1925-1926
Prefaci a l’edició francesa
Transcorregut un temps des que aquest llibre fou escrit. El gabinet conservador ha acabat la seua lluna de mel. Baldwin predicava la pau social. MacDonald, que no estava en condicions d’oposar res al conservadorisme, rivalitzà amb d’ell en el seu odi contra la revolució, la guerra civil i la lluita de classes. Els caps dels tres grans partits històrics proclamaven que les institucions d’Anglaterra eren completament suficients per a assegurar la col·laboració pacífica de les classes. Naturalment, el pronòstic contingut en aquest llibre sobre l’esdevenidor de l’Imperi Britànic fou presentat per tota la premsa britànica, des del Morning Post fins al setmanari de Landsbury, com una bogeria desesperada i pura fantasmagoria moscovita.
Però avui la situació està quelcom canviada. Anglaterra es troba commoguda per una vaga formidable. El govern conservador segueix una política d’ofensiva aferrissada; fa quant pot per tal de provocar la guerra civil. Mai s’ha palesat en Anglaterra amb tanta claredat com avui la contradicció existent entre els factors de les forces socials i la mentida de l’antiquat parlamentarisme.
La vaga anglesa ha nascut de la contradicció entre la situació actual de l’economia britànica en el mercat mundial i les relacions tradicionals de la producció i de les classes socials a l’interior del país. Des del punt de vista formal, la qüestió està plantejada de la manera següent: disminució dels salaris dels miners, prolongació de la seua jornada de treball, traspàs a coll de la classe obrera d’una part dels sacrificis que calen per a una vertadera reorganització de la indústria hullera. Així formulada, aquesta qüestió és insoluble. És perfectament exacte que sense sacrificis, i fins i tot sense seriosos sacrificis per part del proletariat anglès, la indústria hullera, igualment que, en general, tota l’economia britànica, no pot ésser reorganitzada. Però només un imbècil rematat pot creure que el proletariat anglès està decidit a admetre aquests sacrificis sobre les velles bases de la propietat capitalista.
El capitalisme ha estat presentat sempre com un règim de progrés permanent i de millorament sistemàtic de la sort de les masses treballadores. Almenys aquest fou el cas, fins a un cert límit, per a bon nombre de països en el transcurs del segle XIX. En Anglaterra, d’altra banda, la religió del progrés capitalista era molt més forta que en qualsevol altre país. Aquesta constituïa precisament la base de les tendències conservadores en el mateix moviment obrer i particularment en el tradeunionisme. Les il·lusions de la guerra foren en Anglaterra de 1914 a 1918, i més que en cap altre país, il·lusions sobre la potència del capitalisme i el progrés social. Aquestes esperances havien d’ésser coronades per la victòria sobre Alemanya. I ara la societat burgesa diu als miners: “Si voleu assegurar-vos almenys una existència com la que heu gaudit fins a la guerra, heu d’acceptar per un temps indeterminat un empitjorament de les vostres condicions de vida.” En compte de la perspectiva que es proclamava, fins no fa molt de temps, del progrés social constant, es proposa als miners descendir un esgraó per a no veure’s forçats demà a descendir-ne dos o tres d’un sol colp. És la declaració de fallida del capitalisme britànic. La vaga general és la resposta del proletariat, que no vol ni pot acceptar que la fallida del capitalisme britànic signifique el començament de la fallida de la nació i de la cultura britàniques.
Aquesta resposta, però, està dictada molt més per la lògica de la situació que per la lògica conscient. La classe obrera anglesa no tenia una altra elecció. La lluita, qualssevol que hagen estat les maquinacions d’entre bastidors, fou imposada per la pressió mecànica de tota la situació. La situació mundial de l’economia britànica no admetia una base material per a un compromís. Els Thomas, els MacDonald, etc., han quedat reduïts a la situació de molins de vent les aspes dels quals es mouen a causa d’un vent fort, però sense proporcionar una sola lliura de farina, alhora que els grans hi manquen. El desesperat buit de l’actual reformisme britànic s’ha manifestat amb tal claredat, que els reformistes s’han vist obligats a participar en la vaga general del proletariat britànic. En açò justament s’ha palesat la força de la vaga, però també la seua feblesa.
