1925-1926
CAPÍTOL IX
MARXA I DATES
En el curs de l’any transcorregut des que aquest llibre ha estat escrit, els esdeveniments no han seguit l’itinerari de Baldwin o de MacDonald. La magnanimitat del Premier conservador ha empal·lidit ràpidament. Els comunistes, exclosos per MacDonald del Labour Party, són empresonats pels jutges del Rei Jordi, que així col·loquen el partit fora de la legalitat. Aquests mateixos jutges, animant familiarment els joves fanfarrons del feixisme, recomanen a aquests violadors de la llei que s’allisten en el policia, crida a fer respectar les lleis. Els jutges certifiquen així que la diferència entre la violació feixista de les lleis i la seua aplicació policíaca és de forma i no d’essència. Els feixistes són uns excel·lents ciutadans, però massa impacients; els seus mètodes són prematurs. La lluita de classes no ha arribat encara a la guerra civil. MacDonald i Lansbury continuen prestant els seus serveis, acontentant el proletariat amb ajuda de les ficcions de la democràcia i dels mites de la religió. El feixisme roman en reserva. Els polítics capitalistes comprenen, no obstant això, que els mètodes de la democràcia no són suficients, i Mr. Johnson Hicks, a soles amb si mateix, examina si té el rostre de Mussolini. L’energia policíaca del Govern Baldwin completa necessàriament el seu míser desconcert econòmic. El proteccionisme del partit conservador és tan absolutament impotent en presència dels nous fets de la vida econòmica, com el lliurecanvisme dels liberals. Des del principi fou evident que les temptatives proteccionistes ensopegarien amb els interessos contradictoris de les principals branques d’indústria. Fa un any, no obstant això, no crèiem que el programa proteccionista degenerés en una farsa semblant. En el curs d’aquest espai de temps han estat establides taxes duaneres sobre les puntes, els guants, els instruments de música, les camises de gases, els tallaplomes i el paper higiènic. La producció d’aquests articles no ocupa a molt més de 10.000 obrers, però en canvi hi ha 1.231.900 miners i 1.215.900 aturats. ¿No abusa Mr. Baldwin amb excés de... l’evolució gradual?
El partit liberal, el naufragi del qual és una de les més eminents expressions de la decadència social de la Gran Bretanya, ha renunciat, majoritàriament, a l’esperança d’exercir el poder independentment, i la seua dreta somia amb un paper moderador a l’esquerra dels conservadors, en tant que la seua esquerra voldria sostenir, a la dreta, a MacDonald, que cada vegada tindrà major necessitat del seu suport. Quan el vell Asquith comenta amb ironia els discursos de Snowden i de Churchill, en els quals el primer invita els liberals a adherir-se al Labour Party i el segon a adherir-se al partit conservador, té raó a la seua manera: no hi ha una gran diferència entre morir lamentablement a remolc dels seus enemics polítics o morir independent.
El paper de la camarilla de MacDonald en el període que ens ocupa ha quedat prou caracteritzat per la simple juxtaposició dels fets. En 1924 el Govern MacDonald perseguia els comunistes en virtut d’una llei penal de 1797 (l’època de la revoluci6n francesa!). A finals de 1925, MacDonald aconseguia l’exclusió dels comunistes del Labour Party. El ministre més reaccionari del Govern conservador, Benito Hicks, dalt esmentat, ha perseguit els comunistes per aplicació de la mateixa llei de 1797, empresonant els líders del partit. Les masses obreres protesten. La camarilla de MacDonald es veu obligada també a emetre uns grunyits indistints, a manera de protesta. Contra què? Evidentment, contra la competència de Hicks, que els arranca el seu tros de pa.
Ni l’economia ni la política d’Anglaterra en el curs de l’any transcorregut ens donen motius per a modificar, per poc que siga, les conclusions del nostre llibre. No tenim per què reaccionar d’una altra manera davant el petar de dents de la premsa burgesa anglesa i sobretot americana. “L’autor ensenya als americans i als anglesos [clama una gaseta novaiorquesa], davall la màscara del seu nou llibre, l’art de la insurrecció.” I com no pot veure-se-les amb l’autor, la gaseta exigeix mesures radicals contra el llibre. Està en l’ordre de les coses. No hi ha cap necessitat de respondre. Respondran els esdeveniments. L’única cosa que he après de la crítica de la premsa burgesa és que Mr. Winston Churchill no és lord encara, com jo, per error, suposava, o almenys prematurament.
