LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

ALEMANYA I L’URSS ¹

L’absència total de resistència per part dels obrers alemanys ha provocat certa inquietud en les nostres pròpies files. Nosaltres esperàvem que la marxa cap avant del perill feixista superaria no sols la pèrfida política dels reformistes, sinó també el sabotatge ultimatista dels stalinistes. Aquestes esperances no s’han confirmat. Eren falses les nostres expectatives? Aquesta qüestió no pot plantejar-se d’una manera tan formal. Estàvem obligats a partir d’un curs basat en la resistència, i fer tot el que estava al nostre abast per a la seua realització. Reconèixer a priori la impossibilitat de la resistència hauria significat no fer avançar el proletariat, sinó introduir un element de desmoralització addicional.

Els esdeveniments han aportat la seua comprovació. La primera lliçó s’extrau en l’article de Trotski “La tragèdia del proletariat alemany”. Ara pot dir-se gairebé amb certesa que només un canvi de conjuntura originaria un impuls cap a una vertadera lluita de masses. Mentre, la tasca és principalment de crítica i preparació. El règim de terror feixista serà una greu prova per als nostres quadres en el seu conjunt i per a cada membre en particular. És precisament un període així el que trempa i educa els revolucionaris. Mentre els feixistes toleren l’existència dels sindicats, és necessari a tota costa que l’Oposició d’Esquerra hi penetre i comence una tasca conspirativa precisa al seu si. La transició a la il·legalitat no significa únicament passar a la clandestinitat (crear un òrgan en un país estranger, ficar-lo de contraban i distribuir-lo, un nucli il·legal dins del país, etc.), sinó també la capacitat per a engegar una tasca conspirativa dins de les organitzacions de masses en la mesura que aquestes existisquen.

La qüestió del possible paper de l’Exèrcit Roig és plantejat agudament per molts camarades. No és, evidentment, qüestió de revisar la nostra posició de principi. Si la situació interior de l’URSS ho hagués permés, el govern soviètic, en el moment del primer apropament de Hitler cap al poder, hauria mobilitzat algunes divisions de l’exèrcit en la Rússia Blanca i Ucraïna, naturalment escudant-se en la defensa de les fronteres soviètiques. Partint de la idea irrebatible de què l’Exèrcit Roig només pot auxiliar i no substituir la revolució en un altre país, alguns camarades s’inclinen a la conclusió que, en absència d’una guerra civil en Alemanya, seria inadmissible recórrer a la mobilització en l’URSS. Plantejar de tal manera la qüestió és massa abstracte. Naturalment, l’Exèrcit Roig no pot substituir els obrers alemanys en fer la revolució; millor encara, només pot auxiliar la revolució dels obrers alemanys. Però, en les diferents fases, aquesta ajuda pot tenir diferents manifestacions. Per exemple, l’Exèrcit Roig pot ajudar els obrers alemanys a començar la revolució.

Allò que paralitzà el proletariat alemany fou el sentiment de desunió, d’aïllament i de desesperança. Només la perspectiva d’una ajuda armada de l’exterior hauria exercit una influència enormement estimulant sobre l’avantguarda. El primer acte de resistència seriós contra Hitler per part dels obrers alemanys hauria provocat una dissensió entre l’Alemanya feixista i l’URSS i podia haver menat a una solució militar. El govern soviètic no pot tenir el més mínim interès en actuar com a agressor. No és una qüestió de principi, sinó d’oportunitat política. Per a les masses camperoles, una guerra amb l’objectiu d’ajudar el proletariat alemany hauria estat difícilment comprensible. Però és possible atraure els camperols a una mena de guerra que comença com a defensa del territori soviètic contra un perill amenaçador. (Tot el que es deia en la Història de la revolució russa, de Trotski, sobre el tema de la defensa i l’atac respecte a la revolució incumbeix igualment a la qüestió de la guerra.)

La forma que puga tenir l’acció de l’Exèrcit Roig en els esdeveniments alemanys per descomptat que hauria de coincidir completament amb el desenvolupament d’aquells i amb l’estat d’ànim de les masses obreres alemanyes. Però, precisament perquè els obrers alemanys se senten incapaços de trencar les cadenes de la passivitat, la iniciativa en la lluita, fins i tot en la forma preliminar dalt mencionada, pertanyeria a l’Exèrcit Roig. L’obstacle a aquesta iniciativa, no obstant, no és la situació actual en Alemanya, sinó la situació en l’URSS. Sembla que molts camarades estrangers presten una atenció insuficient a aquest aspecte de la qüestió. Fa més d’un any des que parlàrem de la necessitat la intervenció de l’Exèrcit Roig en el cas que el feixisme arribés al poder, En açò basàrem el nostre pensament sobre l’esperança que no sols en Alemanya sinó també a Rússia es produís el canvi polític necessari que milloraria la situació econòmica i, per tant, el poder soviètic hauria adquirit la llibertat de moviment necessària. En realitat, no obstant, els desenvolupaments interns durant l’últim any han adoptat un caràcter extremadament desfavorable. La situació econòmica, al igual que l’esperit de les masses, fa molt difícil una guerra. Tota la informació de l’URSS afirma que, en les condicions actuals, la consigna d’ajuda militar al proletariat alemany semblaria, àdhuc per als obrers avançats russos, com irrealitzable, irreal i il·lusòria.

Nosaltres no cedim ni un àpex en la nostra posició de principi. Encara que la posició d’internacionalisme actiu ens serveix en l’actualitat sobretot per a prosseguir una crítica despietada de la burocràcia soviètica, que en el moment decisiu paralitza l’estat obrer, no obstant, en cap cas podem deixar la situació objectiva fora de consideració: les conseqüències dels errors han esdevingut factors objectius. Exigir la mobilització de l’Exèrcit Roig sota les condicions actuals seria pur aventurisme. Però més resoludament hem d’exigir, doncs, un canvi en la política de l’URSS en nom de la consolidació de la dictadura proletària i el paper actiu de l’Exèrcit Roig.