D’aquesta manera, aqueixos individus es convertiren en dirigents.

Al començament de la seua carrera política, Hitler resistí només a causa del seu gran temperament, d’una veu més forta que la dels altres, i una mediocritat intel·lectual força més autosuficient. No engegà cap programa acabat, si es descarta la set de venjança del soldat. Hitler començà amb ofenses i queixes sobre els termes de Versalles, l’elevat cost de la vida, la manca de respecte envers el digne oficial retirat, i les intrigues dels banquers i periodistes del credo de Moisès. El país estava ple de gent arruïnada, negada, amb cicatrius i ferides recents. Tots ells volien aporrejar la taula amb el seu puny. Hitler podia fer-ho millor que els altres. Certament, no sabia com guarir el mal. Però les seues arengues ressonaven a vegades com a ordres, a vegades com a precs dirigits a un destí inexorable. Les classes condemnades, com els malalts incurables, no es cansen de fer variacions sobre les seues queixes ni d’escoltar consol. Tots els discursos de Hitler harmonitzaven amb aquest to. Un sentimentalisme informe, una absència de pensament disciplinat, una ignorància parella a una erudició desordenada: tots aquests menys esdevingueren més. Li proporcionaren la possibilitat d’unificar tots els tipus de descontent en el cresol de captaire del nacionalsocialisme, i de dirigir la massa en la direcció en què aquella l’empentava. En la memòria de l’agitador es conservava, d’entre totes les seues primeres improvisacions, allò que havia trobat aprovació. Les seues idees polítiques foren fruit d’una acústica oratòria. Així és com es realitzà la selecció de consignes. Així és com es consolidà el programa. Així és com de la matèria primera hi prengué forma el “cap”.

Mussolini, des del començament mateix, reaccionà més conscientment davant dels materials socials que Hitler, molt més pròxim al misticisme policíac de Metternich que a l’àlgebra política de Maquiavel. Intel·lectualment, Mussolini és més audaç i més cínic. Pot dir-se que l’ateu romà només utilitza la religió de la mateixa manera que la policia i els tribunals mentre que el seu col·lega berlinès creu realment en la infal·libilitat de l’Església de Roma. Durant l’època en què el futur dictador italià considerava Marx com “el nostre comú mestre immortal”, defensava, no sense habilitat, la teoria que contempla en la vida de la societat contemporània l’acció recíproca de dues classes abans que res, la burgesia i el proletariat. Certament, escrivia Mussolini en 1914, entre elles hi ha nombroses capes intermèdies que aparentment constitueixen “un teixit conjuntiu del col·lectiu humà”; però “durant els períodes de crisi, les classes intermèdies graviten, segons les seues idees i interessos, vers una o altra de les classes fonamentals”. Una molt important generalització! Igual que la medicina científica proporciona no sols la possibilitat de guarir el malalt, sinó d’enviar el sa a reunir-se amb els seus avantpassats pel camí més curt, així l’anàlisi científica de les relacions de classe, predestinat pel seu creador a la mobilització del proletariat, li permeté a Mussolini, després d’haver saltat al camp oposat, mobilitzar les classes mitjanes contra el proletariat. Hitler realitzar la mateixa proesa al traduir la metodologia del feixisme al llenguatge del misticisme alemany.

Les fogueres en què crema la impia literatura del marxisme il·luminen radiantment la naturalesa de classe del nacionalsocialisme. Encara que els nazis actuaven com a partit i no com a poder estatal, no pogueren apropar-se en absolut a la classe obrera. D’altra banda, la gran burgesia, àdhuc aquella que recolzà Hitler financerament, no els considera com el seu partit. El “renaixement” nacional descansa per complet en les classes mitjanes, la part més endarrerida de la nació, el pesant llast de la història. L’art polític consisteix en fondre la unitat de la petita burgesia per mitjà de la seua hostilitat comuna envers el proletariat. Què cal fer per a millorar les coses? Abans que res, aixafar els que estan baix. Impotent davant del gran capital, la petita burgesia espera reconquistar en el futur la seua dignitat social amb la ruïna dels obrers.