La premsa oficial del menxevisme empra en els fons el mateix llenguatge, però aquí la crida a la policia burgesa contra la “propaganda de la violència” revist formes una mica més velades. Tampoc en aquest punt pot hom entaular una polèmica. En la fase actual dels esdeveniments, l’oposició de l’esquerra del Labour Party ens interessa força més. Poc aprenem, no obstant això, dels escriptors que la representen. “Si les dements tendències moscovites poden trobar entre nosaltres un terreny favorable, no serà sinó gràcies a l’avidesa de la nostra burgesia i a les excessives concessions dels dirigents del Labour Party”, etc., etc. Tal és el sentit dels articles de Lansbury, de Brailsford i altres. Clixés centristes. Per endavant coneixem les seues idees i expressions. Esperar per part d’aquests senyors un intent de veritable anàlisi dels fets i dels arguments, seria tant com esperar llet d’un boc.
Feliçment tenim a les mans un document interessant pel seu caràcter molt més espontani, per la seua major frescor, si és possible expressar-se així. Un camarada rus, en correspondència amb militants del moviment obrer anglès m’ha comunicat dues lletres d’un membre de l’“esquerra” del P.O.I. consagrades a la crítica d’aquest llibre. M’han paregut aquestes lletres molt més interessants que els articles dels “líders” britànics i la resta, entre els quals uns han oblidat pensar i altres no ho han sabut mai. No vol dir que l’autor d’aquestes lletres raone bé. Al contrari, és difícil imaginar caos major que el que regna en les seues idees, en la qual cosa, d’altra banda, veu el seu autor la seua gran superioritat sobre els conciliadors rematats com MacDonald i els revolucionaris “dogmàtics” que nosaltres som.
Coneixem prou bé, per l’experiència russa i internacional, als confusionistes d’aquesta mena. Si, no obstant això, considerem les lletres crítiques d’aquest militant d’“esquerra”, no destinades a la publicació, com més instructives que els amanerats articles dels professionals del centrisme, és precisament perquè l’eclèctica i conscienciosa confusió de les seues lletres expressa de mode molt més directe els moviments polítics de les masses.
Els grups ideològics del moviment obrer anglès i dels seus mitjans directors particularment, poden ésser distribuïts en tres línies principals. En el Labour Party (la conferència de Liverpool ho ha demostrat de nou), el paper director pertany als dretans. Els residus de les teories burgeses del segle XIX, sobretot de la seua primera meitat, constitueixen la ideologia oficial d’aquests senyors, que no retrocedirien davant res per tal de defensar les bases de la societat burgesa. Amb relació a ells, la petita minoria de comunistes se situa als antípodes. La classe obrera anglesa no vencerà sinó trobant-se sota la direcció d’un partit bolxevic. Aquesta classe es troba encara en la infància, però es desenvolupa i pot desenvolupar-se ràpidament.
Entre aquests dos agrupaments extrems, com entre dues vores, s’estenen no pocs matisos i corrents desproveïts en si mateixos d’esdevenidor, però que preparen l’esdevenidor. Els teòrics i els polítics d’aquesta ampla tendència mitjana es recluten entre els eclèctics, els sentimentals, els humanitaris histèrics i qualsevol classe de gents nebuloses. En uns, l’eclecticisme és una vocació determinada, perfecta; en altres, una fase de desenvolupament. El moviment d’oposició dirigit pels homes d’esquerra, De semiesquerra i d’extrema-esquerra tradueix un profund canvi social en les masses. Però la mitjania dels “homes d’esquerra” anglesos, l’amorfisme de les seues teories, la seua indecisió política (per no dir la seua covardia), asseguren el domini de la situació a la camarilla dels MacDonald, els Webb i els Snowden, impossible al seu torn sense els Thomas. Si els mitjans directors del Labour Party poden ésser considerats com el fre de la classe obrera anglesa, Thomas és l’anella per on la burgesia anglesa passa les regnes.
L’etapa actual del desenvolupament del proletariat anglès, durant la qual la seua indiscutible majoria acull amb fervor els discursos dels “homes d’esquerra” i deixa en el poder als MacDonald i els Thomas, no és, naturalment, fortuïta. No pot ésser saltada. El camí del partit comunista, gran partit de masses de l’esdevenidor, no passa només per una lluita irreconciliable amb els agents del capital, encarnats a la camarilla Thomas-MacDonald, sinó també per una acció sistemàtica que tendisca a desemmascarar els confusionistes de l’esquerra, únicament gràcies a l’ajuda dels quals poden els MacDonald i els Thomas servar les seues posicions. I aquesta és la justificació de l’interès que concedim al nostre crític d’esquerra.
