LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

EL TRENCACLOSQUES ALEMANY ¹

La situació política en Alemanya no sols és difícil, sinó instructiva. Igual que una fractura composta, una ruptura en la vida d’una nació solca tots els teixits. Rarament s’ha manifestat la interrelació de classes i partits (de l’anatomia social i la fisiologia política) tan clarament com en l’Alemanya contemporània. La crisi social està desposseint les convencions i exposant la realitat.

Els que estan avui al poder podien haver semblat fantasmes no fa molt. No fou abolit el domini de la monarquia i l’aristocràcia en 1918? No obstant, aparentment la revolució de novembre no realitzà una labor enterament suficient. Els junkers alemanys no pensen en absolut com a fantasmes. Al contrari, els junkers estan fent un fantasma de la república alemanya.

Els governants actuals estan “per damunt dels partits”. No sorprèn; representen una minoria que disminueix. La seua inspiració i el seu suport directe provenen del DNP (Partit Nacional Alemany), associació jeràrquica de propietaris sota els seus dirigents tradicionals, els junkers, l’única classe que solia donar ordres en Alemanya. Als barons els agradaria esborrar els últims divuit anys d’història europea per a començar-ho tot de nou. Aqueixa gent té caràcter.

No pot dir-se el mateix dels dirigents de la burgesia alemanya pròpiament dita. La història política del Tercer Estat alemany no és estimulant; el seu col·lapse parlamentari no té glòria. La decadència del liberalisme britànic, capaç encara avui d’arreplegar milions de vots, a penes pot comparar-se amb l’anorreament dels partits tradicionals de la burgesia alemanya.

Dels demòcrates i nacional-liberals, que una vegada tingueren la majoria del poble darrere d’ells, només queden uns funcionaris desacreditats, sense forces ni futur.

Apartant-se dels vells partits, o despertant a la vida política per primera vegada, les bigarrades masses de la petita burgesia s’agrupen al voltant de la esvàstica. Per primera vegada en tota la història, les classes mitjanes (els artesans, els botiguers, les “professions liberals”, els dependents, funcionaris i camperols), tots aqueixos estrats dividits per tradició i interessos s’han unit en una croada més estranya, més fantàstica i dissonant que les croades camperoles de l’Edat Mitjana.

La petita burgesia francesa continua exercint un paper prominent gràcies al conservadorisme econòmic del seu país. Aquest estrat, per descomptat, és incapaç de portar a terme una política independent. Obliga. no obstant, la política oficial dels cercles capitalistes a adaptar-se si no als seus interessos, sí almenys als seus prejudicis. El Partit Radical comunament en el poder és una expressió directa d’aquesta adaptació.

A causa del desenvolupament febril del capitalisme alemany, que llençà despietadament a l’abisme les classes mitjanes, la burgesia alemanya mai ha estat capaç d’assumir una posició en la vida política semblant a la dels seus vells cosins francesos. L’era de sacsades iniciades en 1914 portà incommensurablement major ruïna a les classes mitjanes alemanyes que a les franceses. El franc perdé quatre quintes parts del seu valor; el valor del vell marc caigué fins desaparèixer gairebé. L’actual crisi agrícola i industrial no és, ni de bon tros, tan extensa a l’oest del Rhin com a l’est. En aquesta ocasió també el descontentament de la petita burgesia francesa ha estat contingut en els seus antics llits, portant Herriot al poder. En Alemanya fou diferent. Ací, la desesperació de la petita burgesia hagué d’arribar a irritar-los, alçant Hitler i el seu partit a extrems vertiginosos.