Els nazis qualifiquen el seu colp amb el nom usurpat de revolució. En realitat, en Alemanya al igual que en Itàlia, el feixisme deixa sense tocar el sistema social. Pres en si mateix, el colp de Hitler no té dret ni tan sols al nom de contrarevolució. Però no es pot considerar com un esdeveniment aïllat; és la conclusió d’un cicle de colps que començaren en Alemanya el 1918. La revolució de novembre, que donà el poder als soviets obrers i camperols, fou proletària en la seua tendència fonamental. Però el partit que estava al capdavant del proletariat tornà el poder a la burgesia. En aquest sentit, la socialdemocràcia obrí l’era de la contrarevolució abans que la revolució pogués acabar la seua tasca. No obstant, mentre la burgesia depenia de la socialdemocràcia, i, conseqüentment, dels obrers, el règim servà elements de compromís. Tanmateix la situació interior i internacional no deixava al capitalisme alemany més lloc per a concessions. Mentre la socialdemocràcia salvava la burgesia de la revolució proletària, el feixisme vingué, al seu torn, a alliberar la burgesia de la socialdemocràcia. El colp de Hitler únicament és l’anella final de la cadena de canvis contrarevolucionaris.

La petita burgesia és hostil a la idea de desenvolupament, ja que el desenvolupament avança contra ella; el progrés no li ha portat més que deutes irredimibles. El nacionalsocialisme no sols rebutja el marxisme, sinó també el darwinisme. Els nazis reneguen del materialisme perquè les victòries de la tecnologia sobre la naturalesa han significat el triomf del gran capital sobre el petit. Els dirigents del moviment eliminen l’“intel·lectualisme” perquè ells mateixos posseeixen intel·ligències de segon i tercer ordre, i, sobretot, perquè el seu paper històric no els permet de portar ni una sola idea fins a la seua conclusió. La petita burgesia necessita una autoritat superior, que estiga per damunt del material i de la història, i que estiga fora de perill de la competència, de la inflació, de les crisis i de les subhastes. A l’evolució, al pensament materialista i al racionalisme (dels segles vint, denou i divuit) hom hi contraposa en la seua ment l’idealisme nacional com la deu d’inspiració heroica. La nació de Hitler és una ombra mitològica de la petita burgesia mateixa, un deliri patètic d’un Reich mil·lenari.

Per tal d’elevar-la per damunt de la història, hom li dóna a la nació el suport de la raça. La història es contempla com l’emanació de la raça. Les qualitats de la raça són construïdes sense relació amb les condicions socials canviants. En refusar el “pensament econòmic” com roí, el nacionalsocialisme descendeix un graó més avall: del materialisme econòmic recorre al materialisme zoològic.

La teoria de la raça, creada especialment, sembla, per a alguns pretensiosos autodidactes que cerquen una clau universal per a tots els secrets de la vida, particularment lúgubre a la llum de la història de les idees. Per a crear la religió de la pura sang alemanya, Hitler es veié obligat a prendre prestades de segona mà les idees racistes d’un francès, el comte Gobineau, diplomàtic i escriptor diletant. Hitler trobà la metodologia política confeccionada en Itàlia, on Mussolini havia tornat prestat àmpliament de la teoria marxista de la lluita de classes. El marxisme mateix és fruit de la unió de la filosofia alemanya, la història francesa i l’economia anglesa. Si s’investiga retrospectivament la genealogia de les idees, fins i tot de les més reaccionàries i estúpides, no queda dempeus ni rastre de racisme.

L’enorme indigència de la filosofia nacionalsocialista no ha impedit, per descomptat, a les ciències acadèmiques entrar darrere de Hitler amb tot el velam desplegat, una vegada que la seua victòria fou prou palpable. Per a la majoria de la canalla professoral, els anys del règim de Weimar foren temps de desordre i inquietud. Historiadors, economistes, juristes i filòsofs es perderen en conjectures sobre quin dels criteris de veritat enfrontats era cert, és a dir, quin dels dos camps resultaria al final amo de la situació. La dictadura feixista dissipa els dubtes dels Faust i les vacil·lacions dels Hamlet de les tribunes de la universitat. En sortir del crepuscle de la relativitat parlamentària, el coneixement retorna novament al regne dels absoluts. Einstein ha estat obligat a buscar refugi fora de les fronteres d’Alemanya.