No cal ni dir-ho: aquest crític acusa el nostre llibre de rigidesa, troba que la qüestió està plantejada d’una manera mecànica, que la realitat ha estat simplificada, etc. “Tot el seu llibre [el meu] està penetrat de la convicció que la decadència d’Anglaterra durarà encara quatre o cinc anys (?!) abans de conduir a l’interior a complicacions serioses”, quan, segons l’opinió del crític, els dotze pròxims mesos assenyalaran l’apogeu de la crisi, passada la qual, “el desenvolupament ulterior prosseguirà durant una desena (?!) d’anys sense grans dificultats”. El meu crític comença, doncs, per imputar-me el pronòstic precís d’un agreujament de la crisi durant quatre o cinc anys, després li oposa una predicció encara més precisa que divideix el període immediatament pròxim de la història d’Anglaterra en dues porcions: dotze mesos de crisi agreujada i deu anys de progrés tranquil.
La lletra, amb gran sentiment nostre, no presenta motius econòmics. No ens queda, per a donar a aquesta predicció d’un any de crisi i una dècada de feliç desenvolupament un sentit econòmic, sinó admetre que l’autor relaciona les seues previsions amb les dificultats financeres actuals determinades pel pas a la moneda d’or i per l’arranjament de la qüestió dels deutes. L’autor redueix evidentment la crisi econòmica a una crisi de desinflació, i per aquesta causa li assigna una durada tan breu. És molt probable que, vençudes les majors dificultats de la finança i del crèdit, es produïsca un cert alleugeriment en el mercat financer i, per tant, en els negocis industrials i comercials. Però hom no pot basar una previsió general sobre variacions d’un caràcter en realitat tan secundari. I la predicció d’una dècada de feliç desenvolupament no està justificada per res. Les principals dificultats d’Anglaterra són originades, d’una banda, pel reagrupament i el desplaçament de les forces econòmiques i polítiques mundials; d’una altra, pel conservadorisme intern de la indústria anglesa.
La immensa superioritat industrial i financera dels Estats Units sobre Anglaterra és un fet la importància del qual serà cada vegada major en l’esdevenidor. No hi ha ni pot haver-hi cap factor susceptible d’atenuar les desastroses conseqüències per a Anglaterra de la incomparable superioritat americana.
El desenvolupament de la tècnica més recent (en particular la creixent importància de l’electrificació) colpeja directament la indústria hullera i, de manera indirecta, tota la indústria extraordinàriament conservadora d’Anglaterra, basada principalment en el carbó.
El desenvolupament de la independència industrial i política del Canadà, Austràlia i Àfrica del Sud, que s’ha palesat després de la guerra en tota la seua amplitud, assesta a la metròpoli colps reiterats. Fins ahir fonts d’enriquiment, els dominis esdevenen per a Anglaterra una causa del dèficit de l’economia nacional.
En les Índies, Egipte i tot l’Orient, el moviment nacional va dirigit en primer lloc contra l’imperialisme britànic. Dubtem molt que hi haja raons per a esperar un retrocés en dotze mesos.
L’existència de la Unió Soviètica (podem donar raó en aquest punt als polítics anglesos, conservadors i liberals) implica així mateix per a la Gran Bretanya grans dificultats econòmiques i polítiques. I tampoc aquí hi ha raons per a pensar que aquestes dificultats s’atenuaran en dotze mesos.
Si això que s’anomena la pacificació d’Europa continua, el resultat en serà el renaixement i el reforçament de la competència alemanya. I si a la pacificació li segueix una crisi guerrera o revolucionària, aquesta crisi colpejarà l’economia britànica.
El període més proper crearà, doncs, al capital britànic condicions d’existència cada vegada més penoses, i, pel mateix, plantejarà cada vegada més asprament davant el proletariat el problema del poder. No he fixat un termini. L’única observació en el meu llibre a aquest respecte diu que el moviment revolucionari de la classe obrera anglesa es mesurarà més aïna per lustres que per dècades. Bé es comprèn que no he volgut dir que la revolució socialista tindrà lloc d’ací a quatre anys (encara que no em semble exclosa aquesta hipòtesi). El meu pensament era que la perspectiva del desenvolupament revolucionari ha d’ésser considerada, no per a desenes d’anys, no per als nostres fills o els nostres néts, sinó per a la generació actual.
