LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució


Lev Trotski


1930-1940



HITLER I L’EXÈRCIT ROIG 1

Nord Amèrica ha reproduït el capitalisme europeu a una escala gegantina, però ha reproduït el socialisme europeu només a una escala insignificant. La socialdemocràcia nord-americana mai ha estat una altra cosa que una caricatura de la socialdemocràcia europea. Aquesta “llei del desenvolupament desigual” ha conservat tota la seua força en el que es refereix al stalinisme. El PCUSA és més dèbil que qualsevol dels partits europeus, emperò la burocràcia stalinista de Nord Amèrica ha portat a terme tots els zig-zags i tots els errors amb una exageració extraordinària.

Fa un any i mig, els stalinistes pensaven que un atac del Japó a l’URSS era qüestió de dies, i sobre aquest “pronòstic”, dictat per la premsa burgesa, intentaren basar-hi tota la seua política. Nosaltres, per contra, afirmàrem que, mentre no s’hagués assimilat Manxúria, el perill d’un atac del Japó era absolutament improbable. Els stalinistes nord-americans ens acusaren, en relació a açò, d’estar al servei de l’estat major japonès. En general, aquests senyors trauen els seus arguments d’albellons i desaigües.

Més avant afirmàrem que el perill d’una victòria feixista en Alemanya (perill per a la revolució mundial i, sobretot, per a la Unió Soviètica) era més real i imminent que el perill d’una intervenció japonesa. Els stalinistes europeus cridaren que érem “presa del pànic”. Els stalinistes nord-americans, més descaradament, declararen que preteníem conscientment distreure l’atenció del proletariat mundial del perill imminent a l’est, de la Unió Soviètica. Els esdeveniments portaren la seua comprovació. Durant un any i mig, la “imminent” agressió japonesa no s’ha produït. (Evidentment, açò no significa que el perill d’intervenció japonesa no existisca en general.) Durant aquest temps, Hitler ha arribat al poder i, amb uns quants colps, ha destruït el principal aliat de l’URSS, el Partit Comunista alemany, afeblit per endavant per les mentides i la falsedat del stalinisme.

Fa un any i mig, escrivíem que l’Exèrcit Roig, en la seua major part, havia de girar la cara vers Occident per a considerar la possibilitat d’aixafar el feixisme abans que aquest destruís el proletariat alemany i s’unís amb l’imperialisme europeu i mundial. Com a resposta, els stalinistes nord-americans, els més estúpids i insolents de tots, afirmaren que volíem arrossegar l’URSS a la guerra, interrompre la seua reconstrucció i assegurar la victòria de l’imperialisme. L’antiga faula diu que no hi ha res més perillós que un amic ignorant. Cridar a accions militars contra Japó mentre no hi havia i no podia haver-hi un perill immediat en aqueixa direcció significava distreure del perill real del feixisme. Evidentment, els stalinistes portaren a terme aquesta tasca no perquè desitjaren la victòria de Hitler, sinó per ceguesa política. Al mateix temps, hem d’ésser justos amb ells: si haguessen desitjat la victòria de Hitler no podien haver actuat d’una altra manera diferent de com ho feren. Ara que Hitler està al poder, i tota la seua política l’obliga a preparar un colp cap a l’est (les revelacions del programa polonès-ucraïnès de Goering són suficientment eloqüents!), els stalinistes diuen: qualsevol que pense en cridar l’Exèrcit Roig perjudica la construcció socialista. Però, àdhuc fent a una banda la qüestió de l’ajuda al proletariat alemany, queda la qüestió de la defensa de la construcció socialista enfront del feixisme alemany, les tropes de xoc de l’imperialisme mundial. Neguen els stalinistes aquest perill? El màxim que poden dir és que Hitler no és encara, en l’actualitat, capaç de portar a terme una guerra. Això és cert, i ja ho diguérem fa temps. ¿Però si Hitler, incapaç avui de portar a terme una guerra, pot fer-ho demà (i ell no podrà evitar-ho) no exigeix una estratègia correcta impedir que Hitler prepare el seu colp, és a dir, que els obrers alemanys es desfacen de Hitler abans que Hitler es desfaça dels obrers alemanys? Els marxistes s’han burlat sovint del cretinisme parlamentari, però el cretinisme kolkhozià no és millor. No es pot sembrar gra ni plantar cols amb l’esquena girada cap a Occident, del que, per primera vegada des de 1918, prové la major amenaça, que pot ésser un perill mortal si no es paralitza a temps.

¿O tal vegada han assimilat els stalinistes la saviesa pacifista de què l’única guerra permissible és la “purament defensiva”? Que Hitler ens ataque primer, després ens defensarem. Aquest fou sempre el raonament de la socialdemocràcia alemanya: que primer ataquen els nacionalsocialistes obertament la constitució, ah, després... etc. No obstant, quan Hitler atacà obertament la constitució, ja era massa tard per a defensar-la.

Qui no venç l’enemic quan aquest encara és dèbil; qui el deixa passivament enfortir-se i reforçar-se, protegir la seua reraguarda, crear un exèrcit propi, rebre suport de l’exterior, assegurar-se aliats; qui deixa l’enemic completa llibertat d’iniciativa: aqueix és un traïdor, fins i tot si els motius de la seua traïció no són prestar servei a l’imperialisme, sinó la debilitat petit burgesa i la ceguesa política.

La “justificació” d’una política d’espera i evasió en aquestes condicions només pot ésser la debilitat. Aquest és un argument molt seriós, però hem d’adonar-nos-en clarament. Hem de dir: les polítiques stalinistes en l’URSS han desorganitzat tan completament l’economia i les relacions entre el proletariat i els camperols, han debilitat tan pèssimament el partit, que en l’actualitat no hi ha les premisses necessàries per a una política exterior activa.

Prenem en consideració la força d’aquest argument. Sabem que les conseqüències d’una política errònia es transformen en obstacles objectius en el camí. Comptem amb aqueixos obstacles; no defensem una aventura. Però extraiem la conclusió: cal un canvi fonamental en la política, els mètodes, la direcció del partit, per tal d’assegurar a l’estat soviètic, a més d’altres coses, una capacitat defensiva real i, en el terreny internacional, llibertat d’iniciativa.



1 Escrit el 21 de març de 1933, fou publicat per primera vegada en el Biulleten Oppozitsii, nº 34, maig de 1933.