LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

EL FRONT ÚNIC DEFENSIU ¹

Lletra a un obrer socialdemòcrata

Aquest fullet es dirigeix als obrers socialdemòcrates, tanmateix que l’autor pertanga personalment a un altre partit. Els desacords entre el comunisme i la socialdemocràcia han arribat molt lluny. Jo els considere irreconciliables. No obstant, el curs dels esdeveniments planteja ben sovint davant de la classe obrera tasques que exigeixen imperiosament l’acció comuna dels dos partits. És possible una acció semblant? Perfectament possible, com testifiquen la teoria i l’experiència històrica: tot depèn de les condicions i el caràcter de les tasques esmentades. Ara és molt més fàcil engegar una acció conjunta, quan per al proletariat no es tracta d’iniciar l’ofensiva per assolir nous objectius, sinó de defensar les posicions ja conquistades.

Així és com es planteja la qüestió en Alemanya. El proletariat alemany està en una situació en què retrocedeix i lliura les seues posicions. Segurament no falten xerradors que afirmen que segons sembla estem en presència d’una ofensiva revolucionària. Evidentment, aqueixa gent no sap distingir entre la seua mà dreta i l’esquerra. No hi ha cap dubte que sonarà l’hora de l’ofensiva. Però avui el problema és detenir la retirada desordenada i procedir a agrupar forces per a l’ofensiva. En política, com en l’art militar, comprendre clarament un problema és facilitar-ne la seua solució. Estar intoxicat de frases és ajudar l’adversari. Cal veure clarament què ocorre: l’enemic de classe, açò és, el capital monopolista i els grans propietaris feudals, dispersats per la revolució de novembre, ataca en tota la línia de combat. L’enemic utilitza dos mitjans de diferent origen històric: primer, l’aparell militar i policíac preparat per tots els governs anteriors, situats en el terreny de la Constitució de Weimar; segon, el nacionalsocialisme, és a dir, les tropes de la contrarevolució petit burgesa que el capital financer arma i incita contra els obrers.

L’objectiu del capital i de la casta terratinent està clar: aixafar les organitzacions del proletariat, llevar-los la possibilitat no sols de prendre l’ofensiva, sinó també de defensar-se. Com pot veure’s, vint anys de col·laboració de la socialdemocràcia amb la burgesia no han ablanit ni un àpex el cor dels capitalistes. Aquests només reconeixen una llei: la lluita pel benefici. I menen aquesta lluita amb una feresa i una determinació implacables, no detenint-se davant de res i encara menys davant de les seues pròpies lleis.

La classe dels explotadors hauria preferit desarmar i atomitzar el proletariat amb el menor cost possible, sense guerra civil, amb l’ajuda de la policia i l’exèrcit de la república de Weimar. Però tem, i amb raó, que els mitjans “legals” siguen per si mateixos insuficients per tal de fer retrocedir els obrers a una posició en què no tinguen cap dret. Per a açò, necessita al feixisme com una força complementària. Però el partit de Hitler, encebat pel capital monopolista, no vol esdevenir una força complementària, sinó l’única força governant d’Alemanya. Aquesta situació origina conflictes incessants entre els aliats governamentals, conflictes que a vegades assoleixen un caràcter crític. Els salvadors poden permetre’s el luxe d’entretenir-se en intrigues només perquè el proletariat abandona les seues posicions sense batalla i es retira sense pla, sense sistema i sense direcció. L’enemic està tan lliure que no deixa de discutir en públic com i quan donar el colp següent: atac frontal, enfonsant el flanc esquerre comunista, penetrant profundament en la reraguarda dels sindicats i tallar les comunicacions, etc... Els explotadors als que ha salvat parlen de la república de Weimar com si fóra una llum gastada; es pregunten si encara ha d’ésser utilitzada o llençada ben lluny.

La burgesia frueix de plena llibertat de maniobra, és a dir, per a escollir els mitjans, l’ocasió i el lloc. Els seus caps combinen les armes de la llei i les armes del bandolerisme. El proletariat no combina res en absolut i no es defensa. Les seues tropes estan dividides, i els seus caps discorren lànguidament sobre si és possible o no associar les forces. Aquí rau l’essència de les discussions interminables sobre el front únic. Si els obrers d’avantguarda no prenen consciència de la situació i no intervenen ràpidament en el debat, el proletariat alemany pot veure’s crucificat durant anys en la creu del feixisme.

No és massa tard?

Potser ací el meu interlocutor socialdemòcrata m’interrompa i diga, “no trigues massa en venir a fer propaganda del front únic? Què feies abans?”

Aquesta objecció no seria correcta. No és aquesta la primera ocasió en què es planteja la qüestió d’un front únic defensiu contra el feixisme. Em permet remetre’m a allò que poguí dir sobre aquest tema al setembre de 1930, després del primer gran èxit dels nacionalsocialistes. Dirigint-me als obrers comunistes, escrivia:

“El Partit Comunista ha de cridar a la defensa de les posicions materials i morals que la classe obrera ha assolit conquistar en l’estat alemany. Açò es refereix molt directament al destí de les organitzacions polítiques obreres, els sindicats, periòdics, impremtes, clubs, biblioteques, etc. Els obrers comunistes han de dir als seus companys socialdemòcrates: “Les polítiques dels nostres partits s’oposen irreconciliablement; però si els feixistes vénen aquesta nit a destrossar el local de la vostra organització, vindrem corrent, armes a la mà, per a ajudar-vos. ¿Ens prometeu que si la nostra organització és amenaçada correreu en la nostra ajuda?” Aquesta és la quinta essència de la nostra política en el període actual. Tota la nostra agitació ha d’ésser escomesa en aquest to.

“Com més persistent, seria i previngudament... portem a terme aquesta agitació; com més proposem serioses mesures defensives en cada fàbrica, en cada barri i districte obrer, menor serà el perill que ens agafe per sorpresa un atac feixista, i major serà la certesa que semblant atac unirà, en compte de separar, els rengles dels obrers.”