Heu-me aquí obligat a presentar una llarga citació de la lletra del meu crític d’esquerra: “¿Trotski parla a cada moment de desenes d’anys. Pot parlar-se així a propòsit d’una situació econòmica o fins i tot política? Jo no ho crec en cap cas. No es pot, com en un altre temps indicava Trotski mateix, assignar i fixar la data exacta del començament de l’explosió revolucionària, i encara que ell haja més aïna pretès precisar el dia (?!), jo considere impossible predir l’any (!). La revolució depèn, abans que res, dels factors econòmics, i els factors econòmics susceptibles d’obrar a favor o en contra de la revolució són en aquest moment, en Anglaterra, infinitament nombrosos. La revolució pogué esclatar el primer d’agost de 1925, a conseqüència de la crisi de la indústria hullera. La revolució podrà esclatar quan al maig proper (1926) es renove la mateixa crisi. La revolució pot ésser precipitada per la crisi de l’Extrem Orient, per la guerra, pel crac econòmic d’altres països, per la miopia de certs industrials del nostre país, per la incapacitat del Govern per a resoldre el problema de l’atur, per la crisi d’altres indústries que la hullera, i també per la propaganda socialista entre els obrers, propaganda que augmenta les seues exigències i les seues esperances. Cadascuna d’aquestes possibilitats és perfectament plausible en la situació actual, però cap pot ésser-ne prevista ni fins i tot un mes per endavant. El temps present es caracteritza per una extrema inestabilitat econòmica i, per consegüent, política; un moviment pot espatllar tot el joc. D’altra banda, el sistema existent pot sostenir-se encara artificialment durant un cert nombre d’anys. La revolució britànica, si per aquesta s’entén una revolució política, es col·loca, doncs, sota una gran X.”
La confusió vertaderament inconcebible d’aquestes línies no és la d’un esperit aïllat; és, per contra, una confusió profundament típica. És la de les gents que “de mode general” admeten la revolució, però la temen amb totes les fibres del seu ésser i es troben disposades a justificar el seu temor polític amb ajuda de no importa quina teoria.
Examinem, en efecte, de més a prop l’argumentació de l’autor. En demostrar que la marxa del desenvolupament d’una revolució i, per consegüent, la seua data, són determinades per nombrosos factors dependents entre si que precipiten o minoren l’acció, no fa més que empentar portes obertes. Hi dedueix la conclusió, indiscutible en si, de la impossibilitat de predir la data de la revolució. Però heus aquí com assoleix formular aquesta noció elemental: Trotski creu impossible preveure el dia de la revolució; quant a ell, crític ple de prudència, creu impossible preveure ni fins i tot l’any. Aquesta antítesi és pueril fins a semblar inversemblant. Pot fins i tot semblar que no mereix ésser refutada. Però quants homes d’extrema esquerra hi ha, en realitat, que no han examinat ni fins i tot superficialment els problemes de la revolució i per als quals el sol fet de pensar al dia i l’any constitueix un gran pas endavant, comparable, a títol d’exemple, al pas de l’analfabetisme a la lectura vacil·lant de les síl·labes!
Si en realitat jo pensés que no és impossible determinar sinó el dia de la revolució, sens dubte m’esforçaria en determinar la setmana, el mes o l’any. Però no crec haver-ho intentat. M’he limitat a mostrar que el desenvolupament social d’Anglaterra s’ha endinsat en una fase revolucionària. A finals de l’últim segle no es podia parlar de revolució en Anglaterra sinó als límits de les previsions més generals. En els darrers anys que precediren la guerra, ja es podien assenyalar diversos símptomes que anunciaven la proximitat d’un viratge. Després de la guerra ha sobrevingut (i brusc) aquest viratge. La burgesia anglesa, oprimint els treballadors i saquejant les colònies, menà en el passat a la nació cap a la prosperitat material, assegurant així la seua dominació. Avui el règim burgès no sols és incapaç de fer anar endavant la nació britànica, sinó que no està ni en mesura de conservar-li el nivell assolit. La classe obrera anglesa es debat entre les contradiccions de la decadència capitalista. No hi ha cap qüestió de la vida econòmica (nacionalització de les mines i dels ferrocarrils, lluita contra l’atur, lliurecanvisme o proteccionisme, construcció d’habitatges, etc.) que no porte en línia recta al problema del poder. Tal és la base social històrica de la situació revolucionària. És evident que es tracta de la lluita de les forces vives de la història i no de l’acumulació automàtica de magnituds quantitatives. Aquest sol fet fa impossible el pronòstic passiu de les etapes del procés i de les dates del seu desenvolupament. És qüestió de copsar el pols de l’economia i de la política angleses i seguir-lo atentament, sense perdre de vista un minut la perspectiva general, totes les variacions, tots els fluxos i refluxos, determinant el seu lloc en el procés de la decadència capitalista. Aquesta orientació general ofereix l’única base de la política d’un partit revolucionari, polític, l’elasticitat de la qual consistiria en tenir en compte també les modificacions parcials, però sense perdre de vista de cap manera la corba directriu del desenvolupament.