En el pla de la política, el racisme és una varietat superficial i altisonant de xovinisme associat a la frenologia. Així com la noblesa arruïnada busca consol en l’aristocràcia de la seua sang, la petita burgesia pauperitzada s’embriaga amb contes sobre les superioritats especials de la seua raça. És digne d’atenció el fet que els dirigents del nacionalsocialisme no són nadius d’Alemanya, sinó originaris d’Àustria, com el mateix Hitler; de les antigues províncies bàltiques de l’imperi del tsar, com Rosenberg; i dels països colonials, com Hess, que és el suplent actual de Hitler en la direcció del partit. Calgué un estrèpit bàrbar de nacionalisme en els límits de la civilització per a imbuir en els seus “líders” les idees que més tard trobaren resposta en els cors de les classes més bàrbares d’Alemanya.

La individualitat i la classe (el liberalisme i el marxisme) són el mal. La nació, el bé. Però en el llindar de la propietat privada, aquesta filosofia esdevé la seua oposada. La salvació resideix només en la propietat privada individual. La idea de la propietat nacional és el fruit del bolxevisme. Divinitzant la nació, la petita burgesia no vol lliurar-li res. Al contrari, espera que la nació li regale la propietat i la protegisca de l’obrer i de l’agutzil. Malauradament, el Tercer Reich no regalarà res a la petita burgesia, excepte nous impostos.

En l’esfera de l’economia moderna, internacional en els seus lligams i anònima en els seus mètodes, el principi de la raça sembla desenterrat d’un cementeri medieval. Els nazis realitzen concessions per avançat; la puresa de la raça, que ha d’ésser certificada en el regne d’esperit, per un passaport, ha d’ésser demostrada en l’esfera de l’economia per mitjà de l’eficàcia. Sota les condicions actuals, açò significa la capacitat competitiva. Per la porta posterior, el racisme torna al liberalisme econòmic, després de les llibertats polítiques.

El racionalisme en economia descendeix en la pràctica a les explosions impotents malgrat que brutals de l’antisemitisme. Els nazis aparten del sistema econòmic modern l’usurer o el capital bancari perquè és l’esperit del mal; i, com és ben sabut, és precisament en aquesta esfera on la burgesia jueua ocupa una posició important. Inclinant-se davant del capitalisme en el seu conjunt, la petita burgesia declara la guerra contra el mal esperit del lucre en forma de jueu polonès, amb un llarg caftà, i generalment sense un cèntim en la seua butxaca. El pogrom esdevé l’evidència suprema de la superioritat racial.

El programa amb què el nacionalsocialisme arribà al poder recorda molt (ai!) el magatzem jueu d’una província allunyada. Ací trobes tot el que cerques, a baix preu i de qualitat encara més baixa! Records dels dies “feliços” de la lliure competència, i evocacions nebuloses de l’estabilitat de la societat sense classes; esperances en el renaixement de l’imperi colonial, somnis d’una economia autàrquica; frases sobre el retorn de la llei romana a la germànica, i proclamacions sobre una moratòria nord-americana, una hostilitat envejosa envers la desigualtat en la persona del propietari d’un cotxe, i un temor animal a la igualtat en la persona d’un obrer amb gorra i sense coll dur; el desenfrenament del nacionalisme, i el temor als creditors mundials... tot el rebuig del pensament polític internacional han anat a omplir el tresor espiritual del nou messianisme germànic.

El feixisme ha fet accessible la política als baixos fons de la societat. En l’actualitat, no sols en les llars camperoles, sinó també en els gratacels urbans, viuen conjuntament els segles vint i deu o tretze. Cent milions de persones utilitzen l’electricitat i encara creuen en el poder màgic de gestos i exorcismes. El Papa de Roma sembra per la ràdio la miraculosa transformació de l’aigua en vi. Els astres del cine van als mèdiums. Els aviadors que piloten miraculosos mecanismes creats pel geni de l’home utilitzen amulets en les seues robes. Quines reserves inexhauribles d’obscurantisme, ignorància i barbàrie! La desesperació els ha posat en peu, el feixisme els ha donat una bandera. Tot allò que havia d’ésser eliminat de l’organisme nacional en forma d’excrement cultural en el curs del desenvolupament normal de la societat ho llença ara per la boca, la societat capitalista vomita la barbàrie no digerida. Tal és la fisiologia del nacionalsocialisme.