El fullet de què prenc aquest extracte fou escrit fa dos anys i mig. Avui no hi ha el més lleuger dubte que si s’hagués adoptat a temps aquesta política, Hitler no seria canceller en l’actualitat, i les posicions del proletariat alemany serien intocables. Però hom no pot tornar al passat. Com resultat dels errors comesos i del temps que es deixà passar, el problema de la defensa es planteja avui amb molta major dificultat: però la tasca continua essent la d’aleshores. Ara fins i tot és possible alterar la relació de forces a favor del proletariat. Per a aquest objectiu, cal tenir un pla, un mètode, una combinació de forces per a la defensa, Però, abans que res cal tenir la voluntat de defensar-se. M’afanye a afegir-hi que només es defensa bé qui no es limita a la defensiva, sinó qui, a la primera ocasió, està decidit a passar a l’ofensiva.

Quina actitud adopta envers aquesta qüestió la socialdemocràcia?

Un pacte de no agressió

Els dirigents socialdemòcrates proposen al Partit Comunista segellar un “pacte de no agressió”. Quan llegí per primera vegada aquesta frase en el Vorwärts, pensí que era una broma casual i no molt encertada. No obstant, la fórmula del pacte de no agressió està avui en voga i, en l’actualitat, està en el centre de totes les discussions. Els dirigents socialdemòcrates no tenen polítiques provades i manyoses. Major raó perquè ho es pregunte com és que han pogut escollir una consigna semblant, que va contra els seus propis interessos.

La fórmula ha estat copiada de la diplomàcia. El significat d’aquest tipus de pacte és el següent: dos estats que tenen causes suficients per a anar a la guerra, es comprometen durant un període determinat a no recórrer mútuament a la força de les armes. La Unió Soviètica, per exemple, ha signat un pacte semblant, inflexiblement limitat, amb Polònia. Suposant que esclatés una guerra entre Alemanya i Polònia, el pacte citat no obligaria de cap manera a la Unió Soviètica a acudir en ajuda de Polònia. No agressió, i res més. No implica, de cap manera, una acció defensiva comuna; al contrari, l’exclou: sense açò, el pacte tindria un caràcter completament diferent i hom hauria d’anomenar-lo de forma completament diferent.

Quin sentit, doncs, donen els dirigents socialdemòcrates a aquesta fórmula? ¿Amenacen els comunistes de ficar-se en el sac a les organitzacions socialdemòcrates? ¿O està disposada la socialdemocràcia a engegar una croada contra els comunistes? En realitat, allò que està en qüestió és quelcom enterament diferent. Si es vol emprar el llenguatge de la diplomàcia, seria millor parlar no d’un pacte de no agressió, sinó d’una aliança defensiva contra un tercer partit, és a dir, contra el feixisme. L’objectiu no és detenir ni conjurar una lluita armada entre comunistes i socialdemòcrates (en això no hi ha problema d’un perill de guerra), sinó unir les forces dels socialdemòcrates i dels comunistes contra l’atac armat que ja han llençat contra ells els nacionalsocialistes.

Per increïble que puga semblar, els dirigents socialdemòcrates estan posant en compte de la qüestió de la defensa vertadera contra les accions armades del feixisme, la qüestió de la controvèrsia política entre comunistes i socialdemòcrates. És exactament com si en compte de com prevenir el descarrilament d’un tren, es posés la qüestió de la necessitat de mútua cortesia entre els viatgers de segona i tercera classe.

La desgràcia, en tot cas, és que la desencertada fórmula del “pacte de no agressió” no podrà ni servir per a assolir l’objectiu inferior en el nom de la qual s’ha pres per la punta dels cabells. El compromís assumit per dos estats de no atacar-se mútuament no elimina de cap manera la seua lluita, la seua polèmica, les seues intrigues i les seues maniobres. Els periòdics polonesos semioficials, malgrat el pacte, treuen bromera de la boca quan parlen de la Unió Soviètica. Per la seua banda, la premsa soviètica està lluny de fer complits al règim polonès. La pura veritat és que els dirigents socialdemòcrates han pres un curs equivocat en intentar substituir una fórmula diplomàtica convencional per les tasques polítiques del proletariat.

Organitzar conjuntament la defensa; no oblidar el passat; preparar-se per al futur

Els periodistes socialdemòcrates més prudents tradueixen el seu pensament en aquest sentit: no s’oposen a una “crítica basada en els fets”, però estan contra les desconfiances, els insults i les calúmnies. Una actitud molt lloable! Però, ¿com esbrinar el límit entre la crítica consentida i les campanyes inadmissibles? I on estan els jutges imparcials? Com a regla general, la crítica mai agrada al criticat, sobretot quan no pot oposar cap objecció a l’essencial de la crítica.

La qüestió de si la crítica dels comunistes és bona o roïna, és una qüestió a banda. Si els comunistes i els socialdemòcrates tinguessen la mateixa opinió sobre aquest tema, no haurien dos partits en el món, mútuament independents. Admetem que la polèmica dels comunistes no pague molt la pena. ¿Menyscaba aqueix fet el perill mortal del feixisme o fa desaparèixer la necessitat d’una resistència comuna?

No obstant, mirem l’altra cara del quadro: la polèmica de la socialdemocràcia contra el comunisme. El Vorwärts (prenc simplement el primer exemplar a mà) publica el discurs que efectuà Stampfer sobre el pacte de no agressió. En aquest mateix número, apareix una caricatura amb el lema següent: els bolxevics signen un pacte de no agressió amb Pilsudski, però es neguen a signar un pacte semblant amb la socialdemocràcia. Ara bé, una caricatura també és una “agressió” polèmica, i aquesta en particular és d’allò més desafortunada. El Vorwärts oblida per complet que existí un tractat de no agressió entre els soviets i Alemanya durant el període en què el socialdemòcrata Müller estigué al capdavant del govern del Reich.

El Vorwärts del 15 de febrer, en la mateixa pàgina, defensa en la primera columna la idea d’un pacte de no agressió, i en la quarta columna acusa els comunistes que el seu comitè de fàbrica de la companyia Aschinger traí els interessos dels obrers durant les negociacions d’una nova escala de salaris. Empren obertament la paraula “traí”. El secret que hi ha al darrere d’aquesta polèmica (¿és una crítica basada en els fets o una campanya de difamació?) és força simple: en aqueixa època s’anaven a produir noves eleccions per al comitè de fàbrica de la companyia Aschinger. Podem, en interès del front únic, pregunta el Vorwärts, posar fi a atacs d’aquest gènere? Perquè això passe, el Vorwärts hauria de deixar d’ésser el que és, és a dir, un periòdic socialdemòcrata. Si el Vorwärts creu allò que imprimeix a propòsit dels comunistes la seua primera obligació és obrir-li els ulls als obrers sobre les faltes, crims, i “traïcions” d’aquells. ¿Com podria ésser d’una altra manera? La necessitat d’un acord de lluita prové de l’existència de dos partits, però no la suprimeix. La vida política continua. Cada partit, àdhuc adopte l’actitud més sincera sobre la qüestió del front únic no pot deixar de pensar en el seu propi futur.