En el nacionalsocialisme tot és tan contradictori i caòtic com en un malson. El partit de Hitler s’anomena a si mateix socialista; no obstant, porta una lluita terrorista contra totes les organitzacions socialistes. S’anomena a si mateix partit obrer; no obstant, les seues files comprenen totes les classes excepte al proletariat. Llença els seus dards com a llamps als caps dels capitalistes; no obstant, és padrinejat per ells. S’inclina davant de les tradicions germàniques; no obstant, aspira al cesarisme, una institució enterament llatina. Amb les seues mirades girades vers Frederic II, Hitler imita els gestos de Mussolini... amb un bigot a l’estil Charlie Chaplin. El món sencer s’ha enfonsat en els caps de la petita burgesia, que ha perdut completament el seu equilibri. Aquesta classe s’està desganyitant tan estrepitosament per la desesperació, la por i el rancor, que està ensordida i perd el sentit de les seues paraules i dels seus gestos.

L’aclaparadora majoria dels obrers segueix els socialdemòcrates i els comunistes. El primer partit tingué la seua època heroica abans de la guerra; el segon deriva el seu origen directament de la revolució d’octubre a Rússia. Els esforços dels nacionalsocialistes per obrir pas entre “el front marxista” no han assolit encara cap resultat tangible. Aproximadament 14.000.000 de vots petitburgesos formen contra els vots d’aproximadament 13.000.000 d’obrers hostils.

Únicament el Partit del Centre enfosqueix els clars contorns de classe en els agrupaments polítics alemanys. Dins dels límits del camp catòlic, camperols, industrials, elements petitburgesos i obrers estan encara amalgamats. Hauríem de tornar a través de tota la història alemanya per a explicar per què el vincle religiós ha pogut resistir les forces centrífugues de la nova època. L’exemple del Centre demostra que les relacions polítiques no poden ésser completament definides amb precisió matemàtica. El passat empenta el present i n’altera les configuracions. La tendència general del procés, no obstant, no és confusa. És, a la seua manera, simbòlic el que Von Papen i el seu més estret col·laborador Bracht hagen abandonat l’ala dreta del Centre per a portar a terme un programa polític el desenrotllament del qual ha de conduir a la desintegració d’aquest partit. Amb una posterior intensificació de la crisi social en Alemanya, el Centre no podrà resistir la pressió des de fora i des de dins i la seua corfa clerical rebentarà. La immediatesa a l’últim acte del drama alemany serà representat entre les parts components del Centre.

En el sentit formal, avui, als darrers dies d’agost, Alemanya es compta encara entre les repúbliques parlamentaries. Però fa poques setmanes, el ministre de l’Interior, Von Gayl, convertí la commemoració de la Constitució de Weimar en un vetlla del parlamentarisme. Molt més important que aquest estatut formal és el fet que les dues ales extremes del Reichstag, que representen la majoria dels votants, contemplen la democràcia com definitivament crebantada. Els nacionalsocialistes volen substituir-la per una dictadura feixista segons el model italià. Els comunistes aspiren a una dictadura dels soviets. Els partits burgesos, que han intentat administrar els assumptes de la classe capitalista per mitjà de bucs parlamentaris durant els passats catorze anys, han perdut tots els seus electors. La socialdemocràcia, que obligà el moviment obrer a entrar en el marc del joc parlamentari, no sols ha deixat escapar de les mans el poder que li conferí la revolució de novembre, no sols ha perdut milions de vots que han anat a parar als comunistes, sinó que fins i tot corre el perill de perdre el seu estatut legal com a partit.

¿No és per si mateixa evident la conclusió que, enfrontat amb dificultats i tasques massa vastes per a ell, el règim democràtic està perdent el control? També en les relacions entre estats, quan assumptes d’importància secundària estan implicats, les regles i usos del protocol són observats si fa o no fa. Però quan entren en conflicte interessos vitals, els rifles i canons ocupen el centre de l’escenari en compte de les clàusules pactades. Les dificultats internes i externes de la nació alemanya han avivat la lluita de classes fins al punt en què ningú pot ni vol subordinar-se a les convencions parlamentàries. Alguns poden lamentar-ho, increpar amargament els partits extremistes per la seua inclinació a la violència, esperar un futur millor. Però els fets són els fets. Els fils de la democràcia no poden suportar un voltatge massa alt. Tals són, no obstant, els voltatges de la nostra època.