El feixisme alemany, com l’italià, s’elevà al poder sobre les esquenes de la petita burgesia, que es convertí en un ariet contra les organitzacions de la classe obrera i les institucions de la democràcia. Però el feixisme en el poder és, menys que res, el govern de la petita burgesia. Al contrari, és la dictadura més despietada del capital monopolista. Mussolini té raó: les classes mitjanes són incapaces de polítiques independents. Durant períodes de grans crisis estan cridades a seguir fins a l’absurd la política d’una de les dues classes fonamentals. El feixisme ha assolit posar-les al servei del capital. Consignes com ara el control estatal dels trusts i la supressió dels ingressos no provinents del treball foren llençades per la borda immediatament després de la presa del poder. En el seu lloc, el particularisme de les “terres” alemanyes, que es recolzava en les peculiaritats de la petita burgesia, deixà pas franc al centralisme capitalista-policíac. Qualsevol èxit de la política interior o exterior del nacionalsocialisme significarà inevitablement l’ulterior aixafament del petit capital pel gran.

El programa de les il·lusions petit burgeses no pot descartar-se; està senzillament esquinçat de la realitat i dissolt en actes rituals. La unificació de totes les classes es redueix al treball obligatori semisimbòlic i a la confiscació del Primer de Maig en “benefici del poble”. El manteniment de l’escriptura gòtica contra la llatina és una venjança simbòlica pel jou del mercat mundial. La dependència dels banquers internacionals, entre ells nombrosos jueus, no disminueix ni un àpex, a causa de què està prohibit matar animals segons el ritual talmúdic. Si el camí de l’infern està empedrat de bones intencions, les avingudes del Tercer Reich estan empedrades de símbols.

En reduir el programa de les il·lusions petit burgeses a una pura mascarada burocràtica, el nacionalsocialisme s’eleva per damunt de la nació com la pitjor forma d’imperialisme. Són absolutament vanes les esperances que el govern de Hitler caurà avui o demà, víctima de la seua incoherència interna. Els nazis necessitaven un programa per a fer-se amb el poder; però el poder no serveix de cap manera a Hitler per a realitzar el programa. Les seues tasques li són assignades pel capital monopolista. La concentració compulsiva de totes les forces i recursos del poble en interès de l’imperialisme (la vertadera missió històrica de la dictadura feixista) significa la preparació per a la guerra; i aquesta tasca, al seu torn, no tolera cap resistència interna i mena a una posterior concentració mecànica de poder. El feixisme no pot ésser reformat ni apartat del servei. Només pot ésser derrocat. L’òrbita política del règim descansa en l’alternativa: guerra o revolució.

Postscriptum

S’apropa el primer aniversari de la dictadura nazi. Totes les tendències del règim han tingut temps d’assumir un caràcter clar i precís. La revolució “socialista” presentada a les masses petit burgeses com a complement necessari a la revolució nacional està condemnada i liquidada oficialment. La fraternitat de les classes ha trobat el seu punt culminant en el fet que, un dia especialment assenyalat pel govern, els posseïdors renuncien als entremesos i a les postres en favor dels no posseïdors. La lluita contra l’atur es redueix a dividir per dos la semiració de fam. La resta és tasca de l’estadística uniforme. L’autarquia “planificada” és simplement una nova fase de la desintegració econòmica.

Com més impotent és el règim policíac dels nazis en el terreny de l’economia nacional, més obligat es veu a desplaçar els seus esforços al terreny de la política exterior. Açò correspon plenament a la dinàmica interna del capitalisme alemany, agressiu de cap a peus. El viratge sobtat dels dirigents nazis a declaracions de pau només pot entabanar els summes badocs. ¿Quin altre mètode queda a disposició de Hitler sinó traslladar la responsabilitat dels compromisos interiors als enemics externs i acumular davall la premsa de la dictadura la força explosiva del nacionalisme? Aquesta part del programa, subratllada obertament abans àdhuc de la presa del poder pels nazis, està ara portant-se a terme amb una lògica inflexible als ulls de tot el món. La data de la nova catàstrofe europea la determinarà el temps necessari per a l’armament d’Alemanya. No és qüestió de mesos, però tampoc de dècades. Passaran, no obstant, alguns anys abans que Europa se submergisca novament en una guerra, a menys que les forces internes d’Alemanya s’anticipen a Hitler a temps.