Els adversaris tanquen files enfront del perill comú

Suposem de moment que un membre comunista del comitè de fàbrica de la companyia Aschinger li diu al membre socialdemòcrata: “Ja que el Vorwärts caracteritza la meua actitud sobre la qüestió de l’escala de salaris com un acte de traïció, no vull defensar junt amb tu ni el meu cap ni el teu bescoll de les bales feixistes.” No importa amb quanta indulgència vulguem contemplar aquesta acció, només podríem caracteritzar la resposta com completament insensata.

El comunista intel·ligent, el bolxevic sensat, dirà al socialdemòcrata: “Eres conscient de la meua hostilitat envers les opinions expressades pel Vorwärts. Dedique i dedicaré tota la meua energia a soscavar la perillosa influència que aquest periòdic té entre els obrers. Però això ho faig i ho faré per mitjà dels meus discursos, la crítica i la persuasió. Però els feixistes volen acabar arbitràriament amb l’existència del Vorwärts. Et promet que conjuntament amb vosaltres defensaré el vostre periòdic fins al límit de la meua capacitat, però espere que digues que a la primera crida també vindreu en defensa de Die Rote Fahne, prescindint de la teua actitud envers les seues opinions.” ¿No és aquesta una manera irreprotxable de plantejar la qüestió? ¿Que no correspon aquest mètode als interessos fonamentals de tot el proletariat?

El bolxevic no exigeix al socialdemòcrata que canvie l’opinió que té del bolxevisme i de la premsa bolxevic. A més a més, no demana que el socialdemòcrata serve silenci durant la duració de l’acord sobre la seua opinió del comunisme. Tal exigència seria absolutament imperdonable. El comunista diu: “mentre que jo no t’haja convençut a tu i tu no m’hages convençut a mi, ens criticarem mútuament amb total llibertat, utilitzant els arguments i termes que cadascun jutge necessaris. Però quan el feixista vullga emmordassar-nos la boca, el rebutjarem tots plegats!” ¿Pot negar-se un obrer socialdemòcrata intel·ligent a aquesta proposta?

La polèmica entre els periòdics comunista i socialdemòcrata, no importa com d’aferrissada puga ésser, no pot impedir als que componen els periòdics que arriben a un acord de lluita per a organitzar una defensa comuna de les seues premses dels atacs de les bandes feixistes. Els diputats socialdemòcrates i comunistes en el Reichstag i en els Landtag, els regidors, etc., estan obligats a arribar a la defensa física mútua quan els nazis facen ús dels bastons i les cadires. Es necessiten més exemples?

Allò que és cert en cada cas particular també és cert com a regla general: la lluita inevitable en què estan encabotats la socialdemocràcia i el comunisme per guanyar la direcció de la classe obrera no pot ni ha d’impedir-los tancar les seues files quan hi ha colps que amenacen la classe obrera en el seu conjunt. No és açò obvi?

Dos pesos i dues balances

El Vorwärts està indignat perquè els comunistes acusen els socialdemòcrates (Ebert, Scheidemann, Noske, Hermann Müller, Grzesinsky) de facilitar el camí a Hitler. El Vorwärts té un dret legítim a la indignació. Però aquesta observació és massa: ¿com podem, vocifera, formar un front únic amb tals calumniadors? Què hi ha ací: sentimentalisme? Sensibilitat beata? No, això realment ol a hipocresia. En realitat, els dirigents de la socialdemocràcia alemanya no poden haver oblidat que Wilhem Liebknecht i August Bebel afirmaren sovint que la socialdemocràcia estava disposada, per a objectius definits, a arribar a un acord amb el diable i amb la seua avia. Els fundadors de la socialdemocràcia no exigien certament que en aquesta ocasió el diable deixés les banyes en el museu ni que la seua avia es convertís al luteranisme. ¿D’on, doncs, prové aquesta sensibilitat beata entre els polítics socialdemòcrates que, des de 1924, han fet fronts únics amb el kàiser, Ludendorff, Groner, Brüning, Hindenburg? ¿D’on provenen aquests dos pesos i aquestes dues balances: una per als partits burgesos, l’altra per als comunistes?

Els dirigents del Centre consideren que tot infidel que nega els dogmes de l’Església catòlica, l’únic salvador, està condemnat i destinat en breu als turments eterns. Això no impedí Hilferding, que no tenia cap raó particular per a creure en la immaculada concepció, establir un front únic amb els catòlics en el govern i en el parlament. Junt amb el Centre, els socialdemòcrates alçaren el “Front de Ferro”. No obstant, ni per un sol instant cessaren els catòlics la seua dura propaganda ni la seua polèmica en les esglésies. ¿Per què aqueixes exigències de Hilferding amb els comunistes? O un cessament complet de la crítica mútua, és a dir, de la lluita de tendències al si de la classe obrera, o un rebuig de tota acció conjunta. “O tot o res!” La socialdemocràcia mai ha plantejat tals ultimàtums a la societat burgesa. Tot obrer socialdemòcrata ha de reflexionar sobre aquests dos pesos i aquestes dues mesures.