El notable Calendari de Gotha tingué dificultats en una ocasió per a definir el sistema polític de Rússia, que combinava la representació popular i un tsar autocràtic. Caracteritzar l’actual sistema alemany seria probablement encara més difícil si intentés basar-se en categories legals. Tornant a la història, no obstant, podem oferir ajuda als Calendari de Gotha de tots els països. Alemanya està essent governada actualment segons el sistema bonapartista.

El tret principal de la fisonomia política alemanya el produeix el fet que el feixisme ha assolit mobilitzar les classes mitjanes contra els obrers. Dos poderosos camps s’entrellacen en irreconciliable conflicte. Cap dels bàndols pot vèncer per mitjans parlamentaris. Cap acceptaria voluntàriament una decisió desfavorable per a ell. Semblant escissió de la societat prefigura una guerra civil. L’amenaça de guerra civil crea en la classe dominant la necessitat un àrbitre i cabdill, d’un Cèsar. Aqueixa és precisament la funció del bonapartisme.

Tot règim pretén estar per damunt de les classes, salvaguardant els interessos del conjunt. Però els efectes de les forces socials no poden determinar-se tan fàcilment com els del terreny de la mecànica. El govern mateix és de carn i os. És inseparable de certes classes i dels seus interessos. En èpoques tranquil·les, el parlament democràtic sembla el millor instrument per a reconciliar les forces en conflicte. Però quan les forces fonamentals viren en angles de 180 graus, marxant en direccions oposades, llavors apareix l’oportunitat d’una dictadura bonapartista.

A diferència d’una monarquia legítima, en què la persona del governant només representa un anella en una cadena dinàstica, la forma bonapartista és inseparable d’una personalitat que s’obre camí ja siga per mitjà del talent, ja siga per mitjà de la sort. Semblant quadro, no obstant, correspon escassament a la figura plomosa del junker de l’est de l’Elba i mariscal de camp Hohenzollern. Certament, Hindenburg no és cap Napoleó, ni Posen és Còrsega. Però una consideració merament personal i fins i tot estètica d’aquesta qüestió seria completament inadequada i seria, de fet, un entreteniment. Encara que, com diuen els francesos, cal un conill per a fer estofat de conill, no és de cap mode indispensable un Bonaparte per al bonapartisme. L’existència de dos camps irreconciliables basta. El paper de l’àrbitre totpoderós pot ésser ocupat per una camarilla en compte de per una persona.

Recordem que França no sols ha conegut Napoleó I, el vertader, sinó també al fals, Napoleó III. L’oncle i el suposat nebot tingueren en comú el paper d’àrbitre que assenyala les seues decisions amb la punta de l’espasa. Napoleó I tingué la seua pròpia espasa, i Europa encara serva els vestigis de les seues cissures. La sola ombra de l’espasa del seu suposat oncle bastà per a empentar Napoleó III al tron.

En Alemanya, el bonapartisme pren una forma escrupolosament alemanya. Però no hem de detenir-nos en els matisos de les diferències nacionals. En la traducció es perden molts trets distintius de l’original. Encara que en moltes esferes de la creació humana els alemanys han proporcionat els més elevats models, en política, igual que en  escultura, han superat escassament el nivell de la imitació mediocre. No entraré, no obstant, en les raons històriques d’això. Baste dir que és així. Posen no és Còrsega, Hindenburg no és Napoleó.

No hi ha cap empremta d’aventurisme en la figura conservadora del president. El Hindenburg de vuitanta anys no perseguia res en la política. En el seu lloc, altres el perseguien i trobaren Hindenburg. I no anaren cap a ell per casualitat. Tota aquesta gent són del mateix vell fons prussià, aristocraticoconservador, de Postdam, a l’est de l’Elba. Fins i tot si Hindenburg presta el seu nom com a cobertura per als actes d’altres, no es deixarà apartar de l’empremta que li deixaren les tradicions de la seua casta. Hindenburg no és una personalitat, sinó una institució. És allò que fou durant la guerra. “L’estratègia de Hindenburg” era l’estratègia de gent amb noms completament diferents. Aquest procediment fou traslladat a la política. Ludendorff i els seus ajudants han estat rellevats per homes nous. Però els mètodes continuen essent els mateixos.