La vaga general és la forma més violenta de la lluita de classes. Immediatament li segueix la insurrecció armada. Precisament per açò la vaga general exigeix més que qualsevol altra forma de la lluita de classes una direcció clara, resolta, enèrgica; dit d’una altra manera, una direcció revolucionària. Però el proletariat britànic no ha deixat veure en la vaga actual cap senyal de semblant direcció, i no pot hom confiar que aquesta aparega d’un sol colp, perfecta, com brollada de la terra. Començà el Consell General de les Trade-Unions amb la seua ridícula declaració que la vaga general no constituïa una lluita política ni significava, per consegüent, un atac contra el poder de l’Estat, dels banquers, dels industrials i dels grans terratinents, i contra el sant Parlament britànic. No obstant això, aquesta declaració de guerra dels fidels súbdits no convencé per complet el Govern, que sent que els instruments reals de força se li escapen de les mans sota els efectes de la vaga. El poder de l’Estat no és una idea, sinó un aparell material. Si es paralitza aquest aparell d’administració i d’opressió, el poder de l’Estat queda igualment paralitzat. No pot hom dominar en la societat moderna sense tenir entre les mans els ferrocarrils, la navegació marítima, el correu i el telègraf, les centrals d’energia elèctrica, el carbó, etc. El fet que MacDonald i Thomas rebutgen tot fi polític els caracteritza a si mateixos, però de cap manera caracteritza la naturalesa de la vaga general, que portada fins al final té inevitablement que col·locar la classe revolucionària enfront de la necessitat de l’organització d’un nou poder d’Estat. Però justament s’hi oposen amb totes les seues forces aquells que han estat col·locats pels esdeveniments al capdavant de la vaga general. I aquí rau el perill principal. Uns homes que no volen la vaga general, que neguen el seu caràcter polític, que res temen més que les conseqüències d’una vaga victoriosa, inevitablement s’esforçaran per tots els mitjans en mantenir-la dins del marc d’una semivaga semipolítica, és a dir, realment en privar-la de les seues forces. És necessari veure els fets com ara són. Els principals esforços dels caps oficials del partit laborista i d’un considerable nombre de líders sindicals no tindran per fi la paralització de l’Estat burgès mitjançant la vaga, sinó, per contra, paralitzar la vaga general per mitjà de l’Estat burgès. El Govern, en la persona dels seus elements conservadors més aferrissats, vol, sens dubte, provocar una guerra civil en miniatura per a tenir la possibilitat de prendre mesures d’intimidació abans del desenrotllament de la lluita i rebutjar així el moviment obrer. Arrabassant a la vaga el seu programa polític, els reformistes minen la voluntat revolucionària del proletariat, menen el moviment a un atzucac i obliguen així les diferents categories industrials obreres a petits combats aïllats. En aquest sentit, els reformistes caminen de la mà amb els elements feixistes del partit conservador. Tal és el principal perill de la lluita actual.
No és possible actualment profetitzar la durada de la lluita, el seu desenrotllament i, amb més motiu, el seu resultat. És precís fer tot allò que es puga, dins del marc internacional, per tal d’ajudar els combatents i facilitar-los les condicions de la victòria. Però cal adonar-se perfectament que aquesta victòria no és possible sinó en la mesura que la classe obrera britànica aconseguisca canviar de caps durant el desenrotllament i la vigorització de la vaga general. Un proverbi americà aconsella bé quan diu que no s’ha de canviar de cavall en travessar un torrent. Però aquesta saviesa pràctica només és justa en certs límits; mai s’ha assolit travessar un torrent revolucionari muntant el cavall del reformisme. I la classe que ha anat al combat amb una direcció oportunista, s’ha vist obligada a canviar-la sota el foc de l’enemic. Açò determina per endavant l’actitud dels elements vertaderament revolucionaris del proletariat britànic i, sobretot, dels comunistes. Aquests sostindran per tots els mitjans la unitat de l’acció de massa, però no permetran la menor aparença d’unió amb els caps oportunistes del Labour Party i de les Trade-Unions. La lluita implacable contra tot acte o tota temptativa de traïció i la crítica sense pietat de les il·lusions reformistes és la part més important del treball dels elements vertaderament revolucionaris que participen en la vaga general. Amb açò, no sols contribuiran a la indispensable tasca de la formació de nous quadres revolucionaris, sense els quals una victòria del proletariat britànic és impossible, sinó també a l’èxit de la vaga actual, agreujant-la, fent ressaltar el seu caràcter revolucionari, eliminant els oportunistes i reforçant la posició dels elements revolucionaris. Els resultats de la vaga, així els immediats com els llunyans, seran més considerables com amb major energia la voluntat revolucionària de les masses faça a una banda les barreres i els obstacles erigits per la direcció contrarevolucionària.