Suposem que en una reunió, fins i tot en l’actualitat, hom pregunta a Wels com és que la socialdemocràcia, que donà a la república el seu primer canceller i el seu primer president, ha portat al país a Hitler. Wels respondrà segurament que, en gran manera, és culpa del bolxevisme. Segurament no hi haurà dia en què el Vorwärts no deixe de repetir aquesta explicació ad nauseam. ¿Penseu que en el front únic amb els comunistes renunciarà al seu dret i deure a dir als obrers el que considera la veritat? Els comunistes, certament, no en tenen necessitat. El front únic contra el feixisme tan sols és un capítol en el llibre de la lluita del proletariat. Els capítols passats no poden esborrar-se. El passat no pot oblidar-se. Hem de partir-ne. Recordem l’aliança d’Ebert amb Gröner i el paper de Noske. Recordem en quines condicions moriren Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Nosaltres, els bolxevics, hem ensenyat als obrers a no oblidar res. Nosaltres no li exigim al diable que es talle la cua: això el danyaria i a nosaltres no ens beneficiaria. Acceptem el diable tal com l’ha creat la naturalesa. No necessitem el penediment dels dirigents socialdemòcrates ni la seua lleialtat al marxisme; però sí que necessitem la voluntat de la socialdemocràcia per a lluitar contra l’enemic que actualment ens amenaça de mort. Per la nostra banda, estem disposats a complir en la lluita comuna totes les promeses que hem fet. Prometem lluitar valentament i menar la lluita fins a la fi. Això basta per a un acord de lluita.

Els vostres dirigents no volen lluitar!

No obstant, encara queda per saber per què els dirigents socialdemòcrates parlen sempre de la polèmica, de pactes de no agressió, i de les formes ofensives dels comunistes en compte de respondre aquesta senzilla qüestió: de quina forma combatrem els feixistes? Per la senzilla raó que els dirigents socialdemòcrates no volen lluitar, acaricien l’esperança que Hindenburg els salve de Hitler. Ara esperen un altre miracle. No volen lluitar. Fa temps que han perdut l’hàbit de lluitar. La lluita els aterreix.

Stampfer ha escrit a Eisleben respecte a les accions del bandolerisme feixista: “La fe en el dret i la justícia no han mort encara en Alemanya”.

És impossible llegir aquestes paraules sense revoltar-se. En compte de cridar a un front únic de lluita, trobem les paraules consoladores: “La fe en la justícia no ha mort.” Ara bé, la burgesia té la seua justícia, i el proletariat també en té la seua. La injustícia armada sempre sorgeix de la cima de la justícia desarmada. Tota la història de la humanitat ho demostra. Qualsevol que efectue un crida a aquest evident fantasma de la justícia està enganyant el proletariat. Qualsevol que desitge la victòria de la justícia proletària sobre la violència feixista, ha d’agitar per la lluita i posar en peu els òrgans del front únic proletari.

En tota la premsa socialdemòcrata és impossible trobar-hi ni una sola línia que indique una vertadera preparació per a la lluita. No hi ha ni una sola, únicament algunes frases generals, ajornaments fins a un futur indeterminat, confuses consolacions. “Tot just els nazis comencen quelcom i aleshores...” I els nazis començaren quelcom. Ells avancen pas a pas, ocupen tranquil·lament una posició rere una altra. A aquests reaccionaris malfactors petit burgesos no els importen els riscos. Ara bé, ells no necessiten arriscar absolutament res: estan segurs per endavant que l’enemic retrocedirà sense lluita. I no estan equivocats en els seus càlculs.

Per descomptat, ocorre ben sovint que un combatent ha de retrocedir per a prendre bon impuls i saltar cap avant. Però els dirigents socialdemòcrates no estan inclinats a saltar cap avant. No volen saltar. I totes les seues dissertacions estan encaminades a ocultar aquest fet. Precisament fa poc de temps que afirmaven que mentre els nazis no abandonassen el terreny de la legalitat, no hi hauria motiu per al combat. Ara tenim una bona prova del que era aquesta legalitat: una sèrie de pagarés sobre el colp d’estat. No obstant, el colp d’estat únicament és possible perquè els dirigents socialdemòcrates adormen els obrers amb frases sobre la legalitat del colp d’estat i els consolen amb l’esperança d’un nou Reichstag encara més impotent que el que l’ha precedit. Els feixistes no poden demanar gens de millor.

En l’actualitat, la socialdemocràcia fins i tot ha deixat de parlar de lluitar en un futur indeterminat. Sobre el tema de la destrucció de l’organització i premsa de la classe obrera, ja iniciada, el Vorwärts “recorda” al govern que no oblide que “en un país capitalista desenvolupat, les condicions de producció agrupen els obrers en les fàbriques”. Aquestes paraules indiquen que la direcció de la socialdemocràcia accepta per avançat la destrucció de les organitzacions polítiques, econòmiques i culturals creades per tres generacions del proletariat. “Tanmateix açò” els obrers seguiran agrupats per les indústries mateixes. Llavors, ¿per a què serveixen les organitzacions proletàries si la qüestió pot resoldre’s així de senzillament?

Els dirigents de la socialdemocràcia i dels sindicats es renten les mans, i s’automarginen mentre esperen. Si els obrers, “agrupats per les indústries”, trenquen els lligams de la disciplina i comencen la lluita, els dirigents, evidentment, intervindran com ho feren en 1918, en el paper de pacificadors i mediadors, i es pujaran a coll dels obrers per a restablir les posicions que han perdut.

Els dirigents oculten als ulls de les masses el seu rebuig a lluitar i el seu terror a la lluita per mitjà de frases buides sobre els pactes de no agressió. Obrers socialdemòcrates els vostres dirigents no volen lluitar!

La nostra proposta és una maniobra?

Ací el socialdemòcrata ens interromprà novament per a dir: “Ja que no creieu en el desig dels nostres dirigents de lluitar contra el feixisme, no és una maniobra evident la vostra proposta de front únic?” Encara més, repetirà les reflexions impreses en el Vorwärts respecte a què els obrers precisen la unitat, i no “maniobres”.