Evidentment, el meu crític d’esquerra ha escoltat dir quelcom (a tot un altre respecte) sobre la determinació del dia de la revolució, i no s’ha adonat que es tractava del moment de la insurrecció posada a l’ordre del dia per la revolució. Són dues qüestions totalment diferents, si bé connexes. Es tracta en un cas d’una previsió històrica fonamentada i de l’estratègia general que se’n deriva; en l’altre, d’un propòsit tàctic que suposa una determinació si fa o no fa exacta de lloc i de temps. Ningú (excepte els procuradors britànics) pensarà a dir que la insurrecció armada està en aquest moment a l’ordre del dia en Anglaterra i que la tasca pràctica consisteix en precisar el pla i, per consegüent, la data. No obstant això, no serà possible sinó en aquestes condicions parlar d’un o de diversos dies. A la tardor de 1923 les coses es presentaven precisament d’aquesta manera en Alemanya. No es tracta de fixar ara en Anglaterra el dia de la revolució (hi estem encara prou lluny!), sinó de comprendre que tota la situació objectiva l’apropa, la fa entrar al domini de la política educadora, preparatòria del partit del proletariat, creant alhora les condicions necessàries per a una ràpida formació revolucionària del proletariat.
En la seua segona lletra aporta el mateix crític, en suport d’escepticisme sobre els terminis de la revolució (en realitat, sobre la revolució mateixa), arguments més inesperats encara: “El domini econòmic [s’hi diu] és pràcticament il·limitat... Un nou invent, una nova agrupació de forces capitalistes... L’altra part adverteix igualment el perill... En fi, Amèrica pot adoptar mesures contra el crac amenaçador d’Anglaterra. En una paraula [conclou el nostre crític]: les possibilitats són molt nombroses i Trotski es troba lluny d’haver-les exhaurit.”
Té necessitat el nostre crític d’esquerra de totes les possibilitats menys d’una sola: la possibilitat revolucionària. Jugant amb la realitat a la gallineta cega, està disposat a agafar-se a no importa quina fantasia. ¿En quin sentit, per exemple, podria modificar un invent nou les condicions socials del desenvolupament de la Gran Bretanya? Des de Marx s’han multiplicat els invents, sense atenuar els efectes de la llei de concentració de la producció i d’agreujament de la lluita de classes; al contrari: accentuant-los. Els nous invents, en l’esdevenidor como en el passat, donaran més avantatges als més forts, és a dir, no a la Gran Bretanya, sinó als Estats Units. Que l’altra part advertirà el perill i el combatrà per tots els mitjans, no és discutible. D’altra banda, és precisament la condició prèvia més important de la revolució. L’esperança en la mà salvadora d’Amèrica és, al capdavall, completament ridícula. És més que probable que en cas de guerra civil en Anglaterra, Amèrica intentarà acudir en ajuda de la burgesia. Però açò no significa sinó que també el proletariat anglès haurà de cercar els seus aliats fora de les fronteres del país. Nosaltres creiem que els trobarà. D’aquí resulta que la revolució anglesa revestirà infal·liblement un caràcter internacional. Però allò que vol dir el nostre crític (perquè això nosaltres no ho discutim) és una altra cosa. Aquest expressa l’esperança que Amèrica millorarà suficientment les condicions d’existència de la burgesia anglesa per a ajudar-la, en general, a evitar la revolució. És un troballa magnífica! Cada dia que passa ens demostra que el capital americà és l’ariet de la història que, conscientment o no, assesta els colps més destructors a la situació mundial i a l’estabilitat interior d’Anglaterra. El nostre “home d’esquerra” no es veu per això impedit d’esperar que el capital americà s’empetitirà amablement en interès del capital britànic. Cal esperar evidentment que Amèrica, per a començar, renuncie a cobrar el deute d’Anglaterra, restituïsca sense compensació al Tresor britànic els 300 milions de dòlars que constitueixen la reserva de la moneda anglesa, sostinga en Xina la política de la Gran Bretanya i fins transmeta potser a la flota britànica uns quants creuers nous i a les empreses angleses (amb una rebaixa del 50 per 100) les seues accions britàniques. En una paraula, cal esperar que el Govern de Washington passe la direcció dels assumptes de l’Estat a la A.R.A., sense incloure-hi els quàquers més filantròpics.
Que els homes que tenen ocupat l’esperit amb semblants quimeres es guarden de pretendre dirigir el proletariat anglès!