Conservadors, nacionalistes, monàrquics, tots els enemics de la revolució de novembre col·locaren Hindenburg en el lloc de Reichspräsident la primera vegada en 1925. No sols els obrers, sinó també els partits de la burgesia votaren contra el mariscal Hohenzollern. Però Hindenburg guanyà. Fou recolzat per les masses de la petita burgesia desplaçant-se cap a Hitler. Com a president, Hindenburg no ha fet res. Però tampoc ha desfet res. Els seus enemics fomentaren la idea que la fidelitat de les tropes de Hindenburg l’havien fet un defensor de la Constitució de Weimar. Set anys després, rebutjat en tota la línia per la reacció, els partits purament parlamentaris decidiren posar al mariscal en la seua moneda.

Donant els seus vots al cap militar monàrquic, la socialdemocràcia i els demòcrates catòlics l’alliberaren de tota obligació cap a l’ara impotent república. Elegit en 1925 pels reaccionaris, Hindenburg no s’apartà de la Constitució. Elegit en 1932 amb els vots de l’esquerra, Hindenburg adoptà el punt de vista dretà sobre les qüestions constitucionals. No hi ha res de misteriós al darrere d’aquesta paradoxa. Només davant de la seua “consciència” i la “voluntat del poble” (dos tribunals infal·libles) Hindenburg havia de convertir-se inevitablement en el paladí dels  cercles a què havia servit fidelment al llarg de tota la seua vida. La  política del president és la política de l’aristocràcia terratinent, dels barons industrials i dels prínceps banquers, de les religions catòlica romana, luterana i (l’última però no la menor) hebrea.

En elegir Von Papen (en qui ningú en tot el país havia pensat el dia anterior) com a cap de govern, el personal polític de Hindenburg tallà abruptament els fils per mitjà dels que l’elecció havia unit el president amb els partits democràtics. El bonapartisme alemany mancà en el seu primer estadi del coent de l’aventurisme. Per la seua carrera durant la guerra i el seu ascens màgic al poder, Von Papen el rescabalà en certa manera. Pel que fa als seus altres dots (fora del seu coneixement de llengües i les seues impecables maneres) les opinions de diferents tendències semblen coincidir que d’ara en avant els historiadors no podran continuar descrivint Michaelis com el més descolorit i insignificant canceller del Reich alemany.

Però on està l’espasa del bonapartisme? Hindenburg només servà el seu bastó de mariscal, un joguet per a ancians. Després de la seua no molt inspirada experiència en la guerra, Papen tornà a la vida civil. L’espasa, no obstant, aparegué en la persona del general Schleicher. Ell és precisament l’home que ha de contemplar-se ara com el centre de la combinació bonapartista. I açò no és un accident. En elevar-se per damunt dels partits i el parlament, el govern s’ha reduït a un aparell burocràtic. La part més efectiva d’aquest aparell és inqüestionablement la Reichswehr. No és sorprenent, doncs, que Schleicher aparegués després de Hindenburg i Papen. Hi ha molts rumors en els periòdics que des del retir en els seus quarters, el general preparà curosament l’escenari dels esdeveniments. Pot ésser. Molt més important, no obstant, és el fet que el curs general dels esdeveniments preparara l’escenari per a un general.

L’autor està allunyat del teatre dels esdeveniments, per una considerable distància a més a més. Açò li fa difícil seguir els girs i viratges diaris. No obstant, m’agradaria pensar que aquestes condicions geogràfiques desfavorables no poden impedir-me explicar la relació fonamental de forces, que, en última anàlisi, determina el curs general dels esdeveniments.