Aquesta mena d’argument sona totalment convincent. En realitat, és una frase buida. Sí, nosaltres els comunistes sabem positivament que els funcionaris socialdemòcrates i sindicals continuaran evitant la lluita amb els seus millors recursos. En el moment crític, un ampli sector de la burocràcia obrera es passarà directament als feixistes. L’altre sector, que haurà aconseguit enviar a qualsevol altre país els seus recursos financers curosament acumulats, emigrarà en el moment oportú. Totes aquestes accions ja han començat, i el seu desenvolupament posterior és inevitable. Però nosaltres no confonem aquest sector, en l’actualitat el més influent de la burocràcia reformista, amb el Partit Socialdemòcrata o els sindicats en la seua totalitat. El nucli proletari del partit lluitarà amb colps efectius, i arrossegarà al darrere un bon sector de l’aparell. ¿Exactament per on passarà la línia de demarcació entre els renegats, traïdors i desertors, d’una banda, i els que volen lluitar, per l’altra? Només podem saber-ho per l’experiència. Per això, sense tenir la més mínima confiança en la burocràcia socialdemòcrata, els comunistes no poden deixar de dirigir-se a tot el partit. Només d’aquesta manera serà possible separar els que volen lluitar dels que volen desertar. Si estem equivocats en la nostra valoració de Wels, Breitscheid, Hilferding, Crispien i la resta, que proven amb els seus actes que som uns mentiders. Entonarem públicament el mea culpa. Si tot açò és només una “maniobra” per la nostra part, és una maniobra correcta i necessària que serveix els interessos de la causa.

Vosaltres, socialdemòcrates, seguiu en el vostre partit perquè teniu fe en el seu programa, en la seua tàctica i en la seua direcció. Nosaltres reconeixem aquest fet. Vosaltres considereu falsa la nostra crítica. Això és prerrogativa vostra. No esteu obligats de totes maneres a creure per fe als comunistes, i cap comunista sensat vos ho exigirà. Però, per la seua banda, els comunistes tenen dret a no dipositar cap confiança en els funcionaris de la socialdemocràcia i a no considerar els socialdemòcrates com a marxistes, revolucionaris i autèntics socialistes. D’una altra manera, els comunistes no haurien tingut cap necessitat de crear un partit i una internacional separats. Hem de prendre els fets tal com són. Hem d’alçar el front únic no en els núvols, sinó sobre la base assentada per tot el desenvolupament anterior. ¿Si vosaltres creieu sincerament que la vostra direcció portarà els obrers a lluitar contra el feixisme, quina maniobra comunista pot fer-vos desconfiar? ¿Llavors, quina és la maniobra de què parla contínuament el Vorwärts? Penseu-ho detingudament. ¿No és açò una maniobra dels vostres dirigents, que volen atemorir-vos amb la paraula buida “maniobra” i mantenir-vos així allunyats del front únic?

Les tasques i mètodes del front únic

El front únic, ha de tenir els seus òrgans. No hi ha cap necessitat d’imaginar com poden ésser: la situació mateixa dicta la naturalesa d’aqueixos òrgans. En moltes localitats, els obrers ja han insinuat la forma d’organització del front únic, com una mena de consorci defensiu basat en totes les organitzacions i institucions proletàries locals. Aquesta és una iniciativa que cal prendre, aprofundir, consolidar i estendre fins a cobrir els centres industrials amb consorcis, vinculant-los mútuament i preparant un congrés obrer alemany de defensa.

El fet que els obrers empleats i els aturats se separen cada vegada més comporta un perill mortal no sols per als convenis col·lectius, sinó també per als sindicats, àdhuc sense necessitat alguna d’una croada feixista. El front únic entre socialdemòcrates i comunistes significa, abans que res, un front únic dels obrers empleats i aturats. Sense això, qualsevol lluita seriosa en Alemanya és completament impensable.

La RGO ha d’entrar als Sindicats Lliures com a fracció comunista. Aqueixa és una de les condicions principals per a l’èxit del front únic. Els comunistes dins dels sindicats han de fruir dels drets de la democràcia obrera i, en primer lloc, de plena llibertat de crítica. Per la seua banda, han de respectar els estatuts dels sindicats i la seua disciplina.

La defensa contra el feixisme no és quelcom aïllat. El feixisme és només un garrot a mans del capital financer. La finalitat d’aixafar la democràcia proletària és elevar la taxa d’explotació de la força de treball. Ací hi ha un terreny immens per al front únic del proletariat: la lluita pel pa diari, estesa i aguditzada, mena directament, sota les actuals condicions, a la lluita pel control obrer de la producció.

Les fàbriques, les mines, les grans finques compleixen les seues funcions socials únicament gràcies al treball dels obrers. ¿Pot ésser que aquests no tinguen dret a saber cap a on dirigeix el propietari l’establiment, per què redueix la producció i expulsa els obrers, com fixa els preus, etc.? Se’ns respondrà: “secrets comercials.” Què són els secrets comercials? Una confabulació dels capitalistes contra els obrers i tot el poble. Productors i consumidors, els obrers en aquesta doble condició, han de conquistar el dret a controlar totes les operacions dels seus establiments, desemmascarant el frau i l’engany per a defensar els seus interessos i els de tot el poble, fets i xifres a la mà. La lluita pel control obrer de la producció pot i ha de convertir-se en la consigna del front únic.

Respecte a l’organització, les formes necessàries per a la cooperació entre obrers socialdemòcrates i comunistes es trobaran sense dificultat: tan sols cal passar de les paraules als fets.

El caràcter irreconciliable dels partits socialdemòcrata i comunista

Ara bé, ¿si és possible una defensa comuna contra l’ofensiva del capital no podem anar més lluny i formar un vertader bloc dels dos partits sobre totes les qüestions? Llavors, la polèmica entre ambdós adoptaria un caràcter intern, pacífic i cordial. Certs socialdemòcrates d’esquerra, del tipus de Seydewitz, com se sap, arriben fins i tot a somiar en una unió completa del Partit socialdemòcrata amb el Partit Comunista. Però tot açò és un somni buit! Allò que separa els comunistes de la socialdemocràcia són antagonismes sobre qüestions fonamentals. La forma més simple de traduir l’essència dels seus desacords és aquesta: la socialdemocràcia es considera el doctor democràtic del capitalisme; nosaltres som els seus enterradors revolucionaris.

El caràcter irreconciliable dels dos partits apareix amb particular claredat a la llum de la recent evolució d’Alemanya. Leipart lamenta que, en cridar Hitler al poder, les classes burgeses han rebentat “la integració dels obrers en l’estat” i adverteix la burgesia contra els “perills” que s’hi deriven. Leipart esdevé, així, el gos guardià de l’estat burgès, en voler protegir-lo de la revolució proletària. Podem somiar fins i tot en la unió amb Leipart?