La vaga no pot per si mateixa canviar la situació del capitalisme britànic i en particular la de la seua indústria hullera en el mercat mundial. Per a això precisa una reorganització de tota l’economia anglesa. La vaga no és sinó una enèrgica manifestació d’aquesta necessitat. El problema de la reorganització de la indústria britànica serà resolt pel nou poder, el nou Estat, la nova classe dominant. Justament en açò consisteix la importància capital de la vaga general: planteja clarament la qüestió del poder. La vertadera victòria de la vaga general no pot assolir-se sinó per mitjà de l’apoderament del poder pel proletariat i la instauració de la seua dictadura. En les condicions de la desesperada situació actual del capitalisme britànic, la vaga general menys que mai pot ésser un instrument de reformes o de conquestes parcials. Més exactament: si els grans terratinents o el Govern accediren a tal o qual concessió sota la pressió de la vaga, aquestes concessions, donada la situació de conjunt, no tindrien una importància ni profunda ni duradora. Açò no significa de cap manera que la vaga actual es trobe davant l’alternativa següent: tot o res. Si el proletariat britànic s’hagués trobat amb una direcció que hagués correspost en certa manera a la seua potència de classe i a la maduresa de les condicions objectives, el poder hauria passat en poques setmanes de mans dels conservadors a les del proletariat. Difícilment pot esperar-se tal resultat. Açò no vol dir, repetim-ho, que la vaga no té esperança. Com més àmpliament es desenrotlle, més poderosament commourà les bases capitalistes, més contribuirà a eliminar els caps traïdors i oportunistes, més difícil li serà a la reacció burgesa passar a la contraofensiva, menys hauran de patir les organitzacions proletàries i més ràpidament tornarà a obrir-se la pròxima i decisiva fase de la lluita.
Els ensenyaments i les conseqüències de l’actual batalla de classes seran considerables, fins i tot independentment del seu resultat immediat. Cada obrer anglès s’adonarà clarament que el Parlament és incapaç de resoldre les qüestions fonamentals, vitals, del país. La qüestió de la salvació econòmica de la Gran Bretanya quedarà plantejada d’ara en avant al proletariat britànic com la qüestió de la conquesta del poder. El colp mortal arribarà a tots els elements intermediaris, mediadors, aficionats als compromisos, pseudopacifistes. El partit liberal, siguen quines siguen les maniobres i les habilitats dels seus líders, sortirà més feble encara d’aquesta prova. Al si del partit conservador, els elements més implacables assoliran la preponderància. Dins del partit laborista, l’ala revolucionària desenrotllarà la seua influència i trobarà una expressió més acabada. Els comunistes aniran davant resoludament. El desenvolupament revolucionari d’Anglaterra farà un salt formidable cap avant.
Ara és quan el curs dels esdeveniments planteja seriosament, i sense que siga possible el seu ajornament polític, les qüestions discutides en aquest llibre. A la llum de la poderosa vaga actual, les qüestions de l’evolució i de la revolució, del desenvolupament pacífic i de l’ús de la violència, de les reformes i de la dictadura de classe ocuparan en tota la seua claredat l’esperit de centenars de milers i de milions d’obrers britànics. No hi ha cap dubte. El proletariat britànic, que ha estat mantingut per la burgesia i els seus agents fabians en un estat ideològic terriblement endarrerit, avançarà a pas de gegant. Les condicions materials d’Anglaterra estan, fa temps, madures per al socialisme. La vaga ha posat a l’ordre del dia la substitució de l’Estat burgès per l’Estat proletari. Si la vaga mateixa no provoca directament aquesta substitució, l’aproparà considerablement. En quant de temps, no és possible, naturalment, dir-ho. Però cal preparar-se també a terminis força curts.
L. Trotski.
Krimea, maig 1926.