El Vorwärts s’enorgulleix cada dia que centenars de milers de socialdemòcrates moriren durant la guerra “per l’ideal d’una Alemanya millor i més lliure...”. Només s’oblida d’explicar per què aquesta Alemanya millor s’ha convertit en l’Alemanya de Hitler-Hugenberg. En realitat, els obrers alemanys, com els obrers dels altres països bel·ligerants, moriren com a carn de canó, com a esclaus del capital. Idealitzar aquest fet és prosseguir la traïció del 4 d’agost de 1914.

El Vorwärts continua recorrent a Marx, Engels, Wilhelm Liebknecht i Bebel, qui des de 1848 fins a 1871 parlà de la lluita per la unitat de la nació alemanya. Falsos recursos! En aqueixa època era qüestió d’acabar la revolució burgesa. Tot revolucionari proletari havia de lluitar contra el particularisme i el provincianisme heretat del feudalisme. Tot revolucionari proletari havia de lluitar contra aquest particularisme i provincianisme en nom de la formació d’un estat nacional. En l’època actual, tal objectiu està investit amb un caràcter progressiu només en Xina, a Indo-xina, a l’Índia, a Indonèsia i la resta de països colonials endarrerits i semicolonials. Per als països avançats d’Europa, les fronteres nacionals són exactament les mateixes cadenes reaccionàries que en altre temps foren les fronteres feudals.

“La nació i la democràcia són bessons”, diu el Vorwärts de nou. Totalment cert! Però aqueixos bessons s’han tornat vells, xacrosos i han arribat a la senilitat. La nació, com un tot econòmic, i la democràcia, com a forma de la dominació de la burgesia, han esdevingut grillons per al desenvolupament de les forces productives i la civilització. Recordem una vegada més a Goethe: “Tot allò que neix està destinat a perir.”

Uns quants milions més poden ésser sacrificats pel “corredor”, per Alsàcia-Lorena, per Malmedy. Aquests trossos de terra disputats poden estar coberts per tres, cinc o deu fileres de cadàvers. Tot açò pot anomenar-se defensa nacional. Però la humanitat no progressarà a causa d’això; al contrari, caurà a la gatameu en la barbàrie. La sortida no està en l’“alliberament nacional” d’Alemanya, sinó en l’alliberament d’Europa de les fronteres nacionals. És un problema que la burgesia no pot resoldre, menys encara del que en la seua època pogueren els senyors feudals posar fi al particularisme. D’ací que la coalició amb la burgesia siga doblement censurable. Una revolució proletària és necessària. Una federació de les repúbliques proletàries d’Europa i de tot el món és necessària.

El socialpatriotisme és el programa dels doctors del capitalisme; l’internacionalisme és el programa dels enterradors de la societat burgesa. Aquest antagonisme és irreductible.

Democràcia i dictadura

Els socialdemòcrates consideren que la constitució democràtica està per damunt de la lluita de classes. Per a nosaltres, la lluita de classes està per damunt de la constitució democràtica. ¿L’experiència viscuda per l’Alemanya de la postguerra ha passat sense deixar empremta, el mateix que les experiències viscudes durant la guerra? La revolució de novembre portà la socialdemocràcia al poder. La socialdemocràcia estimulà el poderós moviment de les masses pel camí del “dret” i la “constitució”. Tota la vida política que seguí en Alemanya es desenrotllà sobre les bases i en el marc de la república de Weimar.

Els resultats estan en la mà: la democràcia burgesa es transforma legalment, pacíficament, en una dictadura feixista. El secret és prou senzill: la democràcia burgesa i la dictadura feixista són els instruments d’una sola classe, els explotadors. És absolutament impossible impedir la substitució d’un instrument per un altre recorrent a la constitució, al Tribunal Suprem de Leipzig, a les noves eleccions, etc. Allò que cal és mobilitzar les forces revolucionàries del proletariat. El fetitxisme constitucional presta la millor ajuda al feixisme. En l’actualitat, açò ja no és una previsió, una afirmació teòrica, sinó la realitat viva. Jo et pregunte, obrer socialdemòcrata: si la democràcia de Weimar assenyalà el camí per a la dictadura feixista, com pot esperar-se que assenyale el camí vers el socialisme?

“¿Però, no podem nosaltres, els obrers socialdemòcrates, conquistar la majoria del Reichstag democràtic?”

No podeu. El capitalisme ha deixat de desenvolupar-se; està podrint-se. El nombre d’obrers industrials ja no augmenta. Un sector important del proletariat està essent degradat en l’atur prolongat. Per si mateixos, aquests fets socials exclouen la possibilitat de qualsevol desenvolupament estable i sistemàtic d’un partit obrer en el parlament com abans de la guerra. Però àdhuc si, contra tota probabilitat, la representació obrera en el parlament augmentés ràpidament, esperaria la burgesia una expropiació pacifica? La maquinària governamental està completament en les seues mans! Fins i tot acceptant que la burgesia deixés passar el moment i permetés que el proletariat obtingués una representació parlamentària del 51%, ¿aquest parlament no dispersarien la Reichswher, la policia, la Stahlhelm, i les tropes d’assalt feixistes al igual que la camarilla actual dispersa expeditivament tots els parlaments que li molesten?

“Llavors, a baix amb el Reichstag i les eleccions?”

No, no és això el que vull dir. Nosaltres som marxistes, i no anarquistes. Defensem la utilizaci5n del parlament: no és un instrument per a transformar la societat, sinó un mitjà de agrupar els obrers. No obstant, en el desenvolupament de la lluita de classes, arriba un moment en què és necessari decidir la qüestió de qui és l’amo del país: el capital financer o el proletariat. Les dissertacions sobre la nació i sobre la democràcia en general constitueixen, en tals condicions, la mentida més descarada. Als nostres ulls, una petita minoria alemanya està organitzant i armat, per dir-ho així, la meitat de la nació per a aixafar i estrangular l’altra meitat. No és qüestió ara de reformes secundàries, sinó de la vida o la mort de la societat burgesa. Tals qüestions mai han estat decidides per un vot. Qualsevol que en l’actualitat recórrega al parlament o al Tribunal Suprem de Leipzig, està enganyant els obrers i, en la pràctica, està ajudant el feixisme.

No hi ha cap altre camí

“Què cal fer sota tals condicions?” preguntarà el meu interlocutor socialdemòcrata.

La revolució proletària.

“I després?”

La dictadura del proletariat.

“Com en Rússia? Privacions i sacrificis? La supressió absoluta de la llibertat d’opinió? No, no per a mi.”

Precisament perquè no estàs disposat a trepitjar el camí de la revolució i de la dictadura, no podem formar junts un sol partit. Però, no obstant, deixa’m dir-te que la teua objecció no és digna d’un proletari conscient. Sí, les privacions dels obrers russos són enormes. Però, primer que res, els obrers russos saben en nom de què estan realitzant aqueixos sacrificis. Fins i tot si patiren una derrota, la humanitat hauria aprés molt de la seua experiència. Però, ¿en nom de què es sacrificà la classe obrera alemanya durant els anys de la guerra imperialista? O, de nou, durant els anys d’atur? A què menen aqueixos sacrificis? Què produeixen? Què ensenyen? Només els sacrificis que assenyalen el camí per a un futur millor són dignes de l’home. Aqueixa és la primera objecció que escoltí; la primera, però no l’única.

Els patiments dels obrers russos són enormes perquè a Rússia, com a conseqüència de factors històrics específics, sorgí el primer estat proletari, que es veu obligat a elevar-se per la seua pròpia força des d’una extrema pobresa. No oblides que Rússia era el país més endarrerit d’Europa. Allí el proletariat constitueix tan sols una reduïda part de la població. En aqueix país, la dictadura del proletariat hagué d’adoptar necessàriament les formes més dures. D’ací les conseqüències que se’n derivaren: el desenvolupament de la burocràcia que deté el poder, i la cadena d’errors comesos per la direcció política que ha caigut sota la influència d’aquesta burocràcia. Si a finals de 1918, quan el poder estava completament en les seues mans, la socialdemocràcia s’hagués endinsat audaçment pel camí vers el socialisme i hagués conclòs una aliança indissoluble amb la Rússia soviètica, tota la història d’Europa hauria pres una altra direcció i la humanitat hauria arribat al socialisme en un espai de temps més curt i amb infinitament menys sacrifici. No és culpa nostra que això no ocorregués.

Sí, la dictadura en la Unió Soviètica, en l’època actual, té un caràcter extremadament burocràtic i deformat. Jo personalment he criticat més d’una vegada en la premsa l’actual règim soviètic, que és una deformació de l’estat obrer. Milers i milers dels meus camarades omplen les presons i els llocs d’exili per haver lluitat contra la burocràcia stalinista. No obstant, àdhuc jutjant els aspectes negatius de l’actual règim soviètic, cal servar una perspectiva històrica correcta. Si el proletariat alemany, molt més nombrós i més civilitzat que el rus, fóra a prendre demà el poder, açò no sols obriria gegantines perspectives econòmiques i culturals, sinó que també portaria immediatament a una atenuació de la dictadura en la Unió Soviètica.

No cal pensar que la dictadura del proletariat està unida necessàriament als mètodes del terror roig que nosaltres haguérem d’aplicar en Rússia. Nosaltres fórem els pioners. Ofeses, les classes posseïdores russes no creien que el nou règim durés. La burgesia d’Europa i d’Amèrica recolzava la contrarevolució russa. Sota aqueixes condicions, només podíem mantenir-nos al preu d’esforços espantosos i del càstig implacable dels nostres enemics de classe. La victòria del proletariat en Alemanya tindria un caràcter completament diferent. La burgesia alemanya, una vegada perdut el poder, ja no tindria cap esperança de reprendre’l. L’aliança de l’Alemanya soviètica amb la Rússia soviètica multiplicaria, no per dos, sinó per deu, la força dels dos països. En la resta d’Europa, la posició de la burgesia és tan compromesa que no és molt plausible que pogués fer que els seus exèrcits avançaren contra l’Alemanya proletària. Sens dubte, la guerra civil seria inevitable: hi ha prou feixistes per a això. Però el proletariat alemany, armat amb el poder de l’estat i comptant amb la Unió Soviètica al seu darrere, aviat assoliria l’atomització del feixisme, arrossegant al seu costat sectors fonamentals de la petita burgesia. La dictadura del proletariat en Alemanya tindria formes incomparablement més suaus i civilitzades que la dictadura del proletariat en Rússia.

“En aqueix cas, per què la dictadura?”

Per a aniquilar l’explotació i el parasitisme; per aixafar la resistència dels explotadors; per tal d’acabar amb la seua inclinació a pensar en restablir l’explotació; per a posar tot el poder, tots els mitjans de producció, totes les fonts de civilització a mans del proletariat; i per a permetre-li emprar totes aqueixes forces i mitjans en interès de la transformació socialista de la societat: no hi ha cap altre camí.

La revolució del proletariat alemany parlarà alemany i no rus

“No obstant, ocorre sovint que els nostres comunistes se’ns apropen a nosaltres, socialdemòcrates, amb aquesta amenaça: espereu, que tan aviat com estiguem al poder vos posarem contra la paret.”

Només un grapat d’imbècils, xerradors i fanfarrons, que estan segurs per a fugir en el moment de perill, poden efectuar semblants amenaces. Un revolucionari seriós, tot i que reconeix la inevitabilitat de la violència revolucionària i la seua funció creadora, comprèn alhora que l’aplicació de la violència en la transformació socialista de la societat té límits ben definits. Els comunistes no poden preparar-se a menys que busquen un enteniment mutu i un apropament amb els obrers socialdemòcrates. La unanimitat revolucionària de l’aclaparadora majoria del proletariat alemany reduiran al mínim la repressió que exercirà la dictadura revolucionària. No és qüestió de copiar servilment la Rússia soviètica, o de convertir les seues necessitats en virtut. Això és impropi de marxistes. Aprofitar l’experiència de la revolució d’octubre no vol dir copiar-la a cegues. Cal tenir en compte les diferències entre les nacions, en l’estructura social i, sobretot, en la importància relativa i en el nivell cultural del proletariat. Suposar que pot fer-se la revolució socialista d’una manera pacífica, presumiblement constitucional, amb l’aquiescència del Tribunal Suprem de Leipzig, això només poden fer-ho els filisteus incurables. El proletariat alemany no podrà pegar voltes a la revolució. Però en la seua revolució, parlarà alemany, i no rus. Estic convençut que parlarà molt millor que nosaltres.

Què defensarem?

“Molt bé, però nosaltres, els socialdemòcrates, proposem no obstant arribar al poder democràticament. Vosaltres, comunistes, considereu això una utopia absurda. En aqueix cas, és possible el front únic defensiu? Per a això és necessari tenir una idea clara del que cal defensar. ¿Si nosaltres defensem una cosa i vosaltres una altra, no acabarem amb les accions comunes? Accepteu vosaltres, els comunistes, defensar la Constitució de Weimar?”

La pregunta és adequada, i jo intentaré respondre-la sincerament. La Constitució de Weimar representa tot un sistema d’institucions, drets i lleis. Comencem per dalt. La república té al seu capdavant un president. ¿Acceptem nosaltres, els comunistes, defensar Hindenburg contra el feixisme? Pense que aqueixa necessitat deixa de sentir-se per si mateixa, després que Hindenburg haja cridat els feixistes al poder. Després ve el govern, presidit per Hitler. El govern no necessita ésser defès contra el feixisme. En tercer lloc, ve el parlament. Quan apareguen aquestes línies, la sort del parlament sorgit de les eleccions del 5 de març probablement haja estat decidida. Però fins i tot en aquesta conjuntura pot dir-se amb certesa que si la composició del Reichstag demostra ésser hostil al govern; si Hitler pensa suprimir el Reichstag, i la socialdemocràcia mostra determinació per a lluitar a favor del Reichstag, els comunistes ajudaran la socialdemocràcia amb tota la seua força.

Nosaltres, els comunistes, no podem ni volem establir la dictadura del proletariat contra vosaltres ni sense vosaltres, obrers socialdemòcrates. Volem arribar a aquesta dictadura junt amb vosaltres. I nosaltres contemplem la defensa comuna contra el feixisme com el primer pas en aquest sentit. Evidentment, als nostres ulls, el Reichstag no és una conquista històrica capital que el proletariat haja de defensar contra els vàndals feixistes. Hi ha coses més valuoses. Dins del marc de la democràcia burgesa, i paral·lelament a la incessant lluita contra ella, els elements de la democràcia proletària s’han format en el curs de moltes dècades: partits polítics, premsa obrera, sindicat, comitès de fàbrica, clubs, cooperatives, societats esportives, etc. La missió del feixisme no és tant de completar la destrucció de la democràcia burgesa com d’aixafar els primers esbossos de democràcia proletària. Quant a la nostra missió, consisteix en situar aqueixos elements de democràcia proletària, ja creats, en la base del sistema soviètic de l’estat obrer. Per a aquest fi, cal trencar la corfa de la democràcia burgesa i alliberar-ne el moll de la democràcia obrera. Aquí rau l’essència de la revolució proletària. El feixisme amenaça el nucli vital de la democràcia obrera. Açò mateix dicta clarament el programa del front únic. Estem disposats a defensar les vostres impremtes i les nostres, però també el principi democràtic de la llibertat de premsa; els vostres locals i els nostres, però també el principi democràtic de la llibertat de reunió i associació. Som materialistes, i per això no separem l’ànima del cos. En tant no tinguem encara la força per a establir el sistema soviètic, ens situem en el terreny de la democràcia burgesa. Però, al mateix temps, no en tenim cap il·lusió.

Respecte a la llibertat de premsa

“I què fareu amb la premsa socialdemòcrata si aconseguiu prendre el poder? Prohibireu els nostres periòdics igual que els bolxevics russos prohibiren els periòdics menxevics?”

Planteges el problema equivocadament. Què entens per “els nostres” periòdics? A Rússia, la dictadura del proletariat es demostrà possible només després que l’aclaparadora majoria dels obrers menxevics es passaren de banda dels bolxevics, mentre que les despulles petitburgeses del menxevisme intentaven col·laborar en la lluita burgesa per la restauració de la “democràcia”, és a dir, el capitalisme. No obstant, fins i tot en Rússia no inscrivírem, de cap manera, en la nostra bandera la prohibició dels periòdics menxevics. Fórem empentats a fer-ho per les condicions increïblement dures de la lluita que calia sostenir per a salvar i mantenir la dictadura revolucionària. En l’Alemanya soviètica, la situació serà, com ja he dit, infinitament més favorable; i el règim de la premsa en sentirà necessàriament els efectes. Jo no crec que en aquest terreny el proletariat alemany necessite recórrer a la repressió.

Sens dubte, no vull dir que l’estat obrer tolere ni un sol dia el règim de “la llibertat (burgesa) de la premsa”, és a dir, l’estat de coses en què només aquells que controlen les impremtes, les papereres, les llibreries, etc., és a dir, els capitalistes, poden publicar periòdics i llibres. La “llibertat de premsa” burgesa significa un monopoli del capital financer per a imposar els prejudicis capitalistes al poble per mitjà de centenars i milers de periòdics encarregats d’escampar el virus de la mentida amb la forma tècnica més perfecta. La llibertat proletària de premsa significarà la nacionalització de les impremtes, de les papereres i de la llibreries en interès dels obrers. Nosaltres no separem l’ànima del cos. La llibertat de premsa, sense linotípies, sense impremtes i sense paper, és una ficció miserable. En l’estat proletari, els mitjans tècnics d’imprimir es posaran a l’abast de grups de ciutadans segons la seua importància numèrica real. Com es farà això? La socialdemocràcia obtindrà les facilitats d’impressió corresponents al nombre dels seus seguidors. No crec que en aqueixa època aquest nombre siga molt elevat: en cas contrari, el règim mateix de la dictadura del proletariat seria impossible. No obstant, deixem que el futur resolga aquesta qüestió. Però el principi mateix de distribuir els mitjans tècnics d’impressió no segons el grossor de la xequera, sinó segons el nombre de seguidors d’un programa determinat, d’un corrent determinat o d’una escola determinada, és, espere, el més honest, el més democràtic, el principi més autènticament proletari. No és així?

“Tal vegada.”

Llavors, va aqueixa mà?

“M’agradaria pensar-ho un poc.”

Jo no volia res més, benvolgut amic: l’objectiu de totes les meues reflexions és fer-te meditar una vegada més sobre tots els grans problemes de la política proletària.